Entrades amb l'etiqueta ‘entrevista’

Xavi Coral. Entrevista al Lecturas

dilluns, 6/05/2013

Aquesta va ser la darrera entrevista que vaig fer a la revista Lecturas. Va ser una experiència magnífica, que tornaria a repetir ara mateix. L’entrevista i les fotos s’havien quedat colgades enmig del lio del meu ordinador.

Avui, endreçant documents i intentant buscar vés a saber què, hi he topat i, ja païda, ben reposada, la penjo al bloc.

13_lecturas_xavi coral.JPG

 

Ens acompanya cada tarda a Divendres, amb l’Espartac Perán. És tan simpàtic com sembla a la tele. Ell no distingeix pantalla o vida, a tot arreu ho passa bé. Em regala el titular: Visc per sopar i viatjar.

No em demanis receptes perquè jo no cuino res.

Res de res?

No. A casa potser encenem els fogons dos cops l’any

Però alguna plat si que gosaries cuinar…

Tinc una especialitat: botifarra esparracada amb ou remenat i roquefort. M’encanten els formatges.

I com t’alimentes?

Dino a la tele, lleuger, i sopo sovint a restaurants. Quan sopem a casa comprem a menjar preparat a una botiga a la vora de casa que ho fan molt bo. No tinc fills i tinc més llibertat.

A quina mena de restaurants vas?

M’agraden els que tenen idees, arguments, que volen dir alguna cosa amb els plats

Per tant els de cuina d’autor

Però també els tradicionals, si han buscat recuperar aquesta o aquella recepta, si l’han heretat i la volen preservar, si volen ser coherents amb l’entorn. És a dir, aquells restaurants amb discurs afegit. Una cuina intel·lectual, podríem resumir

Per tant et sedueix tant una deconstrucció de truita com unes llenties guisades.

Si, tot i això sóc més de tastar, més de cuina experimental, perquè el plat fondo m’atabala. Surto molt per feina i no sóc d’afartar-me. Per a mi, sortir a sopar és un moment màgic, surto a passar-m’ho bé, per això m’agrada més l’experiència que alimentar-me.

Així també et deu agradar la cuina ètnica

Sóc molt curiós, però encara m’agrada més la nostra. Ara bé, tinc la dèria de viatjar.  He estat a tot el món i a tot arreu tasto la cuina. La que més m’ha agradat és la japonesa.

I quin viatge recordes especialment?

Un viatge a l’Argentina i Napa Valley, fent ruta per bodegues. Deu ser perquè els meus avis són del Penedès,que m’agraden molt els vins. Trobo que en aquests països han sabut fer turisme de vins, aquí tanquem les bodegues els dies de festa!

Ja han  sortit els avis! Parla’m de la cuina de l’àvia!

Era una cuinera excepcional, de plats de tota la vida. Recordo amb nostàlgia el tall rodó amb pomes i l’escudella barrejada. La meva mare va fer molts cursos de cuina i en sap molt. És molt rigorosa seguint les receptes. Penso que els meus germans i jo no sabem cuinar perquè no ens ha calgut.

13_lecturas_Xavi coral_2.JPG

Què no t’agrada?

No suporto gaire el picant. I no demanaria mai menuts. No pel gust, sinó pel concepte. Ara, si me’ls trobo al plat, els menjo!

I a la vida?

Se’m posa molt malament la crueltat gratuïta

I que se’t posa bé?

M’agrada molt que em diguin que sóc igual que sempre, que la popularitat no m’ha fet canviar gens.

Com afrontes el dia?

Faig un esmorzar molt poc glamurós. Un cop al mes comprem pa i ens preparem entrepans, que els congelem. Quan ens llevem, els posem al forn i els tornem a embolicar. No sóc d’esmorzar a primera hora. De fet, surto volant de casa perquè sacrifico l’hora de l’esmorzar per dormir més. Em costa molt llevar-me

Què piques?

Res, mai. Sóc d’àpats.

De postres, què vols?

Tinc una relació molt freda amb les postres. No em diuen res.

13_lecturas_Xavi coral_3.JPG

Entrevista per al Lecturas a Joan Pera

dissabte, 26/01/2013

El curs passat feia unes petites entrevistes setmanals a la revista Lecturas. Es va acabar a l’arribar l’estiu. Val a dir que em va fer molta pena, perquè m’ho passava magníficament bé. Les trobareu totes penjades al bloc.

Al bagul de l’ordinador me n’han quedat dues, que encara no les havia pujat. Ara, que fa aquest fred tan intens, ens anirà de perles una mica de l’escalfor de Joan Pera.

Que vagi de gust!

12_lecturas_joan pera2.JPG

Volia preguntar-li allò tan enze de si sempre li han fet broma amb allò que “és la pera”, però me n’he oblidat tan bon punt ha arribat. En Joan Pera encisa i et fa oblidar el guió. Ell sí que segueix el guió, a Violines y Trompetas, cada dia al Borràs.

Mira, jo vaig néixer amb el llombrigo trencat

Què mana?

Sí, en deien així. Em costava de cicatritzar. Sempre he estat delicat de la panxa, però m’agrada molt menjar. De fet, moltes vegades hem parlat mig en broma mig seriosament, de muntar un restaurant, amb la meva dona. Seria un restaurant on el més important seria el producte. Per això no l’obrim, perquè no hi ha bon producte avui dia.

Doncs jo no crec que sigui així. Crec que si se sap buscar, se’n troba de molt bo.

Les coses no són com abans, i jo sé distingir entre les coses bones i les que no ho són. Avui no em trobo gaire bé i estic convençut que és dels pesticides que hi havia a la síndria d’anit.

I qui cuinaria?

La meva dona! Jo també cuino, però segueixo les receptes al peu de la lletra i tot ho embruto! Ella, en canvi, ho fa per intuïció i li surt de meravella! Te un sisè sentit, perquè diu “quan vegis que està cuit, treu-ho del forn” I com es veu que està cuit?

Ets de xup-xup o de planxa i crus?

De xup-xup i de sucar pa! M’agrada molt el pa. Deu ser que em faig vell, només menjaria pa!

Què recordes de petit?

Els fideus del motllo de nou. Eren uns fideus cargolats i els trencàvem amb les mans abans de cuinar-los. Sempre he menjat fideus. A casa cada diumenge fem fideus a la cassola, amb costella. És la única recepta que em sé de memòria i em queda de meravella.

Quin és el secret?

Enrossir molt uns trossos de cansalada fins que quedin com llardons, juntament amb la costella. També hi afegeixo salsitxes. M’agrada que hi hagi tall. Llavors ve el sofregit: molta ceba, pebrot vermell i pebrot verd. Gairebé són fideus amb samfaina. Molt tomàquet i poca pasta. De fet, trobo la pasta molt pocasolta, és farina i aigua, només! Quan és temporada, també hi poso rossinyols i rovellons

Amb això que dius que no trobes bon producte, et deu costar amb els tomàquets, oi?

Tot ho faig amb RAF, i pels sofregits tinc un privilegi, uns pots de tomàquet en conserva que em porta una de les meves consogres, que és de Solsona. Si és per amanir, sempre de Montserrat, ben madur. Ara, quan trobo els de Mutxamiel, allò és un festival! I també els Cor de Bou!

Para, para….si ets l’enciclopèdia dels tomàquets!

Saps que els meus pares tenien una fruiteria? He crescut envoltat de pomes i escaroles! I el pare tenia barca. Al matí ens portava espàrrecs i cacauets, i a la tarda un peix acabat de pescar, excepcional. I nosaltres, els fills, sempre rondinàvem “una altra vegada peix!” Només ens agradaven els rogers i els calamars. La mare els feia a la bruta, sense netejar, amb bossa de tinta i tot! I amb el pop, que no sabíem què fer-ne, en feia croquetes!

I ara on compres?

Si tinc temps, sóc dels que faig quilòmetres per comprar bon producte.

12_lecturas_joan pera.JPG

Quin és el plat que et fa feliç?

Doncs una amanida de tomàquet i ceba dolça, de les que en diuen bavosa. Sóc feliç menjant-la a quarts de dues de la nit, quan torno de la funció.

Què esmorzes?

Com que sopo tard, al matí no tinc mai gana. Ha de passar una bona estona per agafar embranzida amb l’esmorzar. Això sí, si pogués menjaria un dels esmorzars de la meva infància. Vivíem al costat d’una botiga de menuts i veia com coïen en grans calderes. Acabades de bullir, menjàvem les turmes, el cor a la planxa, morro i pota al pil-pil. El meu esmorzar predilecte era la mamella enfarinada i fregida.

 No és com esmorzar un cafè amb llet, no

Clar que no tinc mamella cada dia a l’abast. I llavors em  conformo amb un magnífic entrepà de tonyina, pebrot vermell, olives i seitons. Mai més he tornat a trobar aquelles llaunes immenses de tonyina en escabetx que venien a la botiga de les olivetes, quan era petit.

Un entrepà contundent. I de què més farceixes el pa?
Un dels meus entrepans favorits és el de berberetxos. Tal qual: pa amb tomàquet i berberetxos, procurant que no caigui gaire suc de la llauna perquè sinó estova massa el pa i és massa fort.

12_lecturas_joan pera4.JPG

I què més recordes de quan eres petit?

Que a la peixateria llençaven les espardenyes, o me les regalaven. I ara van tan cares! Altres peixos que gairebé no veig és el congre, que nosaltres menjàvem el dia de sant Joan. I l’escrita amb patates, uhm, les patates eren excepcionals. Ara em ve a la memòria un dia que el meu pare va pescar una morena, llefiscosa. La va portar a can Dimas i el senyor Fàbregas va fer una paella i un suquet amb pèsols, excepcionals.

No m’has parlat gens de carn

No som de carn. Quan érem petits, només menjàvem costelles de xai quan teníem febre. Un cop l’any el pare matava un ànec per rostir. A ell li guardaven el coll, que el menjava amb gran delit. Tots el miràvem amb enveja, i sempre he pensat que aquell coll, que maig no vaig tastar, devia ser la delícia més impressionant del planeta.

Qui va a comprar a casa teva?

Mira, la meva dona compra el menjar i jo els capricis! Només compraria olives de kalamata, berberetxos dels que es guarden en vitrines…El menjar de debò mai no el trobo necessari!

Explica’m una anècdota alimentària

Un dia els caps de Focus em van convidar a dinar. Em van portar a un restaurant d’un deixeble de Ferran Adrià. Jo tenia molta gana. Per començar ens van donar una nècora minúscula. Amb la carta a la mà, vaig demanar una truita de patates, que per molt estranya que fos, segur que m’atiparia. Em van portar una crema de ceba, amb una escuma de patata i un rovell d’ou cru. Era deconstruida

Ets molt tradicional, eh?

No t’ho pensis. Quan feia la Estraña Pareja, passava tota la setmana pensant què cuinaria el diumenge, el dia que dinava amb la família. Retallava receptes de cuina i tot il·lusionat decidia fer  “Un micuit de foie adornat amb quatre perles de magrana i una reducció de Mòdena”. Però arribava el diumenge i a taula érem 25, la meva dona ja s’havia avançat a fer una bona olla de macarrons i el foie i les magranes quedaven per una altra ocasió

Per quan sou poquets…

Si només som quatre o sis, llavors, mengem qualsevol cosa!

I de dolços, que me’n dius?

M’agraden molt, però me n’haig d’estar. De petit era tirant a gros. Quan vaig dir a casa que em volia dedicar al teatre, em van dir “Que no veus que amb aquest cul no pots fer d’actor?”. No puc menjar tot el que em ve de gust. Ara, davant una merenga, no em puc resistir.

El teu secret més ben guardat

Abans de començar la funció sempre haig de menjar xuxes, ossets tous i ensucrats. Li dic al regidor “Si no em dones xuxes, no començo”. M’encanten!

 

 

MENÚ

Tacs de waygiu amb patates

Corball a la planxa amb verdures

Quatre gelats

Sal de Vainilla. Entrevista de Lluis Bonada, a El Temps

dissabte, 4/08/2012

http://www.eltemps.cat/article/675/A-la-cuina-dun-restaurant-les-relacions-sentimentals-esclaten-molt-facilment12_sal de vainilla_el temps.jpg

 

Entrevista a Pau Miró. Publicada al Lecturas

dijous, 12/07/2012

Autor, director de teatre, guionista i actor. El veiem a la Riera fent d’Eugeni. Fa calor, li ofereixo un gelat de.  El va menjant tot concentrat, de quin gust és? De remolatxa!

 _LBS3451.jpg

Li serveixo una copa de vi.

Beus?

Molt de tant en tant. Bons vins i bon whisky. També cervesa ecològica

I per què ecològica?

M’he acostumat a menjar d’una manera determinada. Els productes ecològics són part important de la meva dieta.

Que vols dir “de manera determinada”?

Seguia la dieta del dr. Jorge Perez-Calvo, ell l’anomena cuina energètica. I realment a mi em va funcionar. És un canvi de xip total, en el que has de comprendre que l’alimentació està directament relacionada amb les activitats que has de desenvolupar immediatament després de menjar.

Per què vas començar amb aquest tipus d’alimentació?

Vaig anar a Madrid a gravar una pel·lícula, una llarga temporada, i jo sóc de vida. Tot el dia menjàvem de tapes, molt marisc, ostres, callos….Vaig agafar una gastroenteritis que es va complicar i em va durar gairebé cinc mesos. Vaig pensar que em calia canviar la meva alimentació d’arrel.

I no vas optar per la medecina convencional?

Era més profund que posar-hi un pegat. Necessitava donar un tomb radical. I així ho vaig fer. Vaig deixar de menjar carn i vaig començar a seguir els preceptes del doctor, que són ben senzills, per altra banda: cereals integrals per esmorzar i dinar, verdures crues, crema de verdures per sopar.

Ostres, doncs jo t’he ofert pernil i bacallà!

I m’ha encantat! Ara no ho sóc tan radical. Faig “campana” de tant en tant. Penso que fins i tot saltar-se la dieta és saludable!

I quan vas a casa els pares a dinar…

Els meus pares són molt vegetarians, de sempre! I nosaltres, el meu germà i jo, érem vegetarians de petits. Recordo a casa, grans bols amb amanides, verdures de tota mena i la liquadora a tota marxa. Ens feien muntanyetes i figures amb les verdures perquè les mengéssim més a gust. Fa poc que em van confessar que quan nosaltres dormíem, ells s’atipaven de formatge!

I a tu t’agradava?

Si, no m’importava…Però a l’adolescència ens vam rebel·lar i vam començar a menjar “com els altres”, per no ser diferents. Vam descobrir l’entrepà de xoriç i el pollastre a l’ast…mmmmhhhhh, per a nosaltres, era diví!

I després, hi has tornat

Sí. Podríem dir allò de volta el món i torna al Born. Jo ja tenia l’hàbit, vaig fer el rebel una temporada i després hi he tornat. Perquè per a mi no és un esforç, sinó que em dona molta alegria, m’asserena, ho positivo tot molt més i m’ajuda a treballar millor. He comprovat que a les èpoques creatives, quan escric, si faig cuina energètica rendeixo moltíssim més, sóc molt més productiu.

_LBS3471.jpg

Què no t’agrada?

Des de petit em fa fàstic la llet. I ara em fan fàstic les carnisseries, tot i que menjo entrecots! Però la imatge de la carn crua em fa molta angúnia.

_LBS3458.jpg

Explica’m un sopar de festa

Crema de verdures amb alga hiziki. Agar-agar amb cogombre i llimona. Tofu amb gambes amb umeboshi.

Ho cuines tot tu?

I tant! Això sí, les postres les porten els convidats, i espero que sigui un pastís!

Ets llaminer?

Molt, moltíssim! Em perden els dolços. He descobert una botiga, d’una noia alemanya, Zuckerhaus, al carrer Parlament. És com una pastisseria de nines, on els pastissos són estèticament impecables. Se me’n van els ulls i el cap…

Doncs avui menjarem dues postres! Voldràs un té…

No. Fa un parell d’anys que m’he aficionat al cafè. Abans no n’havia pres mai, però com que tenia molta pressió, molta feina, el prenia per activar-me. M’hi vaig acostumar, malgrat no m’agradava. A poc a poc li vaig anar agafant el gust, fins que ara m’encanta, sobretot l’olor!

Quin altre vici tens?

L’aigua amb gas, el Vichy Catalan, ara és fonamental.

_LBS3453.jpg

Estel Solé. Entrevista al Lecturas

dijous, 28/06/2012

Diu un fragment del seu premiat poemari “Compro els productes amb més colorants”. Acabat el sopar sé que els colors del seu rebost són ben naturals. A La Riera és la Marina, la cambrera.

image003.jpg

He triat molta proteïna, potser convindria una verdureta

M’has sorprès, que mires l’equilibri dels nutrients?

Molt. Sóc l’invers a tothom. A casa menjo molt bé, molt equilibrat, i quan surto em deixo anar. Calculo que menjo bé un 80% del total de la meva dieta. Així em sembla que he fet els deures i quan surto puc menjar el què em ve de gust.

Què és per a tu una alimentació equilibrada?

Tot ho compro ecològic i segueixo els preceptes de la macrobiòtica. He llegit molt sobre nutrients i sobre sistemes alimentaris.

I quin és el teu llibre de capçalera?

El de la Montse Bradford. Però et fa menjar molt rar!

Rar?

Sí. Es basa tant en una sèrie d’aliments i en la combinació. El que passa és que si segueixes els seus preceptes de manera estricta et limita molt la vida social, i no hi estic disposada.

Des de quan segueixes aquesta alimentació?

Vaig començar el 2007, sent macrobiòtica. Vaig gravar una pel·lícula a Madrid, i estava allotjada a casa d’un actor, en Miguel Angel Silvestre i ell ho és. No és només alimentació, és una filosofia de vida, una mica complicada d’explicar, però es basa en equilibrar el ying i el yang. Hi ha aliments ying – més eteris -  i altres són yang – més terrenals – Si, per exemple et passes amb el vi – que és ying – i menges raves – yang – et trobes molt millor.  Em va agafar la vena. Ara bé, la macrobiòtica condiciona l’entorn i acaba sent molt endogàmica: els teus amics, sovint, ho són, i la parella també ho és.

image005.jpg

Quins avantatges hi trobes?

Tinc tendència a pujar de pes, per això em va molt bé controlar el què menjo. Depura molt i em dona molta energia. L’alimentació pot modificar l’estat d’ànim. Ara bé, t’ho has de fer a mida. No tothom reacciona igual als mateixos aliments. M’agrada experimentar i observar com el meu cos accepta aquest o l’altre aliment.

I quins hàbits has hagut de modificar?

No barrejo proteïna amb hidrats, perquè és difícil de pair. No bec llet, no menjo formatge, carn, ous ni sucre.

I la teva parella menja com tu?

No gens! Quan venen els amics els ensenya l’armari i la nevera perquè vegin la meva col·lecció d’aliments estranys. A vegades obre la nevera i em diu “no hi ha res”. I és plena a petar! I ell es queixa que tot el què hi ha és “el meu menjar”

I a ell, què li agrada menjar?

És un gourmet! No hi ha res que li agradi més que menjar. Ens hem venut el cotxe per poder anar a restaurants!

Quina parella!

Ara ens hem canviat de casa. I el què hem prioritzat és que tingui una cuina gran, amb llum natural. És el centre de la casa

image010.jpg

T’agrada cuinar?

Molt. Em relaxa tant! I m’encanta cuinar per als altres. Però ho embruto tot!

Va, una recepta…

Macero peix blanc amb una mica d’aigua i llimona, una mitja hora. El poso en una vaporera de bambú, protegit amb una fulla d’espinac. A l’aigua de la cassola hi poso una branca de lemongrass. Agafa un gustet fantàstic.

I què esmorzes?

Pa de kamut amb pernil o amb melmelada de maduixes sense sucre

Explica’m una anècdota de quan eres petita

A mi no m’agradava gens el xoriç. Era a la guarderia i feien fideus amb xoriç. Jo era molt tossuda, molt. Un dia vaig dir que no me’ls volia menjar, era petita, petita. La senyoreta va dir que fins que no acabés no em deixava aixecar de la cadira. Si dinàvem a les dotze, a les cinc de la tarda encara estava asseguda a la cadira, davant el plat de fideus. Quan em va venir a buscar la meva mare, va flipar, jo li vaig dir orgullosa “que havia guanyat jo. I que ja li havia dit a casa la iaia que no m’agradava el xoriç”. No tinc un record dolent sinó un magnífic record de victòria!

Els teus plats d’infantesa

Em va criar la meva àvia, perquè vivia al pis de sota de casa meva. Recordo l’arròs amb xampinyons i les carxofes saltades. Mmmmm, les carxofes. Són excepcionals. M’encanten, de sempre. El meu primer poema, era molt petita, va ser “Oda a la carxofa”

Què en penses de la pèrdua de tradicions culinàries?

És una pena. Hauríem d’integrar nous continguts sabent sempre d’on venim. El meu pare recupera la tradició. A Molins se celebra la Candelera. Fan un esmorzar de traginers, a la fonda, i mengen coradella, un plat de menuts guisats.

I tu en menges?

No puc amb els menuts. Mai a la vida. Recordo el meu tiet, que és un bromista, un dia ens va portar collons de toro. No m’ho podia creure

Turmes. Són boníssimes!

No les vaig tastar, no! Tampoc m’agraden els cargols. Quan era petita els anàvem a buscar. Em traumatitzava com els maltractaven. Jo no comprenia com podien menjar un animal que havien deixat morir de gana, amb aquella textura cartilaginosa. No m’agrada gens ni els cartílags ni la gelatina dels peus de porc.

Però els has tastat?

I tant, perquè el meu pare ens deia “com a mínim, tastar-ho”.  Ara bé, malgrat els cargols i les turmes, recordo amb molt afecte la casa de l’àvia a Masquefa. Ens uníem tota la família, a l’estil sicilià, i tots fèiem el dinar. Era molt divertit.

Amb què acabarem l’àpat?

Amb un pu-erh, el té vermell. És molt depuratiu. Als platós sempre vaig amb una tassa de pu-erh

Oscar Dalmau. Entrevista al Lecturas

dissabte, 16/06/2012

Cada migdia el veiem rere les seves immenses ulleres al Gran Dictat. No sabem si quan fa La Competència, a RAC1, també porta les ulleres posades, però a Semproniana no se les ha tret ni per mirar en lupa

_LBS0193.JPG

Blanc, rosat o negre?

No bec. Ni vi ni cap mena d’alcohol. No m’ha agradat mai. Tampoc bec Coca-Cola. Però com que avui és un dia especial, beuré Vichy.

Clar, avui anem a tot gas! Ets auster?

Si m’ho haig de fer jo, sí! Però quan vaig als restaurants, a lo grande! Mai demanaria una amanida a un restaurant, que això ja ho sé fer jo!

Ens partim uns plats?

Sóc dels de tastar, però cada ú al seu plat. Compartir és més femení.

Com comences el dia?

Tinc moltes al·lèrgies. El meu homeòpata em va recomanar prendre té. Cada matí em prenc el genmaicha, un té amb arròs torrat i crispetes. Menjo un pa de llavors amb tomàquet, oli verge i pernil cuit, que compro a l’Obrador. I ho complemento amb fruites vermelles: gerds, maduixots, nabius i móres.

Ara entenc d’on treus tanta energia…I on dines?

Als restaurants del voltant de la ràdio, amb l’Òscar, el meu soci. Ens agrada anar al japonès. És excepcional l’anguila fumada, i el fetge de rap…

Quins aliments tan exòtics…Sempre t’han agradat els menjars rars?

No, ni molt menys. El meu punt d’inflexió va ser als vint anys, quan vaig sortir de casa. Abans només havia menjat “de nen”. I el peix era molt avorrit, sempre arrebossat…el trobava soso. Llavors vaig descobrir

No t’agradava el menjar de la mare?

I tant! Fa una sopa de verdures excepcional, fricandó, trinxat, arròs amb conill, ous farcits, arròs d’estiu , amb tonyina i maionesa, i el braó al forn amb patates…

Braons! Jo també en menjava. Ja no se’n troben!

Estem perdent molts plats. Sort dels menjadors escolars, són  els qui conserven i transmeten la cuina catalana domèstica de diari! Però clar, el gust no el tenen resolt, cuinant per a mil!!! Caldria una assignatura sobre alimentació, a l’escola.

_LBS0194.JPG

Cuines?

No me n’han ensenyat. A casa cuinem molt senzill, però de tant en tant fem algun plat que ens omple d’alegria. L’altra dia vam fer uns pèsols amb calamarcets, amb un sofregit de ceba, impressionants. Tot i que a mercat me’ls van recomanar de fer-los crus, amb anxoves. Els has tastat?

No. Molt interessant. De quines fonts treus les receptes?

Internet, mercat i mama.

I quin és el teu plat estrella?

La truita de patates. Les patates i la ceba han de ser molt grans, així només n’haig de pelar una de cada. Primer pelar la patata, perquè si primer pelo la ceba, ploro més estona. Llavors, oli extra verge, molt bo, que m’envia el meu sogre, que és pagès.

Vaja! Deus tenir bones verdures a casa

Excepcionals. A més em porta borratges, que aquí no en trobo. Són boníssimes bullides amb patates i fan un brou increïble.

“Agua de borrajas”.

Sí. També conrea préssecs, amb una cura impressionant. Els embolica un a un per protegir-los dels ocells. Una feinada…però el camp no dóna, avui dia. Hi dedica totes les hores, i de cop hi ha una glaçada i el preu del producte davalla fins a límits ridículs.

_LBS0187.JPG

Mengem unes galtes de porc. Ets d’embotit?

Moltíssim. No podria ser musulmà, jo. Una vegada vaig anar a un metge que m’explicava que som el què mengem i, que els aliments poden actuar com a medicaments. Em va treure la llet, el suc de taronja a primera hora…jo anava escoltant, i al final, tement el pitjor, li vaig preguntar: i els embotits? I em va dir que si eren bons, endavant. Vaig sospirar alleugit….

Què menges quan et sents dèbil?
Un caldero de llamàntol, a la Florentina, el meu restaurant de capçalera. És la pocima que em refà. M’encanten els musclos amb tomàquet i allioli que fa la Marga

Ets del ram de l’all?

Molt. Em transporta a quan era petit. El meu pare esmorzava cada dia torrades amb all fregat. Saps que? El meu pare ha sopat tota la vida el mateix: truita de patates.

Si em presento a casa teva sense avisar, que em donaràs?

Marxarem tots a sopar fora! Ara, admiro la gent que aglutina gent a casa seva i que saben cuinar, perquè cuinant fas feliç a la gent.

A què t’agrada que et convidin?
A una paella. És química pura: l’equilibri entre l’arròs i el brou, el temps de cocció, la temperatura. No pot fallar cap paràmetre. A Barcelona costa molt trobar bones paelles, sap greu. La millor que he menjat és a un poble de Castelló. Quan era petit, la meva iaia Antònia feia arròs cada diumenge, era el centre de peregrinació de tota la família . I jo no ho valorava! Jo deia que semblàvem xinos, tot el dia menjant arròs.

I per postres, que vols?

No sóc gaire de dolços. Això sí, el meu aniversari no hi pot faltar el tortell de pasta de full amb nata!

 

David Selvas. Entrevista al Lecturas.

dimecres, 6/06/2012

El veiem cada dia a la sobretaula, a la Riera. A Semproniana se sent com a casa seva, potser perquè a la sèrie és l’Ernest, el responsable del restaurant. “La cuina és el motor de la vida”, diu.

_LBS0019.JPG

-          Amb gas o sense?

L’aigua amb gas i la vida amb xispa.

 

-          Què és per a tu una festa?

Anar a sopar a un restaurant. Per a mi és un gran pla, és el millor regal que em pots fer. A tot arreu tinc llistes de restaurants

 

-          Quins són els teus preferits?

Tots, mentre siguin bons. Ara bé, els vegetarians m’interessen poc, trobo que els falta alguna cosa: textura, sabor, i hi ha poc per triar. Que em limitin em molesta, ja triaré jo no menjar carn, no vull que els altres em triïn.

 _LBS0005.JPG

-          I què et molesta d’un restaurant?

El servei em pot tirar enlaire un sopar. Les estructures fèrries, per exemple, aquells que sempre diuen “Això no entra, o això no es fa així”. I també em molesten molt els cambrers invasius, que t’interrompen constantment. M’agrada el servei àgil, agradable i natural.

 

-          Cuines?

Molt. És una de les meves aficions. M’apassiona la cuina, per a mi no és una obligació, al contrari. De fet, els àpats m’organitzen el dia.

 

-          D’on et ve la fal·lera culinària?

La meva mare cuina molt bé. I he crescut en una cuina. A casa, la cuina era la peça principal, els fogons s’unien  amb la taula del menjador, i nosaltres, els germans, fèiem els deures mentre la mare cuinava…A mi m’ha agradat això de la cuina, en canvi els meus germans són mals cuiners i mals menjadors.

 _LBS0045.JPG

-          Quins són els plats imbatibles de la teva mare?

L’escudella. És impressionant

 

-          Dinaves a l’escola?

  1. El menjar era horrorós, però jo m’ho menjava tot perquè tenia molta gana. De petit tenia tendència a l’obesitat. Era tot rodonet. Havia arribat a pesar 90 quilos. Als quinze anys faig fer una dieta ben feta, i mai més m’he engreixat. La meva mare ens ho ha vigilat molt. I jo associo prim amb guapo. Sempre estic fent règim, sempre vigilo.

 

-          A què no et pots resistir?

A les ostres, i al foie, el micuit. Són la meva perdició.

 

-          I què no menjaries mai?

Sóc un tot terreny. Tot ho menjo. Però a un restaurant no acostumo a demanar mai llegums estofats, tot i que si me’ls donen, me’ls menjo, i si sóc a Castella i estic en un poble on  són típics, sí que en demano.  Però no m’agrada gens la fabada, per exemple. Ara recordo que no vaig poder menjar insectes, en un viatge al Vietnam. En canvi sí que he menjat tortuga, a Cuba.

 _LBS0030.JPG

-          Ets curiós amb el menjar quan viatges?

Si, molt. I m’encanta el picant. A casa no me’n poso gaire, però tinc un amic mexicà i gaudeixo molt de la seva cuina picant.

 

-          Els catalans tenim l’umbral del picant molt baix, no ens som gaire partidaris

És cert, i als catalans els costa obrir-se a altres cuines perquè tenim un gust molt poc estrident

 

-          Com veus la cuina catalana actual?

Tenim una cuina molt més variada que la italiana, però és molt més fàcil menjar una bona pasta a Barcelona que una bona paella. No es comprèn. Potser és que la cultura de la Mamma els ha fet sentir-se orgullosos de la seva cuina i dels seus productes, que respecten amb devoció.

 

-          Jo crec que el què costa és identificar què és la nostra cuina.

La nostra cuina són els acabats, el punt final, en forma de picades. És com l’accent d’un plat. En català i castellà una paraula es pot dir igual i es diferencia per un accent, aquest accent català és la picada.

Nosaltres, els catalans, ens distingim pels matisos. Per a un xinès l’escudella i el cocido són el mateix plat, per a nosaltres és absolutament diferent.

 

 

-          Què hi busques amb la cuina?

Em relaxa molt.

 

-          Hi ha qui s’estressa, cuinant!

Jo m’estressava fins que vaig aprendre a organitzar-me. Vaig fer un curs de cuina, fa tres anys, durant quatre mesos, a Bell-Art, una escola per a professionals. Allà vaig aprendre el funcionament d’una cuina. He oblidat moltes elaboracions, però he adquirit el sistema de treball i ara tot és més fàcil.

 

-          Llibres o imaginació?

Algun llibre estimat. Però, sobretot, busco receptes per Internet. M’atreveixo amb tot. Intento seguir la recepta però si no trobo algun ingredient, llavors improviso.

 

-          Si aparec a casa teva sense avisar, com ho solucionaràs?

Amb una truita de patata. El meu truc és donar a les patates i la ceba un primer toc fort de temperatura d’oli, i després abaixar el foc al mínim i poxar-les, fer-les coure lentament. Molt important és que l’ou, la patata i la ceba estiguin una estona amalgamant-se, abans de quallar la truita, que sempre s’ha de fer amb oli nou.

 

-          Com comences el dia?

Necessito menjar de seguida que em llevo. Esmorzo cereals, iogurt, mel i nous.  El doctor Broggi va dir que no sabia com havia arribat amb salut a la seva edat, però que cada dia menjava mel. D’ençà jo també en menjo cada dia.

 

-          Com és la teva relació amb el porc?

Fantàstica! El meu pare tenia una granja de porcs. M’encanten els embotits, sobretot el cuit. La catalana trufada és la meva debilitat.

 

-          Vols postres?

No en menjo mai. No sóc gens de dolç. Deu ser que els vaig avorrir. El meu avi és pastisser, a Santa Perpètua, Can Jansana. Jo rondava sempre per l’obrador. M’encantava la crema. I també una mena de galetes fosques, no recordo el nom, però es feien amb les puntes de les masses crues de brioix, croissant, ensaïmada, tot barrejat i cuit empolsinat amb sucre. Ara ja no es troba….

 

 

 

 

Lloll Bertran. Entrevista al Lecturas

diumenge, 3/06/2012

_LBS9345.JPG

Tot arribant a Semproniana ha saludat a mig barri. Dinem i després marxa volant a fer Violetas y Trompetas amb en Joan Pera. Surt de Semproniana i saluda a l’altre mig barri. Ella és àcida, salada i molt dolça. Una sibarita de la vida.

No sé mai que triar, davant una carta de restaurant m’enllollerno amb tot.

(Ric)…Ja veig que estàs tot el dia barrinant! Blanc, rosat o negre?

Sóc abstèmia, però valoro molt el vi, el tasto olorant-lo. Quan hi ha una festa l’esperit del vi hi és present i a mi m’entra pels porus i la pell. És una altra manera de beure’l, per això estic tan animada com tothom

_LBS9354.JPG

Tens enyorança dels plats de la mare?

No en puc tenir perquè cada setmana els vaig a veure a Igualada. Fa uns macarrons i un arròs a la cassola amb marisc i carn, impressionants. Quan arribo a l’alçada del Bruc, paro el cotxe i faig un truc. “Ja hi sóc!” i la meva mare tira l’arròs a la cassola.

Segur que ja no berenes el mateix que quan eres petita

Doncs m’agrada molt berenar. Fas una parada entre el dinar i el sopar.  Però és veritat, ja no bereno aquell pa amb oli i xocolata, o el pa amb vi i sucre que menjava el meu cosí. Érem una colla a casa, hi vivien els meus cosins, perquè els seus pares eren firaires, tenien autos de xoc. Sempre érem al terrat, jugant, i la meva mare ens cridava a berenar i treia totes les llesques.  El cosí gran sempre deia:  “ tieta……me’n faràs un altre?” A vegades allò més simple és d’una grandesa immensa. Un bon pa, un bon oli, una bona xocolata….Quins records!

Regala’m un altre record…

M’agradava molt anar a comprar, de petita. Jo era la de les llistes, de fet vaig aprendre a escriure bé el català gràcies a les llistes de la compra que feia amb la meva mare, que en sabia molt perquè va fer l’escola en català. Fixa’t que va tenir de professora la mare d’en Salvador Puig Antich!

_LBS9356.JPG

Eres una nena entremaliada?

Gens. Era molt obedient, molt xerraire i riallera. Això sí, a casa només arribava la meitat dels cigrons que la mare em feia anar a comprar. Me’ls menjava com llaminadures! Combinava els cigrons amb les miques

Miques?

Sí. Una meravella. Són retalls d’embotit minuciosament tallats. La mare em feia uns entrepans impressionants. Eren l’enveja a l’escola . Sóc molt generosa, però la darrera mossegada era la única cosa que no donava!

Què cuines?

Admeto que jo no cuino. Ho fa en Celdoni Fonoll, la meva parella. A casa mengem molt bé, molt saludable: vapor, forn…Menjar sa no és gens avorrit, si no volem que ho sigui. Ens entusiasma l’all, cada vespre sopem amb allioli, de l’autèntic, fet només amb all i oli. Som de la cultura de l’all. A més és un antibiòtic natural, deu ser per això que mai no em poso malalta!

I no et repeteix?

Saps que no he patit mai un mal de ventre? No em repeteix, no, però pateixo una mica per l’olor. No en menjo si haig de fer seqüències prop d’algú. Ara, a la bossa mai pot faltar el Fluocaril per flitar bé la boca!

Potser t’ajuda tenir Fonoll al teu costat, per evitar els mals de ventre?

I per moltes altres coses. És el meu suport. Ja ho veus, Fonoll i Lloll rimen, no podia ser d’altra manera, havíem d’estar junts. No tinc mals de ventre perquè segueixo els preceptes del meu pare: menjar de tot i no abusar de res. El verí és la quantitat, mai l’aliment.  A més, ens complementem, ell menja el tall i jo escuro els ossos. M’encanta escurar!

Què et fa mal de ventre?

Deixar menjar al plat. No em sembla bé. Ara bé, m’agrada sentir-me satisfeta, però no tipa. Si no em puc acabar el què hi ha al plat, m’ho enduc en una carmanyola. A l’escola, a l’assignatura d’urbanitat mai no vaig acceptar la norma que deia que “una senyoreta adequada havia de deixar relleu al plat”. Penso que per demostrar que t’agrada s’ha de sucar pa. Jo m’ho menjo tot, també les salses, perquè són ingredients, s’hi ha posat carinyo!

_LBS9373.JPG

Quina és la millor salsa?

Un petó, una bona carícia, una bona paraula, són per sucar-hi pa.

Què és important per a tu en una taula?

Una bona companyia fa més gustós el menjar.

A què no et pots resistir?

Els peus de porc em tornen lela, de totes maneres. I a Igualada hi ha un restaurant on fan un ventre excepcional.

No et fan angúnia els menuts?

Em fa angúnia els llocs bruts, mai cap aliment

I què no t’agrada?

No aconsegueixo menjar el peix cru. Quan vaig a un japonès, menjo tempura.

No menges peix?

Si! Però mai cru. El peix, però, ha de ser ben net i sense espines, a filets.

Tens alguna espina clavada?

Cap. Deu ser la defensa de la bèstia, perquè tinc molt bona memòria, però oblido immediatament tot el què no m’ha agradat. No és que hagi fet cursos, em surt natural. Llenço a la paperera, sense possibilitat de reciclatge, del meu PC…

I què et fa mala espina?

Cada vegada som més humans però ens anem deshumanitzant cada dia més. Com diu en Celdoni “Sort que en aquest coi de món de mones, amb més bèsties que persones, mig món es riu de valent de l’altre mig món, amén”. Tinc la sort que visc envoltada d’éssers extraordinaris. Estic tan ben acostumada que em sorprèn que la gent tracti malament als altres. Un dia vaig dir a una noia d’una gasolinera que portava unes arracades molt boniques, i em va respondre que estava molt feliç perquè algú li havia dit unes paraules amables. No sóc la Mery Poppins, però si algú em demana alguna cosa i li ho puc donar, no m’ho penso dues vegades…Donar un cop de mà no és tan difícil, i és sempre una bona inversió, tot et torna. Per cert, m’agraden molt les teves entrevistes, no són bunyols de vent.

Gràcies!! Amb quin aliment t’identificaries?

Jo sóc un “llollbarro al fonoll”!

_LBS9382.JPG

Menú

Tonyina marinada amb maduixots

Galtes de vedella amb garnatxa

Pastís de xocolata amb xufla

Dídac Valera. Entrevista al Lecturas.

dimecres, 30/05/2012

_LBS9054.JPG

Quedem a Pla dels Àngels. Tot i que ve mudat i pentinat, les mans delaten la seva feina diària a l’hort.

És el pagès que ens ensenya a tenir cura de la terra a Benvinguts a l’hort, cada dissabte a dos quarts de nou a TV3

Un record d’infància

A l’estiu, a Andalusia. El meu avi tenia terres, hi conreava raïm de taula. Feia molta calor, molta, però ells menjaven cocido de carbassa, cigrons i patata, bullint! Jo no entenia com podien menjar allò amb aquella calor i a mi no m’agradaven gaire. El que sí que m’agradava molt era la fritá, una mena de samfaina amb emperador. Un plat que enyoro d’aquella època són les migas, les feien amb una pasta de farina, amb una pebrot sec. Són plats que marquen la procedència, que ens fan sentir part d’una cultura, tenen més importància que el seu poder alimentari. Dels avis d’aquí, recordo molt menjar mongetes del ganxet amb coliflor amb l’avi, quan tornàvem de missa. Es barreja el record dels moments amb els plats.

_LBS9068.JPG

Dinaves a l’escola?

De molt petit, i no m’agradava gens. No tinc cap “trauma” de cap aliment i sí tinc un record d’una escena que ara em fa riure, però aquell dia no em va agradar gens. La meva mare, farta de sentir que em queixava de quedar-me a dinar a l’escola em va dir que aquell migdia em vindria a buscar. Era l’hora de dinar i em vaig treure la bata perquè “la meva mare em venia a buscar”, li vaig dir a la mestra. Ella em va respondre que mentre no vingués, anés tirant cap al menjador. Vaig acabar menjant l’arròs amb tomàquet, amb tots els nens, sense bata…

T’agrada cuinar?

Molt. Però a casa del herrero cuchara de palo. Malgrat conreo verdura ecològica i puc gaudir-ne de la millor en el seu millor moment, vaig molt de bòlit i a vegades ni cuino ni puc menjar bé. Ser pagès implica hores, que manllevo a la cuina, o a l’inrevés! Ara bé, crec fermament que s’ha de cuinar, perquè els fogons són el vincle amb la natura. Seria una llàstima perdre els coneixements culinaris, tenint els productes que el nostre clima ens proporciona. A més no cuinar és la manera més efectiva d’aprimar-nos culturalment, i d’anar perdent trossets de la nostra identitat

_LBS9076.JPG

Què cuines?

Ara faig plats que no m’ocupin molt de temps: el trinxat de col i patata, un remenat amb faves i botifarra negra i els pèsols ofegats. Tots aquests plats els faig ràpid i  boníssims, però no em demanis que faci una truita de patates. No em surt! No sé perquè!

Ets de restaurants?

Sí! M’hauria agradat tenir un restaurant! És una de les il·lusions de la meva vida. La cuina m’interessa, els fogons, però també la gent, la sala. Jo seria dels que estan dins i fora, a la vegada!

Ets viatger?

Poc, perquè m’arrela molt la meva feina, però anhelo tenir temps per descobrir nous paisatges, i noves cuines!

Què és el més rar que has menjat?

Exceptuant els cucs de l’amanida?

Bona! Has menjat mai insectes?

Ai no, això segur que no! En canvi, sóc de tastar-ho tot, i tot m’agrada, tot.

Quin aliment és el que et fa perdre el cap?

Les vieires.

Ets llaminer?

Massa. Em perd el calaix de les galetes i les xocolates de casa ma mare. No m’hi vull ni acostar, perquè quan començo fins que no he acabat tota la rajola de xocolata o tot el paquet de galetes o de croissanets, no deixo d’endrapar. I m’haig de cuidar, perquè tinc tendència a engreixar-me, i sóc molt presumit….

_LBS9079.JPG

On compres?

Al un SUMA de Mataró, un petit supermercat que desmitifica la idea de la fredor d’aquesta mena d’establiments. La Pilar, la mestressa, té molt bona carn i sempre aconsella el millor.

Et cuides?

Molt. Mira menjo segons gasto. Si sé que només faré tractor, esmorzo un got de llet de civada i unes torrades. Si haig de sembrar o collir, menjo un bon entrepà.

Què et fa venir mal de panxa?

Malgrat soni a tòpic, considero que la política té una assignatura pendent amb la societat. És un desastre el què s’està coent avui dia. Es demostra que l’Antic Règim no s’ha abolit. Els pobres són pobres de solemnitat, i els poderosos cada dia ho són més.

_LBS9081.JPG

Si tinguessis recursos que milloraries a nivell alimentari?

Educaria en alimentació als infants, que és quan la persona es desenvolupa i adquireix els hàbits que els acompanyaran tota la vida. Implementaria projectes educatius en els menjadors escolars, en la quotidianitat dels infants, d’aquesta manera eradicaríem l’obesitat infantil. Jo mateix estic definint un projecte amb un dietista per fer una cuina central i proveir de cuinats amb productes ecològics, de proximitat i d’horta als menjadors escolars.

Quin seria el missatge a transmetre?

Els nostres camps tenen la missió d’alimentar la societat, no de fer d’atrezzo als urbanites.

_LBS9106.JPG

Entrevista al Lecturas. Joan Valls

dimecres, 23/05/2012

MENU

Ou d’ànec amb bolet portobello

Fetge d’ànec amb gelat de parmesà

Tiramisú

 

Presenta Hat Trick Total, diumenges a les onze de la nit a Sport3

LBS_4298.JPG

Ets de xixa o de fulla?

A vegades sóc herbívor i menjo verd com una vaca. I a vegades sóc carnívor i em menjaria la vaca sencera. Tinc etapes de tot. Quan tinc el moment carnívor mossegaria la primera cama que trobés.

Ep! Ho transcric, eh? Llavors no diguis que no ho has dit!

Femenina, eh? Una cama femenina! Ara, quan menjo amanides no menjo quatre fulles, faig amanida per quatre!

LBS_4277.JPG

Cuines?

Clar! Cada dia i cada dia aprenc trucs de cuina. Tu saps com es fa la carbonara?

Sense nata…

Si. Hi ha molta confusió sobre la carbonara. No s’hi posa mai nata. Només el bacon, l’orenga i un ou deixatat en una mica de brou, i sobretot, el secret….un bon tros de pecorino. M’ho va ensenyar un amic de Nàpols. Estàvem amb Zambrotta, un jugador del Barça i ens en va ensenyar als dos. Jo sóc com els xinesos…

Què vols dir?

Que ho copio tot! Quan descobreixo un nou plat, no paro fins que el sé cuinar.

I què t’agrada més cuinar els plats de sempre o innovar?

Innovar! Faig un pastís de foie, xocolata, codony i salsa de taronja que em queda de pel·lícula! Sóc un boig de la xocolata. Assassinaria per la del 70% de cacau. Per cert, faig el tercer millor coulant del món.

El tercer?

El primer el fas tu, el segon en Pedro Monge….

Qui?

No el coneixes? És un cuiner nòmada. Un personatge, que va estar amb en Ferran Adrià. Ha voltat per tot el món i ha cuinat per Mick Jagger, Clinton i Steven Spielberg. Una nit vam cuinar per gent molt important. El vaig acompanyar, va ser un luxe, Vaig fer el meu foie amb llenties flamejat. Com que no trobava conyac, el vaig flamejar amb ratafia, i va quedar fantàstic. Els clients van dir que les llenties i les postres – que també vaig fer jo – era el millor del sopar! Ara, ell em va ensenyar a arrebossar uns grills de mandarina gelats en caramel. Són espectaculars, i d’una senzillesa absoluta.

LBS_4263.JPG

D’on ets fill?

De Barcelona, de Sant Gervasi Cassoles, per això m’agrada cuinar! No em fa mai mandra. Arribo a casa a la una de la nit i sóc capaç de preparar-me una pasta. I si tinc temps…puc cuinar durant hores. Recordo una recepta de dues pàgines, uns calamars farcits, vaig estar-m’hi  sis hores! I gairebé se’ls menja un gat!

On compres?

A les botiguetes del Poble Nou. M’agrada fer fotografies de llocs abandonats, en vaig fer un llibre, i durant sis anys vaig recórrer el Poble Nou, buscant antigues fàbriques. A la vegada vaig descobrir botigues boníssimes i m’hi he fet fidel. Tot i viure a Vallvidrera, el pernil el compro a la Xarcuteria Recasens. Com que no m’ubicaven al barri, un dia em van preguntar d’on era i quan els vaig dir que vivia a Vallvidrera, van quedar al·lucinats. M’encanta anar a les botigues, on et tracten com una persona.

I no vas a mercat?

Em fan pena els mercats. Se’ls estan carregant tots. Els posen tan “monos” que perden la identitat i els treuen l’ànima. Santa Caterina és una turistada. Estic d’acord en que els arreglin, però em rebenta que vulguin semblar Manhattan.

LBS_4259.JPG

Nevera plena?

No sempre! A vegades la nevera fa eco. La meva vida és molt caòtica, però sempre que puc, procuro tenir-hi coses bones.

Llences menjar?

Poquíssim! M’encanta aprofitar les restes. Amb quatre coses en faig un plat. Recordo un dia que tenia un parell d’ous, uns quants macarrons, olives verdes, tàperes i formatge. Vaig fer-ne una truita, amb tot plegat. Brutal! Ara és un dels plats importants de casa meva!

I ja recordes totes les receptes que inventes?

M’ho apunto tot! Una vegada vaig apuntar la recepta d’unes vieires d’un bar d’A Corunya, les vaig fer algunes vegades, i he perdut la recepta! He tingut un disgust!

Demanes les receptes dels plats que menges als restaurants?

Sí, moltes vegades. I vaig als restaurants a menjar un determinat plat. Per exemple, vaig al Mario 2 a menjar pasta amb bolonyesa. És espectacular. Fa 20 anys que la fan igual. Si els restaurants canvien el plat que a mi m’agrada, no hi torno mai més!

Et trobarem a un restaurant ètnic?

Sobretot asiàtic. Un dia vaig dir a un grup d’amics que jo feia millor el sushi que el del restaurant on estàvem sopant. Els meus amics em van reptar a fer-lo. Vaig estar quatre dies fent sushi, potser en vaig fer 100, i me’ls vaig menjar tots jo! També m’agrada molt la cuina africana, la de Camerun. Hi vaig moltes vegades, perquè sóc molt amic de Cameni. Si em conviden a dinar a les cases dels amics de Cameni, és de cortesia menjar el què em donen, no?
Les primeres  vegades se’m capgirava l’estómac, però a tot t’hi adaptes. Recordo que un dia em van donar una bossa de paper de diari, amb una plat que en diuen Soya. Quan els vaig demanar què era, em van dir que era porc a la brasa. És brutal. Ara en menjo sempre. Un dia mirant un reportatge a la tele que parlaven de cuina camerunesa, vaig descobrir que es tractava de lèmur, una mena de rata!

T’avorreix la cuina tradicional, doncs?

No! En cap cas, però és veritat que gaudeixo amb la fusió, perquè la meva vida és així. Sóc anàrquic i tot ho fusiono.  Tant menjo un sushi com un caldo. Em torna boig el caldo, el faig jo i me’n menjo litres!

Ets anàrquic, també, amb els horaris?

Sóc lliure. Menjo quan tinc gana i em ve de gust. Què vol dir això de “l’hora de dinar”? També hi ha una “hora de fer l’amor”? Jo tinc gana. Dino, i al cap de mitja hora torno a tenir gana…Sempre que puc faig horaris de “guiri”

I com passes el cuquet, la gana?

Em mato a Conguitos. Són la meva perdició. I quan escric necessito xocolata. Deu ser que gasto fòsfor o algun nutrient que es troba a la xocolata…

LBS_4254.JPG

I, de quan eres petit, què m’expliques?

Que menjava molt malament. La meva mare em renyava perquè deixava tot el menjar arraconat al voltant del plat. Dinava a l’escola i la majoria de l’àpat anava sota la taula, enganxat. Però en tinc un record entranyable. Al matí anava a peu a l’escola per passar per la pastisseria de la plaça Arbós i comprar-me un xuixo!

Què no t’agrada?

Les ostres em fan angúnia. I la meva mare m’ha explicat que quan estava embarassada de mi va patir una intoxicació d’ostres. Potser aquesta és la raó del fàstic que em fan….Un dia a Camerun em van ensenyar un cubell gran ple d’erugues, a punt per fregir…En principi vaig sentir rebuig, però després vaig pensar en les nostres gambes, no són gaire boniques, són com insectes, però no ens fan fàstic perquè tot és cultura. A Hondures mengen iguana i els fa fàstic el pollastre…

 

Si tinguessis poder per canviar alguna cosa, des del punt de vista alimentari…què faries?

Poaria a la presó als que fan publicitat enganyosa. Els que diuen que tot és natural i, llavors, mires l’etiqueta i tot està ple de conservants i E-15 i E-65. Més que un producte, sembla un joc d’enfonsar barcos.

I ja que em dones poder, també posaria a la presó tos els que fan xuixos. On és la crema? Ja no es troba…

I vetllaria per la salvaguarda d’espècies. D’aquí a quatre dies ja no quedaran gambes, només les podran menjar els polítics…Em fot molt que es matin dofins per fer abrics.

I de casa teva què canviaries?

La vitroceràmica. És horrorosa, des que no tinc gas, flama, les patates fregides no em surten igual. I a més no puc cuinar amb fang. Un desastre!

I d’on et ve aquesta fal·lera gastronòmica?

Vaig començar amb Luis Bettonica. Sempre dic que a mi “Luis Bettonica em va fer periodista”. Encara recordo el primer article que vaig escriure, es deia “la paella valenciana”. Amb en Bettonica vam fer moltes guies gastronòmiques, de restaurants, de ciutats….

Què enyores d’altres èpoques?

Les botigues petites, de comerç tradicional.

Què esmorzes?

Un got de llet freda amb Nescafé. És l’únic cafè que bec en tot el dia.

Explica’m una altra recepta, va…

El gaspatxo caribeny. El faig com el gaspatxo tradicional, però hi afegeixo un alvocat, que trituro, i també un alvocat a dauets. Boníssim. El vaig tastar a Washington, on vaig conèixer un cuiner català que feia cuina caribenya. Fusió total.

LBS_4257.JPG