Periodista. Els seu plat preferit: els canelons de sa mare.
Quedem per sopar. És un dia festiu. Ve relaxat, amb ganes de conversa. Avui no té telenotícies i pot gaudir del vespre. Per a ell, la taula és l’espai de la tranquil·litat, un lloc amable, on mai no és benvinguda una discussió. És elegant, parla amb serenitat i mira als ulls amb seguretat.
*fotografia Núria Puentes
- T’agrada triar o prefereixes que et triïn?
M’agrada triar, vull saber què menjo. L’equilibri del menú és molt important. Cada dia dino a un restaurant prop de la feina, amb l’equip i sempre procuro que el menú sigui lleuger i contingui tots els nutrients.
- Saps que segons els estudis, la prioritat en la tria d’aliments és la comoditat, després el plaer i finalment la salut?
No en el meu cas, per a mi el més important és la salut, tant en l’equilibri del menú com en els productes que consumeixo. Si tingués les eines per canviar alguna cosa del món, obligaria a la industria a evitar el màxim nombre d’additius en els productes. Quan vaig a comprar llegeixo les etiquetes amb profunditat, i rebutjo els que en porten en excés, però tant les administracions com la industria haurien de vetllar per aquells consumidors que desconeixen el llenguatge de les etiquetes o no s’hi fixen, reduint al mínim la utilització d’additius.
- Ets tu el qui compres?
I tant! Cada dissabte faig la compra de tot el què ens cal per la setmana.
- Ets capriciós? Vull dir si ets d’aquells que compres tot el què t’agrada i et descuides de comprar els ous i l’arròs
No gens. Sóc molt organitzat i la llista és fonamental, si m’oblido d’alguna cosa anem de corcoll. A casa som cinc! Compro el què necessitem.
- I cuines?
El meu territori és l’esmorzar. Vull que la meva família surtin tots de casa ben esmorzats. Cada matí preparo els sucs de taronja, pelo uns kiwis i preparo els entrepans. Cada dia són diferents, hi ha un dia que hi poso Nocilla….em renyaràs?
- No gens! Està molt bé que mengin Nocilla de tant en tant. I tu? Menges molta xocolata?
Ara he descobert la del 85% de cacau, molt amarga, i m’encanta perquè no sóc gaire llaminer. A mi, si em vols fer perdre el cap, dona’m embotit, com quan era petit!
- L’embotit era el que més t’agradava quan eres menut?
Recordo molt el braç de gitano de patata, amb tonyina, ou dur, maionesa, olives…El menjàvem cada dissabte, i l’esperava amb il·lusió. Ben bé no sé si esperava el braç de gitano o que fos dissabte, però en qualsevol cas, el recordo amb molta nostàlgia. La meva germana em mimava i me’l preparava amb forma d’animals. Sempre he estat poc menjador, per això el meu refrany preferit és “menjar amb els ulls més que amb la boca”, perquè valoro molt l’estètica dels plats, que estiguin ben presentats i siguin bonics. Tot i que un dels plats que més enyoro, els peus de porc guisats, no és precisament de colors llampants!
- Peus de porc, no és el que més agrada als nens petits!
Mira la meva àvia brodava el guisat de peus de porc, i jo el menjava amb l’avi. En tinc un record entranyable, tots dos compartint taula i peus de porc, es generava una complicitat indescriptible. Els plats tenen una part sentimental que gairebé és més potent que el propi gust.
- I en menges els dies assenyalats?
No! Els dies de festa no “perdono” els canelons que fa la meva mare. Els fa boníssims, clàssics. I el què m’agrada més és passar per la cuina i “piratejar” el farcit quan els està fent. Ho fem tots!: el pare, els nebots, els néts…Pobre, ho ha d’anar defensant perquè sinó se’n queda sense! La recepta dels seus canelons és molt antiga, de la meva besàvia, la Dolores.
- Creus que perdrem tots aquests plats clàssics de la nostra cuina?
Si, si no tenim cura d’introduir-los a les noves generacions, reprogramant el concepte de cuina catalana. És difícil competir contra altres cuines que s’estan posicionant com les de “moda”. Algunes es recolzen amb un bon màrqueting, altres perquè són pràctiques i també n’hi ha que venen orgullosos els seus productes, com els italians.
S’hauria de potenciar i fer popular la cuina catalana com s’ha fet amb els castells, que gràcies a una bona política governamental, s’han generat una afició i s’identifiquen amb la nostra cultura. Crec que els mitjans de comunicació podrien ajudar força amb la qüestió culinària.
- Millor allunyar-nos de la cuina ètnica, doncs….
Poden compartir espai, perfectament, sempre que sapiguem quina és la nostra. A mi, per exemple, m’encanta el shushi, el menjar libanès i sobretot el cuscús. De fet el cuscús de xai és un dels meus plats preferits.
Ada Parellada (Granollers, 1967) va néixer a la Fonda Europa de Granollers. La cuina, les aromes i el plats l’han envoltada des del dia que va treure el nas a aquest món. Potser perquè ho ha vist de sempre l’ha fet el seu ofici, a 
