Quan era adolescent me’n feia un tip, de mirar-me les revistes del cor, m’agradaven i també m’agradaven els personatges que hi sortien: guapos, rics i glamourosos. Tots tenien affaires, cotxes, cases i constantment anaven de compres. Em semblava un model de vida excepcionalment atractiu. A les entrevistes que feien a les guapes de torn, no hi faltava mai la pregunta “¿Cual es tu secreto de belleza?” (la pregunta sempre era en castellà perquè les entrevistades i l’entrevistador acostumaven a ser de la rància Castella)

I jo llegia totes les respostes, perquè era tan bleda – i tan jove – que me les creia: “pepinillos en vinagre en los sobacos durante ochenta y cinco días sin ducharme”, “todo un día tomando zumo de pomelo con gaseosa y aguantarme el pipí”, “mirar fijamente a un rinoceronte tres minutos al día” i altres secrets de bellesa que ja no recordo perquè eren del tot impossibles de realitzar.

Jo les creia i em comprava els pepinillos en vinagre, el pomelo, el rinoceront i el què fes falta. Però al posar en pràctica les propostes només aconseguia fer pudor d’animal de granja, agafar una úlcera de bufeta i gastar-me una fortuna en menjar pel rinoceront, a més d’escoltar els retrets de tota la meva família per haver de compartir el sofà de la tele amb un animal de les dimensions d’un rinoceront. (El meu pare me’l va fer treure de casa perquè el bitxo havia descobert els croissants de mantega i el molt animal se’n menjava tres dotzenes per esmorzar. Es va engreixar tant que va petar les molles del sofà de la tele. Vaig trobar al pare, assegut a tres metres de terra, sobre una molla, com si estigués en un tro reial i en to majestàtic va sentenciar: – El teu rinoceront ha de marxar de casa. No hi cabem. Envia’l per correu a la teva amiga portuguesa. Aquí no el vull mes -).

No vaig aconseguir ser tant bella com les dones que sortien a les revistes del cor, però la pregunta ¿cuál es tu secreto de belleza? em continua fascinant i m’agrada llegir les bestieses que diuen les entrevistades i, darrerament, també els entrevistats, que n’hi ha de molt bells, eh?

Si mai m’ho preguntessin a mi, els diria que mi secreto de belleza es el Koldo Royo.

….

Fem una recapitulació, un flashback.

Nadal 2009. Els Reis porten una Wii als meus fills, amb un programa que es diu Wii-Fit.

Els nens juguen un dia, tres a tot estirar, al Wii-Fit. I jo prenc interès pel giny, no tant pel joc en qüestió, sinó per intentar comprendre la raó per la qual la joguineta ha costat una fortuna.

Encara no entenc el tema del preu, perquè total la gràcia és fer flexions i abdominals davant d’una tele….però, vés per on, hi trobo el meu secreto de belleza.

Resulta que un exercici és córrer, però en comptes de gaudir del paisatge polèmic de la Diagonal, corro davant la pantalla mentre gaudeixo de la programació televisiva.

Mentre gemego (de l’esforç) i suo (de l’esforç), faig zapping. I “goita tu” ensopego amb el Canal Cocina i un programa en el que hi cuina en Koldo Royo.

Oh! Com m’agrada en Koldo Royo. De veritat, és fantàstic. El seu programa de Canal Cocina versa sobre la cuina tradicional basca. La decoració, la imatge i la música del programa són totalment kitch, carrinclona i poc suggerent. Ara, el Koldo l’omple tot. Els coneixements que regala mentre elabora els plats són impagables.

-“ y ahora añadimos un poco de lechuga a los guisantes, que le da un toque de dulzor”-

Aprenc moltíssimes coses sobre els productes, les tècniques i les coccions, sobre la cuina del País Basc, sobre l’alegria de cuinar.

El programa dura 30  minuts.

Desitjo que arribi l’hora de córrer, de fer el Wii-fit, perquè així podré veure el Koldo Royo cuinant.

El programa em passa volant i, també, el temps d’exercici físic.

Em sento més guapa, més àgil, més fibrada, gràcies a la Wii-fit, però alhora, en sé més de cuina, tinc més ganes de cuinar i descobreixo productes que parlen euskera, gràcies al Koldo Royo; un equip indestructible, Wii-fit + Koldo.

Creieu-me, molt més efectiu que els cogombrets a l’aixella…..

La recepta d’avui de’n Koldo Royo a Canal Cocina.

Verat amb vinagreta de tomàquet, macarrons

2 verats grossos, desespinats

Un tomàquet

Pinyons torrats

Oli d’oliva

Vinagre de Txacolí

Porradell

Per els macarrons

Macarrons bullits

Espinacs tendres

Dos alls tendres

Per al puré d’alls

Una cabeça d’alls

Oli de gira-sol

Nata líquida

Comencem amb la crema d’alls. En una cassola petita, submergim els alls en oli de gira-sol. Confitem, a foc molt lent, fins que els alls s’estovin. Els traiem de l’oli i els triturem amb la nata líquida. Salem.

En una paella, amb un raig d’oli calent, coem els filets de verat, per la part de la pell, a foc viu.

Pelem els tomàquets, els tallem a daus, rebutjant les llavors. Barregem tres parts d’oli per una part de vinagre. Salem. Afegim els daus de tomàquet, els pinyons i els porradell picat. Reservem.

En una paella saltem els alls tendres, afegim els espinacs, esperem que coguin i, finalment, els macarrons. Donem un cop de foc a tot plegat i ja ho podrem servir.

Fem una base de crema d’alls, a sobre els macarrons amb espinacs, els lloms de verat i, finalment, la vinagreta.