Arxiu de la categoria ‘Personatges’

Nova iniciativa a Semproniana: Sopar amb MĂ rius Serra. 22 de febrer

dijous, 16/02/2012

Les lletres tornen al carrer RossellĂł, 148.  Semproniana, situat en una antiga editorial, reprèn la seva connexiĂł amb el mĂłn literari per fomentar el contacte entre els lectors i els noms mĂ©s destacats de la literatura actual. L’Ada Parellada i l’Ada Castells conviden a sopar, un dimecres al mes, un escriptor perquè ens reveli quin Ă©s el seu proper projecte inèdit. Es limita l’assistència a 20 comensals per afavorir una bona conversa. El sopar que se serveix tambĂ© Ă©s inèdit i estĂ  basat en l’obra de l’autor.

Dimecres inèdit

Ada Castells i Ada Parellada
us proposen: Un dimecres inèdit

22 de febrer a les 21:30h hores

Sopar amb l’escriptor

MĂ rius Serra

a Semproniana

Menú inèdit inspirat en

MĂ rius Serra:

Ravioli Venècia

CloĂŻsses arrebossades, picants

Macarró XL farcit de carn d’olla,

Brick de brie amb dĂ tils i salsa de Chartreuse

K  Truita de patates amb enĂ­gma de foie….

I després

Un peix que bé podria ser parent de la carpa Isidora

Ca N’Estruch Blanc

Marmellans Negre

Amb la col·laboració de:

Time Out i Escola d’Escriptura de l’Ateneu.

Preu: 40.00€

Preu especial per alumnes de l’escola: 32.00€

Inscripcions: semproniana@semproniana.net

www.semproniana.net

 

Places limitades a 20 comensals

Un debat sempre interessant. Cuina tradicional o tecnologia a tot drap?

dijous, 16/02/2012

Un honor i un plaer compartir taula amb Milagros Pérez Oliva, Claudi Mans, Tana Collados, Toni Massanés i Eva Pomares.

GrĂ cies a l’ACSA: Agència Catalana de Seguretat AlimentĂ ria

http://www.occ.upf.edu/img/imatges_cms/QSAM7-CAT.pdf

 

 

 

 

 

LĂ­dia Heredia. Entrevista al Lecturas

dimecres, 15/02/2012

Somriu, riu, parla. Vital i molt predisposada a passar-ho bé. El seu lema és “estar contenta”. Això sí que és una bona manera d’afrontar la vida.

Amb la carta a la mĂ ….

No sĂ© què triar, m’ho menjaria tot. Mai m’ha passat de dir que no m’hi cap. SĂłc una persona que tinc gana. A mĂ©s no hi ha res que no m’agradi, res…potser arrufo el nas amb els menuts, però tambĂ© els menjaria

Quin aliment no faltaria mai a casa teva?

La pasta. És tan versàtil que en podria menjar cada dia sense cansar-me’n. I l’arròs, que em transporta a casa de les àvies.

Quan es parla de menjar sempre surten les Ă vies!

I les meves dues iaies coincideixen amb l’arròs! Divideixo els menjars en bons i en entranyables. L’arròs amb galeres i crancs és bo, boníssim; el cuina l’àvia Pepita, una excel·lent cuinera. L’arròs bullit fins l’extenuació, gairebé desfet, és entranyable, i és territori de l’àvia Isabel.

Com és l’arròs de l’àvia Pepita?

Només de peix, res de costella ni de conill. Gràcies a l’àvia Pepita sé menjar com cal galeres i crancs, i les espines no em fan cap angúnia. És molt important! Perquè hi ha molts peixos saborosos que no es mengen per les espines. Jo he ensenyat a menjar-ne als meus fills i per a ells les espines no són cap pega, ni els fa mandra.

I la mare no és protagonista dels teus records alimentaris?

Mira, recordo quan tenia uns deu anys, a Mallorca, un estiu, uns fideus gruixuts, amb caldet de peix. Va ser un clic a la meva vida. A partir d’aquell moment vaig gaudir del “menjar de grans”.

Què vols dir?

Que a partir d’aquell moment el meu pare sempre deia una frase que a la meva germana i a mi ens feia molta gràcia “què barates em sortíeu quan no havíeu descobert els escamarlans i encara gaudíeu del pollastre arrebossat!”

Dinaves a l’escola?

Com que a Badalona tot està a tocar, l’escola pública estava molt a la vora de casa l’àvia Pepita i dinàvem a casa seva. Com ens peixava!! Ens ho feia menjar tot! No faltava mai dos plats i un bol d’amanida al mig de la taula! Però no em suposava cap trauma, eh? Sempre he estat bona menjadora

T’agrada menjar?

Sí, gaudeixo molt. I tinc gana. Si haig de fer alguna cosa important, sempre procuro fer-ho després de menjar, perquè sinó no estic d’humor. Primer mengem i, després, si cal, discutim.

 

I cuinar?

Ep! Estàs al davant d’una gran pinxe de cuina! El meu marit, en Martí, és un apassionat de la cuina. Gairebé és un professional! Té títol i tot. Va fer un curs d’un any a l’escola Hoffmann. La veritat és que a casa mengem de meravella. Em cuiden molt. La meva especialitat són les postres

 

Fas servir llibres de cuina?

No gaire. Ara bé, el llibre de la Montse Seguí, Cuinar és Senzill és infalible! D’aquest llibre en faig un soufflé de formatge que surt fins i tot en circumstàncies extremes! Una vegada se’ns va acabar l’ampolla de butà a mitja cocció del soufflé i va sortir bé!

SoufflĂ©, tĂ­tols de cuina…la vostra nevera deu fer molt goig!

SĂ­. Cada dissabte anem a comprar a plaça: el peix i els llegums…Mmmm! Cada vegada m’agraden mĂ©s els llegums, al congelador de casa no hi falta mai, mai, uns cigrons cuits. És un sopar deliciĂłs: cigrons amb un raig d’oli. Valorem molt la qualitat. Ja sĂ© que hi ha congelats excepcionals, però jo mai he comprat un peix congelat.

Ni les gambes?

Les gambes, sempre fresques. Per això no en mengem sovint, però quan en comprem fem una gran festa. El millor, el cap xuclat!

 

I les verdures?

Estic abonada al servei a domicili d’una cistella d’un pagès que fa verdures ecològiques. M’agrada molt, perquè sé d’on ve i valoro molt el producte de proximitat, i també m’agrada la “sorpresa” de no saber què vindrà a la cistella, et fa ser molt més creatiu a l’hora de cuinar.

I la carn? No me n’has parlat?

Som poc carnívors. En comprem, clar que sí, però a mi cada vegada em ve menys de gust. M’agrada molt, però en menjo poc. I el meu marit considera que als vespres, com a mínim, un cop la setmana hem de sopar sense tall. Llavors, cuina unes llenties amb arròs, que ja són prou proteïna. Ara bé, hi ha dies que el meu cos demana carn. Llavors truco al Toni Puntí i li dic, necessito menjar un entrecot! S’ha d’escoltar el cos, el meu avi era metge i sempre ho deia.

Prioritzes la salut en els teus Ă pats?

A veure…jo sempre he prioritzar menjar el què em ve de gust. Un dia menjarĂ© un foie a la sal, i jo sĂ© que no es pot menjar cada dia. La salut estĂ  en la mesura i una dieta saludable Ă©s molt plaent.

A aquest turbot li falta una mica de sal….

Per a mi no! No sóc de menjars forts. Si a l’amanida hi poso un bon oli i un vinagre potent, m’estalvio la sal!

Com comença el dia la Lídia Heredia?

L’esmorzar és important: salat i dolç. Un entrepà, suc de taronja i, si és dia de festa, també una ensaïmada! Si estem amb amics, l’esmorzar es pot allargar moltíssim. Els dies de cada dia, torrades amb mantega i melmelada. Em sembla un esmorzar molt ben trobat.

Ets de berenar?

Quan tens fills, el berenar torna a la teva vida. A Badalona fan el minisuĂ­s, tot el plaer de la xocolata amb nata, en la versiĂł adaptada a les necessitats actuals.

Curiosa amb el menjar? T’agrada la cuina étnica?

A res dic que no. Tot ho tasto. Els picants em costen una mica. Però quan viatgem, la part gastronòmica ens atrau molt. Als viatges no hi falta mai, mai, una visita al mercat. Tant en els països exòtics com aquí al costat. A França, per exemple, és una delícia visitar, no només els mercats, sinó també els supermercats!

Aprofitaries la taula per convèncer a algú?

Ui, la paraula convèncer no m’agrada gens. I no, crec que la taula Ă©s un espai per passar-ho bĂ© i no per negociar. Primer s’ha de dinar…i a l’hora dels cafès, si Ă©s el cas, Ă©s el moment de treballar…

I amb qui no seuries mai a taula?

Amb un pesat. Com que m’aprecio tant el menjar, evito les situacions que no em fan estar bé.

Fas alguna dieta? Què fas per estar tan estupenda?

Estar sempre contenta. I el menjar m’ho fa estar! No segueixo dietes ni tinc cap mètode secret, si és això el què preguntaves.

Si estigués a les teves mans, què canviaries en aquest món (des del punt de vista alimentari)

Doncs està clar que procuraria que els aliments arribessin a tothom. Em sembla horrible que es facin incursions per anar a la lluna, mentre hi ha gent que passa gana. Jo sóc partidària del producte de proximitat i ecològic, però comprenc la cria intensiva i el conreu extensiu per tal que tothom tingui aliments a l’abast.

El teu refrany alimentari de capçalera?

Recordo molt al meu avi que sempre deia “No comer por haber comido, no hay nada perdido”

Té o cafè?

Un cafè!! M’encantaria que m’agradĂ©s el tĂ©…però no ho aconsegueixo. En canvi, sĂłc molt cafetera!

Per cert, Ada, el dinar, molt bo…S’ha de dir! Si jo no li dic a la meva Ă via Pepita si Ă©s bo o no, s’enfada, i amb raĂł! S’ha de valorar la feina a la cuina!

 

MenĂş degustaciĂł:

  • Zapping: una mica de tot
  • Turbot a la planxa amb olivada i carxofes
  • Magret d’ànec amb poma
  • PastĂ­s clĂ ssic de formatge

 

Un any de mans i pans, el taller per aprendre a fer pa i massatges eròtics. A Pla dels Àngels

dijous, 9/02/2012

El TALLER MANS I PANS  compleix el seu primer aniversari!

I per celebrar-ho us proposem un sopar amb complement.

Com que al febrer fa fred… hem dissenyat una proposta que us escalfarĂ  el cossos sense refredar la butxaca

 

El menĂş consisteix en coses per PICAR, per COMPARTIR, per PARTIR, per GAUDIR i kit de productes per continuar a CASA!!

 

NOMÉS PER 45€ PER PARELLA

MenĂş

mans i pans

 Eva Moreno i Ada Parellada

us proposen: un menĂş especial

durant el mes de febrer del 2011

un sopar per continuar a casa

Per picar.

Una Llauna de SalmĂł i guacamole

Patates amb mojo picĂłn

Arròs del Venere amb sobrassada

Per compartir

LĂ mines de tonyina amb llima.

Per partir

Costella de porc caramel·litzada

Per gaudir

Delirium tremens de xocolata

I per a casa

Lubricant afrodisĂ­ac amb aroma i gust, pintura corporal de xocolata i mini vibrador.

Preu: 45,00 € PER PARELLA

Pla dels Àngels

C. Ferlandina, 23

Barcelona

RESERVA: 93453 18 20

semproniana@semproniana.net

Entrevista a Montse Alcoverro per al Lecturas

dimecres, 1/02/2012

 

Actriu. Peus de porc

Seu a taula. No sóc gens frívola, em diu a títol de presentació. Però, li encanta el picant. Se li veu als ulls. És una dona apassionada.  No enyora tant la cuina de la mare com cuinar amb la mare.

Tria unes verdures saltades i una cloïssa farcida. No és de menjar gaire, que no treu que gaudeixi enormement de la cuina i de la taula.

  • SĂłc omnĂ­vora. No hi ha res, res que no m’agradi. I sĂłc molt curiosa. Si viatjo a paĂŻsos exòtics ho tasto tot, des de cocodril a insectes fregits res no em fa angĂşnia. M’encanten els menuts: ronyons, llengua i la delĂ­cia dels cervells arrebossats que, a casa, nomĂ©s menjĂ vem de tant en tant. El meu plat fetitxe sĂłn els peus de porc. Els cuino del principi al final: els bullo, faig el sofregit, els guiso amb el suc de la cocciĂł….

Quina feinada!

  • Precisament Ă©s el que m’agrada, estar-m’hi estona. La meva feina d’actriu requereix molt esforç intel·lectual, necessito compensar amb tasques manuals, i la cuina Ă©s la mĂ©s relaxant i la mĂ©s profitosa, de fet Ă©s la meva terĂ pia. Faig amics cuinant…els meus amics estan encantats amb la meva cuina terapèutica!

Si mai vols avançar feina, a mercat venen els peus de porc bullits!

  • Ja ho sĂ©! SĂłc addicta al mercat. Hi vaig des ben menuda, quan acompanyava la meva mare cada dissabte. Sempre comprava a les mateixes parades, era molt fidel. Tinc records fantĂ stics com quan la de les olives em regalava una paperina d’aquelles tan bones, les trencades….!

Olives com a regal per a una nena? No hauries preferit llaminadures?

  • No sĂłc gens llaminera i no tinc ni idea de fer pastissos, perquè precisen seguir una recepta i a mi això no m’agrada. La meva mare treballava de cuinera a una casa bona de Barcelona i mai no havia consultat un llibre de receptes. Jo intento fer els seus plats, que sĂłn els que mĂ©s m’agraden, com els canelos

VoldrĂ s dir els canelons…

  • No, no! Els canelos, aixĂ­ els vam batejar a casa en honor a la meva mare que es deia Eloina. Can-Elo. Els brodava. El darrer Nadal de la seva vida en va preparar molts. En vam poder congelar una bona quantitat. La mare va morir el mes de juny. Ens vam reunir els amics mĂ©s Ă­ntims i vam fer-li un homenatge. Cada un de nosaltres vam menjar un canElo.

I els fas?

  • No hi ha manera que em surtin com a ella. La nostĂ lgia i les emocions fan barrera, sĂłn molt poderoses i distorsionen la memòria. De la mare enyoro la sopa de peix i, clar, les croquetes. Les formava amb dues culleres, però ara ja no trobo les culleres adequades…i no em queden gens bĂ©. La meva mare sempre cantava quan cuinava.

I tu?

  • Jo tambĂ© canto, i recito els textos de les obres de teatre i bec una copa de vi. És tot un ritual. Faig el vermut mentre cuino, i vaig combinant de beguda: un Porto fosc, el cava, el vi, el vermut sec, un gintònic amb una esquitxada de llimona….

Això deu ser quan cuines amb amics…

  • I quan cuino sola! Em celebro molt a mi mateixa, Ă©s una prĂ ctica molt saludable, creu-me! A vegades em regalen uns autèntics ous d’ànec de pagès. Llavors els faig ben fregits, vaig a comprar el millor pa i els menjo sense coberts, nomĂ©s amb l’ajut del pa. Una delĂ­cia que s’ha de menjar a casa.

Amb el teu ritme de feina, pots dinar a casa?

  • SĂłc actriu! No sĂ© on serĂ© demĂ , ni on dinarĂ© avui! El meu rebost i la meva nevera estan preparats pel tipus de vida que duc. Tinc cultura de guerra: A la meva cuina hi ha un element que s’ha perdut a les cases modernes: el que a casa en dèiem “la alacena”. No hi falta de res, i em neguiteja que no sigui plena: hi ha llegums, arròs, llaunes…una mica de tot. Quan sĂ© que dinarĂ© a casa, llavors compro el fresc, però sempre al dia.

Amb qui no compartiries mai el teu plat preferit?

  • Em fan patir els fonamentalismes, tots aquelles persones que defensen a ultrança postures tan radicals que et volen catequitzar a cada cullerada. Però….ben mirat, segur que acabaria compartint-hi el plat, perquè la cuina i, sobretot, la taula Ă©s el millor espai per escoltar-nos i acabar comprenent-nos.

Per concloure….digues un refrany que et caracteritzi

“Al pan, pan y al vino, vino”

Sens dubte….


Dinar amb la Maria del Mar Bonet, entrevista per al Lecturas

dimecres, 25/01/2012

Arriba puntual a Semproniana. Serena i molt elegant. Regala temps. Durant la conversa diu vint-i-tres vegades fruita i verdura.

  • Li dono la carta, alhora que li formulo la pregunta: T’agrada triar o que et triĂŻn?

M’agrada que em triïn, però el que m’agrada més són aquelles persones que tenen la gran habilitat d’aconseguir que creguis que has estat tu qui ha triat. Són d’una diplomàcia exquisida.

 

  • Has escrit un llibre de receptes “La cuina de mumare”. És el resultat de l’enyor de la seva cuina?

I tant. Enyoro tantĂ­ssims plats de la meva mare! Recordo amb delit els entrepans que ens preparava per anar a escola. Els preferits de pati! Eren de pa integral, enciam, sardines escabetxades, pollastre arrebossat… La mare va practicar sempre la mĂ xima de la salut a la cuina. Era una dona molt culta. Escrivia sobre cuina i dietètica al Diari de les Balears.  El llibre Ă©s el recull dels articles que va fer al diari.

 

  • I tu? Que prioritzes: salut, comoditat o plaer?

Plaer per sobre de tot. Si gaudeixes de comprar, de cuinar, de menjar i, molt important!, de compartir la taula, la salut ve donada, perquè és intrínseca al gaudi de menjar.

La comoditat? No m’interessa. Crec que quan et poses a cuinar no has d’estalviar temps, sinĂł gaudir abastament del  procĂ©s, dels aromes dels aliments, dels colors dels peixos, de tallar les verdures….cuinar no pot ser mai una creu.

  • Si, però a vegades no hi ha temps i hem d’acabar menjant qualsevol cosa

Més val fer dejuni que menjar malament. La meva mare deia que l’esser humà era caçador, i que quan no matava cap peça s’havia d’acontentar amb arrels i llavors, de manera que pràcticament no menjava. I, l’endemà, ja passarà el conill!

 

  • T’agrada cuinar? Quin plat cuines?

SĂ­ que m’agrada, sobretot pels amics. L’anfĂłs a la mallorquina, sepultat de verdures, cuites al seu punt, Ă©s el plat que faig millor. Ara m’he aficionat a l’hummus, un purĂ© de cigrons amb unes gotes de llimona i tahina. M’encanta. I tambĂ© les salses de iogurt, amb una punta d’all, per amanir les llenties, acompanyar el pollastre a la planxa…

 

  • Ets l’essència de la MediterrĂ nia.

SĂ­. Tot  i que sĂłc molt curiosa i m’agrada tastar tota mena de cuines.  Una part molt important del viatge Ă©s descobrir la cuina del paĂ­s i, sobretot, visitar els seus mercats. El mercat Ă©s el compendi de l’espai pĂşblic i de l’íntim Es parla d’actualitat, de polĂ­tica, de filosofia i de circumstĂ ncies personals…  El meu somni Ă©s viure porta a porta d’un mercat, per gaudir de la vida i de les seves obres d’art.

 

  • Obres d’art?

Recordo un dia a València. Hi havia una muntanya de cebes vermelles, davant la porta del mercat. La llum del sol s’hi reflectia. La imatge era més evocadora que una pintura. I a Tunísia, les magranes. És una fruita preciosa, farcida de robins. Cada fruita i cada verdura és una manifestació artística que ens regala la natura. Les hem d’admirar i estimar.

  • Parles molt de verdures, ets vegetariana?

No, tot i que  menjo poca carn. La meva mare sí que ho era. Però mai no ens ho va fer notar. Per a ella menjar sense carn ni peix era compatible amb que a la taula hi sortissin plats divertits i molt gustosos. Es pot compartir taula amb tota mena de preferències alimentàries, sempre que no es vulgui convèncer a l’altre.

 

  • I amb qui no compartiries taula?

Amb algú que tingui pressa. La taula és molt important, és un moment per gaudir, per estar tranquils. No és un espai per dirimir controvèrsies.

  • Què demanaries de menjar com a Ăşltima voluntat?

Quina pregunta! No menjaria res. Associo el menjar amb la vida, mai amb la mort.

 

  • I la cuina catalana? Creus que estĂ  en perill de mort?

Els cuiners catalans sĂłn els millors del mĂłn, però als domicilis sĂ­ que hi ha hagut una recessiĂł. Les famĂ­lies haurien d’anar a mercat com a “assignatura”. Quan jo era menuda, sempre que tenia festa de l’escola, la mare m’hi portava. M’ensenyava a comprar: has de triar la fruita que no brilla, em deia. Els venedors em “seduĂŻen” amb les fruites mĂ©s curioses, les olives mĂ©s gustoses…En sortir, em feia un regal de fireta i comprĂ vem un ram de bojacs, que tĂ© un aroma herbaci. Definitivament, s’ha d’anar a mercat amb les criatures.

Curnonsky. El príncep dels gastrònoms

diumenge, 22/01/2012

Maurice Edmond Saillant (Angers, 1872- París, 1956), més conegut com a Curnonsky, Príncep dels Gastrònoms, va ser un escriptor, periodista i gastrònom. Va escriure en diverses publicacions sobre els valors de la cuina burgesa i regional. Malgrat ser un gran treballador de les lletres, atesa la seva prolífica carrera com a escriptor i articulista, els seus escrits traspuen l’elegància i la indulgència d’un nen mimat de casa bona.

Va ser nomenat Príncep dels Gastrònoms el 1927 en una època en que a París es va posar de moda donar el títol honorífic de “príncep” a tota mena d’oficis. Així trobem el príncep dels poetes – Mallarmé -, el príncep de l’humor – Gabriel de Lautrec – i el príncep de la cançó – Xavier Privas –

En aquells anys la gastronomia, a França, viu un esclat important. Es crea l’Académie des Gastronomes, en la que Curnonsky és un membre destacat. Al final dels seus dies havia reunit una colla de títols tan curiosos com:

  • President de l’Acadèmia dels Gastrònoms
  • Secretari Perpetu dels Psicòlegs del gust
  • President dels amics de Cuisine et Vins de France
  • Membre de l’associaciĂł dels gastrònoms regionalistes
  • Membre d’honor del club dels Purs-Cent
  • Membre fundador del “Sopar del 15”
  • Membre del “Sopar del 14”
  • …..

Definitivament, títols que poc li podien servir a nivell pràctic, però que el tenien ben distret.

Curnonsky Biographie

El curiós nom, Curnonsky, és el pseudònim amb què firmava els seus articles gastronòmics. Sembla ser que la seva família no trobava que el seu ofici, el d’escriptor, fos un ofici prou seriós per signar amb el nom de família. El dia que pensava com “dir-se” en els diaris, el seu amic Allais li va comentar que a França, arran del tractat d’amistat franc-rus, hi havia certa simpatia per tot allò que era rus. El rus estava de moda. Strawinsky oferia un concert durant aquells dies. Sailland va pensar “I si em poso un nom que acabi amb sky?”, que si ho traduïm en un francès col·loquial, en una conversa de cafè, vindria a ser: “Cur non sky”. D’aquí ve el nom.

Estic llegint un llibre que he rescatat de la lleixa. “Recuerdos Gastronómicos” de Curnonsky. Clar. I m’ha abellit fer-vos venir ganes de recuperar la figura d’aquest gran gastrònom.

 

La pena és que aquest llibre, una edició compilada per Josep M. Blasi, no és fàcil de trobar, com tampoc una de les herències del meu avi, aquest sensacional llibre de receptes clàssiques.

Us transcric un tros del seu magnífic article “Los partidos en gastronomía” que segur que us desperta el cuquet per conèixer l’obra de Curnonsky. És llarg i és en castellà, però passa molt bé.

En gastronomĂ­a hay una extrema derecha, una derecha, un centro, una izquierda y una extrema izquierda.

Extrema derecha.- Los fervientes de la “gran cocina”, de esa cocina sabia, refinada, un tanto complicada, que exige un gran chef y una materia primera de gran calidad, de esa cocina que podría llamarse cocina diplomática: la de las embajadas, los grandes banquetes y los palacios. Una cocina que, a menudo, los hoteles de lujo se limitan a parodiar.

Derecha.- Los defensores de la “cocina tradicional”, aquellos que sólo admiten el fuego de leña y los platos premiosamente elaborados, que han establecido como principio que sólo se come bien en la propia casa, seis u ocho comensales, cuando se tiene una vieja cocinera sirviendo en la familia desde hace treinta años, una bodega con vinos de “antes de la filoxera”, aguardientes escogidos por un bisabuelo, un huerto y un gallinero propios.

Centro.- Los aficionados a la cocina burguesa y a la cocina regional. Gente que admite que, a pesar de los pesares, se puede comer bien en un restaurante y que aún quedan, en casi todos los rincones de Francia, buenas fondas y excelentes hoteles en donde no se usan los fondos de salsa y en los que la mantequilla es mantequilla. Estos “centristas” conservan y custodian el gusto de nuestros buenos platos franceses, de nuestros manjares y de nuestros vinos regionales. Exigen que las cosas “tengan el sabor de lo que son” y que jamás sean adulteradas ni alambicadas.

Izquierda.- Los partidarios de la cocina sin cursilerías ni complicaciones y, por así decir, para salir del paso. Defensores de la cocina que se puede hacer en poco tiempo y con lo que se tiene a mano. Son gente que se conforma encantada con una tortilla, una costilla bien asada, una chuleta en su punto, un estofado de conejo y hasta con una tajada de jamón o de salchichón. No proscriben las conservas, sino que proclaman que una buena sardina en aceite tiene su encanto y que tal marca ofrece alubias verdes en lata tan buenas, por lo menos, como las frescas. Buscan pequeños establecimientos en los que el patrón cocina personalmente. Les encanta descubrir, por ejemplo, un modesto restaurante llevador por un provinciano que recibe los embutidos de su pueblo. Preconizan la cocina del campo y esos vinos del país tan divertidos. Son un poco los nómadas de la gastronomía, y yo creé el neologismo de “gastronómadas” pensando sobre todo en ellos.

Extrema izquierda.- Los fantasiosos, los inquietos, los innovadores, esa gente a quienes Napoleón hubiese llamado ideólogos. Siempre buscando nuevas sensaciones y placeres desconocidos. Con curiosidad por conocer todas las cocinas exóticas, todas las especialidades extranjeras o coloniales, quisieran probar los manjares de todos los tiempos y todos los países. Pero su característica principal es que les gusta inventar nuevos platos. A veces, uno se encuentra en este grupo con personalidades de gran valor, aunque un punto inquietantes; espíritus libertarios – con la diferencia de que, en este caso, a los anarquistas les horrorizan las bombas (helado en forma de pirámide), postre que para ellos resulta demasiado clásico, un plato pasado de moda -. Así que este partido tiene sus santos y sus mártires. Hace una treintena de años, un gastrónomo de esta especie decretó que el color de los guisantes era de un verde demasiado anodino y decidió poner a punto unos guisantes verde césped. Primero los trató con agua oxigenada, para favorecer, según él, el “mordentado”, y seguidamente con una fuerte dosis de verde malaquita mezclado con algunas virutas de hierro. Luego, satisfecho del resultado y con un apetito voraz producido por sus numerosas noches en vela, se comió una libra de aquellos guisantes de la casa…Cuando ocho días después, fui a verle al hospital, parecía que empezaba a experimentar una ligera mejoría, pero la intoxicación estuvo a punto de llevar a nuestro investigador a comer otras hierbas…por la raíz.

Genial!

 

Ramon Pellicer al Lecturas

dimecres, 11/01/2012

Periodista. Els seu plat preferit: els canelons de sa mare.

 

Quedem per sopar. És un dia festiu. Ve relaxat, amb ganes de conversa. Avui no té telenotícies i pot gaudir del vespre. Per a ell, la taula és l’espai de la tranquil·litat, un lloc amable, on mai no és benvinguda una discussió. És elegant, parla amb serenitat i mira als ulls amb seguretat.

 

*fotografia NĂşria Puentes

  • T’agrada triar o prefereixes que et triĂŻn?

M’agrada triar, vull saber què menjo. L’equilibri del menú és molt important. Cada dia dino a un restaurant prop de la feina, amb l’equip i sempre procuro que el menú sigui lleuger i contingui tots els nutrients.

 

  • Saps que segons els estudis, la prioritat en la tria d’aliments Ă©s la comoditat, desprĂ©s el plaer i finalment la salut?

No en el meu cas, per a mi el més important és la salut, tant en l’equilibri del menú com en els productes que consumeixo. Si tingués les eines per canviar alguna cosa del món, obligaria a la industria a evitar  el màxim nombre d’additius en els productes. Quan vaig a comprar  llegeixo les etiquetes amb profunditat, i rebutjo els que en porten en excés, però tant les administracions com la industria haurien de vetllar per aquells consumidors que desconeixen el llenguatge de les etiquetes o no s’hi fixen, reduint al mínim la utilització d’additius.

  • Ets tu el qui compres?

I tant! Cada dissabte faig la compra de tot el què ens cal per la setmana.

 

  • Ets  capriciĂłs? Vull dir si ets d’aquells que compres tot el què t’agrada i et descuides de comprar els ous i l’arròs

No gens. Sóc molt organitzat i la llista és fonamental, si  m’oblido d’alguna cosa anem de corcoll. A casa som cinc! Compro el què necessitem.

 

  • I cuines?

El meu territori Ă©s l’esmorzar. Vull que la meva famĂ­lia surtin tots de casa ben esmorzats. Cada matĂ­ preparo els sucs de taronja, pelo uns kiwis i preparo els entrepans. Cada dia sĂłn diferents, hi ha un dia que hi poso Nocilla….em renyarĂ s?

 

  • No gens! EstĂ  molt bĂ© que mengin Nocilla de tant en tant. I tu? Menges molta xocolata?

Ara he descobert la del 85% de cacau, molt amarga, i m’encanta perquè no sóc gaire llaminer.  A mi, si em vols fer perdre el cap, dona’m embotit, com quan era petit!

 

  • L’embotit era el que mĂ©s t’agradava quan eres menut?

Recordo molt el braç de gitano de patata, amb tonyina, ou dur, maionesa, olives…El menjĂ vem cada dissabte, i l’esperava amb il·lusiĂł. Ben bĂ© no sĂ© si esperava el braç de gitano o que fos dissabte, però en qualsevol cas, el recordo amb molta nostĂ lgia. La meva germana em mimava i me’l preparava amb forma d’animals. Sempre he estat poc menjador, per això el meu refrany preferit Ă©s “menjar amb els ulls mĂ©s que amb la boca”, perquè valoro molt l’estètica dels plats, que estiguin ben presentats i siguin bonics. Tot i que un dels plats que mĂ©s enyoro, els peus de porc guisats, no Ă©s precisament de colors llampants!

  • Peus de porc, no Ă©s el que mĂ©s agrada als nens petits!

Mira  la meva àvia brodava el guisat de peus de porc, i jo el menjava amb l’avi. En tinc un record entranyable, tots dos compartint taula i peus de porc, es generava una complicitat indescriptible. Els plats tenen una part sentimental que gairebé és més potent que el propi gust.

 

  • I en menges els dies assenyalats?

No! Els dies de festa no “perdono” els canelons que fa la meva mare. Els fa bonĂ­ssims, clĂ ssics. I el què m’agrada mĂ©s Ă©s passar per la cuina i “piratejar” el farcit quan els estĂ  fent. Ho fem tots!: el pare, els nebots, els nĂ©ts…Pobre, ho ha d’anar defensant perquè sinĂł se’n queda sense! La recepta dels seus canelons Ă©s molt antiga, de la meva besĂ via, la Dolores.

 

  • Creus que perdrem tots aquests plats clĂ ssics de la nostra cuina?

Si, si no tenim cura d’introduir-los a les noves generacions, reprogramant el concepte de cuina catalana. És difícil competir contra altres cuines que s’estan posicionant com les de “moda”. Algunes es recolzen amb un bon màrqueting, altres perquè són pràctiques i també n’hi ha que venen orgullosos els seus productes, com els italians.

S’hauria de potenciar i fer popular la cuina catalana com s’ha fet amb els castells, que gràcies a una bona política governamental, s’han generat una afició i s’identifiquen amb la nostra cultura. Crec que els mitjans de comunicació podrien ajudar força amb la qüestió culinària.

 

  • Millor allunyar-nos de la cuina ètnica, doncs….

Poden compartir espai, perfectament, sempre que sapiguem quina és la nostra. A mi, per exemple, m’encanta el shushi, el menjar libanès i sobretot el  cuscús. De fet el cuscús de xai és un dels meus plats preferits.

 

 

 

Taula parada per a SĂ­lvia Bel. Entrevista “extended version” per a la revista Lecturas

dimecres, 4/01/2012

Cada setmana, a la revista Lecturas, publico una entrevista amb un personatge conegut. Dinem o sopem plegats, i com en una conversa qualsevol, de taula, anem parlant de les seves preferències, els seus gustos, la seva quotidionitat, el seu posicionament davant el mĂłn que ens envolta….Una conversa que intento plasmar a les pĂ gines de la revista. Com que l’espai Ă©s limitat, aquĂ­, al bloc, hi penjo l’extended version.

Que vagi de gust!

SĂ­lvia Bel.

Actriu. Pa amb tomĂ quet.

La Sílvia arriba corrents a Semproniana. Porta uns texans i un jersei de llana. Còmoda. Riallera. Tenim gana. Mengem a gust. Ella és tal com raja. Natural.

T’he preparat uns platets, sense demanar-t’ho.

-          Fantàstic. No m’agrada gens triar a les cartes dels restaurants. Em fa mandra. A la vida tampoc no m’agrada. Triar és un privilegi dolorós, per la por a errar. I el pitjor és el dubte que roman martellejant al cervell, de si he pres la decisió correcta.

Porto una crema de garotes, un cruixent de formatge amb dàtils i un caneló de carn d’olla amb bolets. Tot és menut.

-          L’has encertat. No sóc de vida, jo. Sempre he estat prima, i de seguida m’atipo. M’aclaparen els plats grossos, m’envaeix un sentiment de responsabilitat, perquè em fa mal deixar menjar al plat. Per això gaudeixo als restaurants japonesos, per les racions petites.

Així, doncs t’agrada la cuina ètnica?

-          No massa. Només m’agraden quan hi convisc, mai fora del seu lloc d’origen. No m’interessa la cuina exportada.

Quin plat et fa feliç?

-          La cuina natural, senzilla. I els purés de verdures. Quan era petita vaig patir una hepatitis i em van alimentar amb puré de verdures. Sempre més els he menjat. M’encanten. Ara, si em vols fer feliç de debò, dona’m les postres de la tieta Cèlia. No sé si es podran tornar a repetir. Ella ho feia sempre amb la mateixa cullera de fusta i el mateix got. Hi posava un ou i sucre. I remenava, remenava sense cansar-se, al final hi afegia unes gotes de cafè. Mmmmhhh, ho enyoro molt, les postres i la tieta Cèlia. Era molt moderna, lliure, no es va voler casar mai. Vivíem a Molins de Rei, amb els avis. I al pis de sobre, la meva tieta. Ens cuidava molt.

Quina gentada! Us entaulĂ veu sovint?

-          Cada dia! Tots junts. El que més em va colpir de quan em vaig independitzar va ser enfrontar-me a l’hora de dinar en solitud. Sé viure sola, la solitud m’acompanya, però no sé menjar sola, és d’una tristesa absoluta. És una assignatura pendent, ho haig de superar. Per això admiro aquelles persones que són capaces de no compartir l’àpat, que saben estar soles en un restaurant, les observo i procuro aprendre’n.

Fas el vermut?

-          Ui si! Amb el meu pare el fèiem tots els diumenges. El clàssic: olives, xips, anxoves i Coca-cola. Som de menjar poc i sovint, a casa. Diuen que és molt saludable

Et preocupa la salut?

-          No m’hi obsessiono. Ara bé, sempre que m’és possible compro aliments ecològics, hi confio més perquè em garanteix un origen més saludable. Procuro allunyar-me dels radicalismes, però, perquè dificulten la vida. Ja sabem en quin món vivim i hem d’aprendre a capejar-lo. No podem caure en el parany de pensar que hi ha algú que ens vol agredir. És un patiment innecessari.

Què és el que no t’agradaria que et veiessin fer?

-          Sóc molt anàrquica i un pèl indisciplinada. Menjo d’aquí i d’allà i torno al primer plat. Puc menjar quatre grans d’arròs, una cullerada de flam i tornar a l’arròs, sense cap problema. No puc evitar-ho, em canso dels gustos sostinguts.

Què demanaries als Reis d’Orient?

-          Tenir un restaurant: envoltada de gent i bons plats.

Quin és el teu refrany de capçalera?

-          Per la candelera, ous a la carrera. Aquests refranys de temporada van molt bé per no oblidar quan s’han de menjar els aliments, encara que ara en puguem menjar tot l’any. Penso que si perdem les temporades perdem el sentit de les coses.

Perdre….estem perdent la nostra cuina?

-          Si. I perdent la cuina catalana perdem salut, cultura i identitat. Perdem una part important de nosaltres mateixos.

El teu plat incondicional?

-          El pa amb tomàquet. És un recurs, una solució i un immens plaer.

Taula parada per Ariadna Oltra

divendres, 30/12/2011

La setmana passada vaig iniciar unes petites entrevistes al suplement TOTIMÉS de la revista LECTURAS. No cal dir que em fa una il·lusió immensa i que és un luxe immens poder dinar amb els entrevistats, persones de trajectòria professional molt diversa i enriquidora.

Com que sempre passa, en els mitjans l’espai Ă©s reduit, i de tot el què parlo amb els entrevistats, nomĂ©s se’n publica una petita mostra. Per això, aprofito el bloc per penjar-hi l’extended version, tant de text com de les fantĂ stiques fotografies que ens fa el Lluis Bou i la NĂşria Portas.

L’entrevista Ă©s personal, i intenta, emprant el menjar com a vehicle, endinsar-nos en l’univers personal del personatge: els seus records, els seus hĂ bits actuals, el seu posicionament. Intento allunyar-me de la vessant professional, per la que Ă©s mĂ©s conegut, i procuro endinsar-me en la mĂ©s personal, que inclou els gustos, els interessos i com brega amb el dia a dia.

D’aquesta manera, si mai heu de convidar a dinar a l’entrevistat, ja teniu el camĂ­ aplanat. Sabreu com fer-lo feliç a taula i què Ă©s allò que mai no heu de cuinar.

Espero que us interessi!

ARIADNA OLTRA.

Periodista. Pa amb tomàquet i lluç arrebossat.

L’Ariadna arriba a Semproniana encara amb el maquillatge de plató. Ve directe de TV3, dels Matins. Està cansada, però no es nota. Somriu neguitosa, té feina pendent i vol enllestir el dinar. Dues hores més tard, prenc un té amb una Ariadna múrria i vital. És molt jove.

Comencem el dinar amb un pa amb tomàquet amb lluç arrebossat. És un dels plats que enyora de quan era petita, em confessa

  • En menjĂ vem per sopar, tant acabat de fer com fred. Ens encantava. Els menĂşs de casa eren variats, però peculiars, perquè el meu pare Ă©s un “tiquis-miquis” amb el menjar. Llavors, quan el meu germĂ  i jo no volĂ­em tastar algun plat ens escudĂ vem amb la frase “el pare tampoc no en menja!”. La meva mare estava fregida! Però de grans, tant el meu germĂ  com jo mengem de tot, gairebĂ© ens agrada tot!

I, ara, quin aliment et torna boja?

  • Les carxofes. Ja m’agradaven de petita, fregides. Ara, les menjo de totes maneres: en crema, al forn, sempre acabant amb un glop d’aigua. I el formatge….el posaria a tot arreu! Un altre dels meus aliments fetitxe Ă©s la mel. Ja veus: amarg, salat i dolç. Tot i que m’agrada menjar de manera endreçada i crec que l’ordre Ă©s fonamental a la vida, penso que Ă©s molt saludable transgredir de tant en tant: puc menjar un iogurt amb muesli, al matĂ­, i al cap d’unes hores, perquè sĂ­, un croissant de xocolata!

Cuines?

  • M’agrada molt cuinar, tot i que ara, amb l’exigència del programa m’és mĂ©s difĂ­cil. Sovint compro plats cuinats casolans, d’una botiga prop de casa, que tenen gairebĂ© el mateix gust que si els cuinĂ©s jo. El cap de setmana, si puc, cuino. La meva recepta preferida Ă©s un llom farcit de formatge i cansalada. L’unto amb mostassa de Dijon i el cuino al forn tres quarts d’hora. L’endemĂ  encara Ă©s mĂ©s bo.

T’agrada convidar?

  • I tant. Però sense estressar-me. SĂłc pragmĂ tica, a la feina, a la vida i a la cuina. Quan tinc convidats els preparo safates de formatge, embotits i pa amb tomĂ quet. Puc menjar pa amb tomĂ quet a tots els Ă pats del dia. És un gran invent.

El dinar, al nostre país, s’està aprimant. Cada vegada dinem més ràpid i menys estructurat. I tu? Dines d’esgarrapada, davant l’ordinador?

  • Dino asseguda a taula. SĂłc endreçada i procuro organitzar el meu temps. És important trobar el moment de calma per dinar….però alguna vegada he portat l’ordinador a taula, ho confesso. I el mòbil…no m’agrada, però no ho puc evitar, no sĂ© com sempre acaba sobre la taula.

 

Has fet mai una dieta?

  • Jo era nedadora de competiciĂł. Entrenava moltes hores al dia. Quan vaig deixar la nataciĂł, el metge em va recomanar fer una dieta dissociada, de les que no barregen nutrients, amb l’objectiu d’adaptar el meu organisme al nou ritme de vida, menys exigent fĂ­sicament. Em va anar bĂ© perquè vaig aprendre a menjar i, el mĂ©s important, a escoltar el meu cos. La nataciĂł i la dieta em va fer ser molt disciplinada i  ordenada. TambĂ© em va ensenyar que una norma fonamental de la disciplina Ă©s saltar-se les normes! De tant en tant no menjo tan bĂ© com voldria, però en sĂłc conscient.

Quin és el teu àpat preferit?

  • Quan tinc temps, al cap de setmana, Ă©s fantĂ stic l’esmorzar. Sempre l’acabo amb alguna cosa dolça i un tĂ©. Mai no he begut cafè, però sĂłc una gran bevedora de tĂ©. Al matĂ­ em desperta, i al vespre, em relaxa. És mĂ gic! Per descomptat, tambĂ© m’agrada el gust. Em diverteix variar, n’he descobert un de te verd, xocolata i coco!

Ets intrèpida?

  • No gens! Si no ho veig clar, no ho tasto. No sĂłc gaire de cuines exòtiques i no menjo peix cru, tot i que he menjat sushi. Quan viatjo m’adapto, clar, però gaudeixo molt mĂ©s amb la nostra cuina

La cuina de casa….de la iaia….

  • En el meu cas de les Ă vies i dels avis! Perquè tots quatre cuinen. L’àvia Roser broda els macarrons; l’àvia Pilar Ă©s una mestra amb els calamars farcits; la truita de patates de l’avi Alfons Ă©s imbatible; i l’avi Manel Ă©s un mestre de la paella.

Tots aquests plats nostrats s’estan perdent…

  • A la majoria de les cases ja no es cuinen els plats de la nostra cuina tradicional, massa feina. HaurĂ­em de fer un esforç per preservar-los.

Penso que la manera per assegurar la continuïtat d’aquests plats és fer que els infants els cataloguin com plats “normals”, habituals a la seva dieta.

  • Si, tens raĂł, però ara els infants sĂłn els que decideixen què es menja a casa. És molt possible que les escoles siguin qui realment estan educant en alimentaciĂł, fins i tot mĂ©s que les famĂ­lies.

Per acabar el dinar i la conversa, mengem un delĂ­rium tremens de xocolata.

  • SĂłc gairebĂ© addicta a la xocolata! I combinada amb taronja Ă©s la meva perdiciĂł.

Un refrany que alimenta les teves converses….

  • Al pot petit hi ha la bona confitura, en el sentit que no s’ha d’associar mai gran amb bo.
Què va menjar l’Ariadna
  • Pa amb tomĂ quet i lluç arrebossat
  • Cassola de truita de patates amb fetge d’ànec
  • BacallĂ  amb carbassa
  • DelĂ­rium tremens de xocolata