Arxiu de la categoria ‘Receptes’

|1|2|3|4|5|6|7|8|9|10|

El brou “relaxat” de Nadal

dimecres, 15/12/2010
P1010003.JPG

davant tots els tipus de brou que elabora Aneto

Quan veig que pengen els llums de Nadal, que acostuma a ser pels volts de la Mare de DĂ©u d’Agost, ja em ve el canguelis. Començo a pensar com ho farĂ© per arribar a assolir tots els objectius tradicionals sense morir en l’intent….i sempre moro en l’intent. No sĂ© ni què, ni com, ni quan, arriba el dia 24 de desembre, i sempre m’enganxa amb els pixums al ventre (aquesta dita la deia el meu pare, i em fa molta grĂ cia. Si he ofès a algĂş, ja em perdonareu…..). 

Per solucionar la papereta sempre hi ha, en el meu cas, un germà cuiner, un amic cuiner o un cuiner de casa que m’ajuda a tirar endavant les quatre coses imprescindibles: brou, carn d’olla, rostit i canelons. 

Una amiga que no és del sector i que quan veu una olla fuig com si tingués por de caure-hi, a l’estil canibalism show, em va dir que ella ha vist la llum (vull dir que pot anar a passejar a veure els llums de Nadal) d’ençà els de la casa Aneto han fet un brou de Nadal que sembla ben bé casolà, que “ningú nota que no és fet a casa” 

Aquesta afirmaciĂł em fa molta grĂ cia. Entre aquells productes que vols que quedi ben palès d’on sĂłn, i aquells que no volem que es noti, portem un enrenou de mil pebrots. Si el pernil Ă©s “Joselito”, deixem l’etiqueta ben visible, però si els polvorons sĂłn de la marca blanca del sĂşper, encara que ens agradin molt, ens afanyarem a treure’ls dels embolcalls. Però, a qui volem enganyar, a aquestes alçades? Des que estem immersos en aquesta monumental crisi, tots els torrons surten en safata, els polvorons sense el romĂ ntic paper blanc fi, i la caixa del salmĂł fumat crema a la llar de foc….. 

Doncs tornant al tema encetat del brou Aneto de Nadal. Encara que no surti amb tots els honors a taula, Ă©s ben cert que ha entrat a casa per la porta grossa. Al pĂşblic li ha agradat, entre d’altres raons perquè es fa de la mateixa manera que el farĂ­em a casa….o millor de com el fem a casa, perquè no tenim olles tan grosses! 

I ho sé perquè vaig anar a veure la fàbrica, per dir-ne d’alguna manera, perquè la fàbrica en qüestió és una sala on hi ha immenses olles que bullen verdures, carcasses de pollastre, pernils i llegums. 

P1010008.JPG

les verdures a punt per rentar

P1010005.JPG

les verdures preparades per a bullir

Vaig anar a la fàbrica perquè sóc curiosa i volia conèixer el mètode de fabricació, i en vaig sortir mig decebuda, i no perquè no m’agradés el procés i el tractament del producte, sinó perquè no tinc cap “safareig” per explicar-vos, cap anècdota ni cap secret a destapar. I és clar, el post em quedarà avorridet, però és que fer un brou és sempre una activitat avorrida, tot i que el resultat sigui un festival de sabors, records i alegries. 

 
 
 
 
 
 
 
 

 

I ara que tenim un brou tan bo i tan fàcil que només ens ha calgut, per cuinar-lo, unes tisores, ens podríem esmerçar en fer uns galets farcits

Com es fan? Fàcil, fàcil. Fem una mandonguilla: 

500 gr. De carn magre de porc picada 

500 gr. De carn de vedella picada 

Dos ous sencers 

Un gra d’all 

Una cullerada sopera de pa ratllat 

Sal, pebre, julivert 

Piquem l’all i el julivert. Barregem tots els ingredients, fins aconseguir una massa homogènia. Ho introduïm en una màniga pastissera i farcim uns galets. Ho podem congelar i en el moment de fer l’àpat de Nadal, posem a bullir el brou i hi tirem els galets. Fem que cogui tot plegat 20 minuts i ja ho tindrem a punt. 

Penseu que en el procés d’ebullició el brou es pot evaporar, o sigui que si en feu un litre per a quatre persones, quan voleu fer brou amb fideus, en aquest cas n’haureu de posar un litre i mig.

P8150019.JPG

jo vaig fer servir caldo Aneto de pastanaga ecològica. boníssim!

 

 

 
 
 
 
 
 

 

Etiquetes: , , ,
Publicat a Cuina tradicional, Receptes | 6 comentaris »

No caguis arengades, que sĂłn salades

dilluns, 13/12/2010

Quin mal va fer l’arengada per tenir tan poc predicament?

Volem estar prims, però a l’estil Judit Mascó, i en cap cas, volem estar secs com una arengada. Quan alguna cosa té poc valor i és barateta, diem que costa menys que una arengada. Maltractem al Tió perquè ens doni torrons i allunyi les arengades del nostre entorn festiu, les pobres estan relegades a l’univers del diari, de fet les repelem entre dos papers de diari, revinclades a la porta.

Fins i tot aquest gest tan bèstia d’embolicar-les entre paper de diari, posar-les a la porta i tancar, amb l’objectiu de treure’ls l’escata i la pell, fa angúnia. Però encara fa més angúnia l’abandonament, l’arraconament, l’oblit i, per sobre de tot, la indiferència, a vegades complementada per la ignorància d’aquest producte sublim. Un producte que va salvar de l’avorriment  les verdures aigualides de la postguerra dels nostres pares i avis, les patates bullides i les amanides repetitives. Un pessic d’arengada a la col o al tomàquet ajudava a apujar el gust del plat. L’arengada era barata i amb un trosset n’hi havia prou, de manera que amb una peça en menjaven tres dies.

Les arengades han quedat relegades a element decoratiu: les parades de pesca salada posen la roda d’arengada ben col·locada, juntament amb el peixopalo, un reguitzell de pebrots secs i alguna que altra xarxa de pesca. Tot molt decoratiu. Les rodes d’arengades s’omplen de pols perquè ara no sabem com es mengen, ni què fer-ne, i amb aquell gust tan potent, tampoc no acaben d’agradar i, encara més, per reblar el clau, la potència de sal amenaça la dieta, tal com van els índexs d’hipertensos al nostre país. Però, no passa res, li traiem la pols amb un plumero, i apa, a vendre morro de bacallà i cocotxes.

I mentrestant, el patrimoni culinari d’aquest país es va aprimant, aprimant, com un peixopalo.

No proposo que mengem arengades com abans, per alegrar el plat insuls, sinĂł treure-les a la taula com es mereixen, guapes, formoses i recuperades.

A Semproniana, a les arengades, els apliquem un tractament de bellesa. Entren a la nostra cuina com “una arengada” i surten a taula que semblen la ClĂ udia Schiffer amb els morros de l’Esther Cañadas. Vaja, que sembla que hĂ gim infiltrat botox a l’animal. Però que no es dispari l’alarma, tot Ă©s legal, ni anabolitzants ni dopatge, ni botox. El nostre tractament de bellesa “arengadapower” es basa en productes naturals….i legals.

El tractament Ă©s el segĂĽent:

-          Dos dies en immersió de banyera de llet. A l’estil Cleopatra

-          Massatge muscular, per relaxar el rigor mortis i peeling, aconseguint no deixar rastre d’escates ni pell.

-          Depilació en profunditat, de luxe, amb pinces. Hem detectat que l’arengada és tan delicada i exigent que les depilacions massives, tipus làser o elèctriques no poden amb les espines més fines.

-          Sobredosis d’hidratació, submergint l’arengada en una gran bassa d’oli d’oliva, fins el moment de sortir a lluir a taula.

El resultat està garantit 100%: una arengada feliç, rehidratada, relaxada i segura de sí mateixa, a punt per ballar un vals. L’arengada, però, ara no hi ha qui li pari els peus, i no es conforma a anar acompanyada de qualsevol, vol els seus amics de sempre, els que li donen confiança: tomàquet, nous, raïm i col. Amb aquests ballarins es veu capaç d’arribar a la fi del món o, si més no, a la taula 5. Nosaltres li hem presentat un pretendent, que sembla que li agrada, és el formatge Mascarpone, un elegant i expert ballarí.

Farcim mig filet d’arengada amb formatge Mascarpone, que hem barrejat prèviament amb una mica d’orenga, unes gotes de suc de llimona i un pessic de pebre blanc.

A la base del plat, posem un llit de tomĂ quet ratllat, unes nous, una mica de col escaldada i uns grans de raĂŻm sense llavors.

Els qui l’havien menjada, de petits, s’emocionen i lloen la innovació del Mascarpone. Els qui la tasten per primera vegada, s’hi enamoren. I els reticents, potser no accepten que els ha encantat, però no l’arraconen. Creieu-me, l’arengada triomfa a cada taula.

P1010002.JPG

l'arengada Schiffer amb formatge mascarpone, raĂŻm, tomĂ quet, nous i col

 

Etiquetes: , , , , , ,
Publicat a Amanides, Cuina tradicional, General, Receptes, Semproniana | 5 comentaris »

Nadal 2.0…..10

dimecres, 8/12/2010

Nadal és sinònim a família i ens agrada fer el mateix de sempre, volem ser fidels a la tradició. Si unim família amb tradició i ho traslladem al tema que sempre ens ocupa, això és, la cuina, el resultat és explosiu: molta gent a casa menjant plats “tradicionals”, de cocció eterna.

Moltes famílies actuals han optat per la compra dels plats de sempre en botigues especialitzades o anar a passar les festes assenyalades al restaurant. En una opció o en una altra, s’exigeix que el menú sigui el de sempre.

Ahir vaig gravar un programa especial per a VOTV (Vallès Oriental Televisió) oferint idees pels àpats de Nadal. He volgut fer un cop de Nadal i capgirar la tradició. No pretenc menjar gaspatxo per Nadal en comptes de sopa de galets, però si que proposo donar un tomb als plats de sempre, un nou aire, que els faci més moderns, més adequats als temps actuals: coccions més curtes, lleugeres, fàcils, divertides i originals.

P7270020.JPG

l'Albert, gravant els plats i, de fet, tot el programa especial de Nadal per a VOTV

En el meu menĂş de Nadal no hi falta de res:

  • Un aperitiu que doni “el pego”, sense haver de treballar gaire: terrina de foiegras amb escarola i vinagreta de mel i soja
  • Un plat tradicional actualitzat:  canelons de bolets i castanyes, beixamel de ceps i oli de tòfona.
  • Un producte de sempre, versiĂł lleugera: guatlles amb poma
  • Unes postres de restes: crema de torrĂł dins d’una neula, salsa de xocolata i taronja

 

P.D. Perdoneu-me les fotografies que sĂłn…..com sempre, un desastre.

TERRINA DE FETGE AMB ESCAROLA

Ens cal un fetge d’ànec de 500 gr. Aproximadament

Sal, pebre, sucre

Brandi

Desnervem el fetge d’ànec i el deixem en aigua freda durant una hora. L’assequem i l’assaonem amb una culleradeta de sal, un pessic generós de pebre, un pessic de sucre i 4 cullerades soperes de brandi. El reconstruïm i l’emboliquem amb plàstic film, com si fos un caramel. Lliguem   els extrems amb un nus sense aire en l’interior. Coem al microones, al 100%, 40 segons + 1 minut de repòs + 40 segons més. Deixem refredar i refrigerem un dia abans de menjar.

Netegem l’escarola i la tallem menuda, fem una vinagreta barrejant la mateixa proporció de mel i de soja. Amanim l’escarola. Tallem la terrina i posem una mica d’escarola amanida a sobre.

CRUIXENT DE GAMBES AMB FAVES I CARXOFES

Dues llesques de pa de motlle

6 gambes

2 carxofes

Un pot de faves tendres en conserva

Quatre grans d’all

Oli d’oliva

Pelem les gambes, els traiem l’intestí. Estirem un quadrat de plàstic film i a sobre capicuem dues gambes. Posem un altre quadrat de plàstic film a sobre i aixafem amb una fusta, fins aconseguir un carpaccio. Congelem.

Posem els caps i les pells de les gambes en una cassola, cobertes d’oli d’oliva, amb tres grans d’all pelats i tallats de qualsevol manera. Comencem a foc una mica potent i quan veiem que comença a coure, abaixem el foc al mínim, mínim i deixem que confiti. Comencem potent perquè els caps deixin anar el seu ju, però després volem que treguin tot el seu perfum.

Estirem un pa de motlle amb un corrĂł i el torrem al forn. Ha de quedar cruixent.

Traiem les fulles verdes de la carxofa i la tallem molt fina. La ruixem amb unes gotes de suc de llimona.

Posem la carxofa sobre el pa cruixent. A sobre, hi posem la làmina de gambes congelada, unes favetes en oli i un dàtil tallat primet. Finalment amanim amb l’oli de gambes i ho salem lleugerament.

CANELONS DE BOLETS I CASTANYES, BEIXAMEL DE CEPS I OLI DE TĂ’FONA

20 plaques de canelĂł

2 porros

50 gr. de pinyons

400 gr. de bolets carnosos

50 gr. de mantega

10 castanyes

50 ml d’Oporto

Sal i pebre

oli

Per la beixamel

4 ceps secs

50 gr. de mantega

50 gr. de farina

500 ml de llet

60 gr de formatge emmental

Sal

Nou moscada

Posem els ceps a hidratar en aigua tèbia.

Pelem i piquem la part blanca dels porros i els ofeguem, a foc lent, en una cassola amb una barreja de mantega i oli. Quan siguin tendres, afegim els bolets nets i tallats a trossos, sal i pebre.

Apugem el foc i saltem perquè els bolets perdin l’aigua. Afegim l’Oporto i les castanyes, pelades i picades. Deixem reduir. Salpebrem.

Preparem la beixamel. Saltem els ceps en una paella amb la mantega. Quan siguin cuits, afegim la farina. La torrem i hi vessem la llet, a poc a poc, a mesura que anem batent, per evitar que es formin grumolls fins que prengui la consistència desitjada – es millor que quedi lleugerament líquida –. Salem.

Bullim les plaques de canelĂł en abundant aigua amb sal, durant uns quinze minuts. Colem, refresquem i estirem les plaques de canelĂł sobre un drap net.

Les farcim amb els bolets i els emboliquem amb cura.

Quan els vulguem menjar, escalfem els canelons, tapats amb plàstic film, al microones, durant un minut. I escalfem la beixamel, també al microones. Servim el plat

En una safata que pugui anar al forn, posem una base de beixamel, els canelons ben arrenglerats i acabem amb més beixamel  i amb un rajolí d’oli de tòfona.

GUATLLES FARCIDES DE POMA. Un plat d’au que no atipa.

4 guatlles netes

2 pomes

1 porro

1 ceba

1 pastanaga

1 tomĂ quet

Dues fulles de llorer

3 grans d’all

1 rajolí d’Armagnac

Un raig de vi blanc

Una nou de mantega

Una culleradeta de cafè de farigola en pols

El suc d’una llimona

Sal i pebre

Oli d’oliva

En un recipient barregem una fulla de llorer, un all pelat i tallat, el suc d’una llimona, sal i pebre. Piquem fins que es faci una pasta. Introduïm aquesta barreja dins les guatlles, fregant l’interior perquè quedi ben embetumat.

Introduïm a l’interior de les guatlles, les pomes pelades i tallades a dauets, un rajolí d’Armagnac, una mica de farigola en pols i salpebrem.

Pelem i tallem la ceba, el tomàquet, els grans d’all pelats, una fulla de llorer, la pastanaga i el porro i ho posem en una safata de forn amb un raig d’oli. A sobre posem les guatlles farcides i les coem al forn preescalfat a 170ºC durant una hora. Hem de tenir la precaució d’anar mullant-les amb el seu propi ju.

Retirem les guatlles, posem una mica de farina sobre les verdures, mullem amb una mica de vi blanc i deixem coure uns cinc minuts més. Passem totes les verdures pel colador xinès, rectifiquem de sal, i afegim una nou de mantega amb la que emulsionarem la salsa.

Presentem les guatlles senceres amb la salsa.

CREMA DE TORRĂ“, NEULES, XOCOLATA I TARONJA

Un torrĂł de Xixona

Dos natilles o cremes catalanes

Una taronja

100 gr. De cobertura de xocolata

25 gr. De sucre

Un paquet de neules gruixudes, de forat gros

Ratllem la pell de la taronja i la coem amb sucre i aigua fins que quedi una salseta de taronja.

Pelem bé les taronges.

Triturem les natilles amb el torró de Xixona i ho posem dins d’una mànega pastissera.

Farcim les neules.

Fonem la xocolata, amb una mica d’aigua, fent una salsa de xocolata.

Servim les neules, amb la xocolata, acompanyada de la salsa de xocolata, uns grills de taronja i una mica de salsa de pell de taronja.

 

P7270015.JPG
això representa que és la coca de gambes, carxofes, faves i dàtils

                     P7270018.JPG

Etiquetes: , , , , , ,
Publicat a ada parellada, Amanides, Cuina tradicional, General, postres i pastisseria, Receptes | 7 comentaris »

Cuinar sense cuina

divendres, 3/12/2010

Doncs com us explicava en el darrer post, he fet una gira per diversos centres del Corte Inglés, per presentar el llibre “Com fet a casa”, i cuinar algunes de les receptes, que es fan sense cuina ni res de res.

Val a dir que l’afluència de pĂşblic va ser espectacular, impressionant, fins a 130 persones es van aplegar al Corte InglĂ©s de Sabadell. Cal dir, tambĂ©, que em vaig posar molt nerviosa davant tantes persones, i que alguna pĂ­fia vaig fer. Però, quan ja havia rodat pels sis centres restants, el taller va quedar rodonet. O sigui, que ja ho sabeu, si us cal un taller de cuina sense cuina ni aixeta, allĂ  vaig jo amb els meus aperos…..

DSCF0008 (2).JPG    DSCF0002 (2).JPG    DSCF0004.JPG DSCF0003.JPG

El millor de la gira ha estat que a cada Corte Inglés m’he nodrit de noves receptes, d’idees sensacionals. A Sabadell, m’explicaven un pollastre amb prunes i pomes. Es tracta d’un pollastre a l’ast, dels que vénen envasats al buit. Al líquid que queda a la bossa, hi hidraten unes prunes seques, hi afegeixen una mica de ceba confitada i, finalment, unes pomes. Tot plegat ho fan coure fins que queda amalgamat. Trossegem el pollastre, l’escalfem i el servim amb les prunes i la poma.

A Cornellà m’explicaven una recepta de llobarro amb olivada. El llobarro, obert i untat amb olivada, com si fos el farcit d’un entrepà i cuit al forn, quinze minuts, a 180ºC. L’acompanyem d’un llit de patata i ceba, tallada molt fina.

A Can DragĂł em deien que el torrĂł tou sobrer de les festes de Nadal era ideal per fer el romesco. En comptes de triturar-hi ametlla, hi posen un tros de torrĂł.

Sensacionals idees que van rivalitzar i, fins i tot, guanyar a les meves propostes.

 

Torrada de figues i pernil.

4 llesques de pa de motlle sense crosta

100 gr. de formatge d’untar, tipus Philadelphia

50 gr. de pernil serrĂ 

8 figues

Orenga

Pebre vermell picant

Estirem el pa de motlle amb un corrĂł. Ha de quedar ben fi. El torrem al forn, a 180ÂşC, uns cinc minuts.

Mentrestant, barregem el formatge d’untar amb una cullerada d’orenga i una culleradeta de pebre vermell picant.

Tallem les figues a lĂ mines, no molt gruixudes.

Untem la torrada amb el formatge d’untar, cobrim amb làmines de figues i acabem amb unes làmines de pernil. Servim immediatament, ja que de un altre forma, el pa s’estovaria excessivament.

En el cas de que no tinguem ganes, temps ni paciència per fer la torrada de pa de motlle, podem substituir-la per una torrada comprada. I com de figues no n’hi ha tot l’any, també podem substituir-les per un altre fruita, per exemple, amb unes làmines de raïm negre, meló, o unes làmines de papaia. La qüestió és trobar-hi un toc fresc.

 

Amanida de mango amb chatka i vinagreta de fruits vermells

1 mango no massa madur

Un pot de chatka o una bossa de surimi ratllat

Una bossa d’herba de canonges

Flor de sal

50 gr. de melmelada de gerds

Un raig de vinagre

100 ml d’oli d’oliva

Pelem el mango i el tallem a làmines fines, rectangulars, de manera que ens quedi en forma de caneló quan l’enrotllem sobre sí mateix.

Posem una cullerada de chatka en el centre de la lĂ mina de mango i enrotllem sobre sĂ­ mateix.

Preparem la vinagreta de gerds, simplement dissolent la melmelada de gerds amb un raig de vinagre. Emulsionem amb un raig d’oli.

En el cas que no tinguem màquina de tallar embotit o el mango estigui molt madur, trinxem el mango i el posem en la base d’un motlle d’aquells metàl·lics foradats per tots dos cantons. Amanim amb una mica de vinagreta de fruits vermells i acabem amb el surimi ratllat.

També podem fer quadradets de mango, fem un forat amb un estri d’aquells de fer boles de meló, on hi posarem una gota de vinagreta de fruits vermells. A sobre, hi posem el surimi ratllat.

Acompanyem amb canonges, amanits amb la vinagreta de fruits vermells i una mica de flor de sal.

Coca de carxofes i tomĂ quet

1 paquet de tarteletes de pasta brisa 

1 pot de paté de carxofa

1 tomĂ quet gran i carnĂłs

Una llauna de 48 gr. d’anxoves en oli

Una cullerada sopera de sèsam torrat

Una cullerada d’olivada

 

És tan senzill com pelar el tomàquet, buidar les llavors i tallar-lo a daus.

Farcir les tartaletes amb una cullerada generosa de paté de carxofa, uns daus de tomàquet, una anxova en cada tartalete i una petita cullerada d’olivada. Amanim amb una mica d’oli de les anxoves. Espolsem sèsam torrat per sobre i ja estarà a punt per menjar.

No li afegirem sal, perquè l’anxova i l’olivada són suficientment salades. Tot i això, es pot afegir una mica de sal a sobre el tomàquet.

Postres rĂ pides de taronja

4 natilles

2 taronges grans

Un tros de xocolata

Tallem la taronja de manera que no quedi res de la part blanca. La distribuïm tapant la base del plat que anirà a la taula. A sobre col·loquem un parell de cullerades de natilles, ben disposades i ratllem xocolata per sobre.

Podem substituir la taronja per qualsevol un altre fruita: poma, plàtan, nespres o pinya. Totes les fruites queden bé amb les natilles, però la taronja és un bon contrapunt per les natilles, tant pel seu color com pel gust, ja que la seva natural acidesa ajuda a equilibrar la dolçor de les natilles.

Aquestes són unes postres tremendament senzilles, per tant és molt important com les presentem al plat, com les col·loquem perquè quedin vistoses i atractives. Una pura qüestió d’estilisme.

Si ens ha quedat una barra de torrĂł tou al rebost, la triturem amb dues natilles i posem la crema en una mĂ niga pastissera. Farcim unes neules de broc gros i les disposem sobre una salsa de xocolata. Acabem amb uns grills de taronja.

Com sempre, ni una fotografia…..

Etiquetes: , , , , , , ,
Publicat a ada parellada, llibres, postres i pastisseria, Receptes, Tallers | 2 comentaris »

La dieta MediterrĂ nia, el patrimoni material dels asiĂ tics, africans i sudamericans

dimarts , 23/11/2010

Doncs sí, si, ja tenim patrimoni immaterial en forma d’escudella, paella i pa amb tomàquet.

La UNESCO ha declarat que la dieta mediterrània és patrimoni immaterial de la humanitat. Fa patir, perquè quan alguna cosa d’abans s’ha de preservar, promocionar i publicitar, és que ja està caput, morta, finito. Passa a ser patrimoni museístic immaterial de la humanitat. A veure qui declararia patrimoni immaterial de la humanitat a Internet? O a Facebook? Doncs clar, no els cal ser declarat res, tàcitament és patrimoni de la humanitat, i immaterial, doncs és virtual, perquè tothom ho fa servir i tothom n’és l’amo, i punt.

Però no siguem “cenizos”, i estiguem contents i mirem la part positiva de l’assumpte: potser ara algú s’anima a fer cas a la dieta i a no trobar estrany que l’àpat es basi en arròs amb llenties, sense xoriç en el sofregit ni un llobarro per segon plat. Els mediterrans fa anys que no seguim els preceptes que limiten la dieta mediterrània: fruita i hortalisses en quantitats considerables, hidrats de carboni abundants i un pensament de proteïna. Perquè d’ençà de la postguerra, aquí a Espanya, hem idolatrat el tall. Què hi ha de tall? Preguntem a cada àpat. No entenem un dinar sense un estofat ben condimentat, ni tampoc un sopar en el que no hi hagi un bon tall de pollastre arrebossat. Amb un plat de pasta, el menú ens queda coix. I amb mirada desafiant preguntem al pare, la mare, o el cambrer “i de tall, què?” Un àpat d’amanida de patata amb tonyina en oli ens sembla pobre i el coronem amb dues llenques de llom amb salsa de rostit.

I aquí està el quid de la qüestió, sentir-nos pobres. Això mai! Mai més volem passar gana i que ningú no pensi que a casa nostra falta de res. Els llegums són barats i la carn, cara. Per tant, menjarem carn cada dia. Vés que algú pensi que no ens guanyem la vida, nosaltres. A poc a poc, sense adonar-nos, la dieta mediterrània ha anat quedant lluny, lluny, més enllà dels confins de la darrera olivera. La trobem a Àsia, a l’Àfrica i a Sudamerica. Els habitants de països tan atlàntics i pacífics mengem amb fervor arròs, mill i blat de moro, acompanyats d’hortalisses i complementats amb llegums, sense complexos i sense patir pel què pensaran els veïns.

Els nouvinguts – dominicans, paquistanesos i subsaharians – ens estan reeducant en la dieta mediterrĂ nia. Ells!, que no havien vist mai el Mediterrani fins que van aterrar a l’aeroport del Prat o es van colar en una pastera. I si fa uns anys, no incloure un bistec en un Ă pat ens semblava de poca categoria, ara, semblar que mengem de la mateixa manera que els nouvinguts encara ens fa mĂ©s angĂşnia. Per això, ho deixarem per mĂ©s endavant, quan els llastres de la postguerra quedin nomĂ©s en els llibres d’història i hĂ gim assumit que som un paĂ­s multicultural. Mentrestant, dubto que en els Ă pats desaparegui el peix i la carn, encara que sigui en forma de sardines i de mandonguilles.

 

LLENTIES AMB ARRĂ’S

200 gr. de llenties pardines cuites

100 gr. d’arròs bullit

100 gr. de cansalada viada

Herbes: llorer, farigola i julivert

1 pastanaga picada

1 ceba tendra picada

300 ml de brou de verdures

Sal i pebre

Rostim la cansalada a dauets i la reservem.

Fem un sofregit de ceba i pastanaga, ben confitat, amb una mica de sal i pebre i el ramet d’herbes. Afegim les llenties cuites i l’arròs bullit, donem un parell de voltes i acabem amb la cansalada viada. Afegim el brou de verdures, rectifiquem de sal i servim.

Si és estiu i no ens ve de gust menjar llenties guisades, podem fer una bona amanida de llenties amb arròs i servir-la, això sí, ben bonica.

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a Cuina tradicional, Receptes | 20 comentaris »

Els damnificats del fetge

diumenge, 14/11/2010

A Semproniana fem una mena de menú al migdia, pensat per a clients que venen molt sovint a dinar, que volen menjar cuina casolana, fàcil, senzilla, sense condimentar en excés i sense que els buidi la butxaca.

Cada dia pots triar entre una verdura, una pasta, una amanida, una sopa i un llegum. De segons, pots triar entre un peix, una carn vermella, una carn blanca i un guisat o rostit. O sigui, tot molt equilibrat i molt enfocat a poder seguir una dieta variada, equilibrada i, sobretot, gustosa, que és en definitiva el què tots busquem “que vingui de gust”.

Doncs fa un parell de setmanes, una mica eixugats d’idees, tot s’ha de dir, varem decidir posar en la nostra mena de menú de migdia “fetge de vedella amb ceba”. Jo no ho vaig veure clar. Joan, li vaig dir al xef de casa, l’haurem d’acabar llençant tot, a la gent ja no li agrada el fetge, ja no en mengen. Ningú en voldrà.  Però més enllà de les discussions i els dubtes, varem pensar que tant era, que si ningú no el demanava, ja ens el menjaríem nosaltres per dinar.

I, sorpresa!, el fetge va volar (metafòricament, clar, perquè una vaca volant tĂ© la seva història, però un fetge volant tot regalimant ceba i sang, fa iuiu nomĂ©s de pensar-hi). Gairebé  la meitat dels nostres clients varen demanar fetge amb ceba.  I quan el demanaven, ho feien amb la veu una mica trencada, aquella veu un pèl afònica, engolada, que traspua una profunda emociĂł, i que amaga una llĂ grima d’enyor. Amb una cara que era el mirall de la innocència dels seus anys d’infĂ ncia, els clients deien: – Fa taaaaaants anys que no en menjo! Ostres, em fa, fins i tot, il·lusiĂł –

I com que m’agrada indagar en la cuina Freudiana, en la cuina psicològica del trauma infantil que tots portem en una motxilla, els preguntava sobre on i quan menjaven fetge i perquè no en mengen darrerament.

La majoria de les respostes ens porten als anys més tendres de la vida dels clients amants del fetge de vedella, però curiosament, i aquesta dada caldria ser analitzada amb la seriositat que es mereix per doctors doctes en la matèria, l’amor pel fetge parteix de dues situacions antagòniques:

  1. El client, quan era nen, menjava amb alegria, plaer i delit el fetge que la seva mare/àvia cuinava amorosament. Aquell infant, avui client de Semproniana, té un record inestimable d’aquell fetge, l’enyora i el desitja
  2. El client, quan era nen, menjava amb un fàstic immens, odi i terror el fetge que la seva mare/àvia cuinava amorosament.  Aquell infant, avui client de Semproniana, té un record totalment desdibuixat d’aquell fetge, i es reconcilia amb el fetge perquè el seu aroma i la idea de retrobar-lo al plat és un potent vehicle que el transporta a l’olor de la cuina de casa seva quan era petit, diluint, fins i tot, les sensacions de fàstics i basques que sentia quan era menut davant el mateix plat que avui el fa plorar d’emoció.

Per tant, senyors, no estem davant d’un simple plat de fetge de vedella amb ceba, estem davant un desllorigador d’emocions, un tirabuixó dels records i una valuosa peça del bagul dels tresors viscuts que es troba arrecerat a l’epiteli esquerra o a l’hipotàlem central  (o on sigui que el cervell guarda aquest bagul de records i sensacions plaents)

Se’m presenta un gran enigma a desxifrar: I si els agrada tant el fetge, si els transporta a moments dolços de la seva infància, perquè no en mengen més sovint? Aquí hi ha tema!

Sí, senyors, sí. Els “fetgenyorats” no mengen fetge més sovint perquè no els deixen. Són uns damnificats de la societat, es senten sols i marginats, i viuen la pena en solitud, sense queixar-se, pensant que són ells, els fetgenyorats, els equivocats. Viuen l’amor pel fetge amb gran culpabilitat, mig amagant-se i procurant  no dir-ho a ningú. Són els pàries gastronòmics.

Us pot semblar una afirmació brutal, parcial i poc científica. Potser sí, però aquí us regalo algunes respostes dels fetgenyorats, quan els interrogava sobre la raó per la que ara ja no mengen fetge, tot i que els agrada molt (i els fa plorar d’emoció). Vosaltres mateixos en traureu conclusions:

-          No menjo fetge perquè a la resta de la meva família no els agrada, i per a mi sol/a no compensa fer-ne. De fet el model de família més comú, hores d’ara, és el de “majoria de no menjadors de fetge que conviuen amb un amant del fetge”. La convivència és relativament harmònica, mentre no entri fetge a la nevera de casa. Estem al davant d’un flagrant cas d’auto- marginació de causa  familiar. El damnificat fetgenyorat ja s’ha cansat de reivindicar i ha optat per abandonar la lluita

-          No menjo fetge perquè al meu mercat han tancat la darrera parada de menuts, i al sĂşper tampoc no en trobo habitualment i a les botigues gourmet, encara menys! NomĂ©s parlen francès: foie de canard….. Aquest Ă©s un fetgenyorat damnificat per una qĂĽestiĂł comercial. La  xarxa comercial l’ha privat de la seva dosi de fetge. No he sabut veure entre les promeses electorals cap ajuda vers els canals subministradors tradicionals de fetge.

-          No menjo fetge perquè a casa meva els fa molt fĂ stic i quan en menjo em diuen tota l’estona que Ă©s fastigĂłs, que no entenen com em pot agradar…..i Ă©s clar, al final em treuen les ganes de menjar-ne. Estem al davant d’un damnificat per crĂ­tica en la seva opciĂł. Ha intentat defensar la seva postura, però les crĂ­tiques ferotges l’han fet desistir.

-          No menjo fetge perquè a casa no em deixen i als restaurants no en trobo. Aquest Ă©s un dels casos mĂ©s dramĂ tics, perquè el restaurant Ă©s l’últim recĂ©s del fetgenyorat. El restaurant Ă©s la bandera de la llibertat individual, ja que pots demanar fetge sense que afecti a la resta de la taula, de manera personal i intransferible, però estĂ  clar que si els restaurants l’hem deixat d’oferir…..el fetgenyorat queda totalment desprotegit. 

FETGE DE VEDELLA AMB CEBA

400 gr. De fetge de vedella tallat a lĂ mines

2 cebes grosses

Un bon raig d’oli

Un raig de vi blanc (encara millor si Ă©s un vi blanc dolcenc, fins i tot, una malvasia)

Sal

Tallem la ceba a juliana i la sofregim amb un raig d’oli, a foc lent, fins que quedi ben rossa i confitada. En una altra paella, amb un raig d’oli coem el fetge, a foc fort, perquè quedi sobtat i no deixi anar aigua. Afegim un raig de vi blanc, abaixem el foc i deixem que acabi de coure, fins que el vi blanc s’evapori. Afegim la ceba, donem un parell de voltes, salem i servim.

P7170012.JPG

el fetge de vedella amb ceba que cuinem a Semproniana

Etiquetes: , , ,
Publicat a Receptes, Restaurant, Semproniana | 13 comentaris »

Per acabar de reblar el clau o la carbassa

dimarts , 9/11/2010

Coincidint amb el final de la tardor, és a dir, per Tots Sants, trobem la carbassa d’hivern, de pell molt gruixuda i carn més eixuta, ferma i fibrosa que les carbasses d’estiu, característiques que ajuden a que es conservi durant un període molt llarg, fins ben entrada la primavera. Cal saber que perquè la carbassa duri un llarga temporada, sense que es malmeti, és important que no li arranquem la tija.

La rabaquet, la violí i la de cabell d’àngel, són les carbasses que trobem més fàcilment en els nostres mercats, tot i que de carbasses n’hi ha multitud de varietats.

carbassa violĂ­

                                             

carbassa rabequet

La rabaquet Ă©s la que, popularment, denominen Ruperta, el nom de la carbassa que “donaven” als perdedors de l’1,2,3, aquell programa de televisiĂł dels anys 70, quan nomĂ©s podĂ­em triar entre la “1” i l’UHF. Uf! Crec que si em llegeix algĂş que ha nascut a partir dels 80 no m’entendrĂ …Però pels qui varem viure aquella època podem copsar la importĂ ncia que va tenir aquell programa d’entreteniment que presentava el Kiko Ledgard, fins al punt que la carbassa rabaquet ha perdut gairebĂ© el seu nom per adoptar el nom d’una de les mascotes del mĂ­tic programa televisiu.

Reconeixereu fĂ cilment una carbassa violĂ­ a mercat, precisament per la seva forma de…violĂ­! És la carbassa que s’estĂ  venent millor, darrerament, ja que la seva pell Ă©s fina i, en conseqüència, molt mĂ©s fĂ cil de pelar que la rabaquet i, per altra banda, Ă©s una carbassa molt carnosa, amb les llavors molt localitzades en una zona, deixant tota una part neta de llavors i llisa, amb la que treballarem molt còmodament, modificant textures, fent dauets perfectes, etc.

carbassa de cabell d'Ă ngel

La carbassa cabell d’àngel és una carbassa dura de pelar, per això es recomana bullir-la amb pell en aigua sola i, després, retirar la carn amb una cullera. Un cop bullida, la posem a coure amb sucre, pell de llimona i canyella fins que deixi anar tota l’aigua i comencin a formar-se els filaments típics que la caracteritzen. Ha de quedar una confitura, amb la que farem tota mena de dolços i pastissos.

 

Quatre consells quan comprem carbasses

Quan comprem una carbassa hem de tenir en compte si l’estem comprant a l’estiu o a l’hivern.

Les carbasses d’estiu s’han de comprar menudes o mitjanes, perquè quant més grans menys dolces. Un cop triades, encara que a la botiga us prenguin per bojos, les heu d’acariciar. Si tenen la pell molt suau i no excessivament dura, la compreu perquè serà tendre. Si, en canvi, la carbassa pesa molt, la pell és poc brillant i aspre, millor no comprar-la perquè són signes de que la carn de la carbassa és seca.

Les d’hivern les sospesarem i triarem les més pesades. També les haurem de tocar, perquè les voldrem rugoses i aspres, rebutjant les de pell suau, que ens indica que la carbassa no és suficientment madura.

En definitiva, se n’ha de saber per triar una carbassa. Per tant, com sempre, el millor Ă©s comprar a qui et dona confiança i demanar: – Posi’m una carbassa ben bona! –

Sardines amb melmelada especiada de carbassa

 

12 sardines grosses i ufanoses

Oli d’oliva

4 grans d’all

Un manat de julivert

Sal

Per a la melmelada especiada de carbassa

100 gr. de carbassa neta i pelada

150 gr. de sucre

250 ml de vinagre de poma

200 gr. de prunes seques

La pell de dues taronges

1 clau d’olor

Una branca de canyella

Unes llavors d’anís

Tallem la pell de taronja a la juliana, l’escaldem tres vegades, canviant l’aigua cada vegada, per eliminar-ne una mica l’amargor.

En un cassĂł posem tots els ingredients. Coem a foc lent fins que el lĂ­quid es transformi en un xarop, tardarem una mitja hora. Reservem.

Netegem les sardines, els tallem el cap, i traiem les vísceres. Amb un ganivet, rasquem les escames. Les passem per sota el raig d’aigua i les anem col·locant sobre una safata que pugui anar al forn prèviament engreixada amb un fil d’oli.

Triturem 200 ml d’oli amb els grans d’all i unes fulles de julivert. Salem les sardines i les untem amb l’oli d’all i julivert. Coem les sardines al forn preescalfat a 180ºC durant deu minuts.

Servim les sardines acompanyades de la melmelada especiada de carbassa.

  • Si no sou gaire de sardines, proveu-ho amb tacs de tonyina, que es couen a la planxa, ben calenta, volta i volta, que quedin cruets. De fet, aquesta melmelada queda fantĂ stica amb tota mena de peix blau, però tambĂ© amb llom de porc i carn de caça, com Ă nec, cĂ©rvol, etc. En definitiva, amb tota mena de carn i peix de gust contundent que pugui competir amb la dolçor de la proposta.

 

  • Podem posar tota mena d’espècies a la melmelada, però si tenen un toc picant molt millor. Hi queden bĂ© el gingebre, el cardamom i, fins i tot, grans de pebre. Proveu-ho amb pebre de Sichuan, un pebre de color vermellĂłs i mĂ©s suau, ideal per a postres.

 

  • Coem les sardines al forn per evitar la fortor que desprenen quan les fem a la planxa, però, per suposat, les podem coure a la planxa i ens quedaran tambĂ© molt bĂ©. Si tenim la sort de disposar d’unes brases no ho dubteu ni un segon, el gust que la brasa dona a les sardines Ă©s una autèntica meravella.

Etiquetes: , , , , , ,
Publicat a Cuina tradicional, Receptes | 4 comentaris »

Rabequet, Ruperta, Halloween. El nom no fa la cosa

dimecres, 3/11/2010

Serà pel fenomen de Halloween que ens arriba dels Estats Units – com tot el que consumim, des de fa uns anys – serà perquè, finalment, hem descobert que les coses bones de la vida les podem trobar en tot allò que la natura ens proveeix. Serà per això, serà per allò, però hem descobert les carbasses.

La carbassa és la hortalissa gegant, la més grossa, la més vistosa i una de les més boniques, però tot i aquestes virtuts i aquestes mides, mai no l’havíem ni mirat. Res. La carbassa no era considerada hortalissa a tenir en compte a casa nostra, era absolutament ignorada, tret d’un bocinet que s’afegia a l’escudella o en la seva versió més dolça, el cabell d’àngel, tot i que hi ha qui ni ha atansat en què el cabell d’àngel és un tipus de carbassa feta confitura.

BĂ©, potser exagero amb la sentència de que mai no ens havĂ­em ni mirat la carbassa, perquè en el nostre llenguatge popular hi trobem dites estel·lars, com aquella de “a tal o a Pasqual li han donat carbasses”, que es diu en veu baixeta – com si el to de veu fos un eximent del safareig – . TambĂ© diem que ens han donat carbasses, quan els resultats acadèmics han estat molt per sota del que s’esperava de nosaltres, però, sincerament, ens preocupen molt menys els estudis que els afers amorosos dels nostres veĂŻns…

La carbassa i l’amour…Quina relaciĂł tan curiosa. D’on deu venir aquesta dita de donar carbasses?  Potser del conte de la Ventafocs que va deixar palplantat al PrĂ­ncep, marxant esperitada en una carbassa amb rodes?

Ara bé, de la Ventafocs el què ens hauríem de fixar és que va triar una carbassa com a carruatge, perquè?

Per una raó òbvia: les carbasses poden ser suficientment grans com per albergar una princesa de peus menuts. Per una altra raó no tan òbvia, però autèntica: les carbasses eren les hortalisses dels pobres, dels miserables, perquè per poc preu atipaven famílies senceres.

La Ventafocs va ser molt feliç de casar-se amb el PrĂ­ncep, perquè a part de l’amor etern que es van prometre l’un a l’altre, l’estatus social que va adquirir la flamant princesa li va permetre de substituir la carbassa de la seva dieta per perdius…I, no ens enganyem, això sempre Ă©s una millora…o no! Perquè, avui dia, els metges nutricionistes i els dietistes ens diuen que les carbasses ens procuren moltĂ­ssims mĂ©s avantatges que totes les perdius del planeta.

Ara, en els temps que corren, tacats d’americanismes variats, els nens ja no associen les carbasses amb l’amor, sinó amb la mort, de fet dues paraules que s’assemblen tant que es confonen.

La nit de Tots Sants, les cases es decoren amb teranyines, ratpenats, calaveres i esquelets, i les habitacions s’omplen de carbasses amb ulls i boca. Grans i petits es disfressen per fer molta por i es fa tota una festa al voltant de la mort i els fantasmes.

Deia Tagore “si plores perquè no veus el sol, les llàgrimes no et deixaran gaudir de les estrelles”. Ben cert. En el nostre cas, si plorem perquè estem perdent la nostra castanyada, amb castanyeres, castanyes, moniatos i panellets, les llàgrimes no ens deixaran veure que estem descobrint una hortalissa que ens pot omplir de joia: la carbassa.

Potser creieu que erro i que la revifalla culinària de la carbassa no és conseqüència de Halloween? Aquest serà un enigma sense resoldre, amics, no ho sabrem mai.

El que si sabem és que grans i petits gaudim de la crema de carbassa, de la seva dolçor i del seu color intens, molt més abellidores que les cremes de verdures – d’aquell verd marronós tan poc atractiu –; que es menja calentona a ple hivern i ben fresca a l’hivern, que s’acompanya de mil ingredients diferents i originals – perquè al ser un plat nou a casa nostra no hi ha límits ni tradicions que pesin – i que és tan fàcil, i ja que hi som, tan econòmica que ningú no hi pot argumentar en contra.

Vaja, li haurĂ­em de canviar el nom i anomenar-la “xollo” en comptes de carbassa…

Ravioli de carbassa amb salmĂł i matĂł.

naranja.jpg

el ravioli de carbassa amb salsa de taronja i mini pastanaga

100 gr. de carbassa en un tros quadrat sense pell ni llavors

50 gr. de matĂł

100 gr. de salmĂł fresc

20 gr. de nous

Orenga

Unes fulles d’alfàbrega

Oli d’oliva

Un raig de crema de llet

Sal i pebre

Tallem la carbassa, a làmines fines, en una mandolina. Ha de quedar molt fina però que no es trenqui. Amb l’ajut d’un tallapastes, tallem unes circumferències d’uns 10 cm de diàmetre. Les escaldem en aigua bullint durant deu segons, les refresquem immediatament i assequem bé.

Traiem la pell del salmó i el piquem. El coem, a foc lent, afegim una mica de crema de llet i deixem reduir el conjunt. Fora del foc, barregem bé amb el mató i assaonem amb orenga, sal i pebre.

Piquem les nous i les afegim a la barreja anterior.

A sobre de la meitat de les circumferències posem una culleradeta del farcit de salmó, mató i nous. Tanquem amb l’altra circumferència i reservem.

Triturem l’alfàbrega amb l’oli, sal i pebre.

Escalfem els raviolis al forn, un moment, i servim acompanyat de l’oli d’alfàbrega.

  • Per fer els raviolis necessitem una carbassa que sigui molt carnosa, amb molta polpa i poques llavors. La mĂ©s indicada Ă©s la violĂ­, una carbassa que concentra les llavors en una zona concreta, deixant la resta de la carn neta per poder quadrar i fer-ne lĂ mines regulars.
  • El farcit del ravioli es pot adequar al que tinguem a la nevera, tot Ă©s benvingut: carn picada, restes de verdures bullides, bolets saltats, fruita seca matxucada, fruita cuita – poma o pera -, etc. Farem servir els recursos de la nevera i la imaginaciĂł per donar contingut a aquest ravioli. Hem de tenir en compte dues condicions: el farcit ha d’estar tallat molt menut i ha de ser tou perquè no trenqui les parets del ravioli de carbassa, i hem de buscar un “ciment”, això Ă©s un aliment que l’amalgami, com Ă©s el cas d’un formatge tendre o cremĂłs o una beixamel.
  • Els raviolis necessiten una salsa, la proposada Ă©s un oli d’alfĂ brega, podem substituir-lo per qualsevol altre oli, comprat o elaborat a casa – oli d’herbes, oli de tòfona, oli d’avellanes, etc. -, però tambĂ© podem fer una salsa de formatge, de bolets, una beixamel o una salsa de carbassa! La salsa de carbassa la farem amb els retalls de carbassa que ens han quedat desprĂ©s de modelar els raviolis i seguirem la recepta de la crema de carbassa que trobareu en aquest mateix quadern.

Etiquetes: , , , ,
Publicat a Cuina tradicional, General, Receptes | 19 comentaris »

A ti te pariĂł una madre

divendres, 29/10/2010

 No vaig ser una jove cultivada, vull dir que si m’haguessin preguntat qui era Gil de Biedma, potser hauria contestat que potser era el cim d’una muntanya asturiana. No era capaç de retenir dues línies d’un poema, però en canvi, els acudits quedaven segellats a la meva memòria com queda a l’escala l’olor de la coliflor que bull cada nit la veïna del cinquè.

Encara, ara, ric com una nena amb aquell acudit de l’Eugenio del guiri que vol aprendre a dir “piropos” i en comptes de dir “viva la madre que te parió” diu “a tí te parió una madre”. “¡Y a tí una gamba!”, contesta l’oriünd.

I em fa pensar que ja no se’n diuen de piropos al carrer. Quan jo era petita, els obrers de la construcció en deien constantment, de piropos, quan passava per allà dues cames amb noia, amb l’únic requeriment de que fos noia, sempre queia un “tia buena!” o un “maciza!” o un “estás como un jamón” o “Oye nena! ¿Crees en el amor a primera vista, o voy a tener que pasar dos veces?” Es deien en castellà perquè els obrers eren immigrants de la primera onada, dels anys 50 i 60, que van venir de Múrcia i Andalusia. I perquè els catalans ni tan sols sabem com es diu “piropo” en català, som així d’eixuts.

 I, ara, sigui perquè la majoria dels obrers de la construcció són immigrants (i, de moment, encara no entenem els piropos en urdu); o  estan fent mots encreuats perquè la construcció no construeix ni Playmobils; o perquè els obrers de la construcció tenen dues carreres – filosofia i lletres -. Sigui pel què sigui, ja no sento piropos pel carrer. I tant que m’havien molestat, els trobo a faltar, com trobes a faltar l’odiós fetge amb ceba que et feien empassar de menut.

Per això a casa fèiem, l’altre dia, una mena de recordatori de piropos, i els explicava als meus fills què era un piropo, qui els deia, quan els deien i a qui els deien. Els meus fills em miraven amb cara de no entendre res d’aquella lliçó d’antropologia històrica, mentre es menjaven unes mandonguilles amb poma. El meu fill gran escurava el plat amb delit i el deixava ben net tot sucant-hi pa. “Están de toma pan y moja”, vaig pensar…. Quan va acabar el plat, amb les galtes funcionant a tot tren, va exclamar: “La mare que va parir aquestes mandonguilles. SĂłn bonĂ­ssimes”. I jo vaig esclatar a riure, perquè el noi havia aplicat la lliçó piropera a la perfecciĂł i, perquè no dir-ho, a mi em queia la bava perquè no em poden “echar” un piropo millor– hores d’ara – que els meus fills gaudeixin d’aquesta manera, un plat.

La bonhomia que van crear els piropos i les mandonguilles va fer que a casa hàgim establert les “mandonguillespiropo” i quan veig que estem baixos de bon humor, corro a cuinar unes mandonguillespiropo i tots contents.

I a la nit, quan els vaig a donar un petĂł al llit abans que caiguin rendits, els dic “bona nit, mandonguilleta”. Però això sempre ho he dit, en record del meu pare, que quan li agafava la vena carinyosa em deia “hola mandonguilla!”. I Ă©s que els catalans no sabem dir piropos, ni tan sols tenim una paraula per designar-los, però en canvi, tenim paraules tan boniques que fins i tot acaronen, com mandonguilla. Si quan jo era petita el meu pare m’haguĂ©s dit “hola albĂłndiga!”, hauria entès que m’estava renyant per qualsevol de les meves malifetes, com aquella que feia sovint: menjar una mandonguilleta acabada de fregir quan passava per la cuina……

 

MANDONGUILLESPIROPO

Ingredients:

200 grams de carn de vedella picada

200 gr. De carn de porc picada

1 poma golden

1 ou
1 gra d’all
julivert
pa ratllat per lligar la carn

farina
Sal.

Oli per a fregir

Per la salsa:
1 ceba mitjana.
1 pastanaga.
2 tomĂ quets madurs
1 cullerada de farina.
1 raig de vi blanc
Sal.
Pebre.

Pelem i ratllem la poma. Barregem les dues carns picades, la poma ratllada, el gra d’all i el julivert picats, l’ou, la sal i el pebre; afegim pa ratllat fins que quedi presa la carn. Formem les boletes de les mandonguilles i, posteriorment, les enfarinem.

Escalfem l’oli en una paella, on fregim les mandonguilles i a mesura que es daurin, les reservem.

Un cop hem daurat totes les mandonguilles i aprofitant part de l’oli on les hem fregit, sofregim la ceba i la pastanaga tot picat, lentament. Quan les verdures agafin color, caldrà uns deu minuts, afegim el raig generós de vi. Coem a foc lent fins que redueixi, afegim els tomàquets ratllats i una mica de sucre i tornem a sofregir, uns deu minuts més fins que quedi un color daurat bonic. Ara, la cullerada de farina, i remenem fins que cogui, però que no s’enganxi. Afegim les mandonguilles al sofregit i una mica d’aigua o brou. Coem lentament, fins que tot plegat lligui.

la fotografia Ă©s "robada". Ara mateix no tenia cap foto de mandonguillespiropo a mĂ . Catxis....

Etiquetes: , , , ,
Publicat a ada parellada, biografia, Cuina tradicional, Receptes | 13 comentaris »

Cosa pràctica. Sopars còmodes

diumenge, 24/10/2010

Em costa parlar de coses pràctiques, simplement perquè em temo que no ho sóc de pràctica. Sóc capaç d’aixecar-me trenta vegades de taula per portar d’un costat a l’altre tot el joc de cafè, i només al final, me n’adono que tant sols amb l’ajut d’una safata hauria estalviat 29 viatges.

He explicat moltíssimes vegades en aquest blog que aquest estiu hem estrenat casa. Una casa fantàstica, de poble, encantadora, molt pràctica!, però amb una cuina minúscula, i sense rentaplats! Tant contents com estàvem, d’estrenar casa vella, ens hem fet un tip de convidar gent a sopar.

I tant i com ens agrada la gastronomia, tant com vivim només per gaudir – sobretot a l’estiu – ara, amb la casa nova/vella, que no té rentaplats ni, per descomptat, cambrers, el què més ens ha preocupat aquest estiu  és la practicitat. Vull dir, que l’àpat sigui pràctic. De fet, estic convençuda de que no descobriré res a ningú, perquè tot plegat és més lògic que trencar els ous per fer una truita. Ara bé, s’ha de tenir en compte que es tracta de l’Ada Parellada, la poc pràctica i la poc lògica; la que sempre “empuja” quan en l’enganxina a l’alçada dels ulls de la porta de l’establiment posa ben clar “estirar”.

P1010003.JPG

tots a taula, a punt de menjar sense aixecar-nos....de taula

Premissa principal dels nostres àpats d’estiu:  NO AIXECAR-SE DE TAULA en tot l’àpat, o si més no, el mínim. Perquè a més de lluir-nos amb el sopar, volem també parlar amb els convidats. I de cambrera i cuinera ja en faig la resta de l’any. O sigui que, tot i que haig de cuinar i servir jo, no vull aixecar-me de taula. L’estratègia és buscar plats que no esclavitzin. Això és, primers plats freds i servits en safata. Segons plats que siguin guisats o rostits, també servits en safata; en la mateixa safata on han estat cuinats.

Premissa importantíssima en els nostres àpats d’estiu:  TENIR-HO TOT NET ABANS DE SOPAR

Sembla una bestiesa, però si no tens rentaplats, i tens una cuina minĂşscula, has de procurar tenir tots els estris que has fet servir per cuinar nets i endreçats, de manera que nomĂ©s haurĂ s de rentar, desprĂ©s de l’àpat: els plats, les copes, els coberts, les safates on has servit els primers plats i la cassola del segon plat…..i algun cendrer.

Premissa important, però no imprescindible: LA TAULA MOLT BEN PARADA. I en aquest aspecte no em refereixo a una taula luxosa, plena de flors i amb tovalles de fil, sinó una taula on no hi falti de res: que no ens hàgim d’aixecar constantment a buscar l’aigua, el pa, el vi, una cullera per prendre o un estalvi. Tot ha d’estar a taula. I, a la taula del costat, hi ha d’haver una safata per endur-nos-en els plats i estris bruts, però també els plats de postres, les culleres de postres, i el què calgui.

Darrera premissa (opcional) dels Ă pats d’estiu: demanar als convidats que aportin LES POSTRES. Si no goseu fer-ho,  compreu les postres a la pastisseria del barri, del poble o la pastisseria emblemĂ tica, es pot transformar en un tema de conversa, si aquesta va fluixa….

CATĂ€LEG DE PLATS PER NO AIXECAR-SE DE TAULA

Primer plat. FRIVOLITÉS, entreteniments, cosetes, ambigús (el nom no fa la cosa, però ajuda a trencar el gel)

  • TomĂ quets amanits: tomĂ quets carnosos, tallats prims, amanits generosament amb oli extraverge i un polsim de sal
  • Carpaccio de carbassĂł amb olivada: carbassĂł tallat molt fi, amb ratlles d’olivada, oli d’oliva, pinyons torrats i germinats d’alfals
  • EntrepĂ  de formatge de cabra i melmelada de tomĂ quet (o de pebrot verd): estirar el pa de motlle sense crosta fins aconseguir que sigui ben prim. Untar-hi melmelada de tomĂ quet i formatge de cabra. Enrotllar sobre si mateix i torrar al forn, en funciĂł de gratinar, nomĂ©s un parell de minuts per cada costat. Menjar immediatament.
  • Amanida de prĂ©ssec de calanda i endĂ­vies: tallar el prĂ©ssec pelat a dauets, les endĂ­vies a trossets, tomĂ quets secs i pipes salades. Barrejar bĂ©. Amanir amb oli d’oliva, vinagre de Mòdena i un pessic de sal. Al darrer moment, afegir uns crĂ©ixems.
  • Rotllets de mango i Chatka. Tallar el mango ben fi. Posar Chatka al mig del tall de mango i embolcallar. Fer una vinagreta amb melmelada de gerds, oli i vinagre de Xerès. Amanir.
  • Torrada de formatge d’untar, figues, pernil i orenga: barrejar orenga i pebre vermell amb formatge d’untar. Untar unes torrades, posar-hi una mica de pernil tallat menut, a sobre les figues i acabar amb flor de sal.

 

Segon plat. CASSOLA o ROSTIT

Botifarra amb gambes, roast-beef, pollastre guisat, suquet, galtes guisades, conill amb bolets. Les opcions sĂłn incomptables.

Us passo la meva recepta del suquet de corball i turbot

 

P1010001.JPG

el principi del suquet

 

P1010006.JPG

el suquet a punt de sortir

   

 

SUQUET DE CORBALL I TURBOT

4 talls combinats de turbot i corball (o el peix blanc que us convingui)

2 patates grosses

1 ceba grossa

2 alls

2 tomĂ quets madurs

Un culleradeta de pebre vermell

1 ramet de julivert picat

Una fulla de llorer

1 culleradeta de carn de nyora

Vi blanc per mullar el sofregit

1 l de fumet

sal i pebre

50 ml d’oli

per la picada:

una galeta

un grapadet d’ametlles

1 all

Una mica de vi blanc

Feu un fumet amb els caps i les espines del peix.

Salpebreu els trossos de peix. Enrossiu-lo en una cassola plana amb l’oli, a foc mig. Els enretireu i els reserveu.

Piqueu una ceba i els sofregiu, vint minuts (si cal hi poseu una mica d’aigua), a foc lent, a la mateixa cassola d’enrossir el peix, tapada. Afegiu el tomàquet ratllat i els alls picats, una fulla de llorer, el julivert picat, sal i una mica de sucre, abaixeu el foc i feu coure lentament fins que agafi un to marró, caramel.

Mulleu amb una mica de vi blanc i deixeu evaporar. poseu-hi una culleradeta de pebre vermell i una culleradeta de carn de nyora. Poseu-hi les patates pelades i esqueixades i doneu-ne un parell de voltes. Finalment vesseu-hi el brou de peix calent i feu coure, a foc lent, fins que les patates quedin toves. Feu, mentrestant, la picada, en un morter fins que quedi amb textura de pasta. Deixateu-la amb una mica de vi blanc

Deu minuts abans d’acabar la cocció hi poseu la picada. Al darrer moment, hi afegiu el peix, simplement perquè agafi temperatura.

Serviu immediatament.

Etiquetes: , , ,
Publicat a Amanides, General, Receptes | 8 comentaris »

|1|2|3|4|5|6|7|8|9|10|