Perquè m’agrada el gust, perquè m’agrada el punt, perquè visc envoltada de vins i licors, perquè culturalment és enriquidor i perquè socialment queda bé. Per això o per allò, sempre hi ha una excusa per beure.

Vi per sopar, cervesa a mitja tarda, licor després dels àpats, el sempitern gintònic a qualsevol hora, tast de vins, copa de cava a l’hora de l’angelus, la copeta per celebrar-ho tot i per compensar els mals tràngols, un vi imperdible, la copa llarga que relaxa els músculs i les idees a l’acabar el dia….la quotidianitat.

L’excepcionalitat: festes, trobades, celebracions…farcits de vi i alcohol.

Va passar fa exactament un any.

Eren les quatre de la tarda, davant l’ordinador, m’enfrontava a una llarga tarda de tecles i lletres. Tenia mil coses al cap i no em concentrava. Vaig obrir una ampolla de vi, el tenia a la cua dels vins que havia de tastar. El vaig tastar, era prou bo i potser sí que l’afegiria a la carta del restaurant. Però no era ben bé el gust del vi el què m’interessava de debò, volia que m’acompanyés i que m’ajudés a escriure. Copeta rere copeta vaig acabar tota l’ampolla.

Al vespre havia quedat amb unes amigues a sopar. Era un sopar tranquil, no celebràvem res. Mentre les esperava, a un restaurant senzill, vaig demanar una cervesa. Van arribar. Érem tres. Teniem ganes de parlar i de riure. Vam acabar-nos fins a tres ampolles de vi. Érem tres. Potser jo en vaig beure una ampolla i mitja, o més.

Al matí següent em vaig llevar més que emboirada, amb una ressaca monumental. Tot i això vaig anar a nedar. I a la piscina, mentre feia crowl amb una força sorgida del neguit de més endins, ho vaig decidir: prou. S’havia d’acabar. Durant un any, no beuria res. Abstèmia. Res. Necessitava reeducar-me.

Cronologia d’un any sense alcohol:

- Mes 1: Imperioses ganes de beure.

- Mes 2: Ganes de beure immenses

- Mes 3: Ganes de beure

- Mes 4: sort del Vichy i de la cervesa sense alcohol, que em “diverteixen” els àpats socials

- Mes 5: Ganes de que s’acabi l’any, per beure

- Mes 6: Olorant copes, per no perdre el nas.

- Mes 7: Buf, ja fa set mesos que no bec. No m’ho puc ni creure. Ho penjo a Facebook

- Mes 8: Enyoro beure quan estic en una festa d’aquelles d’estar dempeus sense saber què dir

- Mes 9: Com podia suportar aquelles ressaques?

- Mes 10: Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any. Brindo amb aigua i tan contenta.

- Mes 11: quedo amb amics, dinars amb família, vaig a festes, treballo, nedo, escric i cuino. A vegades em sento cansada, altres contenta, altres trista, altres decebuda. I no em passa ni pel cap d’anar a la lleixa dels vins oberts a compensar la feina ni l’ànim.

- Mes 12: s’acosta la data del termini de la “promesa”. I ara….ja no em ve de gust beure res. I, encara més, tinc certa por.

Qui no em coneix gaire i comparteix taula amb mi, em pregunta perquè no bec i jo els explico que “tenia un problema amb l’alcohol” i ho dic amb tranquil·litat. Em miren intranquils. “Aquestes coses no s’acostumen a explicar”, suposo que pensen.

No ho escriguis, em diuen els amics i la família. No queda bé. Ningú n’ha de fer res. Si jo hagués deixat de fumar, durant el procés ho hauria anat anunciant a tort i a dret: a facebook, a twitter, al bloc….Fumar és una opció personal, decideixes fumar per assemblar-te a aquest o aquell, o perquè vols tastar noves experiències. Beure és una opció social. T’animen a beure: va, som-hi, obrim una ampolla de vi, o bevem una cerveseta, o fem un gintònic. Si no beus, l’entorn et pregunta perquè no prens una copeta. Ens hem de justificar per no beure: aquesta tarda treballo, avui condueixo, només els caps de setmana….

Bevem socialment, fumem individualment. Però els papers s’intercanvien: El fum molesta a l’entorn i l’alcohol molesta a l’individu. I al final del viatge, el fum mata l’individu i l’alcohol mata l’entorn.

I per això ho explico aquí, al bloc. Perquè sí que s’han d’explicar, aquestes coses. Precisament, s’han d’explicar. I és clar que em costa d’explicar-ho aquí, obertament.

Els tres pilars de la nostra cultura són el blat, l’oli i la vinya. Promovem el coneixement del vi. Una taula de festa sense vi, cava i licors no es comprèn. A les festes no hi pot faltar l’alcohol i un amfitrió com cal no pot deixar de convidar a una copeta, fins i tot, insistir-hi una mica. Dir “estic piripi” causa hilaritat entre el grup d’amics. I tots aprovem l’excés. I riem.

No és pas el vi, ni el cava, ni els licors, ni els combinats, el problema. És una qüestió de mesura. Una frase tan senzilla, de només 5 paraules, tan fàcil de mesurar al paper com vitalment complexa…de mesurar. Una qüestió de mesura i de SABER BEURE, com diuen els entesos de sobretaula, aquells que tot ho saben, perquè han nascut sabent-ho.

I la qüestió és: Com s’aprèn a beure? Qui te n’ha d’ensenyar?

Jo era una consumidora de risc, com diu en Joan Colom, en una magnífica intervenció a RAC1, on constato que hi ha moltíssimes persones que no han nascut ensenyades, i que tampoc no saben beure, perquè tothom les ha animat a prendre una copeta i ningú no els ha explicat QUANTES copetes fan mal.`

Beure alcohol està ben vist, però l’alcoholisme és una xacra social i un drama familiar. La línia és molt fina i si hi camines per sobre, si emules els equilibristes, pots caure, perquè potser no controles o, potser ets feble,  o no ets dels del cap alt o simplement, no en saps.

 

I com que no en sabia, m’he proposat aprendre’n o, potser millor, deixar-ho estar. I això sí, parlar-ne amb tranquil·litat, franquesa i molta alegria!

http://www.youtube.com/watch?v=ovfyYhelu2k&feature=channel_video_title

 

 

 

Per acabar d’argumentar el discurs, afegeixo una columna que vaig escriure per al diari ARA, el dilluns 4 d’abril del 2011

Veure i Beure

A la Filmoteca de Catalunya han fet un cicle homenatge a Blake Edwards, el director de cinema mort el passat desembre. No és el mateix veure a casa “Días de vino y rosas” en pantalla petita amb la rentadora en marxa, els canelons al forn i la fressa dels veïns, que a la Filmoteca, embolcallat per la pantalla, gaudint de tots els detalls i escoltant a tot volum la banda sonora de Mancini.  Més enllà de l’obra, de la feina magistral dels actors i de la nostàlgia del blanc i negre, és interessant observar com han evolucionat els costums en poques dècades i com ha canviat la manera de veure la vida. El flirteig entre Jack Lemmon i Lee Remick, al principi de la pel·lícula, és tan ingenu que  fa riure. La majoria de les situacions que passen a la pel·lícula són radicalment diferents a les d’ara: el blanc i negre del film, la moda que llueixen els actors, els telèfons, la manera de fumar sense aturador, fins i tot, en llocs tancats!, el fet que la Kirsten (Lee Remick) deixi de treballar un cop casada…..tot és diferent avui dia, tot, menys el tema central del film: la potència destructiva de l’addicció a alcohol. A mida que m’endinso en la trama, el drama em sacseja. L’alcoholisme no està resolt en la nostra societat, tot i saber-ne les fatals conseqüències familiars, laborals i socials dels seus efectes. Continuem promovent el consum excessiu d’alcohol disfressat de celebració. El puntet que ajuda a desinhibir-nos és molt llaminer i, sovint ens agrada més que les benintencionades aromes del vi i els licors. És una pel·lícula alliçonadora, però 45 anys més tard el missatge és ben present i encara no hem après la lliçó. Per gaudir d’interpretacions magistrals i d’històries fascinants  cal anar combinant Torrente 1,2,3,4…. amb obres mestres d’altres èpoques. No només es gaudeix, sinó que també s’aprèn.