Entrades amb l'etiqueta ‘llibre’
Tots a taula. Publicat al Criatures
dijous, 27/12/2012Les Receptes de Semproniana
dissabte, 17/11/2012BĂ©, ja el tenim aquĂ.

Ha nascut un altre llibre, el meu petit. Mira, ara m’ha vingut al cap allò que la meva mare sempre explicava. La meva mare va tenir vuit fills. El primer porta el nom de l’avi patern, la segona el nom de l’Ă via paterna, la tercera el de l’Ă via materna, el quart el del besavi, la cinquena es deia Montserrat en record al santuari on els meus pares es van casar, la sisena es diu com l’estimada tieta Margarita (la de MatarĂł, li dèiem) i la setena….per fi, va ser batejada amb el nom de la meva mare, Maria Antònia.
La mare explicava que el meu pare no li deixava posar el seu nom perquè sempre hi havia un compromĂs (de nom s’entĂ©n) que acabava pesant mĂ©s que el desig dels progenitors. Però quan va arribar la setena, i preveient que seria l’Ăşltima (jo vaig ser un deslĂsss) es va plantar i va dir: S’ha acabat, aquesta menuda es dirĂ com jo.
Doncs aquesta història m’ha vingut al cap, just ara quan us volia explicar, que desprĂ©s d’escriure una vintena de llibres, quan CossetĂ nia em va venir a demanar un nou tĂtol, em vaig plantar i vaig dir: S’ha acabat, ara toca escriure les receptes de casa  meva. Una mica perquè queia pel seu propi pes, una mica perquè m’hi vaig veure impel·lida per peticiĂł dels clients i amics, i una mica perquè ara fa vint anys que vaig obrir el meu estimat restaurant i calia celebrar-ho. I aquest llibre Ă©s una part important de la celebraciĂł.
Ja sĂ© que Ă©s un recurs fĂ cil a l’hora d’explicar la sensaciĂł de fer el llibre i veure’l culminat, però ha estat com tenir un fill. DesprĂ©s d’una gestaciĂł, molt agradable, i una espera que sempre es fa llarga, un dia el reps. La majoria de mares reben les criatures amb tendresa, emociĂł i alegria. Però hi ha mares que quan s’encaren amb les criatures tenen una sensaciĂł de desgrat, ni les troben boniques, ni saben què fer-ne. No Ă©s que els manqui l’instint maternal, no Ă©s que iniciĂŻn una relaciĂł torturada que durarĂ tota un vida, simplement Ă©s que tenen un ensurt categòric i, com tots els ensurts, se n’han de refer amb temps. Quan he rebut les Receptes de Semproniana, m’he espantat, perquè no m’acabava de fer el pes la coberta, perquè alguna foto l’hauria canviat, perquè hi he trobat a faltar alguna recepta i perquè me’n sobra alguna d’altra i perquè hi he detectat un parell d’errors. En definitiva, quan el vaig rebre hi vaig trobar mĂ©s defectes que virtuts. Però a mida que passen els dies, em vaig refent de l’ensurt, i m’hi vaig reconciliant, fins el punt que avui la balança s’ha decantat, i ara ja li trobo totes les virtuts.
És un llibre de receptes franques, sense secrets i sense racons. És el que som. Hi trobareu això: receptes i històries. Una part del que hem fet al llarg de vint anys.
Per explicar que el llibre ha sortit, l’he enviat a una colla d’amics i amigues. Enviar el llibre estava bĂ©, però la meva feina sempre acompanya les lletres d’aromes i de gust, per això l’he enviat amb una recepta en format real, amb el pessic de xocolata i plĂ tan.
Ara, nomĂ©s queda veure com creix aquesta criatura….
Tots els pastissos embolcallats i ben disposats sobre el llibre
Â
PASTÍS D’AMETLLA, PLÀTAN  I CACAU
150 gr. D’ametlla en pols
250 gr. De sucre llustre
75 gr. De farina
8 clares d’ou
175 gr. De mantega fosa
40 gr. De cacau en pols
Per els plĂ tans
2 plĂ tans
Una nou de mantega
20 gr. de sucre
Pelem, tallem i saltem els plà tans a la paella, amb el sucre i la mantega, vigilant que no es desfacin. Han de caramel·litzar.
Fem el pastĂs. Muntem les clares amb el sucre. Afegim els la mantega fosa, suaument. Ara, posem l’ametlla en pols, la farina i el cacau, vigilant que no s’abaixin les clares. Quan tinguem la barreja homogènia, integrem els plĂ tans i vessem la mescla en un motlle engreixat i enfarinat i coem deu minuts al forn, a 180ÂşC. Deixem refredar.
a punt per sortir cap a casa els amics i les amigues

Les amigues han rebut el pastĂs!
Sal de Vainilla. Entrevista de Lluis Bonada, a El Temps
dissabte, 4/08/2012Dinar amb la Maria del Mar Bonet, entrevista per al Lecturas
dimecres, 25/01/2012Arriba puntual a Semproniana. Serena i molt elegant. Regala temps. Durant la conversa diu vint-i-tres vegades fruita i verdura.
- Li dono la carta, alhora que li formulo la pregunta: T’agrada triar o que et triïn?
M’agrada que em triïn, però el que m’agrada més són aquelles persones que tenen la gran habilitat d’aconseguir que creguis que has estat tu qui ha triat. Són d’una diplomà cia exquisida.
- Has escrit un llibre de receptes “La cuina de mumare”. És el resultat de l’enyor de la seva cuina?
I tant. Enyoro tantĂssims plats de la meva mare! Recordo amb delit els entrepans que ens preparava per anar a escola. Els preferits de pati! Eren de pa integral, enciam, sardines escabetxades, pollastre arrebossat… La mare va practicar sempre la mĂ xima de la salut a la cuina. Era una dona molt culta. Escrivia sobre cuina i dietètica al Diari de les Balears. El llibre Ă©s el recull dels articles que va fer al diari.
- I tu? Que prioritzes: salut, comoditat o plaer?
Plaer per sobre de tot. Si gaudeixes de comprar, de cuinar, de menjar i, molt important!, de compartir la taula, la salut ve donada, perquè Ă©s intrĂnseca al gaudi de menjar.
La comoditat? No m’interessa. Crec que quan et poses a cuinar no has d’estalviar temps, sinĂł gaudir abastament del procĂ©s, dels aromes dels aliments, dels colors dels peixos, de tallar les verdures….cuinar no pot ser mai una creu.
- Si, però a vegades no hi ha temps i hem d’acabar menjant qualsevol cosa
Més val fer dejuni que menjar malament. La meva mare deia que l’esser humà era caçador, i que quan no matava cap peça s’havia d’acontentar amb arrels i llavors, de manera que prà cticament no menjava. I, l’endemà , ja passarà el conill!
- T’agrada cuinar? Quin plat cuines?
SĂ que m’agrada, sobretot pels amics. L’anfĂłs a la mallorquina, sepultat de verdures, cuites al seu punt, Ă©s el plat que faig millor. Ara m’he aficionat a l’hummus, un purĂ© de cigrons amb unes gotes de llimona i tahina. M’encanta. I tambĂ© les salses de iogurt, amb una punta d’all, per amanir les llenties, acompanyar el pollastre a la planxa…
- Ets l’essència de la Mediterrà nia.
SĂ. Tot i que sĂłc molt curiosa i m’agrada tastar tota mena de cuines.  Una part molt important del viatge Ă©s descobrir la cuina del paĂs i, sobretot, visitar els seus mercats. El mercat Ă©s el compendi de l’espai pĂşblic i de l’Ăntim Es parla d’actualitat, de polĂtica, de filosofia i de circumstĂ ncies personals…  El meu somni Ă©s viure porta a porta d’un mercat, per gaudir de la vida i de les seves obres d’art.
- Obres d’art?
Recordo un dia a València. Hi havia una muntanya de cebes vermelles, davant la porta del mercat. La llum del sol s’hi reflectia. La imatge era mĂ©s evocadora que una pintura. I a TunĂsia, les magranes. És una fruita preciosa, farcida de robins. Cada fruita i cada verdura Ă©s una manifestaciĂł artĂstica que ens regala la natura. Les hem d’admirar i estimar.
- Parles molt de verdures, ets vegetariana?
No, tot i que menjo poca carn. La meva mare sà que ho era. Però mai no ens ho va fer notar. Per a ella menjar sense carn ni peix era compatible amb que a la taula hi sortissin plats divertits i molt gustosos. Es pot compartir taula amb tota mena de preferències alimentà ries, sempre que no es vulgui convèncer a l’altre.
- I amb qui no compartiries taula?
Amb algú que tingui pressa. La taula és molt important, és un moment per gaudir, per estar tranquils. No és un espai per dirimir controvèrsies.
- Què demanaries de menjar com a última voluntat?
Quina pregunta! No menjaria res. Associo el menjar amb la vida, mai amb la mort.
- I la cuina catalana? Creus que estĂ en perill de mort?
Els cuiners catalans sĂłn els millors del mĂłn, però als domicilis sĂ que hi ha hagut una recessiĂł. Les famĂlies haurien d’anar a mercat com a “assignatura”. Quan jo era menuda, sempre que tenia festa de l’escola, la mare m’hi portava. M’ensenyava a comprar: has de triar la fruita que no brilla, em deia. Els venedors em “seduĂŻen” amb les fruites mĂ©s curioses, les olives mĂ©s gustoses…En sortir, em feia un regal de fireta i comprĂ vem un ram de bojacs, que tĂ© un aroma herbaci. Definitivament, s’ha d’anar a mercat amb les criatures.
Curnonsky. El prĂncep dels gastrònoms
diumenge, 22/01/2012Maurice Edmond Saillant (Angers, 1872- ParĂs, 1956), mĂ©s conegut com a Curnonsky, PrĂncep dels Gastrònoms, va ser un escriptor, periodista i gastrònom. Va escriure en diverses publicacions sobre els valors de la cuina burgesa i regional. Malgrat ser un gran treballador de les lletres, atesa la seva prolĂfica carrera com a escriptor i articulista, els seus escrits traspuen l’elegĂ ncia i la indulgència d’un nen mimat de casa bona.
Va ser nomenat PrĂncep dels Gastrònoms el 1927 en una època en que a ParĂs es va posar de moda donar el tĂtol honorĂfic de “prĂncep” a tota mena d’oficis. AixĂ trobem el prĂncep dels poetes – MallarmĂ© -, el prĂncep de l’humor – Gabriel de Lautrec – i el prĂncep de la cançó – Xavier Privas –
En aquells anys la gastronomia, a França, viu un esclat important. Es crea l’AcadĂ©mie des Gastronomes, en la que Curnonsky Ă©s un membre destacat. Al final dels seus dies havia reunit una colla de tĂtols tan curiosos com:
- President de l’Acadèmia dels Gastrònoms
- Secretari Perpetu dels Psicòlegs del gust
- President dels amics de Cuisine et Vins de France
- Membre de l’associació dels gastrònoms regionalistes
- Membre d’honor del club dels Purs-Cent
- Membre fundador del “Sopar del 15”
- Membre del “Sopar del 14”
- …..
Definitivament, tĂtols que poc li podien servir a nivell prĂ ctic, però que el tenien ben distret.

El curiĂłs nom, Curnonsky, Ă©s el pseudònim amb què firmava els seus articles gastronòmics. Sembla ser que la seva famĂlia no trobava que el seu ofici, el d’escriptor, fos un ofici prou seriĂłs per signar amb el nom de famĂlia. El dia que pensava com “dir-se” en els diaris, el seu amic Allais li va comentar que a França, arran del tractat d’amistat franc-rus, hi havia certa simpatia per tot allò que era rus. El rus estava de moda. Strawinsky oferia un concert durant aquells dies. Sailland va pensar “I si em poso un nom que acabi amb sky?”, que si ho traduĂŻm en un francès col·loquial, en una conversa de cafè, vindria a ser: “Cur non sky”. D’aquĂ ve el nom.
Estic llegint un llibre que he rescatat de la lleixa. “Recuerdos Gastronómicos” de Curnonsky. Clar. I m’ha abellit fer-vos venir ganes de recuperar la figura d’aquest gran gastrònom.
La pena és que aquest llibre, una edició compilada per Josep M. Blasi, no és fà cil de trobar, com tampoc una de les herències del meu avi, aquest sensacional llibre de receptes clà ssiques.
Us transcric un tros del seu magnĂfic article “Los partidos en gastronomĂa” que segur que us desperta el cuquet per conèixer l’obra de Curnonsky. És llarg i Ă©s en castellĂ , però passa molt bĂ©.
En gastronomĂa hay una extrema derecha, una derecha, un centro, una izquierda y una extrema izquierda.
Extrema derecha.- Los fervientes de la “gran cocina”, de esa cocina sabia, refinada, un tanto complicada, que exige un gran chef y una materia primera de gran calidad, de esa cocina que podrĂa llamarse cocina diplomática: la de las embajadas, los grandes banquetes y los palacios. Una cocina que, a menudo, los hoteles de lujo se limitan a parodiar.
Derecha.- Los defensores de la “cocina tradicional”, aquellos que sólo admiten el fuego de leña y los platos premiosamente elaborados, que han establecido como principio que sólo se come bien en la propia casa, seis u ocho comensales, cuando se tiene una vieja cocinera sirviendo en la familia desde hace treinta años, una bodega con vinos de “antes de la filoxera”, aguardientes escogidos por un bisabuelo, un huerto y un gallinero propios.
Centro.- Los aficionados a la cocina burguesa y a la cocina regional. Gente que admite que, a pesar de los pesares, se puede comer bien en un restaurante y que aún quedan, en casi todos los rincones de Francia, buenas fondas y excelentes hoteles en donde no se usan los fondos de salsa y en los que la mantequilla es mantequilla. Estos “centristas” conservan y custodian el gusto de nuestros buenos platos franceses, de nuestros manjares y de nuestros vinos regionales. Exigen que las cosas “tengan el sabor de lo que son” y que jamás sean adulteradas ni alambicadas.
Izquierda.- Los partidarios de la cocina sin cursilerĂas ni complicaciones y, por asĂ decir, para salir del paso. Defensores de la cocina que se puede hacer en poco tiempo y con lo que se tiene a mano. Son gente que se conforma encantada con una tortilla, una costilla bien asada, una chuleta en su punto, un estofado de conejo y hasta con una tajada de jamĂłn o de salchichĂłn. No proscriben las conservas, sino que proclaman que una buena sardina en aceite tiene su encanto y que tal marca ofrece alubias verdes en lata tan buenas, por lo menos, como las frescas. Buscan pequeños establecimientos en los que el patrĂłn cocina personalmente. Les encanta descubrir, por ejemplo, un modesto restaurante llevador por un provinciano que recibe los embutidos de su pueblo. Preconizan la cocina del campo y esos vinos del paĂs tan divertidos. Son un poco los nĂłmadas de la gastronomĂa, y yo creĂ© el neologismo de “gastronĂłmadas” pensando sobre todo en ellos.
Extrema izquierda.- Los fantasiosos, los inquietos, los innovadores, esa gente a quienes NapoleĂłn hubiese llamado ideĂłlogos. Siempre buscando nuevas sensaciones y placeres desconocidos. Con curiosidad por conocer todas las cocinas exĂłticas, todas las especialidades extranjeras o coloniales, quisieran probar los manjares de todos los tiempos y todos los paĂses. Pero su caracterĂstica principal es que les gusta inventar nuevos platos. A veces, uno se encuentra en este grupo con personalidades de gran valor, aunque un punto inquietantes; espĂritus libertarios – con la diferencia de que, en este caso, a los anarquistas les horrorizan las bombas (helado en forma de pirámide), postre que para ellos resulta demasiado clásico, un plato pasado de moda -. AsĂ que este partido tiene sus santos y sus mártires. Hace una treintena de años, un gastrĂłnomo de esta especie decretĂł que el color de los guisantes era de un verde demasiado anodino y decidiĂł poner a punto unos guisantes verde cĂ©sped. Primero los tratĂł con agua oxigenada, para favorecer, segĂşn Ă©l, el “mordentado”, y seguidamente con una fuerte dosis de verde malaquita mezclado con algunas virutas de hierro. Luego, satisfecho del resultado y con un apetito voraz producido por sus numerosas noches en vela, se comiĂł una libra de aquellos guisantes de la casa…Cuando ocho dĂas despuĂ©s, fui a verle al hospital, parecĂa que empezaba a experimentar una ligera mejorĂa, pero la intoxicaciĂłn estuvo a punto de llevar a nuestro investigador a comer otras hierbas…por la raĂz.
Genial!
Â
Escola de la dona. “Taller de recerca, estudi i prĂ ctica de la cuina de les Ă vies”
diumenge, 26/06/2011Fa uns dies em van convidar a l’escola de la dona, a presentar un llibre, un recull de receptes de les Ă vies. L’objectiu del receptari no Ă©s tan recuperar les receptes com preservar-les, perquè les noves generacions puguin emprar-lo i tenir-lo a l’abast. El llibre Ă©s el resultat d’uns tallers/classes, en els que els i les participants aportaven un record, un aroma, un gust o un nom, i s’intentava cercar la recepta que reproduĂs aquest record, aquest aroma, aquest gust o aquest nom. La labor d’investigaciĂł ha estat enriquidora, l’elaboraciĂł del plat, gustosa, i el poder recuperar el gust, ha estat totalment plaent. Tots i totes les participants al curs/taller ha manifestat una gran satisfacciĂł en haver realitzat aquest taller liderat per l’Assumpta Miralpeix.
I sĂ, em van convidar a fer la presentaciĂł del llibre. Aquestes coses m’agraden, acostumo a acceptar fer presentacions i xerrades, perquè Ă©s un repte, i perquè l’adrenalina sembla que s’hagi begut un gintònic, va de bòlit.
Però una cosa és acceptar i l’altre enfrontar-se al dia D, i posar-se al davant de tota la gentada, a explicar qui sap què. O sigui que un cop acceptat el repte, no et queda altre remei que posar-te les piles, perquè no saps ben bé com, aquell dia que semblava taaaaaan lluny al calendari, inexorablement, acaba arribant.
I qui em coneix mĂnimament, ja sabrĂ que no sĂ© com va anar, però la xerrada la tenia “estil entrepĂ de xoriç”, entre un dinar amb no sĂ© qui i un taller a no sĂ© on. I com sempre, tot corrents.
Vaig enfocar la xerrada presentant una noia fictĂcia que, oh! Quina casualitat, s’assemblava a moltĂssimes noies d’uns 35 anys. Aquesta noia, que es diu Clementina, tĂ© un germĂ i els seus pares treballaven tots dos. A casa, el tema del menjar ha anat com ha anat. La mare de la Clementina recordava alguns plats apresos de la seva mare, i encara els fa, però sĂłn guisats pesats de fer i, a mĂ©s, engreixen molt. A casa la Clementina s’ha menjat moltes amanides, molta sopa de pasta i molta truita a la francesa. La Clementina i el seu germĂ estaven feliços, perquè Ă©s un tipus de menjar que els encanta.
Un dia la Clementina decideix independitzar-se, anar a viure sola. A casa seva és molt feliç, perquè ja no haurà de menjar sopa de pasta si no li ve de gust, menjarà el què vulgui. Durant un mes dina i sopa Chee-tos.
Al cap d’un temps d’independitzar-se, troba parella. Estan molt feliços, junts, molt enamorats, i els fa moooolta il·lusiĂł compartir casa. La Clementina ja no li ve de gust menjar “guarrades” (com diu ella), ara vol menjar “coses delicioses” (però que no donin feina, perquè tenen molta feina a parlar, a coneixe’s, a passar-ho bĂ©), al vespre sopen taules de formatges francesos, terrina de foie, cava rosat, amanides de tomĂ quet cherry. SĂłn molt feliços. I tan feliços sĂłn que….patapam….bombo al canto!
Quina il·lusió! Seran pares!!! Quin nom li posaran? Com el vestiran? De quin color pintaran l’habitació?
Tres mesos desprĂ©s del naixement del Biel, la imatge de la Clementina i la seva parella Ă©s digna d’acudit de Quino: sĂłn les 11h de la nit, estan tots dos derrengats al sofĂ davant la tele, mig adormits, van picant el sopar “una bossa immensa de Chee-tos”. El Biel tĂ© mal d’orella, còlics, son intercanviat, en definitiva, que des de que va nĂ©ixer el Biel, dormen poquĂssim, cada nit s’han d’aixecar una dotzena de vegades. Coincideix la criança amb el moment de mĂ©s esforç professional, perquè ara no es poden permetre perdre la feina, tenen un fill!, i a mĂ©s han de treballar de valent perquè les promocions estan a l’ordre del dia a l’empresa on treballen. La Clementina i la seva parella estan esgotats.
Però un dia, en Biel fa tres anys, ja no poden sopar chee-tos, els veurà . Han de sopar junts, a taula. I què sopen? Doncs el què poden, que respon, als següents parà metres:
-Â Â Â Â Â Â Â Â Â Ho han de saber cuinar
-Â Â Â Â Â Â Â Â Â Han de tenir temps per cuinar-ho
-         Ha d’agradar al Biel, per sobre de tot.
En resum: carn arrebossada, truita a la francesa, patates rosses, mongeta tendra i patata bullida, llenguado a la planxa i iogurt natural.
Critiquem la Clementina i la seva parella? Si ens ve de gust, podem criticar-los en cada un dels seus moviments culinaris.
La Clementina decideix que ha d’ampliar el receptari, i que vol aprendre a cuinar com l’à via, com la seva à via.
Per això compra un llibre de cuina tradicional….
I què mĂ©s passa????? Doncs que no us ho puc explicar ara mateix, perquè haig d’anar a fer el sopar. Us ho explicarĂ©……en el proper post…..
Però perquè no tinguem un disgust, us passo una recepta del llibre de LA CUINA DE LES Ă€VIES (TĂtol abreviat) de l’Escola de la DONA
LLOM AMB COL
(per a 4 persones…amb gana)
Recerca: Aina Ruiz
Procedència: Mallorca.
Â
Ingredients
500 gr. de llom de porc a talls
500 gr. de fulles de col
3 cullerades d’oli d’oliva
Farina
1 ceba
2 tomĂ quets
1 botifarra negra
Un tros de sobrassada
½ got de Xerès sec
Una branqueta de marduix
1 fulla de llorer
40 gr. de panses
20 gr. de pinyons
2 c d’oli d’oliva
Es tallen una mica els tronxos de les fulles de col i es renten. Després s’escalden i es deixen escórrer. Quan estan ben escorregudes se’n fan farcellets i es lliguen.
Se salpebren els talls de llom i es dauren en una paella amb oli. Quan estan cuits es treuen i, en el mateix oli, es fregeixen una mica els farcellets de col passats per farina. Es treuen i es reserven.
En una cassola amb oli es fa el sofregit: Es daura la ceba i s’hi afegeix el tomà quet (ratlla). Quan el tomà quet ja està cuit s’hi afegeixen uns trossets de sobrassada i uns de botifarra negra, el Xerès, el marduix i el llorer, les panses i els pinyons. Es deixa coure tot uns 10 minuts. Aleshores s’hi incorporen el llom i els farcellets, un got d’aigua o de brou lleuger i es deixa coure tapat uns 20 minuts.
OBSERVACIONS: En lloc de tallar el llom es pot deixar en un sol tros.
Les dues germanes
dilluns, 13/06/2011 Si tinc un parell de dies lliures, marxo a Sant Vicenç de Montalt, on hi tenim una caseta. A Sant Vicenç fem gairebĂ© el mateix que a Barcelona, però l’aire Ă©s una delĂcia i el fet de veure el mar des de la finestra ja em fa la impressiĂł de fer vacances. Això sĂ, cada vegada que hi vaig toca fer neteja….i sempre penso….caram, fer festa em dona mĂ©s feina!
Ara estava amb la meva escombra, la cinta al cabell, el recollidor i el plomall, zis-zas, zis-zas, escombrant l’habitació de baix, i de reüll, a la prestatgeria, veig el llibre de les Dues Germanes, el llibre sobre les vivències de la Lolita i la Paquita de l’Hispà nia.
Â
El tinc a Sant Vicenç perquè el vaig comprar un dia que vaig anar a l’HispĂ nia, que estĂ a Arenys de Mar, i per tant ben a prop, i sempre s’ha quedat a aquesta caseta. Deixo l’escombra, i m’assec a rellegir alguns parĂ grafs. Ja el vaig llegir sencer quan va el van publicar, per commemorar el 50è aniversari de l’HispĂ nia, per això avui nomĂ©s el picotejo. Però em passa com amb el pa de pessic, que en tasto un bocĂ i l’haig d’acabar, no ho puc evitar. AixĂ, l’escombra queda arraconada, i dues hores mĂ©s tard encara estic absorbida per les vivències de les germanes Reixach. I decideixo que haig de fer un post, per explicar-ho a tothom, tal Ă©s l’emociĂł que sento. Hi ha llibres de cuina, llibres de lectura i llibres per aprendre a viure. Les Dues Germanes, escrit per Arcadi Espasa, Ă©s un llibre que s’ha de llegir de principi a final (i a mĂ©s Ă©s tan gustĂłs, elegant i fĂ cil de passar com un consomĂ© d’aquells tan ben fets) perquè ajuda a comprendre la vida i, per descomptat, la cuina. És un llibre que m’emociona, gairebĂ© em fa plorar, ric, sento enyor i tambĂ© em fa enveja, molta enveja de no escriure tan bĂ© com l’Arcadi Espasa i de no tenir una història tan sĂ via, rica i plena de vivències a prop per transcriure-la com la de les dues germanes.
Davant l’ordinador, vull destacar un parĂ graf, el que m’agradi mĂ©s, però Ă©s del tot impossible. Em sento com al davant de la carta de l’HispĂ nia, que ho passo fatal perquè la menjaria tota. I triar em sembla cruel (anava a escriure “d’una crueltat descomunal”, però no cal passar-se…, que hi ha coses mĂ©s cruels a la vida, que triar un parĂ graf…). AixĂ, he decidit fer-ho a l’atzar, obro el llibre i…..
Crispells
Els bunyols porten llevat i quan no en porten s’ha dictaminat de dir-los crispells. A l’Hispà nia fan crispells: aquà no hi ha res ni ningú obligat a inflar-se
No me’n puc estar de posar-ne un altra, va….
Macarrons
Els macarrons es mengen en diumenge. NomĂ©s per aquest fet s’haurien de prohibir els macarrons al dente, costum bĂ rbar de qui, a pesar de l’aparença i les declamacions, cuina sense saber en quin dia viu. Els macarrons han de transcĂłrrer exactament com les diumenges: tous, una mica flĂ ccids, melosos, soporĂfers. La padrina, en diumenges, els cuinava a partir d’un sofregit enriquit per botifarra i formatge. No hi havia forn. La padrina tapava la cassola amb una llauna fina i posava carbĂł encès a sobre. Lolita no ha oblidat aquells diumenges ni l’evidència fĂsica que un ferro roent sol amagar els tresors mĂ©s angèlics.
I paro perquè el transcriurĂ© tot….Aquest Ă©s el llibre que m’hauria agradat escriure….i viure.
Des que vaig comprar el llibre, per descomptat, que els pèsols els cuino com a l’Hispà nia. Clar.
Pèsols a l’estil de la mare
En una paella de bona mida, amb oli abundant, s’hi donen un parell de tombs a una botifarra crua. Després s’afegeixen dos-cents grams de crostó o puntes de vedella tallada, dues tires de costelló de porc, dos-cents grams de cap de llom i una tira d’uns cent grams de cansalada viada.
Això es deixa fregir amb el foc ben alt uns minuts fins que la carn estigui a punt de cremar-se. A punt.
La carn i les botifarres es reserven i es treu una mica d’oli de la paella. Amb la resta cal gratar el fons de la paella perquè desprengui l’essència de la carn.
Amb la paella ben gratada i ben calenta es tiren dues cebes grosses tallades petites. Quan la ceba hagi arrencat, cal baixar el foc. La ceba ha de fer-se fins que agafi el color de la canyella, una mica mĂ©s de mitja hora. No es pot deixar de moure-la, perquè a la mĂnima es fa ala de mosca i si es fa ala de mosca, amarga.
Quan la ceba està llesta cal afegir un cullerot d’aigua i després tres tomà quets amb peduncle, sense pelar, amb la grana, mal tallar, uns tomà quets que siguin la imatge viva de la despreocupació absoluta.
Quan hagin passat cinc minuts s’ha d’afegir, lamentablement, un pessic de sucre (el tomà quet modern és à cid), un got de vi blanc cremat i quan s’hagi empassat el vi, dos cullerots més d’aigua.
Amb el foc baix es deixa reduir uns minuts i es passa pel xino a la cassola on reposa la carn. És el moment d’afegir dos cabdells d’enciam tallat petit, una fulla de llorer, un manat de ceba tendra pelada però sencera i fulles de menta.
Quan arrenqui el bull s’hi posen els pèsols. Un quilo sense beina. Sense tapar mai. Amb foc violent. I remenant, només mentre els pèsols siguin crus, des dels cotats cap al centre, perquè el bull comença pels costats. Es deixa bullir el temps de fer una picada amb una mica de sal al morter, dos grans d’all ben matxucats i sense el grill i unes ametlles.
La picada, abans de tirar-la s’ha d’enegar amb aigua calenta.
Ha de bullir tres o quatre minuts.
S’afegeixen els collars de botifarra negra que es creguin pertinents i quan torna a arrencar el bull es tanca el foc i es deixa reposar mitja hora.











Ada Parellada (Granollers, 1967) va néixer a la Fonda Europa de Granollers. La cuina, les aromes i el plats l’han envoltada des del dia que va treure el nas a aquest món. Potser perquè ho ha vist de sempre l’ha fet el seu ofici, a 
