El curs passat feia unes petites entrevistes setmanals a la revista Lecturas. Es va acabar a l’arribar l’estiu. Val a dir que em va fer molta pena, perquè m’ho passava magníficament bé. Les trobareu totes penjades al bloc.

Al bagul de l’ordinador me n’han quedat dues, que encara no les havia pujat. Ara, que fa aquest fred tan intens, ens anirà de perles una mica de l’escalfor de Joan Pera.

Que vagi de gust!

Volia preguntar-li allò tan enze de si sempre li han fet broma amb allò que “és la pera”, però me n’he oblidat tan bon punt ha arribat. En Joan Pera encisa i et fa oblidar el guió. Ell sí que segueix el guió, a Violines y Trompetas, cada dia al Borràs.

Mira, jo vaig néixer amb el llombrigo trencat

Què mana?

Sí, en deien així. Em costava de cicatritzar. Sempre he estat delicat de la panxa, però m’agrada molt menjar. De fet, moltes vegades hem parlat mig en broma mig seriosament, de muntar un restaurant, amb la meva dona. Seria un restaurant on el més important seria el producte. Per això no l’obrim, perquè no hi ha bon producte avui dia.

Doncs jo no crec que sigui així. Crec que si se sap buscar, se’n troba de molt bo.

Les coses no són com abans, i jo sé distingir entre les coses bones i les que no ho són. Avui no em trobo gaire bé i estic convençut que és dels pesticides que hi havia a la síndria d’anit.

I qui cuinaria?

La meva dona! Jo també cuino, però segueixo les receptes al peu de la lletra i tot ho embruto! Ella, en canvi, ho fa per intuïció i li surt de meravella! Te un sisè sentit, perquè diu “quan vegis que està cuit, treu-ho del forn” I com es veu que està cuit?

Ets de xup-xup o de planxa i crus?

De xup-xup i de sucar pa! M’agrada molt el pa. Deu ser que em faig vell, només menjaria pa!

Què recordes de petit?

Els fideus del motllo de nou. Eren uns fideus cargolats i els trencàvem amb les mans abans de cuinar-los. Sempre he menjat fideus. A casa cada diumenge fem fideus a la cassola, amb costella. És la única recepta que em sé de memòria i em queda de meravella.

Quin és el secret?

Enrossir molt uns trossos de cansalada fins que quedin com llardons, juntament amb la costella. També hi afegeixo salsitxes. M’agrada que hi hagi tall. Llavors ve el sofregit: molta ceba, pebrot vermell i pebrot verd. Gairebé són fideus amb samfaina. Molt tomàquet i poca pasta. De fet, trobo la pasta molt pocasolta, és farina i aigua, només! Quan és temporada, també hi poso rossinyols i rovellons

Amb això que dius que no trobes bon producte, et deu costar amb els tomàquets, oi?

Tot ho faig amb RAF, i pels sofregits tinc un privilegi, uns pots de tomàquet en conserva que em porta una de les meves consogres, que és de Solsona. Si és per amanir, sempre de Montserrat, ben madur. Ara, quan trobo els de Mutxamiel, allò és un festival! I també els Cor de Bou!

Para, para….si ets l’enciclopèdia dels tomàquets!

Saps que els meus pares tenien una fruiteria? He crescut envoltat de pomes i escaroles! I el pare tenia barca. Al matí ens portava espàrrecs i cacauets, i a la tarda un peix acabat de pescar, excepcional. I nosaltres, els fills, sempre rondinàvem “una altra vegada peix!” Només ens agradaven els rogers i els calamars. La mare els feia a la bruta, sense netejar, amb bossa de tinta i tot! I amb el pop, que no sabíem què fer-ne, en feia croquetes!

I ara on compres?

Si tinc temps, sóc dels que faig quilòmetres per comprar bon producte.

Quin és el plat que et fa feliç?

Doncs una amanida de tomàquet i ceba dolça, de les que en diuen bavosa. Sóc feliç menjant-la a quarts de dues de la nit, quan torno de la funció.

Què esmorzes?

Com que sopo tard, al matí no tinc mai gana. Ha de passar una bona estona per agafar embranzida amb l’esmorzar. Això sí, si pogués menjaria un dels esmorzars de la meva infància. Vivíem al costat d’una botiga de menuts i veia com coïen en grans calderes. Acabades de bullir, menjàvem les turmes, el cor a la planxa, morro i pota al pil-pil. El meu esmorzar predilecte era la mamella enfarinada i fregida.

 No és com esmorzar un cafè amb llet, no

Clar que no tinc mamella cada dia a l’abast. I llavors em  conformo amb un magnífic entrepà de tonyina, pebrot vermell, olives i seitons. Mai més he tornat a trobar aquelles llaunes immenses de tonyina en escabetx que venien a la botiga de les olivetes, quan era petit.

Un entrepà contundent. I de què més farceixes el pa?
Un dels meus entrepans favorits és el de berberetxos. Tal qual: pa amb tomàquet i berberetxos, procurant que no caigui gaire suc de la llauna perquè sinó estova massa el pa i és massa fort.

I què més recordes de quan eres petit?

Que a la peixateria llençaven les espardenyes, o me les regalaven. I ara van tan cares! Altres peixos que gairebé no veig és el congre, que nosaltres menjàvem el dia de sant Joan. I l’escrita amb patates, uhm, les patates eren excepcionals. Ara em ve a la memòria un dia que el meu pare va pescar una morena, llefiscosa. La va portar a can Dimas i el senyor Fàbregas va fer una paella i un suquet amb pèsols, excepcionals.

No m’has parlat gens de carn

No som de carn. Quan érem petits, només menjàvem costelles de xai quan teníem febre. Un cop l’any el pare matava un ànec per rostir. A ell li guardaven el coll, que el menjava amb gran delit. Tots el miràvem amb enveja, i sempre he pensat que aquell coll, que maig no vaig tastar, devia ser la delícia més impressionant del planeta.

Qui va a comprar a casa teva?

Mira, la meva dona compra el menjar i jo els capricis! Només compraria olives de kalamata, berberetxos dels que es guarden en vitrines…El menjar de debò mai no el trobo necessari!

Explica’m una anècdota alimentària

Un dia els caps de Focus em van convidar a dinar. Em van portar a un restaurant d’un deixeble de Ferran Adrià. Jo tenia molta gana. Per començar ens van donar una nècora minúscula. Amb la carta a la mà, vaig demanar una truita de patates, que per molt estranya que fos, segur que m’atiparia. Em van portar una crema de ceba, amb una escuma de patata i un rovell d’ou cru. Era deconstruida

Ets molt tradicional, eh?

No t’ho pensis. Quan feia la Estraña Pareja, passava tota la setmana pensant què cuinaria el diumenge, el dia que dinava amb la família. Retallava receptes de cuina i tot il·lusionat decidia fer  “Un micuit de foie adornat amb quatre perles de magrana i una reducció de Mòdena”. Però arribava el diumenge i a taula érem 25, la meva dona ja s’havia avançat a fer una bona olla de macarrons i el foie i les magranes quedaven per una altra ocasió

Per quan sou poquets…

Si només som quatre o sis, llavors, mengem qualsevol cosa!

I de dolços, que me’n dius?

M’agraden molt, però me n’haig d’estar. De petit era tirant a gros. Quan vaig dir a casa que em volia dedicar al teatre, em van dir “Que no veus que amb aquest cul no pots fer d’actor?”. No puc menjar tot el que em ve de gust. Ara, davant una merenga, no em puc resistir.

El teu secret més ben guardat

Abans de començar la funció sempre haig de menjar xuxes, ossets tous i ensucrats. Li dic al regidor “Si no em dones xuxes, no començo”. M’encanten!

MENÚ

Tacs de waygiu amb patates

Corball a la planxa amb verdures

Quatre gelats