Arxiu del mes: maig 2010

Fruir de la fruita. Capítol I: l’arribada.

divendres, 28/05/2010

És nouvinguda a la ciutat. L’empresa li va concedir el trastllat que va sol•licitar. I ara palplantada davant del número 378, amb una maleta a cada mà i una bossa de viatge creuada des de l’espatlla esquerra, espera que algú contesti… Ha trucat dues vegades i amb aquesta ja en van tres.

Després d’hores de vol va anar des de l’aeroport directament a l’oficina. Ja sabeu, per conèixer els seus nous col•legues, ubicar-s’hi. No pensava pas però que “ubicar-se” es convertiria en una e-ter-na jornada laboral. Donat que li van donar el “sí” a última hora, disposà de poc temps per organitzar-ho tot. Rellogar el seu pis, fer l’equipatge, comprar el bitllet d’avió i, és clar, trobar on viure.

El 378 és un d’aquells edificis antics, antics, antics. Fou construït durant el principi de la democràcia. Sortosament és un dels pocs que no va patir d’al•luminosi. En el 378 hi viuen, entre molts altres veïns, un parell de joves propietaris d’una agència de viatges.

Algú li pica l’espatlla mentre diu “tu ets la…” quan ella, intuïnt qui, talla i contesta “sí, la vostra nova companya de pis, que fa una bona estona que us espera…”. Ella no és pas antipàtica de mena, només està baldada. Aquest parell d’impuntuals s’excusen de nou per no poder donar-li la benvinguda com cal, doncs han de prendre un avió ja. Així que li donen un sobre amb quatre indicacions escrites per tal de facilitar-li els seus primers dies a la seva nova llar. S’acomiaden abans que ella pugui dir res, entren dins d’un cotxe esportiu i se’n van pitant. I ella, palplantada, incredula, al•lucinada segons la seva ortodoxia protocol·lària, obre el sobre…

El senglar curiós. Capítol I: el senglar

dimarts , 25/05/2010

De petit, la mama sempre li deia que havia de creure-la. “Les entremaliadures les fan els dolentots!”, deia sempre. Era un bon minyó…i curiós. La mama en diria “bon minyó però curiós”. Ell però no pensava pas que ambdues coses fossin incompatibles… La mama deia sempre que la fruita de bon matí era molt bona per fer “cacona”. I és que la mama tenia cura de seguir una bona alimentació. I això per ella volia dir, “fruita cada dia per esmorzar”. Ell volia creure-la, portar-se bé, perquè “la mama sempre tenia raó”. Però mira que n’era de curiós…

Cada dia anaven a la vinya a esmorzar. Ell era molt feliç menjant el raïm madur. Mentre destriava els grans bons dels malmesos pel cuc (el del raïm) a estones s’entretenia badant amb les mosques. A elles també els agradava feinejar pels vinyars. Ell provava d’agafar-les. Ho intentava una vegada i una altra…i una altra…i una altra. Però elles eren més ràpides i no se’n ensurtia. Així que finalment deixava d’empaitar-les i seguia triant grans bons de grans dolents…grans bons de grans dolents…grans bons de grans dolents…grans bons de grans dolents…

Ara, ja una mica més gran, més fort, més ràpid, més àgil, més intel·ligent i amb més experiència, recorda aquella infància dolça. Avui, com cada dia va al vinyar. Sense la mama però. Enfilant cap al vinyar, va sentint la gent de camp xerrant, feinejant, rient i cantant. La sent en les cases de pagès, en els pallers, en els estables, pels vorals  i, és clar, en els camps. A ell li agrada passar desapercebut, i no pas per timidesa. De vegades però, fent camí cap a la vinya es topa amb camperols que se’l queden mirant i li somriuent. Ell se’ls mira. És la seva forma de tornar-los el gest de cortesia. La mama sempre li deia que calia ser educat. “Bon minyó”, deia ella. De fet, la mama tot ho resumia amb “ser bon minyó”.

Connexions

dijous, 20/05/2010

La palpes. És molt humida, més aviat xopa! Encara. La mires i remires mentre apartes la mà i penses… Penses que com pot ser que estigui així. Encara… És clar que feia temps que res no havia estat com aquesta nit. Quina nit! Tot tremolava! I el confort del llit et feia sentir segur. A les fosques. I és que la punyetera pluja de primavera t’ha deixat tota la roba molla.

Ara davant de la roba estesa, bades… I badant, badant, les gotes cauen damunt teu empeses pel vent. “Quin fred què fa!”, penses i se’t posa la pell de gallina. I quatre gotes esdevenen un principi de tempesta i deixes anar un “cagu’n dena“. I ara què? Què faràs avui? El planing d’activitats esportives a l’aire lliure queda anul·lat. No has esmorzat i la gana t’apreta. La nevera es buida, és clar, com que ets jove i treballes tant… Total, que afamat vas cap a la dutxa quan “ostia, quina ostia”, crides. Estès al terra enmig del rebedor, entre el balcó i la cambra de bany, palpes buscant un culpable. Una ampolla de vi? T’has ensopegat amb una ampolla de vi? I què hi feia al terra?  “Hi què hi feia al terra”, penses ara. Això ja t’ho havia preguntat jo, que sóc el narrador. Mires l’ampolla fixament. T’embadaleixes amb la seva etiqueta de fons blanc i els detalls caobes. Les lletres en cursiva et criden l’atenció. L’escriptura inclinada et recorda la lletra de la mare.

T’incorpores lentament amb la mirada fixada en l’etiqueta blanca. Sense adonarte’n comences a caminar cap al menjador. Ara ja hi ets. Abaixes la mirada cercant la manta de cuadres que et va fer l’àvia. T’asseus…no, no…et vasss assseient leeen-taa-ment. Deixes l’ampolla sobre la tauleta de fusta de pi i et cobreixes amb la manta.

Tombes el cap a la dreta i estàs davant d’un forn de vidre. La teva amiga del poble d’estiueig, l’artista del vidre, et somriu. Està donant forma a un cos encès. L’incadescència del material t’hipnotitza. Allargues el braç fins a tocar la matèria vermella amorfa. És calenta però menys del que et pensaves. De fet, la seva calidesa et reconforta. Esperes. El material es refreda i es torna incolor. No, pren una tonalitat blavosa. És una ampolla de vi!

Obres els ulls i estàs a casa teva. Reps un missatge de text. Tombes el cap a l’esquerra. Veus el mòbil sobre la tauleta, l’ampolla blava encetada i una copa de vi tenyida de vermell. “He estat jo?”, et preguntes. No recordes haver-ne pres. Llegeixes el missatge: “avui estaré aprop del teu poble. Quedem per dinar? La teva amiga del vidre.”

Quantes vegades una ampolla de vi ens transporta fins ben lluny. El seu disseny, l’etiqueta, la informació i, és clar, el vi… Quantes vegades la casualitat o la causalitat ens fan ensopegar amb persones o retrobar-nos amb elles. I quantes vegades agraïm viure aquestes situacions.

El que jo vulgui!

dimecres, 12/05/2010

Mentre anava tallant les pastanagues sentia de fons el programa de moda de la tele. “Aquesta primavera es porten els colors freds combinats amb el vermell i amb estampats a ratlles (…)”.

Havia treballat de valent per tancar el disseny del nou prototip d’helicòpter que la companyia havia de llançar al mercat. El cert és que hi havia uns clients força interessats. Així que la pressió, com a cap del projecte, era per a ella. Aquell mateix dia els van rebre a l’empresa i després de la presentació, que va ser tot un èxit, van oferir-los un piscolabis. Tot xerrant amb uns companys, van encetar el tema dels maridatges. En va sentir de tot. I tot eren tòpics, per a ella. Plats calents a l’hivern, freds a l’estiu, vins blancs amb peix i negres amb carn.

Les pastanagues les havia comprat en una botiga de productes ecològics, on tothom hi anava. “Tothom” volia dir, tot el seu cercle d’amistats i coneixences. Així que si no n’eres client, no consumies del lloc adequat…socialment parlant.

El ganivet de disseny i de titani, per tallar les pastanagues. Un amic li havia aconsellat, doncs segons ell era antialergènic…”o alguna cosa per l’estil”, deia. El cas és que els ganivets que es portaven eren d’aquell material.

El televisor era un d’aquests de pantalla plana i de LEDs. “Consumeixen menys i il·luminen més”, li deia la germana petita. “I com que és de pantalla plana, doncs, mira, el penges a la paret i sembla un quadre i estalvies espai”, afegia.

La presentació va ser tot un èxit. Els clients contents, els directius de la companyia també i ella, molt satisfeta. Una mica emprenyada, però satisfeta. Per què emprenyada? Home, doncs perquè li havien marcat unes línies d’actuació molt rígides i els paràmetres amb els que s’havia de moure eren poc flexibles. “Poc marge a la creativitat”, pensava.

Les pastanagues tallades i ara era el torn de les patates. A la tele anunciaven el nou programa de vi, amb tot un anunci ben curiós que deia: “els vins blancs i els rosats de primavera”.

“Uffff…”, esbufega. Para d’elaborar. Es gira, pren l’ampolla de vi blanc, l’obre, l’aboca sencera a la pica. Obre una altra porta, treu una ampolla fosca i la reserva a la nevera durant una estona. “El peix amb un negre de maceració carbònica!” I és que com molts dels que estem reunits en aquesta taula ella pensava que “no està escrit enlloc que haguem de seguir regles tàcites”. I acabava: “aquest cop trio jo i faré el maridatge que jo vulgui!”

Un vinet, una crema, un diari i un mòbil

dimecres, 5/05/2010

Un mes i mig enrera, al celler esperaven impacients la programada arribada del raïm. Desitjaven repetir amb la menció de millor vi de l’any. Les tasques de preverema com són la neteja, la revisió de la maquinària, el proveïment de productes d’addició, …, donaven pas a la verema pròpiament dita. I aquesta, al celler, comença amb l’entrada de raïm.

A l’empresa de cosmètics estan contents per haver sobrepassat la previsió de vendes del seu últim súperproducte: la crema de mans extrahidratant i d’acció ultraràpida! Després d’estudis comparatius, és considerada pel consumidor com el millor producte dins la seva categoria.

Ell, enòleg incansable i professional fins la mèdul·la, des de que la verema va començar porta un mes i mig visquent pràcticament al celler.

A l’editorial estant tancant amb presses. Els ha costat molt aconseguir la notícia estrella. Trucades, corredisses amunt i avall, reunions, e-mails, …

Ell no volia pas un mòbil d’última generació. El seu millor amic, que és cap d’I+D+I d’una important companyia de telefonia mòbil, el va convèncer perquè se’n comprés un. Sap que el seu mòbil serà l’única finestra de comunicació amb el seu entorn professional i familiar.

Un mes i mig després de començar la verema, ell es troba assegut a la terrassa del bar del poble. Un poble petit, petit, petit, perdut enmig del no res. Avui ha pogut robar una estona, breu, breu, breu, dins de la bogeria que la feina li suposa. Avui és el seu sant. Per celebrar-lo ha pensat en obsequiar-se amb el bé més preuat; temps. I vi, és clar!

Té les mans reseques, esquerdades, tallades, malferides, brutes, … i cansades. Sort que la seva cosina li ha regalat la millor crema hidratant de mans i d’acció ultraràpida. Li ha enviat per correu certificat. El regal més encertat que li podia fer, pensava ella.

 Avui rebrà moltes trucades. Sort en té del seu mòbil. Sort del seu amic, que va convence’l per tal d’estar comunicat amb la resta del món. Un mes i mig de verema treballant tantes hores és molt de temps sense vida social.

Ha demanat una copeta de vi. Fulleja el diari. Sí, sí, aquell que va ser anomenat el millor del 2009 amb la notícia estrella a primera plana. El mòbil el té a mà dreta, doncs és esquerrà i es reserva l’altra part de la taula pel vi. Mentre es frega les mans, llegeix la contraetiqueta de la crema. No ho pot evitar, defecte professional. El diari enmig. El vi ja arriba. Ja és sobre la taula. A l’esquerra. I eus aquí, com un vinet, una crema, un diari i un mòbil es troben reunits al voltant d’una taula.

 I doncs, has compartit taula amb personatges tan i tan diferents de tu i amb el vi com a denominador comú?