Arxiu de la categoria ‘Semproniana’

Un disgust danès i un sorteig

diumenge, 11/03/2012

 429812_3118747220976_1633402690_2643475_1061567121_n.jpg

Diu en Jumon Erra, el director de l’obra de teatre d’UN DISGUST DANÈS, que si tingués un restaurant titularia unes postres amb aquest nom.

D’un cop, d’un rampell, la Carme Ruscalleda i jo mateixa, saltem:

- Ui, no! Això mai! Titular unes postres, precisament, amb el nom de disgust?

Som a la presentació a la premsa d’una obra de teatre que promet: UN DISGUST DANÈS. S’estrena el dijous dia 15 de març i serà en cartell, al Tantarantana, només tres setmanes, fins l’1 d’abril.


L’obra passa a un restaurant d’aquells importants, de gran reconeixement. Però l’argument no es basa tant en el punt de l’arròs sinó en la lenta cocció de l’amistat i la rapidesa amb la que aquesta amistat es pot cremar. On són els límits de l’amistat? Pot una amistat aguantar la pressió de la gestió d’un restaurant d’aquestes característiques? Pot una amistat competir amb un projecte empresarial, amb una il·lusió professional? A l’obra s’aborda l’etern debat, el de la conciliació laboral i familiar. I, precisament, aquest debat, on queda absolutament palès és al marc d’un restaurant. Si hi ha un negoci en el que es fa gairebé impossible conciliar aquests dos aspectes vitals és a un restaurant.

La presentació de l’obra a premsa es va organitzar en un dia clau, el 8 de març, dia de la dona treballadora, a Semproniana. I les padrines varem la Carme Ruscalleda i jo.

IMG_8468.jpg

Potser perquè el nom Ruscalleda és un imant, potser perquè el format de roda de premsa amb debat inclòs era atractiu, potser perquè l’Adam Martin – el mestre de cerimònies – i el Jumon Erra tenen gran poder de convocatòria, potser perquè l’obra té molt d’interès -i aquest punt és indiscutible – , sigui pel què sigui, l’assistència de periodistes va ser molt nombrosa i el moment de les fotografies i els flaixos va ser espectacular.

432102_391013134261775_341629549200134_1430973_1240776913_n.jpg

Al Periódico

 

Em va fer molta il·lusió que la Carme vingués a Semproniana i confesso que estava molt nerviosa perquè tot anés bé i perquè la Carme trobés que les propostes gastronòmiques què havia preparat per complementar la roda de premsa estiguessin a seva alçada. Després de donar-hi moltes voltes, vaig arribar a la conclusió que era millor cuinar coses normals, sense intentar fer filigranes que probablement haurien estat un fracàs absolut. Vam servir una coca tova de tomàquets secs, unes broquetes de mandarina, pinya i seitó; unes magdalenes de pastanaga (lloades per l’Adam Martin!), uns brioixos farcits de xocolata blanca amb anècdota inclosa, un pastís marbre. Volia fer-ne fotografies, però me’n vaig oblidar totalment. Només en vaig fer un parell….

DSC06655.JPG

La roda de premsa es va basar en una taula rodona on vam parlar de com la Carme i jo afrontem la feina compaginant-la amb la família. Va ser emocionant quan ella deia que s’havia perdut moments importants de la vida dels seus fills, però que no se sentia malament perquè els havia transmès valors com l’esforç, la perseverança, la il·lusió i els havia donat tot l’amor del món, malgrat que aquest amor l’havia hagut de dosificar en petites porcions, com si fossin petit fours.

IMG_8477.jpg

Les actrius, Ota Vallès i l’Elena Vallès desgranaven la seva experiència de conviure amb els horaris bojos del teatre i els fills. De fet, va quedar palès que l’Elena Vallès ho compaginava tan bé com podia, atès que va venir a la roda de premsa amb el seu petit, de divuit mesos.

IMG_8480-2.jpg

OTA VALLÈS

IMG_8481-2.jpg

ELENA FORTUNY

Quan va acabar la taula rodona, els presents ens vam relaxar i vam fer una mena de berenar/tast i les converses van fluir amb frescor i naturalitat.

IMG_8526-2.jpg

JUMON ERRA

Com a cirereta del pastís, l’organització m’ha regalat quatre entrades per anar a veure l’obra, que poso a la vostra disposició. Per aconseguir les entrades només heu de deixar un comentari al bloc. Dilluns dia 12 faré el sorteig entre tots els comentaris. I us ho faré saber! El dia que us esperen és el dia 14 de març!!!

Som-hi, animeu-vos-hi! Paga la pena!

I a qui no li toquin les entrades al sorteig, sempre queda l’opció de comprar, clar!

IMG_8536.jpg

preciosa fotografia simple

 CAKE MARBRE

4 ous

100 gr. de gira-sol

180 gr.de sucre

130 ml de llet

220 gr. de farina

1 sobre de llevat

2 cullerades soperes de cacau pur

 

Comencem separant les clares dels rovells.

Batem els rovells amb la meitat del sucre fins obtenir una crema de color blanquinós. Afegim l’oli i la llet, batem bé.

Tamisem la farina i el llevat, l’afegim a la barreja anterior.

Batem a punt de neu les clares amb l’altra meitat de sucre.

Integrem la barreja dels rovells amb la de les clares, amb molta cura de que no s’abaixin les clares.

Engreixem i enfarinem un motlle.

Separemla massaen dues parts.

A una de les parts, afegim les dues cullerades de cacau pur, també tamisades.

En el motlle, anem alternant una culleradade massablanca amb una culleradade massade xocolata. Amb una cullera, barregem amb delicadesa perquè ens quedi el dibuix d’un marbre.

DSC06658.JPG 

Semproniana a la secció de la Marta Carnicero, al Via lliure, de RAC1

dijous, 8/03/2012

Només se m’acut dir: Gràcies, de tot cor, Marta, no només per parlar de Semproniana, que em fa una il·lusió immensa, sinó perquè en un temps rècord ha explicat tot el què cal explicar de Semproniana.

 

Les noies Baget

dilluns, 5/03/2012

Tenim en comú un amic, un company, un professor. Ell ens ha unit, malgrat ell ja no hi és.

En Josep Mª Baget era, encara que soni a tòpic, un gran professional i millor persona. I és cert.

El professional

En Baget, com l’anomenaven els seus col·legues, va escriure durant més de deu anys la columna sobre televisió i mitjans a la Vanguardia. La seva columna era llegida per milers de lectors i es va constituir com un dels principals teòrics sobre la televisió d’aquest país. Complementava la seva tasca periodística amb classes a la Universitat, escrivint llibres i fent xerrades.

Es va fer estudiós de la televisió, de tanta que en va veure durant la seva vida. En Josep Mª va néixer amb complicacions de salut severes. Els metges van alertar la seva mare que hi havia una alta probabilitat que el nadó no superés els cinc anys de vida. No va anar mai a escola, i va veure molta televisió, fins el punt que de veure televisió en va fer un ofici. Va morir als 61 anys.

L’amic

En Josep Mª tenia molts amics, moltíssims. Era molt respectat, a nivell professional, i tenia l’habilitat d’escoltar i de dir exactament allò que calia dir, el just i necessari.

Escoltava i parlava, a tothom li pot semblar d’allò més normal, però per a en Josep Mª aquestes dues accions eren d’una gran dificultat, Eatès que era sord d’una oïda i una deficient dicció.

Tenia molts amics, però sobretot, tenia moltes amigues. Sempre anava envoltat d’una mena d’harem (en el bon sentit!) de dones guapíssimes i de gran projecció social i professional.

 

Una persona especial, de naixement

En Josep Mª era tan especial que va néixer el dia de traspàs, el 29 de febrer. Tot i això, celebrava rigorosament el seu aniversari. Hem de tenir en compte que per a ell, cada any que passava era una fita assolida, un any de regal, de fet. I ho celebrava, de debò.

Durant un parell d’anys ho va celebrar a Semproniana. Va ser molt divertit. Em va trucar per demanar-me la taula per quinze persones. Jo li vaig dir que podien ser màxim 15. Em va tornar a trucar: Ada, serem 17. Jo li vaig dir que era impossible, que no hi cabien. I ell em va contestar: – No pateixis. Jo ja no vindré -

Era molt divertit, en Josep Mª.

Finalment van ser 15 ó 16. Ja no ho recordo la quantitat, però sí que recordo la qualitat. Eren totes les dones guapes de la tele! totes reunides al voltant d’en Josep Mª. La veritat és que la taula impactava.

 

El peix sense espines. Un client singular

En Josep Mª era un dels clients singulars de Semproniana. Els últims deu anys de la seva vida, venia a dinar un parell de cops la setmana. Sempre demanava peix, però sobretot, que fos sense espines. I nosaltres, a casa, fins i tot ara, encara diem “peix Baget” quan hem de desespinar bé un peix. Diem “vull que quedi un peix Baget, d’acord?”

Quan vaig fer 30 anys, em va fer un escrit molt emotiu. L’he buscat i no l’acabo de trobar. Com que no vivíem a l’era informàtica, doncs haig de remenar capses, per buscar-lo. Quan el trobi, l’escanejo i el penjo!

 

Les dones Baget

Quan va morir, les seves millors amigues van decidir retre-li homenatge un cop l’any, el dia del seu aniversari. Ens trobaríem a Semproniana per dinar plegades i recordar-lo.

I això fem. Un cop l’any, les noies Baget, dinem plegades, el recordem, ho passem bé, som felices – com a ell li agradava veure’ns – i brindem per ell, allà on sigui.

Les noies Baget som:

Sílvia Atienza

Muriel Casals

Mont Carvajal

Isabel Clarós

Rosa Gil

Júlia Otero

Mònica Terribas

i jo, Ada Parellada

 

Baget, un petó!

 

 DSC06562.JPG

DSC06587.JPG

 

Sopars inèdits a Semproniana. Amb Màrius Serra. Kafka a la cassola.

dimecres, 29/02/2012

DSC06458.JPG

Les lletres han tornat a Semproniana, situat a una antiga editorial. L’escriptor Màrius Serra hi va inaugurar fa una setmana el cicle de sopars literaris Dimecres Inèdits, organitzat per Ada Parellada i Ada Castells, en companyia d’una vintena d’amants de la bona conversa. Es va parlar de Neruda, de Kafka i de sofregits. Màrius Serra va revelar què s’està coent a la seva cuina d’escriptor i ens va fer riure amb aventures diverses per aquests mons a la recerca de llibres curiosos. El proper sopar literari serà el 28 de març amb el poeta Joan Margarit i ja s’han obert les inscripcions.

http://www.btv.cat/btvnoticies/2012/02/23/restaurant-semproniana-fomenta-contacte-entre-lectors-i-escriptors/#None

DSC06436.JPG

Ada Çastells en plena disquisició

El menú Màrius Serra era ple de referències a la seva obra i avui us oferim una de les receptes més celebrades durant el sopar, amb enigma inclòs:

K DE TRUITA DE PATATES I ALTRES FUTILESES

DSC06430.JPG

És una truita cuita al forn en una cassola (pot canviar segons temporada)

  • 8 ous
  • 400 g de barreja de bolets
  • Unes branques de farigola fresca
  • 30 g de ceba deshidratada
  • 200 g de foie gras a daus
  • 16 castanyes pelades
  • 2 patates
  • 1 gra d’all
  • Unes fulles de julivert
  • Oli d’oliva
  • Oli de tòfona
  • Flor de sal

 

Primer confitem la patata. La tallem a làmines molt fines i la coem, al forn, a 180ºC, durant deu minuts, amb una làmina d’oli. Ha de quedar torrada. Es pot fregir, també. La reservem

Saltem els bolets a una paella amb un fil d’oli, a foc fort, amb un gra d’all i julivert picat, fins que perdin l’aigua. Posem una mica de sal. Reservem.

Col·loquem els ingredients a la cassola per aquest ordre: raig d’oli oliva,patata,barreja de bolets,castanyes laminades,ous batuts,foie i posem al forn fins que qualli, uns cinc minuts, a 180ºC. Retirem del forn i acabem amb  una mica de ceba deshidratada,una mica de flor de sal,farigola fresca i un raig d’oli de tòfona.

La generositat de Màrius Serra és destacable. Vam fer una mena de concurs, emprant les xarxes socials, tan en boga en el seu començament. Els participants al concurs havien d’esbrinar uns plats que plantejaven un enigma lingüístic i, també, proposar una recepta de xocolata. Val a dir que el concurs va tenir ben pocs participants: un. Una amiga meva. En  Màrius em va regalar els enigmes. La K que presideix aquesta recepta és un dels enigmes plantejats. Aquesta K amaga el nom d’un estri molt comú a la cuina. Voleu jugar-hi?

….D’acord, no és fàcil. Però és divertit. És una K que no està acompanyada. Està SOLA: Una K-sola! Tants anys bregant amb cassoles i mai no havia pensat que sona igual que una K sola. Català a l’atac!

Entrevista a Elisabet Carnicé a la revista Lecturas

dimecres, 29/02/2012

Tot li va bé, a l’Eli, com li diuen els amics. A tot s’adapta. Parla tant que no menja. I sempre somriu.

LBS_9969.jpg

Quin és el teu àpat preferit?

L’aperitiu. Viuria d’aperitius i tapes. Espero el dia festiu amb candeletes. De fet, un dels primers records que tinc està immortalitzat en una fotografia. Devia tenir no més d’un any, a la mà hi porto un escuradents en el què hi ha clavada una escopinya! A casa em guarden el suc de les escopinyes amanides, perquè saben com m’agrada, me’l bec! Em deleixo per les llaunes: musclos en escabetx, cloïsses, navalles. Diuen que menjo com un pardalet, però jo els rebato que un grapat de molles fan un bon plat!

O sigui que eres de gustos forts, de menuda?

Si, sempre m’ha agradat més el salat que el dolç. Era de bon menjar, però tenia deliri pel formatge ratllat. A tot, a tot li’n posava: a les llenties, a la sopa, a les patates….La meva mare me l’amagava!

Per què?

Perquè no podia ser saludable tant formatge! A casa hem vigilat molt la salut. La meva mare sempre ha tingut l’estómac delicat i procura que la dieta sigui saludable, gustosa i molt suau. A mi també em costa pair, tinc un estómac de princeseta. Les digestions em condicionen els àpats i la vida; de fet encara tinc records de la sèpia que vaig sopar anit. Haig de vigilar molt. Mira, jo tinc un “termòmetre†particular: les panses. Si els restaurants bons es compten per nombre d’estrelles Michelin, els que no m’agraden els compto per panses (riu). Però és veritat, qualsevol daltabaix o qualsevol bri d’aliment que no em ve de gust, pansa al canto!

Doncs, si et volem convidar, què hem de cuinar?

Hauria d’haver nascut francesa, com la truita! La clau per fer-me feliç la trobaràs a la cançó Dejà Vu dels Amics de les Arts. Ells ja t’han fet la llista de la compra!: croissant, vichysoisse, fondue, foie-gras, petit fours, si li afegeixes salmó fumat, ja ho tens! M’encanta el salmó. Quan a la carta d’un restaurant veig salmó, se m’hi en van els ulls. A vegades he menjat salmó de primer i de segon! I si en fessin per postres….

Croissant per esmorzar?

Doncs no, per a mi l’esmorzar és fonamental i sempre menjo torrades i un suc de taronja natural. Dels croissants guardo una anècdota. La meva mare me’n comprava, de tant en tant. La dependenta de la pastisseria sempre deia: “de la xocolata que caga la gata?†I jo em quedava ben preocupada, volia saber com treien la xocolata del ventre de la gata.

Ets de picar?

Saps que trobo a faltar? Una botiga de llaminadures saludables. Allò que els castellans en diuen un tentempié. En comptes d’snacks salats i brioixeria, que venguessin petits iogurts saborosos, dauets de fruita amb formes divertides, bocinets de pastanaga, palets amb gustos diferents…Als nens també els agradaria, segur!

LBS_9921.jpg

Demana sal i oli al cambrer…

Necessito amanir-ho tot. L’oli és imprescindible a taula i també la sal. Com la vida, necessito amanir-la!: Cada dia un repte, compartir-ho tot amb els amics i, sobretot, encabir-hi de tot. Sóc una tastaolletes, sempre estic pensant què puc fer de nou i diferent. Furgar els racons desconeguts. De fet, ara estic pensant molt seriosament a aprendre a cuinar.

No cuines?

No tinc aquesta habilitat. I em fa ràbia! Perquè sóc molt creativa i, en canvi, no sé mai què fer amb el què tinc a la nevera. Tinc enveja sana de la destresa de la meva mare a la cuina.

És bona cuinera?

Molt! Es tan bona cuinera que només li falta tenir un restaurant. Però no podria perquè pateix molt quan serveix els plats a taula: falta sal? Ha quedat bo? És tendre?

Quin és el seu plat estrella?

Els carbassons farcits, amb beixamel. T’ho he dit que la beixamel m’encanta? Me la beuria!

Ho devia aprendre de la teva àvia, oi?

Tothom parla dels canelons de la iaia, menys jo! La meva àvia no cuinava! Tenia negoci i sempre estava rere el taulell. L’associo a un gran armari de llaminadures. Sempre m’omplia de dolços! Crec que la meva mare va aprendre a cuinar i a tenir cura de la seva salut en contraposició a l’àvia. Ja ho veus, els tòpics, sovint, cauen!

Amb quin plat ho passaries malament?

Amb els estofats. Només sentir el nom ja em ve un “tuf†al cap. No puc. Menjo els bolets, les patates, suco pa…però la carn no m’entra. Evito tant com puc l’all i julivert, tot i que m’agrada molt, però no sé què té el julivert que no se’m posa bé. En canvi, a tot arreu hi ha d’anar ceba. És inconcebible una truita de patates sense ceba!

 

LBS_9926.jpg

Si obro la nevera de casa teva què hi trobaré?

Molt color! Que massa negre està el món! Predomina el verd de la verdura i l’enciam, el blanc dels làctics, i el vermell-rosat dels tomàquets, el gall dindi i el pernil

Tens alguna dieta secreta?

Dieta jo? No em privo de res! Menjo els àpats des del bon rotllo sola o amb companyia. Els que em mantenen a ratlla són els nervis i una font generosa de somriures. Diuen el somriure, és l’arruga més bella-vella i tanmateix la que et manté més jove.

 

Amb els amics: a casa o al restaurant?

Al restaurant i improvisat. M’encanta quan a darrera hora, diem…Anem al menjar alguna cosa? Compartir la taula és el millor del dia

Ets de mercat o de supermercat?

M’encanta el mercat, m’enduria les parades sencera dins el cabàs. Bado i em mimetitzo amb l’explosió de colors i olors de les parades i el remor de fons de la gent i el “salero” dels venedors, però catxis! A diari vaig al grà i amb el coet al cul, i tiro més de supermercats o petites botigues de fruita al barri.

LBS_9931.jpg

Un refrany que alimenti…

Com que sóc molt de cullera…. “Qui menja sopes, se les sap totes”…. I si no te l’acabes, “tranquil.litat i bons aliments”, perquè “Hi ha més dies que llonganisses”.

 

El menú de l’Eli Carnicé

  • Amanida de cuscús amb llagostins, mango i pinyons
  • Broqueta de vedella amb salsa de pebre verd
  • Mousse de crema catalana amb fruites vermelles

Entrevista a Martí Gironell per a la revista Lecturas

dimecres, 22/02/2012

Arriba a l’hora en punt. Endreçat. Bona planta. Pausat. Escolta i parla. Parla i escolta. Contesta exactament les preguntes que li faig, amb total sinceritat. No amaga res. Tot ho explica.

 LBS_6720.jpg

 

Què vols de primer plat?

El macarró farcit de carn d’olla porta crema de llet?

Si. Ets intolerant?

No, però no m’agrada gens. Ni la nata ni els làctics. Fa molts anys en menjava, però un dia em van donar un formatge que, suposo, que era molt fort. Se’m va posar malament i no n’he tornat a menjar. M’ofèn la seva olor, el gust…

Què prioritzes: salut, comoditat o plaer?

Salut. El meu pare estava delicat del pàncrees, i jo tampoc no tinc la panxa per a floritures. A casa ens vam acostumar a menjar tot sense greix, suau, llet desnatada…I sobretot a seguir una dieta equilibrada. No m’hi obsessiono, però procuro menjar bé. A més he descobert que l’alimentació saludable és molt plaent. Jo, per exemple, sempre faig el pollastre rostit sense pell – per evitar el greix – i queda molt més amorosit i gustós.

Així doncs, no ets un gastrònom intrèpid?

Si que ho sóc. Sóc molt curiós. A casa dels pares sempre hem menjat molt tradicional, però la meva dona i el meu sogre són uns entusiastes de la cuina i la gastronomia i m’han “obert†a noves cuines. Amb la meva dona hem tastat gairebé tots els restaurants ètnics de Barcelona! I també vaig estar dos estius a la Ãndia, col·laborant amb una ONG. Tot plegat m’ha fet molt més curiós amb les cuines ètniques.

I què cuines a casa?

M’agrada molt cuinar, i a la meva dona encara més. Jo faig la cuina de supervivència i ella la de festa. Jo combino la cuina de tota la vida amb la que m’ensenya el sogre. I és genial. Això sí, la meva cuina és la de l’aprofitament. No suporto llençar menjar, no sé d’on em ve, però no cal passar cap guerra, fa mal llençar menjar i de les restes sempre en surten plats creatius! I no tant creatius…però molt saborosos. La meva mare fa unes croquetes del què ha sobrat del rostit de Nadal que són tan bones que les administrem com píndoles!

Què enyores de la cuina de la mare?

A casa fèiem un menú setmanal, endreçat. Els dilluns al vespre menjàvem crespells de cervell de xai. Eren exquisits. Fa tant temps que no en menjo….Suposo que la mare quan va veure que ja havia crescut en va deixar de fer. No n’he tornat a menjar mai més.

I el bistec rus, també el recordo amb molt d’enyor. La mare me’n posava en un tàper quan vaig començar a viure a Barcelona. Però aquests privilegis es van perdent!

 

LBS_6730.jpg

I què és el què no t’agradava de petit?

Recordo amb horror el fetge a la planxa, dels dissabtes al vespre. Fins que a casa es van animar a afegir-hi all i julivert. Jo poso all i julivert arreu. I tampoc no sofria els peus de porc i els cargols, malgrat als pares i a la meva dona els encanten. Que no m’agradin no vol pas dir que no en mengi….Bé, només n’he menjat una vegada…gràcies a Carles Gaig. L’havia d’entrevistar i em va “obligar†a menjar una terrina de peus i uns cargols (sense closca) saltats. Boníssim!!! Em va agradar molt. Però no n’he tornat a menjar.

On compres?

A tot arreu! Tant al mercat, com al supermercat i també a botigues gourmet. Però sobretot ens proveïm….de l’hort del meu pare! Ah, i a la meva dona la tornen boja els estris de cuina! coneix totes les botigues de gadgets de cuina!

De l’hort del pare. Quin luxe! En temporada deveu tenir molts excedents, oi?

Clar, com passa a totes les cases amb hort. Llavors és el moment que la mare fa samfaina a carretades, que ens serveix per a tot: per complementar una pasta o per acompanyar un peix. Parlant d’horts…m’agradaria fer una reivindicació. Crec que als restaurants us faria falta oferir més postres amb fruita. No només fruita, sinó la fruita combinada amb llepolies. A veure si et convenço…

Uhmmm….Creus que la taula és un bon lloc per “convèncerâ€?

No. Crec que la taula és per gaudir. No m’agraden gaire els dinars de negocis. Si em conviden, doncs hi vaig, però penso que és un dinar “malaguanyatâ€. Prefereixo els negocis abans o després de dinar.

Parlant de dinar….on dines? Què dines?

Dino a casa. Plats senzills, però a taula no hi falta mai una amanida i el pa que ens fem nosaltres.

Us feu el pa?

Sí. En panificadora, eh?  És una delícia llevar-nos al matí amb l’aroma del pa acabat de coure….

I no dines mai a la feina?
Sí, clar que sí. M’enduc tàpers.

Dines davant l’ordinador?

Mai! Però sí que hi esmorzo….

Què esmorzes?

Un entrepà, un cafè amb llet, coca de Besalú i un tros de xocolata negra! Això no ho perdono! És l’únic vici alimentari que tinc. La nevera està a rebentar de xocolata negra, però precisament n’hi ha molta perquè en menjo poca!

LBS_6745.jpg

Ets un home mesurat….

Procuro no fer barbaritats ni excessos, tampoc a la vida. I en qüestions alimentàries és ben fàcil:  són faves comptades. 

 

EL MENÚ

Cassola de truita de patates amb foie i bolets

Tonyina amb escalivada i romesco

Semifred de llimona i mango

Vi: L’Equilibrista

Nova iniciativa a Semproniana: Sopar amb Màrius Serra. 22 de febrer

dijous, 16/02/2012

Les lletres tornen al carrer Rosselló, 148.  Semproniana, situat en una antiga editorial, reprèn la seva connexió amb el món literari per fomentar el contacte entre els lectors i els noms més destacats de la literatura actual. L’Ada Parellada i l’Ada Castells conviden a sopar, un dimecres al mes, un escriptor perquè ens reveli quin és el seu proper projecte inèdit. Es limita l’assistència a 20 comensals per afavorir una bona conversa. El sopar que se serveix també és inèdit i està basat en l’obra de l’autor.

Dimecres inèdit

Ada Castells i Ada Parellada
us proposen: Un dimecres inèdit

22 de febrer a les 21:30h hores

Sopar amb l’escriptor

Màrius Serra

a Semproniana

Menú inèdit inspirat en

Màrius Serra:

Ravioli Venècia

Cloïsses arrebossades, picants

Macarró XL farcit de carn d’olla,

Brick de brie amb dàtils i salsa de Chartreuse

K  Truita de patates amb enígma de foie….

I després

Un peix que bé podria ser parent de la carpa Isidora

Ca N’Estruch Blanc

Marmellans Negre

Amb la col·laboració de:

Time Out i Escola d’Escriptura de l’Ateneu.

Preu: 40.00€

Preu especial per alumnes de l’escola: 32.00€

Inscripcions: semproniana@semproniana.net

www.semproniana.net

 

Places limitades a 20 comensals

Lídia Heredia. Entrevista al Lecturas

dimecres, 15/02/2012

Somriu, riu, parla. Vital i molt predisposada a passar-ho bé. El seu lema és “estar contentaâ€. Això sí que és una bona manera d’afrontar la vida.

Amb la carta a la mà….

No sé què triar, m’ho menjaria tot. Mai m’ha passat de dir que no m’hi cap. Sóc una persona que tinc gana. A més no hi ha res que no m’agradi, res…potser arrufo el nas amb els menuts, però també els menjaria

Quin aliment no faltaria mai a casa teva?

La pasta. És tan versàtil que en podria menjar cada dia sense cansar-me’n. I l’arròs, que em transporta a casa de les àvies.

Quan es parla de menjar sempre surten les àvies!

I les meves dues iaies coincideixen amb l’arròs! Divideixo els menjars en bons i en entranyables. L’arròs amb galeres i crancs és bo, boníssim; el cuina l’àvia Pepita, una excel·lent cuinera. L’arròs bullit fins l’extenuació, gairebé desfet, és entranyable, i és territori de l’àvia Isabel.

Com és l’arròs de l’àvia Pepita?

Només de peix, res de costella ni de conill. Gràcies a l’àvia Pepita sé menjar com cal galeres i crancs, i les espines no em fan cap angúnia. És molt important! Perquè hi ha molts peixos saborosos que no es mengen per les espines. Jo he ensenyat a menjar-ne als meus fills i per a ells les espines no són cap pega, ni els fa mandra.

I la mare no és protagonista dels teus records alimentaris?

Mira, recordo quan tenia uns deu anys, a Mallorca, un estiu, uns fideus gruixuts, amb caldet de peix. Va ser un clic a la meva vida. A partir d’aquell moment vaig gaudir del “menjar de gransâ€.

Què vols dir?

Que a partir d’aquell moment el meu pare sempre deia una frase que a la meva germana i a mi ens feia molta gràcia “què barates em sortíeu quan no havíeu descobert els escamarlans i encara gaudíeu del pollastre arrebossat!â€

Dinaves a l’escola?

Com que a Badalona tot està a tocar, l’escola pública estava molt a la vora de casa l’àvia Pepita i dinàvem a casa seva. Com ens peixava!! Ens ho feia menjar tot! No faltava mai dos plats i un bol d’amanida al mig de la taula! Però no em suposava cap trauma, eh? Sempre he estat bona menjadora

T’agrada menjar?

Sí, gaudeixo molt. I tinc gana. Si haig de fer alguna cosa important, sempre procuro fer-ho després de menjar, perquè sinó no estic d’humor. Primer mengem i, després, si cal, discutim.

 

I cuinar?

Ep! Estàs al davant d’una gran pinxe de cuina! El meu marit, en Martí, és un apassionat de la cuina. Gairebé és un professional! Té títol i tot. Va fer un curs d’un any a l’escola Hoffmann. La veritat és que a casa mengem de meravella. Em cuiden molt. La meva especialitat són les postres

 

Fas servir llibres de cuina?

No gaire. Ara bé, el llibre de la Montse Seguí, Cuinar és Senzill és infalible! D’aquest llibre en faig un soufflé de formatge que surt fins i tot en circumstàncies extremes! Una vegada se’ns va acabar l’ampolla de butà a mitja cocció del soufflé i va sortir bé!

Soufflé, títols de cuina…la vostra nevera deu fer molt goig!

Sí. Cada dissabte anem a comprar a plaça: el peix i els llegums…Mmmm! Cada vegada m’agraden més els llegums, al congelador de casa no hi falta mai, mai, uns cigrons cuits. És un sopar deliciós: cigrons amb un raig d’oli. Valorem molt la qualitat. Ja sé que hi ha congelats excepcionals, però jo mai he comprat un peix congelat.

Ni les gambes?

Les gambes, sempre fresques. Per això no en mengem sovint, però quan en comprem fem una gran festa. El millor, el cap xuclat!

 

I les verdures?

Estic abonada al servei a domicili d’una cistella d’un pagès que fa verdures ecològiques. M’agrada molt, perquè sé d’on ve i valoro molt el producte de proximitat, i també m’agrada la “sorpresa†de no saber què vindrà a la cistella, et fa ser molt més creatiu a l’hora de cuinar.

I la carn? No me n’has parlat?

Som poc carnívors. En comprem, clar que sí, però a mi cada vegada em ve menys de gust. M’agrada molt, però en menjo poc. I el meu marit considera que als vespres, com a mínim, un cop la setmana hem de sopar sense tall. Llavors, cuina unes llenties amb arròs, que ja són prou proteïna. Ara bé, hi ha dies que el meu cos demana carn. Llavors truco al Toni Puntí i li dic, necessito menjar un entrecot! S’ha d’escoltar el cos, el meu avi era metge i sempre ho deia.

Prioritzes la salut en els teus àpats?

A veure…jo sempre he prioritzar menjar el què em ve de gust. Un dia menjaré un foie a la sal, i jo sé que no es pot menjar cada dia. La salut està en la mesura i una dieta saludable és molt plaent.

A aquest turbot li falta una mica de sal….

Per a mi no! No sóc de menjars forts. Si a l’amanida hi poso un bon oli i un vinagre potent, m’estalvio la sal!

Com comença el dia la Lídia Heredia?

L’esmorzar és important: salat i dolç. Un entrepà, suc de taronja i, si és dia de festa, també una ensaïmada! Si estem amb amics, l’esmorzar es pot allargar moltíssim. Els dies de cada dia, torrades amb mantega i melmelada. Em sembla un esmorzar molt ben trobat.

Ets de berenar?

Quan tens fills, el berenar torna a la teva vida. A Badalona fan el minisuís, tot el plaer de la xocolata amb nata, en la versió adaptada a les necessitats actuals.

Curiosa amb el menjar? T’agrada la cuina étnica?

A res dic que no. Tot ho tasto. Els picants em costen una mica. Però quan viatgem, la part gastronòmica ens atrau molt. Als viatges no hi falta mai, mai, una visita al mercat. Tant en els països exòtics com aquí al costat. A França, per exemple, és una delícia visitar, no només els mercats, sinó també els supermercats!

Aprofitaries la taula per convèncer a algú?

Ui, la paraula convèncer no m’agrada gens. I no, crec que la taula és un espai per passar-ho bé i no per negociar. Primer s’ha de dinar…i a l’hora dels cafès, si és el cas, és el moment de treballar…

I amb qui no seuries mai a taula?

Amb un pesat. Com que m’aprecio tant el menjar, evito les situacions que no em fan estar bé.

Fas alguna dieta? Què fas per estar tan estupenda?

Estar sempre contenta. I el menjar m’ho fa estar! No segueixo dietes ni tinc cap mètode secret, si és això el què preguntaves.

Si estigués a les teves mans, què canviaries en aquest món (des del punt de vista alimentari)

Doncs està clar que procuraria que els aliments arribessin a tothom. Em sembla horrible que es facin incursions per anar a la lluna, mentre hi ha gent que passa gana. Jo sóc partidària del producte de proximitat i ecològic, però comprenc la cria intensiva i el conreu extensiu per tal que tothom tingui aliments a l’abast.

El teu refrany alimentari de capçalera?

Recordo molt al meu avi que sempre deia “No comer por haber comido, no hay nada perdidoâ€

Té o cafè?

Un cafè!! M’encantaria que m’agradés el té…però no ho aconsegueixo. En canvi, sóc molt cafetera!

Per cert, Ada, el dinar, molt bo…S’ha de dir! Si jo no li dic a la meva àvia Pepita si és bo o no, s’enfada, i amb raó! S’ha de valorar la feina a la cuina!

 

Menú degustació:

  • Zapping: una mica de tot
  • Turbot a la planxa amb olivada i carxofes
  • Magret d’ànec amb poma
  • Pastís clàssic de formatge

 

Un, dos, tres…divuit anys! El regal de quatre blocs amics

dijous, 9/02/2012

Ahir vaig topar mig de casualitat amb el post que l’Anna Rius va escriure al seu bloc LA TAULA D’EN BERNAT, sobre Semproniana i em vaig emocionar, http://taulabernat.blogspot.com/2012/02/semproniana-un-restaurant-singular.html de la mateixa manera que ho vaig fer amb el post que em va dedicar l’Starbase al seu bloc DECUINA  http://www.decuina.net/2011/06/de-semproniana-chronicle.html, la crítica positiva que em va fer el Ricard Sampere, al seu bloc ELS MEUS RESTAURANTS http://cuinairestaurants.blogspot.com/search/label/Semproniana i el de la Bet Florensa al seu TASTARUTES   http://tastarutes.wordpress.com/2011/09/19/sopant-a-preu-dedat-al-semproniana/

 

Em vaig emocionar perquè em vaig adonar que “a lo tonto” fa divuit anys que visc (pràcticament) a Semproniana. M’han passat volant, com diria tot fill de vecinu, i sembla que fos ahir quan penjava les cortines, comprava les cadires als Encants, pintava les portes i entrava el primer client per la porta.

Va ser una gosadia obrir Semproniana, als 27 anys. Precisament l’edat va ser el factor determinant per obrir un negoci d’aquesta magnitud tan jove: inconsciència, força, il·lusió, recorregut vital per aprendre….

Vaig obrir Semproniana i no n’he tornat a sortir mai més. Els amics d’aquella època, gairebé els he perdut tots – farts de rebre negatives quan organitzaven saraus el dissabte al vespre -, i la carrera de dret va quedar arraconada – sense cap mena de pena -

He guanyat un munt d’amics, de tota condició, edat i religió; he tingut dos fills, que estimen i comprenen aquest ofici tan estrany de l’hostaleria; i he tingut temps d’obrir cinc locals més i de tancar-ne tres. He fet una carrera extensa que no m’ha deixat seure, ben dreta.

Vam estar de moda, tot i que jo ho he copsat tot just ara, quan ja no ho estem. No som un clàssic i, malgrat no som novetat, som aquí. Divuit anys de Semproniana, tota la meva vida, gosaria dir. I també la de molts dels nostres clients. Fa tants anys que hi som que han tingut temps de venir, de deixar de venir i de tornar a venir. S’hi han viscut emocions. Algunes me les han explicades: amor etern promès a la taula 3, l’aniversari de cent anys de la nostra veïna, aquella parella que van trencar el dissabte al vespre, els primers cervells arrebossats que menjava a la seva vida en Rigola, el casament de l’Alfons, las “nochebuenas” de la família Ortega Monasterio amb cantada d’havaneres. I ara ho acabo que haig d’anar a remenar la cua de bou que tinc a la cassola i així dissimulo les llagrimetes.

En un any ple de dubtes, talment fóssim un jove d’aquesta edat, aquests tres posts dels meus amics blocaires han estat un bon regal per al nostre divuitè aniversari. Ens donen confiança, seguretat i moltes piles per continuar.

Gràcies

 

Entrevista al Lecturas. Agnès Marquès

dimecres, 8/02/2012

Periodista. TN cap de setmana

Amb la seva moto vermella, texans, jersei i una bufanda immensa, l’Agnès arriba somrient a Semproniana. Diu que té set. Dibuixem un espremedora a la paret per fer el millor suc de llimona. Riem. L’Agnès ve predisposada a passar-ho bé. És la seva manera d’enfocar la vida.

 

Com sempre, passo la carta. A veure si és de les que els agrada agafar les regnes o prefereix deixar-se portar. Tria el segon plat: fred i calent de parmesà

No sempre puc, però jo sóc de triar. No m’agrada gens trobar-me el menú fet, ni la vida dirigida.

Que tries, doncs, quan menges: comoditat, plaer o salut?

Plaer, per sobre de tot. Gaudeixo molt del menjar, molt. M’agrada tastar nous plats, conèixer nous restaurants. I compartir taula és per a mi un plaer primordial. Com que no he patit mai un daltabaix de salut, encara no em preocupo massa de l’equilibri dels nutrients de la meva dieta. Però, això sí, ni pico ni m’atipo gaire. La sensació de quedar tipa m’aclapara.

Així doncs ets de les que t’agrada descobrir nous sabors?

Quan viatjo, m’encanta conèixer la cuina autòctona. És una de les parts del viatge que més m’interessa. Sempre torno amb regals gastronòmics. Però aquí prefereixo anar a restaurants de la nostra cultura culinària, atès que els oriünds dels països amb representació de restaurants a la nostra ciutat, sempre critiquen la poca autenticitat dels plats cuinats a casa nostra.

Quin plat és el què més recordes, dels teus viatges?

Un tagine de xai amb cuscús. La cuina del Marroc em va impactar.

I el cuines?

Ui, no! No cuino gaire perquè, senzillament, no en sé.

I com t’alimentes?

Cuino plats bàsics. Però em queden molt bé les cremes, en faig una de patata, poma i formatge. I també els llegums, uns cigrons amb una mica de bacon saltat i tomàquet natural.  Els llegums s’han fet imprescindibles a la meva dieta, m’encanten. I és curiós, perquè recordo les alubias rojas de l’escola (va viure a Bilbao fins els 12 anys) amb terror: les butxaques de la bata n’anaven plenes!

Doncs sí que cuines! Quin és l’àpat més important?

Quan em llevo, a l’hemisferi dret hi tinc imprès un cafè amb llet, i a l’esquerra un entrepà de fuet, o de pernil. Si no esmorzo, no comença el dia. Ja ho diu el refrany: de bon matí, el menjar és or, a la tarda, plata i, a la nit, mata.

Dines a la feina?

No! Tinc el privilegi de dinar a casa. I tinc la sort que la meva mare em “regala†tàpers dels seus millors plats, com els seus excepcionals macarrons amb bolets.

Dines a taula?

T’ho confessaré. Dino a taula…amb companyia…del telenotícies, l’ordinador i un diari. No ho puc evitar. Sempre hi ha més d’un element en joc

Amb qui no seuries mai taula?

Amb un torero. No suporto el fet de matar animals per espectacle i diversió. I tampoc no suporto el seu tarannà de matxo ibèric.

Si obro la teva nevera avui, què hi trobaré?

Embotit de tota mena, formatges, pernil i quintos!

I que no trobaré mai a casa teva?

Callos! I menuts, en general. La textura em fa angúnia.

A l’escola

Què vols de postres?

No sóc gens de dolços. M’atipen massa.

I així doncs, no tens capricis?

De tant en tant m’agafa un desig immens…d’espàrrecs de llauna!

MENÚ

  • Bric de brie i dàtils
  • Macarró XL farcit de carn d’olla, salsa de bolets
  • Cloïssa farcida
  • Foie a la planxa amb gelat de parmesà
  • Tria de formatges
  • Colors de Cèrvoles