Entrades amb l'etiqueta ‘poma’

Llom amb salsa de vi negre, un dinar recurs a casa

diumenge, 29/06/2014

És d’aquells dies estranys, que dino a casa, i en família.

Entre que treballem sempre i que els nostres fills sempre tenen activitats esportives, amics i mil històries, aquesta casa nostra no encén els fogons per dinar. I és clar, la nevera se’n resén, no hi ha gaire varietat, ni gaire quantitat. Confesso.

Avui ha coincidit i hem dinat tots plegats. Estavem tan feliços de saber que dinaríem junts, que ningú no ha pensat que potser hauria calgut anar a comprar alguna vianda.

Sort que al congelador hi havia un tros de llom de dos colors. Amb aquest llom, hem cuinat aquest plat. Pas mal, eh?

 

2014-06-22 14.16.51.jpg

1 tros de llom de dos colors d’uns 500 g

dues pomes

10 échalotes

4 grans d’all sense pelar

una branca de canyella

300 ml de vi negre

40 g de sucre

sal i pebre

 

Salpebrem bé el llom i el posem en una safata de forn. El ruixem amb oli i el coem, a 250ºC durant deu minuts. Ara, posem les cebes, les pomes, el vi negre, la canyella i els grans d’all, abaixem el forn a 180ºC i coem durant 30 minuts. Retirem el llom de la safata i coem la resta d’ingredients, al foc, amb el sucre fins que agafi una textura més de xarop. mentrestant, tallem el llom a làmines, el posem en una safata per servir a taula i acabem amb les pomes, les cebes, els alls i la branca de canyella.

M’agrada coure els alls al forn amb pell. Com que estem en família, els xuclem i són com caramels

C’est tout!

 

 

Coca de llardons, mató i melmelada de figues

dimecres, 19/02/2014

IMG_0250.JPG

S’acosta Dijous Gras i aquest any m’empeny una gran decisió a celebrar-lo. No tant per les connotacions religioses i tradicionals que comporta la festa, que també, sinó perquè serà la meva petita reivindicació de la importància de preservar la nostra cultura culinària, la nostra manera de menjar. I cal dir que preservar la nostra cultura culinària implica, necessàriament, donar-li una importància cabdal al porc. Ens agradi o no, nosaltres estem fets de llard, som fills de la botifarra i el nucli de les nostres cèl·lules podria ser un llardó. Que el nostre greix patrimonial és l’oli és un invent americà, dir que la nostra dieta tradicional es basa en les hortalisses és no saber-ne ni un borrall de climatologia mediterrània. Mengem hortalisses, clar que sí, també cereals, per descomptat, una mica de peix, un pessic de carn i el porc de dalt a baix.

Per això, m’emmalalteix l’ànima i el meu arrelat sentiment nacional constatar les dessercions contínues dels compatriotes. Cada dia hi ha més adeptes a la dieta vegetariana, vegana, crudívora i una nova tendència que encara no té nom i que considero la mar de divertida i coherent que és “vegetarià amb pernil”. Sembla ser que hi ha certs vegetarians que no poden prescindir del pernil de gla. Llavors, han tirat pel dret i l’inclouen a la dieta com a “complement proteïc”. Un aplaudiment!

Doncs això, que aquest Dijous Gras menjaré amb intenció nacional, com si em mengés un tros d’estel·lada: botifarra d’ou i coca de llardons.

Aquí teniu la recepta de coca de llardons per si voleu fer-la a casa i menjar-la en totes les manifestacions, reivindicacions i festes diverses per tirar endavant el procés de ser catalans de ple dret. Gairebé la menjaré com una píndola independentista, per insuflar força, pit i collons.

 

COCA DE LLARDONS

IMG_0252.JPG

De maneres de fer aquesta coca n’hi ha tantes com fleques i cases que en fan. Jo l’havia fet sempre a partir d’una pasta de full, però l’altra dia no en tenia a mà i vaig optar per una massa de coca de recapte, i va quedar magnífica….Em va semblar molt més fàcil, accessible i realista aquest tipus de massa (a més que molt menys greixosa) que la pasta de full.

300 gr. de farina

150 ml d’aigua

25 ml d’0li d’oliva

10 gr. de llevat fresc

un pessic de sal

150 gr. de llardons

200 gr. de sucre en gra

IMG_0246.JPG

acabades de sortir del fornt

Dissolem el llevat en l’aigua tèbia i aboquem en la farina amb la mica de sal. Afegim l’oli i pastem amb les mans fins aconseguir una pasta homogènia i fina. Ara aboquem la pasta sobre una taula una  mica enfarinada, l’estirem una mica i hi aboquem el sucre i els llardons esmicolats. Estirem amb el corró per tal d’incloure el sucre i els llardons a la massa.

podem fer-ne plecs, com si fos una pasta de full, posant els llardons entre els plecs o fer-ne làmines fines. 

Llavors la tallem al gust i hi afegim una mica de sucre per sobre. Si hem fet plecs, per tant serà més gruixuda, l’haurem de coure vint minuts al forn, a 180ºC.

Si l’hem fet fina, amb deu minuts (vigilant sempre) en tindrem prou.

Fa uns mesos vaig tenir la sort que una clienta amiga, la Montse Illa em regalés un parell de pots de la seva magnífica melmelada de figues.

M’ha semblat un acompanyament ideal per a la coca de llardons, complementada amb una mica de formatge fresc. Una combinació reeixida, la veritat.

Però un cop acabada la melmelada de figues, l’altra opció ha estat acompanyar-la d’una poma caramel·litzada (amb sucre i un xic de suc de llimona), un puré de poma i uns punts de iogurt.

 WIN_20140109_144308.JPG

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Unes postres de mató i poma

dissabte, 1/02/2014

Quan tens un bon mató a casa sempre penses que més val no malmetre’l, el servirem amb un bon raig de mel i així el mató lluirà com cal.

Però malgrat el mató sigui bo i la mel excel·lent, al mató li costa de sortir a taula. Vull dir que mai passa per davant de propostes de xocolata, crema i altres dolceries. Poques persones tenen “forat” per la nostrada i cantada “mel i mató”.

Així, doncs, penso que si el transformo en unes postres llamineres, serà més abellidor. La recepta que proposo és senzilla, però vistosa. No és gaire dolça, perquè he volgut que els elements s’expressessin tal com són, amb la seva dolçor natural

WIN_20140128_153810.JPG

 

QUADRAT DE POMA, MEL I MATÓ

Per a la base

40 gr de farina

40 gr. De maizena

150 gr de sucre

4 ous

Un pessic de sal

Mantega per untar el motlle

 

Per al farcit

Dues pomes golden

Sucre, canyella

400 gr. de mató

100 gr. de mel

6 fulls de gelatina

una mica de nata líquida

Una poma i sucre (per acabar les postres)

 

Comencem fent la base. Si teniu un pa de pessic, ja va bé (jo en tenia un marbrat, per això a la fotografia es percep una mica tacat, de xocolata)

Escalfar el forn a 180ºC. Separar les clares dels rovells i muntar les clares a punt de neu amb un pessic de sal, ben fermes. Barrejar en un bol el sucre i els rovells, batent-los fins que blanquegin i s’espongin. Incorporar-hi la farina i la maizena, i després les clares muntades, en dos moments, barrejant-les amb la mà. Untar amb mantega un motlle de 24 cm i abocar-hi la massa que hem preparat. Enfornar deu minuts. No s’ha d’obrir el forn mentre es cou. Ha de quedar pujat i daurat. Un cop cuit, treure’l del forn i desemmotllar-ho damunt d’una reixa i deixar-lo refredar.

Buidem les pomes i les farcim amb sucre i canyella. Les coem al microones 8 minuts. Les deixem refredar i les pelem. Triturem la polpa. Fonem  3 fulls de gelatina amb una mica de nata líquida. Integrem la gelatina a la polpa de la poma. Disposem una capa sobre el pa de pessic. Deixem refredar.

Triturem el mató amb la mel i hi integrem les 3 fulles restants de gelatina (prèviament hidratades i foses al microones protegides amb una mica de nata). Cobrim les pomes amb el mató.

Quan ha quallat. Tallem a rectangles.

Potser trobeu que el mató ha perdut la seva agradable textura granulosa. En aquest cas, si us agrada conservar la textura, no ho triturarem, sinó que integrarem la gelatina barrejant amb una cullera.

Per fer la decoració final (que no és només decoració, sinó que li dona textura), tallem molt fina una poma pelada i tallada per la meitat longitudinalment i la posem sobre un silpad o paper de forn. L’ensucrem totalment i la gratinem al forn, uns deu minuts (a potència mitjana). Quan sigui freda s’hauran enganxat les làmines de poma i faran formes sorprenents,

 

 

Podem acabar les postres, cremant-les, com si fos una crema catalana. 

 

WIN_20140128_153717.JPGWIN_20140128_153835.JPG

Amanides d’estiu I

dilluns, 5/08/2013

Es veu a venir que aquestes vacances aniran farcides d’amanides. Per dues raons: perquè fa calor, i aquesta és una dada objectiva, i l’altra raó, la primordial, i que no hauria de confessar, com a mínim en el bloc, és que aquest estiu em fa mandra cuinar.

Ha estat un curs dur, amb moltes vicissituds, molts canvis, moltes hores de feina i cansament acumulat. El cos se n’ha ressentit, i ara necessito un descans, fins i tot dels fogons.

O sigui nois, que aquest estiu toca amanir vegetals.

La primera de les amanides d’estiu, és aquesta que us presento, que és, com totes , molt senzilla de fer, i es basa, simplement en barrejar elements, principalment vegetals, i això sí, amanir-ho amb una bona vinagreta, o salsa d’amanir.

DSC00165.JPG

 

INGREDIENTS

-          Un cogombre

-          Una poma

-          200 gr. de salmó fumat

-          Sis anxoves

-          Deu tomàquets secs

-          Un potet d’ous negres de peix Royal

-          Un grapat d’avellanes.

 

L’amanit és una mica especial, però per descomptat, es pot fer com es vulgui. Jo tinc unes melmelades del POT PETIT, que ja n’he parlat en algun altre post. Les faig servir per acompanyar el formatges, la carn, peixos grassos i, en aquest cas, com a base d’una salsa per amanir:

  • Una culleradeta de postres de gelea d’anís estrellat
  • 150 ml d’oli d’oliva extra verge
  • Un pessic generós de sal

 DSC00166.JPG

Doncs res, es tracta de tallar el cogombre, la poma (sense pelar, però tot ben net), i la resta d’ingredients. Barrejar-ho tot.

Fer una salsa, emulsionant l’oli d’oliva amb la gelea d’anís estrellat i la sal. Amanir-ho bé i deixar-ho a la nevera, fins el moment de servir.

Així faig la tatin de poma

dilluns, 22/07/2013

Una amiga m’envia, via whastapp, una foto d’una tatin o, més aviat, una mena de tatin, amb un text que diu “he fet tatin. Fatal”.

Em demana si li puc enviar una recepta i quatre indicacions. I jo decideixo que més que una recepta i quatre indicacions, faré un post. I és clar, un post no es pot fer sense fotografies, i encara menys una tatin, de la que tothom en té una recepta.

O sigui que vaig a comprar pomes, dos quilos de Golden, que ja em perdonaran els puristes, però per a mi, la golden és la millor. I em disposo a fer la tatin i anar-li enviant el procés via foto i whatsapp. Les fotos són fetes amb el mòbil i, és clar, són tan fatals com la tatin de l’amiga.

 

PROPORCIONS

2 quilos de poma Golden

400 gr. de sucre

100 gr. de mantega

Per el caramel

100 gr. de sucre

40 gr. d’aigua (dues cullerades soperes)

Per la massa brisa

300 gr. de farina

150 gr. de mantega

1 ou XL (o un ou mitjà i un rovell)

1 cullerada sopera de sucre

un pessic de sal

una cullerada de cafè de llevat químic

Barcelona-20130718-00393.jpg

Pelo les pomes i els trec el cor. Les tallo a grills, bastant gruixuts i les poso en una paella gran, amb el sucre i la mantega, tot de qualsevol manera.

Barcelona-20130718-00396.jpg

 

Ha de coure, a foc lent, durant ben bé 45 minuts. El senyal és la poma transparent i lleugerament daurada.

Barcelona-20130718-00400.jpg

Mentrestant, aprofitem per fer la pasta brisa, simplement barrejant els ingredients.Per fer la massa brisa és millor treballar amb la mantega freda, tallada a daus.

Quan hem aconseguit una massa homogènia, l’emboliquem i la posem a la nevera, perquè agafi cos.

Ara fem un caramel, coent el sucre i l’aigua fins que agafi un color bru.El posem en el motlle on anirà la poma.

Barcelona-20130718-00394.jpg

Barcelona-20130718-00395.jpg

Sobre el caramel, disposem els grills cuits de la poma, ben arrenglerats.

Barcelona-20130718-00402.jpg

A la paella ens haurà quedat una mica del suc de les pomes, amb sucre i mantega. El fem reduir, fins aconseguir un caramel ben bru.

Barcelona-20130718-00406.jpg

 I el posem per sobre les pomes del motlle

Barcelona-20130718-00408.jpg

És molt important omplir fins al capdamunt del motlle, prement una mica. Una bona tatin és una tatin ben farcida.

Ara estirarem la pasta brisa, i quan la poma sigui freda (punt molt important, perquè sinó se’ns fon la massa), l’enfornem a 180ºC, durant 30 minuts.

El resultat:

 

 DSC00132.JPGDSC00133.JPG

 Important: menjar-la calenta, acompanyada de gelat de vainilla, o d’una mica de crema de llet o de crema anglesa.

A partir d’aquí, les possibilitats d’innovació i creativitat són infinites. Això sí, els temps de cocció de cada fruita s’han de trobar, perquè si la fruita té molta aigua o és molt madura, ens pot quedar puré. La fruita s’ha de notar, no es pot desfer, però en cap cas ha de quedar crua

I per últim, per als quatre que encara els pot sonar a nou, la història de l’origen de la tarte tatin.

Diuen que el pastís es va crear al 1889 a França, a l’hotel Tatin, regentat per dues germanes: Caroline i Stéphanie Tatin. Era un restaurant amb bastant d’éxit. Sembla ser que enmig del brogit del servei del migdia, el pastís de poma va caure a terra. Les germanes el van tornar a posar dins una paella, van posar-hi una massa a sobre i el van tornar a coure. El resultat, el que van denominar Tarte a l’enverse, va tenir molt éxit, tant, que es va convertir en les postres de la casa, en la tarte Tatin

Pomes a la Fira Mediterrània, Mar Obert, a Torroella de Montgrí

dilluns, 24/06/2013

Ja sé que va passar fa una colla de dies, però la feina no m’havia permès dedicar una estona a escriure quatre ratlles per al post.

Em van convidar a la 8ena Fira Mediterrània, Mar Obert, a Torroella de Montgrí, a presentar el show de cuina, en el que el cuiner Joan Carles Sánchez del restaurant Portal del Mar va cuinar sis plats amb poma de Girona. Mentre en Joan Carles anava cuinant, un productor de la Poma de Girona, en Jordi Aulet, anava explicant curiositats sobre el producte i aclarint dubtes sobre els termes que acompanyen al producte.  IGP i producció integrada. La IGP significa Indicació Geogràfica Protegida (IGP) és la denominació emprada per a designar els productes agroalimentaris que procedeixen d’un lloc, una zona geogràfica o, excepcionalment, un país que degui la qualitat especial, la reputació o una altra característica concreta al seu origen geogràfic i que siguin produïts, transformats o elaborats en el lloc, la zona o el país que dóna nom a la indicació, incloses les denominacions tradicionals de productes agroalimentaris, geogràfiques o no.

La producció integrada minimitza l’ús de productes agroquímics i aplica processos que afavoreixen la diversitat de l’ecosistema agrícola en preservar la flora i la fauna autòctones i potenciar l’activitat conservadora del medi rural i del paisatge.

L’explicació d’aquests termes i de moltes curiositats més van ocupar gairebé tota la sessió. mentrestant, en Carles anava cuinant els plats amb poma de Girona. Estic convençuda que els que no vareu poder venir us agradarà tenir les receptes.

 

  

13_rcpt_torroella montgrí.jpg

 

P1040944.JPG

Sopa de tomàquet i anxova amb poma

P1040948.JPG

maki amb poma i surimi

P1040949.JPG

carpaccio de gamba amb poma

P1040956.JPG

Entre en Carles i en Jordi Aulet

P1040947.JPG

P1040951.JPG

P1040953.JPG

fent el rissoto

P1040939.JPG

Fred? SOS Sopa!

dilluns, 13/02/2012

http://www.tv3.cat/videos/3949270/LEmpar-Moliner-i-sopes-per-fer-passar-el-fred

Les sopes són la preparació bàsica, la més antiga. Només cal un estri: l’ancestral olla i un foc. Gairebé no calen ni ingredients, perquè amb un bri d’alguna cosa, en surt un líquid amb gust a alguna cosa. Clar que hi ha sopes de luxe i sopes primes, però això només és l’adjectiu, perquè tot són sopes, en definitiva.

Així doncs per fer una sopa només cal: ingredient + líquid + olla + foc.

Dividim les sopes entre les sopes pròpiament dites i les cremes. La diferència és el mètode de cocció. La gràcia és que sempre tenen el mateix procediment, independentment de l’ingredient.

 

Sopa:

Introduir els aliments en un líquid fred, perquè el gust transfereixi a l’aigua. És d’aquesta manera que es fan també els brous, que seran la base de molts altres plats.

  • De carn (l’escudella o sopa de pasta): Es posen tots els ingredients coberts d’aigua freda i es fa bullir lentament fins que se’ls extreu tot el gust. Un mínim de dues hores. S’ha d’anar escumant de tant en tant  per extreure’n les impureses. HI ha qui hi afegeix una clara d’ou, que la fa més clara. Es cola i s’hi afegeixen els complements triats.

 

  • Els ingredientsque requereixen la sopa de base de carn són:
    • Diversos tipus de carn – vedella, porc i/o xai –sempre procurant destinar les parts més dures dels animals, que tenen gust però que no són òptimes, per la seva duresa, per anar a la planxa o fer-ne guisats.
    • Ossos de vedella o de porc
    • Hortalisses
    • Complements: pasta, rosegons de pa, ou dur picat, llegums, la carn del pollastre esmicolat, mandonguilles

 

  • De peix: és el mateix procediment que la de carn. Però la cocció del brou és molt més curta, en mitja hora la tindrem a punt. Ara bé, perquè es converteixi en una autèntica sopa de peix, s’ha d’afegir-hi un sofregit ben confitat i, el què jo faig, uns caps de gamba.
    • Ingredients:
      • Peixos petits, sense valor comercial, però amb gust pronunciat: cintes, aranyes, rates, galeres
      • Caps, espines de peix (rap, gambes)
      • Hortalisses: porro, pastanaga, api. Mai tomàquet!
      • Herbes: llorer, farigola, romaní, julivert.
      • Espècies: safrà
      • Sofregit: ceba, all, tomàquet, herbes, conyac o anís
      • Complements: torrades amb all, arròs, bocins de peix.
  • De res: A Catalunya som especialistes a fer sopes de res. I n’hem menjat tantes que, els més vells, això sí, les enyorem amb desfici. Són la sopa de farigola, la sopa de pa o les sopes d’all (que s’han de dir en plural, vés a saber perquè). Són sopes que poden anar alhora, vull dir que tant poden ser de farigola i pa, com de pa, farigola i all. I són tan senzilles com escaldar uns trossos d’all, pa i farigola amb aigua bullint. A partir d’aquí tot és possible.
    • Sofregim alls. Afegim farigola i pa torrat del dia anterior. Afegim brou, fem bullir i triturem. Posem a punt de sal.
    • ho acabem amb un ou poxat

 

Crema

Totes les cremes de verdures tenen el mateix procediment:

  1. Sofregir vegetals, amb oli i mantega (la mantega és important, al meu gust, per amorosir el conjunt)
  2. Afegir brou o aigua
  3. Bullir fins estovar
  4. Triturar.
  5. Opcional: Afegir un ingredient làctic per amorosir el conjunt.

Es mengen tant calentes com fredes.

Complements: crostons de pa, dauets de vegetals crus o fruita, germinats, boletes de formatge amb fruita seca o ou dur picadet.

L’univers de les cremes és amplíssim. Gairebé tantes com vegetals hi ha al món: carbassó, carbassa, api, espàrrecs blancs, pèsols o poma amb curri.

 

ALTRES SOPES

Una d’ètnica

Com deia al principi, la sopa és antiga i universal. A tots els països, cultures i territoris en trobem una d’identitària, que identifica un territori. La qüestió és que moltes són la mateixa.  L’escudella, que considerem tan nostra, és pràcticament idèntica al cocido, al pot-au-feu, al bollito italiano, al cocido maragato.

Per a mi, la sopa més original, la més diferent és el borsch: una sopa de remolatxa, d’un color vermell molt intens. És originària d’Ucraina.

BORSCHT

Una ceba grossa

Dues pastanagues

4 remolatxes

1 litre de brou de pollastre

uns quants fideus d’arròs

100 gr. de nata muntada (o formatge d’untar). Als països d’origen empren “nata agre”, que nosaltres podem emular amb formatge d’untar i suc de llimona, o amb nata muntada i unes gotes de suc de llimona. Però si hi posem una cullerada de formatge d’untar, hi queda la mar de bé.

Simplement poxarem la ceba, amb una mica d’oli i mantega. Afegirem les pastanagues talladetes. Quan estiguin enrossides, a foc mig, durant uns cinc minuts, ho cobrirem amb brou de pollastre (pot ser vegetal o aigua) i deixarem bullir uns quinze minuts. Finalment posarem les remolatxes (jo les poso cuites. Si les poseu crues, les heu d’afegir tallades, al principi de la cocció, després de la ceba). Donem un cop de calor i la triturem bé. Si queda espessa, millor. salpebrem al gust.

jo l’he acompanyada d’uns fideus d’arròs fregits. Simplement, en oli calent (és molt important la temperatura de l’oli, perquè es cremen fàcilment, però si l’oli és fred, no s’inflen), introduïm els fideus i quan veiem que s’inflen, els retirem immediatament. S’ha de fer molt ràpid. Els posem sobre un paper absorbent.

 

Una d’original

Una que m’he aficionat darrerament, una sopa d’api i poma

Un porro

Quatre branques d’api

Dues pomes Golden

un litre de brou de pollastre (o de verdures o aigua)

En una cassola comencem enrossint l’api tallat a trossets, amb una mica de mantega i un raig d’oli. Abaixem el foc i hi posem el blanc del porro tallat menut. Vigilem que no es torrin. Deixem que cogui lentament, podem afegir una mica d’aigua, per alentir la cocció, han de quedar blancs i poxats (tous i cuits). Afegim les pomes pelades i tallades a daus. Donem un parell de voltes, perquè es coguin lleugerament. Les cobrim amb el brou i deixem coure el conjunt durant uns vint minuts. Triturem, salpebrem. Podem complementar-la amb fruita seca picada.

 

La meva preferida

La sopa de suc de mongetes. Humil. Intensa i de llegums! La que m’agrada més

  •  100 g de mongetes cuites
  • 500 ml de brou de coure mongetes
  • Unes llesques de pa torrat
  • 1 ceba
  • 100 g de formatge ratllat

 

Per a les mandonguilles:

  • 100 g de carn de porc picada
  • 100 g de carn de vedella picada
  • 1 ou
  • 1 gra d’all
  • Unes fulles de julivert
  • La molla d’una llesca de pa
  • Una mica de llet
  • Farina
  • Sal
  • Oli per fregir

 

Comencem per les mandonguilles. Piquem el julivert amb unes tisores dins d’un got. Mullem el pa amb la llet. Piquem l’all. Barregem la carn picada amb el julivert, l’ou, l’all i una mica de sal. Barregem bé, amb les mans. Fem boletes petites i les enfarinem. Les fregim en abundant oli. Les reservem.

Ratllem una ceba i la posem en una cassola amb un fil d’oli. Deixem que cogui lentament. Afegim el pa torrat a la ceba i integrem. Afegim el formatge i el brou de bullir les mongetes. Deixem que cogui una mica. Triturem i mengem, acompanyat de les mandonguilles.

Servim la sopa amb 5 mandonguilles i unes gotes d’oli d’oliva.

 

PER FER LA SOPA ENCARA MÉS FÀCIL

Fer una sopa o una crema, com hem vist, és molt fàcil, però al mercat trobem productes que encara ens ajuden més.

Hi ha multitud de varietats i marques de brous ja preparats, tant de pollastre, carn, verdures i peix. De diferents preus i qualitats. Per fer cremes són molt còmodes

Al súper he trobat una pasta que té l’avantatge de no passar-se ni fer una massa pastosa. És degut al procediment d’assecatge que li han aplicat: l’assecatge progressiu. És de pastas GALLO

Sobre un comentari que he dit a la secció dels MATINS de TV3. Quan he dit que les sopes no alimenten, em referia als brous. A veure, moltes persones grans que pateixen inapetència, els abelleix beure un brou de carn o peix. Creuen que els nutrients dels aliments que s’hi han bullit es transfereixen al brou. I això no és així, o només ho és en part, i no és suficient per nodrir-se. En conclusió, no podem viure de brous, però sí de sopes!

* No vull penjar fotos, perquè les que he fet no tenen cap gràcia….Costa molt fer fotos de sopes, molt. Va, en penjo unes quantes, perquè valoreu que no val la pena….Què s’hi veu? una taca vermella, una taca blanca, una taca de color taronja….

 

Borscht


sopa d'all, pa torrat i farigola


 

crema de pastanaga

A casa hi ha un pollastre dels grossos

divendres, 24/12/2010

Avui, dia 24, havia quedat a dinar amb l’Oriol, per parlar de feina. Em truca, a mig matí, i em diu que li és impossible, perquè té un “pollastre” dels grossos, a casa. Acaba la frase dient “mai millor dit”. L’Oriol em volia dir que amb el dia de Nadal a tocar, a casa hi té merder, però també és cert, que a casa hi ha pollastre “dels grossos” rostint, a punt per l’àpat de Nadal.

Sí, els àpats de Nadal no ho semblen si no hi ha aviram: gall dindi, capons, pularda, perdiu, però per sobre de tot, pollastre.

La meva filla, amb la innocència pròpia de la seva edat, em pregunta com és possible que un dia tan assenyalat, el dia de Nadal, mengem pollastre, com cada dilluns a l’escola.

La meva filla té tota la raó, el pollastre, de tan habitual i comú com és en els menús més trillats, no té ni gota de glamur. Si la meva filla no hagués marxat escopetejada a jugar amb les seves nines, m’hauria encantat explicar-li una història que va passar fa molt, molt temps. A ella, si aquesta història és certa o és certament una llegenda, tant li és, perquè el què li agrada és la qualitat de la interpretació i el temps que li dedico al conte.

A mi també tant m’és com sigui el pollastre, però en canvi, em sembla necessari dedicar-li el temps que li cal a la cocció i que la interpretació de la recepta sigui adequada per a les circumstàncies festives.

Però les històries són històries i no les hem de menysprear. Per tant, explicaré el què probablement molts ja sabeu: a les cases de pagès de no fa més d’un segle, es menjava, a diari, el què els camps i els animals donaven. Així, les vaques i les ovelles donaven llet i llana; i les gallines donaven ous.

No se’ls passava pel cap liquidar la font dels seus aliments diaris, per tant per sacrificar un pollastre s’hi havien de pensar molt i molt. El dia de Nadal era una data suficientment important per no pensar en els possibles propers ous.

Els qui vivien a l’entorn urbà, difícilment menjaven pollastre per Nadal si no tenia un familiar, dels més estimats, a pagès; tot i que podien substituir el familiar per una butxaca ben equipada. Ja se sap que on hi ha calés sobren els familiars.

Va arribar el dia en que algú es va plantejar la possibilitat de criar pollastres a granel, amb l’objectiu de menjar pollastre a diari, millorant la salut dels congèneres – aportant-los proteïna diària – i millorant enormement la salut del seu compte corrent. I, per descomptat que ho va aconseguir, perquè no només mengem pollastre a diari, sinó que el menja tot el món, sense distingir classes socials. És la socialització del pollastre, fins el punt que un pit de pollastre no té cap valor.

A  les cases de pagès van començar a deixar d’interessar-se per criar pollastres i van decidir criar turistes, transformant les quadres en habitacions i les menjadores en espectacular menjador per esmorzars, on els productes servits, aparentment, s’elaboren a la pròpia casa, segons justifica la factura.

Així doncs, durant uns quants i llargs anys, si no tenies amics o familiars  – molt propers, i estimats, això sí – que criessin pollastres a les cases de pagès, ni que tinguessis una butxaca a petar de bitllets multicolor, no hi havia cap possibilitat de menjar pollastre de veritat.

Però, eureka, han sorgit el que anomenen “neorurals”, joves amb idees i consciència que han optat per un tipus de cultiu i cria seguint els criteris tradicionals, que no només ens retornen el gust, sinó la il·lusió de creure en algú i en alguna cosa que no basi la seva activitat en treure’ns els ulls a canvi de monedes.

POLLASTRE AMB COCO I CURRI

Podria haver proposat una recepta de pollastre tradicional, però aquests dies, a Semproniana, hem fet un pollastre amb coco i curri, facilíssim i molt bo.

Aquí en teniu la recepta:

Un pollastre a quarts

Una ceba

Una llauna de llet de coco

Una cullerada de curri en pols

Sal, pebre

Una poma

Una nou de mantega

Una cullerada de sucre.

Salpebrem el pollastre i el rostim al forn a 170ºC durant mitja hora, amb un raig d’oli. Coem deu minuts més a 200ºC, perquè quedi torrat.

En una cassola, sofregim una ceba, amb un raig d’oli, a foc lent, durant quinze minuts. Afegim la llet de coco, deixem reduir fins la meitat. Afegim la cullerada de curri, batem bé.

Pelem i tallem la poma, en una paella, amb la nou de mantega i la cullerada de sucre, saltegem, a foc mig, fins que la poma quedi cuita i torrada.

Acompanyem el pollastre amb la salsa de coco i la poma.

P8270016.JPG

pollastre amb coco i curri