Vint minuts i una dutxa més tard, és davant d’una ultramoderna cuina de vitroceràmica. “Carai amb aquests paios, que resulta que tenen un piset de disseny, reformat i en el bell mig de la ciutat”, pensa. No ha tingut temps de comprar res per sopar. Damunt del marbre de la cuina però, hi ha una nota que diu: “tot el que necessites per aquesta nit ho trobaràs dins la nevera…”. La nevera, recoberta d’un material antiditades, és d’aquelles on hi podries guardar una vaca si volguessis tenir llet fresca cada matí. Obre la porta. És completament buida. Bé, només hi ha una ampolla de vi i un bol enorme de fruita. El pren. “Fruita i vi?”, es pregunta. “Aquests paios estan sonats!”, remuga.

Pren vi i fruita i s’asseu al sofà. Sofà…de disseny, és clar. Però còmode, molt còmode. Davant d’ella, la llar de foc s’encèn automàticament. Ella es queda bo-ca-ba-da-da. Comença a sonar música d’ambient. Al·lucina. Abaixa la mirada i veu una altra nota sobre la taula. En ella hi llegeix: “el pis és domotitzat, no t’espantis, ja t’hi acostumaràs”.

Aboca el vi dins la copa. De cristall i…de disseny. Pren una poma. La mossssseeegaaa. La troba exquisida. Pren la copa i fa un glopet. Torna a mossegar la poma. Al·ucina. Ara és més saborosa. L’exhaureix afamada. Pren un maduixot. Li clava caixalada. Fa un glopet. Al·lucina. El vi esdevé més expressiu i el maduixot més carnós. Rossega un kiwi. Fa un glopet… El vi esdevé lleugerament més vegetal, que no pas herbaci i el kiwi es torna tant refrescant com la menta. Una pera d’aigua, una aranja, un plàtan, un tall de pinya, un albercoc, … Buida el vol fins observar el reflexe del seu rostre en el fons del mateix. El vi està a la meitat. La combinació de sabors que té en el paladar li talla la respiració. Cítrics, mentolats, vegetals, anissats, sotabosc, especiats, … Una amalgama de flavors li saturen l’olfacte. Li costa respirar, doncs l’experiència és nova per a ella. Intenta entendre el que està experimentant. Cartesiana, molt cartesiana, va raonant… El llaaaaaaaarg postgust li interromp tantes cabòries. Pren aire i segueix olorant tota la fruita que encara s’expressa en boca. Una llàgrima d’emoció vessa per sobre una parpella i s’arrossega i cau i li humiteja la galta càlida escalfada pel foc… Apreta l’entrecuix, s’acomoda cargolant-se i allargant la manta de llana i s’adorm en un profund dolç son després d’un inesperat maridatge…de disseny, és clar.