Hem passat part de les festes de Nadal a Chicago, amb la família. Chicago té la mida ideal per a un turista: hi ha prou material per omplir tota una setmana sense esgotar-s’hi ni en grandària ni en continguts.

Val la pena visitar aquesta ciutat, pels gratacels, impressionants; l’skyline definit i net; els museus, enfocats totalment a la família; els parcs, vius; les escultures, a destacar l’agosarada proposta de Jaume Plensa…I pel menjar? Home, a veure, potser no faria tot un viatge transatlàntic per menjar a Chicago, la veritat.  Però ja que hi som…doncs sí, hem espremut totes les possibilitats comestibles.

Aquest post té un objectiu totalment informatiu, per aplanar el camí a qui s’animi a venir-hi. L’escric en el temps que queda entre un sopar frugal i l’espera de les dotze campanades, per celebrar l’entrada a l’any 2012. Fa gràcia aquest tema de les campanades. Sembla ben bé com que si no prenem el raïm al moment just ens en passarà alguna de grossa i ara estic aquí, a Chicago, quan tot el meu món ja fa set hores que han engolit els 12 grans amb les anècdotes d’any rere any.

Som-hi, no m’hi entretinc més i us explico què i on he menjat cada mos a la ciutat dels arquitectes.

Estem allotjats a un apartament, el què ens permet la llibertat de triar si volem sortir a fer un àpat fora o preferim menjar a l’apartament. Ho hem anat combinant. Les compres del menjar les hem fet a FOX I OBEL, http://www.fox-obel.com/

una botiga situada molt a prop del Pier Navy, on tot està molt ben posat i fa goig comprar-hi. Feu-hi una visita.

El què més em va impressionar, fixa’t tu quina bestiesa, van ser la quantitat de farines diferents: d’arròs, de cigró, 00, de blat ecològic….Finalment, opto per pai chok, unes bledes xineses que no trobo normalment a Barcelona, i també uns bolets portobello. En faig un saltat, a la paella, amb pruna, mel i pebre. Prou bo. Per coure bé les pai chok s’han de separar les fulles de la tija que es talla menuda. A la paella es comença a saltar, a foc mig, les tiges, tapades perquè vagin traient la seva aigua. A meitat de cocció hi afegim els bolets tallats, sal i les fulles. Anem saltant fins que tot plegat perd tota l’aigua. Afegim, al final, una cullerada de mel i, després, la pruna tallada, que gairebé no s’ha de coure i un pessic de pebre. Servim immediatament

fantàstica cuina de l'apartament, a Chicago

Si dius Chicago, el primer que et ve al cap, en qüestions de menjar, és la pizza. I els tòpics són una realitat. A multitud de restaurants t’anuncien que fan “l’autèntica deep dish pizza”, que és aquella pizza de massa tova i en la que el formatge està a sota la salsa de tomàquet, a l’inrevés de les que estem acostumats a menjar. Clar que la vam anar a menjar, com tots els turistes, a la que representa que és el restaurant que la va començar a elaborar: l’UNO, http://www.unos.com/,situat a la millor zona de la ciutat . Gent a carretades, tanta que vam haver d’esperar una hora. I nosaltres, allà, convençuts. El resultat? La cambrera era molt simpàtica.

Què fan els turistes quan fa més de tres dies que corren amunt i avall per una ciutat? Topen amb un restaurant autòcton (no autòcton de la ciutat, sinó de l’ètnia del turista) i no pot suportar-ho…cau en la temptació de dinar-hi. I aquí estem, al restaurant català de Chicago, al Mercat. http://www.mercatchicago.com/A la carta pots demanar un “Barri Gòtic”, un “Barceloneta” o un “la Sarria” (que deu voler dir un Sarrià. Bé, tant és, encara fa més gràcia). Els noms dels barris amagaven entrepans, bons, sí, i molt ben presentats, però sense el sabor ni el concepte del nostre país. A la taula del costat hi trobem uns amics de Barcelona. Som per llogar-hi cadires….

entrepà LES RAMBLES

A Chicago hi ha el restaurant del qui consideren el millor xef dels Estats Units, Grant Achatz, http://www.alinea-restaurant.com.El seu restaurant es diu Alinea. Un altre dels restaurants de més nomenada és el MOTO, d’Homaru Canto http://www.motorestaurant.com/

Hi vam anar, tots quatre. Va estar prou bé, malgrat el vam trobar massa car. L’Homaru fa cuina molecular. Dels quinze plats del menú degustació destaquem:

El menú escrit en un paper de blat de moro....comestible

Pel gust “de la cua al cap”: un recorregut pel porc.

de la cua al cap

Per l’originalitat: la imatge d’uns puros amb la seva cendra que amagaven tres cultures: un rotllet de xoriç, una mena de falafel i un rotllet de formatge.

I destaco com a plat per arraconar: una amanida escombraria (salad garbage), que volia ser les deixalles d’una pizza i, realment eren les deixalles d’una pizza….

garbage salad

Per descomptat no ha faltat el Mc Donald’s. Quan ets als Estats Units no saps ben bé com, però acabes aterrant a un Mc Donald’s. No ho volia explicar, però què carai, hi vaig anar! Doncs s’ha d’explicar! La qüestió és que és a Chicago on va començar la història d’aquest monstre de les hamburgueses. Ens vam informar a l’oficina de turisme i ens van explicar que concretament la primera hamburgueseria de la cadena està situada a Des Plaines, un poble a 30 quilometres de Chicago. Varem pujar al cotxe i en autèntica peregrinació, hi vam anar. La decepció va ser total. El què vam trobar va ser un Mc Donald’s més esquifit i humil que el de la cantonada de casa. No hi ha fotografies del crim. El què no us podeu perdre, però, és la visita al Mc Donald’s commemoratiu del naixement de la cadena, situat al bell mig de Chicago, a 600 N Clark St (entre Ohio St & Ontario St). És espectacular, tant l’edifici com les dimensions. L’anomenen Rock and Roll Mc Donald’s, i hi ha un museu dedicat a la Companyia.

Bé, guys, jo ja torno cap a casa. Ha valgut la pena el jet lag.