Arxiu de la categoria ‘Restaurant’

Prohibit immigrants

dijous, 7/10/2010

 “Lo que hay que hacer es educar, no poner carteles”. Valerie Tasso

Aquest post és la segona entrega dels fascicles “prohibit” que m’he compromès a escriure durant uns dies, malgrat les inacabables crítiques que m’esperen. Però els compromisos són els compromisos i trencar-los em fa més mal que les crítiques. O sigui, que em torno a tirar a la piscina, sense aigua, i sense saber nedar.

El primer post versava sobre els “lletjos” (i qui hi estigui interessat, només ha de fer un salt de pardalet a la finestra anterior), i en aquest parlaré, sense embuts ni eufemismes, dels immigrants a la nostra feina, l’hosteleria.

Qui ho confessaria pĂşblicament? Ens agrada que ens titllin de multiculti i tolerants. No ens perdem ni una festa de la diversitat, varem aplaudir la iniciativa del fòrum de les cultures (sobretot al principi de la idea), però els comentaris van que volen: – El què m’agrada mĂ©s d’aquell restaurant Ă©s que tots els que et serveixen sĂłn nacionals – sento a dir a tort i a dret.

Mil vegades he escoltat aquesta sentència. El catalĂ  vol ser servit per un catalĂ , o per un immigrant… de segona o tercera generaciĂł (els murcians, extremenys i andalusos que van poblar l’extraradi als anys 50-60). Es valora enormement que t’atengui una persona de la nostra nacionalitat o, si mĂ©s no, europeu.

Amb l’eclosiĂł de la moda de la cuina japonesa, tambĂ© s’accepten cares nipones a les sales dels restaurants, sobretot si Ă©s el cas que estem menjant en un restaurant japonès, o estem en un bistronòmic d’última moda. Però aquĂ­ s’ha acabat la tolerĂ ncia. Anem a comprar als paquis, quan no hi ha res mĂ©s obert, però no ens acaben de fer el pes……I als xinos, tambĂ© hi anem, però els xinos ja no els comptem com a immigrants, fa tants anys que estan a la porteria del costat que sĂłn com cosins germans; i, a mĂ©s, amb aquests preus que ofereixen en els basars, qui vols que s’hi resisteixi!

Ara bĂ©, el pernil dolç el continuem comprant a cal…..el què sigui, que el pernil dolç ha de ser de confiança!

L’any 2000 vaig obrir un restaurant, Coses de Menjar, a Pla de Palau, al centre de Barcelona. Era un restaurant gran que precisava molt personal. Vaig contractar tot el personal immigrant, amb cara d’immigrant, vull dir que no eren rossos ni europeus, eren tots asiàtics, africans i d’Amèrica del Sud. La revista Descobrir Cuina (aquest era el nom del Cuina, en aquells temps), em va fer un reportatge, els qui les col·leccioneu, el podreu trobar fàcilment. En una de les fotografies que ens fa fer el gran Enrique Marco hi sortim tot el personal, cada ú orejant la bandera del seu país d’origen. Vaig manifestar públicament que feia “discriminació nacional”, perquè la meva opció era contractar, precisament, immigrants, perquè tenien menys possibilitats de treballar a les sales dels restaurants i perquè tenia una bona relació amb totes les ètnies. A més, els immigrants rebien i donaven. A veure, rebien i xuclaven la nostra formació i ens donaven idees pels plats. Era una relació d’intercanvi.

A mi, que m’agrada menjar amb la famĂ­lia (amb el personal de cuina i de sala), i m’agrada el menjar de personal, vaig haver de dinar alguns dies fora de casa per saturaciĂł ètnica. Dilluns menjĂ vem arroz con guandules, el dimarts curri verd, el dimecres tagine de pollastre, dijous (fotia el camp a menjar una paella, perquè estava saturada….) i divendres mill amb gambes seques.

Ara, amb nosaltres treballa personal de tot arreu, i tambĂ© nacionals, i em dol moltĂ­ssim quan sento allò: – Aquest o aquell restaurant Ă©s molt bo, es nota perquè tot el personal Ă©s d’aquĂ­ – (del barri?, del carrer?, de la porteria?, de casa seva?. On Ă©s aquĂ­?)

De ben segur que aquestes persones posarien amb moltíssim plaer un rètol que digués “Prohibit immigrants”

 

Propera entrega: prohibit solitaris

Prohibit gossos, Prohibit nens, Prohibit lletjos, Prohibit immigrants, Prohibit solitaris i….prohibit gitanos, ja que hi som

dilluns, 4/10/2010

Som-hi, vaig a entrar en un terreny mĂ©s lliscant que un capipota melĂłs. Vull fer un comentari sobre restaurants, gossos, nens, lletjos i immigrants, amb un apunt sobre els solitaris…i gitanos. I el vull enfocar tal com raja, sense eufemismes,ni suavitzants, pel broc gros. El meu objectiu no Ă©s ofendre, ni apujar l’audiència d’aquest bloc, nomĂ©s vull comentar-ho i parlar-ne, perquè Ă©s un tema tabĂş, però present, actual i vigent en els restaurants de casa nostra.

Molts i molts restaurants penjarien amb gust i ganes el rètol de “prohibit nens” i “prohibit gossos”, als lletjos, immigrants i solitaris no els prohibirien l’entrada, està clar, però potser els dirien amb ganes que està ple.

Però és clar, no pengen cap rètol, per dues raons: perquè els titllarien de xenòfobs (i nosaltres som gent pacífica – restauradors – i no volem ficar-nos on no ens demanen) i perquè no està el horn per bolls i, avui, tothom hi és benvingut.

Deu mil crítiques m’esperen, comentaris de tots colors i, ja ho preveig, tots políticament correctes. Molts estareu d’acord amb el què diré, o amb el què parcialment diré, però ho criticareu, perquè no està ben vist dir moro, ni negre, ni pet de monja, ni dir que els gossos als restaurants fan fàstic, els nens emprenyen i els lletjos desentonen. I, els gitanos, ja ho ha dit en Sarkosy.

Ho sé, em fico on no em demanen, gratuïtament, i rebré menys afalacs que una peixatera mentidera. Però, noi, què vols fer-hi? Sóc així, m’agrada el risc, el puenting informàtic, el trapezi sense xarxa ni Internet. I, llavors, a rebre! A rebre més crítiques que la metilcel·lulosa!

Com que hi ha tema per omplir un llibre més llarg que la trilogia de Larsson, ho faré per fascicles, que quan comença el curs és quan més se’n venen. Jo faré els fascicles dels “prohibits”, una mica com les castes indies. Cada post, un indesitjat. I, visca, anar fent amics!

Començaré pels lletjos, per atiar les brases i sortir ben cremada. Els lletjos són rebutjats per omissió. I encara el què és més greu, són rebutjats per tot: de client i de servei. Dic que són rebutjats per omissió perquè ningú – és obvi – no posaria un rètol a la porta, com en els altres casos, però sí alguns empresaris promocionen la afluència de guapos al seu local, llavors, està clar, en detriment dels lletjos, no?

Sobretot als bars de copes i discoteques, però cada vegada més, als restaurants, es busca que els cambrers i LES cambreres siguin de bandera. Fa augmentar les vendes. I tant per tant, si un noi/a espectacularment escultòric/a de guapo/a vol treballar de cambrer/a, i té més o menys les mateixes capacitats professionals que un/a cambrer/a d’atributs físics estàndards o per sota del què considerem l’estàndard (subjectivitat al poder); doncs, per suposat, el/la guapo/a obtindrà el lloc de cambrer/a, encara que el/la “noguapo/a” en tingui molta més necessitat, en sàpiga una mica més, sigui més professional i complidor/a; i sigui més bon/a noi/a (tot i que està més que comprovat que el què més interessa a la societat és això de la guapura, que el tema de els bons nois i les bones noies no suscita cap interès). I que quedi palès que jo,  als restaurants que gestiono, no he prioritzat mai l’aspecte físic de qui ha d’atendre els clients, fins el punt de que un dia un client va exclamar: “Ada, tu fas un càsting de lletjos quan has de contractar un cambrer!”. I l’anècdota és més certa que per fer una truita cal trencar els ous.

Però no nomĂ©s els empresaris sĂłn sensibles a la bellesa externa, sinĂł tambĂ© els clients. He escoltat, no una, multitud de vegades, el segĂĽent comentari: – Anem a aquĂ­ o allĂ , estĂ  ple de “gent guapa”. No cal que expliquem què vol dir “gent guapa”, perquè tots ho sabem; però per si un cas E.T. estĂ  llegint aquest bloc, li ho aclarirĂ©: gent estèticament agradable, amb poder adquisitiu elevat, ben guarnits i predisposats a passar-ho bĂ©.

Altres comentaris escoltats al voltant del “berengenal dels guapos que m’he ficat”, sĂłn: – sempre faig el cafè a aquell bar perquè hi treballa una noia guapĂ­ssima i molt simpĂ tica – (noteu l’èmfasi a guapĂ­ssima….independentment del tema de la simpatia….)

Recordo fa uns anys que en un restaurant al què vaig anar amb una amiga, que es dedica al mĂłn de la moda i l’estètica, un cop assegudes a una taula, va demanar al cambrer de canviar de taula. Jo no entenia el perquè d’aquesta decisiĂł sobtada, tenint en compte que ella mateixa havia estat qui havia triat la taula a l’entrar al restaurant. Assegudes a la nova taula, em va confessar, a cau d’orella: – Al davant nostre s’hi havia assegut un home molt gras i  lleig. Avui Ă©s el meu aniversari, vull veure coses boniques, vull estar envoltada de coses agradables. Veig massa lletjor i tristor a diari. Avui vull triar el què veig – . No vaig criticar tal decisiĂł, ans al contrari, vaig celebrar la seva valentia en dir-me el què desitjava, encara que nomĂ©s fos un cop l’any.

Segons deia Valerie Tasso al magazine de la vanguardia del 12 de setembre del 2010, “lo que hay que hacer es educar, no poner carteles”

 

Properament: prohibit immigrants.

El dilema de convidar a sopar a restauradors

dilluns, 20/09/2010

En el magistral llibre “Sírvase de Inmediato” de MK Fisher, la dama de la cuina i la gastronomia intel·lectual, vaig llegir una hilarant situació reivindicativa, que no puc reproduir literalment perquè vaig deixar el llibre. I què té a veure deixar el llibre amb no tenir-lo? Acostumo a deixar el gos perquè me’l cuidin quan sóc de viatge, i sempre, sempre me’l tornen. Clar, deixar no és regalar! Doncs sembla ser que es tracta d’una causa-efecte, és a dir de l’efecte contrari al moviment del boomerang: deixar un llibre és total garantia de no tornar-lo a veure en ta vida.

El pitjor del cas és que el meu mal costum de no recordar mai res, ni d’apuntar-me mai res ni d’ordenar mai res, fa que no sigui mai capaç de tornar a reprendre les passes del viatge que el meu estimat llibre va fer allende la prestatgeria del menjador. És a dir, i en llenguatge de mestressa de fonda: no sé on cony és el llibre de la MKFisher, i en el cas de que qui estigui llegint aquestes lletres sigui qui li hi vaig deixar en el seu moment, que me’ torni d’una punyetera vegada.

Doncs deia la MKFisher, qui feia de crítica gastronòmica i escrivia reflexions vàries sobre els aliments, que feia un parell de dècades que sopava sola com una mussola. Feia un sopar frugal, de pa amb formatge, cada nit, a la taula camilla del seu apartament. No és que volgués sopar sola expressament, que rebutgés el contacte humà, que fos tan superba de no voler compartir tovalla amb ningú. No va sopar amb ningú els vint últims anys de la seva vida, perquè ningú no va gosar convidar-la, argumentant que el seu coneixement gastronòmic era massa elevat per menjar la cuina casolana que preparaven els seus amics. MKFisher, en el fragment del llibre, implorava ser convidada, compartir tovalla, poder abandonar l’ostracisme (aprofitant l’avinentesa, un dels seus grans llibres: OSTRAS!).

Sovint ho he sentit a dir: – Ui, quin repte convidar a sopar a aquest o aquell cuiner! –

I d’aquesta manera, els restauradors mai no són convidats. Sort d’en Pepe Raventós, que el dimecres dia 13 va esmerçar aquesta manca de “convidació” (en podríem dir així?) convidant a 250 restauradors, cuiners, sommeliers, viticultors, periodistes gastronòmics i amics del menjar.

Ens va convidar al celler, a peu del roure de la famĂ­lia, metĂ fora de la solidesa i de la vivesa del projecte, un projecte amb passat, present i futur.

Dos dilemes se li van presentar al Pepe per resoldre:

  1. Com sorprendre als convidats.
  2. El menĂş.

Si dedico aquest post a en Pepe Raventós és perquè està clar que va resoldre els dos dilemes magistralment.

Si voleu saber com en Pepe ens va sorprendre només cal que feu una ullada a la següent imatge:

P1010002.JPG

alguns dels convidats trepitjant raĂŻm

P1010003.JPG

el Pepe i jo parlant i trepitjant!

NomĂ©s arribar, ens engrescava a trepitjar raĂŻm. És difĂ­cil descriure les sensacions que vaig experimentar amb els peus immersos en el suc i la fruita, dins d’una bĂłta. Feia temps que no tenia una sensaciĂł tan plaent. Sabent que exagero, però sense allunyar-m’hi massa, era com una sensaciĂł intrauterina – cosa que no recordo, però que imagino que deu ser aixĂ­ -. Tou, humit, sedĂłs, suau, esmorteĂŻt, reconfortant. Em va costar deu minuts llargs sortir d’aquella bĂłta, sort de l’expectativa de l’àpat…..Com hauria solucionat, en Pepe, el sopar per als restauradors?

Txan, txan…..Doncs, sĂ­, de la millor manera:

Al jardĂ­, els aperitius. I els aperitius = producte.

Una taula de caviar Nacarii de RiofrĂ­o.

P1010007.JPG

caviar i ostres

Una taula d’ostres, només amb un raiget de llimona

Una taula de pernil Joselito, tallat al moment

P1010005.JPG

pernil Joselito al tall

Una taula de salmó Carpier, amb l’autèntic Carlos Piernas tallant el salmó i explicant el procés de curació. Una menció especial al jalmón, un salmó curat com si fos un pernil serrà.

Tot amb el cava rosat De Nit.

Espectacular.

El sopar, d’Aspic, molt bé:

P1010010.JPG

la crema de carbassa d'ASPIC

Crema de carbassa amb ou escalfat. Excepcional.

Silencis.

Cua de bou amb salsa de ratafia.

11 (un tribut/record/homenatge als 11 germans de Manuel RaventĂłs)

Plat de formatges artesans

Postres de cava amb garnatxa.

El menú em va agradar, de fet em va agradar tant que no he hagut de recórrer al paperet escrit on es detallen els plats, per recordar quins ens en van posar. Va ser un menú ben pensat, per a 250 persones. No es poden fer coses estranyes, arriscades, quan no hi ha una altra opció. Ha d’agradar a tothom ha de ser suau, ha de sortir calent – o fred, si és el cas – i no ha de fer esperar als comensals. El menú va respondre a tots aquests requeriments.

Però el què em va agradar més va ser la sorpresa que vaig tenir al final de l’àpat. La sorpresa va ser personal i intransferible, i va ser sorpresa per la fortuïtat, per la casualitat i per la imprevisibilitat.

Quan feia 1r. De BUP, tenia un company de taula, en Quique Roca-Umbert. És un noi de família benestant, tèxtils, una de les famílies importants de Granollers. Al Quique li agradava la cuina, molt. Sovint portava pastissos i platillos cuinats  per ell, a classe. Tots trobàvem la seva afició un pèl excèntrica. Ningú de la classe teníem aquesta afició, més aviat ens agradava parlar, folrar les carpetes amb els cantants de moda i lligar, per ser sincers. Ell trobava “admirable” que jo provingués d’una família fondista, amb tant menjar al meu voltant, cuiners vestits de cuiners, sofregits i estofats.

A casa seva, el Quique, el volien advocat, enginyer o metge, però quan el Quique va tenir l’edat de decidir quin camí professional seguir, va confessar a la seva mare que a ell li agradava “fer croquetes”. La mare fa tenir un síncope, es va quedar feta un croqueta, però li ho va permetre, pensant que se’n cansaria de seguida i, finalment, optaria per la carrera “correcta”: medecina, enginyeria o dret.

El Quique ha fet una carrera callada, lenta i ferma. I, ara, als quaranta anys ha muntat una empresa de catèring , “ASPIC”, que, amb molt d’esforç, li va de meravella. La nit a les caves Raventós i Blanc vaig retrobar el Quique, i em va fer molt feliç menjar la seva cuina, finalment, asseguda en una taula ben parada; una cuina de trajectòria, seriosa i ferma.

AustrĂ lia i la NO-CUINA australiana.

diumenge, 12/09/2010

He deixat Oceania pel darrer dia d’itineraris perquè intuïa que era un destí complicat de trobar a la ciutat de Barcelona.

Hem de tenir en compte que Austràlia està, com ells diuen, “downunder”, o sigui “allà baix”, a l’altra punta de món i aquesta dada geogràfica fa que es limitin molt les possibilitats de que un australià vingui a passar una temporada a casa nostra. Que l’australià en qüestió decideixi obrir-hi un negoci encara és més improbable. I que el negoci sigui un restaurant, això és pràcticament impossible!

Els australians, però, no saben qui sóc jo. Sóc la cosa més insistent i tossuda que hi ha entre les antípodes i el meu barri. Se’m va ficar entre cella i orella trobar un australià (neozelandès també m’hauria fet el pes, eh?, no us penseu que sóc tan caparruda, tampoc!) que cuinés a Barcelona. Vaig buscar i buscar fins que el vaig trobar, encara que faci mal confessar-ho, a la porta del replà. A veure, aclarim-ho, no vull dir que fos el meu veí, sinó que ara com que hi ha tantes menes veïnats, el vaig trobar a tocar de casa meva “virtual”, d’aquest bloc! El meu veí de bloc, en Josep Sucarrats, “el dire”, http://blogs.cuina.cat/escudellabarrejada/em va adreçar a en Brad Aisworth, un australià que té, no un, no!, dos restaurants a Barcelona. No saps com em vaig alegrar! Per partida doble!

Un dels restaurants es diu BACOA (Colomines, 2), al darrera del mercat de Santa Caterina, i sembla ser que hi fan la millor hamburguesa de la ciutat. Veient tal propaganda, em vaig mudar: talons alts i un vestit de lentejueles. No es pot anar de qualsevol manera a queixalar la millor hamburguesa de la ciutat. El Bacoa és un local de queixalada, que el pots cruspir d’una queixalada, de tant menut com és. Era ple de gom a gom, i en Brad no hi era. Alça! Però si l’objectiu primordial de la visita, més enllà de tastar l’hamburguesa, era parlar amb en Brad!

La porta de Bacoa

El Brad era a Wushu http://www.wushu-restaurant.com , l’altre restaurant que gestiona, que estĂ  a Marquès de l,’Argentera 1 bis, no gaire lluny de Bacoa. Cap problema, vaig pensar, anirĂ© a Wushu; si Mahoma no va a la muntanya…….

Enfilada en els talons camino cap a l’altre local. MaleĂŻts talons, em feien sentir com si estiguĂ©s cap per avall, que per altra banda va ser la Ăşnica vivència australiana que vaig tenir aquell vespre….ja sabreu perquè. Tres carrers mĂ©s enllĂ  els meus peus suplicaven clemència. Però sĂłc tossuda i volia parlar amb en Brad, tant si com no.

L’Wushu està a petar de gent, i temo no poder seure, no tant per voler posar el pandero en una cadira sinó per donar una mica de treva als meus peus. Tant se val, vaig pensar, parlo amb en Brad i marxo a menjar qualsevol frivolité arreu. L’encarregada em diu que en Brad no estarà disponible per parlar amb mi fins d’aquí un parell d’hores, que ara està molt enfeinat. Veient la meva cara que no és altre que el reflex dels meus peus, l’encarregada em suggereix que segui en una taula i, ja que hi sóc, sopi. Bona idea.

P1010001.JPG

la meva amiga Rosa, que em va acompanyar a l'aventura australiana. Al darrera, productes asiĂ tics que es poden comprar a l'Wushu

El sopar de l’Wushu, excepcional, cuina asiàtica, saborosa, adaptada al gust europeu: entre tots els plats que vaig tastar, el curri verd em va seduir totalment i unes costelles de porc glassejades gairebé em fan oblidar els talons. Val a dir que una ampolla de Castillo de Monjardin blanc va ajudar a alleugerir l’espera i a alegrar la vesprada. Un cop acabat el banquet, l’encarregada m’anuncia que ja tinc audiència amb en Brad, a la seva cuina. Ara ja no tinc problemes de peus, ara tinc problemes d’equilibri per arribar en línea recta fins la cuina.

P1010010.JPG Ls pissarra de postres de l’Wushu

Amb el millor dels somriures (vull quedar bé, per un costat; i, per l’altre, no em puc treure de sobre aquella mena de somriure entre feliç i idiota conseqüència inefable dels 750 ml de vi blanc fresquet que han baixat per la meva gola)  em planto al costat del wok. De cop i volta, en el vestit de lentejueles s’hi dibuixen unes boniques i ben formades ronxes, resultat de l’activitat frenètica de les meves aixelles. A la cuina, al costat del wok, estem a 45ºC. Prometo que la propera vegada que quedi amb en Brad aniré amb vestit de bany i xancletes!

Tot sigui per saber què renoi mengen a Austràlia! Obro una llibreteta on apuntaré tots els secrets de la cuina australiana. Malgrat els talons, les ronxes i la turca que porto, sóc feliç perquè finalment he assolit l’objectiu.

P1010012.JPG

En Brad, a l'instant abans de dir-me que a AustrĂ lia no hi ha cuina.

I és en aquest precís instant quan en Brad em llança un afilat ganivet (metafòric!): A AUSTRÀLIA NO HI HA GASTRONOMIA, NO TENIM RES DE RES, NO HI HA CAP PLAT AUSTRALIÀ.

Vaja. I ara què faig amb el post?

Però, res de res? Ni cangur? – li pregunto desesperada, perquè no vull decebre als lectors (eo! Starbasse, com estàs??)

Val, cangur si que es menja. Però no és un plat, és un producte – contesta en Brad – A Austràlia tenim productes de primera qualitat, s’hi menja molt bé, però no tenim cap plat, ni cap tradició gastronòmica. Som un país jove, que menja moltes i molt bones barbacoes (d’aquí el nom del seu local d’hamburgueses: BArbaCOA) i força cuina d’influència asiàtica (d’aquí en surt l’WUSHU). Però d’australià, rien de rien, na de ná.

Vaja. Doncs s’ha acabat el tema. Torno a casa, amb les sabates penjades a l’esquena, col·locada  (el vi ha fet feina!) i descol·locada per la resposta decebedora. Em sento com si hagués suspès una assignatura, l’assignatura de “cuina australiana”.

Al matí següent, trobo un regal a la taula, al costat de les torrades de l’esmorzar: un pot de Vegemite. ¿?

El Vegemite és un producte omnipresent a les cases australianes. És un subproducte de la cervesa, que s’extreu de l’extracte del llevat sobrer de la industria cervesera. S’afegeixen  alguns ingredients més, misteriosos. El resultat és una mena de pasta d’untar, extremadament salat i lleugerament amarg; s’assembla al brou de carn. A  mi em recorda al Bovril. Els australians el mengen a tota hora, amb els entrepans, com nosaltres fem amb el pa amb tomàquet.

Esmorzo torrades amb Vegemite i formatge fresc. No m’entusiasma, però, ep!, m’ha ajudat amb la ressaca i, sobretot, m’ha posat de bon humor. Podré parlar d’alguna menja típicament australiana en el bloc! I no només típicament australiana, sinó substancialment, essencialment australiana. El símbol d’Austràlia.

Saps què? MenjarĂ© una altra torrada: unto generosament el pa amb Vegemite i a sobre hi poso……les sabates de talĂł!

sense comentaris. Sense tĂ­tol

Amèrica

divendres, 10/09/2010

Marxem a conquerir les Amèriques. Quan pensem en cuina americana el primer que ens ve al cap són les grans hamburgueses, els hotdogs i les enormes paperines de patates fregides amb ketchup. Tot això menjat en un immens cotxe descapotable de color rosa.

Amèrica en l'imaginari popular

 

Amèrica, però, Ă©s un paĂ­s de cuina mil•lenĂ ria, antiga, multicultural i multigastronòmic, que ha preservat les seves arrels, sense tancar la porta a les cultures que han volgut passar-hi una temporada. Costa de triar una cuina americana: PerĂş, Brasil, Mèxic, Argentina, Estats Units. Tots tenen ambaixada gastronòmica a Barcelona. Podem menjar de tots aquests paĂŻsos i no nomĂ©s en un restaurant, sinĂł en varis de cada paĂ­s. Però s’havia de triar…..i, finalment, he triat Cuba. És un paĂ­s curiĂłs, d’aquells que m’agradaria visitar i que, n’estic segura, un cop arribĂ©s voldria tornar corrents. Cuba Ă©s un destĂ­ mĂ­tic, ple d’històries i d’emocions, d’amor present a cada cantonada i de sabors alegres. Cuba Ă©s un paĂ­s pobre, i podria semblar que la seva gastronomia Ă©s un reflex d’aquesta pobresa. Però com es mesura la pobresa d’una gastronomia? Per a un finĂ©s, un mango Ă©s un luxe; per a un cubĂ , un mango Ă©s una fruita de diari i un salmĂł Ă©s un aliment inaccessible. BĂ©, mĂ©s enllĂ  de disquisicions arran de la pobresa gastronòmica, on volia anar a parar Ă©s a dir que la meva percepciĂł de la cuina cubana no Ă©s precisament la d’una cuina pobre. I ho he descobert menjant a L’Habana Vieja, www.habanavieja.es,  un restaurant cubĂ  al vell mig de la Barcelona vella, al carrer Banys Vells. Com en totes les cuines, la cubana Ă©s el resultat de la barreja de les diferents cultures que han poblat la illa: espanyols, aborĂ­gens, africans i, ara, la immigraciĂł asiĂ tica i mexicana. Tot i això, els cubans divideixen la seva cuina en dos grans grups: la cuina criolla i la cuina afrocubana. FĂ cil de comprendre: la cuina d’arrel espanyola i la cuina provinent dels africans que van poblar la illa. Sembla ser que els cubans sĂłn molt racistes i que procuren no barrejar-se amb els negres ni semblar negres – nomĂ©s transcric el què vaig sentir dir a un cubĂ  -. I tot el què tĂ© a veure amb els negres Ă©s mirat amb superioritat pels blancs. La cuina criolla Ă©s, doncs, la cuina “culta” i l’afrocubana Ă©s la cuina “popular”. Tot i que un cop arriba la cuina cubana a Barcelona, a nosaltres tant ens fa. De fet, ens costa molt distingir-les, en quant a productes i a les elaboracions, perquè sĂłn ben similars en les dues cuines. La barreja Ă©s lògica, ja que per qĂĽestions polĂ­tiques, el subministrament de productes a la illa Ă©s força limitat. És difĂ­cil de distingir les dues cuines en quant a productes i a elaboracions, però una manera fĂ cil i clara de distingir-les Ă©s amb els noms que tenen els plats. Si us dic “potaje”, “estampa” i “picadillo”. De quina cuina estem parlant? Criolla o afrocubana? I si us dic “matajĂ­baro”, “mofongo”, “fufú”, “mangú” i “calalú”? Clar, fĂ cil i determinant. Els noms criolls sĂłn el potaje, l’estampa i el picadillo. I els afrocubans, la resta…..clar!

una taula parada i a punt per menjar plats criollos

 

És una cuina d’arròs, tubèrculs, llegums i un xic de carn. Fruita en abundĂ ncia i dolços, molt dolços, completen l’àpat. I ara podrĂ­eu preguntar, i els còctels?……pels guiris! Els cubans preparen còctels, però no els beuen, si mĂ©s no amb la regularitat que nosaltres imaginem. Vaig a l’Habana Vieja, amb tota la info assimilada, a quedar com una reina. I em diverteix descobrir que no en tinc ni idea de cuina cubana – i que les informacions apreses sense haver-les menjat sĂłn, això, nomĂ©s informacions i no experiències…..- i que vist les fotografies que hi ha penjades en tot el local, ja han passat totes les reines i els reis del glamour i l’star-system catalĂ . Les fotografies dels nostres idolatrats famosos catalans sembla que estan fetes al final de l’àpat, vist el somriure dels fotografiats. Intueixo que el somriure Ă©s meitat de Cerveza Cristal i l’altra meitat de “Arroz congrí”.

arroz congri

 

Cervesa Cristal, obvi.....

La Cristal Ă©s la cervesa cubana per excel•lència i l’arroz congrĂ­ Ă©s un dels plats nacionals de Cuba – un arròs llarg cuit amb frĂ­joles, que fa que el plat tingui un color fosquenc, marronĂłs – La simpatia dels cubans fa que el mateix arròs amb frijoles, cuits per separat, i per tant, sense que els frijoles tenyeixin el color blanc immaculat de l’arròs, s’anomeni “Moros i cristianos” Un dia parlarem dels plats que tenen noms polĂ­ticament incorrectes, i que a mi em tenen el cor robat…..però això sĂłn figues d’un altre paner……. Tornem als secrets de la cuina cubana, secrets ventilats per l’Habana Vieja. Si hi ha un plat que no podeu obviar en la visita al local Ă©s la Ropa Vieja, un guisat de carn i verdures, cuit amb tota la lentitud – a l’estil cubĂ  – fins rendir la carn i quedi prĂ cticament desfeta, esfilagarsada. La cantant Lucrecia n’és una fan incondicional.

 

ropa vieja

L’acompanyem de chatinos, el plĂ tan matxo fregit, prèviament matxucat amb un cop de puny. I si ens hem quedat amb ganes de mĂ©s (que no “amb gana”, això segur que no), podem continuar amb un tasajo. El tasajo Ă©s carn curada de cavall o de vaca, com si fos una moixama o un bacallĂ  sec. Abans de coure s’ha de rehidratar i desprĂ©s guisar. TĂ© un gust fort i contundent. Els cubans mengen carn, però no mengen gens de peix, curiosament, tenint en compte que viuen envoltats. Per altra banda sĂłn selectius amb la carn, mengen vaca, porc i cavall i, en canvi, no sĂłn gens amants del xai. Altres curiositats dels cubans, en quant a preferències alimentĂ ries, Ă©s el fet que no mengen patates, tenen mala fama. De fet, als nens, no els en donen, perquè consideren que els farĂ  mal. Això no vol pas dir que no mengin tubèrculs, troben mĂ©s fins, delicats i aristocrĂ tics la iuca, la malanga i el nyam. Fruites tropicals sense aturador, però ni una poma ni un gra de raĂŻm, i per suposat ni gota de vi. Per beure, cervesa, cafè, rom i orxata. Ep! La seva orxata no Ă©s de xufla, Ă©s de massapĂ , ajonjolĂ­ i llavors de marañón (una mena d’anacard) amb llet. Molt mĂ©s dolça, perquè els cubans ho sĂłn, dolços de mena – mi amol!!!!- , els encanta la masa real (un pa de pessic farcit de melmelada), el dulce de guayaba (una mena de codonyat), el massapĂ , els torrons i els polvorons, i sempre que poden mengen durofrĂ­o, que Ă©s un nom que em sembla molt adequat per denominar el que nosaltres en diem “polo” o, com n’haurĂ­em de dir en catalĂ , el forçat nom de “gelat de pal”. DurofrĂ­o es un nom genial. Si parlo de cuina cubana i no faig referència als còctels, Ă©s molt probable que decebi a qui em llegeix. Ja he advertit que els cubans no sĂłn bevedors de còctels, però això no vol pas dir que no els facin bons i que no tinguin present que el nom de Cuba va associat al mojito i al cubalibre. Per tant, a qualsevol espai on cuinin i serveixin cuina amb sons cubans, hi trobareu uns bons còctels. Jo els prenia a l’Habana Vieja, fins que llegint un Time Out d’aquest darrer estiu, he descobert un lloc genial, Ache pa ti (Castillejos, 208). Hi podreu menjar plats cubans, per descomptat, però aneu-hi, sobretot pel mojito, tal com recomanen al Time Out, http://www.timeout.cat/barcelona/ca/5995/mojitos Segons el parer de l’amo de l’Ache pa ti, el gel ha de ser sencer, tot allò del gel picat Ă©s una “collonada”. I Ă©s molt important fer servir herbasana (hierbabuena), i no menta. La diferència entre la menta i l’herbasana Ă©s troncal, el què significa que trobareu la diferència en el tronc de l’herba. La menta Ă©s llenyosa i l’herbasana Ă©s herbĂ cia. Els altres detalls els he oblidat……………………….Ă©s el resultat dels tres mojitos a l’Ache pa ti. Tant se val, per recordar els detalls el mĂ©s interessant Ă©s anar-hi………..!

Viatge a Europa. Hongria i Portugal

dimecres, 8/09/2010

Quan parlem de cuina ètnica ens venen al cap països llunyans, exòtics, amb dones vestides de colors llampants i colors bruns de pell.

Hi ha, però paĂŻsos propers, cultura propera, pell blanca com la llet i, això sĂ­, dones vestides de colors llampants. Avui vull viatjar a centre Europa, a paĂŻsos que ens costa de posar en el mapa perquè sembla que llurs fronteres depenguin del triomf d’una partida de Risk o d’un joc de pati de parvulari: ara sĂłc amiga teva, ara m’enfado….

Doncs jo, ara, sĂłc amiga de la Mikhaela Mikhaylova, la mestressa de BANITSA, una pastisseria bĂşlgara (C/DiputaciĂł, 188). http://banitsabarcelona.wordpress.com/2009/11/04/pasteleria-banitsa/

http://www.banitsa.es/

Els búlgars, com a tots els centre europeus, són menjadors de pa i de dolços. Són països de poca fruita i tant al final dels àpats com a mitja tarda, els dolços, els pastissos i les llaminadures són benvinguts. Banitsa és el nom del pastís bandera de Bulgària, elaborat amb pasta phyllo – una pasta molt fina i molt cruixent – i farcit de tota mena d’ingredients, tant dolços com salats. Es presenta en forma d’espiral. Són deliciosos, lleugers i cruixents. També n’hi ha de fruites vermelles, plàtan, i de bolets, carxofes i tota mena d’ingredients salats. Mikhaela Mikhaylova,  és fotògrafa d’alimentació, amb una sensibilitat brutal en la presentació dels pastissos i les propostes gastronòmiques. En la seva pastisseria podem tastar banitsas farcides de tomàquets secs, formatge feta, olives i alfàbrega.

Si ens interessa la cuina d’Hongria trobarem els seus productes a PAPRIKA (Lepant, 311), http://www.paprikagourmet.com. Es una botiga regentada per una parella catalana-hongaresa. La mestressa es diu Veronika i és l’ambaixadora gastronòmica d’Hongria a Barcelona. A Paprika també hi pots degustar esmorzars típics hongaresos: botifarres de tota mena (la més famosa, la salsitxa de Csabai, fumada), salamis, carns en salaó i fumades són part important de l’oferta de la botiga. El nom de la botiga, però, ja ens indica quin és l’ingredient fonamental de la cuina hongaresa: la paprika, imprescindible en tots els plats pel seu sabor i per ser considerat fins i tot com una medecina. El poder de la capsaicina, segons els hongaresos,  ajuda a fer la digestió, a combatre les malalties reumàtiques, les migranyes i el mal de coll; neteja les vies respiratòries, ajuda a fer passar els constipats, i a més, aprima!!!! Una farmaciola en potes.

A mĂ©s a mi m’hi agrada anar perquè m’encanta com sona la paraula Paprika, de fet quan va nĂ©ixer la meva filla, vaig proposar-li al meu marit de dir-li Paprika…..no va tenir fortuna el nom, i la meva filla es diu Francesca, i tots estem molt contents. Un dia parlarĂ© de noms propis i noms de menjar. Perquè una nena es pot dir Rosa i no es pot dir Mandarina????? Un dia en parlarem, sĂłn figues d’un altre paner……..

Tornem al tema que ens ocupa, Hongria i la seva paprika….Si us pensĂ veu que el fetge gras d’ànec era patrimoni Ăşnic de la gastronomia francesa, heu de saber que els hongaresos en sĂłn uns artistes, i que molts dels Ă necs que arriben al nostre paĂ­s provenen d’Hongria. Però si hi ha un plat que identifica a Hongria, aquest Ă©s el goulash, un estofat de bou i xai, cuinat en bogrács-goulash, unes cassoles que han de coure a l’aire lliure, sobre la llenya. S’acompanya amb patates i verdures, i  Ă©s un plat Ăşnic.

I, per acabar, el vi. El Tokaji és l’orgull dels hongaresos. El nom és referència de a ciutat de Tokaj. La particularitat del vi és l’alta proporció de raïm amb botritis, un fong que podreix el raïm, fent que la pansa sigui més dolça. La gràcia del Tokaji,  per a nosaltres, és la denominació dels Putonyios. Els elaboradors de Tokaji tenen vinyes per tota la regió, intentant buscar la botritis, que és una mica capriciosa. Els putonyios són unes motxilles de fusta que els qui fan la verema porten a sobre. Van recollint els raïms amb botritis, que són molt petits i ensucrats. A l’elaborar el vi, afegeixen, per cada mil litres de vi, tres, quatre o cinc putonyios amb botritis. No cal dir que a més putonyios, més qualitat.

www.paprikagourmet.com

un putonyio

PORTUGAL

Sortint de Bulgària i Hongria ens pot semblar que si visitem Portugal no haurem fet cap viatge llarg ni notori en el nostre passaport. Però per a mi Portugal és el país més llunyà que tenim a prop, perquè és un país que no vol ser veí nostre i el seu nas ens indica que els interessa més flairar el què hi ha a l’altre costat de l’Atlàntic que el què passa al seu veïnat. Portugal té una cuina atlàntica amb productes propis del Mediterrani, molt exòtic, al meu parer. Al barri de Gràcia, al carrer Or, han obert un nou espai “El raconet de Lisboa” on pots menjar bifana (filet de porc marinat), prego (vedella marinada) o picanha (el jep del bou rostit). La picanha és una influència brasilera que ha arrelat amb força a Lisboa. Per suposat no faltarà el celebèrrim bacallà a bras, també anomenat dourado, que és una autèntica delícia. A Portugal hi ha cultura de bacallà assecat. Als catalans ens agrada el bacallà, però el tractem com un peix fresc, el volem melós i tendre. Els portuguesos el tracten com un pernil o un formatge, el curen i trobem bacallans de criança, de 9, 18 o 24 mesos de curació. Són eixuts i saborosos i imprescindibles per al bacallà a bras, que ha de quedar sec i amorosit per l’ou.

autèntic Bacalhau a bràs

Les farinheiras són uns embotits curiosos. Estan fets de pollastre i pebre vermell. Aparenten un xoriç i sembla ser que els jueus “conversos” les menjaven davant els cristians per demostrar que s’havien convertit. Ara continuen fent-se, tot i que els portuguesos no en mengen gaire, precisament perquè les menjaven els jueus.

una farinheira

Queijo da serra és un formatge d’ovella excel·lent, que s’elabora en la serra da Estrela. És un dels formatges més desitjats perquè té temporada, que es respecta de manera estricta. El millor moment és a la tardor. És un formatge blanc, untuós, molt agradable.

Abans d’acabar l’àpat, o a mitja tarda, no podeu prescindir del pasteis de Belem, que els lisboetes anomenen pasteis de natas. És un pastisset cruixent, deliciós, de pasta de full i crema.

mmmmmhhhhhh

Si aneu al Raconet de Lisboa, a l’acabar l’àpat, demaneu una bica, senyal inequĂ­voc de que sou uns experts en els costums de la capital de Portugal. La bica Ă©s el cafè sol, curt i dens, que s’acompanya amb una branca de canyella que fa les funcions de cullereta. I si voleu un tallat, demaneu un pingado, quedaran astorats…..

SĂłn aquelles coses que aprenc sense sortir de casa……..!

Bon viatge amics!

L’Ă€frica

dilluns, 6/09/2010

Ă€frica Ă©s un continent desconegut per a molts de nosaltres, sobretot des de la vessant gastronòmica. De fet, si preguntes a qualsevol persona què mengen a l’Àfrica, la resposta serĂ  rĂ pida i, molt probablement, amb un punt de sarcasme, ironia i humor negre…I sobre aquest humor negre, hi cabria un altre acudit, possiblement considerat poc hilarant per a la majoria.

Però l’Àfrica és immensa, de molts colors, molts aromes i molts sabors. Per començar tenim tota la franja del Magreb: cuines properes, cuscús solt, aromes especiats, un punt picant, tagines fumejant. M’agrada i m’interessa, però no m’hi endinsaré, perquè qui més qui menys s’ha escapat dos dies a Marràqueix i s’ha deixat seduir per un pollastre guisat en tagine i un dolcíssim té verd.

Tinc ganes de capbussar-me en la part fonda de la piscina africana: l’Àfrica Subsahariana, l’Àfrica Negra. I un cop sĂłc a la part fonda i fosca de la piscina, nedar cap a l’oest i plantar-me en tres braçades al Senegal (potser la metĂ fora de la piscina, en un continent com l’Àfrica, no Ă©s la mĂ©s escaient. Em salva que el Senegal Ă©s un paĂ­s de costa…..).

Ja que sóc al Senegal, passejo també per Benín, Costa d’Ivori i Camerún, de la mà de l’Agnès Agboton i el seu llibre “Àfrica des dels fogons”. L’Agnès explica que hi ha una manera de menjar comú en tota aquesta zona del continent, però s’entesta en distingir que aquest o aquell plat prové d’aquí o d’allà. Segura de que l’Agnès em retirarà la salutació si em troba pel carrer, goso confessar que un cop acabada la lectura del llibre (perquè tot i ser un llibre de receptes té parts dignes de lectura), ho tinc tot barrejat, perquè les diferències gastronòmiques són imperceptibles a ulls d’un europeu. Tant se val, perquè el resum és que he descobert un continent ric i orgullós de la seva gastronomia.

la costa Senegalesa

 

 

La zona oest de l’Àfrica té una agricultura potent i una forta estructura social. Aquests trets es transmeten a la cuina, amb gran varietat i quantitat d’ingredients. De fet, Senegal es tan potent en agricultura que, actualment, està en procés de desbancar la producció agrícola europea, en quant a volum; comença a exportar i despunta com una de les grans promeses en quant a país exportador, gràcies als baixos costos de producció i una bona predisposició del govern.

 

Gràcies a l’Agnès Agboton, ara que ja sé el què és un afinti – el condiment extret de la transformació de les llavors de cotoner -, el mbongo – un pebre salvatge amb baia que es torra i es fa servir als guisats -, la mandioca – el tubèrcul fibrós per excel·lència, que a Amèrica anomenen iuca -, nyam – tubèrcul enorme, omnipresent a l’Àfrica subsahariana -, Oli de palma- oli de color vermellós que s’extrau del fruit de la palmera de Guinea i amb el qual es cuina molt a l’Àfrica i l’Agutó -  el rosegador de boscos africans, de carn fumada. Ara que ja sé quins són els ingredients fonamentals de la cuina africana, ara, aniré a dinar al DARU SALAM, el primer restaurant senegalès de la ciutat de Barcelona.

Al Daru Salam (Agullers, 18) aprenc els plats tĂ­pics de la cuina africana. I descobreixo que Ă©s dificilĂ­ssim recordar els noms dels plats africans, perquè giren la cantonada i el plat ha canviat de nom. Vull dir que nosaltres diem paella a la paella, de nord a sud, d’est a oest de la PenĂ­nsula. I els africans, a la paella n’haurien dit de 2.000 noms diferents, tot i respectar els ingredients i les coccions. Dirien un nom diferent a paella, si la cous a Vilanova o a la GeltrĂş. Vull dir que (i que no surti d’aquĂ­) “no s’aclaren” o, potser sĂ­, s’aclaren tant que els noms els refoten, ho troben la mar de natural que el mateix plat tingui una dotzena de noms, ells ja s’entenen……però nosaltres anem bojos!

       Un sĂ­mil a casa nostra el trobem amb els bolets o els peixos. Un mateix peix Ă©s pot dir          turbot, rom o rèmol, o moll i roger; i un bolet, esclatasangs, rovellĂł, pinetell i trenta noms mĂ©s. Però, Ă©s clar, per a nosaltres, quan aprenem un nom senegalès de l’estil de Chikwange, l’orgull Ă©s total. I llavors es moren de riure quan ens diuen que això mateix (un bastĂł de iuca triturada), tambĂ© es pot dir Miondo, Ebobolo, Kumkum….

Un cop apresa aquesta lliçó d’humilitat, menjo al Daru Salam. Menjo sense intentar retenir el nom, que en aquest cas el nom no fa la cosa, i em concentro en els gustos, els aromes, els colors i en intentar esbrinar quins ingredients han emprat i com els han transformat.

guisant al Daru Salam

 

Al Daru Salam menjo N’domba (farcellets de peix en fulles de plàtan).

Es tracta de desnervar les fulles de plàtan, passar-les sobre un foc perquè s’estovin i farcir-les amb trossos de peix macerat amb espècies africanes.  Fer uns farcellets i lligar-los amb fil vegetal. Coure-les en una olla folrada de fibres de branques de palmera amb força aigua. Escórrer i col·locar-ho en cendres calentes una estona abans de servir-ho amb plàtans bullits.

I també Ata, gau, akra, samasa (bunyols de mongetes blanques).

Es fa amb farina de mongetes blanques. S’aromatitza amb espècies (gingebre, all, ceba, bitxo, sal i aigua. Amassem fins obtenir una pasta. Fer-ne boles i fregir-les en oli de cacauet.

Per beure, un Bissab (una beguda vermella de flors d’hibisc amb sucre). Es tracta de la beguda més típica de tota l’Àfrica.

Es posen a macerar flors d’hibisc en aigua, dues hores. Les colem i les aixafem per treure’n tot el suc. Endolcim el suc amb sucre i aromatitzem amb menta o flors de taronger.

Tot això i més es pot menjar al DARU SALAM (Agullers, 18), però no cada dia, perquè l’Adama i l’Ami cuinen uns quants plats cada dia, com farien a casa seva, i això és el què ofereixen. No hi ha carta, però no t’avorreixes perquè van variant molt sovint. Tampoc no t’avorreixes amb la decoració, tot no haver-n’hi a les parets, no hi ha ni un quadre. No t’avorreixes perquè l’Adama i l’Ami van vestides a l’estil senegalès, amb robes de colors llampants i teles immenses. Gairebé és com si fóssim al Senegal, però la diferència és que al DARU SALAM et donen coberts per menjar. Al Senegal el plat es posa al mig de la taula i tothom comparteix, agafant-lo amb els dits de la mà dreta.

Havia de triar, i he triat Senegal, però a Barcelona pots menjar de gairebĂ© totes les ètnies, paĂŻsos i regions de l’Àfrica Ă©s rica i gran. Si us interessa endinsar-vos en la cuina africana, aixĂ­ com en totes les altres cuines ètniques que podeu trobar a Barcelona, hi ha un llibre/guia interessant, “Barcelona Ătnica”, de Teresa Vallbona, ARA llibres.

Hi trobareu curiositats al llibre de la Teresa Vallbona. Sabeu que l’únic restaurant etíop d’Espanya – l’Abíssina – està a Barcelona?

la teresa Vallbona fullejant la guia

Viatge a Àsia

divendres, 3/09/2010

Tal i com vaig anunciar, aquest estiu m’ha agafat per conèixer mĂłn. I quan dic conèixer mĂłn vull dir fer la volta al mĂłn. Una, que no estĂ  per minĂşcies….si ho faig, ho faig pel broc gros.

Això sĂ­, no he agafat avions per fer la volta al mĂłn, nomĂ©s autobĂşs i metro. I, escolta, a l’estiu s’hi estĂ  prou bĂ© viatjant en autobĂşs i metro….sobretot per l’aire condicionat i la poca afluència de pĂşblic. Com si anĂ©s en cotxe privat amb xofer!

I com que no em fan por les grandĂ ries, començo per cosa grossa: Ă€sia. Però s’ha de triar, en aquest mĂłn, sempre, i he triat anar a Iraq, perquè aquests dies estĂ  a l’ordre del dia…..i del diari. Però com que sempre queden ganes de fer quilometres, passarĂ© per la ĂŤndia i acabarĂ© a Corea.

IRAQ és un país riquíssim, de gran cultura, entre Síria, Iran i l’Aràbia Saudí. I és una de les civilitzacions més antigues i de cultura més refinada del planeta. Tot i que ara les estan passant magres, la gastronomia iraquiana és exquisida i abundant.

si voleu quedar esgarrifats, aneu a Google i en imatges, busqueu Irak, el resultat és esfereïdor....m'ha costat de trobar un simple mapa

L’albergínia és omnipresent a la tota aquesta zona de la Mediterrània. Difícil és trobar un plat en que l’albergínia no hi actuï amb un paper estel·lar. Per no avorrir-se de tanta albergínia, cultiven el culte a la hortalissa de la manera més lògica de cultivar cultes: cultivant-ne moltes varietats, cada una de les quals té una funció gastronòmica específica.

A Iraq, com a tot l’Orient MitjĂ , Ă©s on realment segueixen la cuina mediterrĂ nia  (la que nosaltres varem perdre, menjant filets com si haguĂ©ssim tornat a l’era del neolĂ­tic. I Ă©s que la cuina mediterrĂ nia Ă©s mĂ©s present a Michigan que a CadaquĂ©s). A l’Orient MitjĂ  es menja principalment llegums, verdures, cereals, lĂ ctics – iogurt, sobretot – i una mica de carn, escadussera, aus principalment. Les espècies sĂłn molt importants, però no sĂłn de les que piquen, sĂłn suaus i, evidentment, molt aromĂ tiques.

Per aprendre’n una mica més, truco a en Jordi Colobrans que ha escrit amb en Salem Khabbaz “El cocinero de Damasco”, un llibre de l’editorial Zendrera Zariquey. En Jordi és un antropòleg i fa tot un viatge pels costums i els perquès dels siris en quant a la seva gastronomia. Està clar que en Jordi no és fill ni nét de sirians, però està absolutament absorbit per les cuines ètniques. Considera que la tolerància en el menjar “estrany” t’ajuda  a ser mentalment més flexible i creatiu. Està convençut de que la convivència amb formes diferents de menjar ens ajuda a relacionar les idees d’altres maneres. I afegeix que el menjar ètnic li dona inspiració per viure.

la portada del "Cocinero de Damasco"

Escrivint el llibre del “Cocinero de Damasco” va aprendre que els sirians, entre altres coses, mengen tots els plats a la vegada, aconseguint més flexibilitat per part del comensal, combinant els gustos segons el teu moment personal. I aquí llança una frase preciosa, que diu: amb aquesta conducta ens diuen que el plat no és a taula, sinó a la teva boca.

Al “Cocinero de Damasc” hi trobarem la recepta del Mutabal, el puré d’albergínia. Jo en dic Mutabal, com a Irak, però a Síria i a Palestina, l’anomenen Baba Ganoush, que vol dir “coqueto i viciós”, que té conya la cosa. Diuen que si les dones mengen aquest plat acabaran tenint les mateixes qualitats meloses del puré. El Mutabal o baba ganoush es tracta d’una albergínia rostida i triturada, amanida amb una cullerada de tahina, un gra d’all picat, comí en pols, el suc de mitja llimona, oli d’oliva i julivert fresc. S’acompanya de pa de pita.

I finalment comenta, en Jordi Colobrans, que els sirians fan servir la carn com a condiment dels llegums i les verdures, és a dir, que la base no és la carn o el peix, sinó els fruits de la terra.  Ja ho deia, jo, l’autèntica cuina mediterrània!

Amb tots aquests aprenentatges em dirigeixo, tota contenta i convençuda al Mesopotàmia, nom en tribut de l’antiga regió sobre la que ha crescut Iraq. És l’únic restaurant de cuina iraquiana de Barcelona, i gairebé d’Europa (n’hi ha un a Londres, també, i punt). En Pius Alibek és l’artífex de Mesopotàmia i, com molts ja sabeu, no només és un restaurador abrandat, sinó un intel·lectual, el seu darrer llibre “Arrels nòmades” ha estat un dels èxits editorials el darrer Sant Jordi. Però si el què voleu és obrir la boca i no els ulls, aneu a casa seva i deixeu-vos seduir pel iogurt, que ell elabora cada matí a l’antiga manera del seu país i amb el que cuina tota mena de plats.

També podreu tastar el Búrgul, el blat bullit, assecat al sol i trencat. Es menja com acompanyament de verdures o carn. S’assembla al cuscús, més gruixudet.

I tot plegat ben amanit amb Tahina, la pasta de sèsam que aromatitza tota mena de purés de verdures i de llegums. No ens és tant desconeguda perquè l’hummus (el puré de cigrons) s’ha popularitzat  i en tota reunió de persones amb sensibilitat intel·lectual i una mica de món es menja com aperitiu.

Un viatge a Ă€sia sense passar per la ĂŤndia queda coix…..

Àsia és massa gran per tancar el capítol amb un país. Crec que es mereix una visita a un altre país. A Barcelona hi ha una ambaixada de la Índia, el restaurant Bembì, que traduït vol dir “melic”, que és el què t’uneix amb la gastronomia del país d’origen. L’Asha Miró està involucrada en aquest projecte.

www.bembi-barcelona.com

No us atabalaré amb receptes i plats. En resum, sopar interessant. Curris al gust occidental, cervesa india i uns primers plats molt divertits. Vaig fer un menú degustació, que em va deixar plenament satisfeta, perquè no es repetien els plats ni els ingredients.

P1010011.JPG

el primer plat del menĂş degustaciĂł de BembĂ­

 

I tambĂ© una mica d’ulls ametllats……

Si preguntem a qualsevol nen com representaria Àsia, es posaria els dits als ulls i els estiraria fins que els ulls fossin una línia. Àsia sense passar per la zona dels ulls aclucats no és Àsia. Així, doncs, sense pensar-m’hi vaig a conèixer a la Kim Mun Jung, una noia coreana que va estudiar a Hofmann, ha publicat un llibre de cuina espanyola per a Coreans, del que n’ha venut 8.000 còpies, i ara té un restaurant al seu pis per als coreans que venen de vacances aquí i volen conèixer la cuina d’aquest llibre. Té molta gràcia perquè és a l’inrevés. Una coreana que descobreix la cuina espanyola als coreans.  Segons la Kim, els plats que tenen més èxit entre els coreans són els calçots, el romesco, l’arròs caldós i, per suposat, el vi.

La veritat és que si la truqueu també us donarà classes de cuina coreana. La Kim s’atreveix amb tot!

 

Una pel·lícula

Si voleu quedar com uns intel·lectuals de primera heu de dir que la vostra pel·lícula preferida és Tampopo, una coproducció taiwanesa – americana, en la que la protagonista té un objectiu: cuinar els millors tallarines amb pollastre – el plat nacional de Taiwan – de tot el país. Les peripècies que Tampopo viu per aprendre la recepta són dignes de pel·lícula, la majoria són còmiques, però traspuen el neguit d’un país perfeccionista i lluitador.

I la cuina japonesa, què?

No aniré al Japó, perquè crec que hi ha més presència de la cuina japonesa, a la nostra ciutat, que de la catalana.  Deien que els restaurants xinesos s’estaven “requalificant” en restaurants japonesos, per tenir més èxit. Jo vaticino que d’aquí a poc, tots els “Avi Pep”, on es menjaven calçots i fideuàs seran en breu, “Avi Hoi” o “chan Xun Pep”.

Per tant tots tenim el nostre restaurant japonès predilecte, o sinó en coneixem una quinzena. Res, que ho deixo com a cuina coneguda i no com un gran descobriment.

 ……us deixo que haig d’anar a fer maletes………….demĂ  marxo a l’Ă€FRICA!!!!!!!!!!!!!!!!

D’esclaus, monges i clausures

divendres, 16/07/2010

Quan em pregunten a què em dedico, i els dic que tinc un restaurant, automàticament el comentari és: —Buf, això és molt esclau!

TambĂ© m’ho deia el meu pare. Quan era petita, el meu pare em preguntava: ‘I, de gran, què vols ser?’ I jo li contestava que volia ser bombera, mestra o ballarina. El meu pare em replicava que no, que el què jo de gran havia de ser CLIENTA. Âż?Âż?Âż?Âż?Âż?

Per descomptat mai no vaig entendre quin era aquest ofici, el de clienta, però com fèiem molts nens de la meva edat, callàvem i crèiem. Els pares ho sabien tot, tot i tot, i entre tanta saviesa, esta clar que sabien exactament quin futur et convenia. I si el meu pare deia que de gran havia de ser clienta, doncs jo seria clienta i punt. Ja tindria temps d’esbrinar a quina universitat impartien cursos d’aquest enigmàtic ofici.

Van passar els anys i va arribar el dia d’anar a la universitat. Vaig buscar amb fermesa i energia on s’estudiava la carrera de clienta (vaig buscar amb totes les possibles denominacions: clientèlia, clienting, clientegia, clientina), i desanimada em vaig adreçar al meu pare:

—Atès que no he sabut trobar on s’estudia ser clienta, he decidit que farĂ© ‘arts escèniques’.

Alça Manela! Aquí, sí que vam xocar amb el meu pare. Van esclatar una mena de focs artificials.

—I fent teiatru creus que podrĂ s ser clienta??????? — cridava el meu pare, encès com si estiguĂ©s representant els pastorets, en el paper de Llucifer (veient-lo, vaig pensar que havia errat en la seva professiĂł, quina força interpretativa! Brodava ben bĂ© el paper! Li ho volia dir… Que el seu mĂłn era el treiatu! Però alguna cosa em deia que no era el moment adequat…)

—Faràs dret— va dir, mentre jo estava dreta com un pal, sense ni tan sols a tenir dret a pensar.  —Les professions liberals permeten tenir diner de butxaca i anar als restaurants a l’hora dels clients, de la gent normal. Les professions lliberals permeten ser clienta.

Vaja! Aquest era l’entrellat. Per ser clienta havia d’estudiar dret, o qualsevol professió lliberal.

Vaig començar dret i, a quart, vaig anar de dret a la cuina.

El meu pare em va plànyer i em va dir: —Nena, tu no saps què és això. Aquest ofici és molt esclau.

I a partir d’aquell moment, he estat esclava del comentari… Però en cap cas, del restaurant, que m’ha donat una llibertat immensa.

La Paquita i la Lolita de l’HispĂ nia diuen que sĂłn com monges de clausura, perquè certament un restaurant no et permet sortir gaire a prendre la fresca, però sĂ­ que Ă©s una alenada d’aire fresc cada dia. Les monges tenen una rica vida interior, i nosaltres la vida la fem a dins, però Ă©s un dins ple de retalls de fora. Som una gran recepciĂł. ProveĂŻdors, amics, clients, coneguts i saludats ens porten ‘l’exterior’ a domicili. Ens expliquen què fan al cinema, els paisatges exòtics dels seus viatges, la darrera obra de teatre i la botiga que acaben d’obrir a la vorera del davant (Ă©s que no hem tingut temps de creuar el carrer i encara no l’hem vist…).

Som unes monges de clausura que vivim intensament: anem a dormir tard, no callem mai, mengem filet (tant com podem) i bevem xampany (tan sovint com podem)… TambĂ© resem, tot i que les nostres pregĂ ries van adreçades al nostre senyor llobarro, perquè es cogui al punt, o al nostre senyor pa de pessic, perquè pugi i no faci fallida.

I molt de tant en tant, ens escapem a dinar o a sopar (sense patir ni un remordiment ni haver-ho de confessar a ningĂş) i, aquell dia, coets!

L’altra dia vaig anar a dinar, a un restaurant enganxat a la Boqueria, a la plaça de les pageses, la plaça de Sant Galdric. Ara es porten els restaurants clandestins, és la última moda, i Au Port de la Lune és clandestí per pebrots. Li han clausurat el restaurant. Imagina! Esclau i clausurat! Aquest petit local ho té tot! Però en contra de tot pronòstic administratiu, en Guy continua donant dinars, sempre que entris trucant el timbre per la porta de l’edifici, és a dir, per la porta del veïnat. Truques a un timbre vermell, t’obren i puges per unes escales atrotinades a una petita sala (de casa), encantadora, amb cadires velles i taules de fusta.

Gastronomia i 'bonheur'

Gastronomia i 'bonheur'

Vam dinar al balcó. El quadre que tenia al costat tenia colors, olors, so i moviment: eren les pageses de la plaça. L’airet del carrer suplia els cruels aires condicionats i les cambreres explicaven els plats del dia: tres ostres, una amanida de paté de campagne, una hamburguesa de brau o un pastís de nabius. Tot era fantàstic, fàcil, còmode, bonic i bo. Però sobretot, l’airet de fora, seure en una taula, parlar sense presses, beure un bon vi i veure un paisatge deliciós, ple de vida, em van fer combregar amb Au Port de la Lune.

Tenir un restaurant és un esclavatge? Tenir un restaurant t’allibera d’haver de divertir-te per obligació, d’haver d’anar de revetlla i de cap d’any, de tots els compromisos i d’allò que no et ve de gust. Tenir un restaurant t’ensenya a gaudir d’allò que els entesos consideren que és la FELICITAT: els petits plaers. Que més vols! Tenir un restaurant t’allibera i et fa feliç.

Anar a Au Port de la Lune va ser un petit plaer que em va fer immensament feliç… I lliure! I, a més, aquell dia vaig ser clienta!

Ho veus, pare? Es pot fer tot, si ho vols.

Bon humor i bons aliments

dijous, 1/07/2010

Són les dues fites, la base d’una vida plena.

Es ben cert que la base de tot plegat és la salut i que sense bons aliments és molt difícil tenir salut. Cert, però trist. Sí. Perquè la salut és fonamental, però i l’amor? I l’humor? I la literatura? I Port Aventura? Vull dir que sí, que les coses importants les hem de tenir garantides, però si no les amanim amb el què ens fa vibrar, per molt insignificant i poc intel·lectualment elevat que pugui semblar, estarem vius, cert, però estarem buits.

Per tant, jo practico la salut i els bons aliments, però sobretot, sobretot, procuro recordar de posar en pràctica el bon humor. I no és fàcil, perquè sovint me n’oblido de que per a una vida plena cal tenir bon humor. Capficada en una mena de nus vital-laboral-familiar, passo setmanes sense riure, sense fer aquelles riallotes, que en castellà en diuen “carcajadas”, que és una paraula molt més adequada pel que vull expressar. Aquells riures francs, amples, grans, exagerats, convulsos, generosos i que quan aconsegueixes aturar-los, t’estàs mitja hora sospirant del cansament físic que t’han provocat. Són riures terapèutics, que haurien de ser d’obligat compliment, haurien de ser prescrits pels metges: una riallota cada setmana, a primera hora del matí, després d’esmorzar.

Doncs això. Feia un parell de setmanes que no reia i ni tan sols me n’havia adonat. A la cuina, amb en Joan, el cuiner, estàvem en ple procés d’elaborar bons aliments: una mena d’amanida fresca de papaia, tomàquet i cogombre. Tots dos, un al costat de l’altre, al davant d’una fusta de tallar, amb un gros ganivet, tris tras, tras tris, zip zip, pelant tomàquets, pelant cogombres. Feia una mitja hora que no aixecava el cap de la taula de tallar, concentrada en els minúsculs daus de cogombre, en els menuts quadrats de tomàquet. I de cop i volta, aixeco el cap, miro a en Joan i esclato a riure, una gran rialla, enorme, immensa.

Suposo que esteu intrigats en saber el motiu de la rialla, què va generar aquest canvi d’actitud: de la concentració en un tomàquet al sacseig hormonal i muscular de la rialla descontrolada. El motiu va ser en Joan. Vaig poder-ne fer una foto. Aquí el teniu amb la malla que protegeix la papaia encasquetada en plena testa, a mode de barret de cuiner. Sensacional.

Ric i m’entristeixo alhora, perquè detecto que no practico el bon humor tant com em caldria. Em prometo practicar el bon humor tant sovint com pugui, riure molt i de tot, i no només perquè em convé, sinó perquè també convé a la meva cuina. D’aquest moment de joia en va sortir la millor amanida de cogombre, papaia, tomàquet i llagostins de la meva vida. El punt àcid, untuós i dolç de la vinagreta era un reflex, un mirall del meu estat d’ànim del moment.

El bon humor garanteix bons aliments.

Méli-mélo de papaia i tomàquet

8 cues de llagostĂ­ bullits

1 Papaia

2 TomĂ quets

1 cogombre

Un paquet de germinats d’alfals

50 ml d’oli de llavor de raïm

Un rajolí de vinagre de Xerès

Sal, pebre

Piquem els llagostins. Pelem la papaia, retirem el “caviar” i la piquem. Obrim el cogombre, longitudinalment, traiem les llavors i el tallem a dauets.

Pelem el tomàquet, el tallem a quarts i el piquem a dauets. Barregem la papaia amb el tomàquet i el cogombre, amanim amb oli de llavor de raïm, vinagre de Xerès, sal i pebre. Muntem el méli-mélo en un motlle. A la base posem el tomàquet, el cogombre i la papaia, i a sobre els llagostins

Acabem amb germinat d’alfals.