Les notícies sobre nouvinguts, conflictes, dades i altres nimis detalls són habituals als diaris.

Eduquem per la tolerància, però tot sovint escoltem comentaris sobre la conflictivitat entre els nouvinguts i els pedigrís catalans de tota la vida…i considerem de tota la vida els catalans arribats amb la primera onada d’immigració procedent del sud d’Espanya en les dècades dels 50 i 60 del segle passat.

Els comentaris dels catalans TV (de tota la vida) versen tant sobre els llocs de feina manllevats pels nouvinguts en aquests difícils anys de crisi, com aquella dita tant nostrada “de fora vingueren i de casa ens tragueren”.

 El comentari més agut, més bèstia que he sentit darrerament, en una conversa de cafè, feia així:

-         M’agrada molt anar al restaurant “tal” perquè t’atenen nacionals”

Aquesta mateixa persona aplaudia el programa Karakia, com un programa interessantíssim que educa en la tolerància.

En resum: nouvinguts sí, però ben lluny del meu entorn – laboral, social i, fins i tot, quan la seva funció és la més discreta, quan serveixen taules –

Així, els restauradors s’estalvien de posar “negres” a servir taules, perquè saben que poden causar rebuig. Les cares “europees” les destinen a servir taules i les cares “exòtiques” a la cuina i al rentaplats.

Ens encanten els falafels, sempre i quan ens els serveixin “nacionals”

 Donava voltes al tema que m’ocupa: la convivència entre nouvinguts i els de pedigrí, quan aquest darrer veu “perillar” el seu patrimoni….sigui econòmic, cultural o culinari, quan vaig escoltar dues frases senzilles però amb gran contingut.

Una la vaig escoltar al gran Pere Tapias, “les fronteres es mouen, les cultures evolucionen, la història es superposa, i sempre resta la gastronomia”

L’altra frase, no recordo qui la va dir, feia així: “no tenim un passat comú, però hem de tenir un futur comú”

Les dues frases es van dir en un context en el què es parlava de la immigració. I em van agradar.

La primera perquè és ben cert, les cuines, les gastronomies són més fermes que les terres, que ja és dir.

A França, un país de tercera generació d’immigrants, que ja és temps, les netes dels immigrants magrebins ja no porten xador, gairebé no parlen la llengua de les àvies, però no han deixat de menjar cuscús, i encara més, la majoria de francesos han incorporat el cuscús a la seva dieta habitual.

No hi busquem pèrdua identitària, tot el contrari. Si els francesos estimen alguna cosa, això és la gastronomia i, particularment, la seva. Com que els agrada tant menjar, amplien constantment el ventall de possibilitats, sense perdre ni gota d’identitat culinària. Això vol dir que mengen cuscús, sí, i fajitas i sushi, però no deixen de menjar el seu pot-au-feu, les baguettes, o les crêpes suzette. I encara et diré més, perquè el cuscús que mengen els francesos ja no és tan picant, ni tant sols té espècies. És un cuscús afrancesat, amb tics gals. En definitiva, un futur comú: coses de tots, mescla i bon ambient, sense integrismes.

A Catalunya han arribat en una dècada un milió de nouvinguts, principalment del centre i sud d’Amèrica, paquistanesos, magribins i subsaharians.

Els catalans, sovint, ens sentim agredits, i patim per la nostra cultura. Hem de saber que si la nostra cultura té els peus ferms i el cap clar, i la tenim ben apamada, aconseguirem sumar i no restar.

El problema no és del què ens porten els nouvinguts, sinó de la nostra precària cultura, desdibuixada i feble.

Per tant, el què hem de fer és transmetre als nostres infants la nostra cultura i practicar-la a casa. Si fem una bona base, no tindrem recels a obrir la porta de casa.

I deixarem entrar l’arròs amb guandules, el cuscús, el paper d’arròs, les llenties vermelles, el ghee i totes les fruites misterioses que llueixen palmito al Raval de Barcelona.