Curnonsky. El príncep dels gastrònoms

diumenge, 22/01/2012 (Ada Parellada)

Maurice Edmond Saillant (Angers, 1872- París, 1956), més conegut com a Curnonsky, Príncep dels Gastrònoms, va ser un escriptor, periodista i gastrònom. Va escriure en diverses publicacions sobre els valors de la cuina burgesa i regional. Malgrat ser un gran treballador de les lletres, atesa la seva prolífica carrera com a escriptor i articulista, els seus escrits traspuen l’elegància i la indulgència d’un nen mimat de casa bona.

Va ser nomenat Príncep dels Gastrònoms el 1927 en una època en que a París es va posar de moda donar el títol honorífic de “príncep†a tota mena d’oficis. Així trobem el príncep dels poetes – Mallarmé -, el príncep de l’humor – Gabriel de Lautrec – i el príncep de la cançó – Xavier Privas –

En aquells anys la gastronomia, a França, viu un esclat important. Es crea l’Académie des Gastronomes, en la que Curnonsky és un membre destacat. Al final dels seus dies havia reunit una colla de títols tan curiosos com:

  • President de l’Acadèmia dels Gastrònoms
  • Secretari Perpetu dels Psicòlegs del gust
  • President dels amics de Cuisine et Vins de France
  • Membre de l’associació dels gastrònoms regionalistes
  • Membre d’honor del club dels Purs-Cent
  • Membre fundador del “Sopar del 15â€
  • Membre del “Sopar del 14â€
  • …..

Definitivament, títols que poc li podien servir a nivell pràctic, però que el tenien ben distret.

Curnonsky Biographie

El curiós nom, Curnonsky, és el pseudònim amb què firmava els seus articles gastronòmics. Sembla ser que la seva família no trobava que el seu ofici, el d’escriptor, fos un ofici prou seriós per signar amb el nom de família. El dia que pensava com “dir-se†en els diaris, el seu amic Allais li va comentar que a França, arran del tractat d’amistat franc-rus, hi havia certa simpatia per tot allò que era rus. El rus estava de moda. Strawinsky oferia un concert durant aquells dies. Sailland va pensar “I si em poso un nom que acabi amb sky?â€, que si ho traduïm en un francès col·loquial, en una conversa de cafè, vindria a ser: “Cur non skyâ€. D’aquí ve el nom.

Estic llegint un llibre que he rescatat de la lleixa. “Recuerdos Gastronómicos†de Curnonsky. Clar. I m’ha abellit fer-vos venir ganes de recuperar la figura d’aquest gran gastrònom.

 

La pena és que aquest llibre, una edició compilada per Josep M. Blasi, no és fàcil de trobar, com tampoc una de les herències del meu avi, aquest sensacional llibre de receptes clàssiques.

Us transcric un tros del seu magnífic article “Los partidos en gastronomía†que segur que us desperta el cuquet per conèixer l’obra de Curnonsky. És llarg i és en castellà, però passa molt bé.

En gastronomía hay una extrema derecha, una derecha, un centro, una izquierda y una extrema izquierda.

Extrema derecha.- Los fervientes de la “gran cocinaâ€, de esa cocina sabia, refinada, un tanto complicada, que exige un gran chef y una materia primera de gran calidad, de esa cocina que podría llamarse cocina diplomática: la de las embajadas, los grandes banquetes y los palacios. Una cocina que, a menudo, los hoteles de lujo se limitan a parodiar.

Derecha.- Los defensores de la “cocina tradicionalâ€, aquellos que sólo admiten el fuego de leña y los platos premiosamente elaborados, que han establecido como principio que sólo se come bien en la propia casa, seis u ocho comensales, cuando se tiene una vieja cocinera sirviendo en la familia desde hace treinta años, una bodega con vinos de “antes de la filoxeraâ€, aguardientes escogidos por un bisabuelo, un huerto y un gallinero propios.

Centro.- Los aficionados a la cocina burguesa y a la cocina regional. Gente que admite que, a pesar de los pesares, se puede comer bien en un restaurante y que aún quedan, en casi todos los rincones de Francia, buenas fondas y excelentes hoteles en donde no se usan los fondos de salsa y en los que la mantequilla es mantequilla. Estos “centristas†conservan y custodian el gusto de nuestros buenos platos franceses, de nuestros manjares y de nuestros vinos regionales. Exigen que las cosas “tengan el sabor de lo que son†y que jamás sean adulteradas ni alambicadas.

Izquierda.- Los partidarios de la cocina sin cursilerías ni complicaciones y, por así decir, para salir del paso. Defensores de la cocina que se puede hacer en poco tiempo y con lo que se tiene a mano. Son gente que se conforma encantada con una tortilla, una costilla bien asada, una chuleta en su punto, un estofado de conejo y hasta con una tajada de jamón o de salchichón. No proscriben las conservas, sino que proclaman que una buena sardina en aceite tiene su encanto y que tal marca ofrece alubias verdes en lata tan buenas, por lo menos, como las frescas. Buscan pequeños establecimientos en los que el patrón cocina personalmente. Les encanta descubrir, por ejemplo, un modesto restaurante llevador por un provinciano que recibe los embutidos de su pueblo. Preconizan la cocina del campo y esos vinos del país tan divertidos. Son un poco los nómadas de la gastronomía, y yo creé el neologismo de “gastronómadas†pensando sobre todo en ellos.

Extrema izquierda.- Los fantasiosos, los inquietos, los innovadores, esa gente a quienes Napoleón hubiese llamado ideólogos. Siempre buscando nuevas sensaciones y placeres desconocidos. Con curiosidad por conocer todas las cocinas exóticas, todas las especialidades extranjeras o coloniales, quisieran probar los manjares de todos los tiempos y todos los países. Pero su característica principal es que les gusta inventar nuevos platos. A veces, uno se encuentra en este grupo con personalidades de gran valor, aunque un punto inquietantes; espíritus libertarios – con la diferencia de que, en este caso, a los anarquistas les horrorizan las bombas (helado en forma de pirámide), postre que para ellos resulta demasiado clásico, un plato pasado de moda -. Así que este partido tiene sus santos y sus mártires. Hace una treintena de años, un gastrónomo de esta especie decretó que el color de los guisantes era de un verde demasiado anodino y decidió poner a punto unos guisantes verde césped. Primero los trató con agua oxigenada, para favorecer, según él, el “mordentadoâ€, y seguidamente con una fuerte dosis de verde malaquita mezclado con algunas virutas de hierro. Luego, satisfecho del resultado y con un apetito voraz producido por sus numerosas noches en vela, se comió una libra de aquellos guisantes de la casa…Cuando ocho días después, fui a verle al hospital, parecía que empezaba a experimentar una ligera mejoría, pero la intoxicación estuvo a punto de llevar a nuestro investigador a comer otras hierbas…por la raíz.

Genial!

 

Botifarra amb gambes. Recepta optimista D’Aleph

dimecres, 18/01/2012 (Ada Parellada)

D’Aleph és una consultoria de serveis per a les administracions públiques.

Es caracteritza per la seva constant innovació i creativitat.  Cada any fa una felicitació de Nadal molt especial. Aquest any m’hi han implicat. No cal dir que he estat molt feliç de poder-hi participar.

Com que saben el què ens espera aquest 2012, han pensat que una bona manera de començar l’any és cuinant amb els seus clients “Una recepta optimista”.

I aquí em teniu, cuinant unes botifarres amb gambes (o amb llagostins, en aquest cas), una recepta que he considerat optimista, en el sentit d’una recepta còmoda de menjar i molt festiva, que combina la senzillesa i la gustositat de les botifarres amb les gambes, luxoses i luxurioses. Una recepta que dona gust en stereo.

Aquí us deixo la felicitació que D’Aleph ha enviat als seus amics i clients.

 

Una recepta optimista

 

Una receta optimista

http://devel.daleph.com/nadal2011/ca/33917514

Com que sóc bastant patata amb això de la informàtica, l’he penjada en tants formats com he tingut accés. Ja em perdonareu…si se us repeteix…

Bibiana Ballbé al Lecturas

dimecres, 18/01/2012 (Ada Parellada)

convido a la Bibiana a cuinar un pollastre amb carxofes i bolets

 

Tot i que hem quedat a les dues del migdia, la Bibiana arriba a les dotze; aprofita per fer una entrevista per al seu diari. Així és la vida de la Bibiana: farcida d’activitats, i de feina. Malgrat treballa tot el dia, no sembla cansada. El secret? Gaudeix de tot el què fa.

EL MENÚ DE LA BIBIANA

  • Sardina en escabetx
  • Llauna de salmó amb guacamole
  • Tonyina amb escalivada i romesco fumat
  • Suau de crema catalana
  • Infusió de gingebre

 

Ets de triar?

Trio bastant. I a la vida, més

Què enyores de quan eres  menuda?

El puré de patates. No n’he menjat mai més. A casa no me’l faré i quan vaig als restaurants, no el demanaré! Així, doncs hauria de caure malalta per anar a casa la mare i que me’l preparés. És un plat molt nostàlgic.

I perquè no te’l prepararàs?

Perquè no cuino. Faig molts pocs àpats a casa i quan hi sóc, no cuino. Tinc forn, però no l’he obert mai. Però sempre menjo bé: començo amb una copa de vi, un plat de formatges, una amanida complerta i divertida, i acabo sempre amb una infusió i mica de xocolata. Puc menjar ràpid i sola, però mai malament.

Què prioritzes salut, plaer o comoditat en la tria alimentària?

Què és saludable i que no ho és? Saludable és menjar de gust. Prioritzo el plaer, sempre i, per sobre de tot, la litúrgia de la taula. Compartir és experiència, aprendre, escoltar….és el que més m’interessa a la vida

Ets curiosa menjant?

Si, m’agrada tastar, però si m’agrada algun plat sóc capaç de menjar-lo obsessivament, cada dia, sense cansar-me’n. Em passa amb el carpaccio de vedella, amb molt formatge parmesà i pinyons. Conté els meus aliments fetitxes: la carn totalment crua, la fruita seca i el formatge. Viuria de formatge, jo.

Dines davant l’ordinador?

Mai. Puc dinar ràpid, però sempre entaulada i en companyia. És molt important per a mi, la taula, va més enllà del menjar. Per això he creat unes trobades al voltant d’una taula, de persones que es coneixen però que mai no han compartit l’espai ni el temps. Les he anomenat BRUNÇH, perquè són gent de tot arreu, però que tenen Catalunya com a lloc comú.

Fas el vermut?

M’encanta el vermut. A casa els pares l’hem fet tota la vida.  Sóc una fanàtica de les escopinyes. Ara bé, sobretot el què m’agrada és saber que tot encara ha de passar, que iniciem el ritual.

Amb qui no seuries mai a taula?

Jo seuria amb tothom. Potser no repetiria l’experiència, però d’entrada seuria amb tothom. La gent m’interessa.

Quin aliment no entraria mai a casa teva?

L’all, perquè és tan persistent que quan entra no vol marxar. Quan sopo no m’agrada recordar encara el què he dinat.

Què en penses de les dietes alternatives: vegetarians, macrobiòtics….

Penso que menjar és un plaer tal que quantes menys limitacions millor.

però al final mengem peix!

Què en penses del futur de la cuina catalana? Creus que els nens coneixen més el sushi que el fricandó?

El sushi és el reflex de la nostra generació. Ens agrada tastar una mica de tot, i ens avorrim d’allò que és llarg. Preferim tenir la possibilitat de tastar mini propostes i ens avorreix una proposta gran i densa

Ramon Pellicer al Lecturas

dimecres, 11/01/2012 (Ada Parellada)

Periodista. Els seu plat preferit: els canelons de sa mare.

 

Quedem per sopar. És un dia festiu. Ve relaxat, amb ganes de conversa. Avui no té telenotícies i pot gaudir del vespre. Per a ell, la taula és l’espai de la tranquil·litat, un lloc amable, on mai no és benvinguda una discussió. És elegant, parla amb serenitat i mira als ulls amb seguretat.

 

*fotografia Núria Puentes

  • T’agrada triar o prefereixes que et triïn?

M’agrada triar, vull saber què menjo. L’equilibri del menú és molt important. Cada dia dino a un restaurant prop de la feina, amb l’equip i sempre procuro que el menú sigui lleuger i contingui tots els nutrients.

 

  • Saps que segons els estudis, la prioritat en la tria d’aliments és la comoditat, després el plaer i finalment la salut?

No en el meu cas, per a mi el més important és la salut, tant en l’equilibri del menú com en els productes que consumeixo. Si tingués les eines per canviar alguna cosa del món, obligaria a la industria a evitar  el màxim nombre d’additius en els productes. Quan vaig a comprar  llegeixo les etiquetes amb profunditat, i rebutjo els que en porten en excés, però tant les administracions com la industria haurien de vetllar per aquells consumidors que desconeixen el llenguatge de les etiquetes o no s’hi fixen, reduint al mínim la utilització d’additius.

  • Ets tu el qui compres?

I tant! Cada dissabte faig la compra de tot el què ens cal per la setmana.

 

  • Ets  capriciós? Vull dir si ets d’aquells que compres tot el què t’agrada i et descuides de comprar els ous i l’arròs

No gens. Sóc molt organitzat i la llista és fonamental, si  m’oblido d’alguna cosa anem de corcoll. A casa som cinc! Compro el què necessitem.

 

  • I cuines?

El meu territori és l’esmorzar. Vull que la meva família surtin tots de casa ben esmorzats. Cada matí preparo els sucs de taronja, pelo uns kiwis i preparo els entrepans. Cada dia són diferents, hi ha un dia que hi poso Nocilla….em renyaràs?

 

  • No gens! Està molt bé que mengin Nocilla de tant en tant. I tu? Menges molta xocolata?

Ara he descobert la del 85% de cacau, molt amarga, i m’encanta perquè no sóc gaire llaminer.  A mi, si em vols fer perdre el cap, dona’m embotit, com quan era petit!

 

  • L’embotit era el que més t’agradava quan eres menut?

Recordo molt el braç de gitano de patata, amb tonyina, ou dur, maionesa, olives…El menjàvem cada dissabte, i l’esperava amb il·lusió. Ben bé no sé si esperava el braç de gitano o que fos dissabte, però en qualsevol cas, el recordo amb molta nostàlgia. La meva germana em mimava i me’l preparava amb forma d’animals. Sempre he estat poc menjador, per això el meu refrany preferit és “menjar amb els ulls més que amb la bocaâ€, perquè valoro molt l’estètica dels plats, que estiguin ben presentats i siguin bonics. Tot i que un dels plats que més enyoro, els peus de porc guisats, no és precisament de colors llampants!

  • Peus de porc, no és el que més agrada als nens petits!

Mira  la meva àvia brodava el guisat de peus de porc, i jo el menjava amb l’avi. En tinc un record entranyable, tots dos compartint taula i peus de porc, es generava una complicitat indescriptible. Els plats tenen una part sentimental que gairebé és més potent que el propi gust.

 

  • I en menges els dies assenyalats?

No! Els dies de festa no “perdono†els canelons que fa la meva mare. Els fa boníssims, clàssics. I el què m’agrada més és passar per la cuina i “piratejar†el farcit quan els està fent. Ho fem tots!: el pare, els nebots, els néts…Pobre, ho ha d’anar defensant perquè sinó se’n queda sense! La recepta dels seus canelons és molt antiga, de la meva besàvia, la Dolores.

 

  • Creus que perdrem tots aquests plats clàssics de la nostra cuina?

Si, si no tenim cura d’introduir-los a les noves generacions, reprogramant el concepte de cuina catalana. És difícil competir contra altres cuines que s’estan posicionant com les de “modaâ€. Algunes es recolzen amb un bon màrqueting, altres perquè són pràctiques i també n’hi ha que venen orgullosos els seus productes, com els italians.

S’hauria de potenciar i fer popular la cuina catalana com s’ha fet amb els castells, que gràcies a una bona política governamental, s’han generat una afició i s’identifiquen amb la nostra cultura. Crec que els mitjans de comunicació podrien ajudar força amb la qüestió culinària.

 

  • Millor allunyar-nos de la cuina ètnica, doncs….

Poden compartir espai, perfectament, sempre que sapiguem quina és la nostra. A mi, per exemple, m’encanta el shushi, el menjar libanès i sobretot el  cuscús. De fet el cuscús de xai és un dels meus plats preferits.

 

 

 

Plats i consells per aconseguir tornar a cordar el botó dels pantalons

dimarts , 10/01/2012 (Ada Parellada)

http://www.tv3.cat/videos/3892190/Plats-per-desengreixar-nos-i-viure-sense-latur

Tornem a la normalitat: horaris, activitat, rutina i el gran cavall de batalla: seguir una dieta equilibrada.

Tenim la tendència a pensar que menjar poc i saludable = poc gust, poc sabor, poc plaer, en definitiva.

I això és el què no podem permetre’ns de cap de les maneres, perquè si no ens agrada el què mengem, ho arraconarem a la primera de canvi. S’ha de procurar menjar bé, amb gust, sempre. Aquest és el primer consell:

MAGRITUD NO ÉS SINÃ’NIM D’AUSTERITAT: Plats poc calòrics amb molt de gust

No es tracta de fer dieta restrictiva, sinó de reeducar-nos alimentàriament. El nostre objectiu: menjar bé cada dia i deixar l’excepcionalitat per als dies excepcionals.

No sóc nutricionista. Els consells i les receptes que plantejo són fruit de l’experiència i dels aprenentatges d’escoltar als grans mestres. Per tant, passeu-los pel sedàs de la vostra experiència i els vostres aprenentatges.

Una dieta “desengreixant” o magre, o una dieta equilibrada, en definitiva, es basa en tres pilars:

ALIMENTS, TÈCNIQUES, HÀBITS

ALIMENTS

A la nostra dieta no pot faltar (en aquest ordre):

  • hortalisses i fruita fresca.
  • Pa i cereals integrals
  • Làctics semidesnatats o desnatats.
  • Llegums
  • Carn magra, ous, peix
  • Beure líquids: aigua, brous vegetals o sucs naturals de fruita

TÈCNIQUES

Les tècniques de cocció poden ajudar-nos, ens poden fer més fàcil seguir una dieta desengreixant. Hem de procurar cuinar:

  •  Vapor
  • Planxa
  • Brasa
  • Forn

 HÀBITS

  • Repartir els aliments al llarg del dia
  • Colors al menú (per assegurar tots els nutrients)
  • No saltar-se cap àpat: Saltar-nos àpats és una nefasta pràctica per dues raons: perquè l’organisme s’acostuma a reservar més, temerós de no obtenir aliment. I per altra banda perquè al proper àpat tindrem sensació de fam i menjarem més.
    • Esmorzar complet: cereals, làctics i fruita
    • Mig matí lleuger amb fruita
    • Dinar i sopar baix en greixos i rics en aliments d’origen vegetal, amb petites porcions de peix, ous o carn. Dieta mediterrània vs. Atlàntica.
  • Evitar les dietes miracle (basades en un únic aliment – carxofa, pinya, etc. – o en la combinació d’aliments)
  • Menjar a poc a poc. Mastegar molt. Deixar la forquilla entre menjada i menjada
  • Potenciar l’activitat física
  • Menjar en família o en companyia
  • No associar dieta equilibrada amb “solitud”, en el sentit que ens allunyem de la vida social per no caure en el “pecat” de menjar aliments que considerem prohibits. No té cap sentit, perquè hem de saber conviure amb la dieta. No hem d’anar explicant que fem una mena de desintoxicació, sinó que si anem convidats menjarem una “miqueta” i si anem a restaurants amb amics, demanarem els plats que ens semblin convenients. Sense necessitat de fer-ne propaganda. De fet, aquests dies observareu que la majoria dels companys de taula també demanen plats “suaus”

 

UNS QUANTS PLATS PER ANIMAR LA TAULA

 Amanida d’escarola, remolatxa, meló i seitons

Una escarola

dues remolatxes cuites

200 gr. de meló

12 seitons en vinagre

oli d’0liva suau

sal

Simplement netegem l’escarola, l’assequem bé i la trenquem amb les mans.

Tallem una de les remolatxes cuites i la posem al pot de la batedora. La cobrim amb oli, afegim una culleradeta de sal. Triturem bé, fins aconseguir un puré fi i ho posem en un biberó.

Tallem el meló i tallem l’altra remolatxa a làmines.

Combinem la remolatxa amb el meló i l’escarola. Coronem amb tres seitons en vinagre i acabem amb unes línies de “salsa de remolatxa”

Hem de procurar que les amanides siguin divertides, que hi hagi quantitat de verdures de fulla verda (escarola, enciam…), perquè ens ajuden a la sensació de sacietat, porten moltes vitamines i fibra. El peix blau ha d’estar present a la nostra dieta, sobretot aquests dies, per compensar el “xute” de colesterol rebut durant les vacances.

 

Carxofes farcides de carbassó, bolets i pernil

12 carxofes

un carbassó

200 gr. de xampinyons (o algun altre bolet gustós i carnós que tingueu a l’abast)

150 gr. de pernil

una cullerada sopera de mostassa a l’antiga

100 ml d’oli d’oliva suau

sal

Rebutgem les fulles dures de les carxofes i les escapcem. A mida que les anem tallant les submergim en aigua amb suc de llimona i una cullerada de farina. Les coem al vapor, durant quinze minuts. Les reservem.

En una paella saltem els bolets tallats, juntament amb el carbassó, també tallat, fins que els bolets hagin perdut l’aigua. Opcionalment, podem afegir un gra d’all picat. Al final, afegim el pernil tallat a trossets menuts. Salpebrem (poca sal!!!)

Farcim les carxofes amb la barreja. Ja ho podem menjar (escalfat un moment al microones), o podem  donar-hi un cop de forn, perquè sigui més torrat.

Fem una salseta simplement barrejant la mostassa amb l’oli.

Servim les carxofes acompanyades amb la salsa de mostassa.

Aliments 10:

  • Les carxofes, tenen molta fibra, molt gust. són diurètiques. I netegen el fetge!
  • El carbassó: molt poques calories. Un gran aliment a tenir en compte
  • Els bolets: ens encanten. Són molt gustosos. Poc calòrics. Fibra. Un 10!
  • El pernil: una miqueta, suficient proteïna. Dona el punt de sal (pot substituir la sal afegida). Té molt gust.
  • La mostassa: poques calories i molt gust.

 

Arròs integral amb poma, pollastre i carbassa

300 gr. d’arròs integral

1 poma golden

1 pit de pollastre

200 gr. de carbassa

barreja d’espècies (jo faig servir una marca, Toques, que fan barreja d’espècies. En aquest cas vaig fer servir la barreja “Ãndia”, que porta comí, cardamom, pebre, sal i bitxo)

Oli d’oliva

Sal

Bullim l’arròs en abundant aigua, uns trenta minuts. El colem i el refresquem.

En una paella grossa, amb un fil d’oli enrossim el pollastre tallat a dauets. El reservem. Sense rentar la paella, posem la carbassa a daus, la saltem a foc mig-alt, sense deixar de sacsejar la paella. En tres o quatre minuts la tindrem a punt. Afegim la poma i coem de la mateixa manera. Finalment, afegim el pollastre i l’arròs, amanim amb una mica més d’oli i acabem amb un polsim de barreja d’espècies i un pessic de sal.

Aliments amb valor afegit

  • Integrals: Hem de procurar prioritzar els cereals integrals, perquè ens aporten més vitamines i més fibra. I sacien.
  • Pollastre: carn blanca. Prioritzem les carns blanques, com el pollastre i el conill. I sempre que sigui possible procurem prioritzar la dieta mediterrània: molts cereals, abundants hortalisses i poca proteïna
  • Carbassa i poma: color i gust
  • Espècies: ajuden a donar gust als plats i són un bon substitut de la sal.

Amanida de pinya, papaia i magrana sobre crema de cítrics

Un quart de pinya
Un quart de papaia
Una magrana
Per la crema de cítrics
1 llimona
1 taronja
2 ous
150 gr. de sucre
25 gr. de maicena
200 ml d’aigua
Comencem per la crema: Amb un ratllador, rascar tota la pell dels cítrics i reservar. Escórrer el suc de la llimona i la taronja i reservar

Posar l’aigua al foc fins arrencar el bull.

En un pot gran barrejar molt bé el sucre, els ous i la Maizena.

Afegir-hi les ratlladures, el suc dels cítrics i l’aigua calenta. posar-ho al foc i remenar fins que bulli.

Colar i guardar-ho a la nevera fins al moment de servir-ho.

Tallar les fruites i servir amb la crema de cítrics.

Per què?

hem de menjar fruita cada dia. També els dies de festa! I quan volem celebrar, de seguida arraconem les fruites. Hem de buscar propostes de postres que incloguin les fruites, sempre que sigui possible.

He triat papaia, pinya i magrana perquè són fruites que no s’oxiden, però per descomptat, totes les fruites són benvingudes.

 

ALTRES ALIMENTS A TENIR MOLT I MOLT EN COMPTE

  • Tomàquets (són antioxidants!)
  • cítrics (en fresc!, moltes vitamines, són de temporada…)
  • kiwi: ideal per als qui els fa mandra menjar fruita!
  • Iogurt: Més enllà de menjar com a postres, és perfecte per fer salses i dips (allò per sucar els palets de les verdures crues).
  • suc de llimona per animar les vinagretes i també per marinar peixos (i és antioxidant!)
  • fruita seca: és molt calòrica, però per contra, s’ha de mastegar bé i redueix la quantitat d’ingesta.És molt saludable, amb  greixos insaturats, interessants per equilibrar el colesterol. Si podeu triar, millor menjar-la crua que torrada.

ÀPATS

  • DINAR: a l’hora de dinar és millor dedicar-nos als cereals integrals, llegums, làctics i carn
  • SOPAR: Per sopar, donem presència al brou, fruita, verdura, amanida, peix (és de més fàcil digestió i menys greix que la carn)

 

 

“L’últim soparâ€: un turbot al forn amb bledes i bolets

dilluns, 9/01/2012 (Ada Parellada)

La meva filla torna demà a Anglaterra. Avui hem fet el sopar de comiat, i m’ha demanat que cuini el seu peix preferit, el turbot.

Té delit de peix, perquè a Anglaterra, tot i ser una illa envoltada de mar (com totes les illes, de fet. En això els anglesos no són diferents), el peix va escàs. Si més no a la seva escola, on ella viu.

En definitiva, que el que volia menjar en el seu últim sopar a casa era un tros dels grossos de turbot, ple de “boletes!†com en diu ella. El què més li agrada del turbot són unes petites boles al final de les espines. I és cert que són molt bones, i molt llamineres.

L’he marcat, primer a la planxa, per torrar la pell i l’he acabat al forn, perquè és gros i necessita una cocció més llarga fins arribar al centre de l’espina. Per descomptat, no m’agrada el peix extremadament cuit, però tampoc no m’agrada el turbot cru, que no es pugui desenganxar la carn de l’espina.

Jo demano sempre que me’l tallin a talls. Queda molt bé presentat sencer a taula, però és un enrenou. De l’altra manera, m’és més còmode.

La paella ha de ser antiadherent, calenta. La pell del turbot pintada amb una mica d’oli. El turbot cuit un parell de minuts per cada costat. Llavors, el poso en una safata i l’acabo de coure al forn, a 190ºC, entre deu i dotze minuts, depenent del gruix de la peça. Si no voleu tant enrenou, és qüestió d’abaixar el foc i deixar que l’escalfor vagi coent l’interior del peix, a la mateixa paella. Una altra opció és fer tot el procés al forn. Llavors, jo començo a temperatura alta, 230ºC, durant tres minuts, i després abaixo la potència del forn a 190ºC, durant deu minuts. Ha de quedar torrat per fora i just cuit al centre.

Per acompanyar, he fet unes bledes saltades amb una punta d’all i uns bolets, i una olivada. La salsa, en aquest cas, és un contrapunt de sal i potència, però s’administra al gust de cada u. Un turbot salsat em fa pena, perquè perd protagonisme, entitat.

Mentre el menjàvem, he recordat un paràgraf del genial BRILLAT-SAVARIN, sobre el turbot, en el seu magnífica llibre “La fisiologia del gustâ€. A casa el tinc en castellà, era del meu avi! per això us l’he transcrit en aquesta llengua directament.

 

La discordia había intentado un día introducirse en el seno de una de las parejas más unidas de la capital. Era justamente un sábado, día de sabbat. Se trataba de un rodaballo. La escena era en el campo y este campo se llama Ville Crene.

Dicho pescado, que se hubiera creído destinado a un fin más glorioso, debía ser servido al dia siguiente en una reunión de buenas gentes, de la que yo formaba parte. Era fresco, rollizo, brillante, pero sus dimensiones excedían tanto de las de los recipientes de que podía disponerse,q ue no se sabía cómo hacer.

“Lo partiremos en dos”, decía el marido. “¡Osarías deshonrar así esta pobre criatura?”, decía la mujer. “Es necesario, querida; no se puede hacer de otro modo. Veamos, que traigan el cuchillo y en seguida todo habrá terminado”. “Esperemos todavía, siempre habrá tiempo. ¡Sabes que va a venir el primo?. Es un profesor y encontrará el medio de sacarnos del apuro”. “¡Un profesor?…. sacarnos del apuro….¡bah!”. Parece que quien así hablaba no tenía gran confiaza en el profesor, y sin embargo este profesor era yo. ¡Schwernot!. La dificultad iba, probablemente, a terminar a la manera de Alejandro, cuando llegué a paso de carga, la nariz al viento y con el apetito que siempre se tiene cuando se viaja, cuando son las siete de la tarde y cuando el olor de una buena comida saluda al olfato y solicita al gusto.

Al entrar intenté, vanamente, hacer los cumplimientos en uso; no me respondieron porque no me habían escuchado.

Pronto la cuestión que absorbía todas las atenciones me fué expuesta a dúo, después de lo cual las dos partes callaron: la prima mirándome con ojos que parecían decir: espero que venceremos la dificultad; el primo tenía, por el contrario, un aire burlón y ladino, como si estuviera seguro de que nada podría resolver, mientras apoyaba su mano derecha sobre el terrible cuchillo que le habían traido.

Estos diversos gestos desaparecieron para dar lugar a una viva curiosidad cuando con una voz grave de oráculo pronuncié estas palabras solemnes: “El rodaballo permanecerá entero hasta su presentación oficial”.

Estaba seguro de no comprometerme, porque yo propondría cocerlo al horno, pero como este procedimiento podría presentar algunas dificultades, no fuí más explícito y me dirigí, en silencio, hacia la cocina. Yo abría la procesión, los esposos servía de acólitos, la familia representaba a los fieles y la cocinera in fiocchi cerraba la marcha.

Las dos primeras piezas no se presentaron favorables a mi vista, pero llegados al lavadero, una caldera, aunque pequeña, bien ajustada en su hornalla, se ofreció a mis ojos. Me formulé la explicación y volviéndome hacia mi séquito exclamé, con esta fe que transporta las montañas: “Estad tranquilos; el rodaballo se cocerá entero, se cocerá al vapor y se va a cocer enseguida”.

Efectivament, aunque ya era hora de comer, puse inmediatamente en acción a todo el mundo. Mientras uno encendió el horno, yo preparé de una canasta de cincuenta botellas un enrejado del tamaño preciso del pescado gigante. Sobre este enrejado coloqué un lecho de bulbos y de yerbas sabrosas, sobre el cual se colocoó el rodaballo, después de haber sido lavado, secado y convenientemente salado. Sobre él extendí un segundo lecho de las mismas sustancias. Se colocó el enrejado sobre la caldera semillena de agua, se cubrió el conjunto con una pequeña tina, alrededor de la cual se reunió arena seca para impedir al vapor escaparse con demasiada facilidad. Pronto la caldera entró en ebullición y el vapor no tardó en llenar toda la capacidad de la tina. Transcurrida media hora se separó la tina y se retiró el enrejado con el rodaballo cocido, bien blanco, y con la más agradable apariencia.

Terminada la operación, corrimos a sentarnos a la mesa con el apetito aguzado por el retraso, por el trabajo y por el éxito.

Demà passat…Reis! I, després, rebaixes!

dimecres, 4/01/2012 (Ada Parellada)

Si no m’afanyo, no arribo a temps!

Fa uns dies, als Matins de TV3, vaig portar tota una serie de propostes per a regalar. La idea és buscar articles divertits, diferents, per cuinar i menjar, i que no siguin cars! Ideals per a regalar per Reis, o per comprar a les rebaixes.

http://www.tv3.cat/videos/3864670/Regals-gastronomics-per-a-aquestes-festes

Entre la multitud de productes que vaig portar a la tele, destaco com a interessant, diferent i novetat:

  • Una sal líquida, http://salliquida.net/, que té menys sodi i és més fàcil de dosificar
  • un joc d’aromes per exercitar la memòria olfactiva. http://www.lenez.com
  • la dosi de xocolata ideal per a moments d’estrés
  • picades a punt per emprar
  • un coulant a punt per cuinar de Xavier Mor. http://www.xaviermor.com/

 

Entre els gadgets, em van encantar:

  • Un motlle per fer pastissos amb forma de camp de fútbol
  • Un deshidratador de fruites i patates, ideal per a fer patates fregides http://www.mastrad.fr/
  • per pelar les pomes
  • per formar canelons i croquetes

Tots els articles me’ls van prestar a la botiga Gadgets http://www.gadgetscuina.com/

i a Vila Viniteca http://www.vilaviniteca.es/esla_teca

La veritat és que vaig portar tantes coses…que és millor que feu una volta per aquestes dues botigues i us ho passareu la mar de bé.

 

 

Taula parada per a Sílvia Bel. Entrevista “extended version” per a la revista Lecturas

dimecres, 4/01/2012 (Ada Parellada)

Cada setmana, a la revista Lecturas, publico una entrevista amb un personatge conegut. Dinem o sopem plegats, i com en una conversa qualsevol, de taula, anem parlant de les seves preferències, els seus gustos, la seva quotidionitat, el seu posicionament davant el món que ens envolta….Una conversa que intento plasmar a les pàgines de la revista. Com que l’espai és limitat, aquí, al bloc, hi penjo l’extended version.

Que vagi de gust!

Sílvia Bel.

Actriu. Pa amb tomàquet.

La Sílvia arriba corrents a Semproniana. Porta uns texans i un jersei de llana. Còmoda. Riallera. Tenim gana. Mengem a gust. Ella és tal com raja. Natural.

T’he preparat uns platets, sense demanar-t’ho.

-          Fantàstic. No m’agrada gens triar a les cartes dels restaurants. Em fa mandra. A la vida tampoc no m’agrada. Triar és un privilegi dolorós, per la por a errar. I el pitjor és el dubte que roman martellejant al cervell, de si he pres la decisió correcta.

Porto una crema de garotes, un cruixent de formatge amb dàtils i un caneló de carn d’olla amb bolets. Tot és menut.

-          L’has encertat. No sóc de vida, jo. Sempre he estat prima, i de seguida m’atipo. M’aclaparen els plats grossos, m’envaeix un sentiment de responsabilitat, perquè em fa mal deixar menjar al plat. Per això gaudeixo als restaurants japonesos, per les racions petites.

Així, doncs t’agrada la cuina ètnica?

-          No massa. Només m’agraden quan hi convisc, mai fora del seu lloc d’origen. No m’interessa la cuina exportada.

Quin plat et fa feliç?

-          La cuina natural, senzilla. I els purés de verdures. Quan era petita vaig patir una hepatitis i em van alimentar amb puré de verdures. Sempre més els he menjat. M’encanten. Ara, si em vols fer feliç de debò, dona’m les postres de la tieta Cèlia. No sé si es podran tornar a repetir. Ella ho feia sempre amb la mateixa cullera de fusta i el mateix got. Hi posava un ou i sucre. I remenava, remenava sense cansar-se, al final hi afegia unes gotes de cafè. Mmmmhhh, ho enyoro molt, les postres i la tieta Cèlia. Era molt moderna, lliure, no es va voler casar mai. Vivíem a Molins de Rei, amb els avis. I al pis de sobre, la meva tieta. Ens cuidava molt.

Quina gentada! Us entaulàveu sovint?

-          Cada dia! Tots junts. El que més em va colpir de quan em vaig independitzar va ser enfrontar-me a l’hora de dinar en solitud. Sé viure sola, la solitud m’acompanya, però no sé menjar sola, és d’una tristesa absoluta. És una assignatura pendent, ho haig de superar. Per això admiro aquelles persones que són capaces de no compartir l’àpat, que saben estar soles en un restaurant, les observo i procuro aprendre’n.

Fas el vermut?

-          Ui si! Amb el meu pare el fèiem tots els diumenges. El clàssic: olives, xips, anxoves i Coca-cola. Som de menjar poc i sovint, a casa. Diuen que és molt saludable

Et preocupa la salut?

-          No m’hi obsessiono. Ara bé, sempre que m’és possible compro aliments ecològics, hi confio més perquè em garanteix un origen més saludable. Procuro allunyar-me dels radicalismes, però, perquè dificulten la vida. Ja sabem en quin món vivim i hem d’aprendre a capejar-lo. No podem caure en el parany de pensar que hi ha algú que ens vol agredir. És un patiment innecessari.

Què és el que no t’agradaria que et veiessin fer?

-          Sóc molt anàrquica i un pèl indisciplinada. Menjo d’aquí i d’allà i torno al primer plat. Puc menjar quatre grans d’arròs, una cullerada de flam i tornar a l’arròs, sense cap problema. No puc evitar-ho, em canso dels gustos sostinguts.

Què demanaries als Reis d’Orient?

-          Tenir un restaurant: envoltada de gent i bons plats.

Quin és el teu refrany de capçalera?

-          Per la candelera, ous a la carrera. Aquests refranys de temporada van molt bé per no oblidar quan s’han de menjar els aliments, encara que ara en puguem menjar tot l’any. Penso que si perdem les temporades perdem el sentit de les coses.

Perdre….estem perdent la nostra cuina?

-          Si. I perdent la cuina catalana perdem salut, cultura i identitat. Perdem una part important de nosaltres mateixos.

El teu plat incondicional?

-          El pa amb tomàquet. És un recurs, una solució i un immens plaer.

Del raïm de Cap d’Any….a una crema curiosa

dilluns, 2/01/2012 (Ada Parellada)

Vam comprar raïm per celebrar les dotze campanades. I com que aquest any no érem a casa,  sinó en un apartament llogat a Chicago, vam haver de comprar-ne un quilo.

El dia 2 de gener ja tornàvem a Barcelona, per tant tot el què quedava per menjar a l’apartament eren quatre rampoines, entre elles, el raïm sobrer de Cap d’Any. Calia aplicar imaginació als paupèrrims ingredients que lluïen orfes i inconnexes en la fredor de la nevera. I vam decidir fer un primer suau i agradablement fàcil de menjar: una crema.

No hi havia porros, no hi havia ceba, no hi havia all, ni brou, ni res, en definitiva. Hi havia dos  carbassons, el raïm i una mica de mantega. I d’aquí en va sortir aquesta crema que, per descomptat, passarà a ser un dels hits de la família.

Ens cal, per a quatre persones:

4 carbassons

200 gr. de raïm sense llavors

50 gr. de mantega

70 ml de nata líquida

Sal i pebre

 

Per acompanyar:

100 gr. de formatge parmesà

Unes xips de poma (que vaig comprar a Chicago i que m’han encantat. En aquest cas són amb gust de gingerbread man. Tenen un toc de canyella, de gingebre i de sucre morè que queda de meravella amb aquesta crema)

Tallem els carbassons a rodanxes, amb la pell. Els posem en una cassola, juntament amb el raïm, un pessic de sal, i tapem bé la cassola. Coem a foc lent, amb l’objectiu de fer suar el carbassó. Ha de coure vint minuts o fins que el carbassó sigui ben tou. El què és important és no posar-hi gens d’aigua. El triturem ben fi i hi afegim la nata. Servim calent acompanyat del formatge parmesà i les xips de poma.

 

És curiós el gust dolcenc del raïm. Molt interessant. Molt fàcil, econòmica i sense gairebé ingredients!

Chicago mos a mos

diumenge, 1/01/2012 (Ada Parellada)

Hem passat part de les festes de Nadal a Chicago, amb la família. Chicago té la mida ideal per a un turista: hi ha prou material per omplir tota una setmana sense esgotar-s’hi ni en grandària ni en continguts.

Val la pena visitar aquesta ciutat, pels gratacels, impressionants; l’skyline definit i net; els museus, enfocats totalment a la família; els parcs, vius; les escultures, a destacar l’agosarada proposta de Jaume Plensa…I pel menjar? Home, a veure, potser no faria tot un viatge transatlàntic per menjar a Chicago, la veritat.  Però ja que hi som…doncs sí, hem espremut totes les possibilitats comestibles.

Aquest post té un objectiu totalment informatiu, per aplanar el camí a qui s’animi a venir-hi. L’escric en el temps que queda entre un sopar frugal i l’espera de les dotze campanades, per celebrar l’entrada a l’any 2012. Fa gràcia aquest tema de les campanades. Sembla ben bé com que si no prenem el raïm al moment just ens en passarà alguna de grossa i ara estic aquí, a Chicago, quan tot el meu món ja fa set hores que han engolit els 12 grans amb les anècdotes d’any rere any.

Som-hi, no m’hi entretinc més i us explico què i on he menjat cada mos a la ciutat dels arquitectes.

Estem allotjats a un apartament, el què ens permet la llibertat de triar si volem sortir a fer un àpat fora o preferim menjar a l’apartament. Ho hem anat combinant. Les compres del menjar les hem fet a FOX I OBEL, http://www.fox-obel.com/

una botiga situada molt a prop del Pier Navy, on tot està molt ben posat i fa goig comprar-hi. Feu-hi una visita.

El què més em va impressionar, fixa’t tu quina bestiesa, van ser la quantitat de farines diferents: d’arròs, de cigró, 00, de blat ecològic….Finalment, opto per pai chok, unes bledes xineses que no trobo normalment a Barcelona, i també uns bolets portobello. En faig un saltat, a la paella, amb pruna, mel i pebre. Prou bo. Per coure bé les pai chok s’han de separar les fulles de la tija que es talla menuda. A la paella es comença a saltar, a foc mig, les tiges, tapades perquè vagin traient la seva aigua. A meitat de cocció hi afegim els bolets tallats, sal i les fulles. Anem saltant fins que tot plegat perd tota l’aigua. Afegim, al final, una cullerada de mel i, després, la pruna tallada, que gairebé no s’ha de coure i un pessic de pebre. Servim immediatament

 

fantàstica cuina de l'apartament, a Chicago

Si dius Chicago, el primer que et ve al cap, en qüestions de menjar, és la pizza. I els tòpics són una realitat. A multitud de restaurants t’anuncien que fan “l’autèntica deep dish pizzaâ€, que és aquella pizza de massa tova i en la que el formatge està a sota la salsa de tomàquet, a l’inrevés de les que estem acostumats a menjar. Clar que la vam anar a menjar, com tots els turistes, a la que representa que és el restaurant que la va començar a elaborar: l’UNO, http://www.unos.com/,situat a la millor zona de la ciutat . Gent a carretades, tanta que vam haver d’esperar una hora. I nosaltres, allà, convençuts. El resultat? La cambrera era molt simpàtica.

Què fan els turistes quan fa més de tres dies que corren amunt i avall per una ciutat? Topen amb un restaurant autòcton (no autòcton de la ciutat, sinó de l’ètnia del turista) i no pot suportar-ho…cau en la temptació de dinar-hi. I aquí estem, al restaurant català de Chicago, al Mercat. http://www.mercatchicago.com/A la carta pots demanar un “Barri Gòticâ€, un “Barceloneta†o un “la Sarria†(que deu voler dir un Sarrià. Bé, tant és, encara fa més gràcia). Els noms dels barris amagaven entrepans, bons, sí, i molt ben presentats, però sense el sabor ni el concepte del nostre país. A la taula del costat hi trobem uns amics de Barcelona. Som per llogar-hi cadires….

entrepà LES RAMBLES

A Chicago hi ha el restaurant del qui consideren el millor xef dels Estats Units, Grant Achatz, http://www.alinea-restaurant.com.El seu restaurant es diu Alinea. Un altre dels restaurants de més nomenada és el MOTO, d’Homaru Canto http://www.motorestaurant.com/

Hi vam anar, tots quatre. Va estar prou bé, malgrat el vam trobar massa car. L’Homaru fa cuina molecular. Dels quinze plats del menú degustació destaquem:

El menú escrit en un paper de blat de moro....comestible

Pel gust “de la cua al capâ€: un recorregut pel porc.

de la cua al cap

Per l’originalitat: la imatge d’uns puros amb la seva cendra que amagaven tres cultures: un rotllet de xoriç, una mena de falafel i un rotllet de formatge.

I destaco com a plat per arraconar: una amanida escombraria (salad garbage), que volia ser les deixalles d’una pizza i, realment eren les deixalles d’una pizza….

garbage salad

Per descomptat no ha faltat el Mc Donald’s. Quan ets als Estats Units no saps ben bé com, però acabes aterrant a un Mc Donald’s. No ho volia explicar, però què carai, hi vaig anar! Doncs s’ha d’explicar! La qüestió és que és a Chicago on va començar la història d’aquest monstre de les hamburgueses. Ens vam informar a l’oficina de turisme i ens van explicar que concretament la primera hamburgueseria de la cadena està situada a Des Plaines, un poble a 30 quilometres de Chicago. Varem pujar al cotxe i en autèntica peregrinació, hi vam anar. La decepció va ser total. El què vam trobar va ser un Mc Donald’s més esquifit i humil que el de la cantonada de casa. No hi ha fotografies del crim. El què no us podeu perdre, però, és la visita al Mc Donald’s commemoratiu del naixement de la cadena, situat al bell mig de Chicago, a 600 N Clark St (entre Ohio St & Ontario St). És espectacular, tant l’edifici com les dimensions. L’anomenen Rock and Roll Mc Donald’s, i hi ha un museu dedicat a la Companyia.

Bé, guys, jo ja torno cap a casa. Ha valgut la pena el jet lag.