Al sofà dels matins de TV3, l’Empar Moliner, explica que la setmana següent marxa a Paris. Està molt contenta perquè no hi ha estat mai.

-          No has estat MAI a Paris? – pregunten amb una sorpresa majúscula tots els presents. Sembla que no es pot viure si no s’ha anat a Paris. És com si als 40 fossis verge, tenint dues criatures, o com si mai no haguessis tastat el foie. Hi ha coses inconcebibles, a certes alçades de la vida.

En aquell moment, a mi se m’acut dir que el dia següent jo marxo a Càceres. I pregunto quants dels presents hi ha estat.  Per descomptat que no hi ha estat ningú.

Em surt la vena reivindicativa: Reivindico que abans d’anar a Paris s’hauria de conèixer bé l’entorn, i que segur que tampoc no han estat mai a Sant Pere de Riudebitlles

-          Convindràs que no és el mateix Càceres que Paris – replica la sempre enginyosa Empar.

En això té tota la raó, l’Empar, no és el mateix: Càceres és molt més llunyana, tremendament exòtica, infinitament més autèntica i tres vegades més glamourosa que París. Bé, aquesta darrera afirmació és, potser, la menys objectiva.

En una hora i escaig has realitzat el vol BCN-CDG (Charles de Gaulle, pels neòfits en viatges a Paris).  En dues hores et plantes a Viena, i en set hores a Nova York. Per anar a Càceres, et cal un mínim de vuit hores, pel cap baix i sense exagerar. Primer, un AVE, BCN-MAD. Després, un cotxe per travessar el ventre de Castella fins arribar al cor d’Extremadura. Si us agraden els paisatges extrems, sorrencs i, sobretot, solitaris, no cal que aneu al desert d’Atacama. El paisatge d’Extremadura, amb les alzines vorejant les carreteres té un no sé què exòtic, feréstec i, us ho asseguro, solitari, que farà les delícies dels que busquen emocions fortes. La calor, com ha de ser, implacable.

el sostre de caceres

La ciutat de Càceres està impecable. Més enllà d’un Kiddy’s class i un Women’s secret, que ho trobes fins i tot als poblats masai, la resta és autèntica, autèntica. Hi ha monuments per donar i per vendre. No us defraudarà. I tot a mida humana, res de tot allò de Paris, que has de caminar uns 40 quilometres i fer-ne 3 de cua per veure un no sé què. Càceres no està malmesa perquè, clar, hi van mitja dotzena de turistes l’any….Per això conserva la seva autenticitat. Molt més autèntica que el Basar de Marràqueix, on les espècies semblen enganxades amb cola blanca, porten tants anys allà que jo diria que són les originàries, les portades per Marco Polo.

Paris és una sucursal de l’Eixample. Hi ha tants catalans que quan sents algú que diu Bon jour, et quedes amb cara de sorpresa…Què diu aquest ara? Busca un català a Càceres! Busca’l!

hola!!! què hi ha algú???

Res, res, que estic encantada amb aquesta escapada de tres dies, en la que he menjat Torta del Casar fins rebentar i un nou embotit, un embotit tradicional que no havia tastat mai. Ho veus com us ho deia? A Càceres, la sorpresa i les novetats estan garantides. És un descobriment! L’embotit es diu PATATERA, i té molta gràcia. Clar que porta patata, però també carn de porc, greix i pebre vermell de la Vera.

Sembla ser que era un embotit molt humil, que menjaven els menestrals que ajudaven a fer la matança del porc. Es feia amb els retalls de carn que els amos de la casa rebutjaven. Deu ser per aquest origen humil que ha quedat una mica més amagat. No s’ha valorat tant, no se li ha donat importància, i aquest fet l’ha resguardat dels turistes i de les elaboracions massives.

patatera picant amb mel

Res, visiteu Càceres, abans d’anar a Paris, o després. I….mengeu patatera!

http://www.patatera.es/