Arxiu de la categoria ‘Personatges’

Masroig, el vi solidari

dijous, 26/06/2014

Fa tres anys que a Masroig s’uneixen set cellers per elaborar un vi que tĂ© un bouquet especial, un aroma excepcional i un retronasal exquisit. Es tracta del vi solidari. http://www.masroigvisolidari.com/ Aquest vi tĂ© un preu molt assumible: deu euros, però el que se n’esdevĂ© no tĂ© preu, perquè tot el que se’n recapta va destinat a l’Obra Social de Sant Joan de DĂ©u. Fa mesos que el vi estĂ  en procĂ©s, no es fa en un dia, el vi no Ă©s flor d’un dia, però arriba un dia que surt a lluir amb tot el seu esplendor. Va ser el dissabte, dia 7 de juny (sento haver trigat tant a fer el post!), a Masroig, al Montsant. Tot un dia per celebrar que ja podem comprar aquestes ampolles saboroses plenes d’alegries futures. Com que no he estat a temps d’avisar-vos per anar a la festa i comprar les ampolles en directe, les podreu comprar online a http://www.vilaviniteca.es/shop/ i a http://www.enterwine.com/

És un vi bo, bonic i barat. Bo ja us ho he dit. Barat tambĂ© us ho he dit, nomĂ©s uns deu euros, el valor dels quals es multipliquen exponencialment quan arriben a Sant Joan de DĂ©u. Bonic, encara no us ho he explicat: cada ampolla, cada una, tĂ© una etiqueta Ăşnica, irrepetible, Ă©s una il·lustraciĂł feta a mĂ  i original. La majoria de les etiquetes han estat il·lustrades per els nens de les escoles de Masroig i algunes de Barcelona. Però algunes etiquetes han estat il·lustrades per veritables artistes, de renom i prestigi contrastat, de manera que tenir-les Ă©s tenir una obra d’art. Altres etiquetes han estat il·lustrades per personatges populars que, malgrat l’etiqueta no tindrĂ  un valor intrĂ­nsec sĂ­ que ha estat pintada amb gran estima i sentiment, que això tambĂ© compta!

Aquesta setmana s’ha fet la presentaciĂł de la festa del dia 7 i he tingut l’honor de ser LA PADRINA, juntament amb el meu admirat MĂ rius Serra, que ha exercit de PADRĂŤ amb mestria i saviesa. A la presentaciĂł de la festa vam haver de dir unes paraules, i aprofito que ja les havia escrit per afegir-les al post (que no s’ha de llençar mai una feina feta!), malgrat l’objectiu d’aquestes lĂ­nies Ă©s animar-vos a comprar-ne algunes ampolles a  i aportar el vostre gra de sorra al vi solidari que, a mĂ©s, gaudireu moltĂ­ssim. Us ho garanteixo.

14_masroig_Equip.jpg

Nazario, Roser Capdevila, jo, MĂ rius Serra i Toni Soler. Artistes de les etiquetes, padrins i convidats

PARAULES DE LA PADRINA

(no puc transcriure les paraules del padrĂ­, en MĂ rius Serra, però van ser per treure’s el barret)

Estic molt agraïda que m’hàgiu fet l’honor de ser padrina d’aquesta magnífica iniciativa. I estic agraïda i, molt, per tres raons:

  1. Sort hem tingut que som els padrins i no el rei i la reina del cava. Perquè aquests dies els càrrecs de reis estan capa caiguda. Vés, Màrius, tan que t’hi fixes en les paraules, capa caiguda és molt més escaient que mai. Els reis estan de capa caiguda i els padrins, en canvi, són buscats arreu. Aquest té un bon padrí, per això està on està.

 2. El vi m’agrada molt, moltíssim. Som fills del vi, un dels tres pilars de la nostra cultura. Ser padrina de vi és el millor que em pot passar i, encara més, ser padrina d’un vi del Montsant. Hi tinc una relació propera amb el Montsant, la meva cunyada, casada amb el meu germà, és filla de Capçanes. Sempre fem broma perquè la meva cunyada es diu, de cognom Pena, i el meu marit, de cognom es diu Alegre, de manera que els meu sfills es diuen Alegre Parellada i els del Priorat es diuen Parellada Pena. S’esqueia l’anècdota, però també m’ha fet pensar, ni els Alegre estan sempre contents, ni els Pena estan sempre tristos. Tenim sinònims i moltes maneres de poder definir els estats anímics. La vida és un compendi de penes i alegries. I hem de saber conviure-hi, equilibrar-ho, i trobar el moment alegre dins d’una època de tristesa. La iniciativa de masroig ens produeix una alegria immensa.

 3. I que em permeteu participar en la vostra iniciativa solidària, també és motiu d’agraïment, perquè hauríem de fer accions solidàries tots i cada un dels dies de l’any. Les accions haurien de passar a ser SOLIDIÀRIES. Empeltada per la fascinació que sento per la imaginació o el talent, digues-li com vulguis, d’en Màrius i amb moltes possibilitats de fer el ridícul més estrepitós, goso jugar o donar-li voltes a les paraules. I descobreixo que la paraula SOLIDARI, comença per SOL, i és que la solidaritat funciona com l’astre, com el sol, atrau i fa que tots girem al voltant seu. Quants més siguem solidaris, atraurem a més persones perquè també ho siguin. Per tant, practiquem la solidaritat, militem-hi, fem-ho cada dia, com cada dia surt el sol i sense ell, la foscor ens envaïria l’ànima. Sense sol el món no pot viure, sense solidaritat, la societat no pot viure.

14_masroig_discurs.jpg

En MĂ rius fent el discurs magistral

 

14_masroig_ilustrant.jpg

dibuixant l’etiqueta del vi solidari

All you need is l’ou

dijous, 3/04/2014

No hi ha com tenir amics amants de la gastronomia. Les maneres de soprendre’m sĂłn inesgotables. En aquest cas us parlo d’en Kike i la Txell, que durant molts anys van tenir un reconegut bloc “La cuina vermella”. El nom del bloc Ă©s descriptiu, doncs a casa seva, on es couen les receptes que han il·lustrat les entrades del bloc era ben vermella. Ara, degut a que estan esperant l’arribada de bessonada, es veuen obligats a reformar. La cuina deixarĂ  de ser vermella i això encara farĂ  mĂ©s palès que el bloc no tĂ© sentit.

BĂ©, nostĂ lgies apart, la qĂĽestiĂł Ă©s la que us dic, que els blocaires i els amants de la gastronomia tenen una sensibilitat especial que va mĂ©s enllĂ  dels fogons. Quan es parla de “bon gust” no nomĂ©s ens referim al dolç, el salat, l’Ă cid i l’amarg, sinĂł a aquell sentit que no es troba enlloc però que Ă©s present a tot el que envolta a la persona que l’ostenta. I la Txell i en Kike tenen molt bon gust, en tots els aspectes del concepte.

 

 

 

La festa del davantal. Dones endavant al 2014

dissabte, 29/03/2014

Cada any,  i aquest és el cinquè, pels volts del dia vuit de març, el dia de la Dona Treballadora, organitzo una trobada de dones valentes i que mouen aquest país. Ens posem un davantal i ens disposem a preparar-nos el sopar. Aquesta trobada té un nom, és la FESTA DEL DAVANTAL, i les dones convidades són el grup de les Dones EndavantAl.

Aquest any, he volgut donar-li un tomb a la festa i sorprendre a les convidades, amb un nou format. Si cada any ens preparĂ vem el sopar, aquesta vegada he volgut preparar el REBOST, no debades Ă©s el 2014, que vol dir l’any que lluitarem amb mĂ©s força per a ser independents. Agombolats en aquest fervor nacionalista, hem de preservar i defensar els nostres trets diferencials, les nostres tradicions arrelades i tot allò que exalça el sentiment de pertinença a una cultura. Nosaltres som fills del llard de porc, mĂ©s que de l’oli d’oliva – que potser sĂ­ que Ă©s el greix habitual a la Catalunya Nova – però la Catalunya Vella per donar gust als plats i als brous ha emprat sempre el sagĂ­, el llard de porc i la cansalada. NomĂ©s quan la religiĂł prescrivia restriccions plaents alimentĂ ries, a taula apareixia el setrill. Si a pagès faltaven els embotits, els tupins i els llardons, la sensaciĂł d’incertesa i precarietat era absoluta. I a Mallorca els xuetes feien veure que menjaven botifarres per no ser assenyalats. En definitiva, som fills del porc…i de la matança

La matança del porc Ă©s la festa dels catalans, i ho dic tan fresca i tan tranquil·la, perquè malgrat no he mirat el rĂ nquing de la importĂ ncia de les festes en el sentiment dels catalans, jo aixĂ­ ho sento. I de la mateixa manera que hi ha restaurants que diuen impunement que serveixen la millor hamburguesa, cervesa, patates o el què sigui….del mĂłn, jo dic tan panxa que la matança Ă©s la festa dels catalans. Vull recalcar que Ă©s una FESTA, encara que no sembli que “matar (un porc) i treballar (embotint tot el dia)” pugui considerar-se una festa. Ho vivim com una festa perquè Ă©s una joia trobar-se per treballar junts i construir un rebost que ens assegurarĂ  les viandes de tot l’any, no nomĂ©s de la famĂ­lia sinĂł del veĂŻnat. Avui per a tu, demĂ  per a mi. Ens ajudem, fem comunitat, compartim i transmetem als menuts de casa l’alegria de tenir veĂŻns. Perquè a la matança no hi faltava mai la quitxalla, a la que es transmetia els valors que s’hi practicaven, no que es deien sinĂł que es feien; que Ă©s la manera com els catalans ens expliquem: fent, no dictant.

Per això vaig pensar que farĂ­em totes plegades una Matança del Porc. Vaig trucar al mestre Tubau, que tĂ© els dits pelats de fer matances a les masies del Bages, i vam organitzar el festival de les botifarres, la sobrassada, el patĂ© i els llardons. Vaig voler fer llardons expressament, en record a una de les Dones Endavant-al, la Tatiana Sisquella, que ja no podrĂ  tornar a venir i a qui enyorarem molt, i que de menuda menjava llardons a cor que vols a la Cansaladeria dels seus pares al Mercat de Santa EulĂ lia, a l’Hospitalet.

AixĂ­ va anar grĂ ficament la gran FESTA DEL DAVANTAL

2014-03-10 18.19.37.jpg

El porc era ral.

 

 

 

 

 

 

 

 

 I no vaig fer la foto de la taula de:

Estel Solé

MĂ­riam Tortosa

Benedetta Tagliabue

Itziar Castro

Anna Tarrés

 

La història de la col de galàpeg i en Pau Santamaria

divendres, 20/12/2013

Estava jo bregant entre cassoles i telèfons, que és la única cosa que sé fer alhora, malgrat la fama que tenim les dones de saber fer dues coses al mateix temps, quan per la porta entra en Pau Santamaria (aclareixo la dada: és el fill del gran Santi Santamaria) portant un cistell sota el braç, el contingut del qual es basava en una col de pell de galàpeg i una coliflor.

 

M’explica en Pau que el seu pare havia fet una tasca de cerca dels millors productors pagesos de l’entorn, que eren els seus proveĂŻdors, i que era una pena perdre aquest patrimoni. Per això, ara, en Pau els havia recuperat i oferia als restauradors portar-nos aquesta saviesa a ciutat.

Per començar, em deixava la col i la coliflor perquè la tastés. Val a dir que les dues hortalisses eren prou bones. No vaig trobar grans matisos a la coliflor, en canvi la col de galàpeg em va entusiasmar.

Les fulles més verdes, tan turgents, van ser ideals per embolcallar un moniato escalivat, barrejat amb bolets, botifarra negra i pinyons. I fer-ne aquest plat que va tenir un èxit considerable entre els clients de Semproniana

 

COL DE PELL DE GALĂ€PEG FARCIDA DE MONIATO I BOTIFARRA NEGRA

Quatre fulles externes de col de pell de galĂ peg

un moniato gros

400 gr. de bolets variats

una botifarra negra

250 ml de brou de pollastre

una ceba grossa

2 grans d’all

una nou generosa de mantega

una mica de farina

 

Comencem per la salsa. Sofregim la ceba  i els grans d’all picats, lentament, amb la mantega. Quan sigui ben tova, afegim els bolets. Apugem una mica el foc, perquè els bolets es coguin i perdin l’aigua. Ara retirem la MEITAT DELS BOLETS, i els reservem. Hi posem la farina, donem un parell de voltes perquè es cogui i ho cobrim amb el brou de pollastre i deixem que el conjunt cogui durant uns quinze minuts, a foc lent, perquè tots els sabors s’intercanviĂŻn. Triturem bĂ©. Reservem.

Escalivem el moniato al forn. L’emboliquem amb paper d’alumini el coem a 200ÂşC durant mitja hora. Esperem que es refredi per pelar-lo.

Traiem la pell de la botifarra i l’esmicolem. La barregem amb l’altra MEITAT DE BOLETS. TambĂ© afegim el moniato escalivat i aixafat. Hem de fer com una massa homogènia de moniato, botifarra negra i bolets.

Farcim la fulla de col amb la barreja de moniato, botifarra i bolets. Emboliquem sobre si mateix. Per escalfar-ho, ho posem al forn tapat amb un paper d’alumini. TAmbĂ© ho podem escalfar al microones, tapat.

Acompanyem la col amb la salsa de bolets, ben calenta.

Acabem amb uns pinyons torrats.

Sopar inèdit amb Llucia Ramis

dilluns, 11/11/2013
DSC03959.JPG

una mostra dels comensals que van venir al sopar: ben a prop de la Llucia

Ja em reprès els sopars inèdits que fem un cop al mes amb l’Ada Castells, a Semproniana. Convidem a venir a un autor/a i donem l’oportunitat als seus lectors de sopar-hi, en un grup reduĂŻt de no mĂ©s de vint persones.

La veritat Ă©s que no hi ha hagut cap sopar en que no sorgeixin multitud d’anècdotes. El sopar del tret de sortida de la temporada 2013-2014 va ser amb la LLUCIA RAMIS.

Vam parlar de la seva obra, però tambĂ© de la seva famĂ­lia i d’ella mateixa. Tres hores farcides de converses, riures, somriures i plats.

El proper és aquest DIMECRES, dia 13 de novembre, amb la NÚRIA PERPINYÀ,  a les 20h a Semproniana.

DSC03957.JPG

DSC03958.JPG

Què vam sopar?

Timbal de patata, botifarra negra i salsa de sidra

DSC03967.JPG

 

SalmĂł amb salsa de taronja amb cacauets de wasabi

 

DSC03969.JPG

I per postres (sense fotografia) FLAM DE  MATÓ AMB PASTILLES JUANOLA.

InauguraciĂł de la botiga d’estris de cuina Tescoma

divendres, 11/10/2013

A Barcelona, en plena Travessera de GrĂ cia, han obert una botiga de petits estris de cuina de la marca Tescoma. Ara potser ja fa un parell de mesos que estĂ  en funcionament. Tenen una mica de tot, i sempre es troba un estri divertit i que et falta.

Una temptaciĂł, vaja.

El dia de la inauguraciĂł, per animar el cotarro, van organitzar un concurs de pastissos, que va tenir un Ă©xit sonat. Es van presentar uns 40 participants, amb els seus pastissos corresponents, que el jurat (entre ells jo mateixa) vam haver de tastar. I que tot i estar magnĂ­fics, una mica mĂ©s i no ho explico….nomĂ©s per una qĂĽestiĂł de volum i de pujada de sucre considerable. De president del jurat tenĂ­em al celebèrrim Paco Torreblanca, el mestre dels mestres pastissers. I va ser molt divertit viure tot plegat.

13_tescoma_pastĂ­s.JPG

Aquest va ser el primer premi del concurs. Una sablé farcida de crema de llimona amb fruites vermelles. La sablé estava magnífica

13_SEGON PREMI_CONCURS PASTISSOS.JPG

i aquĂ­ teniu el segon premi. MagnĂ­fic!

13_TORREBLANCA I ISMA.JPG

Part del jurat (la tercera era jo mateixa) fent la feina de tastar el segon premi!

El concurs va tenir Ă©xit, sĂ­, i va aplegar gent,  però deixem-nos estar, el caramelet, la guinda del pastĂ­s, va ser la visita de Jordi Cruz a la botiga. Ni Ismas Prados, ni Pacos Torreblancas ni Ades Parellades que valguin. El fervor que aixeca en Cruz Ă©s inigualable. Tot i que volia tambĂ© fer un post lloant la valentia de Tescoma a l’hora d’obrir una botiga a Barcelona, en aquests moments tan complicats, tambĂ© volia aprofitar les fotografies d’en Jordi per apujar les visites al bloc. Perquè Ă©s automĂ tic, els altres posts en els que en Jordi Cruz hi tĂ© fotografia tenen gran predicament i generen molt d’interĂ©s. AixĂ­, doncs, foto que tinc d’en Jordi, foto que penjo…i la resta Ă©s una excusa…No home no! Que tot plegat ha estat veritablment una excusa per explicar una exclusiva (EXCLUSIVA!) que aquest mes d’octubre farĂ© una demo de cuina a la botiga de Tescoma. I que em vingueu a veure! Encara no tinc clar el dia ni la temĂ tica, però de seguida que ho sĂ piga us ho comunico

 

13_tescoma_jurat.JPG

D'esquerra a dreta: David Pallas, Marta, Isma Prados, jo mateixa i Jordi Crux

De cop, una munió de dones de totes les edats i condicions (també homes) van embogir, traient les càmeres de llocs inverosímils i disparant a tort i a dret (una fotografia de Jordi Cruz en el patrimoni personal deu augmentar molt el valor del propietari).
Vaig poder copsar la falera Jordicruzista en la que estem immersos. És realment espectacular. Feia una mica de feredat. Em va confessar en Jordi que li costa una mica de moure’s, d’ençà de l’Ă©xit irrebatible de MasterChef, el programa concurs de cuina que tots heu vist on fa de jurat. Li costa moure’s, perquè a qualsevol cantonada, a qualsevol racĂł surt una cĂ mera o una salutaciĂł. N’estĂ  molt agraĂŻt, però se li ha fet estrany una popularitat tan immediata. 
13_Tescoma_paparazzi.JPG

fervor cruz

Cuina monĂ stica d’en Jaume FĂ brega i…unes postres

dimecres, 2/10/2013

Fa uns dies vaig comprar un llibre que em va atraure per dues raons. La primera Ă©s que Ă©s el darrer llibre de Jaume FĂ brega, i això sempre Ă©s garantia d’Ă©xit i m’atrau perquè sempre descobreixo anecdòtes i històries culinĂ ries i dels aliments que desconec. La segona Ă©s per la temĂ tica: les receptes dels nostres monestirs.  En una Ă©poca en que les cuines domèstiques han quedat plenes de teranyines, solitĂ ries, buides i sense contingut, em temo que els  garants del patrimoni culinari del nostre paĂ­s seran els monestirs, a l’estil mĂ©s autèntic de l’Edat Mitjana, quan els monestirs van ser el reducte cultural, on s’hi conservava celosament i s’intentava transmetre el pòsit cultural de tot un territori.

Per als qui no el conegueu, en Jaume Fàbrega és un historiador, escriptor, periodista, consultor gastronòmic i una eminència en tot allò que té a veure amb la forquilla i la cullera. En sap un niu, i val la pena escoltar-lo i llegir-lo. Ha publicat més de cinquanta llibres i quatre enciclopèdies de referència en el món alimentari i cultural culinari http://blocs.mesvilaweb.cat/jaumefabrega http://jaumefabrega.blogspot.com.es/i també té una colla de blocs. En definitiva, val la pena conèixer a en Jaume Fàbrega.

En aquest darrer llibre “Cuina monĂ stica” l’historiador FĂ brega explica una colla de receptes que encara es troben avui als monestirs, tot i que les receptes presentades s’han cuinat històricament en aquests reductes de silenci.

De totes les receptes consultades, m’ha vagat fer una llet d’ametlles. Us transcric la recepta i tambĂ© el text que l’acompanya

DSC00450.JPG

Llet d’ametlles

SEguint un procediment similar al de l’orxata, podeu fer una orxata d’ametlles.  A Mallorca, en algun poble, com ara Santa Maria del CamĂ­, la llet d’ametla Ă©s tĂ­pic prendre-la la nit de Nadal, a la sortida de missa de matines o missa del Gall. 

La llet d’ametlles pertany a la tradiciĂł medieval i dels monestirs. Fra Sever d’Olot ens n’explica una recepta que anomena “emmetllat”. Era un ingredient bĂ sic per a la cuina – sopes, salses, cremes…-, ja uqe la llet de vaca no s’utilitzava. tambĂ© es feia servir com a refresc, i com a tal tambĂ© apareix al llibre d’Altamiras, “Nuevo arte de cocina”

Ingredients

200 gr. d’ametlles pelades/1 litre d’aigua/ 1 pela de llimona / mig canĂł de canyella / sucre a discreciĂł

Tritureu les ametlles amb aigua aromatitzada amb la llimona i la canyella i feu-les arrencar el bull, sense parar d remenar. Ensucreu-ho al vostre gust i refrigereu-ho

 

A partir de la llet d’ametlles, com que queda bastant densa, en vaig fer unes postres.

 

Postres de llet d’ametlles i codonyat

És prou dolça i potent com per no haver de posar-hi gaire cosa més.

pa de pessic

500 gr. de llet d’ametlles

5 fulls de gelatina

codonyat

nous

iogurt

canyella

 

Primer vaig tallar unes lĂ mines de pa de pessic i el vaig disposar en la base d’un motlle quadrat

Vaig pesar la llet d’ametlla (desprĂ©s de beure’n un bon got) i en quedava 500 gr. Vaig hidratar 5 fulls de gelatina (un per cada 1oo gr. de producte) en aigua freda. Els vaig escĂłrrer i els vaig fondre al microones, uns segundets. Els vaig integrar a la llet d’ametlles.

I ho vaig posar sobre el pa de pessic.

Vaig tallar lĂ mines de codonyat i el vaig posar sobre la llet d’ametlles. Vaig reservar a la nevera durant ben bĂ© dues hores, perquè la gelatina quallĂ©s.

Després vaig tallar el pastís a quadrats i el vaig servir amb unes nous, una cullerada de iogurt grec (lleugerament ensucrat) i canyella per sobre

I ja estĂ . MagnĂ­fic!

 

13_pastĂ­s ametlla_flaminia.jpg

La fotografia Ă©s de Flamminia Pelazzi

DSC03902.JPG

 DSC03903.JPG

Heu anat mai a Ossera?

dissabte, 7/09/2013

Doncs hi heu d’anar.

Per què?

Doncs perquè el paisatge s’ho val. Aquesta Ă©s la resposta immediata. Ossera Ă©s al cor de l’Art Urgell, i estĂ  al final de la “carretera sense nom”, com indica el GPS. Ens va fer grĂ cia, perquè certament Ă©s al capdamunt de tot arreu i s’hi ha d’anar expressament. És a dir, res no t’hi porta per casualitat. Has d’enfilar una carretera de corbes i anar fent fins arribar a aquest paisatge idĂ­l·lic.

DSC00342.JPG

A la foto hi surt la família, perquè no tenia previst de fer-ne un post al bloc

Però mĂ©s enllĂ  del paisatge, que n’hi ha de molt bonics a tota Catalunya (aquest estiu hem fet grans descobriments), a Ossera el que Ă©s molt important, Ă©s l’Ă nima, els cors que hi viuen, cors i cervells. Perquè a Ossera hi viu (cadascĂş a casa seva) un conjunt d’artesans que han vingut d’arreu i s’hi han anat instal·lant. Gent sensible, amb ganes de barrejar-se amb aquest paisatge idil·lĂ­c, comprenent on sĂłn i què hi volen fer. Una perfecte fusiĂł amb l’entorn, emprant els recursos que la terra ofereix i tornant-li el favor en escreix.

A Ossera s’hi fa un dels millors formatges del paĂ­s, el Serrat Gros. http://www.formatgeriaserratgros.com/Amb total generositat, la Mercè ens obre la porta de casa seva i ens deixa tastar els formatges. Aquell dia que hi vam anar a petar tenia menys feina del que Ă©s habitual i es va animar a ensenyar-nos l’obrador (no ho pot fer mai, perquè sempre estĂ  enfeinada i per qĂĽestions d’higiene, per això encara va ser mĂ©s gratificant poder-ho veure) i a explicar-nos quin Ă©s el procĂ©s d’elaboraciĂł del seu preuat i premiat formatge. Perquè el Serrat Gros acumula premis, Ă©s un dels formatges mĂ©s lloats i mĂ©s celebrats per els gastrònoms del paĂ­s.

No tenim fotografies, però la feina comença a fora. La Mercè tĂ© ramat de cabres. A l’estiu pasturen. El formatge tĂ© temporada perquè les cabres nomĂ©s tenen llet de març a novembre. A l’hivern estan prenyades. La resta de l’any allunyen els mascles perquè la natura no s’acceleri.

El procĂ©s l’ha heretat de l’EulĂ lia Torras que va començar a la formatgeria al 1978 i ho va haver de deixar al 2005. D’ençà, la Mercè continua fent formatges cada dia durant la temporada.

DSC00341.JPG

La Mercè deixa tastar els formatges que elabora a tothom que s'acosta a casa seva

DSC00336.JPG

Els formatges recentment quallats sĂłn desmotllats i ara estan un dia degotejant, traient el xerigot sobrer

 

No es submergeixen en salmorra, perquè són tendres i es desferien. Es salen amb sal seca i es van voltejant, cada dia, perquè la sal es vagi impregnant en totes les cares de la peça. És una feina totalment artesanal i que no admet espera. La Mercè hi passa tot el dia pendent.

DSC00337.JPG

En temperatura controlada hi passa un parell de dies més

DSC00339.JPG

la cambra de maduraciĂł dels formatges

 

DSC00340.JPG

El resultat: lo pebrat i serrat gros. Ho vaig comprar tot.

Són tots magnífics, però el Serrat Gros és brutal.  

DSC00343.JPG

coses que es veuen només a Ossera. La paret externa d'una casa, ben customitzada. A Ossera hi conviuen els artesans i els artistes

 

Al poble tambĂ© hi trobareu dos artistes de renom: Nico de Winter, escultor, i l’Espai Jaime de pintura.

També vam anar a veure a la Núria, que va melmelades, www.melmeladeossera.com, per descomptat totalment artesanes i molt agosarades. En té una gran col·lecció. De fet, no només fa melmelades, sinó que també fa paté de bolets i, ja que hi som, ven bolets assecats. Fa chutneys, gelees i melmelades de tota mena de fruites i de barreges, fins a oferir-ne vuitanta, 80!, sabors diferents, des de pebrot vermell a remolatxa, però també de peres al vi i de mandarina amb gingebre. Com que és molt agosarada, ha publicat un llibre on explica com combinar les conserves que ella fa, com integrar-les als plats i com cuinar donant un toc diferent a les receptes.

DSC00345.JPG

la Núria i el meu nano. Això és el que passa quan viatgem amb la família...que sortim a les fotos!

 Tot i viure a Ossera estĂ  ben al cas de totes les novetats, fa cursos i estĂ  sempre en moviment. Els sabors mĂ©s valents m’atrauen especialment, aixĂ­ com aquelles fruites que no tinc a l’abast. Com aquesta de gaverna, la rosa silvestre, que s’anomena popularment “tapaculs”

DSC00347.JPG

Estil·lisme d’una taula de recepciĂł. Una xorrada de post

dissabte, 31/08/2013

Així és. Aquest post pot no interessar gaire, tot i que jo hi he posat molt d’interès tant a la realització com fent les fotos i escrivint aquestes línies.

Pot no interessar gaire perquè potser vosaltres no teniu la necessitat d’omplir de vida l’entrada d’un restaurant, o potser no teniu els elements a punt per decorar aquest tros de local, o potser no us agrada fer-ho, o si us trobeu amb la necessitat i la voluntat de fer-ho, després no sabríeu que fer-ne de totes aquestes verdures o melmelades. Sigui com sigui , hi ha moltes més probabilitats que aquest post no t’interessi que no pas de que et sigui de gran utilitat. Potser sí que t’interessa, i estic fent una pressuposició massa a la lleugera, però convindrem que és molt més útil una recepta que una decoració d’aquest estil.

Així, doncs, perquè estic perdent temps escrivint un post que sé que costarà de “vendre”? Incendiària? Masoquista? Acabada? (en el sentit que se m’acaben els temes, s’entén, eh?)

Doncs res de tot això, sinó per una qüestió de FASCINACIÓ.

Vaig descobrir un dia, perquè resulta que era candidata d’un premi de prestigi a la Gala González, http://www.amlul.com/, i tot un mĂłn se’m va obrir. A vegades sembla que no sĂłc d’eixe mĂłn, que visc aĂŻllada de tot, que no m’entero de res, que visc a la lluna de València (no cal ni anar tan lluny), que nomĂ©s m’interessa el meu petit espai, que sĂłc una frikie, o que sĂłc una monja de clausura, o que sĂłc una ermitana urbana….Totes aquestes definicions m’escauen, sĂłn intercanviables, en puc triar una cada dia, perquè Ă©s ben bĂ© aixĂ­. No en tenia ni idea d’aquest fenomen, estès, pel que he anat veient, des de fa anys. Unes noies, la mar de guapes, es vesteixen cada dia diferent i es fan una foto i les pengen en un bloc, argumentant la seva indumentĂ ria. A partir del blog de la Gala he trobat multitud de blocs de l’estil, prĂ cticament mimètics (això ja passa en tota mena de blocs, en els de cuina tambĂ©, entomo el mea culpa), o sigui que es tracta d’una tendència de les de veritat, consolidada. http://www.it-girl.es/

És admirable. Cada dia t’has de vestir diferent, i no de qualsevol manera, maquillar-te perfectament, rentar-te el cabell (a vegades a mi em fa mandra….comprenc la tortura d’haver-ho de fer cada dia), assecar-te’l, pentinar-te’l, estar contenta, glamurosa i fer-te una foto magnĂ­fica. És una autèntica feinada i ho valoro molt. Ara bĂ©, tota aquesta feina tĂ© recompensa, perquè resulta que sĂłn blocs molt seguits, tenen un gran èxit de pĂşblic, molts comentaris, alguns de veritablement sucosos “que mona que estĂ s” “divina” “me encanta!” “you look fantastic!” i aixĂ­ fins a uns cinquanta comentaris per post. Com que tenen tanta audiència, alguns d’aquests blocs s’han professionalitzat i aquesta Ă©s la seva feina. I sembla ser que es guanyen molt bĂ© la vida, que sĂłn famoses i les conviden a tot arreu. OlĂ©!

Caldrà reconsiderar el moviment feminista, perquè potser farem més feina vestint-nos de cow-boys, de hawaianes o d’urban-chic, ens fem unes fotos i tirem pel dret. Molts sants i poca lletra.

És per això que crec que, malgrat pot no interessar a la majoria, cal renovar aquest bloc i posar  més  moda, més vestits i més estilisme.

Així doncs, aquí teniu el LOOK del moble de l’entrada de Semproniana, que canvia cada dia.

DSC09993.JPG

DIA 1: Blanc i taronja. verdures

DSC00002.JPG

DIA 2: Verd, taronja i peineta

DSC00023.JPG

DIA 3: Vermell, verd. Puresa amuntegada

DSC00063.JPG

DIA 4: Bròquil-cítrics amb botes de ceba tendra

DSC00064.JPG

DIA 5: un cuiner m'ha fotut la llimona

DSC00065.JPG

DIA 6: bròquil, pastanagues i taronja com ballarins entortolligats

DSC00081.JPG

DIA 7: sembla el mateix, però és diferent. Aquest bròquil no porta peineta

DSC00101.JPG

DIA 8: Canvi de temporada. Ara toca melmelades, de pinya, pera, albercoc i préssec. Ha arribat l'estiu

La Joana cuina

diumenge, 28/07/2013

Tinc una amiga que cuina tot sovint. Quan arriba a casa, a la tarda, desprĂ©s d’un dia llarg i esgotador, s’espolsa la mandra, es posa un davantal, un barret de cuiner (que jo li vaig regalar un dissabte que va venir a cuinar amb mi) i comença a treure estris dels armaris i aliments de la nevera. Quan ja tĂ© l’Ă pat a punt, fa seure als seus clients a la taula que ella ha parat amb tot detall, i els serveix el sopar.

A vegades, si és dissabte o dia de festa, convida a les amigues i, llavors, el banquet és antològic, impressionant.Ella té un restaurant de primera, no de qualsevol tipus, sinó de luxe. 

La Joana tĂ© una cuina ben equipada, però d’aquesta cuina no en pot sortir res comestible, perquè no tĂ© focs ni els aliments sĂłn de debò. I Ă©s que la Joana nomĂ©s tĂ© set anys. A vegades ajuda als pares a cuinar plats de menjar, però quan arriba a casa juga a la seva cuineta, que li ha fet en Ramon, el seu pare. De fet, a ella li agrada gairebĂ© mĂ©s imaginar que cuina “d’imaginaciĂł” que cuinar a la cuina dels grans plats farcits d’imaginaciĂł. 

 13_joana cuinant.JPG

13_joana cuinant_2.JPG

JoanaAgatha.jpg

La Joana i l'Agatha al seu restaurant "de luxe"

Jugar a cuinar, jugar a pentinar, jugar a apagar focs o jugar a rentar cotxes s’hi ha jugat al segle XXI i al segle XIX, Ă©s un dels jocs d’imitaciĂł infantils recurrents. Als nens els agrada imitar als adults, jugar a ser grans, fer com ells. Segons la meva amiga Agnès, antropòloga, jugant a cuinetes o a qualsevol altre joc d’imitacio es transmet una cultura. En definitiva, aprofundint, anant a l’arrel de la qĂĽestiĂł, l’objectiu de la transmissiĂł de la cultura Ă©s la supervivència del grup, que depèn de la reproducciĂł social. O sigui que jugar a cuinetes Ă©s fonamental per a la construcciĂł del nostre paĂ­s, dramatitzant l’assumpte.

No sĂ© si la Marta, la mare de la Joana, sap que estĂ  forjant una naciĂł cada vegada que la criatura cuina uns canelons de plĂ stic, el que sĂ­ que sap, la Marta, Ă©s que l’educaciĂł en alimentaciĂł Ă©s fonamental per a la salut global de la Joana, tant la salut de la mecĂ nica biològic com, diguem-ne, la salut antropològica. Perquè la Marta (la mare) Ă©s nutricionista, l’apassiona la cuina i tĂ© molta cura de l’educaciĂł de la Joana. Ara bĂ©, n’estic segura que la Marta i en Ramon (el pare), quan van pensar de regalar la cuineta a la Joana, no es van plantejar en cap moment que estaven fent coses “tan grosses” vers la filla. Simplement, van pensar que els feia il·lusiĂł que la menuda tinguĂ©s una cuineta per jugar-hi, i hi gaudĂ­s molt. I punt. Això sĂ­, potser no ho ha fet conscientment, però com que jo conec la Marta, m’aventuro a afirmar que la Marta i en Ramon han tingut cura de no construir una “cuina de gènere”, sinĂł una cuina neutra, de color taronja, que haurien regalat tambĂ©, no ho dubto, al fill mascle, si l’haguessin tingut.

Perquè ho dic això? Ho dic perquè malgrat hi ha infants per a tot, les estadĂ­stiques corroboren que sĂłn majoritĂ riament els nens els que els agrada jugar a arreglar cotxes i a les nenes els agrada mĂ©s planxar i cuinar. Aquesta Ă©s l’evidència. Hi ha pares que ens hi revelem, i procurem barrejar els rols, no predisposar als infants, no fer bandera dels jocs de gènere. AixĂ­, quan sĂłn molt menuts, regalem als mascles una escombreta, un recollidor i un fregall, i a les femelles els regalem un garatge. Ja hi juguen, ja, però un dia, de cop tot es capgira, i sembla que els gèneres afloren amb naturalitat, i que no s’hi pot fer mĂ©s. Sembla que, com deia, ens domina un instint natural, tot i que, no ho dubteu, aquest instint natural va ben acompanyat per a multitud de missatges culturals que els progenitors ni veiem. No cal que siguin les Ă vies i els avis els que llancin missatges de l’estil: “vols dir que a la nena no li agradaria mĂ©s una nina que un aquesta moto de carreres que li has regalat”, o “mira que li porto al nen, una pilota de futbol perquè s’assembli al Messi”. No sĂłn nomĂ©s les Ă vies i els avis, això mai ;)!, sinĂł que com que estem immersos en una cultura, tot el que ens envolta ens envia imputs que garanteixen la reproducciĂł dels rols. Els nanos copsen que hi ha joguines, actituds i expectatives, de gènere. I aixĂ­ anem creixent.

Però ai las, arriba el dia que ens anem a viure en parella (en aquest cas, perquè l’exemple em sigui vĂ lid, em refereixo a parella heterosexual). La reproducciĂł de l’espècia pot estar assegurada, però la reproducciĂł dels models de vida precedents, això si que ens costa bastant mĂ©s, perquè ara estem en plena crisi econòmica i, si tenen sort, els dos membres de la parella tenen feina. El que em refereixo Ă©s que la poca pela no ens permet de contractar un servei de neteja de la lar, per un costat, i per l’altra, tots dos estem en les mateixes condicions laborals. En definitiva, que tots dos ens hem d’arremangar a l’hora de fer les tasques de casa: neteja, planxa, ordre, compra i cuina.

Doncs fixa’t tu en el què m’he fixat: sense recolzar-me en cap enquesta, en cap estudi, en cap dada publicada, he arribat a la conclusiĂł que en el moment en que es distribueixen les tasques de la llar entre els dos membres de la parella, de manera natural, el noi-mascle es queda amb la compra i la cuina; i la noia-femella prefereix dedicar-se a l’escombra, el fregall i el Don Limpio, els vidres, els canvis d’armari, la motxilla de les criatures i posar i treure el rentaplats.

Destaco la feina de “les motxilles de les criatures” (que significa recordar-se de posar la roba de gimnĂ stica el dia que toca, entre altres molts ensurts), perquè abans que hi hagi criatures, el don Limpio, la compra, la cuina, el fregall i l’escombra, sĂłn molt mĂ©s aleatoris, per una banda, i per l’altra, hi ha tanta il·lusiĂł en la parella, que no hi ha retrets i cap dels dos no computa les hores dedicades a plegar llençols per fer-les servir com a dard en les discussions inconnexes generades per la son crònica dels dies que el nen estĂ  constipat.

O sigui que malgrat l’entorn que ens aboca a considerar que les cuinetes de joguina sĂłn patrimoni de les nenes-femelles, i per tant als nanos- mascles no se’ls ha regalat mai, quan han estat infants, perquè hi juguin i s’hi acostumin, quan es fan grans la cuina els atrau, o potser Ă©s perquè, de totes les tasques de la llar, Ă©s la menys feixuga i la mĂ©s divertida (jo, si mĂ©s no, aixĂ­ ho considero. Mil vegades abans fer una paella que fer els vĂ ters). Ara bĂ©, el que realment m’encurioseix, Ă©s que la membre femenina de la parella, quan el mascle proposa quedar-se amb la compra i la cuina, no s’hi rebel·la, tot al contrari, sento sovint frases de l’estil “estic encantada de que ell faci la cuina. Ell cuina i jo (femella) rento els plats”.

Real i curiĂłs.