Cuinar sense cuina

divendres, 3/12/2010 (Ada Parellada)

Doncs com us explicava en el darrer post, he fet una gira per diversos centres del Corte Inglés, per presentar el llibre “Com fet a casa”, i cuinar algunes de les receptes, que es fan sense cuina ni res de res.

Val a dir que l’afluència de pĂşblic va ser espectacular, impressionant, fins a 130 persones es van aplegar al Corte InglĂ©s de Sabadell. Cal dir, tambĂ©, que em vaig posar molt nerviosa davant tantes persones, i que alguna pĂ­fia vaig fer. Però, quan ja havia rodat pels sis centres restants, el taller va quedar rodonet. O sigui, que ja ho sabeu, si us cal un taller de cuina sense cuina ni aixeta, allĂ  vaig jo amb els meus aperos…..

DSCF0008 (2).JPG    DSCF0002 (2).JPG    DSCF0004.JPG DSCF0003.JPG

El millor de la gira ha estat que a cada Corte Inglés m’he nodrit de noves receptes, d’idees sensacionals. A Sabadell, m’explicaven un pollastre amb prunes i pomes. Es tracta d’un pollastre a l’ast, dels que vénen envasats al buit. Al líquid que queda a la bossa, hi hidraten unes prunes seques, hi afegeixen una mica de ceba confitada i, finalment, unes pomes. Tot plegat ho fan coure fins que queda amalgamat. Trossegem el pollastre, l’escalfem i el servim amb les prunes i la poma.

A Cornellà m’explicaven una recepta de llobarro amb olivada. El llobarro, obert i untat amb olivada, com si fos el farcit d’un entrepà i cuit al forn, quinze minuts, a 180ºC. L’acompanyem d’un llit de patata i ceba, tallada molt fina.

A Can DragĂł em deien que el torrĂł tou sobrer de les festes de Nadal era ideal per fer el romesco. En comptes de triturar-hi ametlla, hi posen un tros de torrĂł.

Sensacionals idees que van rivalitzar i, fins i tot, guanyar a les meves propostes.

 

Torrada de figues i pernil.

4 llesques de pa de motlle sense crosta

100 gr. de formatge d’untar, tipus Philadelphia

50 gr. de pernil serrĂ 

8 figues

Orenga

Pebre vermell picant

Estirem el pa de motlle amb un corrĂł. Ha de quedar ben fi. El torrem al forn, a 180ÂşC, uns cinc minuts.

Mentrestant, barregem el formatge d’untar amb una cullerada d’orenga i una culleradeta de pebre vermell picant.

Tallem les figues a lĂ mines, no molt gruixudes.

Untem la torrada amb el formatge d’untar, cobrim amb làmines de figues i acabem amb unes làmines de pernil. Servim immediatament, ja que de un altre forma, el pa s’estovaria excessivament.

En el cas de que no tinguem ganes, temps ni paciència per fer la torrada de pa de motlle, podem substituir-la per una torrada comprada. I com de figues no n’hi ha tot l’any, també podem substituir-les per un altre fruita, per exemple, amb unes làmines de raïm negre, meló, o unes làmines de papaia. La qüestió és trobar-hi un toc fresc.

 

Amanida de mango amb chatka i vinagreta de fruits vermells

1 mango no massa madur

Un pot de chatka o una bossa de surimi ratllat

Una bossa d’herba de canonges

Flor de sal

50 gr. de melmelada de gerds

Un raig de vinagre

100 ml d’oli d’oliva

Pelem el mango i el tallem a làmines fines, rectangulars, de manera que ens quedi en forma de caneló quan l’enrotllem sobre sí mateix.

Posem una cullerada de chatka en el centre de la lĂ mina de mango i enrotllem sobre sĂ­ mateix.

Preparem la vinagreta de gerds, simplement dissolent la melmelada de gerds amb un raig de vinagre. Emulsionem amb un raig d’oli.

En el cas que no tinguem màquina de tallar embotit o el mango estigui molt madur, trinxem el mango i el posem en la base d’un motlle d’aquells metàl·lics foradats per tots dos cantons. Amanim amb una mica de vinagreta de fruits vermells i acabem amb el surimi ratllat.

També podem fer quadradets de mango, fem un forat amb un estri d’aquells de fer boles de meló, on hi posarem una gota de vinagreta de fruits vermells. A sobre, hi posem el surimi ratllat.

Acompanyem amb canonges, amanits amb la vinagreta de fruits vermells i una mica de flor de sal.

Coca de carxofes i tomĂ quet

1 paquet de tarteletes de pasta brisa 

1 pot de paté de carxofa

1 tomĂ quet gran i carnĂłs

Una llauna de 48 gr. d’anxoves en oli

Una cullerada sopera de sèsam torrat

Una cullerada d’olivada

 

És tan senzill com pelar el tomàquet, buidar les llavors i tallar-lo a daus.

Farcir les tartaletes amb una cullerada generosa de paté de carxofa, uns daus de tomàquet, una anxova en cada tartalete i una petita cullerada d’olivada. Amanim amb una mica d’oli de les anxoves. Espolsem sèsam torrat per sobre i ja estarà a punt per menjar.

No li afegirem sal, perquè l’anxova i l’olivada són suficientment salades. Tot i això, es pot afegir una mica de sal a sobre el tomàquet.

Postres rĂ pides de taronja

4 natilles

2 taronges grans

Un tros de xocolata

Tallem la taronja de manera que no quedi res de la part blanca. La distribuïm tapant la base del plat que anirà a la taula. A sobre col·loquem un parell de cullerades de natilles, ben disposades i ratllem xocolata per sobre.

Podem substituir la taronja per qualsevol un altre fruita: poma, plàtan, nespres o pinya. Totes les fruites queden bé amb les natilles, però la taronja és un bon contrapunt per les natilles, tant pel seu color com pel gust, ja que la seva natural acidesa ajuda a equilibrar la dolçor de les natilles.

Aquestes són unes postres tremendament senzilles, per tant és molt important com les presentem al plat, com les col·loquem perquè quedin vistoses i atractives. Una pura qüestió d’estilisme.

Si ens ha quedat una barra de torrĂł tou al rebost, la triturem amb dues natilles i posem la crema en una mĂ niga pastissera. Farcim unes neules de broc gros i les disposem sobre una salsa de xocolata. Acabem amb uns grills de taronja.

Com sempre, ni una fotografia…..

Tags: , , , , , , ,
Publicat a ada parellada, llibres, postres i pastisseria, Receptes, Tallers | 2 comentaris »

Retorn a la infĂ ncia, l’aroma del Corte InglĂ©s

dilluns, 29/11/2010 (Ada Parellada)

Aquests dies de novembre he fet una gira, ben particular, he estat presentant “Com fet a Casa” (Cossetània) i “Como hecho en casa” (Planeta), un dels llibres que he publicat darrerament a tots els Corte Inglés de Catalunya.

                               

I quan arribava al Corte Inglés de cada una de les ciutats i barris de Barcelona, em sentia com a casa. El Corte Inglés em retorna a la meva infantesa, encara més que el pa amb vi i sucre, que de fet no n’he menjat mai, però a TOTHOOOOOOM li evoca a la seva infància.

Sóc la petita de vuit germans. Ho recalco perquè es comprengui que no ens era fàcil de fer gaires sortides plegats. Un cop l’any era inevitable la visita al Corte Inglés. La meva mare ens encabia dins el cotxe i enfilàvem cap a Barcelona. No cal dir que era una autèntica aventura, emocionant, una excursió en tota regla. La cita es perpetrava a principis de setembre, amb la sana intenció d’equipar-nos per tot l’hivern: abrics, pantalons, faldilles, camisoles, sabates i sabatilles. A petar de bosses, el festival acabava sempre a la cafeteria del centre, que a mi m’encantava, em semblava del tot màgica, veient Plaça Catalunya a vista d’ocell. Un immens i inacabable suís de xocolata, era el berenar ineludible. Aquells cambrers, atents, amb corbata, em semblaven el súmmum del glamour. La lluentor del bar, daurat, ampli, l’interpretava com un luxe del tot inassolible.

Amb els morros bruts de xocolata, ja gairebé fosc, agafàvem el cotxe i tornàvem a Granollers. Just travessar el Congost, ja enyorava Barcelona, que es transformava en el meu imaginari en el lloc més impressionant del planeta, on hi havia el sumptuós castell del Comte de Barcelona: El Corte Inglés.

Anem al tema, però. El Corte Inglés m’ha permès explicar el perquè d’un dels llibres que he publicat aquest any, “Com fet a casa”, un llibre adreçat a aquelles persones que els agrada menjar bé, però no els agrada cuinar, no en saben, no tenen temps o no és la seva prioritat. Per a aquestes persones, hi ha molts pocs llibres al mercat. I m’ha vagat fer-ne un. El què ha passat, però, és que la majoria dels assistents al taller han estat persones que sí que els agrada cuinar, de la mateixa manera com passa en aquest blog, que el visiten, principalment, afeccionats a la gastronomia.

I a cada sessió m’he hagut de justificar: em dedico a la cuina i sóc autora de llibres de cuina. Això es tradueix en que haig de fer llibres de cuina que siguin útils als usuaris, i no siguin només un lluïment personal. Si fas un llibre de cuina de mercat, tradicional, ningú et demanarà perquè el fas, encara que no tingui cap sentit publicar una altra vegada les mateixes receptes mil i una vegada redactades. Ara, si se t’acut fer un llibre de NO-CUINA  la cosa es complica. Has d’explicar perquè el fas. Quan, al davant de l’audiència, els comentava que parlaria de com cuinar amb llaunes, precuinats i congelats, les cares de les assistents i l’assistent (perquè, a cada sessió, invariablement, només hi venia un home) quedaven més tibades que un lluç envasat al buit i congelat. Per tant, la primera hora del taller la passava explicant perquè m’havia begut l’enteniment fent un llibre d’aquestes característiques. I aquí teniu les raons:

  • Perquè m’ha vingut de gust
  • Perquè als lĂ­neals dels supermercats de precuinats, salses preparades, congelats i llaunes cada dia sĂłn mĂ©s llargs, amples, alts i grans. Deu ser que la gent els compra? O potser Ă©s nomĂ©s una estratègia del supermercat per vendre mĂ©s coliflors, verats, peres i xai per rostir…..Passa com amb els documentals de la 2, Ă©s el què tothom mira, però el Sálvame Ă©s el que tĂ© mĂ©s anunciants……
  • Perquè ja Ă©s hora que els precuinats “surtin de l’armari”. Ja que els comprem (doncs els supermercats n’estan plens), potser que els mengem amb dignitat, tranquil·litat i alegria. Prou de sentir-nos culpables, de treure’ls a la taula de qualsevol manera i de menjar-los sense prestar-los cap atenciĂł.
  • Per treure’ns la culpabilitat de sobre. Quantes vegades he escoltat la disculpa pĂşblica “uf, avui hem menjat una truita de patates d’aquelles fetes, però mai mĂ©s passarĂ , ho prometo!”

Ha arribat el moment de l’ALLIBERAMENT. Amics, coneguts i saludats, mengeu precuinats, llaunes i congelats amb alegria, que no vol dir cada dia, però quan els mengeu que surtin a taula com si fossin la menja mĂ©s preuada. A cada Ă pat, sigui com sigui que hagi anat la cocciĂł, ens hem de lluir, Ă©s una manera d’estimar-nos a nosaltres mateixos. I es comença amb la taula ben parada, una bona presentaciĂł, i molta alegria. I segur que ningĂş se n’adonarĂ  que tota la feina que heu fet ha estat obrir una llauna de pèsols…….

I si tot i això hi ha cap escèptic entre l’audiència, acabo explicant que el llibre Ă©s com les rodetes de la primera bicicleta que vas tenir, que te les van treure de seguida que et vas sentir segur. Quan ho vegis clar, quan estiguis còmode amb la teva cuina…..ja et veurĂ s en cor de fer el mĂ­tic sofregit de ceba i tomĂ quet amb el què comencen tooooootes les receptes!

*El proper post, prometo penjar unes quantes receptes…….

Tags: , , ,
Publicat a ada parellada, biografia, llibres | 16 comentaris »

La dieta MediterrĂ nia, el patrimoni material dels asiĂ tics, africans i sudamericans

dimarts , 23/11/2010 (Ada Parellada)

Doncs sí, si, ja tenim patrimoni immaterial en forma d’escudella, paella i pa amb tomàquet.

La UNESCO ha declarat que la dieta mediterrània és patrimoni immaterial de la humanitat. Fa patir, perquè quan alguna cosa d’abans s’ha de preservar, promocionar i publicitar, és que ja està caput, morta, finito. Passa a ser patrimoni museístic immaterial de la humanitat. A veure qui declararia patrimoni immaterial de la humanitat a Internet? O a Facebook? Doncs clar, no els cal ser declarat res, tàcitament és patrimoni de la humanitat, i immaterial, doncs és virtual, perquè tothom ho fa servir i tothom n’és l’amo, i punt.

Però no siguem “cenizos”, i estiguem contents i mirem la part positiva de l’assumpte: potser ara algú s’anima a fer cas a la dieta i a no trobar estrany que l’àpat es basi en arròs amb llenties, sense xoriç en el sofregit ni un llobarro per segon plat. Els mediterrans fa anys que no seguim els preceptes que limiten la dieta mediterrània: fruita i hortalisses en quantitats considerables, hidrats de carboni abundants i un pensament de proteïna. Perquè d’ençà de la postguerra, aquí a Espanya, hem idolatrat el tall. Què hi ha de tall? Preguntem a cada àpat. No entenem un dinar sense un estofat ben condimentat, ni tampoc un sopar en el que no hi hagi un bon tall de pollastre arrebossat. Amb un plat de pasta, el menú ens queda coix. I amb mirada desafiant preguntem al pare, la mare, o el cambrer “i de tall, què?” Un àpat d’amanida de patata amb tonyina en oli ens sembla pobre i el coronem amb dues llenques de llom amb salsa de rostit.

I aquí està el quid de la qüestió, sentir-nos pobres. Això mai! Mai més volem passar gana i que ningú no pensi que a casa nostra falta de res. Els llegums són barats i la carn, cara. Per tant, menjarem carn cada dia. Vés que algú pensi que no ens guanyem la vida, nosaltres. A poc a poc, sense adonar-nos, la dieta mediterrània ha anat quedant lluny, lluny, més enllà dels confins de la darrera olivera. La trobem a Àsia, a l’Àfrica i a Sudamerica. Els habitants de països tan atlàntics i pacífics mengem amb fervor arròs, mill i blat de moro, acompanyats d’hortalisses i complementats amb llegums, sense complexos i sense patir pel què pensaran els veïns.

Els nouvinguts – dominicans, paquistanesos i subsaharians – ens estan reeducant en la dieta mediterrĂ nia. Ells!, que no havien vist mai el Mediterrani fins que van aterrar a l’aeroport del Prat o es van colar en una pastera. I si fa uns anys, no incloure un bistec en un Ă pat ens semblava de poca categoria, ara, semblar que mengem de la mateixa manera que els nouvinguts encara ens fa mĂ©s angĂşnia. Per això, ho deixarem per mĂ©s endavant, quan els llastres de la postguerra quedin nomĂ©s en els llibres d’història i hĂ gim assumit que som un paĂ­s multicultural. Mentrestant, dubto que en els Ă pats desaparegui el peix i la carn, encara que sigui en forma de sardines i de mandonguilles.

 

LLENTIES AMB ARRĂ’S

200 gr. de llenties pardines cuites

100 gr. d’arròs bullit

100 gr. de cansalada viada

Herbes: llorer, farigola i julivert

1 pastanaga picada

1 ceba tendra picada

300 ml de brou de verdures

Sal i pebre

Rostim la cansalada a dauets i la reservem.

Fem un sofregit de ceba i pastanaga, ben confitat, amb una mica de sal i pebre i el ramet d’herbes. Afegim les llenties cuites i l’arròs bullit, donem un parell de voltes i acabem amb la cansalada viada. Afegim el brou de verdures, rectifiquem de sal i servim.

Si és estiu i no ens ve de gust menjar llenties guisades, podem fer una bona amanida de llenties amb arròs i servir-la, això sí, ben bonica.

Tags: , , , , ,
Publicat a Cuina tradicional, Receptes | 20 comentaris »

Els damnificats del fetge

diumenge, 14/11/2010 (Ada Parellada)

A Semproniana fem una mena de menú al migdia, pensat per a clients que venen molt sovint a dinar, que volen menjar cuina casolana, fàcil, senzilla, sense condimentar en excés i sense que els buidi la butxaca.

Cada dia pots triar entre una verdura, una pasta, una amanida, una sopa i un llegum. De segons, pots triar entre un peix, una carn vermella, una carn blanca i un guisat o rostit. O sigui, tot molt equilibrat i molt enfocat a poder seguir una dieta variada, equilibrada i, sobretot, gustosa, que és en definitiva el què tots busquem “que vingui de gust”.

Doncs fa un parell de setmanes, una mica eixugats d’idees, tot s’ha de dir, varem decidir posar en la nostra mena de menú de migdia “fetge de vedella amb ceba”. Jo no ho vaig veure clar. Joan, li vaig dir al xef de casa, l’haurem d’acabar llençant tot, a la gent ja no li agrada el fetge, ja no en mengen. Ningú en voldrà.  Però més enllà de les discussions i els dubtes, varem pensar que tant era, que si ningú no el demanava, ja ens el menjaríem nosaltres per dinar.

I, sorpresa!, el fetge va volar (metafòricament, clar, perquè una vaca volant tĂ© la seva història, però un fetge volant tot regalimant ceba i sang, fa iuiu nomĂ©s de pensar-hi). Gairebé  la meitat dels nostres clients varen demanar fetge amb ceba.  I quan el demanaven, ho feien amb la veu una mica trencada, aquella veu un pèl afònica, engolada, que traspua una profunda emociĂł, i que amaga una llĂ grima d’enyor. Amb una cara que era el mirall de la innocència dels seus anys d’infĂ ncia, els clients deien: – Fa taaaaaants anys que no en menjo! Ostres, em fa, fins i tot, il·lusiĂł –

I com que m’agrada indagar en la cuina Freudiana, en la cuina psicològica del trauma infantil que tots portem en una motxilla, els preguntava sobre on i quan menjaven fetge i perquè no en mengen darrerament.

La majoria de les respostes ens porten als anys més tendres de la vida dels clients amants del fetge de vedella, però curiosament, i aquesta dada caldria ser analitzada amb la seriositat que es mereix per doctors doctes en la matèria, l’amor pel fetge parteix de dues situacions antagòniques:

  1. El client, quan era nen, menjava amb alegria, plaer i delit el fetge que la seva mare/àvia cuinava amorosament. Aquell infant, avui client de Semproniana, té un record inestimable d’aquell fetge, l’enyora i el desitja
  2. El client, quan era nen, menjava amb un fàstic immens, odi i terror el fetge que la seva mare/àvia cuinava amorosament.  Aquell infant, avui client de Semproniana, té un record totalment desdibuixat d’aquell fetge, i es reconcilia amb el fetge perquè el seu aroma i la idea de retrobar-lo al plat és un potent vehicle que el transporta a l’olor de la cuina de casa seva quan era petit, diluint, fins i tot, les sensacions de fàstics i basques que sentia quan era menut davant el mateix plat que avui el fa plorar d’emoció.

Per tant, senyors, no estem davant d’un simple plat de fetge de vedella amb ceba, estem davant un desllorigador d’emocions, un tirabuixó dels records i una valuosa peça del bagul dels tresors viscuts que es troba arrecerat a l’epiteli esquerra o a l’hipotàlem central  (o on sigui que el cervell guarda aquest bagul de records i sensacions plaents)

Se’m presenta un gran enigma a desxifrar: I si els agrada tant el fetge, si els transporta a moments dolços de la seva infància, perquè no en mengen més sovint? Aquí hi ha tema!

Sí, senyors, sí. Els “fetgenyorats” no mengen fetge més sovint perquè no els deixen. Són uns damnificats de la societat, es senten sols i marginats, i viuen la pena en solitud, sense queixar-se, pensant que són ells, els fetgenyorats, els equivocats. Viuen l’amor pel fetge amb gran culpabilitat, mig amagant-se i procurant  no dir-ho a ningú. Són els pàries gastronòmics.

Us pot semblar una afirmació brutal, parcial i poc científica. Potser sí, però aquí us regalo algunes respostes dels fetgenyorats, quan els interrogava sobre la raó per la que ara ja no mengen fetge, tot i que els agrada molt (i els fa plorar d’emoció). Vosaltres mateixos en traureu conclusions:

-          No menjo fetge perquè a la resta de la meva família no els agrada, i per a mi sol/a no compensa fer-ne. De fet el model de família més comú, hores d’ara, és el de “majoria de no menjadors de fetge que conviuen amb un amant del fetge”. La convivència és relativament harmònica, mentre no entri fetge a la nevera de casa. Estem al davant d’un flagrant cas d’auto- marginació de causa  familiar. El damnificat fetgenyorat ja s’ha cansat de reivindicar i ha optat per abandonar la lluita

-          No menjo fetge perquè al meu mercat han tancat la darrera parada de menuts, i al sĂşper tampoc no en trobo habitualment i a les botigues gourmet, encara menys! NomĂ©s parlen francès: foie de canard….. Aquest Ă©s un fetgenyorat damnificat per una qĂĽestiĂł comercial. La  xarxa comercial l’ha privat de la seva dosi de fetge. No he sabut veure entre les promeses electorals cap ajuda vers els canals subministradors tradicionals de fetge.

-          No menjo fetge perquè a casa meva els fa molt fĂ stic i quan en menjo em diuen tota l’estona que Ă©s fastigĂłs, que no entenen com em pot agradar…..i Ă©s clar, al final em treuen les ganes de menjar-ne. Estem al davant d’un damnificat per crĂ­tica en la seva opciĂł. Ha intentat defensar la seva postura, però les crĂ­tiques ferotges l’han fet desistir.

-          No menjo fetge perquè a casa no em deixen i als restaurants no en trobo. Aquest Ă©s un dels casos mĂ©s dramĂ tics, perquè el restaurant Ă©s l’últim recĂ©s del fetgenyorat. El restaurant Ă©s la bandera de la llibertat individual, ja que pots demanar fetge sense que afecti a la resta de la taula, de manera personal i intransferible, però estĂ  clar que si els restaurants l’hem deixat d’oferir…..el fetgenyorat queda totalment desprotegit. 

FETGE DE VEDELLA AMB CEBA

400 gr. De fetge de vedella tallat a lĂ mines

2 cebes grosses

Un bon raig d’oli

Un raig de vi blanc (encara millor si Ă©s un vi blanc dolcenc, fins i tot, una malvasia)

Sal

Tallem la ceba a juliana i la sofregim amb un raig d’oli, a foc lent, fins que quedi ben rossa i confitada. En una altra paella, amb un raig d’oli coem el fetge, a foc fort, perquè quedi sobtat i no deixi anar aigua. Afegim un raig de vi blanc, abaixem el foc i deixem que acabi de coure, fins que el vi blanc s’evapori. Afegim la ceba, donem un parell de voltes, salem i servim.

P7170012.JPG

el fetge de vedella amb ceba que cuinem a Semproniana

Tags: , , ,
Publicat a Receptes, Restaurant, Semproniana | 13 comentaris »

PUCS (Plataforma Unilateral Contra Sushi)

dimarts , 9/11/2010 (Ada Parellada)

No, no i no. No m’agrada el sushi. Encara mĂ©s, no el puc veure. Li tinc mania. De la mateixa manera que els profes agafen mania a un alumne – com creuen tots i cada un dels alumnes del mĂłn i de la història escolar -, jo li he agafat mania al sushi, irracionalment…..o potser tot al contrari, ben racional. Perquè Ă©s mĂ©s aviat una qĂĽestiĂł de raĂł que de gust… però tambĂ© de gust.

Primera, no m’agrada, tot i que aquesta és una valoració subjectiva.

Segona, sóc nascuda en aquest meu país, que m’ha imprès una cultura i m’hi sento ben identificada:

  • SĂłc d’un paĂ­s d’arròs, que lluita perquè quedi grenyal, que no s’empegui, com diuen els valencians.
  • SĂłc d’un paĂ­s de suquets, de peix fregit, de peix al forn, que sap que un dels secrets del peix Ă©s el punt de la cocciĂł, ni ressec ni transparent; aquell color blanc anacarat, aquella textura dominable, aquella facilitat en separar la carn de l’espina.
  • SĂłc d’un paĂ­s que lluita per aconseguir que el cruixent sigui SEMPRE cruixent, ni dur, ni tou. Lluitem perquè les neules facin crec quan les mosseguem.
  • SĂłc d’un paĂ­s que adorem els salaons i rebutgem les salmorres, fins el punt que les emprem per desqualificar un plat malfet: “Sembla salmorra”, diem quan mengem a desgrat.
  • SĂłc d’un paĂ­s que tĂ© l’umbral del picant molt baix, molt baix. Amb una mica de pebre, un pessic de nou moscada i mig bitxo, les papil·les se’ns encenen com si fos el Teide.

No entenc de cap de les maneres que un país que ha après tota mena de tècniques per aconseguir un arròs solt, lleuger, al punt; ara ens empassem, contents i convençuts, un arròs pilota. Un país de suquets i peix ben cuit, ens empassem contents i convençuts el peix cru, embolcallat d’una cosa negra – altrament dita alga – que quan anem a mar ens traiem dels peus amb fàstic, i sucada en una mena de salmorra – altrament anomenada salsa de soja.

En aquest cas també es tracta d’una postura subjectiva, perquè sembla ser que sóc la única que no ho entenc. La resta dels catalans i, gosaria dir, de la humanitat, no ho veuen així, atès la immensa quantitat de sushi bar que hi ha a les principals ciutats del planeta.

En fi, que ni m’agrada ni ho entenc. Ara bé, el què sí que és una qüestió objectiva és la força com el sushi s’ha instal·lat en el nostre imaginari, en el nostre subconscient conscient i en la nostra quotidianitat. I no només entre els catalans. A França, un país patriota amb la gastronomia, que considera la seva gastronomia com a valor fonamental, que estima més la baguette que la bandera, en aquest país el sushi és un plat “de diari”. En l’excepcional llibre “HUNGRY PLANET”, Peter Menzel fa una fotografia de tot el què menja una família durant una setmana. En la fotografia de la família francesa, a primera línia, una fantàstica safata de sushi, d’aquelles de take away, de fast food, en definitiva.

la famĂ­lia francesa amb el sushi. A veure qui el troba???'

Si els francesos, un país gastronòmic d’arrel i de medul·la, ha integrat el sushi en el seu menú diari, què ens espera als catalans, un país que no hem tingut en compte els nostres platillos fins que el New York Times  va posar la cara de Ferran Adrià rere una pastanaga ocupant TOTA la portada de la revista?

Ferran AdriĂ  ocupava toooota la portada del New York Times

 

 

Els catalans hem d’anar en compte perquè el nostre patrimoni culinari i la nostra llengua està sempre fent equilibris, i és més feble que un ou en mans del meu fill. I parlant de fills, gran part del meu neguit va començar fa una colla d’anys, quan la meva filla tenia cinc anys. Li vaig dir:

- Avui menjarem sushi! (encara no li tenia tanta mania…..) –

I ella em va contestar: – Mare, això no Ă©s sushi. SĂłn makis! –

Tremolosa, perquè temia les respostes, vaig fer una enquesta sobre coneixements de cuina catalana, tan a la meva filla i a les seves amigues.

-          Qui de vosaltres ha tastat el fricandó? Us agrada?

-          El quèèèèèèèè? – M’HO TEMIA!

A partir d’aquell moment, el sushi es va transformar en el meu enemic i hi he lluitat com si d’una creuada en defensa de l’honor de la memòria culinària es tractés.

Per descomptat, he perdut totes les batalles, grans i petites. A la meva filla li entusiasma i tot sovint l’elabora ella mateixa a casa. Li agrada, sobretot, perquè es tracta d’un sopar lĂşdic, divertit, per compartir i, a mĂ©s, no controlo quants n’ha menjat (a diferència del plat de cigrons….) Per acabar de reblar el clau, en fa grans quantitats, i m’obliga a menjar-ne i a felicitar-la per la seva perĂ­cia culinĂ ria (o manipulativa, atès que en el sushi, de cuina, poca).

Però aquesta Ă©s una lluita casolana que no tĂ© cap transcendència. Ara bĂ©, anar a mercat i descobrir que la parada de menuts  ha desaparegut i l’han substituĂŻt per una parada de sushi-exprĂ©s…..ha estat un cop que em costa de pair. Ens hem de modernitzar, ens hem d’adaptar als nous temps, estem orgullosos d’estar a la pĂ ge, seguint i avançant-nos a les noves tendències, argumenta el director del mercat.  En diuen modernitzar-se, jo en dic perdre la partida. Com pot agradar mĂ©s el sushi-golfball (estil pilota de golf) que la textura deliciosa d’uns peus de porc, entre gelatina i untuositat, que es deixen llepar sense oferir resistència però amb la lentitud que es mereixen? Uns peus de porc que ens animen a menjar amb les mans, acaronant-los, i que em posen calenta nomĂ©s pensar-hi?

Em posarĂ  mai calenta un sushi? Amb el què costa que tiri avall aquella pilota d’arròs… Uix, impossible!

sushi, maki o nigiri. tant Ă©s

Que consti en aquest manifest que no m’agrada el sushi, però m’encanta la cuina japonesa! Que una cosa no treu l’altre.

 

Tags: , , ,
Publicat a ada parellada, General | 24 comentaris »

Per acabar de reblar el clau o la carbassa

dimarts , 9/11/2010 (Ada Parellada)

Coincidint amb el final de la tardor, és a dir, per Tots Sants, trobem la carbassa d’hivern, de pell molt gruixuda i carn més eixuta, ferma i fibrosa que les carbasses d’estiu, característiques que ajuden a que es conservi durant un període molt llarg, fins ben entrada la primavera. Cal saber que perquè la carbassa duri un llarga temporada, sense que es malmeti, és important que no li arranquem la tija.

La rabaquet, la violí i la de cabell d’àngel, són les carbasses que trobem més fàcilment en els nostres mercats, tot i que de carbasses n’hi ha multitud de varietats.

carbassa violĂ­

                                             

carbassa rabequet

La rabaquet Ă©s la que, popularment, denominen Ruperta, el nom de la carbassa que “donaven” als perdedors de l’1,2,3, aquell programa de televisiĂł dels anys 70, quan nomĂ©s podĂ­em triar entre la “1” i l’UHF. Uf! Crec que si em llegeix algĂş que ha nascut a partir dels 80 no m’entendrĂ …Però pels qui varem viure aquella època podem copsar la importĂ ncia que va tenir aquell programa d’entreteniment que presentava el Kiko Ledgard, fins al punt que la carbassa rabaquet ha perdut gairebĂ© el seu nom per adoptar el nom d’una de les mascotes del mĂ­tic programa televisiu.

Reconeixereu fĂ cilment una carbassa violĂ­ a mercat, precisament per la seva forma de…violĂ­! És la carbassa que s’estĂ  venent millor, darrerament, ja que la seva pell Ă©s fina i, en conseqüència, molt mĂ©s fĂ cil de pelar que la rabaquet i, per altra banda, Ă©s una carbassa molt carnosa, amb les llavors molt localitzades en una zona, deixant tota una part neta de llavors i llisa, amb la que treballarem molt còmodament, modificant textures, fent dauets perfectes, etc.

carbassa de cabell d'Ă ngel

La carbassa cabell d’àngel és una carbassa dura de pelar, per això es recomana bullir-la amb pell en aigua sola i, després, retirar la carn amb una cullera. Un cop bullida, la posem a coure amb sucre, pell de llimona i canyella fins que deixi anar tota l’aigua i comencin a formar-se els filaments típics que la caracteritzen. Ha de quedar una confitura, amb la que farem tota mena de dolços i pastissos.

 

Quatre consells quan comprem carbasses

Quan comprem una carbassa hem de tenir en compte si l’estem comprant a l’estiu o a l’hivern.

Les carbasses d’estiu s’han de comprar menudes o mitjanes, perquè quant més grans menys dolces. Un cop triades, encara que a la botiga us prenguin per bojos, les heu d’acariciar. Si tenen la pell molt suau i no excessivament dura, la compreu perquè serà tendre. Si, en canvi, la carbassa pesa molt, la pell és poc brillant i aspre, millor no comprar-la perquè són signes de que la carn de la carbassa és seca.

Les d’hivern les sospesarem i triarem les més pesades. També les haurem de tocar, perquè les voldrem rugoses i aspres, rebutjant les de pell suau, que ens indica que la carbassa no és suficientment madura.

En definitiva, se n’ha de saber per triar una carbassa. Per tant, com sempre, el millor Ă©s comprar a qui et dona confiança i demanar: – Posi’m una carbassa ben bona! –

Sardines amb melmelada especiada de carbassa

 

12 sardines grosses i ufanoses

Oli d’oliva

4 grans d’all

Un manat de julivert

Sal

Per a la melmelada especiada de carbassa

100 gr. de carbassa neta i pelada

150 gr. de sucre

250 ml de vinagre de poma

200 gr. de prunes seques

La pell de dues taronges

1 clau d’olor

Una branca de canyella

Unes llavors d’anís

Tallem la pell de taronja a la juliana, l’escaldem tres vegades, canviant l’aigua cada vegada, per eliminar-ne una mica l’amargor.

En un cassĂł posem tots els ingredients. Coem a foc lent fins que el lĂ­quid es transformi en un xarop, tardarem una mitja hora. Reservem.

Netegem les sardines, els tallem el cap, i traiem les vísceres. Amb un ganivet, rasquem les escames. Les passem per sota el raig d’aigua i les anem col·locant sobre una safata que pugui anar al forn prèviament engreixada amb un fil d’oli.

Triturem 200 ml d’oli amb els grans d’all i unes fulles de julivert. Salem les sardines i les untem amb l’oli d’all i julivert. Coem les sardines al forn preescalfat a 180ºC durant deu minuts.

Servim les sardines acompanyades de la melmelada especiada de carbassa.

  • Si no sou gaire de sardines, proveu-ho amb tacs de tonyina, que es couen a la planxa, ben calenta, volta i volta, que quedin cruets. De fet, aquesta melmelada queda fantĂ stica amb tota mena de peix blau, però tambĂ© amb llom de porc i carn de caça, com Ă nec, cĂ©rvol, etc. En definitiva, amb tota mena de carn i peix de gust contundent que pugui competir amb la dolçor de la proposta.

 

  • Podem posar tota mena d’espècies a la melmelada, però si tenen un toc picant molt millor. Hi queden bĂ© el gingebre, el cardamom i, fins i tot, grans de pebre. Proveu-ho amb pebre de Sichuan, un pebre de color vermellĂłs i mĂ©s suau, ideal per a postres.

 

  • Coem les sardines al forn per evitar la fortor que desprenen quan les fem a la planxa, però, per suposat, les podem coure a la planxa i ens quedaran tambĂ© molt bĂ©. Si tenim la sort de disposar d’unes brases no ho dubteu ni un segon, el gust que la brasa dona a les sardines Ă©s una autèntica meravella.

Tags: , , , , , ,
Publicat a Cuina tradicional, Receptes | 4 comentaris »

Rabequet, Ruperta, Halloween. El nom no fa la cosa

dimecres, 3/11/2010 (Ada Parellada)

Serà pel fenomen de Halloween que ens arriba dels Estats Units – com tot el que consumim, des de fa uns anys – serà perquè, finalment, hem descobert que les coses bones de la vida les podem trobar en tot allò que la natura ens proveeix. Serà per això, serà per allò, però hem descobert les carbasses.

La carbassa és la hortalissa gegant, la més grossa, la més vistosa i una de les més boniques, però tot i aquestes virtuts i aquestes mides, mai no l’havíem ni mirat. Res. La carbassa no era considerada hortalissa a tenir en compte a casa nostra, era absolutament ignorada, tret d’un bocinet que s’afegia a l’escudella o en la seva versió més dolça, el cabell d’àngel, tot i que hi ha qui ni ha atansat en què el cabell d’àngel és un tipus de carbassa feta confitura.

BĂ©, potser exagero amb la sentència de que mai no ens havĂ­em ni mirat la carbassa, perquè en el nostre llenguatge popular hi trobem dites estel·lars, com aquella de “a tal o a Pasqual li han donat carbasses”, que es diu en veu baixeta – com si el to de veu fos un eximent del safareig – . TambĂ© diem que ens han donat carbasses, quan els resultats acadèmics han estat molt per sota del que s’esperava de nosaltres, però, sincerament, ens preocupen molt menys els estudis que els afers amorosos dels nostres veĂŻns…

La carbassa i l’amour…Quina relaciĂł tan curiosa. D’on deu venir aquesta dita de donar carbasses?  Potser del conte de la Ventafocs que va deixar palplantat al PrĂ­ncep, marxant esperitada en una carbassa amb rodes?

Ara bé, de la Ventafocs el què ens hauríem de fixar és que va triar una carbassa com a carruatge, perquè?

Per una raó òbvia: les carbasses poden ser suficientment grans com per albergar una princesa de peus menuts. Per una altra raó no tan òbvia, però autèntica: les carbasses eren les hortalisses dels pobres, dels miserables, perquè per poc preu atipaven famílies senceres.

La Ventafocs va ser molt feliç de casar-se amb el PrĂ­ncep, perquè a part de l’amor etern que es van prometre l’un a l’altre, l’estatus social que va adquirir la flamant princesa li va permetre de substituir la carbassa de la seva dieta per perdius…I, no ens enganyem, això sempre Ă©s una millora…o no! Perquè, avui dia, els metges nutricionistes i els dietistes ens diuen que les carbasses ens procuren moltĂ­ssims mĂ©s avantatges que totes les perdius del planeta.

Ara, en els temps que corren, tacats d’americanismes variats, els nens ja no associen les carbasses amb l’amor, sinó amb la mort, de fet dues paraules que s’assemblen tant que es confonen.

La nit de Tots Sants, les cases es decoren amb teranyines, ratpenats, calaveres i esquelets, i les habitacions s’omplen de carbasses amb ulls i boca. Grans i petits es disfressen per fer molta por i es fa tota una festa al voltant de la mort i els fantasmes.

Deia Tagore “si plores perquè no veus el sol, les llàgrimes no et deixaran gaudir de les estrelles”. Ben cert. En el nostre cas, si plorem perquè estem perdent la nostra castanyada, amb castanyeres, castanyes, moniatos i panellets, les llàgrimes no ens deixaran veure que estem descobrint una hortalissa que ens pot omplir de joia: la carbassa.

Potser creieu que erro i que la revifalla culinària de la carbassa no és conseqüència de Halloween? Aquest serà un enigma sense resoldre, amics, no ho sabrem mai.

El que si sabem és que grans i petits gaudim de la crema de carbassa, de la seva dolçor i del seu color intens, molt més abellidores que les cremes de verdures – d’aquell verd marronós tan poc atractiu –; que es menja calentona a ple hivern i ben fresca a l’hivern, que s’acompanya de mil ingredients diferents i originals – perquè al ser un plat nou a casa nostra no hi ha límits ni tradicions que pesin – i que és tan fàcil, i ja que hi som, tan econòmica que ningú no hi pot argumentar en contra.

Vaja, li haurĂ­em de canviar el nom i anomenar-la “xollo” en comptes de carbassa…

Ravioli de carbassa amb salmĂł i matĂł.

naranja.jpg

el ravioli de carbassa amb salsa de taronja i mini pastanaga

100 gr. de carbassa en un tros quadrat sense pell ni llavors

50 gr. de matĂł

100 gr. de salmĂł fresc

20 gr. de nous

Orenga

Unes fulles d’alfàbrega

Oli d’oliva

Un raig de crema de llet

Sal i pebre

Tallem la carbassa, a làmines fines, en una mandolina. Ha de quedar molt fina però que no es trenqui. Amb l’ajut d’un tallapastes, tallem unes circumferències d’uns 10 cm de diàmetre. Les escaldem en aigua bullint durant deu segons, les refresquem immediatament i assequem bé.

Traiem la pell del salmó i el piquem. El coem, a foc lent, afegim una mica de crema de llet i deixem reduir el conjunt. Fora del foc, barregem bé amb el mató i assaonem amb orenga, sal i pebre.

Piquem les nous i les afegim a la barreja anterior.

A sobre de la meitat de les circumferències posem una culleradeta del farcit de salmó, mató i nous. Tanquem amb l’altra circumferència i reservem.

Triturem l’alfàbrega amb l’oli, sal i pebre.

Escalfem els raviolis al forn, un moment, i servim acompanyat de l’oli d’alfàbrega.

  • Per fer els raviolis necessitem una carbassa que sigui molt carnosa, amb molta polpa i poques llavors. La mĂ©s indicada Ă©s la violĂ­, una carbassa que concentra les llavors en una zona concreta, deixant la resta de la carn neta per poder quadrar i fer-ne lĂ mines regulars.
  • El farcit del ravioli es pot adequar al que tinguem a la nevera, tot Ă©s benvingut: carn picada, restes de verdures bullides, bolets saltats, fruita seca matxucada, fruita cuita – poma o pera -, etc. Farem servir els recursos de la nevera i la imaginaciĂł per donar contingut a aquest ravioli. Hem de tenir en compte dues condicions: el farcit ha d’estar tallat molt menut i ha de ser tou perquè no trenqui les parets del ravioli de carbassa, i hem de buscar un “ciment”, això Ă©s un aliment que l’amalgami, com Ă©s el cas d’un formatge tendre o cremĂłs o una beixamel.
  • Els raviolis necessiten una salsa, la proposada Ă©s un oli d’alfĂ brega, podem substituir-lo per qualsevol altre oli, comprat o elaborat a casa – oli d’herbes, oli de tòfona, oli d’avellanes, etc. -, però tambĂ© podem fer una salsa de formatge, de bolets, una beixamel o una salsa de carbassa! La salsa de carbassa la farem amb els retalls de carbassa que ens han quedat desprĂ©s de modelar els raviolis i seguirem la recepta de la crema de carbassa que trobareu en aquest mateix quadern.

Tags: , , , ,
Publicat a Cuina tradicional, General, Receptes | 19 comentaris »

Halloween, huesos de santo & panellets

dilluns, 1/11/2010 (Ada Parellada)

Mig país està entusiasmat de passar la nit del 31 cridant “truco o trato”, disfressat de nòvia cadàver i ballant com un esquelet amb una carbassa amb dents monstruoses, i la resta del país està horroritzat de veure com les nostres moribundes tradicions moren lànguidament en la nit dels morts vivents.

Abans de continuar amb dissertacions diverses, em posiciono: a mi no m’importa que Halloween s’hagi instal·lat en les nostres vides amb total naturalitat. Tot el què sigui festa i faci frissar el món sense fer mal a ningú, ha de ser benvingut sense embuts ni prevencions. Al meu parer, Halloween pot conviure feliçment amb la castanyera, i augmentar la festa, de la mateixa manera que l’arbre de Nadal conviu amb el Jesuset, el Pare Noel, els mitjons, els torrons i el patge Sulyman.

Aquest nostre país és un país fort i potent, en quant a les tradicions, som un país que sap que Halloween és una festa estrangera que hem deixat entrar perquè ens diverteix, i per això l’anomenem amb el seu nom autòcton i no li diem Xalogüin (pronunciïs amb “xeix”, siusplau). És una festa que suma, que fa ballar a la castanyera, tot menjant panellets i moniatos. En resum la festa es basa en el següent: disfressar-se de mort vivent, pintar-se la cara amb sang i cicatrius, anar de casa en casa demanant duros tot dient “truc o tracte”, amb una castanya en una mà i un panellet a l’altre. Per tant, la diversió juntament amb la teca del país que, de fet, és en l’únic que es basava la castanyada, en menjar dos panellets i tres castanyes.

He passat la castanyada a Vigo (coses de ser mare de navegant d’Optimist) i, en una pastisseria de la ciutat de les Ries Gallegues, a l’aparador hi havia exposat una enorme safata de panellets de pinyons. Al preguntar a la mestressa si el panellet era un dolç tĂ­pic de Vigo, la cara d’estupefacciĂł va ser brutal: – ¡Ainda non! – i aquĂ­ va acabar el diĂ leg (la dona era eixuta en paraules). – ÂżY como les llaman aquĂ­? – vaig preguntar.

P1010007.JPG

panellets de Vigo, amb aroma de les Rias

-          Bueno. Pues con su nombre, “panellet”. A los croissants les llamamos croissants, no les vamos a traducir, ¿Verdad?; pues a los panellets, les llamamos panellets.

Ha quedat clar, oi?

huesos de santo, el dolç típic d'aquestes festes a Galicia

Doncs això, que als gallecs els agrada els panellets i els fan i punt. Però no deixen de fer els “huesos de santo”, un massapà farcit, típic d’aquestes dates, i bunyols de crema, Halloween i festes de meigas. Tot hi cap, això sí conservant el nom, perquè quedi clar que els panellets no són d’allà.

El pa amb tomàquet també els agrada, tant que en un restaurant li han dedicat un lloc destacat en la pissarra de l’entrada, amb el nom autòcton de “pa tumaka”. Toma ya! Visca Jaluin!

P1010014.JPG

Tapas típicas galleguiñas

Publicat a biografia, Cuina tradicional, General, postres i pastisseria, viatges | 20 comentaris »

A ti te pariĂł una madre

divendres, 29/10/2010 (Ada Parellada)

 No vaig ser una jove cultivada, vull dir que si m’haguessin preguntat qui era Gil de Biedma, potser hauria contestat que potser era el cim d’una muntanya asturiana. No era capaç de retenir dues línies d’un poema, però en canvi, els acudits quedaven segellats a la meva memòria com queda a l’escala l’olor de la coliflor que bull cada nit la veïna del cinquè.

Encara, ara, ric com una nena amb aquell acudit de l’Eugenio del guiri que vol aprendre a dir “piropos” i en comptes de dir “viva la madre que te parió” diu “a tí te parió una madre”. “¡Y a tí una gamba!”, contesta l’oriünd.

I em fa pensar que ja no se’n diuen de piropos al carrer. Quan jo era petita, els obrers de la construcció en deien constantment, de piropos, quan passava per allà dues cames amb noia, amb l’únic requeriment de que fos noia, sempre queia un “tia buena!” o un “maciza!” o un “estás como un jamón” o “Oye nena! ¿Crees en el amor a primera vista, o voy a tener que pasar dos veces?” Es deien en castellà perquè els obrers eren immigrants de la primera onada, dels anys 50 i 60, que van venir de Múrcia i Andalusia. I perquè els catalans ni tan sols sabem com es diu “piropo” en català, som així d’eixuts.

 I, ara, sigui perquè la majoria dels obrers de la construcció són immigrants (i, de moment, encara no entenem els piropos en urdu); o  estan fent mots encreuats perquè la construcció no construeix ni Playmobils; o perquè els obrers de la construcció tenen dues carreres – filosofia i lletres -. Sigui pel què sigui, ja no sento piropos pel carrer. I tant que m’havien molestat, els trobo a faltar, com trobes a faltar l’odiós fetge amb ceba que et feien empassar de menut.

Per això a casa fèiem, l’altre dia, una mena de recordatori de piropos, i els explicava als meus fills què era un piropo, qui els deia, quan els deien i a qui els deien. Els meus fills em miraven amb cara de no entendre res d’aquella lliçó d’antropologia històrica, mentre es menjaven unes mandonguilles amb poma. El meu fill gran escurava el plat amb delit i el deixava ben net tot sucant-hi pa. “Están de toma pan y moja”, vaig pensar…. Quan va acabar el plat, amb les galtes funcionant a tot tren, va exclamar: “La mare que va parir aquestes mandonguilles. SĂłn bonĂ­ssimes”. I jo vaig esclatar a riure, perquè el noi havia aplicat la lliçó piropera a la perfecciĂł i, perquè no dir-ho, a mi em queia la bava perquè no em poden “echar” un piropo millor– hores d’ara – que els meus fills gaudeixin d’aquesta manera, un plat.

La bonhomia que van crear els piropos i les mandonguilles va fer que a casa hàgim establert les “mandonguillespiropo” i quan veig que estem baixos de bon humor, corro a cuinar unes mandonguillespiropo i tots contents.

I a la nit, quan els vaig a donar un petĂł al llit abans que caiguin rendits, els dic “bona nit, mandonguilleta”. Però això sempre ho he dit, en record del meu pare, que quan li agafava la vena carinyosa em deia “hola mandonguilla!”. I Ă©s que els catalans no sabem dir piropos, ni tan sols tenim una paraula per designar-los, però en canvi, tenim paraules tan boniques que fins i tot acaronen, com mandonguilla. Si quan jo era petita el meu pare m’haguĂ©s dit “hola albĂłndiga!”, hauria entès que m’estava renyant per qualsevol de les meves malifetes, com aquella que feia sovint: menjar una mandonguilleta acabada de fregir quan passava per la cuina……

 

MANDONGUILLESPIROPO

Ingredients:

200 grams de carn de vedella picada

200 gr. De carn de porc picada

1 poma golden

1 ou
1 gra d’all
julivert
pa ratllat per lligar la carn

farina
Sal.

Oli per a fregir

Per la salsa:
1 ceba mitjana.
1 pastanaga.
2 tomĂ quets madurs
1 cullerada de farina.
1 raig de vi blanc
Sal.
Pebre.

Pelem i ratllem la poma. Barregem les dues carns picades, la poma ratllada, el gra d’all i el julivert picats, l’ou, la sal i el pebre; afegim pa ratllat fins que quedi presa la carn. Formem les boletes de les mandonguilles i, posteriorment, les enfarinem.

Escalfem l’oli en una paella, on fregim les mandonguilles i a mesura que es daurin, les reservem.

Un cop hem daurat totes les mandonguilles i aprofitant part de l’oli on les hem fregit, sofregim la ceba i la pastanaga tot picat, lentament. Quan les verdures agafin color, caldrà uns deu minuts, afegim el raig generós de vi. Coem a foc lent fins que redueixi, afegim els tomàquets ratllats i una mica de sucre i tornem a sofregir, uns deu minuts més fins que quedi un color daurat bonic. Ara, la cullerada de farina, i remenem fins que cogui, però que no s’enganxi. Afegim les mandonguilles al sofregit i una mica d’aigua o brou. Coem lentament, fins que tot plegat lligui.

la fotografia Ă©s "robada". Ara mateix no tenia cap foto de mandonguillespiropo a mĂ . Catxis....

Tags: , , , ,
Publicat a ada parellada, biografia, Cuina tradicional, Receptes | 13 comentaris »

La feina o la vida. El menĂş de cada dia

dijous, 28/10/2010 (Ada Parellada)

L’Eva Piquer ha escrit un recull d’articles en un llibre que ha titulat com el seu blog, “la Feina i la vida”. Em  va demanar que li fes el menú de la presentació del llibre i, no cal dir-ho, em va fer una il·lusió immensa. Per això vaig decidir preparar un àpat especial, basat en  les referències alimentàries i gastronòmiques que farcissin el llibre.

 

 

Buscar una referència gastronòmica en el llibre de l’Eva és com trobar aquell mitjó que mai més va tornar del viatge a la rentadora. No, al llibre “la feina o la vida” no hi ha gaire cuina, potser una mica de salsa de tomàquet, una intervenció estel·lar del microones i, això sí, molts i molts entrepans. Però preparar toooooooooot un menú a base de salsa de tomàquet i entrepans és tan difícil com cantar el virolai  i menjar polvorons alhora.

Per tant, vaig passar a la segona fase: llegir tranquil·lament el llibre, sense el desesper d’intentar trobar-hi “sofregits” amagats sota les paraules. Ja sortiria el menú per un costat o un altre! La lectura ha estat hilarant, fàcil, interessant, ràpida i molt digerible, i a més, l’he paït la mar de bé. El problema ha estat fer el menú, ara, per excés! Perquè pràcticament en tots els capítols he vist un plat!

Al final, he decidit fer un menú de tastets. He triat uns quants paràgrafs de “La feina o la vida” i hi he cuinat un plat, el plat que crec que s’hi esqueia. I aquest és el menú que he preparat per la presentació:

LA FEINA O LA VIDA. El menĂş de cada dia.

Macarrons XL, amb salsa de bolets

P1010005.JPG

es tracta d'un rigatone farcit de carn d'olla, amb salsa de bolets.

 

Vas ser mare als 26 anys. I als 28. I als 33. I als 39. Quatre fills, que t’obliguen a pencar molt per mantenir-los. Perquè el problema i la gràcia de tenir fills és que, a partir d’aleshores, els tens. Els tens i els mantens. Amb novel·les i amb articles i amb el que calgui per fer bullir l’olla. O per engegar el microones.

(Objectiu: la feina o la vida. PĂ g. 14)

CloĂŻsses amb sorra (a fora)

P1010004.JPG

unes cloĂŻses cuites al vapor, barrejades amb beixamel i una mica de bitxo

“Abans tindria un nen que un gos. Per cuidar bèsties, prefereixo cuidar persones”

Per una vegada i sense que servís de precedent, els teus tres plançons van aparcar les diferències fraternals: ja els tens allà on trenca l’ona de la platja, amb el lema “Volem un germanet o una germaneta!”. ´

Un company de feina tan boig com tu sempre es presenta dient “tinc-quatre-fills-però-no-sóc-de-l’Opus”. Vet aquí una altra bona raó per formar famílies nombroses: demostrar al món que es pot ser ateu o agnòstic o tantsemenfotquè i cometre l’animalada de tenir tres o quatre o cinc fills. Només cal creure en el repte d’educar personetes. Sense fanatismes que valguin. Però no s’hi val apuntar-se al credo i mirar-se’l de lluny, com aquells que es casen per l’església perquè fa més bonic. Aquesta religió vostra requereix que els seus adeptes en siguin creients i, sobretot, practicants. Amén.

(abans un germanet que un gos. PĂ g. 22)

 

Cassola de truita de patates

P1010009.JPG

patates poxades, castanyes, bolets, foie, oli de tòfona, ous quallats al forn

Tant si deixes plorar als fills com si els agafes a coll perquè no plorin, avui la culpa dels plors infantils Ă©s de les mares que els han parit, i no dels nens que ploren perquè sĂ­. Uns et culpabilitzen si els deixes plorar i els altres et culpabilitzen si els mimes massa. (…) En un moment de debilitat, penses que tornaries als bolquers de roba i a les pinces d’estendre i a la cuina de foc lent, i que fins i tot renunciaries (que ja Ă©s molt renunciar) a les tovalloletes humides, si a canvi et desempalleguessis d’aquesta culpa tan malparida que t’impedeix anar pel mĂłn amb seguretat i alegria. Aquesta culpa tan malparida que sovint et fa venir ganes de plorar. I a tu ningĂş t’agafa a coll per consolar-te.

(Tovalloletes impregnades de culpa. PĂ g. 24)

 

Coca amb tomĂ quet sucĂłs i pernil

P1010007.JPG

doncs això, una coca amb tomàquet i pernil

La nevera de casa teva està presidida per un imant que diu: “Si la teoria de l’evolució fos certa, les mares tindrien tres braços”.

Cada matĂ­ despertes les criatures, et dutxes en un tancar i obrir d’aixeta (et rentes les dents sota el raig d’aigua, mentre actua el suavitzant dels cabells), prepares els bols de llet amb cereals, et penges el petit del pit perquè vagi mamant mentre tu respons quatre mails de fina, revises les quatre motxilles, els recordes una i dues i tres vegades que agafin els entrepans, deixes que la gran et remeni l’armari buscant un jersei que ja l’haurĂ s vist prou, demanes roba escampades pel parquet, els dius als tres fills cridant que no cridin tant de bon matĂ­ (…) i, ves quina cosa, comproves que continues tenint un sol braç a cada banda.

És llavors quan maleeixes els ossos del senyor Darwin, amb permís dels micos i de la mare que els va parir.

(MaleĂŻt Darwin. PĂ g. 27)

Els nens neixen amb un pa sota el braç, però el pernil l’has de posar tu

(Costen un ronyĂł i el pagues de tot cor. PĂ g. 144)

 

Una carmanyola de galtes de vedella

P1010013.JPG

galtes guisades amb moniato

T’has d’anar dient i repetint que els campaments són una bona cosa, perquè a la reunió de pares et vénen ganes de plorar. Els monitors, que amb prou feines són majors d’edat, t’expliquen com si res que es banyaran en un pantà on es formen remolins dels que et xuclen cap al fons, però que no patiu que ja vigilaran. O t’expliquen que faran un dia de supervivència en què deixaran la canalla sola pel bosc i que cadascú s’ho munti com pugui per matar la gana i la set, però que no patiu perquè és una zona sense animals salvatges ni barrancs. O t’expliquen que pujaran al Pedraforca i que això de grimpar fa cert respecte, però que no patiu per l’ascens al cim perquè el més perillós és la baixada.

(No news, good news. PĂ g. 180)

 

PastĂ­s de iogurt i pastanaga

P1010015.JPG

pa de pessic de pastanaga, mousse de iogurt, pastanaga confitada, salsa de mango

Recordes haver llegit mĂ©s d’una vegada que això d’El Meu Primer Comesdigui Ă©s una presa de pèl (…) Diuen que estan fets amb llet adaptada per confondre el personal, quan haurien de dir que porten llet enriquida (tĂ© lògica: has de ser ric per poder-los pagar)

Ara que t’hi fixes, l’envĂ s blau dels iogurts infantils Ă©s ben mono. I potser sĂ­ que no sĂłn res de l’altre mĂłn, però segur que tampoc faran cap mal al teu estimat mamon. Que t’aixequin la camisa et sap greu, que estiguis escatimant calci al petitĂł et mortifica. Li fas aprofitar la roba dels seus germans sense remordiments, però amb l’alimentaciĂł no s’hi juga. (…) Acabes ficant al carro dos packs de iogurts especials per a nadons. Valen tant com quaranta-vuit dels sense marca, però sentir-te bona mare no tĂ© preu.

(Iogurts de luxe per a bebès mimats. Pàg. 142)

 

Tags: , , , ,
Publicat a General, llibres, Personatges, Semproniana | 10 comentaris »

|1|...|14|15|16|17|18|19|20|21|22|23|24|25|