Entrades amb l'etiqueta ‘ofici’

El tovalló de l’avi

dissabte, 5/05/2012

Jo era molt petita quan vivia el meu avi, gairebé no el recordo i, sovint, confonc les fotografies amb les escenes viscudes. De tant que he vist una fotografia crec recordar què hi passava, i jo què hi feia, fins i tot les que es van fer abans jo naixes, com aquesta en la que l’avi Paco toca el piano acompanyat de l’avi Joan (el pare de la meva mare).

A totes les fotografies i a tots els meus records, l’avi és un senyor gras, de veu forta, gros, afable, totalment calb, somrient, amb jaqueta, corbata i un tovalló a l’espatlla. Aquest és el tret característic de l’avi Paco, aquell tovalló sempitern, que sempre l’acompanyava.

Deia l’avi que aquell tovalló era el personatge. “Quan pujo a l’habitació, em trec el tovalló. Allà hi queden els elogis i les crítiques. El tovalló és el senyor Paco, i quan m’el trec, em quedo sol”

avi paco-parellada.jpg

Deia jo que m’havia fet una professional. Deia jo que aquesta era la raó per la que ja no recordava cap anècdota del restaurant, perquè ja res em sorprenia, i res em treia el son. Quan passa alguna cosa molt divertida a Semproniana, ho oblido amb celeritat, la mateixa celeritat amb la que oblido quan hi ha una queixa justificada o no d’un plat. Rius en aquell moment de les coses divertides i oblides el problema tan bon punt l’has arreglat. D’altra manera no podríem viure. Segons la meva teoria, poc científica i gens contrastada, passes a ser un professional quan integres qualsevol situació en la quotidianitat, com a part de la jornada.

Quan vaig obrir Semproniana, cada dia hi havia una sorpresa, cada dia hi havia una anècdota, una història divertida (o no) per explicar, perquè tot era nou i jo ho vivia amb l’expectació del “i avui què aprendré? Avui què em passarà?”. Dia que passava dia que col·leccionava noves històries, hilarants algunes i d’altres desencoratjadores, com aquell entrecot massa cuit que no em va deixar dormir en tota una nit.

Quinze anys més tard em vaig sorprendre a mi mateixa de la poca capacitat de sorpresa. Si un client em demanava un entrepà d’elefant (com a l’acudit), el contestava impertèrrita que avui precisament se m’havia acabat l’elefant.

El meu anàlisi de la situació era: JA SÓC UNA PROFESSIONAL, com l’avi. I sense necessitat de tovalló! Quan tanco la porta de Semproniana, tanco els elogis i les queixes a dins, deixo el personatge i em quedo tota sola. Com l’avi. Clar que en el nostre ofici ningú s’hi juga la vida, vull dir jugar-se la vida d’un i la dels altres, com un pilot d’avió que s’adorm en ple vol, un arquitecte a qui li cau una casa habitada, un cirurgià que s’equivoca de braç/cama o pulmó….Doncs clar que ells no es poden treure el tovalló (mai més, afegiria), però nosaltres podem sobreviure a un arròs salat. Vull dir que malgrat et sap greu que l’arròs hagi quedat salat, bé ho pots arreglar….

Però noi, l’altre dia m’hauria anat de perles el tovalló de l’avi. Sí, vaig tenir un disgust de ca l’ample, dels grossos, que a l’Undargarín li semblaria una nimietat, sí, però cadascú té la seva dimensió de la vida i de l’ofici. Una tonyina em va torturar tota una tarda, i em va segrestar els somnis. La tonyina se’m va clavar al cervell. Vam servir a un client, debutant i, a més, amic, i per enrinxolar el rínxol, cuiner, una tonyina que no estava bé. El client, debutant, amic i cuiner, va passar-les magres per dir-nos-ho, i nosaltres ens vam empassar el sapo (perdoneu el castellanisme) i, sincerament, jo encara no l’he paït. La granota rauca a l’estómac i la imatge de la tonyina m’ocupa el cervell racional i es magnifica com si fos un monstre, quan el cervell vol descansar, en la negror de la nit, enmig dels somnis que semblen vius.

Encara no ho he arreglat, continuo tenint la tonyina clavada en un tros de cervell. Per anar-ho netejant, m’he penjat un tovalló a l’espatlla, vaig a comprar la tonyina cada dia personalment a mercat i ho he confessat públicament al bloc a mode de teràpia, per què no cada dia és tan divertit com sembla.

DSC04331.JPG

I anar fent….amb l’objectiu i la il·lusió que arribi el dia en que sigui una autèntica professional i que Semproniana pugui celebrar els 200 anys de feina diària (com la Fonda del meu avi), malgrat les tonyines, els entrecots, els sapos i altres històries. I sinó, sempre hi ha un tovalló a prop, per posar-me’l a l’espatlla o per tapar-me el cap.