Entrades amb l'etiqueta ‘escola’

Brasil, despierta, un profesor vale más que Neymar

dissabte, 13/09/2014

Des del dia 14 de juny, quan es va celebrar la manifestació convocada per la plataforma SOMESCOLA contra els àtacs del català a l’escola, que vull publicar aquest article. Hi vaig anar perquè crec fermament en el model educatiu del nostre país, i perquè quan a casa es mobilitzen, jo m’hi afegeixo. Jo jugo amb els de casa. Avui, quan estem a punt d’estrenar el nou curs escolar, vull recuperar els arguments que em neguitejaven aquells dies.

A la manifestació vaig conèixer l’Enric, pianista i pedagog, implicat políticament amb el país i, també, amb la formació política amb qui combrega. Amb l’Enric vam parlar d’escola i, ésclar, vam acabar parlant d’una part fonamental de l’escola: els mestres i els professors.

A casa em pregunten: I a tu? Qui t’ha manat escriure aquest post? El teu no és un bloc de cuina? No t’emmerdis!

Però com que aquesta entrada té molta lletra estic convençuda que molt poca gent la llegirà, de manera que diré tot el que em vingui de gust i llavors ja em barallaré amb els quatre que no hi estiguin d’acord.

I aquí estic, escrivint sobre allò que ningú m’ha manat fer. Emmerdant-me fins el capdamunt, desobeint, insubmisa, a les directrius del meu bloc, que ha de versar sobre cuina i sobre gastronomia. Escric sobre escola i sobre mestres i professors perquè em preocupa. Sobretot em preocupen els mestres. Que vagi per endavant que crec que aquest és un col·lectiu que hauria de tenir un estatus definitori, un prestigi insuperable, no debades són els fonaments de la nostra cultura, del nostre país, de la nostra societat. Em preocupa haver escoltat, alguna d’altra vegada, que una de les raons de la tria de la professió és la comoditat horària i les vacances dilatades. Em preocupa que alguns mestres no destinin el temps que no són a l’escola per continuar formant-se. Em preocupa que alguns pares vegin al mestre com l’enemic a batre, i no com a la persona que és complement imprescindible en l’educació completa de l’infant. També em preocupa, i molt, els pares que deleguen totes les vessants de l’educació dels seus infants als mestres

Em preocupa que la professió de mestre no tingui el prestigi que hauria de tenir. Parlo de prestigi social. Ser mestre no et fa lligar a la discoteca. Ser mestre no et fa ser convidat a les festes glamuroses. Direu que això no té cap importància, que parlo de banalitats, i de vanitats, que el prestigi no es mesura a la discoteca ni a les festes glamuroses. Ja teniu raó, sí. El prestigi no es mesura a les discoteques ni a les festes glamouroses, clar que no. Potser es mesura a les aules magnes, o a les contraportades dels diaris, o a les portades de les revistes del cor. No ho sé on és que es mesura el prestigi. Però en molts pocs llocs he vist idolatrar els mestres. I en canvi sí que hi he vist admirar als metges, escriptors, actors, cantants, filòsofs, pintors, banquers, economistes de jaquetes virolades, advocats, jutges, arquitectes, dissenyadors de moda, dissenyadors gràfics i de tota mena, empresaris variats i, per descomptat, cuiners…sense voler tirar pedres sobre el meu propi terrat i feliç que els cuiners tinguem aquesta edat d’or. Sí que és cert que ara els cuiners tenen un prestigi superlatiu i això es reflecteix en, com deia, tota mena d’entrevistes, portades i fotografies a revistes de tot tipus, i un lloc destacat a les festes glamuroses.   I tot i que no sigui un termòmetre seriós del prestigi, sí que és cert que una dècada ençà el més efectiu per lligar a una discoteca és dir que et dediques a la cuina.

En el llistat exhaustiu que he fet sobre els oficis guays, heu notat que no he parlat de futbolistes. És el summum dels oficis amb glamour, prestigi i peles. Adorats per la resta d’humans i millor pagats, qui no voldria ser futbolista! Aquí rau el tema, voler ser, per tots els mitjans, mestre.

He deixat l’ofici dels futbolistes per el final de la patuleiada perquè he pensat en aquella magnífica frase que els mestres del Brasil clamaven fa uns mesos per reclamar millores laborals.

Brasil, despierta, vale más un profesor que Neymar

No pot haver una frase més encertada, més punyent, més clara i més clarivident. Brasil, DESPERTA, un professor és el que més val.

El poble va adaptar la frase de Mao Tse Dong “la religió és l’opi dels pobres” per “el fútbol és l’opi dels pobles”. L’opi que narcotitza, adorm i exalta, segons el moment, a les masses. O com deien els romans “per a distreure al poble dels problemes que genera l’emperador, els hem de donar pa i circ”. Doncs això mateix, pa i fútbol.

El fútbol és l’OPI dels pobles i jo afegeixo: L’educació és l’OPINIÓ dels pobles.

Catalunya, desperta, un professor és un tresor

Fem-ho.

Ara que tindrem un país per fer, per fer créixer, tinguem cura dels nanos. Donem-los potència, donem-los el tresor de l’educació, donem-los opinió, fem-los forts. Potenciem el professorat, acompanyem-lo en la tasca, admirem-lo i exigim-lo. Exigim-li que estigui despert, amatent i pendent de les tendències mundials educatives, que es formi, que es recicli, que faci recerca i que no adopti els tics del funcionariat.

El tresor que ens farà rics són els professors. Rics en valors, rics en coneixement i en reconeixement. Un país ric és un país potent.

Ep, que no m’oblido que jo em dedico a les cassoles! Però ho havia de dir i ho volia dir.

Demà parlaré de sofregits. Prometo

Sopar de les Festes d’Hivern a l’Escola Sunion o com cuinar per 1.200 persones i no fracassar

diumenge, 3/02/2013

Aquest any l’escola Súnion em demana de fer el sopar de les Festes d’Hivern. Durant set dies consecutius, hem de servir una mitjana de 150 persones. En total varem servir uns 1.200 sopars.

El menú havia de ser festiu, però s’havia de poder fer a l’escola, íntegrament i els alumnes havien de col·laborar-hi. És a dir, havia de ser un sopar per quedar bé però realista. Fàcil, bo i vistós, en aquest ordre.

Donant-hi un parell de voltes, o potser moltes més que un parell….vaig proposar el següent menú que, sortosament, va ser tot un èxit.

APERITIUS:

- Xips de verdures

- Formatge manxec amb piga de Mòdena

- Tartaleta de sobrassada amb mel

Justificació dels aperitius: Les xips de verdures les comprem fetes, com les patates fregides. Però a diferència de les patates, les xips sorprenen tant de colors com de gust.

El formatge manxec agrada a tothom i és molt habitual com aperitiu, però el toc de reducció de Mòdena el fa diferent i, a més, augmenta el gust.

La barreja de sobrassada i mel es pot fer amb antelació. Les tartaletes les comprem fetes i les podem farcir una estona abans del sopar, perquè la tartaleta no es remulla tan fàcilment.

 

AMANIDA DE CUSCÚS, MANGO I LLAGOSTINS

Per ració

30 gr. de cuscús precuit

2 llagostins

Un tomàquet sec

Sis pinyons

Oli d’alfàbrega

Sal

20 gr. de germinats d’alfals.

 

Escaldem l’alfàbrega, només uns pocs segons, en aigua bullint. Les refresquem immediatament i les assequem bé.

Batem les fulles amb oli i sal.

Bullim els llagostins, un minut. Els refresquem i els pelem

Hidratem el cuscús precuit aigua bullint i una mica d’oli. Quan sigui hidratat, separem els grans amb l’ajut d’una forquilla.

Torrem els pinyons.

Tallem els tomàquets secs. Barregem el cuscús amb els tomàquets secs i els pinyons. Amanim amb l’oli d’alfàbrega

Afegim la barreja d’enciams. Omplim un bol amb l’amanida de cuscús i acabem amb uns germinats d’alfals

 

Justificació:

- Podem tenir el cuscús hidratat i barrejat amb els tomàquets secs i els pinyons amb antelació. També el podem amanir abans, fins i tot és recomanable, perquè absorbeix millor els gustos.

- Els llagostins els podem bullir amb força antelació.

- La barreja d’enciams la comprem en bossa, neta i tallada. La posem al final.

 

 

DSC08843.JPG

CONFIT D’ÀNEC, salsa de mango i pastís de patata

Per ració

 

1 confit d’ànec

1 pastís de patata

Una cullerada sopera de salsa de mango i mòdena

 

Per la salsa:

1 litre de reducció de mòdena

1 litre de puré de mango

 

Per fer la salsa, simplement barregem les dues preparacions.

Torrem el confit al forn. Escalfem el pastís de patata. Servim el confit amb la salsa de mango i mòdena calenta. Acompanyem del pastís de patata.

 

Per al pastís de patata:

4 patates grans

300 gr. de nata líquida

3 ous

100 gr. de formatge ratllat cremós

Sal i pebre blanc

nou moscada

 

Pelem les patates i les tallem molt fines, amb l’ajut d’una mandolina. Engreixem un motlle (o en fem servir un de silicona). Posem una capa de patata, salpebrem, posem una capa de formatge, una capa de patata, formatge, patata….fins acabar. Hem de procurar omplir tot el motlle. Premem bé. Batem els ous amb la nata, afegim nou moscada. Aboquem en el pastís de patata. Tapem amb paper d’alumini i coem a 160ºC durant dues hores ben bones (depenent del gruix del motlle pot arribar a tres). Quan sigui fred, el tallem. Quan el vulguem fer servir l’escalfem al forn.

Justificació: El confit d’ànec es pot comprar fet. És una conserva, o sigui que aguanta molt de temps. La única dificultat és que s’ha de torrar bé la pell perquè sinó queda flàccida. Per a grups és ideal perquè va ben cuit i s’evita el problema del punt de la carn (poc o molt fet). Per altra banda, permet controlar molt els costos, perquè es compra per unitats, i tants caps tants barrets.

La salsa de mango i mòdena agrada a tothom. Com que es tracta d’una reducció permet fer-la amb molta antelació, sense problemes de fermentacions, que es talli ni es torni agre.

El pastís de patata agrada a tothom i també el podem fer amb força antelació. Si tenim una mandolina, és molt ràpid de fer.

 

 

DSC08845.JPG

per acabar la festa, els alumnes canten Santa Nit, acompanyats del director de Súnion, Joan Puig

Menjar més fruita. Publicat al Criatures

dissabte, 19/01/2013

13_gener_criatures_menjar fruita.jpg

Aprendre a menjar a l’escola. Publicat al Criatures

dilluns, 13/02/2012

120211Cri007A_aprendre a menjar a l’escola