Entrades amb l'etiqueta ‘habana vieja’

Amèrica

divendres, 10/09/2010

Marxem a conquerir les Amèriques. Quan pensem en cuina americana el primer que ens ve al cap són les grans hamburgueses, els hotdogs i les enormes paperines de patates fregides amb ketchup. Tot això menjat en un immens cotxe descapotable de color rosa.

Amèrica en l'imaginari popular

 

Amèrica, però, Ă©s un paĂ­s de cuina mil•lenĂ ria, antiga, multicultural i multigastronòmic, que ha preservat les seves arrels, sense tancar la porta a les cultures que han volgut passar-hi una temporada. Costa de triar una cuina americana: PerĂş, Brasil, Mèxic, Argentina, Estats Units. Tots tenen ambaixada gastronòmica a Barcelona. Podem menjar de tots aquests paĂŻsos i no nomĂ©s en un restaurant, sinĂł en varis de cada paĂ­s. Però s’havia de triar…..i, finalment, he triat Cuba. És un paĂ­s curiĂłs, d’aquells que m’agradaria visitar i que, n’estic segura, un cop arribĂ©s voldria tornar corrents. Cuba Ă©s un destĂ­ mĂ­tic, ple d’històries i d’emocions, d’amor present a cada cantonada i de sabors alegres. Cuba Ă©s un paĂ­s pobre, i podria semblar que la seva gastronomia Ă©s un reflex d’aquesta pobresa. Però com es mesura la pobresa d’una gastronomia? Per a un finĂ©s, un mango Ă©s un luxe; per a un cubĂ , un mango Ă©s una fruita de diari i un salmĂł Ă©s un aliment inaccessible. BĂ©, mĂ©s enllĂ  de disquisicions arran de la pobresa gastronòmica, on volia anar a parar Ă©s a dir que la meva percepciĂł de la cuina cubana no Ă©s precisament la d’una cuina pobre. I ho he descobert menjant a L’Habana Vieja, www.habanavieja.es,  un restaurant cubĂ  al vell mig de la Barcelona vella, al carrer Banys Vells. Com en totes les cuines, la cubana Ă©s el resultat de la barreja de les diferents cultures que han poblat la illa: espanyols, aborĂ­gens, africans i, ara, la immigraciĂł asiĂ tica i mexicana. Tot i això, els cubans divideixen la seva cuina en dos grans grups: la cuina criolla i la cuina afrocubana. FĂ cil de comprendre: la cuina d’arrel espanyola i la cuina provinent dels africans que van poblar la illa. Sembla ser que els cubans sĂłn molt racistes i que procuren no barrejar-se amb els negres ni semblar negres – nomĂ©s transcric el què vaig sentir dir a un cubĂ  -. I tot el què tĂ© a veure amb els negres Ă©s mirat amb superioritat pels blancs. La cuina criolla Ă©s, doncs, la cuina “culta” i l’afrocubana Ă©s la cuina “popular”. Tot i que un cop arriba la cuina cubana a Barcelona, a nosaltres tant ens fa. De fet, ens costa molt distingir-les, en quant a productes i a les elaboracions, perquè sĂłn ben similars en les dues cuines. La barreja Ă©s lògica, ja que per qĂĽestions polĂ­tiques, el subministrament de productes a la illa Ă©s força limitat. És difĂ­cil de distingir les dues cuines en quant a productes i a elaboracions, però una manera fĂ cil i clara de distingir-les Ă©s amb els noms que tenen els plats. Si us dic “potaje”, “estampa” i “picadillo”. De quina cuina estem parlant? Criolla o afrocubana? I si us dic “matajĂ­baro”, “mofongo”, “fufú”, “mangú” i “calalú”? Clar, fĂ cil i determinant. Els noms criolls sĂłn el potaje, l’estampa i el picadillo. I els afrocubans, la resta…..clar!

una taula parada i a punt per menjar plats criollos

 

És una cuina d’arròs, tubèrculs, llegums i un xic de carn. Fruita en abundĂ ncia i dolços, molt dolços, completen l’àpat. I ara podrĂ­eu preguntar, i els còctels?……pels guiris! Els cubans preparen còctels, però no els beuen, si mĂ©s no amb la regularitat que nosaltres imaginem. Vaig a l’Habana Vieja, amb tota la info assimilada, a quedar com una reina. I em diverteix descobrir que no en tinc ni idea de cuina cubana – i que les informacions apreses sense haver-les menjat sĂłn, això, nomĂ©s informacions i no experiències…..- i que vist les fotografies que hi ha penjades en tot el local, ja han passat totes les reines i els reis del glamour i l’star-system catalĂ . Les fotografies dels nostres idolatrats famosos catalans sembla que estan fetes al final de l’àpat, vist el somriure dels fotografiats. Intueixo que el somriure Ă©s meitat de Cerveza Cristal i l’altra meitat de “Arroz congrí”.

arroz congri

 

Cervesa Cristal, obvi.....

La Cristal Ă©s la cervesa cubana per excel•lència i l’arroz congrĂ­ Ă©s un dels plats nacionals de Cuba – un arròs llarg cuit amb frĂ­joles, que fa que el plat tingui un color fosquenc, marronĂłs – La simpatia dels cubans fa que el mateix arròs amb frijoles, cuits per separat, i per tant, sense que els frijoles tenyeixin el color blanc immaculat de l’arròs, s’anomeni “Moros i cristianos” Un dia parlarem dels plats que tenen noms polĂ­ticament incorrectes, i que a mi em tenen el cor robat…..però això sĂłn figues d’un altre paner……. Tornem als secrets de la cuina cubana, secrets ventilats per l’Habana Vieja. Si hi ha un plat que no podeu obviar en la visita al local Ă©s la Ropa Vieja, un guisat de carn i verdures, cuit amb tota la lentitud – a l’estil cubĂ  – fins rendir la carn i quedi prĂ cticament desfeta, esfilagarsada. La cantant Lucrecia n’és una fan incondicional.

 

ropa vieja

L’acompanyem de chatinos, el plĂ tan matxo fregit, prèviament matxucat amb un cop de puny. I si ens hem quedat amb ganes de mĂ©s (que no “amb gana”, això segur que no), podem continuar amb un tasajo. El tasajo Ă©s carn curada de cavall o de vaca, com si fos una moixama o un bacallĂ  sec. Abans de coure s’ha de rehidratar i desprĂ©s guisar. TĂ© un gust fort i contundent. Els cubans mengen carn, però no mengen gens de peix, curiosament, tenint en compte que viuen envoltats. Per altra banda sĂłn selectius amb la carn, mengen vaca, porc i cavall i, en canvi, no sĂłn gens amants del xai. Altres curiositats dels cubans, en quant a preferències alimentĂ ries, Ă©s el fet que no mengen patates, tenen mala fama. De fet, als nens, no els en donen, perquè consideren que els farĂ  mal. Això no vol pas dir que no mengin tubèrculs, troben mĂ©s fins, delicats i aristocrĂ tics la iuca, la malanga i el nyam. Fruites tropicals sense aturador, però ni una poma ni un gra de raĂŻm, i per suposat ni gota de vi. Per beure, cervesa, cafè, rom i orxata. Ep! La seva orxata no Ă©s de xufla, Ă©s de massapĂ , ajonjolĂ­ i llavors de marañón (una mena d’anacard) amb llet. Molt mĂ©s dolça, perquè els cubans ho sĂłn, dolços de mena – mi amol!!!!- , els encanta la masa real (un pa de pessic farcit de melmelada), el dulce de guayaba (una mena de codonyat), el massapĂ , els torrons i els polvorons, i sempre que poden mengen durofrĂ­o, que Ă©s un nom que em sembla molt adequat per denominar el que nosaltres en diem “polo” o, com n’haurĂ­em de dir en catalĂ , el forçat nom de “gelat de pal”. DurofrĂ­o es un nom genial. Si parlo de cuina cubana i no faig referència als còctels, Ă©s molt probable que decebi a qui em llegeix. Ja he advertit que els cubans no sĂłn bevedors de còctels, però això no vol pas dir que no els facin bons i que no tinguin present que el nom de Cuba va associat al mojito i al cubalibre. Per tant, a qualsevol espai on cuinin i serveixin cuina amb sons cubans, hi trobareu uns bons còctels. Jo els prenia a l’Habana Vieja, fins que llegint un Time Out d’aquest darrer estiu, he descobert un lloc genial, Ache pa ti (Castillejos, 208). Hi podreu menjar plats cubans, per descomptat, però aneu-hi, sobretot pel mojito, tal com recomanen al Time Out, http://www.timeout.cat/barcelona/ca/5995/mojitos Segons el parer de l’amo de l’Ache pa ti, el gel ha de ser sencer, tot allò del gel picat Ă©s una “collonada”. I Ă©s molt important fer servir herbasana (hierbabuena), i no menta. La diferència entre la menta i l’herbasana Ă©s troncal, el què significa que trobareu la diferència en el tronc de l’herba. La menta Ă©s llenyosa i l’herbasana Ă©s herbĂ cia. Els altres detalls els he oblidat……………………….Ă©s el resultat dels tres mojitos a l’Ache pa ti. Tant se val, per recordar els detalls el mĂ©s interessant Ă©s anar-hi………..!