Arxiu de la categoria ‘Receptes’

Bales de cigró

diumenge, 6/07/2014

Fa anys que sento a dir que, després de l’èxit del sushi, les hamburgueses i les croquetes, les “balls” arrassaran. Per això ja han sorgit algunes empreses de menjar preparat que les preparen de tots els gustos i les venen congelades. Però tot i això no sembla que acabin de quallar. Potser pel fet que, malgrat es poden coure al forn, les més bones són fregides i els fregits no tenen gaire bona premsa (i les croquetes, no són fregides?). Potser pel fet que no se sap què hi ha dins de cada boleta (i les croquetes, se sap?). Sigui pel que sigui les balls no acaben de fer forat entre les tribus urbanes prescriptores del què és fashion.

Jo, per si de cas, m’afanyo a fer unes balls i quan arribi la moda ja les tindré fetes. I també, per anar avançant en la marca, jo les anomeno BALES, en honor a allò que nosaltres anomenàvem caniques i que jugavem al pati de l’escola. Quan va arribar la NORMA a les escoles, les caniques van haver de desaparèixer. Les bales que fem a casa, són de cigró. I als meus fills els encanten. Quan les trec a taula, bolen com bales, i desapareixen com les bales de l’escola.

De fet fa anys que les faig a casa, i ja de sempre les hem dit bales. Va ser la manera d’introduir el gust del cigró als meus fills quan eren molt menuts.

Ah! I està clar, com tot en aquest món, allò que sembla tan modern fa segles que ja està inventat. Ho dic perquè aquestes boletes tan “originals” són un falafel, unes mandonguilles de cigró i tahina, típiques dels indis i els paquis.

2014-06-18 21.20.13-2.jpg

BALES DE CIGRÓ AMB AVELLANES

400g de cigró cuit

1 ceba petita

10 olives negres (opcional)

1 grapat d’avellanes picades

Una cullerada de sèsam torrat

1 ou

1 cullerada sopera de farina

100 g de pa ratllat

Sal

Oli d’oliva

 

Sofregiu la ceba, a foc lent, ben confitada, uns deu minuts. Tritureu els cigrons. Ho barregeu amb la ceba, les olives picades, el sèsam i les avellanes . Feu boletes, les arrebosseu amb farina, ou i pa ratllat. Les fregiu en abundant oli d’oliva calent, simplement per aconseguir el torrat, perquè els cigrons ja són cuits.

Acompanyeu-les d’una salsa de iogurt, simplement barrejant iogurt amb una mica de sal, pebre i orenga.

 

 

Llom amb salsa de vi negre, un dinar recurs a casa

diumenge, 29/06/2014

És d’aquells dies estranys, que dino a casa, i en família.

Entre que treballem sempre i que els nostres fills sempre tenen activitats esportives, amics i mil històries, aquesta casa nostra no encén els fogons per dinar. I és clar, la nevera se’n resén, no hi ha gaire varietat, ni gaire quantitat. Confesso.

Avui ha coincidit i hem dinat tots plegats. Estavem tan feliços de saber que dinaríem junts, que ningú no ha pensat que potser hauria calgut anar a comprar alguna vianda.

Sort que al congelador hi havia un tros de llom de dos colors. Amb aquest llom, hem cuinat aquest plat. Pas mal, eh?

 

2014-06-22 14.16.51.jpg

1 tros de llom de dos colors d’uns 500 g

dues pomes

10 échalotes

4 grans d’all sense pelar

una branca de canyella

300 ml de vi negre

40 g de sucre

sal i pebre

 

Salpebrem bé el llom i el posem en una safata de forn. El ruixem amb oli i el coem, a 250ºC durant deu minuts. Ara, posem les cebes, les pomes, el vi negre, la canyella i els grans d’all, abaixem el forn a 180ºC i coem durant 30 minuts. Retirem el llom de la safata i coem la resta d’ingredients, al foc, amb el sucre fins que agafi una textura més de xarop. mentrestant, tallem el llom a làmines, el posem en una safata per servir a taula i acabem amb les pomes, les cebes, els alls i la branca de canyella.

M’agrada coure els alls al forn amb pell. Com que estem en família, els xuclem i són com caramels

C’est tout!

 

 

Al voltant d’una cassola

diumenge, 15/06/2014

Me’n faig un fart, de fer tallers i de fer-ho passar bé a la gent al voltant d’una cassola. Cada taller, cada classe, comença aparentment igual, però acaba radicalment diferent.

En aquest cas, tenia el repte de fer cuinar una colla d’executius, dels de debò, de tot Europa. Són els caps de cada zona d’Europa d’una gran multinacional. Tot homes. I una dona, jo. Confessaré que no m’ho van posar gens fàcil, gens. No sabien el que els esperava, i quan els vaig demanar que es posessin un davantal, la cara de rebuig va ser unànime. No tenien cap interés, ni en posar-se aquella peça de roba que els feia sentir del tot ridículs ni, molt menys, tenien cap interés en saber què s’hi cou dins una olla. Em volia fondre. Perquè, a més, el taller era rigorosament en anglès. I jo em defenso en anglès, sí, però no pretengueu que faci bromes ni discursos. De manera que els vaig obligar, com si fossin alumnes de primària i els vaig dir, amb dificultat tant de lèxic com d’interpretació, que o es posaven a pelar, tallar, barrejar i coure o aquell vespre ningú no sopava. Tot i que van acceptar a contracor, el resultat va ser un éxit. Potser perquè me’n vaig cuidar, i molt, que no faltés mai vi a les copes, o potser perquè a mida que anaven disseccionant patates van anar reconciliant-se, tant amb la cuina com amb l’entorn i, també, amb el món.

2014-03-26 19.54.42-2.jpg

Vaig separar la gran quantitat d’homes reacis a les cassoles en tres grups, cada un dels quals va elaborar un plat que formava part d’un menú complet. Amb el neguit de tot plegat no vaig arribar a temps de fer fotos de la resta de plats, però sí que vaig fer-ne de les postres, potser perquè ja era al final de tot i, finalment, vaig poder exhalar un profund sospir mentre exclamava en un català ortodox i intel·ligible per als presents: Buf, prova superada!

El menú era senzill, amb plats que em sento còmoda:

Unes bledes farcides de gambes amb salsa dels seus caps

Un pollastre amb navalles, salsa de soja i mel amb cuscús

 

Un fondant de xocolata amb taronja

2014-03-26 21.31.27.jpg

Per a la massa de xocolata

250 gr de farina

175 gr. de mantega pomada

20 gr. de cacau en pols

100 gr. de sucre

1 ou

 

Per el farcit

150 gr. de xocolata del 70% de cacau

200 ml de nata líquida

1 rajolí de llet

1 ou

 

1 taronja

30 gr. de sucre

 

Barregem la mantega amb el sucre, incorporem l’ou i la farina tamisada amb el cacau. Emboliquem en plàstic film i ho deixem refredar a la nevera. Estirem amb un corró i fem cassoles de mida individual.

Preparem el farcit. Bullim la nata líquida i hi fonem la xocolata. Fora del foc, afegim el raiget de llet i l’ou.

Farcim les cassoletes amb aquesta preparació i coem al forn, a 180ºC, durant deu minuts.

 

Mentrestant preparem la salsa de taronja. Traiem la part taronja de la pell i la tallem a juliana, molt fina. L’escaldem tres vegades, canviant l’aigua, perquè perdi l’amargor. En una cassola, posem la pell de la taronja amb el sucre, tapem amb aigua i deixem coure fins que perdi pràcticament tota l’aigua i quedi amb textura de xarop.

Tallem les taronges a làmines, evitant totes les pells.

Presentem les cassoles de xocolata amb les làmines de taronja i la pell de taronja confitada per sobre.

Cireres a Paüls

diumenge, 8/06/2014

A Paüls (Terres de l’Ebre) fa onze anys que celebren la Fira de la Cirera.

Enguany, m’hi han convidat a fer una xerrada. I com que ja sabeu que sóc facilona de mena, en un tres i no res era dalt el cotxe enfilant cap a Paüls.

El tema és que el dia que em van trucar per convidar-m’hi a anar, em van suggerir que parlés de la cirera. Em va semblar lògic i els vaig prometre que els faria una xerrada sobre la cirera que quedarien bocabadats. Els descobriria tot allò que mai no hauríen imaginat, sobre la cirera, està clar.

En un moment d’abraonament vaig determinar que la xerrada es diria “SABERS I SABORS. TOT UN MÓN DINS UNA CIRERA”

El títol és molt bonic. El problema era: què carai explico!

El diumenge de la xerrada s’anava acostant i jo no havia descobert res de nou, ni un detallet, ni una petita historieta sobre la cirera. Una mica desesperada, vaig estar donant-hi voltes i vaig decidir que el que millor els podria explicar serien receptes de cuina…amb cirera, per descomptat! I en aquest escenari ja em vaig sentir més còmoda i tranquil·la. Si no en tenia ni idea de “sabers”, enfocaria la xerrada cap als “SABORS”, tot sobre el gust, la combinació i la cocció d’aquesta meravella de fruita que arriba de cop, omple totes les fruiteres i abans no en quedem tips, ja ens ha abandonat fins l’any que ve. La cirera té la virtut i l’inconvenient de la brevetat. Massa poc temps per assaborir-les, massa temps per enyorar-les.

La proposta que vaig fer al públic de Paüls va ser crear un receptari amb cireres, atès que hi ha molt poques receptes amb aquesta fruita. És cert que a Miravet n’han fet un i, fins i tot, l’han publicat en un llibre. Quan dic que hi ha poc receptari de cireres em refereixo que hi ha poques receptes tradicionals, més enllà dels cócs i les coques. És per això que vaig gosar de proposar-ho.

La dificultar radica en començar un receptari. Com es fa? Com s’inventen les receptes?

COM ES FA UN RECEPTARI

Per començar es fa un compendi de tot el que tens a l’abast:

-  La memòria: que t’evoca la cirera? Quines associacions de gustos, de textures, de combinacions?

- Informació: S’ha de cercar què hi ha publicat, què hi ha a Internet, quines receptes semblen reeixides

- Inspiració: Alguna associació d’idees una mica boja. Deixar-te portar per la imaginació

- Una gran dosi de realitat: Què realment pots fer amb els aliments que tens a l’abast, la tecnologia i les tècniques que domines?

Buscant informació he trobat al llibre del Harold McGee, aquest magnífic consell o tècnica per coure les cireres sense que s’estovin (per fi entenc perquè els préssecs en almívar comprats s’han de tallar amb ganivet, mentre que els que faig jo es poden tallar amb una forquilla!)

Si volem fer confitura de cireres, però que no ens quedin flàccides, podem fer una primera cocció, a baixa temperatura. Si es preescalfen a 60ºC durant 30 minuts, desenvolupen una fermesa persistent que sobreviu a la cocció prolongada posterior. El perquè: tenen un enzim en les parets cel·lulars que s’activa aproximadament a 50ºC, i que altera les pectines de la paret cel·lular, de manera que s’entrellacen més fàcilment amb ponts de ions de calci. Al mateix temps s’alliberen ions de calci quan el contingut de la cèl·lula es vessa a través de les membranes trencades, i aquests ions entrellacen la pectina, que queda molt més resistent a l’eliminació o descomposició a temperatura d’ebullició. (HAROLD Mc Gee)

Segons la ENCICLOPEDIA DE LOS SABORES (que és un llibre molt bonic, però que potser no cal creure’s tot el que diu), he llegit que les cireres combinen amb els següents aliments:

  • Vainilla
  • Canyella
  • Ametlla: (perquè el pinyol de la cirera té gust a ametlla)
  • Cafè (sona curiós, però l’autora defensa que el pastís de cirera i el cafè és una combinació ideal)
  • Xocolata
  • coco: El coco, igual que la cirera i l’ametlla és una drupa o fruita amb pinyol, i entre les seves notes dominants, cremoses i de nou es poden detectar algunes notes de fruita. La cirera és frutal  té notes de nou, és una bona parella (això ho defensa l’autora)
  • xai: Orient Mitjà, Europa de l’Est i Rúsia, són habituals els plats que combinen xai amb cireres (nota del autor)
  • peix fumat:  Truita fumada en calent i compota de cireres. Espinyolades i cuites a foc lent, amb una mica de sucre morè. Se serveix calent amb una amanida de créixens i llesques de pa de nous. aquesta és la proposta culinària de l’autora gastronòmica
  • formatge de cabra

Encara que pugui semblar arbitrari, aquest llibre de l’Enciclopedia de los Sabores té interés perquè ajuda a desencallar els temes. És una manera de començar, de trencar el gel. A partir d’aquí et deixes anar.

 SOPA DE CIRERES AMB REMOLATXA I ESCOPINYES

 

2014-05-29 12.26.18.jpg

- 400 g de cireres sense pinyol

- 300 g de tomàquet madur

- una remolatxa

- 200 g de cogombre sense pell

- 150 ml d’0li d’oliva

- un raig de vinagre de Xerès

-sal, pebre blanc

 -Escopinyes de llauna

- unes fulles d’enciam

Tallem la remolatxa a rectangles. P0sem els retalls sobrers en un recipient juntament amb el tomàquet sense pell ni llavors, les cireres, el cogombre, la sal, el pebre i el vinagre. Triturem i anem afegint l’oli. Passem per un colador, si cal. A l’hora de servir, posem els rectangles de remolatxa en un plat, a sobre les escopinyes, ben arrenglerades, combinades amb trossets de cirera fresca, aboquem la sopa de cireres i acabem amb unes fulles d’enciam.

COCA D’HERBES AMB CIRERES I SARDINES

2014-05-31 19.36.32.jpg

8 fulls de pasta phyllo

8 sardines sense escata ni espines

200 g de sardines sense pinyol

per la pasta d’herbes: julivert i alfàbrega. oli

sal Maldon

mantega

Comencem amb les coques. Fonem la mantega. embatumem una a una les fulles de phyllo, les col·loquem superposades i tallem a la mida que ens convingui per fer les coques. Les disposem sobre una làmina de silicona i les coem al forn a 180ºC durant deu minuts. Si no volem que se’ns bufin, les coem els primers cinc minuts, cobertes d’una altra làmina de silicona o d’un paper de forn, amb un pes a sobre. Quan ja han agafat la forma, retirem la làmina de silicona i deixem que s’enrosseixin durant cinc minuts més.

Escaldem les herbes, en aigua bullint, i les refresquem immediatament. Les assequem bé i les triturem amb una mica d’oli i sal.

En una cassola, escalfem oli d’oliva a 60 graus i hi submergim les sardines. En pocs minuts seran cuites. Embatumem les coques de phyllo amb la pasta d’herbes, col·loquem les sardines  a sobre i acabem amb unes cireres fresques i unes fulles d’enciam.

 

TÀRTAR DE TONYINA I CIRERES

 

2014-05-29 13.58.26-2.jpg

500 g de tonyina

Unes deu cireres

40 ml d’oli d’oliva

Un raig de salsa de soja (20 ml)

Un raig de marrasquí (20 ml)

Una mica de gingebre fresc

Una dauet de wasabi

Una ceba tendra

 

Tallem la tonyina a daus petits. Espinyolem i tallem les cireres. Piquem la ceba tendra. Dilueix el dauet de wasabi en pasta amb la soja. Amanim la tonyina amb la soja, l’oli d’oliva, el marrasquí, el gingebre fresc. Barregem la ceba tendra i deixem reposar el tàrtar a la nevera, una mitja hora.

Ara hi barregem les cireres i muntem el plat.

L’acompanyem amb uns dauets de tomàquet, uns microvegetals, una mica de germinats i una lluna de rave.

 

FILET DE VEDELLA AMB SALSA DE CIRERES

2014-05-29 15.51.57.jpg

4 filets de vedella

400 g de cireres sense pinyol

100 ml de vi blanc

200 g d’escalònies

100 ml de brou de carn

20 g de sucre

una nou de mantega

oli d’oliva

sal i pebre

sofregim les escalònies en una cassola, a foc lent, amb un fil d’oli. Afegim la major part de les cireres, el vi blanc i el brou de carn. Deixem que tot plegat cogui fins que redueixi lleugerament i les cireres siguin ben toves. Triturem, afegim el sucre perquè caramel·litzi i agafi textura de xarop i, finalment, la nou de mantega, sal i pebre. A la salsa, coem una mica les cireres que hem reservat.

Fem els filets a la planxa, deixant-los al punt desitjat. Salsem amb la salsa de cireres. Acompanyem d’espàrrecs verds passats per la planxa i unes cebetes glassejades. Servim amb una branqueta de farigola fresca.

SECRET IBÈRIC AMB CIRERES I MENTA

2014-05-29 16.00.16.jpg

4 secrets ibèrics

300 g de cireres sense pinyol

un manat de menta fresca

una culleradeta de xantana

carbassa saltada

mantega

sal

una mica de sucre

 

Escaldem la menta i la refresquem immediatament. L’eixuguem bé i la triturem amb una mica d’aigua i una culleradeta de xantana. Ha de quedar amb textura de salsa.

En una paella, amb una mica de mantega, saltem les cireres.

Salpebrem el secreto i el coem en una paella, a foc mig, o al forn.

Servim el secreto amb la carbassa saltada, les cireres i la salsa de menta

 

CLAFOUTIS DE CIRERES AMB GELAT DE VAINILLA

2014-05-032.jpg

 

per el clafoutis

400 g de cireres sense pinyol

250 g de nata líquida

5 ous grans

150 g de sucre

80 g d’ametlles torrades

20 g de farina

una beina de vainilla

gelat de vainilla

Triturem les ametlles torrades fins que tinguin textura de farina. Barregem amb la nata, els ous, el sucre, la farina, la nata líquida i les llavors de la beina de la vainilla. Triturem el conjunt.

En un motlle de silicona, posem la massa i les cireres. Coem 30 minuts a 170ºC.

acompanyem amb salsa de cireres (en la foto, és salsa de maduixa, sorry!), un gelat de vainilla i unes cireres fresques.

per fer la salsa de cireres, podem diluir melmelada de cireres amb una mica d’aigua fins aconseguir textura de salsa. Si trobeu massa barruera aquesta opció, coeu unes cireres (300 g sense pinyol) amb una mica de sucre (100 g) i aigua (100 ml), durant uns quinze minuts. tritureu i ja tindreu la salsa.

 

Donar color a l’aperitiu

dijous, 15/05/2014

Ai aquests aperitius de patates xips, olives i anxoves….! No són pas menyspreables, no, perquè si les patates xips són de xurrero (dels bons), si les olives són d’aquelles amb sabor, entitat i intensitat, i les anxoves tenen pedigree, el diumenge pren dimensions celestials. Ara bé, si topem amb unes xips sense ànima, unes olives foradades i unes anxoves acartronades, la tristesa es multiplica al neperià. En aquests casos, cal depurar responsabilitats, fer dimitir xips, olives i anxoves i anar a buscar color a l’hora de l’angelus.

L’aperitiu que avui us proposo no té cap mena de dificultat, més enllà de la dificultat de tenir els ingredients que ens calen, perquè si o sí necessitem patata violeta, i jo ja sóc conscient que a les cases “normals” no n’acostuma a haver. Però….si teniu ocasió de comprar-ne (l’altra dia en vaig veure en un supermercat de Barcelona, un supermercat normal, tot i que era bastant gran), no ho dubteu! Són magnífiques per acompanyar tota mena de plats, i de ben segur que no us decebran, si més no, donaran color!

 

 CREMA DE PATATA VIOLETA AMB MUSCLOS EN ESCABETX

2014-03-17 14.15.58.jpg

 

Quatre patates violeta

200 ml de brou de verdures

Una llauna de musclos en escabetx

Germinats

Quicos

 

Bullim les patates amb la seva pell, uns 25 minuts o fins que notem que cedeixen al punxar-les. Les pelem i les triturem amb el brou de verdures. Rectifiquem de sal i pebre.

Posem el puré en un vas de licor. Col·loquem un musclo a cada vaset i acabem amb uns germinats i uns quicos matxucats.

 

Crema d’espàrrecs amb ou poxat a la Mycook

dijous, 24/04/2014

Fa uns dies que he estrenat la Mycook, una màquina la mar d’útil.

En aquest vídeo explico com fer una crema d’espàrrecs amb ou poxat, tot alhora. Les cremes queden delicioses en aquestes màquines, són senzillissimes de fer i no s’embruta gairebé res.


 

CREMA D’ESPÀRRECS I OU POXAT

2014-04-19 18.06.28.jpg

400 gr. d’espàrrecs verds

una ceba

400 gr. de brou de pollastre

una cullerada sopera de formatge d’untar

4 ous

una mica d’oli de tòfona

sal

sumac (una espècia que em va portar l’Astrid Van Ginkel de Túrquia)

Posem la ceba tallada a la Mycook i programem 6 minuts a 120ºC a velocitat 1

Tallem les tiges dels espàrrecs, reservem les gemmes. Pelem les tiges i les posem a la mycook. Coem 6 minuts, a 120 ºC velocitat 1. AFegim el brou de pollastre.

A la safata de vapor posem les gemmes d’espàrrec, tallades per la meitat i a la safata superior, els ous embolicats amb plàstic film. i ho col·loquem a la Mycook.

Coem tot plegat 8 minuts, a 120ºC a velocitat 2.

Afegim una cullerada de formatge d’untar i triturem amb el Turbo

i només quedarà emplatar i acabar amb un pessic de sumac.

Un plat de gran restaurant, fet amb un moment

Rissoto PRO

dissabte, 19/04/2014


El que us presento en aquest vídeo és el sistema que em va ensenyar l’Oliver, el cuiner de l’empresa CBG de productes italians, per això m’ho va ensenyar en format risoto, però aquest sistema també funciona per a fer arrossos tradicionals de casa nostra.

2014-04-16 18.11.29.jpg

El sistema és fonamental en un restaurant, on el client demana un arròs de primer plat i on, durant el servei, no podem tenir un foc envaït per un arròs durant vint minuts. És per això que l’he denominat RISSOTO PRO, perquè és com l’hem de fer els professionals. Em sembla un post molt interessant per als que teniu restaurant, però també a nivell domèstic, per aquelles persones (que som la gran majoria) que anem de bòlit però ens agrada menjar bé, si més no, un cop al dia, i en família. Si seguiu aquestes pautes de cocció, i teniu el vostre propi arròs precuit, quan arribeu a casa en cinc minuts tindreu un magnífic rissoto a taula. A més, aquest arròs es pot congelar. De manera que un dia en fas una quantitat considerable i el congeles en petites porcions. Al matí treus el paquet del congelador, el guardes a la nevera, i al vespre ja tens a punt el teu arròs per acabar-lo en tres minuts i presentar-lo a taula. Segons l’Oliver, els arrossos òptims per aquesta preparació són l’Arborio i el Carnaroli. Així doncs, com que vaig tenir l’oportunitat de disposar d’un magnífic Carnaroli d’Illa de Riu, l’empresa arrossaire del Delta de l’Ebre, no hi havia excusa per elaborar aquest post. Espero que us sigui útil

2014-04-16 18.11.33.jpg

LA RECEPTA CONCRETA DEL RISOTTO EN DUES COCCIONS

Per a un quilo d’arròs i, per tant, unes quinze o divuit racions 1 quilo d’arròs carnaroli o Arborio 1600 ml de brou (preferiblement de pollastre) 3 cebes grosses 75 gr. de mantega 200 ml de vi blanc sal i pebre   Comencem sofregint la ceba amb la mantega, quan sigui ben poxada, hi aboquem l’arròs. A foc fort, l’enrossim un parell de minuts. aboquem el vi blanc, i a foc mig, esperem que evapori. Ara, anem afegint brou calent, a cullerots, i anem sacsejant o remenant fins que l’absorbeixi. Ho anirem fent fins arribar als 12 minuts exactes. Cal tenir un cronòmetre o un rellotge a prop per tenir-ho ben controlat. Quan arribem als dotze minuts, aboquem l’arròs a una safata prou ampla perquè hi càpiga bé i l’estirem fins refredar-lo ràpidament. Un cop fred el podem guardar (podem passar-lo a un pot normal) a la nevera durant tres o quatre dies, o congelar-lo en porcions individuals. Ara comença la segona fase.Quan decidim que el volem menjar, prenem una petita cassola o paella, programem el rellotge tres minuts i, a foc fort, hi posem l’arròs, immediatament hi aboquem un parell de cullerots de brou calent, sal i pebre, i anem sacsejant l’arròs, tal com fèiem en la primera fase. serà el moment de posar-hi els entrebancs que ens convingui (bolets cuits, gambes, verdures escaldades, …..). Quan han passat els tres minuts, apaguem el foc i hi posem un dau de mantega, l’integrem i, finalment, acabem amb tant formatge com ens vingui de gust.

Cuina de 12. Una nova activitat a Semproniana

dimarts , 8/04/2014

Fa vint-i-un anys que estic a Semproniana.

Fa vint-i-un anys que veig l’església del Sagrado Corazón. Amb pluja, a l’hivern, a la primavera, il·luminada, amb gent, de nit, amb núvies, roses, arròs i vestits amb vels. L’he vista de tots colors, vaja. I després de tant de temps convivint amb l’església, se m’ha empeltat cert aire litúrgic. Cada diumenge veig com els feligresos entren a escoltar la missa de dotze. Com que a mi també m’agrada tenir feligresos he decidit fer la  contraprogramació laica: LA CUINA DE DOTZE.

Com us deia, l’activitat s’emmiralla amb la missa, i per tant la cosa funciona de la mateixa manera.

Comencem a les dotze.

Jo sóc darrera el meu altar (el mostrador de la cuina)

I predico el meu sermó: un parell de receptes de cuina, que explico amb tot detall

Els feligresos combreguen: els servim un vermutet, que avui, per exemple, han estat unes sardines en escabetx. I també els oferim un vermut artesanal de Reus.

L’activitat, tal i com passa a missa, és gratuïta. El raspall el passem després, quan els portem el compte del dinar. Perquè l’activitat és gratuïta per els que es queden a dinar.

La única diferència és que a la CUINA DE 12 hi ha números clausos, perquè només hi podem encabir unes quinze persones.

14_cuinadotze_abril.jpg

les fotos són de l'Iris González. Moltes gràcies!!!!!

I això és tot.

El meu amic Joan Josep Isern va assistir a la primera sessió de CUINA DE 12 i va tenir la gentilesa de fer-ne un post al seu bloc Totxanes, totxos i maons http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/261922 i on hi llegireu les impressions d’una de les primeres “víctimes”

Aquest diumenge he mostrat les següents receptes:

- BAKLAVA DE BOLETS, FESTUCS I PERNIL. Trobareu la recepta en aquest enllaç http://blogs.cuina.cat/semproniana/2013/09/16/baklava-per-comencar-un-apat/ La única diferència és que aquesta vegada l’he farcit amb un saltat de bolets, una mica de pernil serrà talladet menut i uns festucs picats

 

LLAMINERA MARINADA AMB POMA

14_filet_porc_cuinadotze_abril.jpg

4 filets de porc (llaminera)

200 ml de salsa de soja

150 ml de xarop d’auró (si no en teniu, ho substituïu per 100 ml de mel i 50 ml d’aigua)

una mica de gingebre fresc tallat

dos grans d’all picats

Dues pomes

Una mica de mantega

sal

200 gr. de cuscús precuit

300 ml d’aigua

un raig generós d’oli d’oliva

 

Introduïm els filets nets dins aquesta marinada i deixem macerar tota la nit. Posem els filets en una safata de forn, amb la marinada i fem coure 20 minuts a 180ºC.

mentrestant preparem els acompanyaments. Pelem i tallem un parell de pomes. A una paella, fonem la mantega i hi saltem les pomes, amb un raiget de suc de llimona, un pessic de sal i una culleradeta de sucre. Coem a foc mig fins que la poma adquireix un magnífic to daurat.

També aprofitem per hidratar el cuscús. Posem a bullir l’aigua. Posem un bon raig d’oli d’oliva al cuscús. Quan l’aigua bull, vessem sobre el cuscús i esperem que s’hidrati. Un cop fred, separem els grans amb una forquilla. Amanim el cuscús, barrejar-lo amb uns quicos i un raig generós d’oli d’argan, que em va portar la Najat del seu darrer viatge a Anadir. També posem una mica de sal i, en aquest cas, hi he posat també una mica de poma crua i unes panses.

Traiem el filet de porc del forn, posem el líquid de la marinada a una paella i fem reduir fins aconseguir la textura desitjada, de salsa. Mentrestant tallem el filet de porc a trossos i el posem al plat. Salsem.

 

 

 

All you need is l’ou

dijous, 3/04/2014

No hi ha com tenir amics amants de la gastronomia. Les maneres de soprendre’m són inesgotables. En aquest cas us parlo d’en Kike i la Txell, que durant molts anys van tenir un reconegut bloc “La cuina vermella”. El nom del bloc és descriptiu, doncs a casa seva, on es couen les receptes que han il·lustrat les entrades del bloc era ben vermella. Ara, degut a que estan esperant l’arribada de bessonada, es veuen obligats a reformar. La cuina deixarà de ser vermella i això encara farà més palès que el bloc no té sentit.

Bé, nostàlgies apart, la qüestió és la que us dic, que els blocaires i els amants de la gastronomia tenen una sensibilitat especial que va més enllà dels fogons. Quan es parla de “bon gust” no només ens referim al dolç, el salat, l’àcid i l’amarg, sinó a aquell sentit que no es troba enlloc però que és present a tot el que envolta a la persona que l’ostenta. I la Txell i en Kike tenen molt bon gust, en tots els aspectes del concepte.

 

 

 

El cigronet eixerit

diumenge, 2/03/2014

IMG_0023.JPG

Perquè són els pèsols els que tenen l’hegemonia de l’eixerimenta? Si tinc algun lector del bloc que sigui investigador d’aquestes coses que m’ho faci saber. La meva ignorància em fa qüestionar totes les dites. “Eixerit com un pèsol”. D’acord, els pèsols poden tenir l’atribut de ser eixerits, però no descarto que els cigrons també ho siguin. Crec que fins i tot més. Avui, us explicaré la història d’un cigró eixerit, del Cigronet Eixerit de l’Alta Segarra.

IMG_0024.JPG

Aquell dia del mes de febrer, en Pep va entrar per la porta de Semproniana, amb la seva família. Jo feinejava, com sempre, entre cassoles, mel i fogons. Era diumenge, i en Pep va portar als seus menuts a dinar a un restaurant de Barcelona. Ells, tots quatre, viuen a l’Alta Segarra, a pagès. Vam saludar-nos cordialment, atès que no ens coneixíem. I de cop, com si fos un conill dins un barret, va treure d’una bossa un pot de cigrons: Tasta’ls, va dir en Pep, i em dius què en penses. Em va explicar que és una varietat de cigró recuperada, a la zona de l’Alta Segarra (que pels aneu peixos en geografia, com la lerenda, us diré que és la zona de Calaf i que molts coneixíem com Alta Anoia, però que sembla ser que no és el nom correcte). Aquest cigró és menut i gens pellut i en Pep en cultiva des de fa molts anys i els comercialitza crus o cuits amb la marca Casa Martí. Aquesta varietat va estar a punt de desaparèixer del mapa, però la tenacitat d’alguns productors i el seu sabor i textura incomparable el van fer sobreviure.

Aquella perla de potet de cigrons em va anar de perles, perquè aquell vespre havia de fer el sopar de la família i no tenia res de res a casa! Era diumenge i no havia anat a comprar, per tant la nevera era buida (podria haver agafat coses del restaurant, sí, però un dia ja us explicaré perquè no ho faig mai). Vaig arribar a casa amb el pot, contenta perquè tenia alguna per posar a taula, però noi, no només de cigrons viu l’home! Al cigró se li ha de posar xixa, i tampoc no en tenia.

Enfin, que quan les coses van justes la imaginació es desferma i tot acostuma a acabar millor que pitjor. I així va anar. Us presento els cigrons més magres que he fet mai, però que hem gaudit més de la història de la meva família (exagerant una mica, aixó sí). La veritat és que van quedar fenomenals. I crec que la qualitat del cigró va tenir un paper fonamental. Són perles taronges.

Aquí teniu la recepta, tot i que no sé si es pot qualificar de recepta, perquè es va basar en fer anar uns pots que tenia a casa.  Però què carai! Oi que eren molt i molt bons? Doncs endavant!

 

Els ingredients: 

 IMG_0056.JPG

Un pot de cigronet de l’Alta Segarra cuits

Una cullerada sopera de salsa romesco

una culleradeta d’oliva negra (una mica dolça)

Ceba sofregida (que també tenia en un pot, però era feta per mi, eh?)

En una paella gran, posem una cullerada molt important de ceba sofregida. Hi aboquem els cigrons amb la seva aigua (important). Immediatament la cullerada de romesco i la mica d’oliva negra dolça. El tema és que el romesco ajudarà a lligar l’aigua del cigró i tot plegat farà una salseta. Immediatament a taula.

IMG_0057.JPG

el plat no és gaire lluït, per a la foto, però podreu percebre la mida del cigró, com queda rodó i la salsa lligadeta.