De petit, la mama sempre li deia que havia de creure-la. “Les entremaliadures les fan els dolentots!”, deia sempre. Era un bon minyó…i curiós. La mama en diria “bon minyó però curiós”. Ell però no pensava pas que ambdues coses fossin incompatibles… La mama deia sempre que la fruita de bon matí era molt bona per fer “cacona”. I és que la mama tenia cura de seguir una bona alimentació. I això per ella volia dir, “fruita cada dia per esmorzar”. Ell volia creure-la, portar-se bé, perquè “la mama sempre tenia raó”. Però mira que n’era de curiós…

Cada dia anaven a la vinya a esmorzar. Ell era molt feliç menjant el raïm madur. Mentre destriava els grans bons dels malmesos pel cuc (el del raïm) a estones s’entretenia badant amb les mosques. A elles també els agradava feinejar pels vinyars. Ell provava d’agafar-les. Ho intentava una vegada i una altra…i una altra…i una altra. Però elles eren més ràpides i no se’n ensurtia. Així que finalment deixava d’empaitar-les i seguia triant grans bons de grans dolents…grans bons de grans dolents…grans bons de grans dolents…grans bons de grans dolents…

Ara, ja una mica més gran, més fort, més ràpid, més àgil, més intel·ligent i amb més experiència, recorda aquella infància dolça. Avui, com cada dia va al vinyar. Sense la mama però. Enfilant cap al vinyar, va sentint la gent de camp xerrant, feinejant, rient i cantant. La sent en les cases de pagès, en els pallers, en els estables, pels vorals  i, és clar, en els camps. A ell li agrada passar desapercebut, i no pas per timidesa. De vegades però, fent camí cap a la vinya es topa amb camperols que se’l queden mirant i li somriuent. Ell se’ls mira. És la seva forma de tornar-los el gest de cortesia. La mama sempre li deia que calia ser educat. “Bon minyó”, deia ella. De fet, la mama tot ho resumia amb “ser bon minyó”.