Entrades amb l'etiqueta ‘mandonguilles’

A ti te pariĂł una madre

divendres, 29/10/2010

 No vaig ser una jove cultivada, vull dir que si m’haguessin preguntat qui era Gil de Biedma, potser hauria contestat que potser era el cim d’una muntanya asturiana. No era capaç de retenir dues línies d’un poema, però en canvi, els acudits quedaven segellats a la meva memòria com queda a l’escala l’olor de la coliflor que bull cada nit la veïna del cinquè.

Encara, ara, ric com una nena amb aquell acudit de l’Eugenio del guiri que vol aprendre a dir “piropos” i en comptes de dir “viva la madre que te parió” diu “a tí te parió una madre”. “¡Y a tí una gamba!”, contesta l’oriünd.

I em fa pensar que ja no se’n diuen de piropos al carrer. Quan jo era petita, els obrers de la construcció en deien constantment, de piropos, quan passava per allà dues cames amb noia, amb l’únic requeriment de que fos noia, sempre queia un “tia buena!” o un “maciza!” o un “estás como un jamón” o “Oye nena! ¿Crees en el amor a primera vista, o voy a tener que pasar dos veces?” Es deien en castellà perquè els obrers eren immigrants de la primera onada, dels anys 50 i 60, que van venir de Múrcia i Andalusia. I perquè els catalans ni tan sols sabem com es diu “piropo” en català, som així d’eixuts.

 I, ara, sigui perquè la majoria dels obrers de la construcció són immigrants (i, de moment, encara no entenem els piropos en urdu); o  estan fent mots encreuats perquè la construcció no construeix ni Playmobils; o perquè els obrers de la construcció tenen dues carreres – filosofia i lletres -. Sigui pel què sigui, ja no sento piropos pel carrer. I tant que m’havien molestat, els trobo a faltar, com trobes a faltar l’odiós fetge amb ceba que et feien empassar de menut.

Per això a casa fèiem, l’altre dia, una mena de recordatori de piropos, i els explicava als meus fills què era un piropo, qui els deia, quan els deien i a qui els deien. Els meus fills em miraven amb cara de no entendre res d’aquella lliçó d’antropologia històrica, mentre es menjaven unes mandonguilles amb poma. El meu fill gran escurava el plat amb delit i el deixava ben net tot sucant-hi pa. “Están de toma pan y moja”, vaig pensar…. Quan va acabar el plat, amb les galtes funcionant a tot tren, va exclamar: “La mare que va parir aquestes mandonguilles. SĂłn bonĂ­ssimes”. I jo vaig esclatar a riure, perquè el noi havia aplicat la lliçó piropera a la perfecciĂł i, perquè no dir-ho, a mi em queia la bava perquè no em poden “echar” un piropo millor– hores d’ara – que els meus fills gaudeixin d’aquesta manera, un plat.

La bonhomia que van crear els piropos i les mandonguilles va fer que a casa hàgim establert les “mandonguillespiropo” i quan veig que estem baixos de bon humor, corro a cuinar unes mandonguillespiropo i tots contents.

I a la nit, quan els vaig a donar un petĂł al llit abans que caiguin rendits, els dic “bona nit, mandonguilleta”. Però això sempre ho he dit, en record del meu pare, que quan li agafava la vena carinyosa em deia “hola mandonguilla!”. I Ă©s que els catalans no sabem dir piropos, ni tan sols tenim una paraula per designar-los, però en canvi, tenim paraules tan boniques que fins i tot acaronen, com mandonguilla. Si quan jo era petita el meu pare m’haguĂ©s dit “hola albĂłndiga!”, hauria entès que m’estava renyant per qualsevol de les meves malifetes, com aquella que feia sovint: menjar una mandonguilleta acabada de fregir quan passava per la cuina……

 

MANDONGUILLESPIROPO

Ingredients:

200 grams de carn de vedella picada

200 gr. De carn de porc picada

1 poma golden

1 ou
1 gra d’all
julivert
pa ratllat per lligar la carn

farina
Sal.

Oli per a fregir

Per la salsa:
1 ceba mitjana.
1 pastanaga.
2 tomĂ quets madurs
1 cullerada de farina.
1 raig de vi blanc
Sal.
Pebre.

Pelem i ratllem la poma. Barregem les dues carns picades, la poma ratllada, el gra d’all i el julivert picats, l’ou, la sal i el pebre; afegim pa ratllat fins que quedi presa la carn. Formem les boletes de les mandonguilles i, posteriorment, les enfarinem.

Escalfem l’oli en una paella, on fregim les mandonguilles i a mesura que es daurin, les reservem.

Un cop hem daurat totes les mandonguilles i aprofitant part de l’oli on les hem fregit, sofregim la ceba i la pastanaga tot picat, lentament. Quan les verdures agafin color, caldrà uns deu minuts, afegim el raig generós de vi. Coem a foc lent fins que redueixi, afegim els tomàquets ratllats i una mica de sucre i tornem a sofregir, uns deu minuts més fins que quedi un color daurat bonic. Ara, la cullerada de farina, i remenem fins que cogui, però que no s’enganxi. Afegim les mandonguilles al sofregit i una mica d’aigua o brou. Coem lentament, fins que tot plegat lligui.

la fotografia és "robada". Ara mateix no tenia cap foto de mandonguillespiropo a mà. Catxis....

Mandonguilles saludables

dilluns, 26/07/2010

Em convida l’ajuntament de Castellar del Vallès a fer un taller de cuina saludable. M’adverteixen que el públic són exclusivament dones i que el què volen és un decàleg alimentari per aprimar-se, que amb tot això de l’operació biquini, estan molt preocupades i que la seva obsessió és tenir bon tipus i bona imatge.

Jo vaig amb l’artilleria preparada per llançar missatges de que la salut no és fer dieta permanentment, sinó canviar d’hàbits i menjar allò que el teu organisme necessita.

A meitat de la xerrada ja no sóc coherent, llanço missatges contradictoris. Els dic que no s’han d’obsessionar amb la dieta i tots els plats que preparo són baixos en calories. La veritat és que ens costa molt diferenciar entre el que és saludable i el que ens fa sentir lleugers. Els explico que hi ha multitud d’aliments molt saludables i molt calòrics, com la fruita seca i l’oli d’oliva extra verge. També els explico que no hi ha aliments saludables i altres que no ho són, sinó que el què és saludable és la dieta.

Recordo un cas, una persona que sempre, sempre, sempre, cada dia, cada dia, cada dia, menjava amanida verda sense amanir (ni oli ni sal) i lluç a la planxa. Estava prima, sens dubte, i, no sóc psicòloga, però intueixo que també estava trista i no estava gaire a gust amb l’entorn ni amb el seu cos. En definitiva, que vist com a àpat, una amanida i un lluç a la planxa és una bona combinació i és realment saludable, però que reiteradament, cada dia, sempre, és una dieta nefasta.

Els pregunto, sovint, als adolescents si Ă©s mĂ©s saludable una galleda de llenties guisades o una galleda de patates fregides. Sempre em contesten que Ă©s molt millor una galleda de llenties guisades. A vegades hi ha un alumne adolescent que apunta, tĂ­midament, que tot depèn de la quantitat. Cert, aquesta Ă©s la resposta correcte. Si menges una galleda de llenties, molt probablement, acabarĂ s a l’hospital…..o al vĂ ter.

Però….tot i això, tot i sabent-ho, tenim la tendència a confondre salut i quilos…..perquè la imatge de la salut Ă©s la d’una persona prima. Els explicava, entre altres coses, a les assistents al taller que el què Ă©s mĂ©s important Ă©s reeducar-nos i menjar de tot i poc, o com deia en Pla, “de res, massa”.

Per a il·lustrar aquesta màxima d’en Pla, sempre explico com i qui em va reeducar en qüestions alimentàries. A veure, per posar-nos en situació, sóc filla d’una fonda, això vol dir que a casa meva l’abundància era evident i la intenció gastronòmica era militant. A casa menjàvem bé i molt.

Em vaig casar amb fill de casa bona, burgesos benestants, que menjaven bo i poc….poquĂ­ssim (al meu parer) però suficient. Quan va nĂ©ixer el nostre primer fill, els meus sogres em van acollir a casa seva. Jo criava al nen, acabava de parir i tenia una gana de vaca i bou tots alhora. Era la que mĂ©s menjava de tota la famĂ­lia, però tot i això, m’aixecava de taula amb la mateixa gana que m’havia assegut.

Recordo una anècdota, unes mandonguilles. La meva sogra es va servir DUES mandonguilles, el meu sogre TRES, jo (tot i la vergonya) QUATRE (a casa meva, la mitjana era de deu mandonguilles, abans de repetir).

Els meus sogres acaben amb les mandonguilles del plat, jo tambĂ© (i encara estic morta de gana) i de cop, la meva sogra comenta: – Joan, no repetiries de mandonguilles? – en aquest moment veig la llum, penso que podrĂ© repetir, menjar una cinquena mandonguilla, potser una sisena……sense passar vergonya. El mĂłn em somriu, imagino un cel del que plouen mandonguilles i cauen al meu plat…..però…..tota la meva il·lusiĂł s’esvaeix, quan la meva sogra pregunta al sogre: – Joan, ens en partim una???? –

És clar, ells menjaven mandonguilles, guatlles, macarrons, patates fregides, llenties guisades, fetge d’ànec, peix al forn i tot el què volien, però…..tres grams de cada!!!! De res, massa.

Els explicava tot això a les assistents, entre moltes altres coses, i també els ensenyava a preparar plats saborosos, sense que ens desestabilitzessin massa la bàscula.

Aquests sĂłn els plats que vaig cuinar al taller.

Ara, sempre cal recordar i practicar que tres mandonguilles sĂłn un banquet i, si volem repetir, amb mitja ja fem!


Carpaccio de carbassó, tomàquet ratllat, escopinyes, sèsam torrat i germinats

Cal prioritzar el consum d’hortalisses crues perquè conserven totes les vitamines.

  • Un carbassĂł
  • Dos tomĂ quets madurs
  • Una llauna d’escopinyes, cloĂŻsses, navalles, al natural
  • Sèsam torrat
  • Una bossa de germinats d’alfals
  • Oli d’oliva
  • Sal
  1. Tallem el carbassó molt prim, en una mandolina, si és que en tenim, o amb ganivet.
  2. L’estenem sobre un plat i hi ratllem un tomàquet. Amanim el tomàquet amb una mica d’oli i sal. Posarem les cloïsses, sèsam torrat i els germinats.

Verat al vapor amb iogurt i curri

CuscĂşs de coliflor amb dauets de verdures, pinyons torrats, festucs

Hem de procurar menjar cinc racions de fruita o verdura al dia: entrants, acompanyaments, mitja tarda….hi hem de pensar sempre.

  • Un verat
  • Una poma
  • Un cogombre
  • Un iogurt
  • Curri
  • Una coliflor
  • Una pastanaga
  • Pinyons
  • Oli d’oliva
  • Sal
  • pebre
  1. Tallem les verdures molt menudes i les barregem amb la coliflor picada a la màquina 1,2,3. Torrem uns pinyons, al forn, o en una paella, amb una mica d’oli i sal. Barregem la coliflor amb les verdures i els pinyons. Amanim amb oli i sal.
  2. Fem un tsatsiki: tallem el cogombre i la poma, pelades i ben menudes. Ho barregem amb el iogurt, una mica de curri i sal.
  3. Fem un verat al vapor o a la planxa i acompanyem del tsatsiki.

Conill al minut amb bolets

La cuina ha de ser senzilla, ràpida i de coccions poc sofisticades. El conill és una carn molt interessant, poc greixosa i de poca quantitat.

  • Un conill tallat menut
  • Una llimona
  • Un grapat d’herbes
  • 4 grans d’alls
  • 300 gr. De barreja de bolets
  • Oli
  • Sal
  1. Netegem i tallem els bolets.
  2. Pelem els alls i els tallem de qualsevol manera.
  3. En una paella amb una mica d’oli, enrossim el conill salpebrat.
  4. Afegim els alls, un bon raig de suc de llimona i els bolets, sacsegem bé i abaixem una mica el foc, deixem que acabi de coure el conill i els bolets.

I a mĂ©s…….fer exercici i prendre una miqueta de vi (que Ă©s saludable, bo i ajuda a veure i viure la vida amb mĂ©s alegria)

EL CONILL AL MOMENT, AL MOMENT DE ANAR-SE COENT….