Entrades amb l'etiqueta ‘moixaines’

Mi mamá me mima

diumenge, 17/10/2010

No sóc de la generació que aprenia a escriure i a lletrejar amb la mítica frase de MMMMMMi MMMMMaMMMMMá MMMMe MMMMMiMMMMMa, però suposo que més o menys com a tots els nens, m’alimentaven més les moixaines que els macarrons. Siguis de la generació que siguis, necessites que et mimin.  En català podem mimar i ser mimats, però no ens poden fer mimos…..sinó que ens han de fer moixaines. En una contra a l’AVUI de fa una colla de temps, l’Eva Piquer explicava, amb aquella alegria, una proposta de regal que es va posar de moda aquestes darreres vacances de Nadal, una interessant iniciativa que es basava en regalar capses buides, en les que s’anunciava que a l’interior de la capsa hi trobaríem 1.400 petons, o 6.175 abraçades o 876 mimos. Gran part dels diners recaptats estaven destinats a una obra social. L’Eva deia, amb aquella alegria, que la iniciativa li semblava molt bé, però que en cap cas compraria la capsa amb els 876 mimos, perquè no sabria on posar tantíssims personatges amb la cara ben pintada de blanc fent ganyotes, per casa seva. I és que uns mimos, podrien ser uns mims, a més estirar, però no són mai unes moixaines. I de la mateixa manera que el “tinc que”, i el “bolso”, en aquest país on vivim els “mimos” són ben presents. 

I més enllà de la part benefactora, des del punt de vista econòmic, aquestes capses buides de materialisme i plenes de bons desitjos són una manera de fer palès que un cop pares i avis falten, no ens queda altre remei que “comprar” les moixaines. 

Quan fa massa dies que treballo sense aturador, em sento realment cansada, i he repartit dosis immenses d’atencions i moixaines a família i amics, em compro la meva particular capsa de “mimos”. I així va ser la setmana passada. El meu marit i jo varem agafar el cotxe i ens vam escapar 20 hores a la recerca de moixaines. Hi ha qui busca bolets a Osona i el Ripollès, nosaltres busquem moixaines. 

PRIMERA SESSIÓ DE MOIXAINES. TORRE SIMÓN 

El nostre atrotinat cotxe ens va portar a Tona, a Torre Simón http://www.torresimon.com/, una delícia de restaurant, emplaçat en una antiga torre d’estiuejants, de l’època dels indianos. La rebuda va ser espectacular i l’àpat digne de crònica. La Montse cantava els plats i se’ns va fer molt difícil triar. Però finalment, bolets de primera collita amb la untuositat d’un ou cru van ser la primera proposta. Calamars amb fals rissoto, una tatin de foie, corball i unes postres de xocolata van confirmar que en Jordi Verdaguer és un dels bons cuiners que defensen la gastronomia d’aquest país. 

P1010016.JPG
els bolets amb rovell d’ou

P1010017.JPG 

P1010018.JPG

corball amb salsa de carbassó

SEGONA SESSIÓ DE MOIXAINES. MAS LA SERRA, DE PRUIT 

Alegres com ho poden estar unes castanyoles després de beure mitja ampolla de vi, vam enfilar cap a Pruit, on l’Eli i en Jordi maneguen un preciós hotel rural, envoltat d’ovelles i d’immensos prats verds. Tenint en compte que el més verd que veig a Barcelona són els plataners de davant de Semproniana, es comprèn que quedés corpresa. Era un dia laborable, i a Mas la Serra,  http://www.maslaserra.com/vam estar sols. Els detalls van ser constants i el sopar antològic. Crec que mai havia tastat una samfaina tan ben confitada, fins el punt que semblava ben bé una melmelada. El bacallà que acompanyava la superba samfaina era indescriptiblement ben fet. El pa, acabat de coure, les postres impressionants: figues de plena temporada amb crema de llet. Plats nets, en la concepció, l’execució i el resultat….atès que no va quedar ni una engruna al plat. 

P1010003.JPG

L'Eli, en Jordi i en Santi prenent una cerveseta al porxo de Mas la Serra

P1010011.JPG

figues a la crema

 Ben sopat i ben sopats, l’Eli i en Jordi ens van regalar conversa a la vora del foc, amb un Parxet. 

P1010017.JPG

un Parxet a la vora del foc

 

 

TERCERA SESSIÓ DE MOIXAINES. L’ESMORZAR EN UN DIA CLAR 

I un cop llevats, l’esmorzar a taula: suc de taronja, formatges de Cantonigros, embotits dels bons, llonganissa de can Sendra de Vic en cos present!, croissants calents i el cafè per espavilar-nos, que malauradament, s’acabava el dia de sentir-se com uns reis i havíem de tornar (com sempre, escopetejats, direcció Barcelona) 

P1010018.JPG

sucant pa

P1010004.JPG

última foto abans de marxar

 

 

L’Eli i en Jordi ens van acompanyar fins la porta del cotxe i, traient sorpreses de la xistera, ens va regalar una bossa plena de pebrots verds de Girona, del seu hort. 

P1010004.JPG

pebrots de Girona, de l'hort de l'Eli.

A casa estant, vaig decidir que als pebrots els calia un “llit” tan tou com el de Mas la Serra i els vaig transformar en un pa de pessic. La idea va sorgir del darrer CUINA, on la Carme Ruscalleda proposa una coca de tomàquets verds. I vaig pensar, per què no? La faré de pebrots verds de Girona, que servida tèbia amb un didalet de formatge cabrales ha fet les delícies dels clients de Semproniana. Una coca que, al mossegar-la, deixava escapar uns quants mimos recollits en aquelles vint hores reconfortants. 

LA RECEPTA 

Per a la confitura de pebrots verds 

500 gr. de pebrots verds a làmines fines 

50 gr. de llimona sencera laminada 

400 gr. de sucre 

1 canó de canyella 

per al cóc 

4 ous grnas 

200 gr. de sucre 

50 gr. de mantega pomada 

125 gr. de farina 

20 gr. de llevat químic 

Poseu tots els ingredients de la confitura i el canó de canyella en una cassola i poseu-ho al foc just perquè arrenqui el bull. apagueu el foc i deixeu que maceri unes quatre hores. 

Ara, torneu a posar la confitura al foc i deixeu-la coure 20 minuts. 

Fem el cóc: Amb un batedor elèctric munteu els ous amb el sucre fins aconseguir una textura ferma i escumosa. afegiu-hi delicadament la mantega i la farina mesclada amb el llevat. 

coeu al forn, a 190ºC, 30 minuts. 

P1010012.JPG

una foto desastrosa del cóc de pebrot verd. ha quedat excepcional, però