Entrades amb l'etiqueta ‘Restaurant’

Benvinguts al Gato Verde

dissabte, 22/02/2014

14_gatoverde_5.JPG

 

Sóc al barri Bellavista, de Les Franqueses, al Vallès. Hi tinc una vinculació sentimental.  Aquest és el barri que va acollir les famílies de la primera onada d’immigració, als anys 50 i 60. Hi vivia la Manuela, una senyora que em va cuidar de molt menuda, mentre la meva mare treballava hores i hores a la Fonda Europa. M’ha fet il·lusió tornar-hi després de tants anys i descobrir que és un barri molt bonic, tranquil, de carrers nets i cuidats. Però el que m’ha agradat més ha estat conèixer APADIS, l’associació que treballa per a la inserció laboral de persones amb discapacitat psíquica. Tenen la seu a l’antiga escola del barri. I per tal que tothom aprengui un ofici fa temps que tenen una botiga, en la que recullen tota mena d’objectes i roba en bon estat que han estat llençats, els netegen, els arreglen i els posen a la venda a uns preus molt i molt econòmics. Aquesta iniciativa ha estat de gran ajuda a moltes famílies en aquests durs anys de crisi, perquè han pogut accedir a productes imprescindibles a un preu molt més assumible.

Ara han decidit fer un pas endavant i han obert un nou espai formatiu: El restaurant Gato Verde. La idea és formar als joves en l’ofici de la restauració – cuina i sala – durant uns mesos perquè després siguin contractats en tot tipus d’empreses del sector.

14_gatoverde.jpg

El primer equip de cambrers del restaurant

Tinc el privilegi de ser una de les padrines del restaurant, juntament amb Carme Ruscalleda, Fermí Puig i Neus Munté. Hi vaig decidida, perquè cal recolzar projectes d’aquestes característiques, que ajuden a desllorigar nusos socials i vitals. Hi vaig esdecidida, però en cap moment podria haver-me imaginat el què hi he trobat.

Qui hagi vingut a Semproniana sabrà que m’agrada guarnir-lo jo mateixa, que tinc tirada a les manualitats, que gaudeixo copsant com un pinzell és capaç de canviar un racó llòbrec en un espai ple de lluminositat. Per això quan vaig entrar a El Gato Verde no només em vaig sentir com a casa, sinó que va ser com un esclat d’alegria, ple d’idees, ple de bon humor, ple d’humanitat i d’ànima.

Quin devessall d’idees per transformar mobles sense cap interés en una senyora cadira, en un divertidíssim prestatge o en una magnífica làmpada. El fil conductor és el Gato Verde, nom que han triat per la dita “ets més rar que un gato verde”, que potencia el valor de la diversitat. I tot el local fa referència als gats i als seus amics íntims: els gossos, els ratolins i el formatge, els cabdells de llana, els cascavells, les trampes dels ratolins i tot allò que us pugui venir al cap en relació al món dels felins.

Tampoc no hi falta un homenatge als il·lustres gats de la història, tant fícticia com real. En definitiva, que no hi falta detall en qüestions de gats.

Aquesta és la primera sorpresa que rebem quan entrem al Gato Verde, però no la última. La gastronomia és el puntal. Com que obren forces hores al llarg del dia, ofereixen una carta basada en el mos, en la tapa, que es pugui menjar a totes hores. Ep! Però no parlem de qualsevol tapa, feta  per sortir del pas. Les tapes que ofereixen en aquest espai tenen intenció, volen anar més enllà, sense caure a l’abisme, això tampoc.

En definitiva, que més us puc dir per animar-vos a anar-hi?

Doncs que el servei és exquisit. Els cambrers són atents, servicials i no direm professionals però…si els donem l’oportunitat de formar-se, ho seran…

14_gatoverde_7.JPG

Fotgrafia de l'acte inaugural, amb Carme Ruscalleda, Neus Munté, Fermí Puig, totes les autoritats locals i els impulsors del projecte

IMG_0006.JPG

Aquí teniu la galeria fotogràfica dels parents d'el Gato Verde

14_gatoverde_2.JPG

14_gatoverde_4.JPG

Tot el mobiliari és reciclat. Bravo!

14_gatoverde_6.JPG14_gatoverde_3-001.JPG 

Macarrons, pollastre i gelat

dilluns, 11/06/2012

12_criatures_juny_menú infantil.jpg

Semproniana a la secció de la Marta Carnicero, al Via lliure, de RAC1

dijous, 8/03/2012

Només se m’acut dir: Gràcies, de tot cor, Marta, no només per parlar de Semproniana, que em fa una il·lusió immensa, sinó perquè en un temps rècord ha explicat tot el què cal explicar de Semproniana.

 

Vacances de Nadal: nens a la vista!…i al restaurant

dimecres, 22/12/2010

Avui comencen les vacances de Nadal escolars i acaben el dia 10. Encara que fóssim dels que aprovàvem les mates pels pèls, és prou fàcil fer el càlcul: entre el dia 22 de desembre i el 10 de gener hi van 19 dies (sí, sí, que el desembre té 31 dies!). 19 dies plens de festes i emocions, sobretot pels pares, que cada dia hem de viure l’emocionant aventura de combinar les obligacions laborals amb l’entreteniment infantil.

Quan arriba el diumenge, les energies estan sota zero, a l’alçada dels termòmetres. Sortim a escampar la boira, a veure si els nens es cansen. Anem a dinar al restaurant, però amb les criatures tot es complica, no mengen gaire res i de seguida es cansen d’estar a taula. Volen moure’s i comencen a córrer pel menjador. Els cambrers es neguitegen, els clients de les altres taules ens miren malament i decidim marxar perquè estem farts, i no precisament per l’àpat que hem menjat a l’estil Dragon Khan.

De l’episodi del restaurant, el què ens ha sabut més greu ha estat el comentari que hem sentit als de la taula del costat: – són els pares que els maleduquen, les criatures no en tenen cap culpa –

Aquesta història és la meva, però també la teva, la d’ells, la dels veïns,… la de tothom i la de ningú. Els meus fills ja són grans i gaudeixen d’anar al restaurant, a menjar.

Però quan eren menuts, després de la primera experiència de visita a un restaurant – lluç enganxat a la làmpada, mil bocins de pa llepats i mossegats escampats per terra, mirades mortíferes dels clients del voltant, compte estratosfèric – varem decidir anar al fast-food, on els nens eren molt benvinguts, com si tothom els estigués esperant: cadiretes especials, menús pensats per a ells i una immensa piscina de boles, on jugar i jugar.

Em mirareu amb desconcert, però jo necessitava descansar una estona entre les múltiples activitats matinals i les llargues activitats de la tarda, i volia llegir el diari. El fast-food, ja em perdonareu, em regalava aquesta estona. També sovintejàvem les masies de les afores de Barcelona, amb un gran pati i gronxadors. Però gairebé amb la costella de xai penjada de l’ollal, havia de sortir a vigilar que els menuts no deslliguessin les cadenes que impedien que els nens sortissin volant dels gronxadors. Vigilava i em pelava de fred, però els nens ho passaven bé.

Perquè els nens no són maleducats, els nens s’avorreixen, i quan això passa, fan el què primer se’ls acut: moure’s, intentar distreure’s, i marejar. Un restaurant no és un espai adequat per a nens perquè, precisament, és l’espai més avorrit per a un nen, atès que s’hi va a fer allò que els nens NO els agrada: menjar i estar quiets. Per això, en els restaurants, els nens fan el possible per escurçar l’estona d’estada, marejant tant com poden.

Va ser en un d’aquests retirs de vigilant solitari, sota aquell arc de ferro que serveix perquè els nens s’esdenteguin, que vaig pensar en que jo volia oferir una mena de solució per als migdies, perquè mentre els pares dinessin o fessin la sobretaula, els nens estiguessin distrets, fent una activitat amb monitors. Un servei als pares i un entreteniment pels nens. Jo, personalment, en aquell moment ho hauria agraït moltíssim.

I així va néixer Patacutxi, el 1999, el taller de cuina per a nens, a Semproniana, cada dissabte al migdia. Els infants estan amb nosaltres, les monitores, durant dues hores  – de 13:30h a 15:30h -. La primera hora fan el taller de cuina, i després dinen. Mentrestant, els pares dinen al menjador.

Ara hem engegat una nova activitat a Pla dels Àngels (Ferlandina, 23. Raval. Barcelona. 933294047). Potser fa quatre setmanes que hem començat i estem contents, perquè els pares ho estan i els nens ho gaudeixen.

Us presento la nova activitat que fem a Pla dels Àngels.

Es tracta d’una sala de jocs, tots relacionats amb l’alimentació, on els nens juguen tranquil·lament amb una monitora que en tindrà cura, mentre els adults acabeu de dinar.

El funcionament és molt senzill:

  1. Dineu tots junts al restaurant.  
  2.  Quan els nens els ve de gust, baixen a la sala de jocs, on la monitora els espera. Mentrestant, els adults acaben de dinar, fer postres i cafès tranquil·lament.
  3.  A la sala de jocs hi troben quatre tallers:
    1. Fem la nostra fleca. Amb pasta de sal, els nens fan un panet, una barra de pa, un croissant, una ensaïmada,….
    2. Fem un menú saludable. Els nens han d’omplir el seu “plat”, enganxant-hi dibuixos de verdures, carn/peix/ous, fruita, làctics…..
    3. Ens enjoiem. No hi podia faltar! Collarets de macarrons!
    4. Cuinem unes postres de iogurt i plàtan, amb un detall de xocolata
    5. i també hi ha contes i llibres, que han portat l’Institut de la Infància
  4. Mitja hora més tard….els nens pugen al menjador on hi sou els pares, amb tot el què han fet.

 

LES PREGUNTES:

  •  QUAN? CADA DIUMENGE AL MIGDIA.
  • PER A QUINES EDATS? Suggerim fins a vuit anys. L’activitat està pensada per a nens molt menuts, així doncs si els nens de dos anys volen jugar amb nosaltres, seran benvinguts, i els de vuit….també!
  • QUIN HORARI? No hi ha horari. És a dir, quan els nens vulguin baixar a jugar amb nosaltres seran benvinguts. Els tallers estan pensats perquè durin una mitja hora.
  • S’HA DE RESERVAR? No. Això sí, hi ha un aforament màxim de 15 nens, però com que uns entren a una hora i els altres a un altre, la rotació és alta. Si hi ha molts nens, serà qüestió d’esperar una mica, però segur que podreu jugar!
  • ÉS GRATUÏT? Sí, perquè és un servei que donem als clients de Pla dels Àngels.
  •  A ON? A PLA DELS ÀNGELS. Ferlandina, 23. Raval. Barcelona. 933294047. www.semproniana.net

 

LES RAONS. PERQUÈ HO FEM?

 A l’entorn urbà és difícil trobar un restaurant còmode per anar amb nens, més enllà dels fast-food, on els nens són benvinguts amb menús pensats per a ells, joguines que arrodoneixen el menú i zona de jocs.

ja fa onze anys que, a semproniana, oferim una activitat els dissabtes al migdia –un taller de cuina amb dinar, al mateix temps que els adults dinen -. ara, ampliem l’oferta d’activitats infantils, amb aquesta sala de jocs a pla dels àngels.

 Perquè ho fem?

  • perquè ens agrada que vinguin famílies
  • perquè hi ha molt poques opcions (o cap) per sortir a dinar amb els nens, i que tothom ho passi bé
  • perquè quan els meus fills eren menuts em van treure de tots els restaurants
  • perquè el pla dels àngels és el millor espai per anar a dinar en família: la carta té plats per a tothom, hi ha una sala especial per a aquestes activitats, estem al bell mig de la plaça dels àngels i, a més, és econòmic
  • Per ser els més originals del planeta.
4_10_pla_jocs.jpg
la sala de jocs a Pla dels Àngels

       8_10_pla_jocs.jpg      3_10_pla_jocs.jpg

Prohibit gossos

dimarts , 12/10/2010

Per al·lusions, els gossos no agraden als restaurants. Els comentaris dels posts anteriors han deixat la postura ben clara: pigalls i prou.

Alguns restaurants ho deixen ben clar, també: posen un rètol a l’entrada. Prohibit fumar, prohibit gossos i prohibit entrar en calça curta (i sense calces, es pot?)

No és el meu cas. Quan l’amo d’un gos em demana per deixar entrar el seu ca, li obro la porta de bat a bat, pel fet de que m’ho demana amb moltíssima delicadesa. Cap amo de gos entra amb el seu gos sense preguntar-ho primer. Els amos de gos són molt educats. I, en conseqüència, el gos és també molt educat. A veure, aprofundim en el tema. Si algú va a un restaurant amb el seu gos és que n’està orgullós (no del restaurant, sinó del gos). Està convençut de que el gos el farà quedar bé, en tots els sentits, perquè sempre es tracta de gossos de primera categoria. Als restaurants no venen els petaners, ni els gossos de pagès ni els gossos de “color de gos quan fuig”.  Es tracta de gossos amb pedigree, de bona raça, bonics, nets, pentinats i ben alimentats. Gossos que no viuen vida de gos, sinó que són estimats i mengen pernil dolç i altres delicadeses. Fins i tot, n’hi ha que van dins d’un bolso de marca i porten un llaç rosa al cap (sempre i quan siguin gossa, sense equívocs), o van vestits d’escocès (però mai amb faldilla i pompons ridículs als mitjons. Els amos fan el ridícul, els gossos mai).  I és que els gossos que viuen als pisos es comporten com senyoretes del segle XIX que aprenien a tocar el piano, a cosir i a prendre el té amb el dit petit ben enlairat.

Tant com ens agrada  la diversitat, i tan tolerants com som amb les diferències, quan entrem en el món dels cans, la cosa canvia. El primer que anunciem del nostre gos és la raça. Diem “tinc un doberman, un husky o un salsitxa”. Som tremendament racistes amb els gossos, procurem evitar les barreges i, quan el nostre gos és “de raça pura”, el tracte amb el gos és exquisit. No li falta de res: va al dia de les vacunes, el portem a la perruqueria, el banyem a la nostra banyera amb gels de dutxa perfumats, no li falta el llit i vigilem que la seva dieta sigui completa i equilibrada, sempre tenint en compte les seves preferències gustatives. En els supermercats les prestatgeries dedicades al menjar de gos són immenses.

Quan els clients  em demanen de venir a sopar amb el gos, perquè no han trobat cangur aquell vespre, no tinc cap mena de recel, perquè si “per estar per casa” el gos va de “punta en blanc”, quan surt a sopar fa goig de veritat. I sovint, fa més bona olor que jo…..que porto tot el dia pencant.

PROPERA (i última entrega): PROHIBIT NENS

Prohibit solitaris

divendres, 8/10/2010

Aquest serà un post curtet, perquè de seguida et canses de parlar sol.  De fet, els solitaris que van als restaurants s’hi estan poca estona, com jo m’hi estaré en el blog, poca estona. La veritat és que els solitaris que van als restaurants no ho són, de solitaris. Acostumen a ser persones molt sociables, amb multitud d’amics que, precisament per això, prefereixen sortir a dinar o a sopar sols que quedar-se tancats a l’oficina o a l’hotel. Són sociables que circumstancialment estan sols. Fins i tot els qui van a dinar sols diàriament no ho són, de solitaris. El què passa és que és molt probable que facin servir l’hora de solitud del dinar per trobar-se a si mateixos, per fer un recés entre tanta gent que veuen, i per llegir el diari tranquil·lament. El dinar, tot sol, en un restaurant es transforma en una teràpia pel cervell més que un aliment per l’estómac.

Al vespre, el solitari, acostuma a ser un viatger (que no és ben bé un turista), que no llegeix el diari, sinó que gaudeix de la gastronomia en la seva totalitat, amb absoluta concentració perquè això és el què ha anat a fer: a sopar. No hi ha interferències, ni xerrameques, només hi ha el menjar….i l’entorn. El solitari nocturn va combinant la contemplació del plat amb la contemplació del restaurant i del què l’omple: la gent. Es tracta de dues activitats molt nobles: l’interès per la gastronomia i la curiositat pel què ens envolta.

No sembla que facin cap mal, els solitaris eventuals que mengen als restaurants, ans al contrari, haurien de ser un espècimen lloable. De fet, tothom hauria de voler ser de gran “un solitari eventual que menja en un restaurant”, atès la quantitat de valors que concentren en un mateix ésser.

Però, vés per on. Els solitaris no agraden. Un restaurant ple de solitaris, un restaurant on cada taula està ocupada per un únic comensal, encara que sigui guapíssim, atractiu, ben plantat, amb pinta de simpàtic (aquesta és una dada difícil de contrastar si no s’hi parla prèviament), vestit impecablement, i amb pinta de ser més ric que el Gates i la Pantoja junts (aquesta dada tampoc no es pot confirmar a primera vista, es pot arribar a enganyar molt al personal, per exemple, calçant unes Lotusse però devent tres mensualitats de l’escola dels nens…..). Com deia, un restaurant “okupat” per solitaris tira enrere als clients. Sembla un vagó de la RENFE, vaig sentir a dir un dia, en referència a un restaurant on els solitaris s’hi sentien la mar de còmodes.

Ara bé, als restauradors tampoc no els agraden gaire….Em van donar un consell, un dia: – Procura que no se t’ompli de solitaris, si no vols que sembli un balneari –

Hi ha una mena de solitaris que sí que són benvinguts: els inspectors de la guia Michelin!

Es va posar de moda, una època, fer taules llargues perquè dinessin els solitaris, i així fessin amics. Mai no ha funcionat perquè els solitaris eventuals, volen estar sols…..una estona. I sí, mengen en la taula llarga, en prudent distància, deixant una cadira buida enmig, per respectar la solitud del solitari.

Properament: prohibit gossos

Austràlia i la NO-CUINA australiana.

diumenge, 12/09/2010

He deixat Oceania pel darrer dia d’itineraris perquè intuïa que era un destí complicat de trobar a la ciutat de Barcelona.

Hem de tenir en compte que Austràlia està, com ells diuen, “downunder”, o sigui “allà baix”, a l’altra punta de món i aquesta dada geogràfica fa que es limitin molt les possibilitats de que un australià vingui a passar una temporada a casa nostra. Que l’australià en qüestió decideixi obrir-hi un negoci encara és més improbable. I que el negoci sigui un restaurant, això és pràcticament impossible!

Els australians, però, no saben qui sóc jo. Sóc la cosa més insistent i tossuda que hi ha entre les antípodes i el meu barri. Se’m va ficar entre cella i orella trobar un australià (neozelandès també m’hauria fet el pes, eh?, no us penseu que sóc tan caparruda, tampoc!) que cuinés a Barcelona. Vaig buscar i buscar fins que el vaig trobar, encara que faci mal confessar-ho, a la porta del replà. A veure, aclarim-ho, no vull dir que fos el meu veí, sinó que ara com que hi ha tantes menes veïnats, el vaig trobar a tocar de casa meva “virtual”, d’aquest bloc! El meu veí de bloc, en Josep Sucarrats, “el dire”, http://blogs.cuina.cat/escudellabarrejada/em va adreçar a en Brad Aisworth, un australià que té, no un, no!, dos restaurants a Barcelona. No saps com em vaig alegrar! Per partida doble!

Un dels restaurants es diu BACOA (Colomines, 2), al darrera del mercat de Santa Caterina, i sembla ser que hi fan la millor hamburguesa de la ciutat. Veient tal propaganda, em vaig mudar: talons alts i un vestit de lentejueles. No es pot anar de qualsevol manera a queixalar la millor hamburguesa de la ciutat. El Bacoa és un local de queixalada, que el pots cruspir d’una queixalada, de tant menut com és. Era ple de gom a gom, i en Brad no hi era. Alça! Però si l’objectiu primordial de la visita, més enllà de tastar l’hamburguesa, era parlar amb en Brad!

La porta de Bacoa

El Brad era a Wushu http://www.wushu-restaurant.com , l’altre restaurant que gestiona, que està a Marquès de l,’Argentera 1 bis, no gaire lluny de Bacoa. Cap problema, vaig pensar, aniré a Wushu; si Mahoma no va a la muntanya…….

Enfilada en els talons camino cap a l’altre local. Maleïts talons, em feien sentir com si estigués cap per avall, que per altra banda va ser la única vivència australiana que vaig tenir aquell vespre….ja sabreu perquè. Tres carrers més enllà els meus peus suplicaven clemència. Però sóc tossuda i volia parlar amb en Brad, tant si com no.

L’Wushu està a petar de gent, i temo no poder seure, no tant per voler posar el pandero en una cadira sinó per donar una mica de treva als meus peus. Tant se val, vaig pensar, parlo amb en Brad i marxo a menjar qualsevol frivolité arreu. L’encarregada em diu que en Brad no estarà disponible per parlar amb mi fins d’aquí un parell d’hores, que ara està molt enfeinat. Veient la meva cara que no és altre que el reflex dels meus peus, l’encarregada em suggereix que segui en una taula i, ja que hi sóc, sopi. Bona idea.

P1010001.JPG

la meva amiga Rosa, que em va acompanyar a l'aventura australiana. Al darrera, productes asiàtics que es poden comprar a l'Wushu

El sopar de l’Wushu, excepcional, cuina asiàtica, saborosa, adaptada al gust europeu: entre tots els plats que vaig tastar, el curri verd em va seduir totalment i unes costelles de porc glassejades gairebé em fan oblidar els talons. Val a dir que una ampolla de Castillo de Monjardin blanc va ajudar a alleugerir l’espera i a alegrar la vesprada. Un cop acabat el banquet, l’encarregada m’anuncia que ja tinc audiència amb en Brad, a la seva cuina. Ara ja no tinc problemes de peus, ara tinc problemes d’equilibri per arribar en línea recta fins la cuina.

P1010010.JPG Ls pissarra de postres de l’Wushu

Amb el millor dels somriures (vull quedar bé, per un costat; i, per l’altre, no em puc treure de sobre aquella mena de somriure entre feliç i idiota conseqüència inefable dels 750 ml de vi blanc fresquet que han baixat per la meva gola)  em planto al costat del wok. De cop i volta, en el vestit de lentejueles s’hi dibuixen unes boniques i ben formades ronxes, resultat de l’activitat frenètica de les meves aixelles. A la cuina, al costat del wok, estem a 45ºC. Prometo que la propera vegada que quedi amb en Brad aniré amb vestit de bany i xancletes!

Tot sigui per saber què renoi mengen a Austràlia! Obro una llibreteta on apuntaré tots els secrets de la cuina australiana. Malgrat els talons, les ronxes i la turca que porto, sóc feliç perquè finalment he assolit l’objectiu.

P1010012.JPG

En Brad, a l'instant abans de dir-me que a Austràlia no hi ha cuina.

I és en aquest precís instant quan en Brad em llança un afilat ganivet (metafòric!): A AUSTRÀLIA NO HI HA GASTRONOMIA, NO TENIM RES DE RES, NO HI HA CAP PLAT AUSTRALIÀ.

Vaja. I ara què faig amb el post?

Però, res de res? Ni cangur? – li pregunto desesperada, perquè no vull decebre als lectors (eo! Starbasse, com estàs??)

Val, cangur si que es menja. Però no és un plat, és un producte – contesta en Brad – A Austràlia tenim productes de primera qualitat, s’hi menja molt bé, però no tenim cap plat, ni cap tradició gastronòmica. Som un país jove, que menja moltes i molt bones barbacoes (d’aquí el nom del seu local d’hamburgueses: BArbaCOA) i força cuina d’influència asiàtica (d’aquí en surt l’WUSHU). Però d’australià, rien de rien, na de ná.

Vaja. Doncs s’ha acabat el tema. Torno a casa, amb les sabates penjades a l’esquena, col·locada  (el vi ha fet feina!) i descol·locada per la resposta decebedora. Em sento com si hagués suspès una assignatura, l’assignatura de “cuina australiana”.

Al matí següent, trobo un regal a la taula, al costat de les torrades de l’esmorzar: un pot de Vegemite. ¿?

El Vegemite és un producte omnipresent a les cases australianes. És un subproducte de la cervesa, que s’extreu de l’extracte del llevat sobrer de la industria cervesera. S’afegeixen  alguns ingredients més, misteriosos. El resultat és una mena de pasta d’untar, extremadament salat i lleugerament amarg; s’assembla al brou de carn. A  mi em recorda al Bovril. Els australians el mengen a tota hora, amb els entrepans, com nosaltres fem amb el pa amb tomàquet.

Esmorzo torrades amb Vegemite i formatge fresc. No m’entusiasma, però, ep!, m’ha ajudat amb la ressaca i, sobretot, m’ha posat de bon humor. Podré parlar d’alguna menja típicament australiana en el bloc! I no només típicament australiana, sinó substancialment, essencialment australiana. El símbol d’Austràlia.

Saps què? Menjaré una altra torrada: unto generosament el pa amb Vegemite i a sobre hi poso……les sabates de taló!

sense comentaris. Sense títol

L’Àfrica

dilluns, 6/09/2010

Àfrica és un continent desconegut per a molts de nosaltres, sobretot des de la vessant gastronòmica. De fet, si preguntes a qualsevol persona què mengen a l’Àfrica, la resposta serà ràpida i, molt probablement, amb un punt de sarcasme, ironia i humor negre…I sobre aquest humor negre, hi cabria un altre acudit, possiblement considerat poc hilarant per a la majoria.

Però l’Àfrica és immensa, de molts colors, molts aromes i molts sabors. Per començar tenim tota la franja del Magreb: cuines properes, cuscús solt, aromes especiats, un punt picant, tagines fumejant. M’agrada i m’interessa, però no m’hi endinsaré, perquè qui més qui menys s’ha escapat dos dies a Marràqueix i s’ha deixat seduir per un pollastre guisat en tagine i un dolcíssim té verd.

Tinc ganes de capbussar-me en la part fonda de la piscina africana: l’Àfrica Subsahariana, l’Àfrica Negra. I un cop sóc a la part fonda i fosca de la piscina, nedar cap a l’oest i plantar-me en tres braçades al Senegal (potser la metàfora de la piscina, en un continent com l’Àfrica, no és la més escaient. Em salva que el Senegal és un país de costa…..).

Ja que sóc al Senegal, passejo també per Benín, Costa d’Ivori i Camerún, de la mà de l’Agnès Agboton i el seu llibre “Àfrica des dels fogons”. L’Agnès explica que hi ha una manera de menjar comú en tota aquesta zona del continent, però s’entesta en distingir que aquest o aquell plat prové d’aquí o d’allà. Segura de que l’Agnès em retirarà la salutació si em troba pel carrer, goso confessar que un cop acabada la lectura del llibre (perquè tot i ser un llibre de receptes té parts dignes de lectura), ho tinc tot barrejat, perquè les diferències gastronòmiques són imperceptibles a ulls d’un europeu. Tant se val, perquè el resum és que he descobert un continent ric i orgullós de la seva gastronomia.

la costa Senegalesa

 

 

La zona oest de l’Àfrica té una agricultura potent i una forta estructura social. Aquests trets es transmeten a la cuina, amb gran varietat i quantitat d’ingredients. De fet, Senegal es tan potent en agricultura que, actualment, està en procés de desbancar la producció agrícola europea, en quant a volum; comença a exportar i despunta com una de les grans promeses en quant a país exportador, gràcies als baixos costos de producció i una bona predisposició del govern.

 

Gràcies a l’Agnès Agboton, ara que ja sé el què és un afinti – el condiment extret de la transformació de les llavors de cotoner -, el mbongo – un pebre salvatge amb baia que es torra i es fa servir als guisats -, la mandioca – el tubèrcul fibrós per excel·lència, que a Amèrica anomenen iuca -, nyam – tubèrcul enorme, omnipresent a l’Àfrica subsahariana -, Oli de palma- oli de color vermellós que s’extrau del fruit de la palmera de Guinea i amb el qual es cuina molt a l’Àfrica i l’Agutó -  el rosegador de boscos africans, de carn fumada. Ara que ja sé quins són els ingredients fonamentals de la cuina africana, ara, aniré a dinar al DARU SALAM, el primer restaurant senegalès de la ciutat de Barcelona.

Al Daru Salam (Agullers, 18) aprenc els plats típics de la cuina africana. I descobreixo que és dificilíssim recordar els noms dels plats africans, perquè giren la cantonada i el plat ha canviat de nom. Vull dir que nosaltres diem paella a la paella, de nord a sud, d’est a oest de la Península. I els africans, a la paella n’haurien dit de 2.000 noms diferents, tot i respectar els ingredients i les coccions. Dirien un nom diferent a paella, si la cous a Vilanova o a la Geltrú. Vull dir que (i que no surti d’aquí) “no s’aclaren” o, potser sí, s’aclaren tant que els noms els refoten, ho troben la mar de natural que el mateix plat tingui una dotzena de noms, ells ja s’entenen……però nosaltres anem bojos!

       Un símil a casa nostra el trobem amb els bolets o els peixos. Un mateix peix és pot dir          turbot, rom o rèmol, o moll i roger; i un bolet, esclatasangs, rovelló, pinetell i trenta noms més. Però, és clar, per a nosaltres, quan aprenem un nom senegalès de l’estil de Chikwange, l’orgull és total. I llavors es moren de riure quan ens diuen que això mateix (un bastó de iuca triturada), també es pot dir Miondo, Ebobolo, Kumkum….

Un cop apresa aquesta lliçó d’humilitat, menjo al Daru Salam. Menjo sense intentar retenir el nom, que en aquest cas el nom no fa la cosa, i em concentro en els gustos, els aromes, els colors i en intentar esbrinar quins ingredients han emprat i com els han transformat.

guisant al Daru Salam

 

Al Daru Salam menjo N’domba (farcellets de peix en fulles de plàtan).

Es tracta de desnervar les fulles de plàtan, passar-les sobre un foc perquè s’estovin i farcir-les amb trossos de peix macerat amb espècies africanes.  Fer uns farcellets i lligar-los amb fil vegetal. Coure-les en una olla folrada de fibres de branques de palmera amb força aigua. Escórrer i col·locar-ho en cendres calentes una estona abans de servir-ho amb plàtans bullits.

I també Ata, gau, akra, samasa (bunyols de mongetes blanques).

Es fa amb farina de mongetes blanques. S’aromatitza amb espècies (gingebre, all, ceba, bitxo, sal i aigua. Amassem fins obtenir una pasta. Fer-ne boles i fregir-les en oli de cacauet.

Per beure, un Bissab (una beguda vermella de flors d’hibisc amb sucre). Es tracta de la beguda més típica de tota l’Àfrica.

Es posen a macerar flors d’hibisc en aigua, dues hores. Les colem i les aixafem per treure’n tot el suc. Endolcim el suc amb sucre i aromatitzem amb menta o flors de taronger.

Tot això i més es pot menjar al DARU SALAM (Agullers, 18), però no cada dia, perquè l’Adama i l’Ami cuinen uns quants plats cada dia, com farien a casa seva, i això és el què ofereixen. No hi ha carta, però no t’avorreixes perquè van variant molt sovint. Tampoc no t’avorreixes amb la decoració, tot no haver-n’hi a les parets, no hi ha ni un quadre. No t’avorreixes perquè l’Adama i l’Ami van vestides a l’estil senegalès, amb robes de colors llampants i teles immenses. Gairebé és com si fóssim al Senegal, però la diferència és que al DARU SALAM et donen coberts per menjar. Al Senegal el plat es posa al mig de la taula i tothom comparteix, agafant-lo amb els dits de la mà dreta.

Havia de triar, i he triat Senegal, però a Barcelona pots menjar de gairebé totes les ètnies, països i regions de l’Àfrica és rica i gran. Si us interessa endinsar-vos en la cuina africana, així com en totes les altres cuines ètniques que podeu trobar a Barcelona, hi ha un llibre/guia interessant, “Barcelona Ètnica”, de Teresa Vallbona, ARA llibres.

Hi trobareu curiositats al llibre de la Teresa Vallbona. Sabeu que l’únic restaurant etíop d’Espanya – l’Abíssina – està a Barcelona?

la teresa Vallbona fullejant la guia

D’esclaus, monges i clausures

divendres, 16/07/2010

Quan em pregunten a què em dedico, i els dic que tinc un restaurant, automàticament el comentari és: —Buf, això és molt esclau!

També m’ho deia el meu pare. Quan era petita, el meu pare em preguntava: ‘I, de gran, què vols ser?’ I jo li contestava que volia ser bombera, mestra o ballarina. El meu pare em replicava que no, que el què jo de gran havia de ser CLIENTA. ¿?¿?¿?¿?¿?

Per descomptat mai no vaig entendre quin era aquest ofici, el de clienta, però com fèiem molts nens de la meva edat, callàvem i crèiem. Els pares ho sabien tot, tot i tot, i entre tanta saviesa, esta clar que sabien exactament quin futur et convenia. I si el meu pare deia que de gran havia de ser clienta, doncs jo seria clienta i punt. Ja tindria temps d’esbrinar a quina universitat impartien cursos d’aquest enigmàtic ofici.

Van passar els anys i va arribar el dia d’anar a la universitat. Vaig buscar amb fermesa i energia on s’estudiava la carrera de clienta (vaig buscar amb totes les possibles denominacions: clientèlia, clienting, clientegia, clientina), i desanimada em vaig adreçar al meu pare:

—Atès que no he sabut trobar on s’estudia ser clienta, he decidit que faré ‘arts escèniques’.

Alça Manela! Aquí, sí que vam xocar amb el meu pare. Van esclatar una mena de focs artificials.

—I fent teiatru creus que podràs ser clienta??????? — cridava el meu pare, encès com si estigués representant els pastorets, en el paper de Llucifer (veient-lo, vaig pensar que havia errat en la seva professió, quina força interpretativa! Brodava ben bé el paper! Li ho volia dir… Que el seu món era el treiatu! Però alguna cosa em deia que no era el moment adequat…)

—Faràs dret— va dir, mentre jo estava dreta com un pal, sense ni tan sols a tenir dret a pensar.  —Les professions liberals permeten tenir diner de butxaca i anar als restaurants a l’hora dels clients, de la gent normal. Les professions lliberals permeten ser clienta.

Vaja! Aquest era l’entrellat. Per ser clienta havia d’estudiar dret, o qualsevol professió lliberal.

Vaig començar dret i, a quart, vaig anar de dret a la cuina.

El meu pare em va plànyer i em va dir: —Nena, tu no saps què és això. Aquest ofici és molt esclau.

I a partir d’aquell moment, he estat esclava del comentari… Però en cap cas, del restaurant, que m’ha donat una llibertat immensa.

La Paquita i la Lolita de l’Hispània diuen que són com monges de clausura, perquè certament un restaurant no et permet sortir gaire a prendre la fresca, però sí que és una alenada d’aire fresc cada dia. Les monges tenen una rica vida interior, i nosaltres la vida la fem a dins, però és un dins ple de retalls de fora. Som una gran recepció. Proveïdors, amics, clients, coneguts i saludats ens porten ‘l’exterior’ a domicili. Ens expliquen què fan al cinema, els paisatges exòtics dels seus viatges, la darrera obra de teatre i la botiga que acaben d’obrir a la vorera del davant (és que no hem tingut temps de creuar el carrer i encara no l’hem vist…).

Som unes monges de clausura que vivim intensament: anem a dormir tard, no callem mai, mengem filet (tant com podem) i bevem xampany (tan sovint com podem)… També resem, tot i que les nostres pregàries van adreçades al nostre senyor llobarro, perquè es cogui al punt, o al nostre senyor pa de pessic, perquè pugi i no faci fallida.

I molt de tant en tant, ens escapem a dinar o a sopar (sense patir ni un remordiment ni haver-ho de confessar a ningú) i, aquell dia, coets!

L’altra dia vaig anar a dinar, a un restaurant enganxat a la Boqueria, a la plaça de les pageses, la plaça de Sant Galdric. Ara es porten els restaurants clandestins, és la última moda, i Au Port de la Lune és clandestí per pebrots. Li han clausurat el restaurant. Imagina! Esclau i clausurat! Aquest petit local ho té tot! Però en contra de tot pronòstic administratiu, en Guy continua donant dinars, sempre que entris trucant el timbre per la porta de l’edifici, és a dir, per la porta del veïnat. Truques a un timbre vermell, t’obren i puges per unes escales atrotinades a una petita sala (de casa), encantadora, amb cadires velles i taules de fusta.

Gastronomia i 'bonheur'

Gastronomia i 'bonheur'

Vam dinar al balcó. El quadre que tenia al costat tenia colors, olors, so i moviment: eren les pageses de la plaça. L’airet del carrer suplia els cruels aires condicionats i les cambreres explicaven els plats del dia: tres ostres, una amanida de paté de campagne, una hamburguesa de brau o un pastís de nabius. Tot era fantàstic, fàcil, còmode, bonic i bo. Però sobretot, l’airet de fora, seure en una taula, parlar sense presses, beure un bon vi i veure un paisatge deliciós, ple de vida, em van fer combregar amb Au Port de la Lune.

Tenir un restaurant és un esclavatge? Tenir un restaurant t’allibera d’haver de divertir-te per obligació, d’haver d’anar de revetlla i de cap d’any, de tots els compromisos i d’allò que no et ve de gust. Tenir un restaurant t’ensenya a gaudir d’allò que els entesos consideren que és la FELICITAT: els petits plaers. Que més vols! Tenir un restaurant t’allibera i et fa feliç.

Anar a Au Port de la Lune va ser un petit plaer que em va fer immensament feliç… I lliure! I, a més, aquell dia vaig ser clienta!

Ho veus, pare? Es pot fer tot, si ho vols.