Entrades amb l'etiqueta ‘Anna Rius’

Un, dos, tres…divuit anys! El regal de quatre blocs amics

dijous, 9/02/2012

Ahir vaig topar mig de casualitat amb el post que l’Anna Rius va escriure al seu bloc LA TAULA D’EN BERNAT, sobre Semproniana i em vaig emocionar, http://taulabernat.blogspot.com/2012/02/semproniana-un-restaurant-singular.html de la mateixa manera que ho vaig fer amb el post que em va dedicar l’Starbase al seu bloc DECUINA  http://www.decuina.net/2011/06/de-semproniana-chronicle.html, la crítica positiva que em va fer el Ricard Sampere, al seu bloc ELS MEUS RESTAURANTS http://cuinairestaurants.blogspot.com/search/label/Semproniana i el de la Bet Florensa al seu TASTARUTES   http://tastarutes.wordpress.com/2011/09/19/sopant-a-preu-dedat-al-semproniana/

 

Em vaig emocionar perquè em vaig adonar que “a lo tonto” fa divuit anys que visc (pràcticament) a Semproniana. M’han passat volant, com diria tot fill de vecinu, i sembla que fos ahir quan penjava les cortines, comprava les cadires als Encants, pintava les portes i entrava el primer client per la porta.

Va ser una gosadia obrir Semproniana, als 27 anys. Precisament l’edat va ser el factor determinant per obrir un negoci d’aquesta magnitud tan jove: inconsciència, força, il·lusió, recorregut vital per aprendre….

Vaig obrir Semproniana i no n’he tornat a sortir mai més. Els amics d’aquella època, gairebé els he perdut tots – farts de rebre negatives quan organitzaven saraus el dissabte al vespre -, i la carrera de dret va quedar arraconada – sense cap mena de pena -

He guanyat un munt d’amics, de tota condició, edat i religió; he tingut dos fills, que estimen i comprenen aquest ofici tan estrany de l’hostaleria; i he tingut temps d’obrir cinc locals més i de tancar-ne tres. He fet una carrera extensa que no m’ha deixat seure, ben dreta.

Vam estar de moda, tot i que jo ho he copsat tot just ara, quan ja no ho estem. No som un clàssic i, malgrat no som novetat, som aquí. Divuit anys de Semproniana, tota la meva vida, gosaria dir. I també la de molts dels nostres clients. Fa tants anys que hi som que han tingut temps de venir, de deixar de venir i de tornar a venir. S’hi han viscut emocions. Algunes me les han explicades: amor etern promès a la taula 3, l’aniversari de cent anys de la nostra veïna, aquella parella que van trencar el dissabte al vespre, els primers cervells arrebossats que menjava a la seva vida en Rigola, el casament de l’Alfons, las “nochebuenas” de la família Ortega Monasterio amb cantada d’havaneres. I ara ho acabo que haig d’anar a remenar la cua de bou que tinc a la cassola i així dissimulo les llagrimetes.

En un any ple de dubtes, talment fóssim un jove d’aquesta edat, aquests tres posts dels meus amics blocaires han estat un bon regal per al nostre divuitè aniversari. Ens donen confiança, seguretat i moltes piles per continuar.

Gràcies