Arxiu de la categoria ‘Personatges’

Les Cols

dijous, 25/09/2014

Aquest és un títol de post realment minso, sense additius, sense parafernalia, essencial. I ha estat així, un títol nu, perquè tot el que hi he provat de posar, sobrava. Al final, he optat per no posar-hi res i deixar  aquest nom, LES COLS, potent, cru,  amb ànima i personalitat.

Deia Coco Chanel que abans de sortir de casa et miressis al mirall i et traguessis un accessori. I aquesta frase em fa pensar en LES COLS, elegant, no li falta de res però, sobretot, no li sobra res. Impecable. M’admira.

Fa un any que hi vam anar i encara no havia escrit l’entrada, potser perquè ho deixo sempre per a una entrada important, quan vull escriure paraules grans, pensades i raonades, i no trobo mai el moment de seure cerimoniosament davant l’ordinador i fer-ho. Avui he pensat que no calia complicar-ho, que no podia trigar tant, i que quan vaig a LES COLS, em sento petita i insignificant, però la Fina i en Manel tenen la perícia de transformar l’entorn imponent en allò que és natural i tot ho fan fàcil i planer. Per això ara encaro el post sense filigranes i dic que cal que hi aneu, si no hi heu anat mai. I si hi heu anat, cal que hi torneu perquè la visita sempre té aires renovats.

De Les Cols cal destacar l’arquitectura. Majestuosa, la casa pairal. Agosarada, la nova intervenció feta per l’estudi RCR Arquitectes. Agosarada però totalment respectuosa amb l’entorn, fins el punt que es fa fonedissa. No tinc cap fotografia de l’interior del restaurant, però en trobareu tantes com vulgueu a la xarxa. Ha estat un dels restaurants més fotografiats dels darrers temps.

 

2013-08-17 14.32.29.jpg

 

Vaig tornar tan impressionada de les noves idees i de la manera com enfoquen els banquets de boda que em va semblar justificat fer-ne un article a la columna que escric setmanalment al diari ARA. Recupero l’article perquè pot ser que no tinguéssiu ocasió de llegir-lo.

 

L’article deia així…..

VOLS CASAR-TE AMB MI A LES COLS?

Busco candidat per celebrar un casament a Les Cols, a Olot. La meva demanda és per a un casament de conveniència, amb un objectiu definit: fer el banquet, dormir als pavellons i dinar, a l’endemà, al restaurant de dues estrelles Michelin.

En Manel Puigvert i la Fina Puigdevall són els artífexs d’aquest meravellós espai a Olot. Més que empresaris que volen extreure rendibilitat del seu negoci són com valents cavallers medievals que lluiten per a una bona causa, la de les coses ben fetes fins les darreres conseqüències amb passió, amor i respecte per a la Garrotxa i la seva gent: la geografia, la història, l’antropologia i la cuina.

Per això han transformat la zona de banquets, fent-la “desaparèixer”, perquè tot tingui un sentit i sigui el paisatge qui ompli de contingut l’espai: els pollancres són el sostre i la pedra volcànica són els quadres de les “no-parets”. Unes parets de plàstic que són com les membranes que ens uneixen al territori. La magnífica arquitectura de l’estudi PGA pràcticament no es veu, perquè el seu objectiu és deixar veure.

Els han titllat d’avantguardistes transgressors, però només volen recuperar les celebracions arrelades de la comarca: els aplecs de les colles a les fonts. Taules llargues, transparents, gairebé inexistents, música d’orquestrina, popular, allò que s’ha fet sempre, avui sembla tan original.  Un cop entenem on som, l’àpat convenç, no debades és la cuina de la Fina, una cuina premiada, reconeguda i consolidada. Dormirem als pavellons. Impera la bellesa de l’austeritat, el luxe és el so de l’aigua de la font, la il·luminació de les estrelles i el jaç sobre les pedres.

N’estic segura que hores d’ara hi ha cua de candidats…

2013-08-17 14.15.44.jpg

Les parets i separacions de la zona de casament són transparents perquè tinguis la sensació d’estar menjant confós entre el paisatge. Les taules són també transparents, mirant de no “embrutar” l’entorn amb cap element dissonant

2013-08-17 14.15.47.jpg

El sostre matisa la llum, com si estiguéssim sota l’ombra dels pollancres

2013-08-17 14.28.38.jpg

la construcció està totalment integrada dins el paisatge

2013-08-17 14.27.41.jpg

pedra, ferro, metacrilat i plàstic són els materials que dominen la construcció

Ara bé, si hi ha alguna cosa que s’integra al paisatge, que es confon amb l’entorn i que és coherent amb el territori és la cuina de la Fina. Diuen que recupera productes, però no crec que siguin productes oblidats ni arraconats, crec més aviat que són productes no estimats. Sí que es mengen, sí que es cuinen, però no llueixen als restaurants, perquè sempre ens interessa més el que ha de fer quilometres per arribar que el que trobem a tocar de la porta de casa. La Fina pren els productes humils i els transforma en, per exemple, aquest magnífic full de fajol, gairebé transparent però intensíssim de gust, que serveix d’aperitiu a la magnífica gespa que envolta la casa.

2013-08-17 14.40.13.jpg

I en acabat, encara fora, gaudint de la fresca de la Garrotxa, un consomé amb espagueti de fajol

2013-08-17 14.49.18.jpg

Llavors entrem a dinar. Ens prepara un menú degustació complert. Pots triar entre el menú amb carn o un més de verdures. Tots dos són excepcionals, però no n’he fet fotos, perquè em vaig oblidar de tan entusiasmada com estava de sentir i tastar cada un dels plats. En fi, que tinc aquesta foto que són uns espàrrecs en tempura negra.

2013-08-17 15.23.12.jpg

 

i així anar fent fins arribar a l’hora dels cafès. I aquí sí que la Fina i en Manel em van vèncer, perquè no hi ha cosa que pugui ser més sensacional que et posin una mena de manta impermeable sobre la gespa, et puguis treure les sabates i prendre el cafè com si fóssim a un pícnic. Espectacular.

2013-08-17 17.35.40.jpg

Els regals llaminers. Un brioix de taronja i xocolata

dimarts , 2/09/2014

No és la primera vegada que la Montse Illa apareix a Semproniana amb un regal exquisit, sempre elaborat per ella, ben embolicat i amb una nota que diu “fes-ne el què vulguis”. Sempre trigo uns dies a “fer-ne el que vulgui”, perquè mai no trobo el moment ideal, de tan valuós com el considero.

És per això que unes taronges en almívar han tardat vora quatre mesos a ser obert. Al final, durant les vacances d’estiu, amb el temps de tot un matí ennuvolat per endavant, he tingut el temps i les ganes de posar les taronges en solfa.

2014-04-25 13.43.45.jpg

He fet una proposta dolça, però no embafadora, que es pogués menjar un bocí per postres, però que fos la protagonista de l’esmorzar i el berenar. El què he fet és un brioix de xocolata i taronges en almívar.

Aquesta recepta de brioix l’he feta moltes altres vegades, la trobareu en aquest post http://blogs.cuina.cat/semproniana/2012/08/22/que-regalar/ i de fet és la mateixa recepta que el tortell de reis. Però com que és tan bona i és relativament fàcil, no me’n canso d’elaborar-la i de “promocionar-la”.
Confesso que hi ha una trampeta. El brioix que jo vaig fer no hi vaig posar xocolata, sinó unes trufes de xocolata que corrien feia massa dies per la nevera. Ara bé, si ho feu amb gotes de xocolata també queda magnific

 

 

BRIOIX DE XOCOLATA I TARONJA EN ALMÍVAR

2014-08-25 11.12.19.jpg

 

500 gr. de farina de força

200 gr. de llet

120 gr. de mantgea

100 gr. de sucre

60 gr. de llevat premsat

1 ou

1 rajolí de rom (o de conyac)

200 g de xocolata a trossos o gotes

Taronja en almívar

Barregem la farina, la sal i el sucre. Afegim l’ou i pastem. Entibiem la llet i hi dissolem el llevat. A poc a poc, anem afegint la llet amb el llevat. Pastem amb la cua de porc (si ho fem a màquina) o pacientment, a mà, fins aconseguir una bona elasticitat, uns 15 minuts. Finalment, posem la mantega a dauets i continuar pastant fins que absorbeixi tota la mantega. Tapem amb plàstic film i deixem reposar 15 minuts. Ara hi afegim la taronja tallada a bocinets i la xocolata.

Folrem un motlle quadrat amb paper de forn (o el tipus de motlle que més et convingui) i hi disposem  la massa de brioix. Deixem fermentar una hora, tapat.

Pintem amb ou batut i un pessic de sal (la sal ajuda a liquar l’ou i és més còmode per pintar). I coem a 180ºC uns quinze minuts.

 

 

Masroig, el vi solidari

dijous, 26/06/2014

Fa tres anys que a Masroig s’uneixen set cellers per elaborar un vi que té un bouquet especial, un aroma excepcional i un retronasal exquisit. Es tracta del vi solidari. http://www.masroigvisolidari.com/ Aquest vi té un preu molt assumible: deu euros, però el que se n’esdevé no té preu, perquè tot el que se’n recapta va destinat a l’Obra Social de Sant Joan de Déu. Fa mesos que el vi està en procés, no es fa en un dia, el vi no és flor d’un dia, però arriba un dia que surt a lluir amb tot el seu esplendor. Va ser el dissabte, dia 7 de juny (sento haver trigat tant a fer el post!), a Masroig, al Montsant. Tot un dia per celebrar que ja podem comprar aquestes ampolles saboroses plenes d’alegries futures. Com que no he estat a temps d’avisar-vos per anar a la festa i comprar les ampolles en directe, les podreu comprar online a http://www.vilaviniteca.es/shop/ i a http://www.enterwine.com/

És un vi bo, bonic i barat. Bo ja us ho he dit. Barat també us ho he dit, només uns deu euros, el valor dels quals es multipliquen exponencialment quan arriben a Sant Joan de Déu. Bonic, encara no us ho he explicat: cada ampolla, cada una, té una etiqueta única, irrepetible, és una il·lustració feta a mà i original. La majoria de les etiquetes han estat il·lustrades per els nens de les escoles de Masroig i algunes de Barcelona. Però algunes etiquetes han estat il·lustrades per veritables artistes, de renom i prestigi contrastat, de manera que tenir-les és tenir una obra d’art. Altres etiquetes han estat il·lustrades per personatges populars que, malgrat l’etiqueta no tindrà un valor intrínsec sí que ha estat pintada amb gran estima i sentiment, que això també compta!

Aquesta setmana s’ha fet la presentació de la festa del dia 7 i he tingut l’honor de ser LA PADRINA, juntament amb el meu admirat Màrius Serra, que ha exercit de PADRÍ amb mestria i saviesa. A la presentació de la festa vam haver de dir unes paraules, i aprofito que ja les havia escrit per afegir-les al post (que no s’ha de llençar mai una feina feta!), malgrat l’objectiu d’aquestes línies és animar-vos a comprar-ne algunes ampolles a  i aportar el vostre gra de sorra al vi solidari que, a més, gaudireu moltíssim. Us ho garanteixo.

14_masroig_Equip.jpg

Nazario, Roser Capdevila, jo, Màrius Serra i Toni Soler. Artistes de les etiquetes, padrins i convidats

PARAULES DE LA PADRINA

(no puc transcriure les paraules del padrí, en Màrius Serra, però van ser per treure’s el barret)

Estic molt agraïda que m’hàgiu fet l’honor de ser padrina d’aquesta magnífica iniciativa. I estic agraïda i, molt, per tres raons:

  1. Sort hem tingut que som els padrins i no el rei i la reina del cava. Perquè aquests dies els càrrecs de reis estan capa caiguda. Vés, Màrius, tan que t’hi fixes en les paraules, capa caiguda és molt més escaient que mai. Els reis estan de capa caiguda i els padrins, en canvi, són buscats arreu. Aquest té un bon padrí, per això està on està.

 2. El vi m’agrada molt, moltíssim. Som fills del vi, un dels tres pilars de la nostra cultura. Ser padrina de vi és el millor que em pot passar i, encara més, ser padrina d’un vi del Montsant. Hi tinc una relació propera amb el Montsant, la meva cunyada, casada amb el meu germà, és filla de Capçanes. Sempre fem broma perquè la meva cunyada es diu, de cognom Pena, i el meu marit, de cognom es diu Alegre, de manera que els meu sfills es diuen Alegre Parellada i els del Priorat es diuen Parellada Pena. S’esqueia l’anècdota, però també m’ha fet pensar, ni els Alegre estan sempre contents, ni els Pena estan sempre tristos. Tenim sinònims i moltes maneres de poder definir els estats anímics. La vida és un compendi de penes i alegries. I hem de saber conviure-hi, equilibrar-ho, i trobar el moment alegre dins d’una època de tristesa. La iniciativa de masroig ens produeix una alegria immensa.

 3. I que em permeteu participar en la vostra iniciativa solidària, també és motiu d’agraïment, perquè hauríem de fer accions solidàries tots i cada un dels dies de l’any. Les accions haurien de passar a ser SOLIDIÀRIES. Empeltada per la fascinació que sento per la imaginació o el talent, digues-li com vulguis, d’en Màrius i amb moltes possibilitats de fer el ridícul més estrepitós, goso jugar o donar-li voltes a les paraules. I descobreixo que la paraula SOLIDARI, comença per SOL, i és que la solidaritat funciona com l’astre, com el sol, atrau i fa que tots girem al voltant seu. Quants més siguem solidaris, atraurem a més persones perquè també ho siguin. Per tant, practiquem la solidaritat, militem-hi, fem-ho cada dia, com cada dia surt el sol i sense ell, la foscor ens envaïria l’ànima. Sense sol el món no pot viure, sense solidaritat, la societat no pot viure.

14_masroig_discurs.jpg

En Màrius fent el discurs magistral

 

14_masroig_ilustrant.jpg

dibuixant l’etiqueta del vi solidari

All you need is l’ou

dijous, 3/04/2014

No hi ha com tenir amics amants de la gastronomia. Les maneres de soprendre’m són inesgotables. En aquest cas us parlo d’en Kike i la Txell, que durant molts anys van tenir un reconegut bloc “La cuina vermella”. El nom del bloc és descriptiu, doncs a casa seva, on es couen les receptes que han il·lustrat les entrades del bloc era ben vermella. Ara, degut a que estan esperant l’arribada de bessonada, es veuen obligats a reformar. La cuina deixarà de ser vermella i això encara farà més palès que el bloc no té sentit.

Bé, nostàlgies apart, la qüestió és la que us dic, que els blocaires i els amants de la gastronomia tenen una sensibilitat especial que va més enllà dels fogons. Quan es parla de “bon gust” no només ens referim al dolç, el salat, l’àcid i l’amarg, sinó a aquell sentit que no es troba enlloc però que és present a tot el que envolta a la persona que l’ostenta. I la Txell i en Kike tenen molt bon gust, en tots els aspectes del concepte.

 

 

 

La festa del davantal. Dones endavant al 2014

dissabte, 29/03/2014

Cada any,  i aquest és el cinquè, pels volts del dia vuit de març, el dia de la Dona Treballadora, organitzo una trobada de dones valentes i que mouen aquest país. Ens posem un davantal i ens disposem a preparar-nos el sopar. Aquesta trobada té un nom, és la FESTA DEL DAVANTAL, i les dones convidades són el grup de les Dones EndavantAl.

Aquest any, he volgut donar-li un tomb a la festa i sorprendre a les convidades, amb un nou format. Si cada any ens preparàvem el sopar, aquesta vegada he volgut preparar el REBOST, no debades és el 2014, que vol dir l’any que lluitarem amb més força per a ser independents. Agombolats en aquest fervor nacionalista, hem de preservar i defensar els nostres trets diferencials, les nostres tradicions arrelades i tot allò que exalça el sentiment de pertinença a una cultura. Nosaltres som fills del llard de porc, més que de l’oli d’oliva – que potser sí que és el greix habitual a la Catalunya Nova – però la Catalunya Vella per donar gust als plats i als brous ha emprat sempre el sagí, el llard de porc i la cansalada. Només quan la religió prescrivia restriccions plaents alimentàries, a taula apareixia el setrill. Si a pagès faltaven els embotits, els tupins i els llardons, la sensació d’incertesa i precarietat era absoluta. I a Mallorca els xuetes feien veure que menjaven botifarres per no ser assenyalats. En definitiva, som fills del porc…i de la matança

La matança del porc és la festa dels catalans, i ho dic tan fresca i tan tranquil·la, perquè malgrat no he mirat el rànquing de la importància de les festes en el sentiment dels catalans, jo així ho sento. I de la mateixa manera que hi ha restaurants que diuen impunement que serveixen la millor hamburguesa, cervesa, patates o el què sigui….del món, jo dic tan panxa que la matança és la festa dels catalans. Vull recalcar que és una FESTA, encara que no sembli que “matar (un porc) i treballar (embotint tot el dia)” pugui considerar-se una festa. Ho vivim com una festa perquè és una joia trobar-se per treballar junts i construir un rebost que ens assegurarà les viandes de tot l’any, no només de la família sinó del veïnat. Avui per a tu, demà per a mi. Ens ajudem, fem comunitat, compartim i transmetem als menuts de casa l’alegria de tenir veïns. Perquè a la matança no hi faltava mai la quitxalla, a la que es transmetia els valors que s’hi practicaven, no que es deien sinó que es feien; que és la manera com els catalans ens expliquem: fent, no dictant.

Per això vaig pensar que faríem totes plegades una Matança del Porc. Vaig trucar al mestre Tubau, que té els dits pelats de fer matances a les masies del Bages, i vam organitzar el festival de les botifarres, la sobrassada, el paté i els llardons. Vaig voler fer llardons expressament, en record a una de les Dones Endavant-al, la Tatiana Sisquella, que ja no podrà tornar a venir i a qui enyorarem molt, i que de menuda menjava llardons a cor que vols a la Cansaladeria dels seus pares al Mercat de Santa Eulàlia, a l’Hospitalet.

Així va anar gràficament la gran FESTA DEL DAVANTAL

2014-03-10 18.19.37.jpg

El porc era ral.

 

 

 

 

 

 

 

 

 I no vaig fer la foto de la taula de:

Estel Solé

Míriam Tortosa

Benedetta Tagliabue

Itziar Castro

Anna Tarrés

 

La història de la col de galàpeg i en Pau Santamaria

divendres, 20/12/2013

Estava jo bregant entre cassoles i telèfons, que és la única cosa que sé fer alhora, malgrat la fama que tenim les dones de saber fer dues coses al mateix temps, quan per la porta entra en Pau Santamaria (aclareixo la dada: és el fill del gran Santi Santamaria) portant un cistell sota el braç, el contingut del qual es basava en una col de pell de galàpeg i una coliflor.

 

M’explica en Pau que el seu pare havia fet una tasca de cerca dels millors productors pagesos de l’entorn, que eren els seus proveïdors, i que era una pena perdre aquest patrimoni. Per això, ara, en Pau els havia recuperat i oferia als restauradors portar-nos aquesta saviesa a ciutat.

Per començar, em deixava la col i la coliflor perquè la tastés. Val a dir que les dues hortalisses eren prou bones. No vaig trobar grans matisos a la coliflor, en canvi la col de galàpeg em va entusiasmar.

Les fulles més verdes, tan turgents, van ser ideals per embolcallar un moniato escalivat, barrejat amb bolets, botifarra negra i pinyons. I fer-ne aquest plat que va tenir un èxit considerable entre els clients de Semproniana

 

COL DE PELL DE GALÀPEG FARCIDA DE MONIATO I BOTIFARRA NEGRA

Quatre fulles externes de col de pell de galàpeg

un moniato gros

400 gr. de bolets variats

una botifarra negra

250 ml de brou de pollastre

una ceba grossa

2 grans d’all

una nou generosa de mantega

una mica de farina

 

Comencem per la salsa. Sofregim la ceba  i els grans d’all picats, lentament, amb la mantega. Quan sigui ben tova, afegim els bolets. Apugem una mica el foc, perquè els bolets es coguin i perdin l’aigua. Ara retirem la MEITAT DELS BOLETS, i els reservem. Hi posem la farina, donem un parell de voltes perquè es cogui i ho cobrim amb el brou de pollastre i deixem que el conjunt cogui durant uns quinze minuts, a foc lent, perquè tots els sabors s’intercanviïn. Triturem bé. Reservem.

Escalivem el moniato al forn. L’emboliquem amb paper d’alumini el coem a 200ºC durant mitja hora. Esperem que es refredi per pelar-lo.

Traiem la pell de la botifarra i l’esmicolem. La barregem amb l’altra MEITAT DE BOLETS. També afegim el moniato escalivat i aixafat. Hem de fer com una massa homogènia de moniato, botifarra negra i bolets.

Farcim la fulla de col amb la barreja de moniato, botifarra i bolets. Emboliquem sobre si mateix. Per escalfar-ho, ho posem al forn tapat amb un paper d’alumini. TAmbé ho podem escalfar al microones, tapat.

Acompanyem la col amb la salsa de bolets, ben calenta.

Acabem amb uns pinyons torrats.

Sopar inèdit amb Llucia Ramis

dilluns, 11/11/2013
DSC03959.JPG

una mostra dels comensals que van venir al sopar: ben a prop de la Llucia

Ja em reprès els sopars inèdits que fem un cop al mes amb l’Ada Castells, a Semproniana. Convidem a venir a un autor/a i donem l’oportunitat als seus lectors de sopar-hi, en un grup reduït de no més de vint persones.

La veritat és que no hi ha hagut cap sopar en que no sorgeixin multitud d’anècdotes. El sopar del tret de sortida de la temporada 2013-2014 va ser amb la LLUCIA RAMIS.

Vam parlar de la seva obra, però també de la seva família i d’ella mateixa. Tres hores farcides de converses, riures, somriures i plats.

El proper és aquest DIMECRES, dia 13 de novembre, amb la NÚRIA PERPINYÀ,  a les 20h a Semproniana.

DSC03957.JPG

DSC03958.JPG

Què vam sopar?

Timbal de patata, botifarra negra i salsa de sidra

DSC03967.JPG

 

Salmó amb salsa de taronja amb cacauets de wasabi

 

DSC03969.JPG

I per postres (sense fotografia) FLAM DE  MATÓ AMB PASTILLES JUANOLA.

Inauguració de la botiga d’estris de cuina Tescoma

divendres, 11/10/2013

A Barcelona, en plena Travessera de Gràcia, han obert una botiga de petits estris de cuina de la marca Tescoma. Ara potser ja fa un parell de mesos que està en funcionament. Tenen una mica de tot, i sempre es troba un estri divertit i que et falta.

Una temptació, vaja.

El dia de la inauguració, per animar el cotarro, van organitzar un concurs de pastissos, que va tenir un éxit sonat. Es van presentar uns 40 participants, amb els seus pastissos corresponents, que el jurat (entre ells jo mateixa) vam haver de tastar. I que tot i estar magnífics, una mica més i no ho explico….només per una qüestió de volum i de pujada de sucre considerable. De president del jurat teníem al celebèrrim Paco Torreblanca, el mestre dels mestres pastissers. I va ser molt divertit viure tot plegat.

13_tescoma_pastís.JPG

Aquest va ser el primer premi del concurs. Una sablé farcida de crema de llimona amb fruites vermelles. La sablé estava magnífica

13_SEGON PREMI_CONCURS PASTISSOS.JPG

i aquí teniu el segon premi. Magnífic!

13_TORREBLANCA I ISMA.JPG

Part del jurat (la tercera era jo mateixa) fent la feina de tastar el segon premi!

El concurs va tenir éxit, sí, i va aplegar gent,  però deixem-nos estar, el caramelet, la guinda del pastís, va ser la visita de Jordi Cruz a la botiga. Ni Ismas Prados, ni Pacos Torreblancas ni Ades Parellades que valguin. El fervor que aixeca en Cruz és inigualable. Tot i que volia també fer un post lloant la valentia de Tescoma a l’hora d’obrir una botiga a Barcelona, en aquests moments tan complicats, també volia aprofitar les fotografies d’en Jordi per apujar les visites al bloc. Perquè és automàtic, els altres posts en els que en Jordi Cruz hi té fotografia tenen gran predicament i generen molt d’interés. Així, doncs, foto que tinc d’en Jordi, foto que penjo…i la resta és una excusa…No home no! Que tot plegat ha estat veritablment una excusa per explicar una exclusiva (EXCLUSIVA!) que aquest mes d’octubre faré una demo de cuina a la botiga de Tescoma. I que em vingueu a veure! Encara no tinc clar el dia ni la temàtica, però de seguida que ho sàpiga us ho comunico

 

13_tescoma_jurat.JPG

D'esquerra a dreta: David Pallas, Marta, Isma Prados, jo mateixa i Jordi Crux

De cop, una munió de dones de totes les edats i condicions (també homes) van embogir, traient les càmeres de llocs inverosímils i disparant a tort i a dret (una fotografia de Jordi Cruz en el patrimoni personal deu augmentar molt el valor del propietari).
Vaig poder copsar la falera Jordicruzista en la que estem immersos. És realment espectacular. Feia una mica de feredat. Em va confessar en Jordi que li costa una mica de moure’s, d’ençà de l’éxit irrebatible de MasterChef, el programa concurs de cuina que tots heu vist on fa de jurat. Li costa moure’s, perquè a qualsevol cantonada, a qualsevol racó surt una càmera o una salutació. N’està molt agraït, però se li ha fet estrany una popularitat tan immediata. 
13_Tescoma_paparazzi.JPG

fervor cruz

Cuina monàstica d’en Jaume Fàbrega i…unes postres

dimecres, 2/10/2013

Fa uns dies vaig comprar un llibre que em va atraure per dues raons. La primera és que és el darrer llibre de Jaume Fàbrega, i això sempre és garantia d’éxit i m’atrau perquè sempre descobreixo anecdòtes i històries culinàries i dels aliments que desconec. La segona és per la temàtica: les receptes dels nostres monestirs.  En una época en que les cuines domèstiques han quedat plenes de teranyines, solitàries, buides i sense contingut, em temo que els  garants del patrimoni culinari del nostre país seran els monestirs, a l’estil més autèntic de l’Edat Mitjana, quan els monestirs van ser el reducte cultural, on s’hi conservava celosament i s’intentava transmetre el pòsit cultural de tot un territori.

Per als qui no el conegueu, en Jaume Fàbrega és un historiador, escriptor, periodista, consultor gastronòmic i una eminència en tot allò que té a veure amb la forquilla i la cullera. En sap un niu, i val la pena escoltar-lo i llegir-lo. Ha publicat més de cinquanta llibres i quatre enciclopèdies de referència en el món alimentari i cultural culinari http://blocs.mesvilaweb.cat/jaumefabrega http://jaumefabrega.blogspot.com.es/i també té una colla de blocs. En definitiva, val la pena conèixer a en Jaume Fàbrega.

En aquest darrer llibre “Cuina monàstica” l’historiador Fàbrega explica una colla de receptes que encara es troben avui als monestirs, tot i que les receptes presentades s’han cuinat històricament en aquests reductes de silenci.

De totes les receptes consultades, m’ha vagat fer una llet d’ametlles. Us transcric la recepta i també el text que l’acompanya

DSC00450.JPG

Llet d’ametlles

SEguint un procediment similar al de l’orxata, podeu fer una orxata d’ametlles.  A Mallorca, en algun poble, com ara Santa Maria del Camí, la llet d’ametla és típic prendre-la la nit de Nadal, a la sortida de missa de matines o missa del Gall. 

La llet d’ametlles pertany a la tradició medieval i dels monestirs. Fra Sever d’Olot ens n’explica una recepta que anomena “emmetllat”. Era un ingredient bàsic per a la cuina – sopes, salses, cremes…-, ja uqe la llet de vaca no s’utilitzava. també es feia servir com a refresc, i com a tal també apareix al llibre d’Altamiras, “Nuevo arte de cocina”

Ingredients

200 gr. d’ametlles pelades/1 litre d’aigua/ 1 pela de llimona / mig canó de canyella / sucre a discreció

Tritureu les ametlles amb aigua aromatitzada amb la llimona i la canyella i feu-les arrencar el bull, sense parar d remenar. Ensucreu-ho al vostre gust i refrigereu-ho

 

A partir de la llet d’ametlles, com que queda bastant densa, en vaig fer unes postres.

 

Postres de llet d’ametlles i codonyat

És prou dolça i potent com per no haver de posar-hi gaire cosa més.

pa de pessic

500 gr. de llet d’ametlles

5 fulls de gelatina

codonyat

nous

iogurt

canyella

 

Primer vaig tallar unes làmines de pa de pessic i el vaig disposar en la base d’un motlle quadrat

Vaig pesar la llet d’ametlla (després de beure’n un bon got) i en quedava 500 gr. Vaig hidratar 5 fulls de gelatina (un per cada 1oo gr. de producte) en aigua freda. Els vaig escórrer i els vaig fondre al microones, uns segundets. Els vaig integrar a la llet d’ametlles.

I ho vaig posar sobre el pa de pessic.

Vaig tallar làmines de codonyat i el vaig posar sobre la llet d’ametlles. Vaig reservar a la nevera durant ben bé dues hores, perquè la gelatina quallés.

Després vaig tallar el pastís a quadrats i el vaig servir amb unes nous, una cullerada de iogurt grec (lleugerament ensucrat) i canyella per sobre

I ja està. Magnífic!

 

13_pastís ametlla_flaminia.jpg

La fotografia és de Flamminia Pelazzi

DSC03902.JPG

 DSC03903.JPG

Heu anat mai a Ossera?

dissabte, 7/09/2013

Doncs hi heu d’anar.

Per què?

Doncs perquè el paisatge s’ho val. Aquesta és la resposta immediata. Ossera és al cor de l’Art Urgell, i està al final de la “carretera sense nom”, com indica el GPS. Ens va fer gràcia, perquè certament és al capdamunt de tot arreu i s’hi ha d’anar expressament. És a dir, res no t’hi porta per casualitat. Has d’enfilar una carretera de corbes i anar fent fins arribar a aquest paisatge idíl·lic.

DSC00342.JPG

A la foto hi surt la família, perquè no tenia previst de fer-ne un post al bloc

Però més enllà del paisatge, que n’hi ha de molt bonics a tota Catalunya (aquest estiu hem fet grans descobriments), a Ossera el que és molt important, és l’ànima, els cors que hi viuen, cors i cervells. Perquè a Ossera hi viu (cadascú a casa seva) un conjunt d’artesans que han vingut d’arreu i s’hi han anat instal·lant. Gent sensible, amb ganes de barrejar-se amb aquest paisatge idil·líc, comprenent on són i què hi volen fer. Una perfecte fusió amb l’entorn, emprant els recursos que la terra ofereix i tornant-li el favor en escreix.

A Ossera s’hi fa un dels millors formatges del país, el Serrat Gros. http://www.formatgeriaserratgros.com/Amb total generositat, la Mercè ens obre la porta de casa seva i ens deixa tastar els formatges. Aquell dia que hi vam anar a petar tenia menys feina del que és habitual i es va animar a ensenyar-nos l’obrador (no ho pot fer mai, perquè sempre està enfeinada i per qüestions d’higiene, per això encara va ser més gratificant poder-ho veure) i a explicar-nos quin és el procés d’elaboració del seu preuat i premiat formatge. Perquè el Serrat Gros acumula premis, és un dels formatges més lloats i més celebrats per els gastrònoms del país.

No tenim fotografies, però la feina comença a fora. La Mercè té ramat de cabres. A l’estiu pasturen. El formatge té temporada perquè les cabres només tenen llet de març a novembre. A l’hivern estan prenyades. La resta de l’any allunyen els mascles perquè la natura no s’acceleri.

El procés l’ha heretat de l’Eulàlia Torras que va començar a la formatgeria al 1978 i ho va haver de deixar al 2005. D’ençà, la Mercè continua fent formatges cada dia durant la temporada.

DSC00341.JPG

La Mercè deixa tastar els formatges que elabora a tothom que s'acosta a casa seva

DSC00336.JPG

Els formatges recentment quallats són desmotllats i ara estan un dia degotejant, traient el xerigot sobrer

 

No es submergeixen en salmorra, perquè són tendres i es desferien. Es salen amb sal seca i es van voltejant, cada dia, perquè la sal es vagi impregnant en totes les cares de la peça. És una feina totalment artesanal i que no admet espera. La Mercè hi passa tot el dia pendent.

DSC00337.JPG

En temperatura controlada hi passa un parell de dies més

DSC00339.JPG

la cambra de maduració dels formatges

 

DSC00340.JPG

El resultat: lo pebrat i serrat gros. Ho vaig comprar tot.

Són tots magnífics, però el Serrat Gros és brutal.  

DSC00343.JPG

coses que es veuen només a Ossera. La paret externa d'una casa, ben customitzada. A Ossera hi conviuen els artesans i els artistes

 

Al poble també hi trobareu dos artistes de renom: Nico de Winter, escultor, i l’Espai Jaime de pintura.

També vam anar a veure a la Núria, que va melmelades, www.melmeladeossera.com, per descomptat totalment artesanes i molt agosarades. En té una gran col·lecció. De fet, no només fa melmelades, sinó que també fa paté de bolets i, ja que hi som, ven bolets assecats. Fa chutneys, gelees i melmelades de tota mena de fruites i de barreges, fins a oferir-ne vuitanta, 80!, sabors diferents, des de pebrot vermell a remolatxa, però també de peres al vi i de mandarina amb gingebre. Com que és molt agosarada, ha publicat un llibre on explica com combinar les conserves que ella fa, com integrar-les als plats i com cuinar donant un toc diferent a les receptes.

DSC00345.JPG

la Núria i el meu nano. Això és el que passa quan viatgem amb la família...que sortim a les fotos!

 Tot i viure a Ossera està ben al cas de totes les novetats, fa cursos i està sempre en moviment. Els sabors més valents m’atrauen especialment, així com aquelles fruites que no tinc a l’abast. Com aquesta de gaverna, la rosa silvestre, que s’anomena popularment “tapaculs”

DSC00347.JPG