Arxiu de la categoria ‘Semproniana’

Entrevista a Montse Alcoverro per al Lecturas

dimecres, 1/02/2012

 

Actriu. Peus de porc

Seu a taula. No sóc gens frívola, em diu a títol de presentació. Però, li encanta el picant. Se li veu als ulls. És una dona apassionada.  No enyora tant la cuina de la mare com cuinar amb la mare.

Tria unes verdures saltades i una cloïssa farcida. No és de menjar gaire, que no treu que gaudeixi enormement de la cuina i de la taula.

  • SĂłc omnĂ­vora. No hi ha res, res que no m’agradi. I sĂłc molt curiosa. Si viatjo a paĂŻsos exòtics ho tasto tot, des de cocodril a insectes fregits res no em fa angĂşnia. M’encanten els menuts: ronyons, llengua i la delĂ­cia dels cervells arrebossats que, a casa, nomĂ©s menjĂ vem de tant en tant. El meu plat fetitxe sĂłn els peus de porc. Els cuino del principi al final: els bullo, faig el sofregit, els guiso amb el suc de la cocciĂł….

Quina feinada!

  • Precisament Ă©s el que m’agrada, estar-m’hi estona. La meva feina d’actriu requereix molt esforç intel·lectual, necessito compensar amb tasques manuals, i la cuina Ă©s la mĂ©s relaxant i la mĂ©s profitosa, de fet Ă©s la meva terĂ pia. Faig amics cuinant…els meus amics estan encantats amb la meva cuina terapèutica!

Si mai vols avançar feina, a mercat venen els peus de porc bullits!

  • Ja ho sĂ©! SĂłc addicta al mercat. Hi vaig des ben menuda, quan acompanyava la meva mare cada dissabte. Sempre comprava a les mateixes parades, era molt fidel. Tinc records fantĂ stics com quan la de les olives em regalava una paperina d’aquelles tan bones, les trencades….!

Olives com a regal per a una nena? No hauries preferit llaminadures?

  • No sĂłc gens llaminera i no tinc ni idea de fer pastissos, perquè precisen seguir una recepta i a mi això no m’agrada. La meva mare treballava de cuinera a una casa bona de Barcelona i mai no havia consultat un llibre de receptes. Jo intento fer els seus plats, que sĂłn els que mĂ©s m’agraden, com els canelos

VoldrĂ s dir els canelons…

  • No, no! Els canelos, aixĂ­ els vam batejar a casa en honor a la meva mare que es deia Eloina. Can-Elo. Els brodava. El darrer Nadal de la seva vida en va preparar molts. En vam poder congelar una bona quantitat. La mare va morir el mes de juny. Ens vam reunir els amics mĂ©s Ă­ntims i vam fer-li un homenatge. Cada un de nosaltres vam menjar un canElo.

I els fas?

  • No hi ha manera que em surtin com a ella. La nostĂ lgia i les emocions fan barrera, sĂłn molt poderoses i distorsionen la memòria. De la mare enyoro la sopa de peix i, clar, les croquetes. Les formava amb dues culleres, però ara ja no trobo les culleres adequades…i no em queden gens bĂ©. La meva mare sempre cantava quan cuinava.

I tu?

  • Jo tambĂ© canto, i recito els textos de les obres de teatre i bec una copa de vi. És tot un ritual. Faig el vermut mentre cuino, i vaig combinant de beguda: un Porto fosc, el cava, el vi, el vermut sec, un gintònic amb una esquitxada de llimona….

Això deu ser quan cuines amb amics…

  • I quan cuino sola! Em celebro molt a mi mateixa, Ă©s una prĂ ctica molt saludable, creu-me! A vegades em regalen uns autèntics ous d’ànec de pagès. Llavors els faig ben fregits, vaig a comprar el millor pa i els menjo sense coberts, nomĂ©s amb l’ajut del pa. Una delĂ­cia que s’ha de menjar a casa.

Amb el teu ritme de feina, pots dinar a casa?

  • SĂłc actriu! No sĂ© on serĂ© demĂ , ni on dinarĂ© avui! El meu rebost i la meva nevera estan preparats pel tipus de vida que duc. Tinc cultura de guerra: A la meva cuina hi ha un element que s’ha perdut a les cases modernes: el que a casa en dèiem “la alacena”. No hi falta de res, i em neguiteja que no sigui plena: hi ha llegums, arròs, llaunes…una mica de tot. Quan sĂ© que dinarĂ© a casa, llavors compro el fresc, però sempre al dia.

Amb qui no compartiries mai el teu plat preferit?

  • Em fan patir els fonamentalismes, tots aquelles persones que defensen a ultrança postures tan radicals que et volen catequitzar a cada cullerada. Però….ben mirat, segur que acabaria compartint-hi el plat, perquè la cuina i, sobretot, la taula Ă©s el millor espai per escoltar-nos i acabar comprenent-nos.

Per concloure….digues un refrany que et caracteritzi

“Al pan, pan y al vino, vino”

Sens dubte….


Però què pebrots és una aranja?

diumenge, 29/01/2012

A Semproniana hi treballa la Jana, una noia de la RepĂşblica Dominicana.
Al Kurram, d’origen pakistanès, li parlo en castellĂ , perquè sinĂł – i sabent que em cauran crĂ­tiques a tort i a dret- no avançarĂ­em la feina. Però a la Jana li parlo en catalĂ ,  perquè el castellĂ  ja el sap i el catalĂ  l’aprèn rĂ pid.

L’altre dia, al mig del servei, ens vam quedar sense taronges, i un client volia un suc de taronja per postres.

- Jana! VĂ©s a comprar un parell de quilos de taronja a la botiga del costat! – vaig cridar esverada

La Yana, com la Margarideta de la cançó popular, va sortir corrents, va comprar, va pagar, va tornar corrents i….

oooohhhh, no va portar taronges.

Què va portar? Doncs aranges. Anava rĂ pida, va veure unes immenses “taronges”, que feien goig, va llegir un rètol que posava “ARANJA”, li va semblar que deia taronja o que era una varietat de taronja, com la clementina i la mandarina, i patapam, en va comprar un parell de quilos.

Quan va arribar amb les aranges, enmig del brogit de Semproniana, a la Jana li va caure una mena de salutaciĂł que no era gens amable.

Ella, enmig de la cuina, amb la bossa de les aranges, intentava excusar-se dient que no comprenia gairebé el català. I al final, va exclatar:

- Però, què pebrots és una aranja?

Em va fer esclafir de riure. Ben bĂ© que la Jana aprèn el millor de la nostra llengua, com la interposiciĂł de la paraula “pebrots” enmig de la frase. Potser no sabrĂ  que Ă©s una aranja, però els pebrots surten a cada frase!

En definitiva, que de cop i volta, tinc dos quilos d’aranges a Semproniana, sense saber ben bĂ© què fer-ne.

I n’he fet una amanida que, la veritat, ha quedat fantĂ sticament.

 

Amanida d’aranja i mostassa

Una aranja

200 gr. de cap de llom rostit (o de pernil)

Un grapadet d’olives arbequines

Uns dauets de pinya i de papaia confitada

100 ml d’oli d’oliva

20 gr. de mostassa a l’antiga

una cullerada de mel

Tallem les aranges, sense pell, a sang. Després a dauets. Tallem el cap de llom a làmines.

Fem la vinagreta: barregem la mostassa amb la mel i hi afegim l’oli.

Amanim l’aranja i el llom. Afegim els dauets de pinya i papaia.

 

Dinar amb la Maria del Mar Bonet, entrevista per al Lecturas

dimecres, 25/01/2012

Arriba puntual a Semproniana. Serena i molt elegant. Regala temps. Durant la conversa diu vint-i-tres vegades fruita i verdura.

  • Li dono la carta, alhora que li formulo la pregunta: T’agrada triar o que et triĂŻn?

M’agrada que em triïn, però el que m’agrada més són aquelles persones que tenen la gran habilitat d’aconseguir que creguis que has estat tu qui ha triat. Són d’una diplomàcia exquisida.

 

  • Has escrit un llibre de receptes “La cuina de mumare”. És el resultat de l’enyor de la seva cuina?

I tant. Enyoro tantĂ­ssims plats de la meva mare! Recordo amb delit els entrepans que ens preparava per anar a escola. Els preferits de pati! Eren de pa integral, enciam, sardines escabetxades, pollastre arrebossat… La mare va practicar sempre la mĂ xima de la salut a la cuina. Era una dona molt culta. Escrivia sobre cuina i dietètica al Diari de les Balears.  El llibre Ă©s el recull dels articles que va fer al diari.

 

  • I tu? Que prioritzes: salut, comoditat o plaer?

Plaer per sobre de tot. Si gaudeixes de comprar, de cuinar, de menjar i, molt important!, de compartir la taula, la salut ve donada, perquè és intrínseca al gaudi de menjar.

La comoditat? No m’interessa. Crec que quan et poses a cuinar no has d’estalviar temps, sinĂł gaudir abastament del  procĂ©s, dels aromes dels aliments, dels colors dels peixos, de tallar les verdures….cuinar no pot ser mai una creu.

  • Si, però a vegades no hi ha temps i hem d’acabar menjant qualsevol cosa

Més val fer dejuni que menjar malament. La meva mare deia que l’esser humà era caçador, i que quan no matava cap peça s’havia d’acontentar amb arrels i llavors, de manera que pràcticament no menjava. I, l’endemà, ja passarà el conill!

 

  • T’agrada cuinar? Quin plat cuines?

SĂ­ que m’agrada, sobretot pels amics. L’anfĂłs a la mallorquina, sepultat de verdures, cuites al seu punt, Ă©s el plat que faig millor. Ara m’he aficionat a l’hummus, un purĂ© de cigrons amb unes gotes de llimona i tahina. M’encanta. I tambĂ© les salses de iogurt, amb una punta d’all, per amanir les llenties, acompanyar el pollastre a la planxa…

 

  • Ets l’essència de la MediterrĂ nia.

SĂ­. Tot  i que sĂłc molt curiosa i m’agrada tastar tota mena de cuines.  Una part molt important del viatge Ă©s descobrir la cuina del paĂ­s i, sobretot, visitar els seus mercats. El mercat Ă©s el compendi de l’espai pĂşblic i de l’íntim Es parla d’actualitat, de polĂ­tica, de filosofia i de circumstĂ ncies personals…  El meu somni Ă©s viure porta a porta d’un mercat, per gaudir de la vida i de les seves obres d’art.

 

  • Obres d’art?

Recordo un dia a València. Hi havia una muntanya de cebes vermelles, davant la porta del mercat. La llum del sol s’hi reflectia. La imatge era més evocadora que una pintura. I a Tunísia, les magranes. És una fruita preciosa, farcida de robins. Cada fruita i cada verdura és una manifestació artística que ens regala la natura. Les hem d’admirar i estimar.

  • Parles molt de verdures, ets vegetariana?

No, tot i que  menjo poca carn. La meva mare sí que ho era. Però mai no ens ho va fer notar. Per a ella menjar sense carn ni peix era compatible amb que a la taula hi sortissin plats divertits i molt gustosos. Es pot compartir taula amb tota mena de preferències alimentàries, sempre que no es vulgui convèncer a l’altre.

 

  • I amb qui no compartiries taula?

Amb algú que tingui pressa. La taula és molt important, és un moment per gaudir, per estar tranquils. No és un espai per dirimir controvèrsies.

  • Què demanaries de menjar com a Ăşltima voluntat?

Quina pregunta! No menjaria res. Associo el menjar amb la vida, mai amb la mort.

 

  • I la cuina catalana? Creus que estĂ  en perill de mort?

Els cuiners catalans sĂłn els millors del mĂłn, però als domicilis sĂ­ que hi ha hagut una recessiĂł. Les famĂ­lies haurien d’anar a mercat com a “assignatura”. Quan jo era menuda, sempre que tenia festa de l’escola, la mare m’hi portava. M’ensenyava a comprar: has de triar la fruita que no brilla, em deia. Els venedors em “seduĂŻen” amb les fruites mĂ©s curioses, les olives mĂ©s gustoses…En sortir, em feia un regal de fireta i comprĂ vem un ram de bojacs, que tĂ© un aroma herbaci. Definitivament, s’ha d’anar a mercat amb les criatures.

Bibiana Ballbé al Lecturas

dimecres, 18/01/2012

convido a la Bibiana a cuinar un pollastre amb carxofes i bolets

 

Tot i que hem quedat a les dues del migdia, la Bibiana arriba a les dotze; aprofita per fer una entrevista per al seu diari. Així és la vida de la Bibiana: farcida d’activitats, i de feina. Malgrat treballa tot el dia, no sembla cansada. El secret? Gaudeix de tot el què fa.

EL MENĂš DE LA BIBIANA

  • Sardina en escabetx
  • Llauna de salmĂł amb guacamole
  • Tonyina amb escalivada i romesco fumat
  • Suau de crema catalana
  • InfusiĂł de gingebre

 

Ets de triar?

Trio bastant. I a la vida, més

Què enyores de quan eres  menuda?

El puré de patates. No n’he menjat mai més. A casa no me’l faré i quan vaig als restaurants, no el demanaré! Així, doncs hauria de caure malalta per anar a casa la mare i que me’l preparés. És un plat molt nostàlgic.

I perquè no te’l prepararàs?

Perquè no cuino. Faig molts pocs àpats a casa i quan hi sóc, no cuino. Tinc forn, però no l’he obert mai. Però sempre menjo bé: començo amb una copa de vi, un plat de formatges, una amanida complerta i divertida, i acabo sempre amb una infusió i mica de xocolata. Puc menjar ràpid i sola, però mai malament.

Què prioritzes salut, plaer o comoditat en la tria alimentària?

Què Ă©s saludable i que no ho Ă©s? Saludable Ă©s menjar de gust. Prioritzo el plaer, sempre i, per sobre de tot, la litĂşrgia de la taula. Compartir Ă©s experiència, aprendre, escoltar….Ă©s el que mĂ©s m’interessa a la vida

Ets curiosa menjant?

Si, m’agrada tastar, però si m’agrada algun plat sóc capaç de menjar-lo obsessivament, cada dia, sense cansar-me’n. Em passa amb el carpaccio de vedella, amb molt formatge parmesà i pinyons. Conté els meus aliments fetitxes: la carn totalment crua, la fruita seca i el formatge. Viuria de formatge, jo.

Dines davant l’ordinador?

Mai. Puc dinar ràpid, però sempre entaulada i en companyia. És molt important per a mi, la taula, va més enllà del menjar. Per això he creat unes trobades al voltant d’una taula, de persones que es coneixen però que mai no han compartit l’espai ni el temps. Les he anomenat BRUNÇH, perquè són gent de tot arreu, però que tenen Catalunya com a lloc comú.

Fas el vermut?

M’encanta el vermut. A casa els pares l’hem fet tota la vida.  Sóc una fanàtica de les escopinyes. Ara bé, sobretot el què m’agrada és saber que tot encara ha de passar, que iniciem el ritual.

Amb qui no seuries mai a taula?

Jo seuria amb tothom. Potser no repetiria l’experiència, però d’entrada seuria amb tothom. La gent m’interessa.

Quin aliment no entraria mai a casa teva?

L’all, perquè és tan persistent que quan entra no vol marxar. Quan sopo no m’agrada recordar encara el què he dinat.

Què en penses de les dietes alternatives: vegetarians, macrobiòtics….

Penso que menjar és un plaer tal que quantes menys limitacions millor.

però al final mengem peix!

Què en penses del futur de la cuina catalana? Creus que els nens coneixen més el sushi que el fricandó?

El sushi és el reflex de la nostra generació. Ens agrada tastar una mica de tot, i ens avorrim d’allò que és llarg. Preferim tenir la possibilitat de tastar mini propostes i ens avorreix una proposta gran i densa

Taula parada per a SĂ­lvia Bel. Entrevista “extended version” per a la revista Lecturas

dimecres, 4/01/2012

Cada setmana, a la revista Lecturas, publico una entrevista amb un personatge conegut. Dinem o sopem plegats, i com en una conversa qualsevol, de taula, anem parlant de les seves preferències, els seus gustos, la seva quotidionitat, el seu posicionament davant el mĂłn que ens envolta….Una conversa que intento plasmar a les pĂ gines de la revista. Com que l’espai Ă©s limitat, aquĂ­, al bloc, hi penjo l’extended version.

Que vagi de gust!

SĂ­lvia Bel.

Actriu. Pa amb tomĂ quet.

La Sílvia arriba corrents a Semproniana. Porta uns texans i un jersei de llana. Còmoda. Riallera. Tenim gana. Mengem a gust. Ella és tal com raja. Natural.

T’he preparat uns platets, sense demanar-t’ho.

-          Fantàstic. No m’agrada gens triar a les cartes dels restaurants. Em fa mandra. A la vida tampoc no m’agrada. Triar és un privilegi dolorós, per la por a errar. I el pitjor és el dubte que roman martellejant al cervell, de si he pres la decisió correcta.

Porto una crema de garotes, un cruixent de formatge amb dàtils i un caneló de carn d’olla amb bolets. Tot és menut.

-          L’has encertat. No sóc de vida, jo. Sempre he estat prima, i de seguida m’atipo. M’aclaparen els plats grossos, m’envaeix un sentiment de responsabilitat, perquè em fa mal deixar menjar al plat. Per això gaudeixo als restaurants japonesos, per les racions petites.

Així, doncs t’agrada la cuina ètnica?

-          No massa. Només m’agraden quan hi convisc, mai fora del seu lloc d’origen. No m’interessa la cuina exportada.

Quin plat et fa feliç?

-          La cuina natural, senzilla. I els purés de verdures. Quan era petita vaig patir una hepatitis i em van alimentar amb puré de verdures. Sempre més els he menjat. M’encanten. Ara, si em vols fer feliç de debò, dona’m les postres de la tieta Cèlia. No sé si es podran tornar a repetir. Ella ho feia sempre amb la mateixa cullera de fusta i el mateix got. Hi posava un ou i sucre. I remenava, remenava sense cansar-se, al final hi afegia unes gotes de cafè. Mmmmhhh, ho enyoro molt, les postres i la tieta Cèlia. Era molt moderna, lliure, no es va voler casar mai. Vivíem a Molins de Rei, amb els avis. I al pis de sobre, la meva tieta. Ens cuidava molt.

Quina gentada! Us entaulĂ veu sovint?

-          Cada dia! Tots junts. El que més em va colpir de quan em vaig independitzar va ser enfrontar-me a l’hora de dinar en solitud. Sé viure sola, la solitud m’acompanya, però no sé menjar sola, és d’una tristesa absoluta. És una assignatura pendent, ho haig de superar. Per això admiro aquelles persones que són capaces de no compartir l’àpat, que saben estar soles en un restaurant, les observo i procuro aprendre’n.

Fas el vermut?

-          Ui si! Amb el meu pare el fèiem tots els diumenges. El clàssic: olives, xips, anxoves i Coca-cola. Som de menjar poc i sovint, a casa. Diuen que és molt saludable

Et preocupa la salut?

-          No m’hi obsessiono. Ara bé, sempre que m’és possible compro aliments ecològics, hi confio més perquè em garanteix un origen més saludable. Procuro allunyar-me dels radicalismes, però, perquè dificulten la vida. Ja sabem en quin món vivim i hem d’aprendre a capejar-lo. No podem caure en el parany de pensar que hi ha algú que ens vol agredir. És un patiment innecessari.

Què és el que no t’agradaria que et veiessin fer?

-          Sóc molt anàrquica i un pèl indisciplinada. Menjo d’aquí i d’allà i torno al primer plat. Puc menjar quatre grans d’arròs, una cullerada de flam i tornar a l’arròs, sense cap problema. No puc evitar-ho, em canso dels gustos sostinguts.

Què demanaries als Reis d’Orient?

-          Tenir un restaurant: envoltada de gent i bons plats.

Quin és el teu refrany de capçalera?

-          Per la candelera, ous a la carrera. Aquests refranys de temporada van molt bé per no oblidar quan s’han de menjar els aliments, encara que ara en puguem menjar tot l’any. Penso que si perdem les temporades perdem el sentit de les coses.

Perdre….estem perdent la nostra cuina?

-          Si. I perdent la cuina catalana perdem salut, cultura i identitat. Perdem una part important de nosaltres mateixos.

El teu plat incondicional?

-          El pa amb tomàquet. És un recurs, una solució i un immens plaer.

Taula parada per Ariadna Oltra

divendres, 30/12/2011

La setmana passada vaig iniciar unes petites entrevistes al suplement TOTIMÉS de la revista LECTURAS. No cal dir que em fa una il·lusió immensa i que és un luxe immens poder dinar amb els entrevistats, persones de trajectòria professional molt diversa i enriquidora.

Com que sempre passa, en els mitjans l’espai Ă©s reduit, i de tot el què parlo amb els entrevistats, nomĂ©s se’n publica una petita mostra. Per això, aprofito el bloc per penjar-hi l’extended version, tant de text com de les fantĂ stiques fotografies que ens fa el Lluis Bou i la NĂşria Portas.

L’entrevista Ă©s personal, i intenta, emprant el menjar com a vehicle, endinsar-nos en l’univers personal del personatge: els seus records, els seus hĂ bits actuals, el seu posicionament. Intento allunyar-me de la vessant professional, per la que Ă©s mĂ©s conegut, i procuro endinsar-me en la mĂ©s personal, que inclou els gustos, els interessos i com brega amb el dia a dia.

D’aquesta manera, si mai heu de convidar a dinar a l’entrevistat, ja teniu el camĂ­ aplanat. Sabreu com fer-lo feliç a taula i què Ă©s allò que mai no heu de cuinar.

Espero que us interessi!

ARIADNA OLTRA.

Periodista. Pa amb tomàquet i lluç arrebossat.

L’Ariadna arriba a Semproniana encara amb el maquillatge de plató. Ve directe de TV3, dels Matins. Està cansada, però no es nota. Somriu neguitosa, té feina pendent i vol enllestir el dinar. Dues hores més tard, prenc un té amb una Ariadna múrria i vital. És molt jove.

Comencem el dinar amb un pa amb tomàquet amb lluç arrebossat. És un dels plats que enyora de quan era petita, em confessa

  • En menjĂ vem per sopar, tant acabat de fer com fred. Ens encantava. Els menĂşs de casa eren variats, però peculiars, perquè el meu pare Ă©s un “tiquis-miquis” amb el menjar. Llavors, quan el meu germĂ  i jo no volĂ­em tastar algun plat ens escudĂ vem amb la frase “el pare tampoc no en menja!”. La meva mare estava fregida! Però de grans, tant el meu germĂ  com jo mengem de tot, gairebĂ© ens agrada tot!

I, ara, quin aliment et torna boja?

  • Les carxofes. Ja m’agradaven de petita, fregides. Ara, les menjo de totes maneres: en crema, al forn, sempre acabant amb un glop d’aigua. I el formatge….el posaria a tot arreu! Un altre dels meus aliments fetitxe Ă©s la mel. Ja veus: amarg, salat i dolç. Tot i que m’agrada menjar de manera endreçada i crec que l’ordre Ă©s fonamental a la vida, penso que Ă©s molt saludable transgredir de tant en tant: puc menjar un iogurt amb muesli, al matĂ­, i al cap d’unes hores, perquè sĂ­, un croissant de xocolata!

Cuines?

  • M’agrada molt cuinar, tot i que ara, amb l’exigència del programa m’és mĂ©s difĂ­cil. Sovint compro plats cuinats casolans, d’una botiga prop de casa, que tenen gairebĂ© el mateix gust que si els cuinĂ©s jo. El cap de setmana, si puc, cuino. La meva recepta preferida Ă©s un llom farcit de formatge i cansalada. L’unto amb mostassa de Dijon i el cuino al forn tres quarts d’hora. L’endemĂ  encara Ă©s mĂ©s bo.

T’agrada convidar?

  • I tant. Però sense estressar-me. SĂłc pragmĂ tica, a la feina, a la vida i a la cuina. Quan tinc convidats els preparo safates de formatge, embotits i pa amb tomĂ quet. Puc menjar pa amb tomĂ quet a tots els Ă pats del dia. És un gran invent.

El dinar, al nostre país, s’està aprimant. Cada vegada dinem més ràpid i menys estructurat. I tu? Dines d’esgarrapada, davant l’ordinador?

  • Dino asseguda a taula. SĂłc endreçada i procuro organitzar el meu temps. És important trobar el moment de calma per dinar….però alguna vegada he portat l’ordinador a taula, ho confesso. I el mòbil…no m’agrada, però no ho puc evitar, no sĂ© com sempre acaba sobre la taula.

 

Has fet mai una dieta?

  • Jo era nedadora de competiciĂł. Entrenava moltes hores al dia. Quan vaig deixar la nataciĂł, el metge em va recomanar fer una dieta dissociada, de les que no barregen nutrients, amb l’objectiu d’adaptar el meu organisme al nou ritme de vida, menys exigent fĂ­sicament. Em va anar bĂ© perquè vaig aprendre a menjar i, el mĂ©s important, a escoltar el meu cos. La nataciĂł i la dieta em va fer ser molt disciplinada i  ordenada. TambĂ© em va ensenyar que una norma fonamental de la disciplina Ă©s saltar-se les normes! De tant en tant no menjo tan bĂ© com voldria, però en sĂłc conscient.

Quin és el teu àpat preferit?

  • Quan tinc temps, al cap de setmana, Ă©s fantĂ stic l’esmorzar. Sempre l’acabo amb alguna cosa dolça i un tĂ©. Mai no he begut cafè, però sĂłc una gran bevedora de tĂ©. Al matĂ­ em desperta, i al vespre, em relaxa. És mĂ gic! Per descomptat, tambĂ© m’agrada el gust. Em diverteix variar, n’he descobert un de te verd, xocolata i coco!

Ets intrèpida?

  • No gens! Si no ho veig clar, no ho tasto. No sĂłc gaire de cuines exòtiques i no menjo peix cru, tot i que he menjat sushi. Quan viatjo m’adapto, clar, però gaudeixo molt mĂ©s amb la nostra cuina

La cuina de casa….de la iaia….

  • En el meu cas de les Ă vies i dels avis! Perquè tots quatre cuinen. L’àvia Roser broda els macarrons; l’àvia Pilar Ă©s una mestra amb els calamars farcits; la truita de patates de l’avi Alfons Ă©s imbatible; i l’avi Manel Ă©s un mestre de la paella.

Tots aquests plats nostrats s’estan perdent…

  • A la majoria de les cases ja no es cuinen els plats de la nostra cuina tradicional, massa feina. HaurĂ­em de fer un esforç per preservar-los.

Penso que la manera per assegurar la continuïtat d’aquests plats és fer que els infants els cataloguin com plats “normals”, habituals a la seva dieta.

  • Si, tens raĂł, però ara els infants sĂłn els que decideixen què es menja a casa. És molt possible que les escoles siguin qui realment estan educant en alimentaciĂł, fins i tot mĂ©s que les famĂ­lies.

Per acabar el dinar i la conversa, mengem un delĂ­rium tremens de xocolata.

  • SĂłc gairebĂ© addicta a la xocolata! I combinada amb taronja Ă©s la meva perdiciĂł.

Un refrany que alimenta les teves converses….

  • Al pot petit hi ha la bona confitura, en el sentit que no s’ha d’associar mai gran amb bo.
Què va menjar l’Ariadna
  • Pa amb tomĂ quet i lluç arrebossat
  • Cassola de truita de patates amb fetge d’ànec
  • BacallĂ  amb carbassa
  • DelĂ­rium tremens de xocolata

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Bet i la tonyina

diumenge, 16/10/2011

La Bet Florensa va venir a Semproniana, a fer el sopar a preu d’edat. Un menú degustació de cinc plats que si tens menys de 30 pagues els anys que tens. Si tens quinze anys, pagues quinze euros, i si tens 29, doncs vint-i-nou euros. Tan senzill i tan clar.

Vaig idear aquest menĂş per intentar donar una opciĂł als joves, perquè n’estic farta de sentir a dir que no els agrada menjar, que sempre opten per anar al Mc Donald’s, que no tenen sensibilitat gastronòmica….i no sĂ© quantes bajanades mĂ©s. No hi ha un pam de net en tot això, perquè la Ăşnica veritat Ă©s que tot plegat Ă©s una qĂĽestiĂł de butxaca. Els joves que estudien o que comencen a desenvolupar-se en el mĂłn laboral van curts de butxaca. I els restaurants som cars, en general. Per això no hi van, si no estarĂ­em plens de joves. No ho dubto!

A Semproniana fem aquesta aposta i observo que sí que els agrada menjar bé. I punt.

La Bet va venir i va gaudir del segĂĽent menĂş:

-          Amanida de salmó i mango

-          Arròs del Venere amb sobrassada i formatge Maó

-          Tonyina amb llima i cacauets picants

-          Galtes de vedella amb Garnatxa

-          Delírium Tremens de xocolata

Aquí teniu l’enllaç del post que va escriure en el seu bloc Tastarutes.

http://tastarutes.wordpress.com/2011/09/

De tots els plats que van tastar, el que més li va agradar va ser la tonyina i jo li vaig prometre la recepta. Doncs, res, Bet, aquí tens la recepta!

TONYINA AMB LLIMA I MEL

400GR DE TONYINA

100GR DE MEL  d’acàcia

1cullerada petita de xantana

1cullerada sopera d’oli de cacauets

Cacauets amb wassabi

Suc de 2 llimes

Tac de tonyina marcada a la planxa i tallada a rodanxes de forma que quedi torrada per fora i poc feta per dins. Acompanyem amb uns pètals de tomàquet pelat. La salsa consisteix en barrejar la mel,la llima,l’oli de cacauets i la xantana i batre fins que quedi ben lligat. Per donar un toc de picant podem posar uns cacauets arrebossats amb pols de wasabi

NOTES

La mel d’AcĂ cia Ă©s mĂ©s suau i mĂ©s blanca que els altres tipus de mel. costa molt que granuli i Ă©s molt agradable per combinar.

la xantana Ă©s un gelificant natural, que procedeix del sucre del blat de moro. La grĂ cia d’aquest gelificant Ă©s que no cal calor per espessar, es pot fer en fred i que gelifica tot allò que toca. O sigui que si volem fer una “maionesa” per a intol·lerants a l’ou i a la lactosa, doncs nomĂ©s amb una mica de xantana batuda amb oli i sal, ja tindrem una salsa freda d’oli, que s’assemblarĂ  a una maionesa….(amb una mica de bona predisposiciĂł).

la xantana, doncs, tĂ© mĂşltiples aplicacions a la cuina, i en aquesta recepta va bĂ© per donar cos a la llima i la mel. Però vigileu molt amb la quantitat, perquè si us passeu pren una textura de “moc”, gens agradable.

Bona tonyina!

 

Peres, melons i cloĂŻsses (almejes….de fet)

divendres, 29/07/2011

Recordo amb estupor aquell dia que la meva filla, que feia P3, em va dir que li “picava la vulva”. Vaig estar una bona estona rient, per dues raons: una, perquè em va fer, certament, molta grĂ cia escoltar aquesta paraula tan ben dita en boca d’una nena tan menuda; l’altre, perquè vaig celebrar que per fi es poguĂ©s parlar amb naturalitat de parts ben naturals i necessĂ ries (en tots els aspectes) del gènere humĂ  (i de tots els animals i vegetals. Vull dir que per continuar existint, ens cal tenir aparell reproductor….ho dic per si algĂş va despistat….). Em va sorprendre, bĂ sicament, perquè jo mai he anomenat “vulva” a la patatona, la figa, l’almeja…., ni penis als pebrots….i en canvi, les peres, els melons i els ous sĂłn alguns dels noms amb els que ens he designat popularment aquestes parts impĂşdiques (!?). Els aliments ens nodreixen el cos i la imaginaciĂł, perquè la seva forma ens recorda als membres dels quals no se’n podia dir el nom. SĂłn noms una mica barruers i poc elegants, però qui no ho ha dit alguna vegada?

A molts d’aquests aliments, per la seva semblança al membre en qĂĽestiĂł, se’ls atribueix un poder afrodisĂ­ac. És el cas de les cloĂŻsses i les ostres, clarament paregudes al sexe femenĂ­, i que segons els experts, el zinc, un dels principals components de les ostres, generen testosterona, una hormona imprescindible per potenciar la libido. Què voleu que us digui….al meu parer, no hi ha nutrient que faci la feina d’una parella desitjada. Un dia ho vaig provar, em vaig menjar una dotzena d’ostres mentre mirava el telenotĂ­cies migdia i…res. En canvi, aquella pizzeta escarransida en aquell restaurant de barri, amb un Lambrusco nefast…., uuuummhhh, aquella pizza sĂ­ que va ser afrodisĂ­aca! Potser va ser la mozzarella? O el pomodoro? Que va!! Va ser aquell tros d’home, sens dubte! Ara bĂ©, compartir amb aquell tros d’home unes ostres o aquest plat de cloĂŻsses, hauria estat impressionant…i hauria ajudat a que la nit encara fos mĂ©s intensa. Sens dubte!

CLOĂŹSSES NATURALS AMB LLAGOSTINS

 

16 cloĂŻsses

8 llagostins

1 ceba tendra

Mig mango

Mitja llima

Germinats d’alfals

oli d’oliva

porradell

sal

Pelem els llagostins crus i els traiem les tripes. Els tallem menuts. Obrim les cloïsses vives i les piquem. Tallem el mango a dauets i la ceba tendra. Barregem els llagostins, les cloïsses, el mango i la ceba tendra. Ratllem la pell de la llima i en fem un suc. Amanim amb oli, porradell picat, el suc de llima, la pell de la llima ratllada i sal. Deixem macerar una estona, ben bé mitja hora. Reomplim la closca amb aquesta barreja. Mengem immediatament.

En aquest plat Ă©s important el mode d’ús, com ho menjarem…o com ho farem menjar a la parella. Us ho puc explicar, però si hi ha una cosa que precisament Ă©s excitant Ă©s no explicar-ho tot…

I si ens fa angúnia menjar cru, no renunciarem a les cloïsses, sinó que en farem un guisadet, dels més clàssics.

CloĂŻsses naturals amb tota mena d'atributs sensuals

CLOĂŹSSES AMB CARXOFES….O CARXOFES AMB CLOĂŹSSES.

12 carxofes

500 gr. de cloĂŻsses

2 grans d’all

750 ml de brou de peix

Oli d’oliva

Un grapat de julivert picat

Mitja cullerada de farina

Un vaset petit de vi blanc

1 bitxo

sal

En una cassola, amb un raig d’oli, enrossim les carxofes, a foc mig, uns tres minuts, sense deixar de sacsejar. Salem. Afegim els alls laminats i el bitxo. Quan es comenci a daurar, vessem el vi blanc i deixem reduir. Afegim la farina i remenem perquè integri el conjunt i la farina es cogui. Serà el moment de posar el brou de peix i fer bullir, lentament el conjunt, fins que les carxofes es coguin. Posem les cloïsses i sacsegem per integrar-les. Quan s’obrin, afegim un bon tou de julivert picat i servim immediatament.

Es pot preparar en dues tandes: tenir la part de les carxofes preparat i cuit. Acabar amb les cloĂŻsses en el moment de servir.

Quan poseu les cloïsses heu de vigilar molt que s’obrin bé. Si observem que n’hi ha alguna que no s’obre, retireu-la immediatament.

 

cloïsses amb carxofes (en aquest cas, perquè....ja havien desaparegut les carxofes...quan vam fer la foto!)

Molt important: Les cloïsses ens poden arruïnar la nit si porten sorra. Les hem de posar en aigua amb sal un mínim d’una hora. La cloïssa es sentirà com si estigués al mar, s’obrirà tota relaxada i deixarà anar la sorra. Quan les cuinem si veiem que n’hi ha una que no s’ha obert, la llençarem.

Un estofat de pollastre i olives amb història

dijous, 5/05/2011

Fa uns mesos, concretament al novembre, l’Agnès Rotger em va portar unes olives, de l’olivera de casa els seus pares, acabades de collir, unes arbequines

 

 

P7180011.JPG

Em va fer moltíssima il·lusió, perquè mai havia tingut ocasió d’adobar olives. Vaig estar deu dies canviant l’aigua a les olives, per aconseguir que perdessin l’amargor. I al final, les vaig cobrir amb una salmorra, en proporció de 50 gr. de sal per litre d’aigua, i totes les herbes que he trobat per casa. A partir d’aquest moment, han d’adobar tot un mes abans no les mengis.

l'Agnès Rotger

A casa, les hem anat menjant, amb l’aperitiu. Però, m’ha semblat que els havíem de donar un altra tribuna, un lloc on lluïssin com mereixen. Per això n’he fet un estofat.

ESTOFAT DE POLLASTRE, COSTELLA DE PORC I OLIVES

Unes cuixes desossades de pollastre

Una costella de porc talladeta

Una ceba

Dos grans d’all

Un tomĂ quet

Un raig de vi blanc (mig gotet)

Una mica de melmelada (de maduixa, de grossella o una bona cullerada de ketchup, o una mica de reducció de vi, o mel, o alguna cosa dolça, en definitiva)

Brou de carn o de pollastre o de verdures

Una picada: ametlles  i una torrada (o un carquinyoli, o un parell de galetes maria)

Salpebrem el pollastre i la costella de porc i l’enrossim, a foc mig alt, en la cassola on farem el guisat, amb un bon raig d’oli, durant tres o quatre minuts. Ha de quedar ben ros. Ho reservem. A la cassola hi posem uns alls pelats i tallats a làmines i immediatament hi vessem mig got de vi blanc, per desengreixar el cul de la cassola i arrencar el què ha quedat enganxat del pollastre i la costella.

Deixem que s’evapori el vi blanc i hi posem la ceba picada, a foc lent, deixem que es cogui, lentament, uns deu minuts. Afegim el tomàquet ratllat i fem que cogui molt i molt lent, fins que agafi aquell to tan característic de rostit, un color vermellós i un pèl oliós. Ara hi posem la cullerada de mel, de melmelada o de ketchup i les olives. La funció del dolç és contrarestar amb l’amarg de les olives. Fem un parell de voltes i hi posem el pollastre i la costella de porc, ho cobrim amb brou calent i fem coure a foc lent, durant ben bé 45 minuts (hem de mirar que la costella quedi tova). Si la salsa ha quedat lligada, ja ho podrem servir, però si ha quedat molt líquida farem una picada d’ametlles i torrada, que la deixatarem amb una mica de brou del guisat i la vessarem al guisat. Seguirem coent fins que la salsa prengui. Rectifiquem de sal i ja ho tindrem a punt per menjar.

Val a dir que queda molt bé si ho deixem reposar un dia o dos.

P1040001.JPG

D’acord, Ă©s un estofat normal, no tĂ© mĂ©s història…..o potser el què tĂ© Ă©s història, molta història, perquè Ă©s un estofat rodĂł com una novel·la:

Va començar gràcies a una relatora d’històries, l’Agnès Rotger que em va portar les olives

Va tenir un nus: l’elaboració de les olives, el pensar on podien quedar bé les olives.

Uns personatges: el pollastre, el sofregit, el brou…..

I un desenllaç i un final feliç: se’l van cruspir dos creadors d’històries, l’Ada Castells i l’Andreu Gomila.

En aquest cas, no és un estofat sense cap història més, ni un estofat historiat, sinó un estofat ple d’històries!

P1040003.JPG

Ada Castells i Andreu Gomila, a punt de menjar l'estofat amb olives de l'Agnès Rotger

Sopars a preu d’edat

dimarts , 29/03/2011

Sento dir sovint que als joves només els agrada el “menjar escombraria”, fast-food, hamburgueses, pasta, crispetes i gelats. I que la gastronomia els importa un rave. Puntualitzem, en aquesta frase hi ha dos errors fefaents:

Primer error: les hamburgueses, la pasta, les crispetes i els gelats no són menjar escombraria, per dues raons. Per un costat perquè no hi ha res que porti nutrients que es pugui titllar d’escombraria (i si no que ho preguntin als nostres avis) i, per un altre costat, perquè les hamburgueses, la pasta, les crispetes i els gelats són boníssims per definició i per naturalesa. N’hi ha que potser no ho són tant, de bons, de la mateixa manera que hi ha millors i pitjors llenties, millors i pitjors tomàquets i millors i pitjors fricandós. Ara bé les hamburgueses, les crispetes i els gelats dels fast-food tampoc són tan dolents com per considerar-los indignes com aliment, i que hagin d’anar directament a les escombraries.

Segon error: als molts joves els agradaria poder anar a sopar sovint (tot i que no sempre) a la Tour d’Argent de ParĂ­s, però quan busquen a la butxaca, nomĂ©s hi troben calderilla per comprar un triangle vegetariĂ  amb tonyina termosegellat a la gasolinera del barri. Ara bĂ©, hi ha joves que no els agradaria anar mai a la Tour d’Argent, de la mateixa manera que tambĂ© hi ha adults que tampoc no els agradaria anar-hi. No Ă©s una qĂĽestiĂł d’edat, Ă©s una qĂĽestiĂł d’interès gastronòmic i, tal i com he dit i repetit, en el cas dels joves, s’hi afegeix gairebĂ© sempre una qĂĽestiĂł crematĂ­stica (i sort! Perquè no seria gaire educatiu que un xaval de 17 anys portĂ©s suficients calĂ©s a la butxaca per menjar un “canard Ă  la presse” a la Tour D’Argent…)

El meu fill tĂ© catorze anys, el meu nebot en tĂ© disset i el meu cosinet petit en tĂ© vint-i-nou. Coincideixen que porten el mateix cognom, i que sĂłn joves. Coincideixen, tambĂ©, en que van sempre justos de calĂ©s (el de 29 anys tĂ© una mica mĂ©s farcida la butxaca que els altres) i que miren el què gasten (sobretot el meu fill, que sinĂł ja sap què li toca….). I coincideixen en que els agrada menjar bĂ©; en aquest darrer punt coincideixen amb la majoria dels seus amics. I tambĂ© coincideixen, quantes coincidències!, en que si han de prioritzar en la despesa de la setmanada, sou o estalvis, els restaurants queden en darrer terme. Anar de copes (el meu petit no, perquè encara Ă©s molt jove) Ă©s mĂ©s rendible, ja que dura tota la nit i gastes la meitat que anant de restaurant.

A aquestes alçades del blog la paraula “diners” amb tots els seus sinònims i eufemismes ha estat la més emprada, seguida per la paraula “jove”, jovent  i joventut. Ha quedat ben palès que hi ha un assumpte quantificable rere els interessos gastronòmics juvenils. Davant l’evidència, a Semproniana hem optat per oferir un menú per a menors de 30 anys, un menú que hem titulat com a “Menú  a preu d’edat”. Els menors de 30 anys que volen fer el menú només han d’acreditar la seva edat ensenyant el DNI, i el preu del menú és la seva edat en euros. Si tenen divuit anys, els cobrem 18 euros, i si en tenen 29, doncs 29 euros. 

Es tracta d’un menú degustació de cinc plats, evidentment mitges racions.  Jo trio els plats, equilibrant el menú, procurant que hi hagi ingredients innovadors, diferents i “difícils” per als joves. No hi ha possibilitat de negociar el menú, només en el cas al·lèrgies o intoleràncies alimentàries. Si el jove-client em manifesta que no li agrada el peix, no hi haurà canvi de plat, que negociï ell mateix el canvi amb la resta de comensals de la taula o que no el mengi. I perquè? No és l’àpat un moment de plaer? No és un plaer immens poder triar en el restaurant? Sí, per descomptat. Però el meu parer és que el menú que ofereixo, a més de ser molt bo, ha de ser una eina “educativa” (i perdoneu-me la pedanteria) , una possibilitat de noves sensacions gustatives per als joves. Una periodista gastronòmica em criticava que el menú que ofereixo a Semproniana per a joves no “atipava” prou, que li aniria bé afegir-hi un plat de pasta o una bona amanida. No és cert que el menú no atipi perquè cinc plats són més que suficients i no és qüestió d’atipar-los com si fossin verres, sinó que és el moment de descobrir nous sabors, concentrar-se en els gustos i gaudir d’un entorn de restaurant.

EL MENĂš A PREU D’EDAT (d’aquests darrers dies…)

Amanida d’olives negres, tomĂ quets secs i mango

Arròs del Venere amb sobrassada i formatge Maó

Corball a la planxa amb calçots i romesco

Galtes de vedella amb garnatxa i moniato

DelĂ­rium tremens de xocolata negra

11_sopars_joves.jpg

una taula de joves sopant el "menĂş a preu d'edat"

l'arròs del Venere amb sobrassada i formatge Maó