Arxiu de la categoria ‘Semproniana’

La ruta del cereal bio II

diumenge, 4/05/2014

Aquest any ens hem tornat a adherir a la iniciativa endegada per la NĂşria Coll d’Etselquemenges http://www.etselquemenges.cat/ que juntament amb l’empresa de cereals biològics Biocop han organitzat: la ruta del cereal bio http://larutadelcerealbio.cat La proposta Ă©s animar a una colla de restaurants de la ciutat a ampliar la carta amb plats de cereals. l’objectiu Ă©s, doncs, ampliar l’oferta de restaurants sensibles amb aquest moviment, i fer “rular” els clients habituals de restaurants amb Ă nima biològica. En definitiva, que jo, que no sĂłc de la “onda”, m’hi engresqui i els que sĂłn de la “onda” vinguin a casa meva. I aixĂ­ tots ens movem, ens anem coneixent i acabem implicant-nos-hi, perquè ja ho diuen els castellans, que el “roce hace el carinyo”.

Aquests som els 13 restaurants on podrĂ s tastar plats plens d’imaginaciĂł basats en tot tipus de cereals, nomĂ©s fins el dia 11 de maig

Barraca

El Gat blau

El Cafè Blue Project

Gut

HĂ baluc

Hisop

L’Hortet

Miquetes MĂ giques

Mordisco

Nonono

Semproniana

Teresa Carles

Tòpik

Doncs un cop em vaig apuntar a la iniciativa d’aquests dos lluitadors – la NĂşria i l’Albert de Biocop – vaig decidir que no aniria amb xirrimandunguies i que apostaria fort. Per això vaig optar per el mill. Casum el mill! Mira que Ă©s punyeteru! El mill Ă©s un cereal remenut, que es conrea sobretot al continent africĂ . De fet Ă©s la base de l’alimentaciĂł de la poblaciĂł africana i l’acostumen a menjar com a massa, o com a farinetes, tant de cullera com pres amb les mans. Però a nosaltres no ens agraden gaire aquestes textures pastoses i me les he hagut d’empescar per fer una preparaciĂł que fos vistosa, saborosa i de textura agradable. I el resultat ha estat el plat que us presento

TERRINA DE MILL AMB COCO, CARBASSA I FESTUCS

Semproniana

100 g de mill pelat Biocop

400 ml de llet de coco

600 g de carbassa

7 ous

200 g de festucs

sal, pebre i romanĂ­ en pols

La dificultat del plat és aconseguir una cocció acurada tan del mill com de la terrina. Posem aigua a bullir i hi fem coure el mill només durant deu minuts. Colem i reservem.

coem la carbassa al microones, tapada, durant cinc minuts. Salpebrem i triturem. Ha de quedar un purĂ© espès. La separem en dues parts. Una part la farem servir per la terrina (i la deixarem aixĂ­, en forma de purĂ©), l’altra part la  batrem amb una mica de nata, brou de pollastre o una cullerada de formatge d’untar per aconseguir una crema o salsa

batem els ous juntament amb la llet de coco, salpebrem i hi afegim una mica de romanĂ­ en pols. Trinxem els festucs. Barregem el mill cuit amb el purĂ© de carbassa, la llet de coco i els ous. Disposem en un motlle de parets baixes i coem al forn a 140ÂşC durant 45 minuts. Punxem amb una broqueta per comprovar si ja estĂ  cuita. Si la broqueta surt seca Ă©s que la terrina ja estĂ  a punt. Un cop freda, la desmotllem i la tallem a quadrats. Saltem unes verdures i les disposem sobre la terrina, que haurem escalfat un moment al microones o al forn. Acompanyem amb la salsa de carbassa i uns quants germinats (i jo tambĂ© hi vaig posar quatre pinyons torrats….)

 

Cuina de 12. Una nova activitat a Semproniana

dimarts , 8/04/2014

Fa vint-i-un anys que estic a Semproniana.

Fa vint-i-un anys que veig l’esglĂ©sia del Sagrado CorazĂłn. Amb pluja, a l’hivern, a la primavera, il·luminada, amb gent, de nit, amb nĂşvies, roses, arròs i vestits amb vels. L’he vista de tots colors, vaja. I desprĂ©s de tant de temps convivint amb l’esglĂ©sia, se m’ha empeltat cert aire litĂşrgic. Cada diumenge veig com els feligresos entren a escoltar la missa de dotze. Com que a mi tambĂ© m’agrada tenir feligresos he decidit fer la  contraprogramaciĂł laica: LA CUINA DE DOTZE.

Com us deia, l’activitat s’emmiralla amb la missa, i per tant la cosa funciona de la mateixa manera.

Comencem a les dotze.

Jo sĂłc darrera el meu altar (el mostrador de la cuina)

I predico el meu sermĂł: un parell de receptes de cuina, que explico amb tot detall

Els feligresos combreguen: els servim un vermutet, que avui, per exemple, han estat unes sardines en escabetx. I també els oferim un vermut artesanal de Reus.

L’activitat, tal i com passa a missa, Ă©s gratuĂŻta. El raspall el passem desprĂ©s, quan els portem el compte del dinar. Perquè l’activitat Ă©s gratuĂŻta per els que es queden a dinar.

La única diferència és que a la CUINA DE 12 hi ha números clausos, perquè només hi podem encabir unes quinze persones.

14_cuinadotze_abril.jpg

les fotos són de l'Iris González. Moltes gràcies!!!!!

I això és tot.

El meu amic Joan Josep Isern va assistir a la primera sessiĂł de CUINA DE 12 i va tenir la gentilesa de fer-ne un post al seu bloc Totxanes, totxos i maons http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/261922 i on hi llegireu les impressions d’una de les primeres “vĂ­ctimes”

Aquest diumenge he mostrat les segĂĽents receptes:

- BAKLAVA DE BOLETS, FESTUCS I PERNIL. Trobareu la recepta en aquest enllaç http://blogs.cuina.cat/semproniana/2013/09/16/baklava-per-comencar-un-apat/ La Ăşnica diferència Ă©s que aquesta vegada l’he farcit amb un saltat de bolets, una mica de pernil serrĂ  talladet menut i uns festucs picats

 

LLAMINERA MARINADA AMB POMA

14_filet_porc_cuinadotze_abril.jpg

4 filets de porc (llaminera)

200 ml de salsa de soja

150 ml de xarop d’aurĂł (si no en teniu, ho substituĂŻu per 100 ml de mel i 50 ml d’aigua)

una mica de gingebre fresc tallat

dos grans d’all picats

Dues pomes

Una mica de mantega

sal

200 gr. de cuscĂşs precuit

300 ml d’aigua

un raig generĂłs d’oli d’oliva

 

IntroduĂŻm els filets nets dins aquesta marinada i deixem macerar tota la nit. Posem els filets en una safata de forn, amb la marinada i fem coure 20 minuts a 180ÂşC.

mentrestant preparem els acompanyaments. Pelem i tallem un parell de pomes. A una paella, fonem la mantega i hi saltem les pomes, amb un raiget de suc de llimona, un pessic de sal i una culleradeta de sucre. Coem a foc mig fins que la poma adquireix un magnĂ­fic to daurat.

TambĂ© aprofitem per hidratar el cuscĂşs. Posem a bullir l’aigua. Posem un bon raig d’oli d’oliva al cuscĂşs. Quan l’aigua bull, vessem sobre el cuscĂşs i esperem que s’hidrati. Un cop fred, separem els grans amb una forquilla. Amanim el cuscĂşs, barrejar-lo amb uns quicos i un raig generĂłs d’oli d’argan, que em va portar la Najat del seu darrer viatge a Anadir. TambĂ© posem una mica de sal i, en aquest cas, hi he posat tambĂ© una mica de poma crua i unes panses.

Traiem el filet de porc del forn, posem el lĂ­quid de la marinada a una paella i fem reduir fins aconseguir la textura desitjada, de salsa. Mentrestant tallem el filet de porc a trossos i el posem al plat. Salsem.

 

 

 

La festa del davantal. Dones endavant al 2014

dissabte, 29/03/2014

Cada any,  i aquest és el cinquè, pels volts del dia vuit de març, el dia de la Dona Treballadora, organitzo una trobada de dones valentes i que mouen aquest país. Ens posem un davantal i ens disposem a preparar-nos el sopar. Aquesta trobada té un nom, és la FESTA DEL DAVANTAL, i les dones convidades són el grup de les Dones EndavantAl.

Aquest any, he volgut donar-li un tomb a la festa i sorprendre a les convidades, amb un nou format. Si cada any ens preparĂ vem el sopar, aquesta vegada he volgut preparar el REBOST, no debades Ă©s el 2014, que vol dir l’any que lluitarem amb mĂ©s força per a ser independents. Agombolats en aquest fervor nacionalista, hem de preservar i defensar els nostres trets diferencials, les nostres tradicions arrelades i tot allò que exalça el sentiment de pertinença a una cultura. Nosaltres som fills del llard de porc, mĂ©s que de l’oli d’oliva – que potser sĂ­ que Ă©s el greix habitual a la Catalunya Nova – però la Catalunya Vella per donar gust als plats i als brous ha emprat sempre el sagĂ­, el llard de porc i la cansalada. NomĂ©s quan la religiĂł prescrivia restriccions plaents alimentĂ ries, a taula apareixia el setrill. Si a pagès faltaven els embotits, els tupins i els llardons, la sensaciĂł d’incertesa i precarietat era absoluta. I a Mallorca els xuetes feien veure que menjaven botifarres per no ser assenyalats. En definitiva, som fills del porc…i de la matança

La matança del porc Ă©s la festa dels catalans, i ho dic tan fresca i tan tranquil·la, perquè malgrat no he mirat el rĂ nquing de la importĂ ncia de les festes en el sentiment dels catalans, jo aixĂ­ ho sento. I de la mateixa manera que hi ha restaurants que diuen impunement que serveixen la millor hamburguesa, cervesa, patates o el què sigui….del mĂłn, jo dic tan panxa que la matança Ă©s la festa dels catalans. Vull recalcar que Ă©s una FESTA, encara que no sembli que “matar (un porc) i treballar (embotint tot el dia)” pugui considerar-se una festa. Ho vivim com una festa perquè Ă©s una joia trobar-se per treballar junts i construir un rebost que ens assegurarĂ  les viandes de tot l’any, no nomĂ©s de la famĂ­lia sinĂł del veĂŻnat. Avui per a tu, demĂ  per a mi. Ens ajudem, fem comunitat, compartim i transmetem als menuts de casa l’alegria de tenir veĂŻns. Perquè a la matança no hi faltava mai la quitxalla, a la que es transmetia els valors que s’hi practicaven, no que es deien sinĂł que es feien; que Ă©s la manera com els catalans ens expliquem: fent, no dictant.

Per això vaig pensar que farĂ­em totes plegades una Matança del Porc. Vaig trucar al mestre Tubau, que tĂ© els dits pelats de fer matances a les masies del Bages, i vam organitzar el festival de les botifarres, la sobrassada, el patĂ© i els llardons. Vaig voler fer llardons expressament, en record a una de les Dones Endavant-al, la Tatiana Sisquella, que ja no podrĂ  tornar a venir i a qui enyorarem molt, i que de menuda menjava llardons a cor que vols a la Cansaladeria dels seus pares al Mercat de Santa EulĂ lia, a l’Hospitalet.

AixĂ­ va anar grĂ ficament la gran FESTA DEL DAVANTAL

2014-03-10 18.19.37.jpg

El porc era ral.

 

 

 

 

 

 

 

 

 I no vaig fer la foto de la taula de:

Estel Solé

MĂ­riam Tortosa

Benedetta Tagliabue

Itziar Castro

Anna Tarrés

 

S-10. 10 sopars, 10, a Semproniana, per 10€

dimarts , 25/02/2014

14_s10.jpg

Fa dies que aquesta iniciativa rutlla, però no havia pogut explicar-ho al bloc, perquè simplement, he anat de bòlit i sempre que he volgut escriure unes lĂ­nies, un altre tema ha passat pel davant i tot plegat ha quedat arraconat per a “un altra dia”. Però ha arribat el moment, tot i que avui tenia previst penjar un post sobre cigrons…en fi, ja en parlarĂ© demĂ .

En definitiva, nomĂ©s es tracta d’explicar que a Semproniana aquest curs hem endegat la S10, una tarja que segueix el patrĂł de la T10, l’abonament de viatges de transports de Barcelona.

La “S” de la S10 significa: Semproniana, Sopar, Setmana.

10 = 10 sopars a 10€

Per tant, estĂ  operativa a Semproniana a l’hora de sopar dels dies d’entre setmana (dimarts, dimecres i dijous). El funcionament Ă©s senzillĂ­ssim. Es tracta de comprar l’abonament al mateix restaurant o directament a la plana web i anar-lo gastant com convingui. Cada vegada que vingueu, us “clicarem” el nombre de sopars gastats. Que sou una parella, clicarem dos requadres de la S10, que sou un grup de 10, clicarem els 10 requadres i santes pasqĂĽes.

Què hi trobareu per aquest mòdic preu?

Doncs un sopar complert: un primer, un segon i unes postres. Cada dia diferents. Podreu triar entre dues opcions de cada. En el capĂ­tol de primer plat, hi ha propostes com trinxat de patata i col, coca de recapte amb formatge de cabra, baklava de carbassĂł i tomĂ quets secs, crema de cĂ©leri amb tòfona, amanida de piquillos, nous i olivada, llenties amb brandada de bacallĂ  i moltĂ­ssims plats mĂ©s. El segon plat sempre contempla una carn i un peix: secret ibèric amb mostassa, lluç amb salsa d’avellanes, confit d’Ă nec amb taronja, milfulles de tonyina i tomĂ quet especiat, pollastre al cococurri….. I les postres: brownie, crema de llimona, pessic de pastanaga, matĂł i poma….i anar fent. El preu inclou una beguda – aigua o copa de vi -.

DSC06358.JPG

AlbergĂ­nia amb formatge de cabra

IMG_0028.JPG

pasta fullada amb crema de llimona, maduixes i nata

VOLS DIR QUE NO HI PERDEU?

És la pregunta que em fa tothom.

Doncs no, no hi perdo, sinĂł que hi guanyo. Potser, ben mirat, ben comptat, no hi guanyo cap cèntim, potser quedo en paus. Allò que en diuen “el punt d’equilibri”, els que es dediquen als nĂşmeros. Però ja se sap que un restaurant, si mira molt els nĂşmeros, si fila molt prim, si talla el filet massa just, potser hi guanya, però acaba perdent el que mĂ©s importa: la clientela.

PodrĂ­em dir que no hi guanyem perquè Ă©s una inversiĂł. El meu avi deia que la publicitat s’ha de fer al plat. Per tant, tots aquells euros que destinaria a posar un anunci vĂ©s a saber on, els inverteixo en el plat de la S10.

I d’aquesta manera guanyem noves visites, clients que potser no haurien vingut a casa nostra, haurien anat a cal veĂ­, potser. I guanyem en bonhomia, en fer que hi hagi una opciĂł per poder sortir tantes vegades com es vulgui, sense haver de patir tant per la butxaca de l’endemĂ . 

Sigui com sigui, m’agrada haver fet la S10. He guanyat en satisfacciĂł. I ja estĂ .

 

 

Coca de llardons, matĂł i melmelada de figues

dimecres, 19/02/2014

IMG_0250.JPG

S’acosta Dijous Gras i aquest any m’empeny una gran decisiĂł a celebrar-lo. No tant per les connotacions religioses i tradicionals que comporta la festa, que tambĂ©, sinĂł perquè serĂ  la meva petita reivindicaciĂł de la importĂ ncia de preservar la nostra cultura culinĂ ria, la nostra manera de menjar. I cal dir que preservar la nostra cultura culinĂ ria implica, necessĂ riament, donar-li una importĂ ncia cabdal al porc. Ens agradi o no, nosaltres estem fets de llard, som fills de la botifarra i el nucli de les nostres cèl·lules podria ser un llardĂł. Que el nostre greix patrimonial Ă©s l’oli Ă©s un invent americĂ , dir que la nostra dieta tradicional es basa en les hortalisses Ă©s no saber-ne ni un borrall de climatologia mediterrĂ nia. Mengem hortalisses, clar que sĂ­, tambĂ© cereals, per descomptat, una mica de peix, un pessic de carn i el porc de dalt a baix.

Per això, m’emmalalteix l’Ă nima i el meu arrelat sentiment nacional constatar les dessercions contĂ­nues dels compatriotes. Cada dia hi ha mĂ©s adeptes a la dieta vegetariana, vegana, crudĂ­vora i una nova tendència que encara no tĂ© nom i que considero la mar de divertida i coherent que Ă©s “vegetariĂ  amb pernil”. Sembla ser que hi ha certs vegetarians que no poden prescindir del pernil de gla. Llavors, han tirat pel dret i l’inclouen a la dieta com a “complement proteĂŻc”. Un aplaudiment!

Doncs això, que aquest Dijous Gras menjarĂ© amb intenciĂł nacional, com si em mengĂ©s un tros d’estel·lada: botifarra d’ou i coca de llardons.

Aquí teniu la recepta de coca de llardons per si voleu fer-la a casa i menjar-la en totes les manifestacions, reivindicacions i festes diverses per tirar endavant el procés de ser catalans de ple dret. Gairebé la menjaré com una píndola independentista, per insuflar força, pit i collons.

 

COCA DE LLARDONS

IMG_0252.JPG

De maneres de fer aquesta coca n’hi ha tantes com fleques i cases que en fan. Jo l’havia fet sempre a partir d’una pasta de full, però l’altra dia no en tenia a mĂ  i vaig optar per una massa de coca de recapte, i va quedar magnĂ­fica….Em va semblar molt mĂ©s fĂ cil, accessible i realista aquest tipus de massa (a mĂ©s que molt menys greixosa) que la pasta de full.

300 gr. de farina

150 ml d’aigua

25 ml d’0li d’oliva

10 gr. de llevat fresc

un pessic de sal

150 gr. de llardons

200 gr. de sucre en gra

IMG_0246.JPG

acabades de sortir del fornt

Dissolem el llevat en l’aigua tèbia i aboquem en la farina amb la mica de sal. Afegim l’oli i pastem amb les mans fins aconseguir una pasta homogènia i fina. Ara aboquem la pasta sobre una taula una  mica enfarinada, l’estirem una mica i hi aboquem el sucre i els llardons esmicolats. Estirem amb el corrĂł per tal d’incloure el sucre i els llardons a la massa.

podem fer-ne plecs, com si fos una pasta de full, posant els llardons entre els plecs o fer-ne làmines fines. 

Llavors la tallem al gust i hi afegim una mica de sucre per sobre. Si hem fet plecs, per tant serĂ  mĂ©s gruixuda, l’haurem de coure vint minuts al forn, a 180ÂşC.

Si l’hem fet fina, amb deu minuts (vigilant sempre) en tindrem prou.

Fa uns mesos vaig tenir la sort que una clienta amiga, la Montse Illa em regalés un parell de pots de la seva magnífica melmelada de figues.

M’ha semblat un acompanyament ideal per a la coca de llardons, complementada amb una mica de formatge fresc. Una combinaciĂł reeixida, la veritat.

Però un cop acabada la melmelada de figues, l’altra opciĂł ha estat acompanyar-la d’una poma caramel·litzada (amb sucre i un xic de suc de llimona), un purĂ© de poma i uns punts de iogurt.

 WIN_20140109_144308.JPG

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Semproniana a mida. Els plats a talles

dimarts , 24/12/2013

No Ă©s nou d’avui, però com passa amb tot allò que fa un mateix, encara no n’havia parlat!: A Semproniana oferim tota la carta en TRES TALLES.  És Ăşnic al mĂłn, en el sentit que no ho he vist fer enlloc mĂ©s. I abans ningĂş no em tregui la patent, ho deixo patentat al bloc. Molt probablement ningĂş mĂ©s no ho fa perquè Ă©s una murga per a la cuina (ara ja ens hem avesat a fer-ho, però al principi va ser tot un enrenou). Hem de tenir plats de tres mides diferents, com si fĂłssim a la casa dels Tres Ossets, i quan prenem comanda, un cop el client ha decidit que vol menjar li hem de demanar en quina mida vol, i tota la pesca. I anar fent….tot i això val  a dir que l’experiència Ă©s molt positiva i els clients estan molt i molt contents de poder triar quina talla els convĂ© mĂ©s.

Tots els plats de la carta poden demanar-se en talla S, M Ăł XL.

La talla S ve a ser una tapa.

La talla M Ă©s la raciĂł que normalment trobes als restaurants

La talla XL Ă©s mĂ©s aviat per compartir o per fer un festival d’aquell plat

El que fa que hi hagi moltíssimes possibilitats de trobar el format de menú que més et convingui.

A la web de Semproniana podeu consultar la carta que ara estem oferint.

http://www.semproniana.net/home/carta-i-menus/

SĂłn moltes les justificacions d’aquesta proposta, que estĂ  tenint un èxit considerable. Aquest format permet tastar molts mĂ©s plats, si vas en parella, alhora que permet compartir tota mena de plats, si vas en grup. Si t’agrada molt un plat concret, pots fer un festival, menjant un XL tot per a tu. Perquè, a mĂ©s de les talles, els plats els preparem que siguin tots “compartibles”, porcionant-los o presentant-los de tal manera que es puguin compartir fĂ cilment.

CadascĂş se sap la seva gana i, ja que hi som (malgrat fa de mal dir)…la seva butxaca. Això fa que, per exemple, si nomĂ©s faries un plat perquè no tens massa gana, et demanis una talla S, per fer un tastet i acompanyar la resta de la taula mentre mengen els seus plats. I si no vols fer un gran dispendi, doncs et comparteixis un primer i facis un parell de talles S com a segon. O mil i una combinacions. Aquesta Ă©s la grĂ cia de les talles: que es perd la rigidesa i entrem al mĂłn de tot Ă©s possible.

Per això, ara quan em diuen quin tipus de cuina faig, jo els contesto que faig la cuina de la GUITARRA.


 

 

DSC04167.JPG

Arròs del Venere amb sobrassada talla S i talla M

DSC04169.JPG

Terra de cuscĂşs, talla M i talla S

 

DSC00121.JPG

Croquetes de carn a la brasa, talla XL (n'hi van 6)

DSC00122.JPG

Croquetes de carn a la brasa, talla M (n'hi van 4)

DSC00123.JPG

Bric de brie amb dĂ tils (talla M)

DSC00125.JPG

Bric de brie amb dĂ tils (talla S)

DSC00124.JPG

Magret d'ànec amb salsa d'escalònies (talla S)

La història de la col de galàpeg i en Pau Santamaria

divendres, 20/12/2013

Estava jo bregant entre cassoles i telèfons, que és la única cosa que sé fer alhora, malgrat la fama que tenim les dones de saber fer dues coses al mateix temps, quan per la porta entra en Pau Santamaria (aclareixo la dada: és el fill del gran Santi Santamaria) portant un cistell sota el braç, el contingut del qual es basava en una col de pell de galàpeg i una coliflor.

 

M’explica en Pau que el seu pare havia fet una tasca de cerca dels millors productors pagesos de l’entorn, que eren els seus proveĂŻdors, i que era una pena perdre aquest patrimoni. Per això, ara, en Pau els havia recuperat i oferia als restauradors portar-nos aquesta saviesa a ciutat.

Per començar, em deixava la col i la coliflor perquè la tastés. Val a dir que les dues hortalisses eren prou bones. No vaig trobar grans matisos a la coliflor, en canvi la col de galàpeg em va entusiasmar.

Les fulles més verdes, tan turgents, van ser ideals per embolcallar un moniato escalivat, barrejat amb bolets, botifarra negra i pinyons. I fer-ne aquest plat que va tenir un èxit considerable entre els clients de Semproniana

 

COL DE PELL DE GALĂ€PEG FARCIDA DE MONIATO I BOTIFARRA NEGRA

Quatre fulles externes de col de pell de galĂ peg

un moniato gros

400 gr. de bolets variats

una botifarra negra

250 ml de brou de pollastre

una ceba grossa

2 grans d’all

una nou generosa de mantega

una mica de farina

 

Comencem per la salsa. Sofregim la ceba  i els grans d’all picats, lentament, amb la mantega. Quan sigui ben tova, afegim els bolets. Apugem una mica el foc, perquè els bolets es coguin i perdin l’aigua. Ara retirem la MEITAT DELS BOLETS, i els reservem. Hi posem la farina, donem un parell de voltes perquè es cogui i ho cobrim amb el brou de pollastre i deixem que el conjunt cogui durant uns quinze minuts, a foc lent, perquè tots els sabors s’intercanviĂŻn. Triturem bĂ©. Reservem.

Escalivem el moniato al forn. L’emboliquem amb paper d’alumini el coem a 200ÂşC durant mitja hora. Esperem que es refredi per pelar-lo.

Traiem la pell de la botifarra i l’esmicolem. La barregem amb l’altra MEITAT DE BOLETS. TambĂ© afegim el moniato escalivat i aixafat. Hem de fer com una massa homogènia de moniato, botifarra negra i bolets.

Farcim la fulla de col amb la barreja de moniato, botifarra i bolets. Emboliquem sobre si mateix. Per escalfar-ho, ho posem al forn tapat amb un paper d’alumini. TAmbĂ© ho podem escalfar al microones, tapat.

Acompanyem la col amb la salsa de bolets, ben calenta.

Acabem amb uns pinyons torrats.

Sopar inèdit amb Llucia Ramis

dilluns, 11/11/2013
DSC03959.JPG

una mostra dels comensals que van venir al sopar: ben a prop de la Llucia

Ja em reprès els sopars inèdits que fem un cop al mes amb l’Ada Castells, a Semproniana. Convidem a venir a un autor/a i donem l’oportunitat als seus lectors de sopar-hi, en un grup reduĂŻt de no mĂ©s de vint persones.

La veritat Ă©s que no hi ha hagut cap sopar en que no sorgeixin multitud d’anècdotes. El sopar del tret de sortida de la temporada 2013-2014 va ser amb la LLUCIA RAMIS.

Vam parlar de la seva obra, però tambĂ© de la seva famĂ­lia i d’ella mateixa. Tres hores farcides de converses, riures, somriures i plats.

El proper és aquest DIMECRES, dia 13 de novembre, amb la NÚRIA PERPINYÀ,  a les 20h a Semproniana.

DSC03957.JPG

DSC03958.JPG

Què vam sopar?

Timbal de patata, botifarra negra i salsa de sidra

DSC03967.JPG

 

SalmĂł amb salsa de taronja amb cacauets de wasabi

 

DSC03969.JPG

I per postres (sense fotografia) FLAM DE  MATÓ AMB PASTILLES JUANOLA.

Tornar a començar, ara que tinc vint anys

dilluns, 7/10/2013

1993 vaig obrir Semproniana. Aquest any ha fet vint anys. Jo sĂłc de les que considero l’inici de l’any dues vegades. Un inici Ă©s el de l’any natural, com Ă©s lògic, el primer dia de gener. Però, en el meu cas, encara tĂ© mĂ©s força l’inici de curs, que Ă©s ara, al setembre. Per a mi comença un nou any laboral. Per això avui torno a parlar dels vint anys de Semproniana, perquè tot just els acabem de començar…i perquè aquest curs comença amb un nou escenari. BĂ©, mĂ©s ben mirat no Ă©s un escenari nou, sinĂł un escenari antic, primigeni: de tot el que fet, nomĂ©s em queda el meu estimat Semproniana.

DSC00116.JPG

Han estat vint anys de novetats constants, de brogit, d’apostes i d’aventures.Cinc anys desprĂ©s de l’obertura de Semproniana, al 1998, vam obrir un restaurant a Lisboa “O Acontecimento”. AquĂ­ va començar la bogeria, el desfici, que va continuar obrint al 2000 un immens i preciĂłs local a Plaça Palau, “Coses de Menjar” es deia. Al 2000, tambĂ©, vam portar la gestiĂł del Castell de Montesquiu, al capdamunt d’Osona, i tambĂ© vam comprar “Pla dels Ă€ngels”, al Raval. Això vol dir que joves com Ă©rem, amb mĂ©s il·lusiĂł que ofici, aquell mĂ­tic any, el 2000, portĂ vem la gestiĂł de 5 locals de restauraciĂł. Al 2004 vam comprar “Petra”, un petitĂ­ssim local al Born. Amb gairebĂ© un centenar de persones que treballaven amb nosaltres, els llibres, les col·laboracions diverses, la tasca d’educaciĂł en alimentaciĂł, i dos fills petits, els anys van passar d’una revolada.

13_semproniana_Sala_Spanish food.jpg

una fotografia preciosa que va fer Spanish Food, una web que va venir a dinar un dia i me la va regalar.

En  tinc un record agredolç, de tot plegat. Clar que amb la distĂ ncia, tot ho enyores, però n’estic ben convençuda que mai no vull tornar a reviure aquell neguit constant.

No  tinc fotografies, o en tinc molt poques, i cap de digital (era l’Ă©poca dels rodets). Tampoc no hi havia internet (o era un tema reservat a frikies). En definitiva, no tinc fotografies per pujar al post. Si algĂş de vosaltres te fotografies de O Acontecimento, Coses de Menjar, Pla dels Ă€ngels, Petra o de la Casanova del Castell de Montesquiu (dels temps que la gestionĂ vem nosaltres), no dubteu en enviar-me-les. Em farĂ  molta il·lusiĂł.

De tot plegat n’he après un niu, tant de gestiĂł de persones, com d’estratègies de comunicaciĂł i, per descomptat, de comptes de resultats. En definitiva, un mĂ ster d’ESADE i IESE, tot junt i a preu de classe particular de catedrĂ tic. Ara bĂ©, el que mĂ©s he après han estat valors: prudència, honestedat, cura pels detalls, equilibri…i no segueixo perquè semblarĂ  un diccionari.

 

Del 2004 fins avui he anat venent i tancant els locals, i tambĂ© recuperant el sentit de tot plegat. Ara, avui, nomĂ©s tinc Semproniana, tot i que la paraula “nomĂ©s” perd el sentit quan Semproniana omple de sentit totes les hores del dia. Perquè estic molt il·lusionada, m’agrada moltĂ­ssim la perspectiva de viure el detall, el dia a dia i la construcciĂł d’un restaurant.

Comencem curs. Cada any el curs ens depara sorpreses, novetats i certs dubtes. Aquest any el meu curs Ă©s totalment nou, amb gust de vell, de sempre i de Semproniana.

 

Estil·lisme d’una taula de recepciĂł. Una xorrada de post

dissabte, 31/08/2013

Així és. Aquest post pot no interessar gaire, tot i que jo hi he posat molt d’interès tant a la realització com fent les fotos i escrivint aquestes línies.

Pot no interessar gaire perquè potser vosaltres no teniu la necessitat d’omplir de vida l’entrada d’un restaurant, o potser no teniu els elements a punt per decorar aquest tros de local, o potser no us agrada fer-ho, o si us trobeu amb la necessitat i la voluntat de fer-ho, després no sabríeu que fer-ne de totes aquestes verdures o melmelades. Sigui com sigui , hi ha moltes més probabilitats que aquest post no t’interessi que no pas de que et sigui de gran utilitat. Potser sí que t’interessa, i estic fent una pressuposició massa a la lleugera, però convindrem que és molt més útil una recepta que una decoració d’aquest estil.

Així, doncs, perquè estic perdent temps escrivint un post que sé que costarà de “vendre”? Incendiària? Masoquista? Acabada? (en el sentit que se m’acaben els temes, s’entén, eh?)

Doncs res de tot això, sinó per una qüestió de FASCINACIÓ.

Vaig descobrir un dia, perquè resulta que era candidata d’un premi de prestigi a la Gala González, http://www.amlul.com/, i tot un mĂłn se’m va obrir. A vegades sembla que no sĂłc d’eixe mĂłn, que visc aĂŻllada de tot, que no m’entero de res, que visc a la lluna de València (no cal ni anar tan lluny), que nomĂ©s m’interessa el meu petit espai, que sĂłc una frikie, o que sĂłc una monja de clausura, o que sĂłc una ermitana urbana….Totes aquestes definicions m’escauen, sĂłn intercanviables, en puc triar una cada dia, perquè Ă©s ben bĂ© aixĂ­. No en tenia ni idea d’aquest fenomen, estès, pel que he anat veient, des de fa anys. Unes noies, la mar de guapes, es vesteixen cada dia diferent i es fan una foto i les pengen en un bloc, argumentant la seva indumentĂ ria. A partir del blog de la Gala he trobat multitud de blocs de l’estil, prĂ cticament mimètics (això ja passa en tota mena de blocs, en els de cuina tambĂ©, entomo el mea culpa), o sigui que es tracta d’una tendència de les de veritat, consolidada. http://www.it-girl.es/

És admirable. Cada dia t’has de vestir diferent, i no de qualsevol manera, maquillar-te perfectament, rentar-te el cabell (a vegades a mi em fa mandra….comprenc la tortura d’haver-ho de fer cada dia), assecar-te’l, pentinar-te’l, estar contenta, glamurosa i fer-te una foto magnĂ­fica. És una autèntica feinada i ho valoro molt. Ara bĂ©, tota aquesta feina tĂ© recompensa, perquè resulta que sĂłn blocs molt seguits, tenen un gran èxit de pĂşblic, molts comentaris, alguns de veritablement sucosos “que mona que estĂ s” “divina” “me encanta!” “you look fantastic!” i aixĂ­ fins a uns cinquanta comentaris per post. Com que tenen tanta audiència, alguns d’aquests blocs s’han professionalitzat i aquesta Ă©s la seva feina. I sembla ser que es guanyen molt bĂ© la vida, que sĂłn famoses i les conviden a tot arreu. OlĂ©!

Caldrà reconsiderar el moviment feminista, perquè potser farem més feina vestint-nos de cow-boys, de hawaianes o d’urban-chic, ens fem unes fotos i tirem pel dret. Molts sants i poca lletra.

És per això que crec que, malgrat pot no interessar a la majoria, cal renovar aquest bloc i posar  més  moda, més vestits i més estilisme.

Així doncs, aquí teniu el LOOK del moble de l’entrada de Semproniana, que canvia cada dia.

DSC09993.JPG

DIA 1: Blanc i taronja. verdures

DSC00002.JPG

DIA 2: Verd, taronja i peineta

DSC00023.JPG

DIA 3: Vermell, verd. Puresa amuntegada

DSC00063.JPG

DIA 4: Bròquil-cítrics amb botes de ceba tendra

DSC00064.JPG

DIA 5: un cuiner m'ha fotut la llimona

DSC00065.JPG

DIA 6: bròquil, pastanagues i taronja com ballarins entortolligats

DSC00081.JPG

DIA 7: sembla el mateix, però és diferent. Aquest bròquil no porta peineta

DSC00101.JPG

DIA 8: Canvi de temporada. Ara toca melmelades, de pinya, pera, albercoc i préssec. Ha arribat l'estiu