Actriu. Peus de porc
Seu a taula. No sĂłc gens frĂvola, em diu a tĂtol de presentaciĂł. Però, li encanta el picant. Se li veu als ulls. És una dona apassionada. No enyora tant la cuina de la mare com cuinar amb la mare.
Tria unes verdures saltades i una cloïssa farcida. No és de menjar gaire, que no treu que gaudeixi enormement de la cuina i de la taula.
- SĂłc omnĂvora. No hi ha res, res que no m’agradi. I sĂłc molt curiosa. Si viatjo a paĂŻsos exòtics ho tasto tot, des de cocodril a insectes fregits res no em fa angĂşnia. M’encanten els menuts: ronyons, llengua i la delĂcia dels cervells arrebossats que, a casa, nomĂ©s menjĂ vem de tant en tant. El meu plat fetitxe sĂłn els peus de porc. Els cuino del principi al final: els bullo, faig el sofregit, els guiso amb el suc de la cocciĂł….
Quina feinada!
- Precisament Ă©s el que m’agrada, estar-m’hi estona. La meva feina d’actriu requereix molt esforç intel·lectual, necessito compensar amb tasques manuals, i la cuina Ă©s la mĂ©s relaxant i la mĂ©s profitosa, de fet Ă©s la meva terĂ pia. Faig amics cuinant…els meus amics estan encantats amb la meva cuina terapèutica!
Si mai vols avançar feina, a mercat venen els peus de porc bullits!
- Ja ho sĂ©! SĂłc addicta al mercat. Hi vaig des ben menuda, quan acompanyava la meva mare cada dissabte. Sempre comprava a les mateixes parades, era molt fidel. Tinc records fantĂ stics com quan la de les olives em regalava una paperina d’aquelles tan bones, les trencades….!
Olives com a regal per a una nena? No hauries preferit llaminadures?
- No sóc gens llaminera i no tinc ni idea de fer pastissos, perquè precisen seguir una recepta i a mi això no m’agrada. La meva mare treballava de cuinera a una casa bona de Barcelona i mai no havia consultat un llibre de receptes. Jo intento fer els seus plats, que són els que més m’agraden, com els canelos
VoldrĂ s dir els canelons…
- No, no! Els canelos, aixĂ els vam batejar a casa en honor a la meva mare que es deia Eloina. Can-Elo. Els brodava. El darrer Nadal de la seva vida en va preparar molts. En vam poder congelar una bona quantitat. La mare va morir el mes de juny. Ens vam reunir els amics mĂ©s Ăntims i vam fer-li un homenatge. Cada un de nosaltres vam menjar un canElo.
I els fas?
- No hi ha manera que em surtin com a ella. La nostĂ lgia i les emocions fan barrera, sĂłn molt poderoses i distorsionen la memòria. De la mare enyoro la sopa de peix i, clar, les croquetes. Les formava amb dues culleres, però ara ja no trobo les culleres adequades…i no em queden gens bĂ©. La meva mare sempre cantava quan cuinava.
I tu?
- Jo tambĂ© canto, i recito els textos de les obres de teatre i bec una copa de vi. És tot un ritual. Faig el vermut mentre cuino, i vaig combinant de beguda: un Porto fosc, el cava, el vi, el vermut sec, un gintònic amb una esquitxada de llimona….
Això deu ser quan cuines amb amics…
- I quan cuino sola! Em celebro molt a mi mateixa, Ă©s una prĂ ctica molt saludable, creu-me! A vegades em regalen uns autèntics ous d’à nec de pagès. Llavors els faig ben fregits, vaig a comprar el millor pa i els menjo sense coberts, nomĂ©s amb l’ajut del pa. Una delĂcia que s’ha de menjar a casa.
Amb el teu ritme de feina, pots dinar a casa?
- SĂłc actriu! No sĂ© on serĂ© demĂ , ni on dinarĂ© avui! El meu rebost i la meva nevera estan preparats pel tipus de vida que duc. Tinc cultura de guerra: A la meva cuina hi ha un element que s’ha perdut a les cases modernes: el que a casa en dèiem “la alacena”. No hi falta de res, i em neguiteja que no sigui plena: hi ha llegums, arròs, llaunes…una mica de tot. Quan sĂ© que dinarĂ© a casa, llavors compro el fresc, però sempre al dia.
Amb qui no compartiries mai el teu plat preferit?
- Em fan patir els fonamentalismes, tots aquelles persones que defensen a ultrança postures tan radicals que et volen catequitzar a cada cullerada. Però….ben mirat, segur que acabaria compartint-hi el plat, perquè la cuina i, sobretot, la taula Ă©s el millor espai per escoltar-nos i acabar comprenent-nos.
Per concloure….digues un refrany que et caracteritzi
“Al pan, pan y al vino, vino”
Sens dubte….


























Ada Parellada (Granollers, 1967) va néixer a la Fonda Europa de Granollers. La cuina, les aromes i el plats l’han envoltada des del dia que va treure el nas a aquest món. Potser perquè ho ha vist de sempre l’ha fet el seu ofici, a