No sĂłc de la generaciĂł que aprenia a escriure i a lletrejar amb la mĂtica frase de MMMMMMi MMMMMaMMMMMá MMMMe MMMMMiMMMMMa, però suposo que mĂ©s o menys com a tots els nens, m’alimentaven mĂ©s les moixaines que els macarrons. Siguis de la generaciĂł que siguis, necessites que et mimin.  En catalĂ podem mimar i ser mimats, però no ens poden fer mimos…..sinĂł que ens han de fer moixaines. En una contra a l’AVUI de fa una colla de temps, l’Eva Piquer explicava, amb aquella alegria, una proposta de regal que es va posar de moda aquestes darreres vacances de Nadal, una interessant iniciativa que es basava en regalar capses buides, en les que s’anunciava que a l’interior de la capsa hi trobarĂem 1.400 petons, o 6.175 abraçades o 876 mimos. Gran part dels diners recaptats estaven destinats a una obra social. L’Eva deia, amb aquella alegria, que la iniciativa li semblava molt bĂ©, però que en cap cas compraria la capsa amb els 876 mimos, perquè no sabria on posar tantĂssims personatges amb la cara ben pintada de blanc fent ganyotes, per casa seva. I Ă©s que uns mimos, podrien ser uns mims, a mĂ©s estirar, però no sĂłn mai unes moixaines. I de la mateixa manera que el “tinc que”, i el “bolso”, en aquest paĂs on vivim els “mimos” sĂłn ben presents.Â
I mĂ©s enllĂ de la part benefactora, des del punt de vista econòmic, aquestes capses buides de materialisme i plenes de bons desitjos sĂłn una manera de fer palès que un cop pares i avis falten, no ens queda altre remei que “comprar” les moixaines.Â
Quan fa massa dies que treballo sense aturador, em sento realment cansada, i he repartit dosis immenses d’atencions i moixaines a famĂlia i amics, em compro la meva particular capsa de “mimos”. I aixĂ va ser la setmana passada. El meu marit i jo varem agafar el cotxe i ens vam escapar 20 hores a la recerca de moixaines. Hi ha qui busca bolets a Osona i el Ripollès, nosaltres busquem moixaines.Â
PRIMERA SESSIĂ“ DE MOIXAINES. TORRE SIMĂ“NÂ
El nostre atrotinat cotxe ens va portar a Tona, a Torre SimĂłn http://www.torresimon.com/, una delĂcia de restaurant, emplaçat en una antiga torre d’estiuejants, de l’època dels indianos. La rebuda va ser espectacular i l’à pat digne de crònica. La Montse cantava els plats i se’ns va fer molt difĂcil triar. Però finalment, bolets de primera collita amb la untuositat d’un ou cru van ser la primera proposta. Calamars amb fals rissoto, una tatin de foie, corball i unes postres de xocolata van confirmar que en Jordi Verdaguer Ă©s un dels bons cuiners que defensen la gastronomia d’aquest paĂs.Â
SEGONA SESSIĂ“ DE MOIXAINES. MAS LA SERRA, DE PRUITÂ
Alegres com ho poden estar unes castanyoles desprĂ©s de beure mitja ampolla de vi, vam enfilar cap a Pruit, on l’Eli i en Jordi maneguen un preciĂłs hotel rural, envoltat d’ovelles i d’immensos prats verds. Tenint en compte que el mĂ©s verd que veig a Barcelona sĂłn els plataners de davant de Semproniana, es comprèn que quedĂ©s corpresa. Era un dia laborable, i a Mas la Serra,  http://www.maslaserra.com/vam estar sols. Els detalls van ser constants i el sopar antològic. Crec que mai havia tastat una samfaina tan ben confitada, fins el punt que semblava ben bĂ© una melmelada. El bacallĂ que acompanyava la superba samfaina era indescriptiblement ben fet. El pa, acabat de coure, les postres impressionants: figues de plena temporada amb crema de llet. Plats nets, en la concepciĂł, l’execuciĂł i el resultat….atès que no va quedar ni una engruna al plat.Â
 Ben sopat i ben sopats, l’Eli i en Jordi ens van regalar conversa a la vora del foc, amb un Parxet.Â
Â
Â
TERCERA SESSIĂ“ DE MOIXAINES. L’ESMORZAR EN UN DIA CLARÂ
I un cop llevats, l’esmorzar a taula: suc de taronja, formatges de Cantonigros, embotits dels bons, llonganissa de can Sendra de Vic en cos present!, croissants calents i el cafè per espavilar-nos, que malauradament, s’acabava el dia de sentir-se com uns reis i havĂem de tornar (com sempre, escopetejats, direcciĂł Barcelona)Â
Â
Â
L’Eli i en Jordi ens van acompanyar fins la porta del cotxe i, traient sorpreses de la xistera, ens va regalar una bossa plena de pebrots verds de Girona, del seu hort.Â
A casa estant, vaig decidir que als pebrots els calia un “llit” tan tou com el de Mas la Serra i els vaig transformar en un pa de pessic. La idea va sorgir del darrer CUINA, on la Carme Ruscalleda proposa una coca de tomĂ quets verds. I vaig pensar, per què no? La farĂ© de pebrots verds de Girona, que servida tèbia amb un didalet de formatge cabrales ha fet les delĂcies dels clients de Semproniana. Una coca que, al mossegar-la, deixava escapar uns quants mimos recollits en aquelles vint hores reconfortants.Â
LA RECEPTAÂ
Per a la confitura de pebrots verdsÂ
500 gr. de pebrots verds a lĂ mines finesÂ
50 gr. de llimona sencera laminadaÂ
400 gr. de sucreÂ
1 canĂł de canyellaÂ
per al cĂłcÂ
4 ous grnasÂ
200 gr. de sucreÂ
50 gr. de mantega pomadaÂ
125 gr. de farinaÂ
20 gr. de llevat quĂmicÂ
Poseu tots els ingredients de la confitura i el canĂł de canyella en una cassola i poseu-ho al foc just perquè arrenqui el bull. apagueu el foc i deixeu que maceri unes quatre hores.Â
Ara, torneu a posar la confitura al foc i deixeu-la coure 20 minuts.Â
Fem el cĂłc: Amb un batedor elèctric munteu els ous amb el sucre fins aconseguir una textura ferma i escumosa. afegiu-hi delicadament la mantega i la farina mesclada amb el llevat.Â
coeu al forn, a 190ÂşC, 30 minuts.Â
Ada Parellada (Granollers, 1967) va néixer a la Fonda Europa de Granollers. La cuina, les aromes i el plats l’han envoltada des del dia que va treure el nas a aquest món. Potser perquè ho ha vist de sempre l’ha fet el seu ofici, a 
