postres i pastisseria- Cuina.cat

Arxiu de la categoria ‘postres i pastisseria’

Les receptes “a la silicona”

diumenge, 27/03/2011

La Txell Costa em demana que, a propòsit del post sobre la silicona, expliqui algunes de les receptes que cito. He tingut la mateixa sensació que quan estic un diumenge a la tarda estarrufada al sofà, mirant un DVD d’una pel·lícula que em ve molt de gust i s’acosta el meu fill, amb aquell “saber fer de fill” i em pregunta tot salamero quan prepararé aquella focaccia tan requetebona que faig de tant en tant. Rebla la frase dient que aquest vespre de diumenge seria una bona ocasió per sopar aquella focaccia tan deliciosa. Tinc ganes de veure la pel·lícula, sí, tinc ganes de descansar una estona, sí, em fa una mandra monumental posar-me a pastar massa, sí; fer una focaccia és una murga, sí; però quina mare es resistira a la demanda carinyosa d’un fill adolescent que fa tres dies que a casa no diu una frase més llarga que ”em passes l’aigua?”. Ehhhhh? M’aixeco d’una revolada del sofà i sense pensar ni en el cansament ni en la mandra, començo a remenar farines, llevats i aigua fins aconseguir una massa elàstica. Ratllo tomàquet, formatge, afegeixo orenga, oli i vinga si som-hi, a fermentar i coure, i tot el què calgui.

I cofoia i molt orgullosa de que el meu fill sigui tan generós amb les paraules, gaudeixo enormement d’aquest moment de comunicació infinita.

Doncs, així m’he sentit, al blog, quan la Txell m’ha demanat algunes receptes de les fotografies que vaig penjar en el darrer post. Que fa mandra escriure? si. Que avui estic cansada? Si. Que prefereixo veure Pa Negre? si. Però fa tanta il·lusió que et demanin una recepta, sobretot en aquest món de blogs que hi ha tantes i tan bones receptes, que he oblidat tot el què voldria, podria i gaudiria fent per seure davant l’ordinador i contenta com unes castanyueles, escric les receptes.

Gràcies Txell per seguir el blog!

PATATES + CARXOFES + FOIE

Coc unes patates al caliu, al forn o al microones. Si les faig al forn, les cuino amb pell, ben netes, amb un raig d’oli generós i sal. Les rosteixo senceres a 200ºC durant 30 minuts. Les punxo i si observo que em fan resistència, les deixo 15 minuts més. A meitat de cocció, aniria bé girar-les.

Si les faig al microones, simplement, les embolico amb plàstic film i les cuino a potència màxima entre set i dotze minuts, depenent de la grandària de la patata i de la quantitat de patates que hi poso alhora.

Tallo les carxofes molt primes, crues. Les ruixo amb unes gotes de suc de llimona. I munto el papillote. A la base, hi poso les patates, a sobre les carxofes (ben primetes, eh?) i acabo amb unes escalopes gruixudes de fetge d’ànec natural. Salpebro, tanco i cuino al forn 10 minuts, a 200ºC.

Les carxofes les podries posar confitades en oli (i ben escorregudes) o saltades a la paella. Però crues hi queden bé, perquè no es couen del tot i queden una mica resistents, al dente, per tant fan de contrapès a la textura suau del foie i a les patates toves.

patates, carxofes, foie

TEULES

Les teules són les galetes més fàcils (i laborioses, també!) que es poden fer.

Necessites clares d’ou. Peses les clares d’ou i hi afegeixes el mateix pes en sucre i farina, i la meitat de mantega fosa. Barreges bé i aromatitzes amb el què et vingui de gust, per exemple, amb canyella. És molt i molt important, per fer les teules, treballar amb un Silpad, amb una estora de silicona. Poses una cullerada de massa sobre el silpad, l’aixafes una mica amb el revers de la cullera i així una darrera l’altre. Han de quedar molt fines, gairebé transparents. Les enfornes, a 150ºC, fins que quedin daurades, més o menys, tres minuts (no ho he mesurat mai!), les treus immediatament del silpad i en fas les formes que vulguis (com que jo vaig per feina, les deixo tal qual). Només es poden manipular en calent perquè un cop fredes, es trenquen amb molta facilitat.

teules de canyella

PASTÍS DE XOCOLATA

Aquest pastís el faig amb Nutella. La base és de galetes maria trinxades amb mantega (20 galetes maria, 75 gr. mantega). També es pot fer amb una base de pasta brisa, tingues en compte punxar-la abans d’enfornar, o coure-la amb pes a sobre, prèviament a la cocció del pastís

Bato 5 ous amb 100 gr. de sucre, fins emblanquir. Poso a bullir 400 ml de nata, i hi desfaig 100 gr. de xocolata, amb 200 gr. de Nutella i 50 gr. d’ametlla en pols. Barrejo la trufa (nata+ xocolata + Nutella) amb els ous. Vesso sobre la base de galeta i enforno a 180ºC durant 45 minuts.

pastís de xocolata fet en el motlle de quiche

Etiquetes: carxofes, foie, Lékué, pastís xocolata, patates, teules, Txell Costa
Publicat a General, postres i pastisseria, Receptes | 6 comentaris »

Llàgrimes de galeta

diumenge, 13/03/2011

Un dia o un altre, acaba passant, toca l’aniversari. Cada any igual. I cada vegada fa més mandra, perquè gairebé acabo de fer anys, que ja torna a tocar.

Si quan era menuda,fer anys era el més important que et podia passar, ara fer anys em fa mandra, i prefereixo que ningú no se n’assabenti, cosa que ara – amb el facebook – és totalment impossible. No és que no m’agradi rebre felicitacions, a tothom li agrada que se’n recordin, suposo, però no m’ofenc gens ni mica si algú s’oblida de felicitar-me. Sóc una mica sosa en aquest tema, no faig grans escarafalls pels aniversaris, ni festes sorpreses ni pastissos especials. Els fills em feliciten, em dutxo, em vesteixo i vaig a treballar. Més o menys així passo el dia de l’aniversari.

Els meus fills, ara, tenen 14 i 12 anys, i deu ser una qüestió d’edat que els fa una il·lusió immensa el dia dels nostres aniversaris. I ens volen obsequiar amb regals, detalls i sorpreses. Em fan patir, ells tan il·lusionats i jo tan poc expressiva – en aquest tema -. Em fa patir que em comprin coses, que es gastin diners en objectes, que no em calen i que, fins i tot, hauré d’anar a canviar. Em fa patir doldre’ls. Per això sempre els dic que no em comprin res i, sobretot, que no em comprin res que “hagi de treure-hi la pols”. O sigui que res d’objectes i, encara menys, res que costi diners (que, per altra banda, tampoc no tenen!)

Va arribar el dia de l’aniversari i jo vaig sortir a sopar amb dues de les meves millors amigues – la Conxita i la Roser -, un sopar tranquil que fem de tant en tant i, aquest divendres, va coincidir amb el meu aniversari. Vaig tornar tard a casa, i em vaig trobar amb un súper regal, el millor regal que mai no em podien haver fet, un regal que em va fer plorar com una magdalena, o com una galeta de canyella, un regal que no li haig de treure la pols, però que em va fer veure que no tinc el cor oxidat ni ple de pols, perquè vaig plorar a cor que vols. Els meus fills em van regalar un rètol que posava “felicitats mama” (ho podeu trobar poc original, però aquest “mama” em va desmuntar) fet de galeta.

quina emoció!

felicitats mama, 44

un detall de les galetes

Reconstruïm els fets mentre jo no era a casa. Quan vaig marxar de casa, els nens van encendre el forn, van buscar una recepta en un llibre, van fer les barreges pertinents, van fer les formes, van pintar les galetes amb rovell d’ou, van enfornar les galetes, van esperar l’estona de rigor, les van treure del forn sense cremar-se! i van fer el rètol. Perquè tot tingués més emoció, van escriure una nota, que van embolicar com si fos un regal valuós i van deixar el paquet amb la nota sobre el meu llit, enfocat amb un llum, perquè no hi hagués cap possibilitat de no veure’l.

el paquetet amb la nota....."tens el regal a la taula del menjador. NO passis per la cuina"

En la nota posava que anés a la taula del menjador, on hi havia el regal, i també posava que no m’enfadés per com havia quedat la cuina…..i és que el regal va ser emocionant, però al matí següent vaig estar una bona estona netejant…..amb una alegria immensa.

detall d'una mica de rovell d'ou sec enganxat. la imatge de la resta de la cuina, us l'estalvio

LA RECEPTA DE LES GALETES

500 gr. de farina

250 gr. de mantega

150 gr. de sucre en pols

2 ous

Un polsim de llevat en pols

Canyella

Fruita seca

ELABORACIÓ

Posem la farina sobre la taula, afegim la mantega a dauets petits i anem barrejant amb les mans, com si ens les freguéssim, fent engrunes. Posem el sucre en pols i la canyella i barregem.

Ara fem un volcà i, a dins, hi posem l’ou i una mica d’aigua. Amassem fins aconseguir una pasta compacta, que no se’ns enganxi i sigui fàcil de treballar.

Estirem la massa amb el corró i tallem les galetes amb les formes que vulguem.

Acabem pintant amb rovell d’ou i les anem posant en una safata protegida amb paper de forn.

Enfornem deu minuts a 180ºC. Un cop fredes, ja les podrem menjar.

Etiquetes: aniversari, fills, galetes
Publicat a ada parellada, biografia, General, nens, postres i pastisseria | 14 comentaris »

A mi que no em vinguin ni amb sermons ni amb pastilles

dilluns, 28/02/2011

Només pensar que em podia haver dedicat a la medecina, com li hauria agradat al meu pare, em venen tremolors. No perquè no m’agradin els metges, al contrari, els tinc moltíssim respecte; de fet, quan jo era petita el què deia el metge començava a tenir molt més prestigi que el que deia el mossèn. I això és molta, però molta, credibilitat. A casa, el meu pare, que li agradava tenir-ho tot ben lligat, tenia com a millors amics un mossèn – un petó des de la terra, Pare Maymó – un metge – un petó Pius! – i un dentista – un petó allà on siguis Oriol Muntanya-.

Doncs tornant al tema, que dono més voltes que un sucre d’aquells de núvol rosa, de fira, els metges són un col·lectiu al que tinc gran simpatia, no només pel seu prestigi, sinó perquè Semproniana està al costat de l’Hospital Clínic, i això es tradueix en gran afluència de metges al restaurant. I són tots molt simpàtics. També venen moltes infermeres, i també personal administratiu del Clínic. I, què voleu que us digui? Són tots molt simpàtics, sí.

I ara que he dit això…..torno a dir que estic contenta de no haver estudiat medecina i, en canvi, estic molt contenta d’haver acabat dedicant-me a la cuina. Perquè els pobres metges no acaben mai la feina, mai. A més d’haver d’estar pràcticament sempre connectats, quan van a festes socials, excursions per la muntanya, sopars amb amics íntims o al casament de la cunyada, a tot arreu on van els fan sempre treballar. Estan a punt de mossegar el canapè de salmó fumat i anet quan s’acosta el sogre de la mare de la tieta Emilia, i patapam, consulta al canto: – Escolta, tu que ets metge, tinc enceilofabremo supino, què haig de prendre? –

I és clar, llavors, costa que el canapè de salmó fumat amb anet t’entri bé. Encara podria ser pitjor, sí. Podria passar que el sogre de la tia de la germana d’en Lluís, vingués corrents a ensenyar-li al metge que està a punt d’endrapar un canapè de salmó fumat amb anet, l’evolució d’aquell gra de pus que tenia a la cama que gairebé es va transformar en una gangrena múltiple. Llavors, ni el canapè de salmó fumat amb anet ni el llagostí de Vinaròs. No entra res….o potser sí, perquè sinó els metges estarien desnodrits o fets una somaia, i en canvi els veig prou bé, deu ser que al final t’avens a tot. Però jo, davant la possibilitat de no poder menjar mai més canapès de salmó fumat amb anet o llagostins de Vinaròs, amb tranquil·litat, vaig optar per no fer la carrera de medecina.

En canvi, ai las!, amb la meva feina, les converses són la mar d’entretingudes. Tot comença amb les malalties – grips, celiaquies i mals de caps -. Però de seguida, la conversa es distreu i s’encamina sense guia a la cuina. Fins que tothom parla dels restaurants, els menús, els àpats i les receptes. A tot arreu on vaig, m’expliquen una recepta o una altra. M’encanta.

Fins i tot, l’altre dia em van explicar una recepta al vestuari del club. La MªAngeles, que se’n cuida de que el vestuari funcioni a la perfecció, em va explicar una recepta de xocolata, que ella la fa per Nadal i jo la vaig fer l’altre dia, en ple mes de febrer, un pèl modificada, i tothom va quedar més que content.

Es tracta d’una mena de torró de xocolata. Necessitem uns 200 gr. De fruita seca variada (avellanes, nous, ametlles i panses), 80 gr. de llard de porc de boníssima qualitat i 500 gr. de xocolata negra.

Fas fondre la xocolata i el llard de porc, al bany maria, afegeixes la fruita seca trinxada i emmotlles fins que prengui.

Jo vaig acabar el “pastisset de xocolata” amb una capa cruixent de xocolata. Simplement fonent 50 gr. de xocolata i banyar-hi 100 gr. de cereals d’esmorzar (tipus Corn Flakes). Jo ho faig a ull, però la qüestió és que no hi hagi molta xocolata, perquè es tracta d’un bany fi de xocolata. Un cop ben arrebossat, poso sobre la capa de xocolata amb fruita seca, que encara és calenta. I ho deixo refredar fins que qualla bé.

Ho acompanyo amb crema anglesa i uns grills de taronja

la recepta que em va donar la Mari Angeles al vestuari del club

Etiquetes: bombó de fruita seca, Receptes, xocolata
Publicat a Cuina tradicional, postres i pastisseria | 4 comentaris »

Els àpats creatius de Nadal

dimecres, 29/12/2010

Cada any, el dia de Nadal, em desplomo sobre una cadira, amb els peus plens de nafres i unes ulleres que no les supera ni el Dalmau. Són els senyals de les dues setmanes prèvies, el resultat dels sopars d’empresa que servim a Semproniana. No es tracta d’una nova moda basada en maltractar al personal del restaurant ni d’una penitència autoimposada, sinó, simplement que si en el menjador hi caben 100, hi acaben dinant 350, amb les mateixes cadires. Sembla una equació matemàtica impossible, però quan fem recompte, ens preguntem: – però com ho hem pogut fer? –

Nosaltres vivim els sopars d’empresa des de l’altre costat, cuinant i servint, i no us penseu que no ens ho passem bé, ens divertim coneixent tota mena de grups, d’empreses totalment diferents. El sopars d’empresa canvien com un mitjó la decoració humana del local. I cada grup és un món, que ens manté amb la imaginació ben desperta. Quan una parella dina o sopa al restaurant, miren la carta i trien. Però els qui organitzen el sopar d’empresa pateixen enormement, perquè al triar es senten molt responsables i, és clar, volen el millor per aquell àpat que només fan un cop l’any i tothom està molt il·lusionat. Per això, quan ens venen a veure per triar el menú, mai acaben escollint els menús que els oferim. Sempre acabem fent alguna cosa diferent, i això és molt divertit, sobretot quan ja ha passat l’àpat, perquè fins le moment d’autos el patiment el tenim nosaltres: Què els podem oferir, de diferent? Ho sabrem fer? És això el què volien?

I com que la memòria és selectiva, gairebé sempre oblidem els oblits (mai millor dit) i els petits fiascos que hem comès i, en canvi, ens queden els bons records, d’aquells clients que ens van plantejar un repte i, finalment, va ser tot un èxit per a el grup i per a nosaltres. El què sí que és cert és que en cada àpat aprenem alguna cosa nova i, fins i tot, ho hem acabat integrant en el nostre funcionament, a la nostra carta o a la decoració del restaurant.

Doncs, gràcies a un àpat d’empresa, som uns autèntics especialistes en un nou format d’àpat: “tants davantals, tants plats”. Es tracta de que els assistents al sopar, quan arriben, es troben els ingredients crus i, per tant, si volen sopar, se l’han de preparar. Normalment és una mena de sorpresa, tot i que els participants venen una mica alertats (sobretot perquè no vinguin amb talons de vint centímetres ni lluentons), de que els espera una mica de feina.

Els posem els davantals, els demanem (exigim!) que es rentin les mans i els dividim en tres grups, de cinc persones cada un. A cada taula hi ha els ingredients i els estris necessaris per fer un plat, i també un cuiner de suport (perquè en definitiva, s’ho han de menjar!).

Cada grup té, aproximadament, una hora per fer el plat que té assignat. Entre els membres del grup han d’inventar un nom pel plat i triar un portaveu perquè el presenti. No cal dir que les presentacions són hilarants i que la creativitat dels participants és insuperable (gairebé sempre).

El darrer taller que varem fer, va ser molt i molt divertit i, a més, va sortir tot boníssim. Aquí us deixo un resum fotogràfic i les receptes que vam cuinar.

Han de ser receptes que tinguin una llarga manipulació i una cocció curta. Han de ser plats que es comprengui bé tot el procés i que es puguin reproduir en una cuina domèstica, tot i ser plats festius, perquè els assistents al taller el facin en el proper sopar que tinguin a casa.

preparant les postres

preparant el suau de patata

aquest grup prepara el conill farcit de dàtils

concentració màxima en un llagostí

així s'ha de batre la xocolata!

emplatant les postres

: una fotografia artística de les postres

SUAU DE PATATA AMB CEPS, LLAGOSTINS I OU ESCALFAT

4 patates mitjanes

Una nou de mantega

12 llagostins

400 gr. De ceps frescos

Sal, pebre

4 ous

Vinagre

Per la salsa

Una ceba mitjana

Un tomàquet madur

Un gra d’all

Una fulla de llorer

Una branca de romaní

Una cullerada de farina

Un rajolí d’anís

Sucre, sal i pebre

400 ml de brou de peix

Bullim les patates amb pell en aigua abundant amb sal fins que estiguin toves, uns trenta minuts.

Les deixem refredar i les pelem, les aixafem amb una forquilla, barrejant-hi una nou de mantega, sal i pebre. Ha de quedar com un puré.

Saltem els ceps, a foc mig, amb una punta d’all i un raig d’oli, un minutet. Afegim la patata i barregem bé.

Pelem els llagostins, reservant les pells i els caps. En una paella amb un raig d’oli, posem els caps i les pells dels llagostins, i un els grans d’all. A foc mig, fem que treguin tot el suc. Afegim la ceba tallada, el tomàquet, una fulla de llorer, una mica de sucre, sal i pebre. Deixem que cogui tot plegat, a foc lent. Afegim un raig d’anís, i quan evapori, hi posem una cullerada de farina, deixem coure i finalment hi vessem el brou de peix. Fem coure uns deu minuts, fins aconseguir que els llagostins treguin tota la seva substància. Passem pel colador xinès. Ha de quedar una salsa ben lligada.

En una cassola amb aigua, sal i un raig de vinagre, bullim els ous sense closca, durant 4 minuts exactes. La clara ha d’embolicar el rovell, i aquest ha de quedar tendre.

Un cop passats els minuts pertinents, recollim l’ou amb una escumadera. Rentem els ous amb aigua i gel, amb l’objectiu de treure’ls el gust a vinagre i tallar-los la cocció i immediatament després, els col·loquem sobre paper absorbent.

Saltem els llagostins a foc ràpid, amb una punta d’all i un raig d’oli, un minutet perquè perdin la ruor.

En el moment del passe, posem el puré en un motlle, combinant-lo amb els llagostins, l’acabem amb la salsa de llagostins i finalment l’ou escalfat.

RABLÉ DE CONILL FARCIT DE DÀTILS I ESPINACS, AMB SALSA DE MOSTASSA

2 lloms de conill desossats

4 dàtils grans

50 gr. D’espinacs tendres

1 cullerada sopera de mostassa a l’antiga

Unes branques de coriandre

200 gr. De cuscús

Mig mango

Salpebrem els lloms de conill. Barregem els dàtils i els espinacs picats. Salpebrem i farcim el llom de conill. Lliguem amb fil de cuina.

Posem el conill en una safata i el coem al forn durant cinc minuts a màxima potència. Ara, afegim un raig de conyac. Mullem amb una mica d’aigua i el tornem a introduir al forn durant 15 minuts, a 180ºC.

Rehidratem el cuscús. Piquem el coriandre. Pelem i tallem el mango a daus. Barregem el cuscús amb el coriandre i el mango. Amanim amb oli i el col·loquem a la base del plat.

Tallem el conill i l’escalfem al forn, tapat amb paper d’alumini.

Servim el rablé sobre el cuscús i salsem amb mostassa.

CASSOLA DE XOCOLATA A LA TARONJA

Per la massa de xocolata

250 gr. De farina

175 gr. De mantega pomada

20 gr. De cacau en pols

100 gr. De sucre

1 ou

Pel farcit

300 gr. de xocolata del 70% de cacau

400 ml de nata líquida

1 raiget de conyac

1 ou

1 taronja

30 gr. De sucre

Barregem la mantega amb el sucre, incorporem l’ou i la farina tamissada amb el cacau. Emboliquem en plàstic film i ho refredem a la nevera. Estirem amb un corró i fem cassoletes de mida individual.

Preparem el farcit. Bullim la nata líquida i fonem la xocolata. Fora del foc, afegim el raiget de conyac i l’ou.

Farcim les cassoletes amb aquesta preparació i coem al forn, a 200ºC, durant deu minuts.

Mentrestant, preparem la salsa de taronja. Pelem la part taronja de la pell i la tallem a juliana, molt fina. La posem en una cassola, amb el sucre i un dit d’aigua. Coem lentament fins que el suc prengui textura de xarop.

Presentem les cassoles de xocolata amb els grills de taronja i la pell de taronja confitada per sobre.

Etiquetes: àpats nadal, ceps, dàtils, davantal, empresa, espinacs, llagostins, mostassa, ou escalfat, patata, plats, rablé de conill, taller cuina, taronja, xocolata
Publicat a pla dels àngels, postres i pastisseria, Receptes, Semproniana, Tallers | 5 comentaris »

Nadal 2.0…..10

dimecres, 8/12/2010

Nadal és sinònim a família i ens agrada fer el mateix de sempre, volem ser fidels a la tradició. Si unim família amb tradició i ho traslladem al tema que sempre ens ocupa, això és, la cuina, el resultat és explosiu: molta gent a casa menjant plats “tradicionals”, de cocció eterna.

Moltes famílies actuals han optat per la compra dels plats de sempre en botigues especialitzades o anar a passar les festes assenyalades al restaurant. En una opció o en una altra, s’exigeix que el menú sigui el de sempre.

Ahir vaig gravar un programa especial per a VOTV (Vallès Oriental Televisió) oferint idees pels àpats de Nadal. He volgut fer un cop de Nadal i capgirar la tradició. No pretenc menjar gaspatxo per Nadal en comptes de sopa de galets, però si que proposo donar un tomb als plats de sempre, un nou aire, que els faci més moderns, més adequats als temps actuals: coccions més curtes, lleugeres, fàcils, divertides i originals.

l'Albert, gravant els plats i, de fet, tot el programa especial de Nadal per a VOTV

En el meu menú de Nadal no hi falta de res:

Un aperitiu que doni “el pego”, sense haver de treballar gaire: terrina de foiegras amb escarola i vinagreta de mel i soja
Un plat tradicional actualitzat: canelons de bolets i castanyes, beixamel de ceps i oli de tòfona.
Un producte de sempre, versió lleugera: guatlles amb poma
Unes postres de restes: crema de torró dins d’una neula, salsa de xocolata i taronja

P.D. Perdoneu-me les fotografies que són…..com sempre, un desastre.

TERRINA DE FETGE AMB ESCAROLA

Ens cal un fetge d’ànec de 500 gr. Aproximadament

Sal, pebre, sucre

Brandi

Desnervem el fetge d’ànec i el deixem en aigua freda durant una hora. L’assequem i l’assaonem amb una culleradeta de sal, un pessic generós de pebre, un pessic de sucre i 4 cullerades soperes de brandi. El reconstruïm i l’emboliquem amb plàstic film, com si fos un caramel. Lliguem els extrems amb un nus sense aire en l’interior. Coem al microones, al 100%, 40 segons + 1 minut de repòs + 40 segons més. Deixem refredar i refrigerem un dia abans de menjar.

Netegem l’escarola i la tallem menuda, fem una vinagreta barrejant la mateixa proporció de mel i de soja. Amanim l’escarola. Tallem la terrina i posem una mica d’escarola amanida a sobre.

CRUIXENT DE GAMBES AMB FAVES I CARXOFES

Dues llesques de pa de motlle

6 gambes

2 carxofes

Un pot de faves tendres en conserva

Quatre grans d’all

Oli d’oliva

Pelem les gambes, els traiem l’intestí. Estirem un quadrat de plàstic film i a sobre capicuem dues gambes. Posem un altre quadrat de plàstic film a sobre i aixafem amb una fusta, fins aconseguir un carpaccio. Congelem.

Posem els caps i les pells de les gambes en una cassola, cobertes d’oli d’oliva, amb tres grans d’all pelats i tallats de qualsevol manera. Comencem a foc una mica potent i quan veiem que comença a coure, abaixem el foc al mínim, mínim i deixem que confiti. Comencem potent perquè els caps deixin anar el seu ju, però després volem que treguin tot el seu perfum.

Estirem un pa de motlle amb un corró i el torrem al forn. Ha de quedar cruixent.

Traiem les fulles verdes de la carxofa i la tallem molt fina. La ruixem amb unes gotes de suc de llimona.

Posem la carxofa sobre el pa cruixent. A sobre, hi posem la làmina de gambes congelada, unes favetes en oli i un dàtil tallat primet. Finalment amanim amb l’oli de gambes i ho salem lleugerament.

CANELONS DE BOLETS I CASTANYES, BEIXAMEL DE CEPS I OLI DE TÒFONA

20 plaques de caneló

2 porros

50 gr. de pinyons

400 gr. de bolets carnosos

50 gr. de mantega

10 castanyes

50 ml d’Oporto

Sal i pebre

oli

Per la beixamel

4 ceps secs

50 gr. de mantega

50 gr. de farina

500 ml de llet

60 gr de formatge emmental

Sal

Nou moscada

Posem els ceps a hidratar en aigua tèbia.

Pelem i piquem la part blanca dels porros i els ofeguem, a foc lent, en una cassola amb una barreja de mantega i oli. Quan siguin tendres, afegim els bolets nets i tallats a trossos, sal i pebre.

Apugem el foc i saltem perquè els bolets perdin l’aigua. Afegim l’Oporto i les castanyes, pelades i picades. Deixem reduir. Salpebrem.

Preparem la beixamel. Saltem els ceps en una paella amb la mantega. Quan siguin cuits, afegim la farina. La torrem i hi vessem la llet, a poc a poc, a mesura que anem batent, per evitar que es formin grumolls fins que prengui la consistència desitjada – es millor que quedi lleugerament líquida –. Salem.

Bullim les plaques de caneló en abundant aigua amb sal, durant uns quinze minuts. Colem, refresquem i estirem les plaques de caneló sobre un drap net.

Les farcim amb els bolets i els emboliquem amb cura.

Quan els vulguem menjar, escalfem els canelons, tapats amb plàstic film, al microones, durant un minut. I escalfem la beixamel, també al microones. Servim el plat

En una safata que pugui anar al forn, posem una base de beixamel, els canelons ben arrenglerats i acabem amb més beixamel i amb un rajolí d’oli de tòfona.

GUATLLES FARCIDES DE POMA. Un plat d’au que no atipa.

4 guatlles netes

2 pomes

1 porro

1 ceba

1 pastanaga

1 tomàquet

Dues fulles de llorer

3 grans d’all

1 rajolí d’Armagnac

Un raig de vi blanc

Una nou de mantega

Una culleradeta de cafè de farigola en pols

El suc d’una llimona

Sal i pebre

Oli d’oliva

En un recipient barregem una fulla de llorer, un all pelat i tallat, el suc d’una llimona, sal i pebre. Piquem fins que es faci una pasta. Introduïm aquesta barreja dins les guatlles, fregant l’interior perquè quedi ben embetumat.

Introduïm a l’interior de les guatlles, les pomes pelades i tallades a dauets, un rajolí d’Armagnac, una mica de farigola en pols i salpebrem.

Pelem i tallem la ceba, el tomàquet, els grans d’all pelats, una fulla de llorer, la pastanaga i el porro i ho posem en una safata de forn amb un raig d’oli. A sobre posem les guatlles farcides i les coem al forn preescalfat a 170ºC durant una hora. Hem de tenir la precaució d’anar mullant-les amb el seu propi ju.

Retirem les guatlles, posem una mica de farina sobre les verdures, mullem amb una mica de vi blanc i deixem coure uns cinc minuts més. Passem totes les verdures pel colador xinès, rectifiquem de sal, i afegim una nou de mantega amb la que emulsionarem la salsa.

Presentem les guatlles senceres amb la salsa.

CREMA DE TORRÓ, NEULES, XOCOLATA I TARONJA

Un torró de Xixona

Dos natilles o cremes catalanes

Una taronja

100 gr. De cobertura de xocolata

25 gr. De sucre

Un paquet de neules gruixudes, de forat gros

Ratllem la pell de la taronja i la coem amb sucre i aigua fins que quedi una salseta de taronja.

Pelem bé les taronges.

Triturem les natilles amb el torró de Xixona i ho posem dins d’una mànega pastissera.

Farcim les neules.

Fonem la xocolata, amb una mica d’aigua, fent una salsa de xocolata.

Servim les neules, amb la xocolata, acompanyada de la salsa de xocolata, uns grills de taronja i una mica de salsa de pell de taronja.

: això representa que és la coca de gambes, carxofes, faves i dàtils

Etiquetes: canelons blets i castanyes, crema de torró i neules, cruixent gambes faves i carxofes, guatlles farcides de poma, menú nadal, Terrina fetge, VOTV
Publicat a ada parellada, Amanides, Cuina tradicional, General, postres i pastisseria, Receptes | 7 comentaris »

Cuinar sense cuina

divendres, 3/12/2010

Doncs com us explicava en el darrer post, he fet una gira per diversos centres del Corte Inglés, per presentar el llibre “Com fet a casa”, i cuinar algunes de les receptes, que es fan sense cuina ni res de res.

Val a dir que l’afluència de públic va ser espectacular, impressionant, fins a 130 persones es van aplegar al Corte Inglés de Sabadell. Cal dir, també, que em vaig posar molt nerviosa davant tantes persones, i que alguna pífia vaig fer. Però, quan ja havia rodat pels sis centres restants, el taller va quedar rodonet. O sigui, que ja ho sabeu, si us cal un taller de cuina sense cuina ni aixeta, allà vaig jo amb els meus aperos…..

El millor de la gira ha estat que a cada Corte Inglés m’he nodrit de noves receptes, d’idees sensacionals. A Sabadell, m’explicaven un pollastre amb prunes i pomes. Es tracta d’un pollastre a l’ast, dels que vénen envasats al buit. Al líquid que queda a la bossa, hi hidraten unes prunes seques, hi afegeixen una mica de ceba confitada i, finalment, unes pomes. Tot plegat ho fan coure fins que queda amalgamat. Trossegem el pollastre, l’escalfem i el servim amb les prunes i la poma.

A Cornellà m’explicaven una recepta de llobarro amb olivada. El llobarro, obert i untat amb olivada, com si fos el farcit d’un entrepà i cuit al forn, quinze minuts, a 180ºC. L’acompanyem d’un llit de patata i ceba, tallada molt fina.

A Can Dragó em deien que el torró tou sobrer de les festes de Nadal era ideal per fer el romesco. En comptes de triturar-hi ametlla, hi posen un tros de torró.

Sensacionals idees que van rivalitzar i, fins i tot, guanyar a les meves propostes.

Torrada de figues i pernil.

4 llesques de pa de motlle sense crosta

100 gr. de formatge d’untar, tipus Philadelphia

50 gr. de pernil serrà

8 figues

Orenga

Pebre vermell picant

Estirem el pa de motlle amb un corró. Ha de quedar ben fi. El torrem al forn, a 180ºC, uns cinc minuts.

Mentrestant, barregem el formatge d’untar amb una cullerada d’orenga i una culleradeta de pebre vermell picant.

Tallem les figues a làmines, no molt gruixudes.

Untem la torrada amb el formatge d’untar, cobrim amb làmines de figues i acabem amb unes làmines de pernil. Servim immediatament, ja que de un altre forma, el pa s’estovaria excessivament.

En el cas de que no tinguem ganes, temps ni paciència per fer la torrada de pa de motlle, podem substituir-la per una torrada comprada. I com de figues no n’hi ha tot l’any, també podem substituir-les per un altre fruita, per exemple, amb unes làmines de raïm negre, meló, o unes làmines de papaia. La qüestió és trobar-hi un toc fresc.

Amanida de mango amb chatka i vinagreta de fruits vermells

1 mango no massa madur

Un pot de chatka o una bossa de surimi ratllat

Una bossa d’herba de canonges

Flor de sal

50 gr. de melmelada de gerds

Un raig de vinagre

100 ml d’oli d’oliva

Pelem el mango i el tallem a làmines fines, rectangulars, de manera que ens quedi en forma de caneló quan l’enrotllem sobre sí mateix.

Posem una cullerada de chatka en el centre de la làmina de mango i enrotllem sobre sí mateix.

Preparem la vinagreta de gerds, simplement dissolent la melmelada de gerds amb un raig de vinagre. Emulsionem amb un raig d’oli.

En el cas que no tinguem màquina de tallar embotit o el mango estigui molt madur, trinxem el mango i el posem en la base d’un motlle d’aquells metàl·lics foradats per tots dos cantons. Amanim amb una mica de vinagreta de fruits vermells i acabem amb el surimi ratllat.

També podem fer quadradets de mango, fem un forat amb un estri d’aquells de fer boles de meló, on hi posarem una gota de vinagreta de fruits vermells. A sobre, hi posem el surimi ratllat.

Acompanyem amb canonges, amanits amb la vinagreta de fruits vermells i una mica de flor de sal.

Coca de carxofes i tomàquet

1 paquet de tarteletes de pasta brisa

1 pot de paté de carxofa

1 tomàquet gran i carnós

Una llauna de 48 gr. d’anxoves en oli

Una cullerada sopera de sèsam torrat

Una cullerada d’olivada

És tan senzill com pelar el tomàquet, buidar les llavors i tallar-lo a daus.

Farcir les tartaletes amb una cullerada generosa de paté de carxofa, uns daus de tomàquet, una anxova en cada tartalete i una petita cullerada d’olivada. Amanim amb una mica d’oli de les anxoves. Espolsem sèsam torrat per sobre i ja estarà a punt per menjar.

No li afegirem sal, perquè l’anxova i l’olivada són suficientment salades. Tot i això, es pot afegir una mica de sal a sobre el tomàquet.

Postres ràpides de taronja

4 natilles

2 taronges grans

Un tros de xocolata

Tallem la taronja de manera que no quedi res de la part blanca. La distribuïm tapant la base del plat que anirà a la taula. A sobre col·loquem un parell de cullerades de natilles, ben disposades i ratllem xocolata per sobre.

Podem substituir la taronja per qualsevol un altre fruita: poma, plàtan, nespres o pinya. Totes les fruites queden bé amb les natilles, però la taronja és un bon contrapunt per les natilles, tant pel seu color com pel gust, ja que la seva natural acidesa ajuda a equilibrar la dolçor de les natilles.

Aquestes són unes postres tremendament senzilles, per tant és molt important com les presentem al plat, com les col·loquem perquè quedin vistoses i atractives. Una pura qüestió d’estilisme.

Si ens ha quedat una barra de torró tou al rebost, la triturem amb dues natilles i posem la crema en una màniga pastissera. Farcim unes neules de broc gros i les disposem sobre una salsa de xocolata. Acabem amb uns grills de taronja.

Com sempre, ni una fotografia…..

Etiquetes: coca carxofes, Corte Inglés, mango i surimi, postres, sense cuina, taronja, torrada de figues, torró
Publicat a ada parellada, llibres, postres i pastisseria, Receptes, Tallers | 2 comentaris »

Halloween, huesos de santo & panellets

dilluns, 1/11/2010

Mig país està entusiasmat de passar la nit del 31 cridant “truco o trato”, disfressat de nòvia cadàver i ballant com un esquelet amb una carbassa amb dents monstruoses, i la resta del país està horroritzat de veure com les nostres moribundes tradicions moren lànguidament en la nit dels morts vivents.

Abans de continuar amb dissertacions diverses, em posiciono: a mi no m’importa que Halloween s’hagi instal·lat en les nostres vides amb total naturalitat. Tot el què sigui festa i faci frissar el món sense fer mal a ningú, ha de ser benvingut sense embuts ni prevencions. Al meu parer, Halloween pot conviure feliçment amb la castanyera, i augmentar la festa, de la mateixa manera que l’arbre de Nadal conviu amb el Jesuset, el Pare Noel, els mitjons, els torrons i el patge Sulyman.

Aquest nostre país és un país fort i potent, en quant a les tradicions, som un país que sap que Halloween és una festa estrangera que hem deixat entrar perquè ens diverteix, i per això l’anomenem amb el seu nom autòcton i no li diem Xalogüin (pronunciïs amb “xeix”, siusplau). És una festa que suma, que fa ballar a la castanyera, tot menjant panellets i moniatos. En resum la festa es basa en el següent: disfressar-se de mort vivent, pintar-se la cara amb sang i cicatrius, anar de casa en casa demanant duros tot dient “truc o tracte”, amb una castanya en una mà i un panellet a l’altre. Per tant, la diversió juntament amb la teca del país que, de fet, és en l’únic que es basava la castanyada, en menjar dos panellets i tres castanyes.

He passat la castanyada a Vigo (coses de ser mare de navegant d’Optimist) i, en una pastisseria de la ciutat de les Ries Gallegues, a l’aparador hi havia exposat una enorme safata de panellets de pinyons. Al preguntar a la mestressa si el panellet era un dolç típic de Vigo, la cara d’estupefacció va ser brutal: – ¡Ainda non! – i aquí va acabar el diàleg (la dona era eixuta en paraules). – ¿Y como les llaman aquí? – vaig preguntar.

panellets de Vigo, amb aroma de les Rias

- Bueno. Pues con su nombre, “panellet”. A los croissants les llamamos croissants, no les vamos a traducir, ¿Verdad?; pues a los panellets, les llamamos panellets.

Ha quedat clar, oi?

huesos de santo, el dolç típic d'aquestes festes a Galicia

Doncs això, que als gallecs els agrada els panellets i els fan i punt. Però no deixen de fer els “huesos de santo”, un massapà farcit, típic d’aquestes dates, i bunyols de crema, Halloween i festes de meigas. Tot hi cap, això sí conservant el nom, perquè quedi clar que els panellets no són d’allà.

El pa amb tomàquet també els agrada, tant que en un restaurant li han dedicat un lloc destacat en la pissarra de l’entrada, amb el nom autòcton de “pa tumaka”. Toma ya! Visca Jaluin!

Tapas típicas galleguiñas

Publicat a biografia, Cuina tradicional, General, postres i pastisseria, viatges | 20 comentaris »

Mi mamá me mima

diumenge, 17/10/2010

No sóc de la generació que aprenia a escriure i a lletrejar amb la mítica frase de MMMMMMi MMMMMaMMMMMá MMMMe MMMMMiMMMMMa, però suposo que més o menys com a tots els nens, m’alimentaven més les moixaines que els macarrons. Siguis de la generació que siguis, necessites que et mimin. En català podem mimar i ser mimats, però no ens poden fer mimos…..sinó que ens han de fer moixaines. En una contra a l’AVUI de fa una colla de temps, l’Eva Piquer explicava, amb aquella alegria, una proposta de regal que es va posar de moda aquestes darreres vacances de Nadal, una interessant iniciativa que es basava en regalar capses buides, en les que s’anunciava que a l’interior de la capsa hi trobaríem 1.400 petons, o 6.175 abraçades o 876 mimos. Gran part dels diners recaptats estaven destinats a una obra social. L’Eva deia, amb aquella alegria, que la iniciativa li semblava molt bé, però que en cap cas compraria la capsa amb els 876 mimos, perquè no sabria on posar tantíssims personatges amb la cara ben pintada de blanc fent ganyotes, per casa seva. I és que uns mimos, podrien ser uns mims, a més estirar, però no són mai unes moixaines. I de la mateixa manera que el “tinc que”, i el “bolso”, en aquest país on vivim els “mimos” són ben presents.

I més enllà de la part benefactora, des del punt de vista econòmic, aquestes capses buides de materialisme i plenes de bons desitjos són una manera de fer palès que un cop pares i avis falten, no ens queda altre remei que “comprar” les moixaines.

Quan fa massa dies que treballo sense aturador, em sento realment cansada, i he repartit dosis immenses d’atencions i moixaines a família i amics, em compro la meva particular capsa de “mimos”. I així va ser la setmana passada. El meu marit i jo varem agafar el cotxe i ens vam escapar 20 hores a la recerca de moixaines. Hi ha qui busca bolets a Osona i el Ripollès, nosaltres busquem moixaines.

PRIMERA SESSIÓ DE MOIXAINES. TORRE SIMÓN

El nostre atrotinat cotxe ens va portar a Tona, a Torre Simón http://www.torresimon.com/, una delícia de restaurant, emplaçat en una antiga torre d’estiuejants, de l’època dels indianos. La rebuda va ser espectacular i l’àpat digne de crònica. La Montse cantava els plats i se’ns va fer molt difícil triar. Però finalment, bolets de primera collita amb la untuositat d’un ou cru van ser la primera proposta. Calamars amb fals rissoto, una tatin de foie, corball i unes postres de xocolata van confirmar que en Jordi Verdaguer és un dels bons cuiners que defensen la gastronomia d’aquest país.

: els bolets amb rovell d’ou

corball amb salsa de carbassó

SEGONA SESSIÓ DE MOIXAINES. MAS LA SERRA, DE PRUIT

Alegres com ho poden estar unes castanyoles després de beure mitja ampolla de vi, vam enfilar cap a Pruit, on l’Eli i en Jordi maneguen un preciós hotel rural, envoltat d’ovelles i d’immensos prats verds. Tenint en compte que el més verd que veig a Barcelona són els plataners de davant de Semproniana, es comprèn que quedés corpresa. Era un dia laborable, i a Mas la Serra, http://www.maslaserra.com/vam estar sols. Els detalls van ser constants i el sopar antològic. Crec que mai havia tastat una samfaina tan ben confitada, fins el punt que semblava ben bé una melmelada. El bacallà que acompanyava la superba samfaina era indescriptiblement ben fet. El pa, acabat de coure, les postres impressionants: figues de plena temporada amb crema de llet. Plats nets, en la concepció, l’execució i el resultat….atès que no va quedar ni una engruna al plat.

L'Eli, en Jordi i en Santi prenent una cerveseta al porxo de Mas la Serra

figues a la crema

Ben sopat i ben sopats, l’Eli i en Jordi ens van regalar conversa a la vora del foc, amb un Parxet.

un Parxet a la vora del foc

TERCERA SESSIÓ DE MOIXAINES. L’ESMORZAR EN UN DIA CLAR

I un cop llevats, l’esmorzar a taula: suc de taronja, formatges de Cantonigros, embotits dels bons, llonganissa de can Sendra de Vic en cos present!, croissants calents i el cafè per espavilar-nos, que malauradament, s’acabava el dia de sentir-se com uns reis i havíem de tornar (com sempre, escopetejats, direcció Barcelona)

sucant pa

última foto abans de marxar

L’Eli i en Jordi ens van acompanyar fins la porta del cotxe i, traient sorpreses de la xistera, ens va regalar una bossa plena de pebrots verds de Girona, del seu hort.

pebrots de Girona, de l'hort de l'Eli.

A casa estant, vaig decidir que als pebrots els calia un “llit” tan tou com el de Mas la Serra i els vaig transformar en un pa de pessic. La idea va sorgir del darrer CUINA, on la Carme Ruscalleda proposa una coca de tomàquets verds. I vaig pensar, per què no? La faré de pebrots verds de Girona, que servida tèbia amb un didalet de formatge cabrales ha fet les delícies dels clients de Semproniana. Una coca que, al mossegar-la, deixava escapar uns quants mimos recollits en aquelles vint hores reconfortants.

LA RECEPTA

Per a la confitura de pebrots verds

500 gr. de pebrots verds a làmines fines

50 gr. de llimona sencera laminada

400 gr. de sucre

1 canó de canyella

per al cóc

4 ous grnas

200 gr. de sucre

50 gr. de mantega pomada

125 gr. de farina

20 gr. de llevat químic

Poseu tots els ingredients de la confitura i el canó de canyella en una cassola i poseu-ho al foc just perquè arrenqui el bull. apagueu el foc i deixeu que maceri unes quatre hores.

Ara, torneu a posar la confitura al foc i deixeu-la coure 20 minuts.

Fem el cóc: Amb un batedor elèctric munteu els ous amb el sucre fins aconseguir una textura ferma i escumosa. afegiu-hi delicadament la mantega i la farina mesclada amb el llevat.

coeu al forn, a 190ºC, 30 minuts.

una foto desastrosa del cóc de pebrot verd. ha quedat excepcional, però

Etiquetes: cava parxet, Eva Piquer, mas la serra de pruit, mimos, moixaines, Pruit, torre simón
Publicat a biografia, Cuina tradicional, Cuiners, Esmorzar, General, postres i pastisseria, Receptes, viatges | 15 comentaris »

Què fer quan se t’acaben els torrons

divendres, 24/09/2010

Doncs, molt fàcil: anar a Agramunt.

I això és el què he fet. He anat a Agramunt a conèixer i a comprar molts torrons per afrontar la temporada. I he tornat com un torronet i feliç com un anís, perquè entre altres dolceses, a Torrons Vicens, la casa que m’ha acollit per fer l’aventura torronera també hi fan anissos.

Només entrar-hi l’olor ja t’indica que som a una de les cases més dolces del país, del calibre de la suma de la fabrica de xocolata i la casa de Hansel i Gretel

L’Elisabeth Vicens ens rep i ens porta a veure la botiga, una autèntica bacanal per a un exercit de formigues, on el sucre és el protagonista indiscutible. El catàleg de llepolies és inacabable i avorrit de transcriure en una llista, així que us emplaço a que ho descobriu vosaltres mateixos, perquè la botiga és oberta tot l’any.

l'Elisabeth Vicens i la meva filla Francesca a la botiga de Torrons Vicens

Els ulls ben tips (encara no els hem tastat), l’Elisabeth ens fa de guia per Agramunt. Coincideix que hi ha mercat, i com si estigués abduïda per les parades, no me’n puc estar de comprar a la pagesa. L’Elisabeth em reclama! No et despistis! Però, Elisabeth, tu m’havies promès una visita dolça i acabo de trobar uns tomàquets “caramel”! No puc passar-los per alt! Mig quilo de Tomàquet caramel a la bossa i cap a l’Espai Guinovart.

el mercat a Agramunt, on he descobert els tomàquets caramel

Guinovart és fill d’Agramunt, tot i que no hi vivia de petit. Però hi va anar a passar la guerra. En l’espai Guinovart les obres són un reflex de la seva infantesa durant la guerra a Agramunt. La cabana de pastor on va passar els dies dels bombardejos, la sega i la batuda del blat – la vida a pagès de l’Urgell – i els colors de les estacions. La guia ens trasllada a la vida quotidiana del petit Guinovart.

l'escultura que va fer Guinovart per Agramunt: el torró i la xocolata

De Guinovart a l’església de Santa Maria: la portalada principal és bellíssima, extremadament treballada. Val la pena estar-s’hi una estona mirant amunt gaudint de les filigranes, sobretot perquè a partir d’aquest moment mirarem cap avall. Anem a visitar el refugi antiaeri que es va construir, en un temps rècord, per protegir a la població dels intensos bombardejos que Agramunt va patir el 1938. La població va quedar molt malmesa i la lluita és contra l’oblid. És molt important que les generacions que no la van viure, coneguin l’horror de l’odi. Impacta la visita al refugi, on gràcies a uns plafons amb fotografies i textos entenem i ens situem en el dur moment.

I, ara sí, ara anem a conèixer la fàbrica. Ens vestim per l’ocasió: bata i barret, i entrem sense embuts a veure el procés del torró més tradicional de Catalunya. La fàbrica està a ple funcionament, s’està elaborant el producte per a la campanya de Nadal. Les peroles, immenses, estan plenes, cada una de les peroles és un procés del torró, així doncs, entenem perfectament el procés.

A la primera perola, escalfen la mel.

A la segona perola, es munten les clares, lentament, amb l’almívar. És una merenga italiana, és a dir, l’almívar calent va coent les clares, al mateix temps que la batedora les munta

A la tercera, es barreja les clares i la mel, la massa adquireix el color característic de blanc trencat del torró d’Agramunt. S’hi afegeixen les avellanes torrades i pelades i un artesà les integra amb una pala, delicadament, tenint cura de que les avellanes no es trenquin. D’un res que no vaig tirar-me de cap a aquesta perola, per quedar banyada de sucre i avellanes.

Quan la massa es refreda lleugerament, comença l’envasat. Es porciona, es folra amb el pa d’angel i voilà! Ja el tenim

Giro el coll i al darrera, unes immenses caixes contenen torró tou, em temo que em desmaiaré, – Com m’agrada el torró de Xixona! – exclamo amb vehemència. Haig d’aguantar a l’Elisabeth, ella sí que ha estat a punt de desmaiar-se, a resultes del síncope, àtac de cor i feridura que acaba de patir al sentir la paraula “Xixona” en el temple del torró d’Agramunt. Haig d’acceptar que sóc una poca traça, però tenim molt endins, d’antic, que els torrons d’ametlla tova són de Xixona. I és clar, la paraula brolla sola, sense control. La tractem com un genèric, de l’estil de les vambes, el celo o el Túrmix. Ara, si no vols que la teva immersió a la perola de la mel bullent “sembli un accident”, t’aconsello que oblidis, aniquilis i destrueixis la paraula Xixona del teu cervell i de la teva boca en el precís instant de traspassar el rètol de la carretera on posa “Agramunt”.

Tenim gana, i la meva filla, que ens ha acompanyat a l’excursió, posa el dit a totes les peroles, xocolates, almívars i mels que troba a la fàbrica.

en Santi i la Francesca fent anar una mena de morter per la xocolata a la pedra

L’Elisabeth ens porta a dinar a l’Hostal del Carme, a Tàrrega. Ens acompanya el sr. Velasco, el propietari de Torrons Vicens. Mentre ens desgrana la seva història personal i professional, de superació, esforç, treball incansable i constància, entenc perquè es dedica a fabricar el torró d’Agramunt. Per dins, el sr. Velasco, és fort com el torró, no es doblega per res, ni per la humitat, ni el fred, ni el pas del temps. Per fora, és pa d’àngel, suau, blanc, sense taques ni parts fosques. I el sr. Velasco és, sobretot, una persona de tracte dolç, dolcíssim. Tants anys envoltat de sucre, mel, xocolata i garrapinyades han endolcit la fortalesa del sr. Velasco. Sembla ben bé que, de petit, hagués caigut a la marmita del torró d’Agramunt, a l’estil Obèlix, perquè al sr. Velasco no se li acaben mai els torrons.

L’excursió a Agramunt ha estat totalment alimentària: ens hem nodrit de cultura, d’història, d’ofici i, per postres, la guinda (en aquest cas, molt escaient), hem gaudit de la humanitat del sr. Velasco.

el sr. Velasco, que va caure a la marmita dels torrons quan era petit.....

Etiquetes: agramunt, església de santa maria, Guinovart, refugi antiaeri, Sr. Velasco, torró tou, torrons vicens
Publicat a ada parellada, Cuina tradicional, General, postres i pastisseria, viatges | 6 comentaris »

Penjada, R-Penjada i R-Eg-ADA

dimecres, 15/09/2010

Aquests dies, si em busqueu, em trobareu penjada. Sí, i no exagero gens. Estic ben penjada. No estic penjada d’una persona, ni penjada d’un pal, ni penjada d’un tomàquet d’aquells que descobreixo però fa més de cent anys que es conrea.

Aquests dies, estic penjada d’una farola. No d’una farola, de moltes, una darrera l’altra. Us repto que em busqueu.

Costa de veure’m, estic amagada i sóc petita, ben petita allà dalt. Però hi sóc. Què carai!

Estic amagada, que no és el mateix que amaRgada, què és ben curiós com una R pot canviar la manera de veure i viure la vida!

Em trobareu sota l’ “obstacle a la francofonia” com diu el Màrius Serra en els mots encreuats que fa a la Vanguardia i que em diverteix molt barallar-m’hi els dies que tinc un quart d’hora de festa.

Estic sota una R. Podría ser una R de repera, de rap, de recuit, de peix de roca o de tomàquet de ramellet. Però sóc sota una R del cartell de la Mercè 2010.

el cartell de les festes de la Mercè 2010

I com n’estic d’ufanosa! Més contenta que unes cireres penjades a les orelles d’una nena.

A mig post, vaig al lavabo, al vàter (per ser més concreta), on llegeixo columnes de diaris i altres lectures (la lletra petita del gel de bany, per exemple) que siguin curtes o tinguin la mida justa per ocupar l’estona de la feina que vaig a fer al vàter (no us penseu que faig coses molt diferents a la resta de la humanitat, al vàter)

Mentre faig la feina que sempre faig al vàter, llegeixo la columna de Fernando Trueba al DOM d’El Periódico (12/09/10. Num. 417). La columna porta per títol “L’ego i l’art de passejar-lo”. Diu en Trueba: “L’ego és un destorb, una nosa, una barrera. (…) L’educació dels nens consisteix de manera fonamental en la limitació del seu ego. (…) Les demostracions d’ego, paradoxalment, solen aparèixer provocades per la inseguretat de l’ego, els complexes i les carències internes (…) La intolerable desproporció de l’ego produeix un ésser perjudicial, en queixa permanent, enlluernat per possibilitats obagues, manipulador per treure profit, tan perillós com el que, per desajustos d’ego, perpetra demostracions violentes o de sàdica reafirmació..”

Ostres. Què fort. Jo que estava escrivint, amb tot l’orgull que pot cabre en una ciutat com Barcelona, que em sento afortunada i elegida!!

Com equilibrar la il·lusió d’explicar que en Claret Serrahima – el dissenyador gràfic que m’ha triat, a mi i a trenta persones més, – m’ha regalat el privilegi de fer una lletra per al rètol de la Mercè, amb tot aquest rosari de crítiques a l’ego?

Perquè sí, el fet d’haver format part del grup dels selectes, m’ha fet pujar l’ego. Estic d’ego pujat. Estic R-EG-ADA. Tinc penjat l’ego en les faroles de la ciutat, en forma de R.

Sort que una part de la columna d’en Trueba m’ha deixat acabar tranquil·lament la feina al vàter! “L’ego, si n’agafem una fracció, és fonamental per sobreviure. Un el necessita, és l’única medicina per a les decepcions, els desastres, els contratemps i les desmesures de la vida. Però, com tot, la veritat absoluta resideix en la proporció”.

Salvada. Puc anar amb l’ego ben tranquil. Perquè la proporció la tinc ben mesurada. Si em vols trobar, si em vols veure, allà a dalt la farola, necessitaràs uns prismàtics d’alta potència i moltes diòptries. Exigències del guió i del disseny, el nom de tots els qui hem participat és petitet. Lletra de cos 12, a 4 metres d’alçada, costa de veure….!

I, per acabar d’arrodonir la “proporcionalitat” de l’ego, ens mirem la R amb la família (amb primàtics), i els meus fills exclamen: – Mare, aquesta R és una mica sosa, no? Li falta sal, sucre i pebre! – (és potser el pitjor què mai em podien haver dit!)

eRgo l'EGO!!!

El meu ego està a dalt d’una farola, ben alt, però els peus els continuo tenint ben plantats a terra. Això sí, en Claret Serrahima m’ha proveït de la fracció d’ego necessària per sobreviure i afrontar la tornada de les vacances.

Gràcies Claret per apujar-me l’ego. Gràcies Fernando, per ajudar-me a explicar-ho amb la “proporció” justa. Gràcies, fills, per fer-me notar que no he executat amb gràcia i salero l’encàrrec. Que ja ho he après, que en egos i en pastisseria, el desori amb els grams i els quilos pot acabar amb un gran desastre!

Ups! I la gastronomia???? L’he oblidada, en aquest post!

Podríem lligar-ho si consideréssim que passejar per Barcelona, amb el cap ben alt, mirant de trobar la R i el meu nom en els cartells de la Mercè és una bona manera d’acabar un àpat!!!

Però si aquesta solució no us fa el pes, us passo la recepta d’un pastís de formatge que us farà pujar l’ego quan el doneu a tastar als vostres amics o, si més no us farà pujar l’ego en versió grams a la bàscula!

KÄSEKUCHEN

Recepta de la meva amiga ROSER ORRA

Per fer la massa

Ingredients:

1 ou

200 grams de farina

75 grams de sucre

75 grams de mantega

1 cullerada de llevat químic

1 beina de vainilla

En el robot de cuina posar la farina, el llevat, el sucre, la mantega a daus (que no estigui tova), l’ou sencer i les llavors de la beina de la vainilla. Amassem un minut, a mitja potència.

Estirar la massa amb el corró.

Untem un motlle amb mantega i enfarinem.

Cobrim el motlle amb la massa, la base i els laterals.

PER AL FARCIT:

4 ous

3 “QUARK DE DANONE” (o 750 grams). També es pot fer amb mascarpone o amb formatge frescs.

60 grams de maizena

150 grams de sucre

La pell ratllada d’una llimona

250 ml de llet

1 beina de vainilla (pot ser la beina que hem tret les llavors, abans)

Infusionem la beina de vainilla, en la llet.

Muntem les clares a punt de neu amb una culleradeta de sucre i les reservem.

En un recipient posem els Quarks, el sucre, la ratlladura de la pell de la llimona, els rovells d’ou, la llet i ho batem fins aconseguir una massa homogènia i escumosa. Després afegim els 60 gr. De Maizena i les clares muntades, amb cura de que no s’abaixin.

Ho posem al motlle i ho coem al forn, preescalfat a 170ºC. Posem el pastís en el terç inferior del forn i coem durant 70 minuts.