Mentre anava tallant les pastanagues sentia de fons el programa de moda de la tele. “Aquesta primavera es porten els colors freds combinats amb el vermell i amb estampats a ratlles (…)”.

Havia treballat de valent per tancar el disseny del nou prototip d’helicòpter que la companyia havia de llançar al mercat. El cert és que hi havia uns clients força interessats. Així que la pressió, com a cap del projecte, era per a ella. Aquell mateix dia els van rebre a l’empresa i després de la presentació, que va ser tot un èxit, van oferir-los un piscolabis. Tot xerrant amb uns companys, van encetar el tema dels maridatges. En va sentir de tot. I tot eren tòpics, per a ella. Plats calents a l’hivern, freds a l’estiu, vins blancs amb peix i negres amb carn.

Les pastanagues les havia comprat en una botiga de productes ecològics, on tothom hi anava. “Tothom” volia dir, tot el seu cercle d’amistats i coneixences. Així que si no n’eres client, no consumies del lloc adequat…socialment parlant.

El ganivet de disseny i de titani, per tallar les pastanagues. Un amic li havia aconsellat, doncs segons ell era antialergènic…”o alguna cosa per l’estil”, deia. El cas és que els ganivets que es portaven eren d’aquell material.

El televisor era un d’aquests de pantalla plana i de LEDs. “Consumeixen menys i il·luminen més”, li deia la germana petita. “I com que és de pantalla plana, doncs, mira, el penges a la paret i sembla un quadre i estalvies espai”, afegia.

La presentació va ser tot un èxit. Els clients contents, els directius de la companyia també i ella, molt satisfeta. Una mica emprenyada, però satisfeta. Per què emprenyada? Home, doncs perquè li havien marcat unes línies d’actuació molt rígides i els paràmetres amb els que s’havia de moure eren poc flexibles. “Poc marge a la creativitat”, pensava.

Les pastanagues tallades i ara era el torn de les patates. A la tele anunciaven el nou programa de vi, amb tot un anunci ben curiós que deia: “els vins blancs i els rosats de primavera”.

“Uffff…”, esbufega. Para d’elaborar. Es gira, pren l’ampolla de vi blanc, l’obre, l’aboca sencera a la pica. Obre una altra porta, treu una ampolla fosca i la reserva a la nevera durant una estona. “El peix amb un negre de maceració carbònica!” I és que com molts dels que estem reunits en aquesta taula ella pensava que “no està escrit enlloc que haguem de seguir regles tàcites”. I acabava: “aquest cop trio jo i faré el maridatge que jo vulgui!”

Etiquetes: Vins blancs

Entrada publicada a Vi blanc el dimecres, 12/05/2010 a les 12:02.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.