Entrades amb l'etiqueta ‘ofici’

El tovall√≥ de l’avi

dissabte, 5/05/2012

Jo era molt petita quan vivia el meu avi, gaireb√© no el recordo i, sovint, confonc les fotografies amb les escenes viscudes. De tant que he vist una fotografia crec recordar qu√® hi passava, i jo qu√® hi feia, fins i tot les que es van fer abans jo naixes, com aquesta en la que l’avi Paco toca el piano acompanyat de l’avi Joan (el pare de la meva mare).

A totes les fotografies i a tots els meus records, l’avi √©s un senyor gras, de veu forta, gros, afable, totalment calb, somrient, amb jaqueta, corbata i un tovall√≥ a l’espatlla. Aquest √©s el tret caracter√≠stic de l’avi Paco, aquell tovall√≥ sempitern, que sempre l’acompanyava.

Deia l’avi que aquell tovall√≥ era el personatge. “Quan pujo a l’habitaci√≥, em trec el tovall√≥. All√† hi queden els elogis i les cr√≠tiques. El tovall√≥ √©s el senyor Paco, i quan m’el trec, em quedo sol”

avi paco-parellada.jpg

Deia jo que m’havia fet una professional. Deia jo que aquesta era la ra√≥ per la que ja no recordava cap an√®cdota del restaurant, perqu√® ja res em sorprenia, i res em treia el son. Quan passa alguna cosa molt divertida a Semproniana, ho oblido amb celeritat, la mateixa celeritat amb la que oblido quan hi ha una queixa justificada o no d’un plat. Rius en aquell moment de les coses divertides i oblides el problema tan bon punt l’has arreglat. D’altra manera no podr√≠em viure. Segons la meva teoria, poc cient√≠fica i gens contrastada, passes a ser un professional quan integres qualsevol situaci√≥ en la quotidianitat, com a part de la jornada.

Quan vaig obrir Semproniana, cada dia hi havia una sorpresa, cada dia hi havia una an√®cdota, una hist√≤ria divertida (o no) per explicar, perqu√® tot era nou i jo ho vivia amb l’expectaci√≥ del “i avui qu√® aprendr√©? Avui qu√® em passar√†?”. Dia que passava dia que col¬∑leccionava noves hist√≤ries, hilarants algunes i d’altres desencoratjadores, com aquell entrecot massa cuit que no em va deixar dormir en tota una nit.

Quinze anys m√©s tard em vaig sorprendre a mi mateixa de la poca capacitat de sorpresa. Si un client em demanava un entrep√† d’elefant (com a l’acudit), el contestava impert√®rrita que avui precisament se m’havia acabat l’elefant.

El meu an√†lisi de la situaci√≥ era: JA S√ďC UNA PROFESSIONAL, com l’avi. I sense necessitat de tovall√≥! Quan tanco la porta de Semproniana, tanco els elogis i les queixes a dins, deixo el personatge i em quedo tota sola. Com l’avi. Clar que en el nostre ofici ning√ļ s’hi juga la vida, vull dir jugar-se la vida d’un i la dels altres, com un pilot d’avi√≥ que s’adorm en ple vol, un arquitecte a qui li cau una casa habitada, un cirurgi√† que s’equivoca de bra√ß/cama o pulm√≥….Doncs clar que ells no es poden treure el tovall√≥ (mai m√©s, afegiria), per√≤ nosaltres podem sobreviure a un arr√≤s salat. Vull dir que malgrat et sap greu que l’arr√≤s hagi quedat salat, b√© ho pots arreglar….

Per√≤ noi, l’altre dia m’hauria anat de perles el tovall√≥ de l’avi. S√≠, vaig tenir un disgust de ca l’ample, dels grossos, que a l’Undargar√≠n li semblaria una nimietat, s√≠, per√≤ cadasc√ļ t√© la seva dimensi√≥ de la vida i de l’ofici. Una tonyina em va torturar tota una tarda, i em va segrestar els somnis. La tonyina se’m va clavar al cervell. Vam servir a un client, debutant i, a m√©s, amic, i per enrinxolar el r√≠nxol, cuiner, una tonyina que no estava b√©. El client, debutant, amic i cuiner, va passar-les magres per dir-nos-ho, i nosaltres ens vam empassar el sapo (perdoneu el castellanisme) i, sincerament, jo encara no l’he pa√Įt. La granota rauca a l’est√≥mac i la imatge de la tonyina m’ocupa el cervell racional i es magnifica com si fos un monstre, quan el cervell vol descansar, en la negror de la nit, enmig dels somnis que semblen vius.

Encara no ho he arreglat, continuo tenint la tonyina clavada en un tros de cervell. Per anar-ho netejant, m’he penjat un tovall√≥ a l’espatlla, vaig a comprar la tonyina cada dia personalment a mercat i ho he confessat p√ļblicament al bloc a mode de ter√†pia, per qu√® no cada dia √©s tan divertit com sembla.

DSC04331.JPG

I anar fent….amb l’objectiu i la il¬∑lusi√≥ que arribi el dia en que sigui una aut√®ntica professional i que Semproniana pugui celebrar els 200 anys de feina di√†ria (com la Fonda del meu avi), malgrat les tonyines, els entrecots, els sapos i altres hist√≤ries. I sin√≥, sempre hi ha un tovall√≥ a prop, per posar-me’l a l’espatlla o per tapar-me el cap.