Entrades amb l'etiqueta ‘alcoholisme’

Veure la necessitat de deixar de beure.

diumenge, 26/02/2012

Perquè m’agrada el gust, perquè m’agrada el punt, perquè visc envoltada de vins i licors, perquè culturalment Ă©s enriquidor i perquè socialment queda bĂ©. Per això o per allò, sempre hi ha una excusa per beure.

Vi per sopar, cervesa a mitja tarda, licor desprĂ©s dels Ă pats, el sempitern gintònic a qualsevol hora, tast de vins, copa de cava a l’hora de l’angelus, la copeta per celebrar-ho tot i per compensar els mals trĂ ngols, un vi imperdible, la copa llarga que relaxa els mĂşsculs i les idees a l’acabar el dia….la quotidianitat.

L’excepcionalitat: festes, trobades, celebracions…farcits de vi i alcohol.

Va passar fa exactament un any.

Ada Parellada en el restaurante Petra situado en el Born de Barcelona propiedad de Ada  foto nuria puentes

Eren les quatre de la tarda, davant l’ordinador, m’enfrontava a una llarga tarda de tecles i lletres. Tenia mil coses al cap i no em concentrava. Vaig obrir una ampolla de vi, el tenia a la cua dels vins que havia de tastar. El vaig tastar, era prou bo i potser sĂ­ que l’afegiria a la carta del restaurant. Però no era ben bĂ© el gust del vi el què m’interessava de debò, volia que m’acompanyĂ©s i que m’ajudĂ©s a escriure. Copeta rere copeta vaig acabar tota l’ampolla.

Al vespre havia quedat amb unes amigues a sopar. Era un sopar tranquil, no celebràvem res. Mentre les esperava, a un restaurant senzill, vaig demanar una cervesa. Van arribar. Érem tres. Teniem ganes de parlar i de riure. Vam acabar-nos fins a tres ampolles de vi. Érem tres. Potser jo en vaig beure una ampolla i mitja, o més.

Al matĂ­ segĂĽent em vaig llevar mĂ©s que emboirada, amb una ressaca monumental. Tot i això vaig anar a nedar. I a la piscina, mentre feia crowl amb una força sorgida del neguit de mĂ©s endins, ho vaig decidir: prou. S’havia d’acabar. Durant un any, no beuria res. Abstèmia. Res. Necessitava reeducar-me.

Cronologia d’un any sense alcohol:

- Mes 1: Imperioses ganes de beure.

- Mes 2: Ganes de beure immenses

- Mes 3: Ganes de beure

- Mes 4: sort del Vichy i de la cervesa sense alcohol, que em “diverteixen” els Ă pats socials

- Mes 5: Ganes de que s’acabi l’any, per beure

- Mes 6: Olorant copes, per no perdre el nas.

- Mes 7: Buf, ja fa set mesos que no bec. No m’ho puc ni creure. Ho penjo a Facebook

- Mes 8: Enyoro beure quan estic en una festa d’aquelles d’estar dempeus sense saber què dir

- Mes 9: Com podia suportar aquelles ressaques?

- Mes 10: Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any. Brindo amb aigua i tan contenta.

- Mes 11: quedo amb amics, dinars amb famĂ­lia, vaig a festes, treballo, nedo, escric i cuino. A vegades em sento cansada, altres contenta, altres trista, altres decebuda. I no em passa ni pel cap d’anar a la lleixa dels vins oberts a compensar la feina ni l’Ă nim.

- Mes 12: s’acosta la data del termini de la “promesa”. I ara….ja no em ve de gust beure res. I, encara mĂ©s, tinc certa por.

Qui no em coneix gaire i comparteix taula amb mi, em pregunta perquè no bec i jo els explico que “tenia un problema amb l’alcohol” i ho dic amb tranquil·litat. Em miren intranquils. “Aquestes coses no s’acostumen a explicar”, suposo que pensen.

No ho escriguis, em diuen els amics i la famĂ­lia. No queda bĂ©. NingĂş n’ha de fer res. Si jo haguĂ©s deixat de fumar, durant el procĂ©s ho hauria anat anunciant a tort i a dret: a facebook, a twitter, al bloc….Fumar Ă©s una opciĂł personal, decideixes fumar per assemblar-te a aquest o aquell, o perquè vols tastar noves experiències. Beure Ă©s una opciĂł social. T’animen a beure: va, som-hi, obrim una ampolla de vi, o bevem una cerveseta, o fem un gintònic. Si no beus, l’entorn et pregunta perquè no prens una copeta. Ens hem de justificar per no beure: aquesta tarda treballo, avui condueixo, nomĂ©s els caps de setmana….

Bevem socialment, fumem individualment. Però els papers s’intercanvien: El fum molesta a l’entorn i l’alcohol molesta a l’individu. I al final del viatge, el fum mata l’individu i l’alcohol mata l’entorn.

I per això ho explico aquĂ­, al bloc. Perquè sĂ­ que s’han d’explicar, aquestes coses. Precisament, s’han d’explicar. I Ă©s clar que em costa d’explicar-ho aquĂ­, obertament.

Els tres pilars de la nostra cultura sĂłn el blat, l’oli i la vinya. Promovem el coneixement del vi. Una taula de festa sense vi, cava i licors no es comprèn. A les festes no hi pot faltar l’alcohol i un amfitriĂł com cal no pot deixar de convidar a una copeta, fins i tot, insistir-hi una mica. Dir “estic piripi” causa hilaritat entre el grup d’amics. I tots aprovem l’excĂ©s. I riem.

No Ă©s pas el vi, ni el cava, ni els licors, ni els combinats, el problema. És una qĂĽestiĂł de mesura. Una frase tan senzilla, de nomĂ©s 5 paraules, tan fĂ cil de mesurar al paper com vitalment complexa…de mesurar. Una qĂĽestiĂł de mesura i de SABER BEURE, com diuen els entesos de sobretaula, aquells que tot ho saben, perquè han nascut sabent-ho.

I la qĂĽestiĂł Ă©s: Com s’aprèn a beure? Qui te n’ha d’ensenyar?

Jo era una consumidora de risc, com diu en Joan Colom, en una magnífica intervenció a RAC1, on constato que hi ha moltíssimes persones que no han nascut ensenyades, i que tampoc no saben beure, perquè tothom les ha animat a prendre una copeta i ningú no els ha explicat QUANTES copetes fan mal.`

Beure alcohol estĂ  ben vist, però l’alcoholisme Ă©s una xacra social i un drama familiar. La lĂ­nia Ă©s molt fina i si hi camines per sobre, si emules els equilibristes, pots caure, perquè potser no controles o, potser ets feble,  o no ets dels del cap alt o simplement, no en saps.

 

I com que no en sabia, m’he proposat aprendre’n o, potser millor, deixar-ho estar. I això sĂ­, parlar-ne amb tranquil·litat, franquesa i molta alegria!

http://www.youtube.com/watch?v=ovfyYhelu2k&feature=channel_video_title

 

 

 

Per acabar d’argumentar el discurs, afegeixo una columna que vaig escriure per al diari ARA, el dilluns 4 d’abril del 2011

Veure i Beure

A la Filmoteca de Catalunya han fet un cicle homenatge a Blake Edwards, el director de cinema mort el passat desembre. No Ă©s el mateix veure a casa “DĂ­as de vino y rosas” en pantalla petita amb la rentadora en marxa, els canelons al forn i la fressa dels veĂŻns, que a la Filmoteca, embolcallat per la pantalla, gaudint de tots els detalls i escoltant a tot volum la banda sonora de Mancini.  MĂ©s enllĂ  de l’obra, de la feina magistral dels actors i de la nostĂ lgia del blanc i negre, Ă©s interessant observar com han evolucionat els costums en poques dècades i com ha canviat la manera de veure la vida. El flirteig entre Jack Lemmon i Lee Remick, al principi de la pel·lĂ­cula, Ă©s tan ingenu que  fa riure. La majoria de les situacions que passen a la pel·lĂ­cula sĂłn radicalment diferents a les d’ara: el blanc i negre del film, la moda que llueixen els actors, els telèfons, la manera de fumar sense aturador, fins i tot, en llocs tancats!, el fet que la Kirsten (Lee Remick) deixi de treballar un cop casada…..tot Ă©s diferent avui dia, tot, menys el tema central del film: la potència destructiva de l’addicciĂł a alcohol. A mida que m’endinso en la trama, el drama em sacseja. L’alcoholisme no estĂ  resolt en la nostra societat, tot i saber-ne les fatals conseqüències familiars, laborals i socials dels seus efectes. Continuem promovent el consum excessiu d’alcohol disfressat de celebraciĂł. El puntet que ajuda a desinhibir-nos Ă©s molt llaminer i, sovint ens agrada mĂ©s que les benintencionades aromes del vi i els licors. És una pel·lĂ­cula alliçonadora, però 45 anys mĂ©s tard el missatge Ă©s ben present i encara no hem après la lliçó. Per gaudir d’interpretacions magistrals i d’històries fascinants  cal anar combinant Torrente 1,2,3,4…. amb obres mestres d’altres èpoques. No nomĂ©s es gaudeix, sinĂł que tambĂ© s’aprèn.