En el magistral llibre “SÃrvase de Inmediato†de MK Fisher, la dama de la cuina i la gastronomia intel·lectual, vaig llegir una hilarant situació reivindicativa, que no puc reproduir literalment perquè vaig deixar el llibre. I què té a veure deixar el llibre amb no tenir-lo? Acostumo a deixar el gos perquè me’l cuidin quan sóc de viatge, i sempre, sempre me’l tornen. Clar, deixar no és regalar! Doncs sembla ser que es tracta d’una causa-efecte, és a dir de l’efecte contrari al moviment del boomerang: deixar un llibre és total garantia de no tornar-lo a veure en ta vida.
El pitjor del cas és que el meu mal costum de no recordar mai res, ni d’apuntar-me mai res ni d’ordenar mai res, fa que no sigui mai capaç de tornar a reprendre les passes del viatge que el meu estimat llibre va fer allende la prestatgeria del menjador. És a dir, i en llenguatge de mestressa de fonda: no sé on cony és el llibre de la MKFisher, i en el cas de que qui estigui llegint aquestes lletres sigui qui li hi vaig deixar en el seu moment, que me’ torni d’una punyetera vegada.
Doncs deia la MKFisher, qui feia de crÃtica gastronòmica i escrivia reflexions và ries sobre els aliments, que feia un parell de dècades que sopava sola com una mussola. Feia un sopar frugal, de pa amb formatge, cada nit, a la taula camilla del seu apartament. No és que volgués sopar sola expressament, que rebutgés el contacte humà , que fos tan superba de no voler compartir tovalla amb ningú. No va sopar amb ningú els vint últims anys de la seva vida, perquè ningú no va gosar convidar-la, argumentant que el seu coneixement gastronòmic era massa elevat per menjar la cuina casolana que preparaven els seus amics. MKFisher, en el fragment del llibre, implorava ser convidada, compartir tovalla, poder abandonar l’ostracisme (aprofitant l’avinentesa, un dels seus grans llibres: OSTRAS!).
Sovint ho he sentit a dir: – Ui, quin repte convidar a sopar a aquest o aquell cuiner! –
I d’aquesta manera, els restauradors mai no són convidats. Sort d’en Pepe Raventós, que el dimecres dia 13 va esmerçar aquesta manca de “convidació†(en podrÃem dir aixÃ?) convidant a 250 restauradors, cuiners, sommeliers, viticultors, periodistes gastronòmics i amics del menjar.
Ens va convidar al celler, a peu del roure de la famÃlia, metà fora de la solidesa i de la vivesa del projecte, un projecte amb passat, present i futur.
Dos dilemes se li van presentar al Pepe per resoldre:
- Com sorprendre als convidats.
- El menú.
Si dedico aquest post a en Pepe Raventós és perquè està clar que va resoldre els dos dilemes magistralment.
Si voleu saber com en Pepe ens va sorprendre només cal que feu una ullada a la següent imatge:
alguns dels convidats trepitjant raïm
el Pepe i jo parlant i trepitjant!
Només arribar, ens engrescava a trepitjar raïm. És difÃcil descriure les sensacions que vaig experimentar amb els peus immersos en el suc i la fruita, dins d’una bóta. Feia temps que no tenia una sensació tan plaent. Sabent que exagero, però sense allunyar-m’hi massa, era com una sensació intrauterina – cosa que no recordo, però que imagino que deu ser aixà -. Tou, humit, sedós, suau, esmorteït, reconfortant. Em va costar deu minuts llargs sortir d’aquella bóta, sort de l’expectativa de l’à pat…..Com hauria solucionat, en Pepe, el sopar per als restauradors?
Txan, txan…..Doncs, sÃ, de la millor manera:
Al jardÃ, els aperitius. I els aperitius = producte.
Una taula de caviar Nacarii de RiofrÃo.
caviar i ostres
Una taula d’ostres, només amb un raiget de llimona
Una taula de pernil Joselito, tallat al moment
pernil Joselito al tall
Una taula de salmó Carpier, amb l’autèntic Carlos Piernas tallant el salmó i explicant el procés de curació. Una menció especial al jalmón, un salmó curat com si fos un pernil serrà .
Tot amb el cava rosat De Nit.
Espectacular.
El sopar, d’Aspic, molt bé:
la crema de carbassa d'ASPIC
Crema de carbassa amb ou escalfat. Excepcional.
Silencis.
Cua de bou amb salsa de ratafia.
11 (un tribut/record/homenatge als 11 germans de Manuel Raventós)
Plat de formatges artesans
Postres de cava amb garnatxa.
El menú em va agradar, de fet em va agradar tant que no he hagut de recórrer al paperet escrit on es detallen els plats, per recordar quins ens en van posar. Va ser un menú ben pensat, per a 250 persones. No es poden fer coses estranyes, arriscades, quan no hi ha una altra opció. Ha d’agradar a tothom ha de ser suau, ha de sortir calent – o fred, si és el cas – i no ha de fer esperar als comensals. El menú va respondre a tots aquests requeriments.
Però el què em va agradar més va ser la sorpresa que vaig tenir al final de l’à pat. La sorpresa va ser personal i intransferible, i va ser sorpresa per la fortuïtat, per la casualitat i per la imprevisibilitat.
Quan feia 1r. De BUP, tenia un company de taula, en Quique Roca-Umbert. És un noi de famÃlia benestant, tèxtils, una de les famÃlies importants de Granollers. Al Quique li agradava la cuina, molt. Sovint portava pastissos i platillos cuinats per ell, a classe. Tots trobà vem la seva afició un pèl excèntrica. Ningú de la classe tenÃem aquesta afició, més aviat ens agradava parlar, folrar les carpetes amb els cantants de moda i lligar, per ser sincers. Ell trobava “admirable†que jo provingués d’una famÃlia fondista, amb tant menjar al meu voltant, cuiners vestits de cuiners, sofregits i estofats.
A casa seva, el Quique, el volien advocat, enginyer o metge, però quan el Quique va tenir l’edat de decidir quin camà professional seguir, va confessar a la seva mare que a ell li agradava “fer croquetesâ€. La mare fa tenir un sÃncope, es va quedar feta un croqueta, però li ho va permetre, pensant que se’n cansaria de seguida i, finalment, optaria per la carrera “correctaâ€: medecina, enginyeria o dret.
El Quique ha fet una carrera callada, lenta i ferma. I, ara, als quaranta anys ha muntat una empresa de catèring , “ASPICâ€, que, amb molt d’esforç, li va de meravella. La nit a les caves Raventós i Blanc vaig retrobar el Quique, i em va fer molt feliç menjar la seva cuina, finalment, asseguda en una taula ben parada; una cuina de trajectòria, seriosa i ferma.
Ada Parellada (Granollers, 1967) va néixer a la Fonda Europa de Granollers. La cuina, les aromes i el plats l’han envoltada des del dia que va treure el nas a aquest món. Potser perquè ho ha vist de sempre l’ha fet el seu ofici, a 
