Entrades amb l'etiqueta ‘generalitat’

Una jornada colpidora sobre malbaratament alimentari, amb anècdota inclosa

diumenge, 11/12/2011

Les meves amigues, l’Agnès i la Marta, ocupades i preocupades en tot allò que tingui a veure amb l’alimentació social, el dret a l’alimentació em van animar a anar a una jornada organitzada per l’Agència de Residus de la Generalitat sobre el malbaratament alimentari. Vagi per endavant que si en parlo en el bloc és perquè vaig quedar colpida amb les ponències que s’hi van presentar.

http://www20.gencat.cat/portal/site/arc/menuitem.44d9c7aba66dc31e624a1d25b0c0e1a0/?vgnextoid=f03506a64868b210VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=f03506a64868b210VgnVCM2000009b0c1e0aR

En el link que us he adjuntat podeu llegir les ponències.

Les dades que van plasmar a les ponències fan feredat. Cada un de nosaltres llencem 35 kg l’any de menjar en bon estat. Una altra dada esfereïdora és que la major part del menjar llençat prové dels domicilis particulars. Jo estava convençuda que els que llençàvem menjar, per qüestions de seguretat alimentària i de logística, érem els restaurants. Anava a la jornada a que em renyessin, a sentir-me dir que els restaurants som els dolents de la pel·lícula. I vet-ho aquí que resulta que és a les cases particulars, on mai s’havia llençat ni el suc del rostit, on es llença a tort i a dret.

Segons els ponents, les causes del malbaratament alimentari domèstic és la manca d’habilitats culinàries i la dependència a la industria alimentària dels consumidors.

O sigui que resumint, que com que no sabem què fer amb la cuixa de pollastre que ens ha quedat a la nevera, no sabem com treure-li profit ni com donar-li la volta. I com que sabem que hem de menjar variat –un dia pollastre, l’altre hamburguesa i demà gall dindi – doncs ho llencem. Hem de recuperar la cuina de les àvies, la cuina de l’aprofitament, dels arrossos de miques….Però això requereix un reciclatge culinari. Un mirar enrere, i no deixar-nos enlluernar per les cuines lúdiques.

Una segona causa del malbaratament domèstic injustificat és la compra d’impuls a les grans superfícies. Comprem molt més del què ens cal. Tot i portar una llista ben delimitada, acabem comprant les ofertes 3×1 o altres propostes que inciten al consum i que, un cop a casa, al cap d’uns dies acaben a les escombraries.

I, finalment, la dependència a la industria alimentària, en el sentit que no confiem en els nostres sentits ni en la nostra experiència ni en la nostra raó, només confiem en la data de caducitat que indica el producte que, sovint, no és una data de caducitat sinó una data de consum preferent. Data de caducitat a la sal? Ho he vist. Allò que diu que està caducat potser no ho està, perquè és un aliment de llarga durada o a l’inrevès, un aliment pot fer-se malbé abans de la seva data de caducitat. En definitiva, obrim narius, obrim ulls i mirem bé què ens diu l’aliment, abans de llençar-lo.

Va haver-hi anècdota a la jornada, sí. Jo hi anava a escoltar, tan feliç i tranquil·la, a aprendre dels mestres. I quan a la segona part, després de la pausa-cafè vaig seure a la meva butaca, se m’acosten els organitzadors i em demanen si puc substituir al director de qualitat del Gremi de Restauració de Barcelona, que no s’ha presentat a la jornada. Què? Jo? Si no m’he preparat res! Si no he portat res! Però si em coneixeu, ja sabeu que aquestes coses em fan gràcia. I no els va costar gens convèncer-me, i en un tres i no res ja estava a l’escenari. Sort que a mitja presentació va aparèixer el sr. Torres del gremi de restauració, i entre els dos varem fer una bona explicació de com gestionem els residus al restaurant.

Jo no tinc nom, perquè no m'hi esperaven. Vull dir que vaig ser la "cover" del sr.Torres

 

com pot ser que surti moguda, si estava asseguda? El tema era seriós, però també hi ha temps per somriure...

El què jo vaig improvisar, tot i que reafirmo les meves paraules, és que els restaurants malbaratem per les següents qüestions:

  • Per qualitat dels aliments: no ens la podem jugar, no podem allargar la vida útil dels aliments sense mermar la qualitat. Un peix pot estar en bon estat, però ja no té aquella suavitat, aquella transparència de gustos.

 

  • Per seguretat alimentària i per hàbits logístics: No ens la podem jugar, tampoc, en seguretat alimentària. Per això, al restaurant buidem neveres dos cops la setmana, com a sistema.

 

  • Les restes: queden tres cuixetes de pollastre rostides del menú i ronden per la nevera. No sabem què fer-ne, i les veig a la brossa. Fa mal….però és així

 

  • I els clients tips o morts de gana: Va agradar la proposta. La veritat és que des que han desaparegut les safates a les taules (abans es servia en safata i el client prenia el què li convenia, la resta quedava sense tocar a la safata) i hem passat a l’emplatat, per una qüestió d’estilisme dels plats i per reduir el planter de sala, que si ja no han d’acabar els plats davant el client, poden anar més ràpid i no cal que siguin tan qualificats. Amb el canvi de manera de servir el plat, el cuiner és qui decideix quina gana té el client. Tant és la seva complexitat, les seves necessitats immediates o si és un fanàtic dels canelons. Nosaltres, a cuina, decidim de manera homogènia que en la ració hi van tres canelons. Si n’haguessis menjat més, en demanes una altra ració o et quedes amb gana; si avui tens un dia desganat, doncs, els deixes i santes pasqües. D’aquesta manera, l’encertem ben poc. I com que no estem acostumats a anar pel món amb el tàper per recollir el què als països anglosaxons en diuen el “doggy bag”, doncs acabem llençant el menjar que queda al plat. La meva proposta és oferir els plats amb TALLA: Jo, per exemple, sóc de menjar poquet, així amb la 36 de canelons, ja aniria servida. Però el meu marit li caldria una 42, sempre pensant en canelons. Què passa? Doncs que el restaurador diu, feta la llei, feta la trampa!: Talles diferents = preus diferents! Així si un client demana una 36, pagarà menys i s’acabarà tot el pa de la panera. I aquí rau el debat. Els plats haurien de costar el mateix, si demanes una 36 que una 42. A veure, els sastres no et cobren més per estar més gros i, en canvi, està clar que a la 42 hi posen més tela, oi? Ni a l’inrevès.

I, ara, surt el restaurador: Oh vés! Així tothom pensarà“tant per tant, sabates grosses”, i els clients demanaran talla 42 i s’ho repartiran, i jo m’arruïnaré. Si, noi. Aquest és el debat: serem conscients, algun dia, que el menjar té més valor del què costa? Sabrem mesurar la nostra capacitat i ser conscients que tothom ha de viure? Deixarem de llençar per negligència?