Arxiu de la categoria ‘Restaurant’

Ramon Pellicer al Lecturas

dimecres, 11/01/2012

Periodista. Els seu plat preferit: els canelons de sa mare.

 

Quedem per sopar. És un dia festiu. Ve relaxat, amb ganes de conversa. Avui no tĂ© telenotĂ­cies i pot gaudir del vespre. Per a ell, la taula Ă©s l’espai de la tranquil·litat, un lloc amable, on mai no Ă©s benvinguda una discussiĂł. És elegant, parla amb serenitat i mira als ulls amb seguretat.

 

*fotografia NĂșria Puentes

  • T’agrada triar o prefereixes que et triĂŻn?

M’agrada triar, vull saber quĂš menjo. L’equilibri del menĂș Ă©s molt important. Cada dia dino a un restaurant prop de la feina, amb l’equip i sempre procuro que el menĂș sigui lleuger i contingui tots els nutrients.

 

  • Saps que segons els estudis, la prioritat en la tria d’aliments Ă©s la comoditat, desprĂ©s el plaer i finalment la salut?

No en el meu cas, per a mi el mĂ©s important Ă©s la salut, tant en l’equilibri del menĂș com en els productes que consumeixo. Si tinguĂ©s les eines per canviar alguna cosa del mĂłn, obligaria a la industria a evitar  el mĂ xim nombre d’additius en els productes. Quan vaig a comprar  llegeixo les etiquetes amb profunditat, i rebutjo els que en porten en excĂ©s, perĂČ tant les administracions com la industria haurien de vetllar per aquells consumidors que desconeixen el llenguatge de les etiquetes o no s’hi fixen, reduint al mĂ­nim la utilitzaciĂł d’additius.

  • Ets tu el qui compres?

I tant! Cada dissabte faig la compra de tot el quĂš ens cal per la setmana.

 

  • Ets  capriciĂłs? Vull dir si ets d’aquells que compres tot el quĂš t’agrada i et descuides de comprar els ous i l’arrĂČs

No gens. SĂłc molt organitzat i la llista Ă©s fonamental, si  m’oblido d’alguna cosa anem de corcoll. A casa som cinc! Compro el quĂš necessitem.

 

  • I cuines?

El meu territori Ă©s l’esmorzar. Vull que la meva famĂ­lia surtin tots de casa ben esmorzats. Cada matĂ­ preparo els sucs de taronja, pelo uns kiwis i preparo els entrepans. Cada dia sĂłn diferents, hi ha un dia que hi poso Nocilla….em renyarĂ s?

 

  • No gens! EstĂ  molt bĂ© que mengin Nocilla de tant en tant. I tu? Menges molta xocolata?

Ara he descobert la del 85% de cacau, molt amarga, i m’encanta perquù no sóc gaire llaminer.  A mi, si em vols fer perdre el cap, dona’m embotit, com quan era petit!

 

  • L’embotit era el que mĂ©s t’agradava quan eres menut?

Recordo molt el braç de gitano de patata, amb tonyina, ou dur, maionesa, olives…El menjĂ vem cada dissabte, i l’esperava amb il·lusiĂł. Ben bĂ© no sĂ© si esperava el braç de gitano o que fos dissabte, perĂČ en qualsevol cas, el recordo amb molta nostĂ lgia. La meva germana em mimava i me’l preparava amb forma d’animals. Sempre he estat poc menjador, per aixĂČ el meu refrany preferit Ă©s “menjar amb els ulls mĂ©s que amb la boca”, perquĂš valoro molt l’estĂštica dels plats, que estiguin ben presentats i siguin bonics. Tot i que un dels plats que mĂ©s enyoro, els peus de porc guisats, no Ă©s precisament de colors llampants!

  • Peus de porc, no Ă©s el que mĂ©s agrada als nens petits!

Mira  la meva Ă via brodava el guisat de peus de porc, i jo el menjava amb l’avi. En tinc un record entranyable, tots dos compartint taula i peus de porc, es generava una complicitat indescriptible. Els plats tenen una part sentimental que gairebĂ© Ă©s mĂ©s potent que el propi gust.

 

  • I en menges els dies assenyalats?

No! Els dies de festa no “perdono” els canelons que fa la meva mare. Els fa bonĂ­ssims, clĂ ssics. I el quĂš m’agrada mĂ©s Ă©s passar per la cuina i “piratejar” el farcit quan els estĂ  fent. Ho fem tots!: el pare, els nebots, els nĂ©ts…Pobre, ho ha d’anar defensant perquĂš sinĂł se’n queda sense! La recepta dels seus canelons Ă©s molt antiga, de la meva besĂ via, la Dolores.

 

  • Creus que perdrem tots aquests plats clĂ ssics de la nostra cuina?

Si, si no tenim cura d’introduir-los a les noves generacions, reprogramant el concepte de cuina catalana. És difĂ­cil competir contra altres cuines que s’estan posicionant com les de “moda”. Algunes es recolzen amb un bon mĂ rqueting, altres perquĂš sĂłn prĂ ctiques i tambĂ© n’hi ha que venen orgullosos els seus productes, com els italians.

S’hauria de potenciar i fer popular la cuina catalana com s’ha fet amb els castells, que grĂ cies a una bona polĂ­tica governamental, s’han generat una aficiĂł i s’identifiquen amb la nostra cultura. Crec que els mitjans de comunicaciĂł podrien ajudar força amb la qĂŒestiĂł culinĂ ria.

 

  • Millor allunyar-nos de la cuina Ăštnica, doncs….

Poden compartir espai, perfectament, sempre que sapiguem quina Ă©s la nostra. A mi, per exemple, m’encanta el shushi, el menjar libanĂšs i sobretot el  cuscĂșs. De fet el cuscĂșs de xai Ă©s un dels meus plats preferits.

 

 

 

La plaça bruta dels Àngels

dissabte, 24/12/2011

Fa molt temps que volia parlar-ne, perquĂš fa molt temps que passa. M’avorreix escriure’n, perquĂš ens hem avorrit de lluitar-hi. Fa mandra tornar a demanar l’atenciĂł perquĂš ja ens hem acostumat a conviure-hi i sabem que les paraules, els manifestos i les sĂșpliques tenen la mateixa utilitat que el pixum, el ferum del qual ens colpeix les narius a cada cantonada. Les paraules tenen la mateixa utilitat que el pixum: Ă©s alleugeridor perĂČ molesta i s’esborra a cop de mĂ nega.

Les associacions de veĂŻns, l’associaciĂł de comerciants, el gremi de restauraciĂł…hem fet tot el quĂš civilitzadament i urbanitadament (paraula que vol ser un derivat de les normes mĂ­nimes d’urbanitat) se’ns ha permĂšs: cartes al director, escrits a l’ajuntament, demandes al jutjat, crida a les institucions i administracions competents….Hem alçat les veus, perĂČ han quedat surant com les ones hertzianes…sense arribar a cap oĂŻdor.

Com si es tractĂ©s d’una malaltia crĂČnica, a la que t’hi adaptes, sĂ­ o sĂ­, als moments de dolor i sospires d’alliberament quan el dolor descansa, a la Plaça del Raval hi viuen cronificadament una trentena de rodamĂłns. SĂłn una trentena, nomĂ©s, perĂČ sĂłn mĂ©s forts que tota la potĂšncia de la ciutat.

N’he parlat incitada per la columna de Vicent Partal a EL PUNT-AVUI del dia 22 de desembre. Diu el periodista Partal: “Fa temps que tenim un problema amb un grup de rodamons severament alcoholitzats que han decidit fer-se els amos de la zona. La veritat Ă©s que els veĂŻns ens hem hagut d’acostumar a la seva presĂšncia. Per desgrĂ cia ningĂș no sembla interessat a resoldre el seu cas i hi viuen des de fa mesos tirats pel carrer, amb tot el que aixĂČ comporta”

Tot va començar fa un parell de dĂšcades, a finals del segle passat…

Hi havia una vegada un barri d’una gran ciutat, situat a  tocar del centre turĂ­stic de la ciutat. Era un barri tancat, gelĂłs de la seva vida, que bategava a un altre ritme que la resta de la ciutat. Un bon dia l’Ajuntament va detectar que el barri tenia el colesterol alt i que les pĂ­ndoles ja no eren prou efectives. AixĂ­ doncs, el va obrir pel mig, talment com una operaciĂł d’alt risc, i va decidir netejar bĂ© les artĂšries, perquĂš hi circulĂ©s bĂ© tant el trĂ nsit com les bones i educades cĂšl·lules. Amb una bona neteja, els nutrients saludables hi arribarien sense traves. L’operaciĂł de neteja  i d’allunyament d’agents que complicaven les coses va costar uns bons calerons, molts, perquĂš es va haver de consultar a grans metges, grans sanadors de barris, fins i tot es va anar a buscar al millor sanador mundial: Richard Meier. Va fer una intervenciĂł decisiva, un gran equipament en el nucli mĂ©s complex, el MACBA, ben blanc, el color mĂ©s net. La ciutat es va il·lusionar i tothom va anar a treure el nas al barri clar i lluminĂłs i, fins i tot, el mĂ©s agosarats s’hi van instal·lar. Jo tambĂ©.

La cara oculta i la cara culta del barri han conviscut, aprenent de les diferĂšncies, en harmonia, a vegades, i amb conflictes, en d’altres, perĂČ sempre sense ferides trencadores. Potser mai no hauria estat una histĂČria amb final de perdius a taula i, encara menys, amb botifarres. PerĂČ sĂ­ que l’haurĂ­em acabat amb una bona plĂ tera de cuscĂșs,vedella halal i plĂ tan matxo.

PerĂČ no estem per taules ni per celebracions,  perquĂš la histĂČria encara no ha acabat, si mĂ©s no, no ha acabat bĂ©. Hi ha una malaltia que s’estĂ  cronificant, en forma de trenta persones que han fet de la blanca plaça dels Àngels, el seu pis. No Ă©s un pis amb comoditats, per descomptat: ara fa fred, hi ha goteres quan plou i no hi ha portes al lavabo. PerĂČ s’hi viu lliurement i en companyia, i sempre hi ha amb qui compartir el bric de vi.

Els veïns i els comerciants del barri ja ens hi hem anat acostumant, com diu Partal, als sense sostre i a la seva brutícia. I la nostra preocupació és només que ens deixin treballar i que no agredeixin als nostres clients.

Us estalvio les fotografies, aquesta vegada, no sĂłn agradables de veure.

us en penjo una plena d’optimisme i ganes de tirar endavant (com el burro rere una pastanaga….sempre pensant que en el proxim futur tot serĂ  millor)

l'alegria que no falti!

 

El SET PORTES

diumenge, 14/08/2011

DemĂ  el meu fill marxa a l’estranger tot un any. Hi va a estudiar. TĂ© quinze anys. És un dia molt important. Per aixĂČ hem anat a dinar a un gran restaurant. I per aixĂČ hem triat les SET PORTES. Els meus fills encara no hi havien anat mai. No ho podien demorar perquĂš el meu avi, si fos viu, no m’ho hauria perdonat. PerĂČ buscĂ vem un dia que s’ho mereixĂ©s, i avui ha estat aquest gran dia.

 

 

 

L’avi Paco, el pare del meu pare, l’hereu de la Fonda Europa, va sentir la necessitat de volar, d’ampliar fronteres. Fins el 1942, la famĂ­lia Parellada havia treballat sense aturador al bell mig de Granollers. L’avi, perĂČ, va tenir l’oportunitat de negociar un dels restaurants emblemĂ tics de Barcelona, el SET PORTES, que funcionava des del 1836. L’avi era intel·ligent, treballador incansable, emprenedor, perĂČ per sobre de tot, molt pragmĂ tic. El SET PORTES li va semblar un repte assumible, perquĂš el tren el deixava de porta a porta. L’agafava a la porta de la fonda i el deixava a l’estaciĂł de França, a la porta dels SET PORTES. Va començar “fent catĂšring”, o sigui que com que encara no tenia un equip ben format a Barcelona, cuinava cassoles a la Fonda i les transportava en tren fins la cuina del SET PORTES. Si el transport no haguĂ©s estat “resolt”, per moltes possibilitats que el restaurant de Barcelona li haguĂ©s brindat, no se l’hauria quedat.

La gran habilitat de l’avi va ser proposar una carta ben diferent a tots els restaurants de l’ùpoca, regentats per cuiners italians i francesos, que havien hagut de marxar de les cases nobles. Els restaurants italians i francesos – Justin, Maison DorĂ©e – oferien una cuina burgesa, refinada. L’avi va proposar cuina del paĂ­s, d’arrĂČs, de cassola, de menuts, una cuina de fonda. AixĂČ sĂ­, servida per cambrers perfectament uniformats, amb tovalles ben planxades, un menjador gran i una gran generositat. Va ser un Ăšxit formidable. El SET PORTES va passar a fer MIL coberts diaris. Mil persones!

No sĂ© si l’avi en sabia o si ho feia premeditadament, perĂČ la va encertar del tot. L’Ășnic interĂšs era que els clients estiguessin ben atesos. Tots els qui entraven a la FONDA EUROPA o al SET PORTES eren importants. TambĂ© els nens! La majoria dels restaurants arrufaven el nas als infants, l’avi els regalava un conte, un petit conte escrit per un tal Calleja, que els nens celebraven. L’avi fidelitzava els nens! PerquĂš demanaven als pares de tornar a els SET PORTES!

He aprĂšs l’ofici de casa meva, escoltant al pare, a l’avi, als germans, perĂČ tambĂ© als cosins. Us deixo l’entrevista que van fer al Paco SolĂ© Parellada, el meu cosĂ­ germĂ , l’actual amo dels SET PORTES.

http://www.catradio.cat/?textBusca=converses&seccio=cercador&GrupoOpciones=opci%F3n

I també la recepta de la paella PARELLADA

PAELLA PARELLADA

350 gr. d’arrĂČs bomba

200 gr. de carn magre de porc a dauets

200 gr. de pollastre també a dauets

200 gr. de salsitxes

12 gambes

24 musclos

200 gr. de calamars nets i tallats

100 gr. de pĂšsols i mongetes verdes

1 ceba

1 pebrot vermell

1 pebrot verd

100 gr. de carxofa

2 tomĂ quets

1 l llarg d’aigua o brou de peix

oli i sal

Per la picada:

Uns brins de safrĂ 

2 alls

unes branques de julivert

un vas de vi blanc

6 ametlles pelades i torrades

Pelem les gambes i afegim els caps al brou que estarem bullint a banda, o en una mica d’aigua, així tindrem l’aigua amb gust a peix.

Netegem i just obrim els musclos submergint-los un moment en aigua bullent. Els retirem i, un cop freds, els traiem de la clova.

Saltem a la paella, amb un bon raig d’oli i a foc fort, la carn magra, la salsitxa i el pollastre fins que quedin ben rossos; reservem. Abaixem el foc i sofregim la ceba, les carxofes tallades i els pebrots trinxats, un cop ben foscos afegim el tomĂ quet trinxat i sense llavors. Un cop ben cuit el sofregit, hi aboquem els trossos de calamars i tornem a pujar el foc. Quan s’hagi evaporat l’aigua del calamars, hi aboquem l’arrĂČs i el remenem amb la cullera de fusta per a quĂš s’amari d’oli, amb el qual quedarĂ  mĂ©s gustĂłs i solt. Afegim les verdures, la carn i l’aigua o el brou bullent. Tastem de sal i rectifiquem. Fem la picada, la deixatem amb una mica d’aigua o brou i l’aboquem a la paella. Deixem coure un quart d’hora i repartim per sobre les gambes pelades i els musclos. Deixem tres minuts mĂ©s. En total uns 18 minuts. Deixem reposar 5 minuts abans de servir.

Sopars a preu d’edat

dimarts , 29/03/2011

Sento dir sovint que als joves nomĂ©s els agrada el “menjar escombraria”, fast-food, hamburgueses, pasta, crispetes i gelats. I que la gastronomia els importa un rave. Puntualitzem, en aquesta frase hi ha dos errors fefaents:

Primer error: les hamburgueses, la pasta, les crispetes i els gelats no sĂłn menjar escombraria, per dues raons. Per un costat perquĂš no hi ha res que porti nutrients que es pugui titllar d’escombraria (i si no que ho preguntin als nostres avis) i, per un altre costat, perquĂš les hamburgueses, la pasta, les crispetes i els gelats sĂłn bonĂ­ssims per definiciĂł i per naturalesa. N’hi ha que potser no ho sĂłn tant, de bons, de la mateixa manera que hi ha millors i pitjors llenties, millors i pitjors tomĂ quets i millors i pitjors fricandĂłs. Ara bĂ© les hamburgueses, les crispetes i els gelats dels fast-food tampoc sĂłn tan dolents com per considerar-los indignes com aliment, i que hagin d’anar directament a les escombraries.

Segon error: als molts joves els agradaria poder anar a sopar sovint (tot i que no sempre) a la Tour d’Argent de ParĂ­s, perĂČ quan busquen a la butxaca, nomĂ©s hi troben calderilla per comprar un triangle vegetariĂ  amb tonyina termosegellat a la gasolinera del barri. Ara bĂ©, hi ha joves que no els agradaria anar mai a la Tour d’Argent, de la mateixa manera que tambĂ© hi ha adults que tampoc no els agradaria anar-hi. No Ă©s una qĂŒestiĂł d’edat, Ă©s una qĂŒestiĂł d’interĂšs gastronĂČmic i, tal i com he dit i repetit, en el cas dels joves, s’hi afegeix gairebĂ© sempre una qĂŒestiĂł crematĂ­stica (i sort! PerquĂš no seria gaire educatiu que un xaval de 17 anys portĂ©s suficients calĂ©s a la butxaca per menjar un “canard Ă  la presse” a la Tour D’Argent…)

El meu fill tĂ© catorze anys, el meu nebot en tĂ© disset i el meu cosinet petit en tĂ© vint-i-nou. Coincideixen que porten el mateix cognom, i que sĂłn joves. Coincideixen, tambĂ©, en que van sempre justos de calĂ©s (el de 29 anys tĂ© una mica mĂ©s farcida la butxaca que els altres) i que miren el quĂš gasten (sobretot el meu fill, que sinĂł ja sap quĂš li toca….). I coincideixen en que els agrada menjar bĂ©; en aquest darrer punt coincideixen amb la majoria dels seus amics. I tambĂ© coincideixen, quantes coincidĂšncies!, en que si han de prioritzar en la despesa de la setmanada, sou o estalvis, els restaurants queden en darrer terme. Anar de copes (el meu petit no, perquĂš encara Ă©s molt jove) Ă©s mĂ©s rendible, ja que dura tota la nit i gastes la meitat que anant de restaurant.

A aquestes alçades del blog la paraula “diners” amb tots els seus sinĂČnims i eufemismes ha estat la mĂ©s emprada, seguida per la paraula “jove”, jovent  i joventut. Ha quedat ben palĂšs que hi ha un assumpte quantificable rere els interessos gastronĂČmics juvenils. Davant l’evidĂšncia, a Semproniana hem optat per oferir un menĂș per a menors de 30 anys, un menĂș que hem titulat com a “MenĂș  a preu d’edat”. Els menors de 30 anys que volen fer el menĂș nomĂ©s han d’acreditar la seva edat ensenyant el DNI, i el preu del menĂș Ă©s la seva edat en euros. Si tenen divuit anys, els cobrem 18 euros, i si en tenen 29, doncs 29 euros. 

Es tracta d’un menĂș degustaciĂł de cinc plats, evidentment mitges racions.  Jo trio els plats, equilibrant el menĂș, procurant que hi hagi ingredients innovadors, diferents i “difĂ­cils” per als joves. No hi ha possibilitat de negociar el menĂș, nomĂ©s en el cas al·lĂšrgies o intolerĂ ncies alimentĂ ries. Si el jove-client em manifesta que no li agrada el peix, no hi haurĂ  canvi de plat, que negociĂŻ ell mateix el canvi amb la resta de comensals de la taula o que no el mengi. I perquĂš? No Ă©s l’àpat un moment de plaer? No Ă©s un plaer immens poder triar en el restaurant? SĂ­, per descomptat. PerĂČ el meu parer Ă©s que el menĂș que ofereixo, a mĂ©s de ser molt bo, ha de ser una eina “educativa” (i perdoneu-me la pedanteria) , una possibilitat de noves sensacions gustatives per als joves. Una periodista gastronĂČmica em criticava que el menĂș que ofereixo a Semproniana per a joves no “atipava” prou, que li aniria bĂ© afegir-hi un plat de pasta o una bona amanida. No Ă©s cert que el menĂș no atipi perquĂš cinc plats sĂłn mĂ©s que suficients i no Ă©s qĂŒestiĂł d’atipar-los com si fossin verres, sinĂł que Ă©s el moment de descobrir nous sabors, concentrar-se en els gustos i gaudir d’un entorn de restaurant.

EL MENÚ A PREU D’EDAT (d’aquests darrers dies…)

Amanida d’olives negres, tomĂ quets secs i mango

ArrĂČs del Venere amb sobrassada i formatge MaĂł

Corball a la planxa amb calçots i romesco

Galtes de vedella amb garnatxa i moniato

DelĂ­rium tremens de xocolata negra

11_sopars_joves.jpg

una taula de joves sopant el "menĂș a preu d'edat"

l'arrĂČs del Venere amb sobrassada i formatge MaĂł

A casa hi ha un pollastre dels grossos

divendres, 24/12/2010

Avui, dia 24, havia quedat a dinar amb l’Oriol, per parlar de feina. Em truca, a mig matĂ­, i em diu que li Ă©s impossible, perquĂš tĂ© un “pollastre” dels grossos, a casa. Acaba la frase dient “mai millor dit”. L’Oriol em volia dir que amb el dia de Nadal a tocar, a casa hi tĂ© merder, perĂČ tambĂ© Ă©s cert, que a casa hi ha pollastre “dels grossos” rostint, a punt per l’àpat de Nadal.

SĂ­, els Ă pats de Nadal no ho semblen si no hi ha aviram: gall dindi, capons, pularda, perdiu, perĂČ per sobre de tot, pollastre.

La meva filla, amb la innocĂšncia prĂČpia de la seva edat, em pregunta com Ă©s possible que un dia tan assenyalat, el dia de Nadal, mengem pollastre, com cada dilluns a l’escola.

La meva filla tĂ© tota la raĂł, el pollastre, de tan habitual i comĂș com Ă©s en els menĂșs mĂ©s trillats, no tĂ© ni gota de glamur. Si la meva filla no haguĂ©s marxat escopetejada a jugar amb les seves nines, m’hauria encantat explicar-li una histĂČria que va passar fa molt, molt temps. A ella, si aquesta histĂČria Ă©s certa o Ă©s certament una llegenda, tant li Ă©s, perquĂš el quĂš li agrada Ă©s la qualitat de la interpretaciĂł i el temps que li dedico al conte.

A mi tambĂ© tant m’és com sigui el pollastre, perĂČ en canvi, em sembla necessari dedicar-li el temps que li cal a la cocciĂł i que la interpretaciĂł de la recepta sigui adequada per a les circumstĂ ncies festives.

PerĂČ les histĂČries sĂłn histĂČries i no les hem de menysprear. Per tant, explicarĂ© el quĂš probablement molts ja sabeu: a les cases de pagĂšs de no fa mĂ©s d’un segle, es menjava, a diari, el quĂš els camps i els animals donaven. AixĂ­, les vaques i les ovelles donaven llet i llana; i les gallines donaven ous.

No se’ls passava pel cap liquidar la font dels seus aliments diaris, per tant per sacrificar un pollastre s’hi havien de pensar molt i molt. El dia de Nadal era una data suficientment important per no pensar en els possibles propers ous.

Els qui vivien a l’entorn urbĂ , difĂ­cilment menjaven pollastre per Nadal si no tenia un familiar, dels mĂ©s estimats, a pagĂšs; tot i que podien substituir el familiar per una butxaca ben equipada. Ja se sap que on hi ha calĂ©s sobren els familiars.

Va arribar el dia en que algĂș es va plantejar la possibilitat de criar pollastres a granel, amb l’objectiu de menjar pollastre a diari, millorant la salut dels congĂšneres – aportant-los proteĂŻna diĂ ria – i millorant enormement la salut del seu compte corrent. I, per descomptat que ho va aconseguir, perquĂš no nomĂ©s mengem pollastre a diari, sinĂł que el menja tot el mĂłn, sense distingir classes socials. És la socialitzaciĂł del pollastre, fins el punt que un pit de pollastre no tĂ© cap valor.

A  les cases de pagĂšs van començar a deixar d’interessar-se per criar pollastres i van decidir criar turistes, transformant les quadres en habitacions i les menjadores en espectacular menjador per esmorzars, on els productes servits, aparentment, s’elaboren a la prĂČpia casa, segons justifica la factura.

AixĂ­ doncs, durant uns quants i llargs anys, si no tenies amics o familiars  – molt propers, i estimats, aixĂČ sĂ­ – que criessin pollastres a les cases de pagĂšs, ni que tinguessis una butxaca a petar de bitllets multicolor, no hi havia cap possibilitat de menjar pollastre de veritat.

PerĂČ, eureka, han sorgit el que anomenen “neorurals”, joves amb idees i consciĂšncia que han optat per un tipus de cultiu i cria seguint els criteris tradicionals, que no nomĂ©s ens retornen el gust, sinĂł la il·lusiĂł de creure en algĂș i en alguna cosa que no basi la seva activitat en treure’ns els ulls a canvi de monedes.

POLLASTRE AMB COCO I CURRI

Podria haver proposat una recepta de pollastre tradicional, perĂČ aquests dies, a Semproniana, hem fet un pollastre amb coco i curri, facilĂ­ssim i molt bo.

AquĂ­ en teniu la recepta:

Un pollastre a quarts

Una ceba

Una llauna de llet de coco

Una cullerada de curri en pols

Sal, pebre

Una poma

Una nou de mantega

Una cullerada de sucre.

Salpebrem el pollastre i el rostim al forn a 170ÂșC durant mitja hora, amb un raig d’oli. Coem deu minuts mĂ©s a 200ÂșC, perquĂš quedi torrat.

En una cassola, sofregim una ceba, amb un raig d’oli, a foc lent, durant quinze minuts. Afegim la llet de coco, deixem reduir fins la meitat. Afegim la cullerada de curri, batem bĂ©.

Pelem i tallem la poma, en una paella, amb la nou de mantega i la cullerada de sucre, saltegem, a foc mig, fins que la poma quedi cuita i torrada.

Acompanyem el pollastre amb la salsa de coco i la poma.

P8270016.JPG

pollastre amb coco i curri

Vacances de Nadal: nens a la vista!…i al restaurant

dimecres, 22/12/2010

Avui comencen les vacances de Nadal escolars i acaben el dia 10. Encara que fĂłssim dels que aprovĂ vem les mates pels pĂšls, Ă©s prou fĂ cil fer el cĂ lcul: entre el dia 22 de desembre i el 10 de gener hi van 19 dies (sĂ­, sĂ­, que el desembre tĂ© 31 dies!). 19 dies plens de festes i emocions, sobretot pels pares, que cada dia hem de viure l’emocionant aventura de combinar les obligacions laborals amb l’entreteniment infantil.

Quan arriba el diumenge, les energies estan sota zero, a l’alçada dels termĂČmetres. Sortim a escampar la boira, a veure si els nens es cansen. Anem a dinar al restaurant, perĂČ amb les criatures tot es complica, no mengen gaire res i de seguida es cansen d’estar a taula. Volen moure’s i comencen a cĂłrrer pel menjador. Els cambrers es neguitegen, els clients de les altres taules ens miren malament i decidim marxar perquĂš estem farts, i no precisament per l’àpat que hem menjat a l’estil Dragon Khan.

De l’episodi del restaurant, el quĂš ens ha sabut mĂ©s greu ha estat el comentari que hem sentit als de la taula del costat: – sĂłn els pares que els maleduquen, les criatures no en tenen cap culpa –

Aquesta histĂČria Ă©s la meva, perĂČ tambĂ© la teva, la d’ells, la dels veĂŻns,… la de tothom i la de ningĂș. Els meus fills ja sĂłn grans i gaudeixen d’anar al restaurant, a menjar.

PerĂČ quan eren menuts, desprĂ©s de la primera experiĂšncia de visita a un restaurant – lluç enganxat a la lĂ mpada, mil bocins de pa llepats i mossegats escampats per terra, mirades mortĂ­feres dels clients del voltant, compte estratosfĂšric – varem decidir anar al fast-food, on els nens eren molt benvinguts, com si tothom els estiguĂ©s esperant: cadiretes especials, menĂșs pensats per a ells i una immensa piscina de boles, on jugar i jugar.

Em mirareu amb desconcert, perĂČ jo necessitava descansar una estona entre les mĂșltiples activitats matinals i les llargues activitats de la tarda, i volia llegir el diari. El fast-food, ja em perdonareu, em regalava aquesta estona. TambĂ© sovintejĂ vem les masies de les afores de Barcelona, amb un gran pati i gronxadors. PerĂČ gairebĂ© amb la costella de xai penjada de l’ollal, havia de sortir a vigilar que els menuts no deslliguessin les cadenes que impedien que els nens sortissin volant dels gronxadors. Vigilava i em pelava de fred, perĂČ els nens ho passaven bĂ©.

PerquĂš els nens no sĂłn maleducats, els nens s’avorreixen, i quan aixĂČ passa, fan el quĂš primer se’ls acut: moure’s, intentar distreure’s, i marejar. Un restaurant no Ă©s un espai adequat per a nens perquĂš, precisament, Ă©s l’espai mĂ©s avorrit per a un nen, atĂšs que s’hi va a fer allĂČ que els nens NO els agrada: menjar i estar quiets. Per aixĂČ, en els restaurants, els nens fan el possible per escurçar l’estona d’estada, marejant tant com poden.

Va ser en un d’aquests retirs de vigilant solitari, sota aquell arc de ferro que serveix perquù els nens s’esdenteguin, que vaig pensar en que jo volia oferir una mena de solució per als migdies, perquù mentre els pares dinessin o fessin la sobretaula, els nens estiguessin distrets, fent una activitat amb monitors. Un servei als pares i un entreteniment pels nens. Jo, personalment, en aquell moment ho hauria agraït moltíssim.

I aixĂ­ va nĂ©ixer Patacutxi, el 1999, el taller de cuina per a nens, a Semproniana, cada dissabte al migdia. Els infants estan amb nosaltres, les monitores, durant dues hores  – de 13:30h a 15:30h -. La primera hora fan el taller de cuina, i desprĂ©s dinen. Mentrestant, els pares dinen al menjador.

Ara hem engegat una nova activitat a Pla dels Àngels (Ferlandina, 23. Raval. Barcelona. 933294047). Potser fa quatre setmanes que hem començat i estem contents, perquù els pares ho estan i els nens ho gaudeixen.

Us presento la nova activitat que fem a Pla dels Àngels.

Es tracta d’una sala de jocs, tots relacionats amb l’alimentaciĂł, on els nens juguen tranquil·lament amb una monitora que en tindrĂ  cura, mentre els adults acabeu de dinar.

El funcionament és molt senzill:

  1. Dineu tots junts al restaurant.  
  2.  Quan els nens els ve de gust, baixen a la sala de jocs, on la monitora els espera. Mentrestant, els adults acaben de dinar, fer postres i cafÚs tranquil·lament.
  3.  A la sala de jocs hi troben quatre tallers:
    1. Fem la nostra fleca. Amb pasta de sal, els nens fan un panet, una barra de pa, un croissant, una ensaĂŻmada,….
    2. Fem un menĂș saludable. Els nens han d’omplir el seu “plat”, enganxant-hi dibuixos de verdures, carn/peix/ous, fruita, lĂ ctics…..
    3. Ens enjoiem. No hi podia faltar! Collarets de macarrons!
    4. Cuinem unes postres de iogurt i plĂ tan, amb un detall de xocolata
    5. i tambĂ© hi ha contes i llibres, que han portat l’Institut de la InfĂ ncia
  4. Mitja hora mĂ©s tard….els nens pugen al menjador on hi sou els pares, amb tot el quĂš han fet.

 

LES PREGUNTES:

  •  QUAN? CADA DIUMENGE AL MIGDIA.
  • PER A QUINES EDATS? Suggerim fins a vuit anys. L’activitat estĂ  pensada per a nens molt menuts, aixĂ­ doncs si els nens de dos anys volen jugar amb nosaltres, seran benvinguts, i els de vuit….tambĂ©!
  • QUIN HORARI? No hi ha horari. És a dir, quan els nens vulguin baixar a jugar amb nosaltres seran benvinguts. Els tallers estan pensats perquĂš durin una mitja hora.
  • S’HA DE RESERVAR? No. AixĂČ sĂ­, hi ha un aforament mĂ xim de 15 nens, perĂČ com que uns entren a una hora i els altres a un altre, la rotaciĂł Ă©s alta. Si hi ha molts nens, serĂ  qĂŒestiĂł d’esperar una mica, perĂČ segur que podreu jugar!
  • ÉS GRATUÏT? SĂ­, perquĂš Ă©s un servei que donem als clients de Pla dels Àngels.
  •  A ON? A PLA DELS ÀNGELS. Ferlandina, 23. Raval. Barcelona. 933294047. www.semproniana.net

 

LES RAONS. PERQUÈ HO FEM?

 A l’entorn urbĂ  Ă©s difĂ­cil trobar un restaurant cĂČmode per anar amb nens, mĂ©s enllĂ  dels fast-food, on els nens sĂłn benvinguts amb menĂșs pensats per a ells, joguines que arrodoneixen el menĂș i zona de jocs.

ja fa onze anys que, a semproniana, oferim una activitat els dissabtes al migdia –un taller de cuina amb dinar, al mateix temps que els adults dinen -. ara, ampliem l’oferta d’activitats infantils, amb aquesta sala de jocs a pla dels àngels.

 PerquÚ ho fem?

  • perquĂš ens agrada que vinguin famĂ­lies
  • perquĂš hi ha molt poques opcions (o cap) per sortir a dinar amb els nens, i que tothom ho passi bĂ©
  • perquĂš quan els meus fills eren menuts em van treure de tots els restaurants
  • perquĂš el pla dels Ă ngels Ă©s el millor espai per anar a dinar en famĂ­lia: la carta tĂ© plats per a tothom, hi ha una sala especial per a aquestes activitats, estem al bell mig de la plaça dels Ă ngels i, a mĂ©s, Ă©s econĂČmic
  • Per ser els mĂ©s originals del planeta.
4_10_pla_jocs.jpg
la sala de jocs a Pla dels Àngels

       8_10_pla_jocs.jpg      3_10_pla_jocs.jpg

Aquellas pequeñas cosas, pequeñas pero sabrosas

dissabte, 11/12/2010

 http://www.youtube.com/watch?v=PvQZ3iVBD_8

http://www.youtube.com/watch?v=PvQZ3iVBD_8&feature=player_detailpage

NomĂ©s entrar al BracafĂš de RepĂșblica Argentina, a Barcelona, se m’enganxa  la cançó “Aquellas pequeñas cosas…..perqueñas pero sabrosas….pequeñita pero linda, linda y sabrosa” No ho puc evitar, va junt, Ă©s una associaciĂł d’idees, una reacciĂł mecĂ nica, com quan em diuen “abril”, jo contesto “cerral”. SĂłn aquelles petites coses que no es poden dominar.

I Ă©s que el BracafĂš de RepĂșblica Argentina Ă©s “una pequeña cosa, pequeña pero sabrosa”. No nomĂ©s Ă©s petita en metres quadrats, que sĂ­ que ho Ă©s, sinĂł que Ă©s petita perquĂš Ă©s humil, tant, que ningĂș no li ha dedicat un post en el seu blog, ni un comentari a la rĂ dio, ni un article al diari del barri. Res de res. El BracafĂš de RepĂșblica Argentina Ă©s petit en quant a personal – dues persones, home i dona, els amos – i, per descomptat, tambĂ© Ă©s petit el seu compte de resultats. I l’oferta gastronĂČmica? PetitĂ­ssima: cafĂš, tallat, cafĂš amb llet, suc de taronja, aigĂŒes, refrescs, entrepans. Res destacable. I llavors, si no hi ha res destacable, perquĂš en parlo?

P7290023.JPG

somrient

Doncs perquĂš cada matĂ­, quan hi vaig a fer el tallat, el tallat Ă©s exquisit, el tracte Ă©s agradabilĂ­ssim, l’espai  – petit, aixĂČ sĂ­ – estĂ  impecable, i el bon humor Ă©s la contrasenya per entrar en aquest petit mĂłn, el mĂłn de la nopressa, del bon dia, del somriure sense preu i del cafĂš reconfortant. I celebro que no hi hagi RES a destacar: que no hi hagi un retret destacable, una taca destacable al lavabo, ni un destacable mal cafĂš. Vull que cada dia sigui com avui, tranquil, previsible, suau i saborĂłs al BRACAFÈ de RepĂșblica Argentina.

P7290022.JPG

servint el tallat

Em va estranyar no trobar el nom d’aquest bar entre els premiats amb tres estrelles Michelin, ni veure a l’entrada del local un rĂštol d’hotel amb les cinc estrelles GL. Estarem d’acord en que les sensacions sĂłn mĂ©s importants que els bĂ©ns materials. I  potser no tĂ© jacuzzi, el BracafĂš de RepĂșblica Argentina, perĂČ em fa sentir bĂ© CADA i TOTS els matins. I ja sabeu la dificultat que suposa fer reaccionar a les persones a primera hora del matĂ­….

PerĂČ els amos del BracafĂš (em perdonareu no saber els seus noms) no estan al cas de les estrelles Michelin, potser ni saben quĂš sĂłn. Quan no somies en tenir les estrelles, els cargols de terra sĂłn una magnĂ­fica sorpresa”. SĂ­, ho sĂ©, sĂłc fatal emulant Tagore, perĂČ es el concepte el quĂš importa, el concepte! I el concepte d’aquest BracafĂš Ă©s tan senzill com difĂ­cil de trobar: bon cafĂš i bon tracte.

Els damnificats del fetge

diumenge, 14/11/2010

A Semproniana fem una mena de menĂș al migdia, pensat per a clients que venen molt sovint a dinar, que volen menjar cuina casolana, fĂ cil, senzilla, sense condimentar en excĂ©s i sense que els buidi la butxaca.

Cada dia pots triar entre una verdura, una pasta, una amanida, una sopa i un llegum. De segons, pots triar entre un peix, una carn vermella, una carn blanca i un guisat o rostit. O sigui, tot molt equilibrat i molt enfocat a poder seguir una dieta variada, equilibrada i, sobretot, gustosa, que Ă©s en definitiva el quĂš tots busquem “que vingui de gust”.

Doncs fa un parell de setmanes, una mica eixugats d’idees, tot s’ha de dir, varem decidir posar en la nostra mena de menĂș de migdia “fetge de vedella amb ceba”. Jo no ho vaig veure clar. Joan, li vaig dir al xef de casa, l’haurem d’acabar llençant tot, a la gent ja no li agrada el fetge, ja no en mengen. NingĂș en voldrĂ .  PerĂČ mĂ©s enllĂ  de les discussions i els dubtes, varem pensar que tant era, que si ningĂș no el demanava, ja ens el menjarĂ­em nosaltres per dinar.

I, sorpresa!, el fetge va volar (metafĂČricament, clar, perquĂš una vaca volant tĂ© la seva histĂČria, perĂČ un fetge volant tot regalimant ceba i sang, fa iuiu nomĂ©s de pensar-hi). Gairebé  la meitat dels nostres clients varen demanar fetge amb ceba.  I quan el demanaven, ho feien amb la veu una mica trencada, aquella veu un pĂšl afĂČnica, engolada, que traspua una profunda emociĂł, i que amaga una llĂ grima d’enyor. Amb una cara que era el mirall de la innocĂšncia dels seus anys d’infĂ ncia, els clients deien: – Fa taaaaaants anys que no en menjo! Ostres, em fa, fins i tot, il·lusiĂł –

I com que m’agrada indagar en la cuina Freudiana, en la cuina psicolĂČgica del trauma infantil que tots portem en una motxilla, els preguntava sobre on i quan menjaven fetge i perquĂš no en mengen darrerament.

La majoria de les respostes ens porten als anys mĂ©s tendres de la vida dels clients amants del fetge de vedella, perĂČ curiosament, i aquesta dada caldria ser analitzada amb la seriositat que es mereix per doctors doctes en la matĂšria, l’amor pel fetge parteix de dues situacions antagĂČniques:

  1. El client, quan era nen, menjava amb alegria, plaer i delit el fetge que la seva mare/Ă via cuinava amorosament. Aquell infant, avui client de Semproniana, tĂ© un record inestimable d’aquell fetge, l’enyora i el desitja
  2. El client, quan era nen, menjava amb un fĂ stic immens, odi i terror el fetge que la seva mare/Ă via cuinava amorosament.  Aquell infant, avui client de Semproniana, tĂ© un record totalment desdibuixat d’aquell fetge, i es reconcilia amb el fetge perquĂš el seu aroma i la idea de retrobar-lo al plat Ă©s un potent vehicle que el transporta a l’olor de la cuina de casa seva quan era petit, diluint, fins i tot, les sensacions de fĂ stics i basques que sentia quan era menut davant el mateix plat que avui el fa plorar d’emociĂł.

Per tant, senyors, no estem davant d’un simple plat de fetge de vedella amb ceba, estem davant un desllorigador d’emocions, un tirabuixó dels records i una valuosa peça del bagul dels tresors viscuts que es troba arrecerat a l’epiteli esquerra o a l’hipotàlem central  (o on sigui que el cervell guarda aquest bagul de records i sensacions plaents)

Se’m presenta un gran enigma a desxifrar: I si els agrada tant el fetge, si els transporta a moments dolços de la seva infĂ ncia, perquĂš no en mengen mĂ©s sovint? AquĂ­ hi ha tema!

SĂ­, senyors, sĂ­. Els “fetgenyorats” no mengen fetge mĂ©s sovint perquĂš no els deixen. SĂłn uns damnificats de la societat, es senten sols i marginats, i viuen la pena en solitud, sense queixar-se, pensant que sĂłn ells, els fetgenyorats, els equivocats. Viuen l’amor pel fetge amb gran culpabilitat, mig amagant-se i procurant  no dir-ho a ningĂș. SĂłn els pĂ ries gastronĂČmics.

Us pot semblar una afirmaciĂł brutal, parcial i poc cientĂ­fica. Potser sĂ­, perĂČ aquĂ­ us regalo algunes respostes dels fetgenyorats, quan els interrogava sobre la raĂł per la que ara ja no mengen fetge, tot i que els agrada molt (i els fa plorar d’emociĂł). Vosaltres mateixos en traureu conclusions:

-          No menjo fetge perquĂš a la resta de la meva famĂ­lia no els agrada, i per a mi sol/a no compensa fer-ne. De fet el model de famĂ­lia mĂ©s comĂș, hores d’ara, Ă©s el de “majoria de no menjadors de fetge que conviuen amb un amant del fetge”. La convivĂšncia Ă©s relativament harmĂČnica, mentre no entri fetge a la nevera de casa. Estem al davant d’un flagrant cas d’auto- marginaciĂł de causa  familiar. El damnificat fetgenyorat ja s’ha cansat de reivindicar i ha optat per abandonar la lluita

-          No menjo fetge perquĂš al meu mercat han tancat la darrera parada de menuts, i al sĂșper tampoc no en trobo habitualment i a les botigues gourmet, encara menys! NomĂ©s parlen francĂšs: foie de canard….. Aquest Ă©s un fetgenyorat damnificat per una qĂŒestiĂł comercial. La  xarxa comercial l’ha privat de la seva dosi de fetge. No he sabut veure entre les promeses electorals cap ajuda vers els canals subministradors tradicionals de fetge.

-          No menjo fetge perquĂš a casa meva els fa molt fĂ stic i quan en menjo em diuen tota l’estona que Ă©s fastigĂłs, que no entenen com em pot agradar…..i Ă©s clar, al final em treuen les ganes de menjar-ne. Estem al davant d’un damnificat per crĂ­tica en la seva opciĂł. Ha intentat defensar la seva postura, perĂČ les crĂ­tiques ferotges l’han fet desistir.

-          No menjo fetge perquĂš a casa no em deixen i als restaurants no en trobo. Aquest Ă©s un dels casos mĂ©s dramĂ tics, perquĂš el restaurant Ă©s l’Ășltim recĂ©s del fetgenyorat. El restaurant Ă©s la bandera de la llibertat individual, ja que pots demanar fetge sense que afecti a la resta de la taula, de manera personal i intransferible, perĂČ estĂ  clar que si els restaurants l’hem deixat d’oferir…..el fetgenyorat queda totalment desprotegit. 

FETGE DE VEDELLA AMB CEBA

400 gr. De fetge de vedella tallat a lĂ mines

2 cebes grosses

Un bon raig d’oli

Un raig de vi blanc (encara millor si és un vi blanc dolcenc, fins i tot, una malvasia)

Sal

Tallem la ceba a juliana i la sofregim amb un raig d’oli, a foc lent, fins que quedi ben rossa i confitada. En una altra paella, amb un raig d’oli coem el fetge, a foc fort, perquù quedi sobtat i no deixi anar aigua. Afegim un raig de vi blanc, abaixem el foc i deixem que acabi de coure, fins que el vi blanc s’evapori. Afegim la ceba, donem un parell de voltes, salem i servim.

P7170012.JPG

el fetge de vedella amb ceba que cuinem a Semproniana

El sĂ­ndrome del blogaire. La dĂšria de les fotos

dimarts , 19/10/2010

D’ençà que intento omplir de continguts aquest blog, m’he tornat obsessiva. Plat que em passa pel davant, racĂł de mĂłn que em sorprĂšn, persona que em trobo, FLASHCLICK, li haig de fer una fotografia. Jo! Que els meus fills em demanen descripcions acurades de quan eren petits, perquĂš gairebĂ© no tenen ni una foto! Porto una mini cĂ mera a la bossa i quan veig alguna cosa susceptible de transformar-se en un temasso de blog, la mĂ  se me’n va dins la bossa i comença a moure’s neguitosament. La majoria de les dones i, per ser polĂ­ticament correctes, alguns homes tambĂ©, exercitem el noble sentit del tacte regirant bosses (col·loquialment anomenats “bolsos”, que no confondrem amb les bosses de plĂ stic del  sĂșper, per exemple, que per descomptat jo, que tinc consciĂšncia ecolĂČgica – tot i que a vegades cau una mica de paper a la brossa orgĂ nica -sempre rebutjo quan la caixera me les ofereix). És ben curiĂłs perquĂš a la bossa no hi fiquem el cap per buscar el quĂš ens cal, sinĂł que deixem tota la responsabilitat de no errar entre un boli i un tĂ mpax a la nostra mĂ  innocent.  

Quan la meva mĂ  estĂ  ben convençuda de que ha enxampat la cĂ mera, enredada entre l’agenda, el mĂČbil, les claus, els kleenex, les pintures, la llibreta de la Caixa, la carta certificada que anirĂ© a buscar tot i que fa deu dies que ha passat el termini de recollida, la llista de la compra, el moneder, l’aparell de rĂ dio i les notes del meu fill; la trec de la bossa i fotografio a tort i a dret, FLASH, CLICK, FLASH, CLICK. Segons els experts, es tracta de la sĂ­ndrome del blogaire, els sĂ­mptomes del qual es resumeixen en trobar interessant fotografiar la vida, inclĂČs les absurditats mĂ©s notĂČries (v.g, unes bambes Munich penjades d’un fil).  

El sĂ­ndrome del blogaire no Ă©s massa molest, sempre i quan el blogaire tingui una cĂ mera a prop, perquĂš sinĂł se li manifesta el sĂ­ndrome d’abstinĂšncia del sĂ­ndrome del blogaire i pot arribar a ser molt pesat. Un altre dels moments en quĂš el blogaire de gastronomia es posa insuportable Ă©s quan t’has menjat allĂČ que volia fotografiar.  

Sabreu distingir un autĂšntic exemplar de blogaire de gastronomia nomĂ©s ullant la seva cĂ mera. Heu de trobar-hi signes manifestos d’haver fotografiat un plat, Ă©s a dir, a la cĂ mera hi ha d’haver restes orgĂ niques i ha d’estar llardosa. En els casos extrems, la cĂ mera fa una ferum barreja entre pollastre a l’ast, mousse de xocolata i vinagre de MĂČdena.  

D’aquĂ­ pocs dies tindrĂ© l’honor d’assistir a una trobada de blogaires especialitzats en gastronomia (com jo!, tot i que el meu blog a vegades fuig d’estudi….de l’estudi de la gastronomia, vull dir). Ho veig a venir, menjarem tots amb una cĂ mera a la mĂ . AixĂČ vol dir que si en el sopar hi ha tall, no el podrem endrapar civilitzadament, perquĂš ens faltarĂ  una mĂ  pel ganivet. SerĂ  un Ă pat a la prehistĂČrica, amb la cuixa de pollastre agafada amb una mĂ  i l’altre flashclickflashclick. El menjar, pel blogaire de gastronomia, tĂ© la categoria de model de passarel·la.  

-          No hi fiquis cullerada, no ho queixalis, no ho toquis! Encara no he fet la foto! – Ă©s el crit de guerra del blogaire. Un crit de guerra molt mĂ©s civilitzat que el torturador “Lluuuuuuiiiiiiiiiiiiiiiisssssss” dels fotĂČgrafs compulsius. EstĂ  clar que si un blogaire pretĂ©n que una pastanaga digui LluĂ­ssssss, no tindrà el sĂ­ndrome del blogaire sinó una patologia una mica mĂ©s severa, podrĂ­em dir que li caldria una visita a Sant Boi.    

D’ençà que sĂłc blogaire, la meva vida ha canviat: menjo mĂ©s aviat fred i he perdut la vergonya. La foto va per davant de tot. Si en un restaurant on la gent menja tranquil·lament descobreixo una imatge que m’interessa, m’hi llanço com si m’hi anĂ©s la vida i, amb la cĂ mera a la mĂ , amenaçant com  si d’una pistola es tractĂ©s, apunto al subjecte/objecte del meu interĂšs i prego que em permetin fer la fotografia. El pĂșblic es sorprĂšn, perĂČ sovint, em deixen immortalitzar el plat, el producte o l’acciĂł. Quan arribo a casa, friso per descarregar les fotografies i veure i reviure la situaciĂł. La decepciĂł Ă©s sempre majĂșscula. Les meves fotografies ni tenen qualitat, ni s’entenen, ni sĂłn boniques, ni tenen Ă nima. Un desastre.  

I si creieu que exagero, ara mateix penjo unes fotografies del darrer sopar, amb la Laia i l’Anna, a LA CERERIA, a tocar de la Plaça Reial, a Barcelona. Com que vam menjar bĂ© i ens ho vam passar millor, vaig fer moooooooltes fotografies. AquĂ­ veieu uns innocents nois que mengen un entrepĂ  (em va agradar la grandĂ ria i els colors de l’entrepĂ , i els nois es van deixar fotografiar gentilment, com qui li segueix la corrent a la boja de torn) i tambĂ© un altre noi que s’endĂș el vi que no ha pogut acabar de beure. PerĂČ tambĂ© els plats: una galette d’api, poma i formatge de cabra; una pizza feta amb kamut i una amanida mig menjada (tenĂ­em tanta gana que no vaig arribar a treure la cĂ mera de la bossa a temps)  

P1010001.JPG

clients menjant bocates

   

 

   

P1010002.JPG

més clients, més bocates

P1010005.JPG

un client s'endĂș el vi

P1010007.JPG

amanida de rucula mig menjada

No defalleixo, perĂČ. A la segĂŒent ocasiĂł, tornarĂ© a palpar l’interior de la bossa amb neguit fins a trobar la preuada cĂ mera per fotografiar cada moment de l’àpat. Menys de les postres, tinc molt poques fotografies de postres. No Ă©s que no m’agradin, les postres, Ă©s que quan hi arribo, sovint ja he begut un parell de copes de vi, que relaxen el dit Ă­ndex i, tambĂ©, el cervell. PerĂČ no Ă©s nomĂ©s el vi que em fa oblidar la cĂ mera i la fal·lera blogaire, hi ha la conversa que, sovint, ha esdevingut tan interessant, a l’hora de les postres, que la xocolata, la crema, el melindro i la cĂ mera desapareixen al backstage….!

P1010010.JPG

l'Anna i la Laia, les amigues de la blogaire amb cĂ mera

I ara, prohibit nens….i nenes!

dimecres, 13/10/2010

Hauria de fer un post  equĂ nime, intentant no posicionar-me gaire, perĂČ serĂ  del tot impossible, perquĂš si heu seguit una mica la meva trajectĂČria sabreu que treballo des de fa una colla d’anys en l’educaciĂł en alimentaciĂł en els infants. Amb les mates he estat sempre un desastre, perĂČ l’equaciĂł nens + cuina + restaurant no em sembla difĂ­cil de resoldre. Tot Ă©s qĂŒestiĂł de saber quĂš volen, quĂš els cal i donar-los eines.

Un nen  en un restaurant Ă©s una tortura, per a tothom, perĂČ sobretot per al propi nen. No Ă©s el seu lloc natural, no saben ni quĂš fer-hi, ni saben quĂš hi fan. Els interessos dels adults i dels nens sĂłn divergents, principalment en allĂČ que tĂ© a veure amb el concepte oci. Si pels adults anar a un restaurant Ă©s una festa, pels nens Ă©s un autĂšntic malson. Els adults ens ho passem bĂ©, majoritĂ riament, amb la passivitat; mentre que per a un nen, l’oci es basa en l’activitat. Deu minuts desprĂ©s d’estar assegut en una taula, el nen es vol moure i aquĂ­ comença la complexitat del tema. Si no el deixem moure s’avorrirĂ  i passarĂ  a la segona fase: emprenyar per aconseguir marxar de seguida. Si els pares estan acostumats (i tots els pares ho estem perquĂš fa temps que convivim amb l’infant) i sĂłn impermeables a les demandes del nen, el subjecte infantil començarĂ  a emprenyar a l’entorn per fer pressiĂł als pares i marxar tan bon punt clients i personal del restaurant comencin a enviar missatges vudĂș als impertĂšrrits pares.

La memĂČria Ă©s feble i quan els teus fills conviuen amb l’acne que tapen amb l’incipient bigoti o amb el moviment ondulant de les melenes, oblides els fantĂ stics migdies als restaurants donant puntades de peu als trossos de lluç perquĂš les tovalles els fessin invisibles, o com feies abdominals tot recollint el zing-zing que mil quatre-centes vint-i-sis vegades queia a terra, o com amb un tovallĂł tapaves, posant cara d’estar escoltant un blues, el dibuix de la “mama, el papa i jo” que l’angelet havia pintat “a todo color” sobre les immaculades tovalles de fil, o com sorties esperitat del restaurant a ritme d’udol de sirena pulmonar que el teu fill era capaç d’imitar amb decibels a l’alçada de la CaballĂ©. Tot aixĂČ ho has oblidat quan sentĂšncies “la culpa no Ă©s dels nens, Ă©s dels pares d’avui dia que no saben educar”.

La soluciĂł drĂ stica a la equaciĂł nens-restaurant seria no anar als restaurants, perĂČ les situacions sĂłn diverses, inclassificables i, sovint, pares i nens hi acaben anant. Hi ha alguns restaurants que pengen el rĂštol de “prohibit nens”, ferint la sensibilitat dels pares i fent sospirar de plaer als adults que no tenen nens, i als pares que aquell dia gaudeixen de la carambola d’haver “col·locat” les criatures.

 

PerĂČ els que no som de mena de prohibir, o aguantem el “chaparrĂłn” o  ideem estratĂšgies perquĂš els nens ho passin bĂ© i, en conseqĂŒĂšncia, el menjador “flueixi”. De fa molt de temps, els restaurants amb jardĂ­, pati o espai exterior, posen uns gronxadors, un tobogan o allĂČ que no sĂ© com es diu que Ă©s una mena de pont (que sempre he trobat avorridĂ­ssim). Amb aquest parc infantil, mĂ©s o menys solucionen el tema de la convivĂšncia adult-infant en un restaurant. Ara bĂ©, els pobres restauradors, escagarrinats de por, han clausurat la majoria dels gronxadors i tobogans davant la possible eventualitat de que un nen es trenqui  la crisma.

Alguns restaurants urbans, si podessin, facilitarien de bon grat a les criatures una play station, una game boy i una Wii, tot junt i gratis, perĂČ ara per ara tirem amb uns papers i uns llapis de colors perquĂš vagin pintant un mĂłn millor.

I nosaltres, a Semproniana, ens hem inventat  Patacutxi, un taller de cuina per a nens. La idea va sorgir quan recollia per terra meteorits de llenguado esmicolat, a 50€ el quilo, que el meu tresor de dos anys escopia en diferents direccions: ara a la dreta i ara a l’esquerra, ara amunt i ara a terra. En el mateix moment que decidia que potser sĂ­ que a casa estarĂ­em mĂ©s tranquils i que quan em vinguĂ©s una mena d’àtac d’atracciĂł de restaurant, aniria a McDonald’s, on els nens sĂłn els reis; en aquest moment vaig inventar-me una mena de “guarderia” culinĂ ria, perquĂš mentre els adults dinessin, els nens dinessin, tambĂ©, perĂČ sobretot ho passessin bĂ©.

09_patacuchi_ada i nens.JPG

Una molt bona idea, que no ho deu ser tant perquĂš ningĂș no l’ha copiada, que fa deu anys que duem a terme cada dissabte al migdia amb Ăšxit i de la que m’enorgulleix dir que som l’Ășnic restaurant del mĂłn que ofereix una proposta d’aquesta mena.

Manos en la masa006.JPG

Hem solucionat l’equaciĂł: els nens gaudeixen fent una activitat i els adults encara gaudeixen mĂ©s no fent cap activitat.

Manos en la masa010.JPG

Ara recordo al meu avi, que a les SET PORTES donava contes de Calleja, uns contes molt senzillets, als nens que hi anaven a dinar. Era plena posguerra i els nens dels clients estaven encantats de que els fessin un detall. Molts d’aquells nens, ara grans m’ho expliquen quan venen a SEMPRONIANA. I tambĂ© m’expliquen que els demanaven als pares d’anar a les SET PORTES per anar col·leccionant els contes. En definitiva, atenciĂł + sentit comercial = Ă©xit rodĂł. Els nens, ben sovint, sĂłn els qui trien……

Manos en la masa009.JPG