És nouvinguda a la ciutat. L’empresa li va concedir el trastllat que va sol•licitar. I ara palplantada davant del número 378, amb una maleta a cada mà i una bossa de viatge creuada des de l’espatlla esquerra, espera que algú contesti… Ha trucat dues vegades i amb aquesta ja en van tres.

Després d’hores de vol va anar des de l’aeroport directament a l’oficina. Ja sabeu, per conèixer els seus nous col•legues, ubicar-s’hi. No pensava pas però que “ubicar-se” es convertiria en una e-ter-na jornada laboral. Donat que li van donar el “sí” a última hora, disposà de poc temps per organitzar-ho tot. Rellogar el seu pis, fer l’equipatge, comprar el bitllet d’avió i, és clar, trobar on viure.

El 378 és un d’aquells edificis antics, antics, antics. Fou construït durant el principi de la democràcia. Sortosament és un dels pocs que no va patir d’al•luminosi. En el 378 hi viuen, entre molts altres veïns, un parell de joves propietaris d’una agència de viatges.

Algú li pica l’espatlla mentre diu “tu ets la…” quan ella, intuïnt qui, talla i contesta “sí, la vostra nova companya de pis, que fa una bona estona que us espera…”. Ella no és pas antipàtica de mena, només està baldada. Aquest parell d’impuntuals s’excusen de nou per no poder donar-li la benvinguda com cal, doncs han de prendre un avió ja. Així que li donen un sobre amb quatre indicacions escrites per tal de facilitar-li els seus primers dies a la seva nova llar. S’acomiaden abans que ella pugui dir res, entren dins d’un cotxe esportiu i se’n van pitant. I ella, palplantada, incredula, al•lucinada segons la seva ortodoxia protocol·lària, obre el sobre…