Passa sempre. Arriba un fatal dia en que el blogaire diu: “i de què “collons, pebrots, nassos” (poseu-hi el nom que millor us escaigui) parlaré al blog?. En aquest fatídic moment, el blogaire va amb els ulls oberts per tot arreu, sense perdre pistonada, perquè qualsevol detall, qualsevol espurna pot ser un gran tema. A vegades, siguem sincers, agafat amb pinces.

Per això quan un blogaire marxa de vacances, fa por, perquè no hi ha cap mena de dubte que emprarà les vacances com a tema, i encara més si el blogaire en qüestió es dedica a la gastronomia, perquè què fa una persona qualsevol quan va de vacances?: mira el paisatge, visita museus, fa fotos, intenta conèixer algun autòcton, es queixa del mal funcionament de l’agència, compra, compra tant com pot i…sobretot menja. De fet, per a molts i moltes, el viatge es basa en omplir els buits entre els àpats, sigui amb visites culturals o sigui amb compres.

Molts “turistes” m’han confessat que viatjar els avorreix enormement, però que han de dir que els encanta perquè sinó sembla que ofens a la humanitat. Però que no hi ha cosa més pesada que caminar amunt i avall d’una ciutat, o fer llargues passejades contemplant el mateix paisatge. Si a més no ets dels que et pots permetre hotels de luxe, sempre hi ha incomoditats afegides: calor, fred, lluny del centre, no t’entenen….en definitiva, una murga.

Per sort, hi ha els àpats: tastar coses noves, seure tranquil·lament al voltant d’una taula i tenir excusa per menjar (és que no hem parat amb tot el dia…..és que ens hem llevat molt d’hora…). A aquestes alçades ja haureu intuït que a mi no m’agrada gaire viatjar. I per tant, l’hora dels àpats és fonamental. Si em treuen els àpats en un viatge, crec que faria una malifeta…de les de presó.

En definitiva, àpats de viatge + sequedat d’idees típic de blogaire = PARLAR DE GASTRONOMIA LOCAL (de la del viatge, està clar)

I, sí, he estat al llac de Garda, als peus dels Alps. Lloc paradisíac, un fred que pela, paisatges immensos, molt bonic, amb dos dies ja en tenia prou, però m’hi vaig estar cinc.

A veure, què menja aquesta gent? Doncs tenen una mena d’esquizofrènia entre Itàlia i Alemanya. No saben ben bé de quin costat estan. El reflex: tant parlen alemany com italià i tant mengen pasta al burro com salsitxes fumades, en una birreria o en una trattoria.

Què m’ha sorprès?

Tot i que no sorprendrà al lector, m’ha sorprès l’autèntica, umbilical passió desfermada per la pasta. Tot i que és un tòpic, deixa-m’ho dir, quin devessall de pastes diferents, de tots colors, mides i noms! No acaben la imaginació. Sembla que quan les dissenyen estiguin en un procés oníric, o sigui que les dissenyen en la fase REM del son, quan no sabem ni qui som i la imaginació vola.

Però no només això, sinó com la mengen! No perden pistonada, a tots els àpats i cada dia. No vaig fer foto, però va ser impactant l’oferta dels primers plats d’un menú d’un restaurant: penne amb tomàquet, gnocci amb albergínies i stornaprezzi amb sugo de carne. En definitiva, de primer, per triar, tres pastes.

De la pasta, són els reis, i dels hidrats de carboni, com la polenta, la proposta més sosa i bàsica que hagi tastat mai. No li he trobat mai cap interès, però ho acusava a que no sabia fer-la, però aquesta gent que en tenen la mà trencada tampoc sembla que li treguin gaire substància…la veritat.

I, a partir d’aquí, tenen altres viandes interessants. A l’estar en un entorn alpí, la carn és excel·lent (fins i tot la de bisó) i, en conseqüència, la llet, espectacular, però per sobre de tot, els formatges. Curiós un país d’animals de peülla que tinguin tanta tradició a menjar conill. I això m’agrada, perquè amb la tonteria de que els anglosaxons no mengen conill, nosaltres n’estem perdent el costum.

El carpaccio: per a ells el carpaccio no són làmines de carn crua tallades fines, sinó làmines de carn salada, com un embotit. És a dir, la carn pateix una mena de curació prèvia i no és tan absolutament crua.

I ja acabo, perquè em fa por cansar-vos, dos productes més: els peixos de riu (molt interessants, ja que aquí, a Catalunya, també els estem arraconant) i l’oli. Al·lucinant, com pot ser que un país que està situat en latituds gairebé alpines tingui tal quantitat d’oliveres?

RAVIOLIS DE PIQUILLOS I CRANCA

300 gr. De farina 00

3 ous

Una cullerada d’oli

Per al farcit

Un pot de trossos de pebrots del piquillo

Dos grans d’all

Un raig de vi blanc sec

Un ou

Una cullerada sopera de pa ratllat

Una llauna de 200 gr. De cranca

100 gr. d’avellanes torrades

Amassem tots els ingredients de la pasta. L’emboliquem amb plàstic film i la deixem reposar una hora a la nevera.

Mentrestant, fem el farcit. En una paella amb un raig d’oli, saltem els pebrots del piquillo, amb els dos grans d’all picat. Quan hagin embegut gran part de l’aigua, afegim el raig de vi blanc i deixem que s’evapori. Afegim les avellanes picades. Salpebrem.

Obrim la llauna de cranca i retirem gran part de l’aigua. Triturem els piquillos amb la cranca, afegim l’ou i el pa ratllat.

Estirem la pasta amb la màquina o amb un corró.

La tallem a rectangles de 10 x 5 cm i la farcim amb la barreja de piquillos i cranca. Tapem i segellem amb una forquilla. Bullim la pasta tres minuts.

L’acompanyem d’una salsa pesto.