A l’estiu qui més qui menys augmenta el seu quilometratge, o sigui que posa quilometres al seu diari. Amunt i avall, a la dreta, la següent cantonada i giro. Semblem baldufes amb rodes, cinturó i airbag.

Tres països més enllà i, per fi!, sóc a casa. Quin gustet! Quina alegria! Anem a un xiringuito i si tenim una miqueta de sort, fins i tot, ens entenen i, si tot va bé, menjarem una senyora paella. Això és vida! Després de tants aeroports, de tantes espècies i de tants enrenous idiomàtics, estem a casa i sabem el què demanem, quan ens ho portaran i quant pagarem.

Arriba la paella, tot són ohhs, ais i uis. A aquesta paella no li falta de res: arròs, hortalisses, sofregit, pollastre, conill, calamars, gambes i musclos. Un festival.

Tenim el privilegi de compartir la paella amb en Ferran Garcia, el coordinador d’investigació de veterinaris sense fronteres.

I….tot aquell gustet, aquella alegria, es transforma en una mica de disgust, i no perquè la paella sigui disgustada – sense gust – sinó perquè en Ferran ens explica que la majoria dels aliments que mengem en el nostre país han fet més quilometres que les hostesses de Ryanair.

Ara sí que ens hem quedat parats. Però, però, però…..l’arròs no és del delta? Les gambes no són de Palamós? Els pèsols no són del Maresme?

En Ferran diu que ens relaxem, que mengem la paella, però que ens ho anirà explicant “gra a gra” perquè n’estiguem informats, que val la pena saber-ho, que hem de ser conscients de que el què mengem ve de molt lluny i que, sabent-ho, quan anem a comprar potser modificarem una mica els nostres hàbits i no buscarem sempre el més barat. Perquè el més barat, sovint, és més car, potser no per la nostra butxaca, però sí pel planeta i per les persones que conreen aquests aliments.

En Ferran Garcia ens parla d’un concepte molt i molt interessant, la sobirania alimentària. Aquest món global està destruint, molt ràpidament, la possibilitat de que els països en desenvolupament puguin ser autònoms econòmicament i agroalimentàriament. O sigui, que les persones que viuen en països d’economies precàries poden arribar a passar gana tot i treballar en plantes productores d’aliments.

Per exemple, la soja. La soja, amb tots els aparents beneficis inacabables per a la salut, està acabant amb la salut de la selva amazònica. Les grans extensions de cultiu de soja estan desforestant a passos de gegant una zona rica en recursos naturals. La part més greu del cultiu massiu de la soja no és només l’impacte mediambiental sinó, sobretot, els moviments migratoris que obliga a la població, perquè resulta que el cultiu de la soja ocupa a una poquíssima quantitat de persones. Sembla ser que el territori ocupat per a conrear la soja a Argentina i a Brasil és tan gran com tot Catalunya, i la mà d’obra que ocupa aquest cultiu és insignificant. Amb dues persones per a 500ha de soja n’hi ha suficient. Aquesta dada és importantíssima perquè provoca desplaçaments de població.

I, podríem preguntar…..tanta soja mengem? Sí que ha fet feina el tofu, el seitán i el ViveSoy….!

No, no, la quantitat de soja que consumim els humans és minúscula, no té cap mena de transcendència.  La soja es transforma en pinsos per a animals, i aquí rau el quid de la qüestió. Tots els animals que criem al primer món estan alimentats amb pinsos de soja. Aquesta és la raó per la que la proteïna animal és tan econòmica, en el nostre país. Això sí, som dependents de la soja, fins el punt que si ens tanquessin l’entrada de soja, en dos dies aquest país no tindria ous, ni carn ni llet. És impressionant.

Ara, em miro la costella, el conill i el pollastre de la meva paella amb uns altres ulls. Conclusió, poqueta carn. Hem de reduir el consum de carn en la nostra dieta.

Així, doncs, la proteïna animal l’obtindrem del peix. Uf el peix i el marisc, mare meva, aquí si que anem lluços. Quan anem a comprar peix feina tenim a saber d’on prové, però el què està clar és que de les nostres costes hi ha ben poca cosa. La major part del lluç es pesca a Xile, Argentina i les costes africanes; les gambes dels manglars de la Índia, els musclos de Xile i els calamars dels manglars de l’Equador. Els manglars són conjunts d’arbres en terrenys costers inundats, d’alt interès ecològic, en els que s’hi ha instal·lat importants piscifactories.

Vaja, com a mínim, les hortalisses sí que deuen ser de casa, com a mínim d’Almeria, no????

Doncs sí i no. Sí hi ha una gran producció a Almeria, però darrerament la producció que està prenent més força és a Àfrica, al Marroc i al Senegal. El tomàquet, tan nostrat, els melons fresquets de l’estiu, les carbasses, les mongetes tendres de cada vespre i l’enciam de les consciències dietètiques venen de lluny, tant que els caldria una dosi de Biodramina i unes hores de repòs per recuperar-se del jet-lag.

Sort que l’arròs no ens fallarà, amb la nostra sòlida tradició arrossaire, tant de producció com de cuina. Som un país d’arròs, sí…..però els que en fan més i més són els Tailandesos, de fet un 60% de l’arròs que consumim en el nostre país és tailandès i no imagineu un arròs exòtic, no. A Tailàndia conreen arròs de la nostra mena, Bomba, Sènia i Bahia. Ara, al Delta fem arròs Basmati!!!!

A veure, a veure, què ens queda per comptabilitzar??? Uns espàrrecs de Perú, unes taronges d’Israel, unes avellanes de Turquia i un cafè de Colòmbia.

Els ingredients del dinar mediterrani d’avui han viatjat 40.000 km per arribar al plat. Coherent?

La Marta Miró i en Ferran Garcia, els meus assessors en paelles quilomètriques