Arxiu de la categoria ‘llibres’

Sal de Vainilla. Pastís de pastanaga

dijous, 23/05/2013

Ara ja fa un any que Sal de Vainilla, la meva novel·la, va sortir publicada. Fa ben poc, però per poc que ja no es troba a les llibreries, amb tanta profusió de novetats que sorgeixen dia rere dia.

Per això i perquè li ho devia a la Teresa de http://comacasa-res.blogspot.com/ us penjo la recepta del pastís de pastanaga que l’Annette elabora cada vegada que té un moment de desconcert, tristor, solitud o, tot el contrari, un moment d’alegria o de joia. Com tots els humans amb cor i cervell, som contradictoris, som de colors indefinits i sovint perdem el nord i la resta de punts cardinals, com a mi mateixa m’està passant escrivint aquestes línies. No m’enredo més i penjo la recepta, que trobareu entre vuitanta receptes més a la novel·la.

 

PASTÃS DE PASTANAGA DE L’ANNETTE

2 ous

110 gr. de sucre

150 ml d’oli de girasol

3 pastanagues ratllades

150 gr. de farina tamisada

10 gr. de llevat químic

Un pessic de sal

 

per el glassejat

125 gr. de mantega pomada

250 gr. de formatge d’untar (del tipus Philadelphia)

70 gr. de sucre en pols

una culleradeta de vainilla en pols (o aroma de vainilla)

Batem els ous i el sucre fins que agafin un to blanquinós. Afegim l’oli de girasol, a poc a poc, fins integra. I després, fora de la batedora, els secs: la farina, la sal i el llevat. Amb una llengua pastissera anem donant voltes, perquè no s’abaixin els ous batuts. Finalment, la pastanaga ratllada.

Si en fem una planxa gran, courem durant vint minuts, a 180ºC. Si en fem petites magdalenes, com les de la fotografia, amb vuit minuts en tindrem prou.

Deixem refredar. Fem el glassejat. Simplement batem els ingredients fins aconseguir una pasta fina. Posem en una màniga pastissera i coronem el pastís de pastanaga com ens convingui.

A la fotografia l’he acompanyat d’un gotet de xocolata (simplement cobertura fosa amb una mica d’aigua)

DSC09878-001.JPG

DSC09879-001.JPG

 Per cert, Sal de Vainilla sortirà en italià!! Tot i que els editors italians li han canviat el títol, estic molt contenta amb la bona nova. A mitjans de juny ja es podrà trobar a les principals llibreries italianes.

Llibres, amor i peles. Sant Jordi.

dilluns, 22/04/2013

 

Som un país tan peculiar que celebrem una festa, la de Sant Jordi, diferent a les de tot el món, diferent de les que comencen amb una missa i acaben amb un àpat. O potser sí que s’assembla a les de tot del món, ben mirat, perquè passem el rosari als llibres que ens alimentaran l’esperit, sobretot si l’obra en qüestió es de bon pair.

És també la nostra festa de l’amor, i així l’escenifiquem. Tot caminant, anem badant sobre els llibres arrenglerats. De tant en tant, un ens crida l’atenció. El toquem tímidament i descobrim que té un tacte agradabilíssim. Si hem tingut un flechazo, l’acaronem, el girem i llegim unes frases per conèixer-el millor. I si ens rendim als seus encants, fiquem la mà dins la bossa per buscar els euros que ens permetran endinsar-nos-hi. Tot comença molt romàntic i acaba amb l’apunt crematístic que dicta l’èxit de la festa. Ben bé com passa a les històries d’amor: passem del “cop de cor†als riures, per anar a petar al “et ric les gràcies només si ets ricâ€. A la pasta.

I és precisament aquest el final d’una gran part de les novetats que llueixen sota el sol d’abril. Si ni el títol, ni la coberta, ni les frases de la contracoberta han seduït al possible lector, les obres acabaran, en qüestió de pocs mesos, en pasta…de paper.

Com que la competència és ferotge, les editorials llancen les feres a l’arena. Els autors han de sortir a defensar el producte. N’hi ha que tenen el favor del públic i dels mitjans. Però la gran majoria restem com animalons mig atemorits, amb aquells ulls melangiosos que fan els gossos quan no reben la carícia de qui els dona de menjar.

El dia de Sant Jordi és el dia de les lletres però en pocs casos és el dia del bolígraf. Ho sé per experiència. Vaig estrenar un el meu primer Sant Jordi com autora. Deu anys i vint-i-dos llibres més tard, encara no l’he hagut de renovar.

 

Demà em trobareu a diferents parades de llibreries, amb el bolígraf a la mà i aquella carona. Veniu, encara que sigui només a veure’m!

 

de 16 a 17

La Central (Rambla Catalunya – Mallorca)

de 17 a 18

Palau Robert. Al programa de Toni Clapés

de 19 a 20

ABACUS -  Plaça Catalunya

+ Bernat i la Mini Marce

dimecres, 3/04/2013

Com m’agrada trobar llocs màgics enmig del brogit de la ciutat. Bé, la veritat és que aquest lloc no l’he trobat casualment, sinó que m’han cridat per anar-hi.

Recapitulo. Un dia rebo un mail d’una noia que no conec de res. És la Marce, i m’escriu per dir-me que ha gaudit molt llegint Sal de Vainilla, la novel·la que vaig publicar ara farà un any i que m’ha proveït de grans alegries, com la que ha fet que descobrís un lloc molt especial a Barcelona. Doncs això. La Marce m’envia un mail i em convida a visitar el seu espai, Mini Marce, a la llibreria +Bernat. http://www.libreriamasbernat.com/

Tot m’atrau. Per exemple, m’atrau que el nom de la llibreria tingui un signe + al davant. M’atrau que l’espai destinat a menjar, tingui un nom diferent al de la llibreria. I quan arribo al carrer Buenos Aires 6, quedo totalment rendida. És un espai en el que es barreja tot menys el mal gust. Ple de detalls, de sensibilitat, de bon ambient. http://www.minimarce.com/

 DSC09625.JPG

Aquí teniu a la Marce, aquell matí que hi vaig anar. Sucs, cafès, croissants, pastissos casolans, entrepans….tot enmig d’una tranquil·litat absoluta. Quan entres a la llibreria, el món canvia i tot es transforma en fàcil, sembla que no calgui córrer per viure, que no ens hagi de preocupar res, més enllà de gaudir de nosaltres i de la companyia. La Marce parla amb aquell to dolç argentí. la banda sonora és el silenci. Hi ha taules amb dos ocupants, que es parlen entre ells, i intenten que la resta de clients no se n’assabentin dels seus problemes amb l’administrador de finques, per dir un tema a l’atzar.

Hi ha taules amb un ocupant, que llegeix un llibre. Pots estar-t’hi hores, llegint. No debades, som a una llibreria!

 DSC09626.JPG

 I hi ha la taula de la Marce, una taula com de menjador, on els clients habituals s’asseuen a llegir el diari, tranquil·lament. De tant en tant, aixequen una cella i comenten la notícia que els ocupa, la comenten a la Marce o a qui hi hagi compartint la taula comunitària.

La Montse, la mestressa de la llibreria també ronda per allà, i saluda als clients amb familiaritat. Tot plegat fa sentir-te com a casa.

No hi he pogut dinar, però tinc moltes ganes de tastar les seves propostes. Me hagut de conformar amb uns cafès, això sí servits amb tasses bellíssimes, acompanyats d’una galeta maria minúscula.

Tinc entès que a +Bernat organitzen forces activitats relacionades amb la cultura i l’oci. Res, deixeu-vos-hi caure, sortireu ben servits, d’aliments saborosos i de lletres sàvies.

 

 

 

 

Tots a taula. Publicat al Criatures

dijous, 27/12/2012

12_des_Criatures_tots a taula.jpg

Demà dia 4 de desembre, al Corte Inglés de Portal de l’Àngel…

dilluns, 3/12/2012

….presento SAL DE VAINILLA, la meva novel·la.

       

Va sortir per Sant Jordi d’enguany, però encara no l’havia presentat.

Em fa basarda presentar els llibres, perquè sembla que obliguis a la gent a venir, i jo tinc molt respecte per el temps aliè.

Però l’Eva Franques del Corte Inglés de Portal de l’Àngel em va engrescar a fer la presentació i vaig pensar que era una bona idea, atès que ja fa mesos que la novel·la és a les llibreries i, per tant, hi ha força gent que l’ha pogut llegir.

Així, doncs, desitjo tenir lectors entre el públic i poder fer una barreja de presentació i club de lectura. Em sembla un format molt més interessant que no només la presentació, en la que el públic només pot assentir i l’escriptor ha de ser prou hàbil per fer venir ganes de llegir la novel·la.

En aquest cas tinc un doble repte: fer venir salivera i discutir/comentar amb lectors els detalls de la història.

Però ara per ara, la meva tasca d’avui és ANIMAR-VOS A VENIR!!!!

Us avanço que demà, dia 4 de desembre, al CORTE INGLÉS DE PORTAL DE L’ÀNGEL, a les 19h, podreu tastar el famós PASTÃS DE PASTANAGA DE L’ANNETTE.

I, encara més! HE CONVIDAT A L’ANNETTE, L’ÀLEX I L’Ã’SCAR a venir.

Creieu que vindran??????????

Ens veiem demà!!!!

 

-Restaurant Semproniana. Foto Ada Parellada presenta el seu llibre " Sal de Vainilla". Barcelona.

 

Les Receptes de Semproniana

dissabte, 17/11/2012

Bé, ja el tenim aquí.

Ha nascut un altre llibre, el meu petit. Mira, ara m’ha vingut al cap allò que la meva mare sempre explicava. La meva mare va tenir vuit fills. El primer porta el nom de l’avi patern, la segona el nom de l’àvia paterna, la tercera el de l’àvia materna, el quart el del besavi, la cinquena es deia Montserrat en record al santuari on els meus pares es van casar, la sisena es diu com l’estimada tieta Margarita (la de Mataró, li dèiem) i la setena….per fi, va ser batejada amb el nom de la meva mare, Maria Antònia.

La mare explicava que el meu pare no li deixava posar el seu nom perquè sempre hi havia un compromís (de nom s’entén) que acabava pesant més que el desig dels progenitors. Però quan va arribar la setena, i preveient que seria l’última (jo vaig ser un deslísss) es va plantar i va dir: S’ha acabat, aquesta menuda es dirà com jo.

Doncs aquesta història m’ha vingut al cap, just ara quan us volia explicar, que després d’escriure una vintena de llibres, quan Cossetània em va venir a demanar un nou títol, em vaig plantar i vaig dir: S’ha acabat, ara toca escriure les receptes de casa  meva. Una mica perquè queia pel seu propi pes, una mica perquè m’hi vaig veure impel·lida per petició dels clients i amics, i una mica perquè ara fa vint anys que vaig obrir el meu estimat restaurant i calia celebrar-ho. I aquest llibre és una part important de la celebració.

Ja sé que és un recurs fàcil a l’hora d’explicar la sensació de fer el llibre i veure’l culminat, però ha estat com tenir un fill. Després d’una gestació, molt agradable, i una espera que sempre es fa llarga, un dia el reps. La majoria de mares reben les criatures amb tendresa, emoció i alegria. Però hi ha mares que quan s’encaren amb les criatures tenen una sensació de desgrat, ni les troben boniques, ni saben què fer-ne. No és que els manqui l’instint maternal, no és que iniciïn una relació torturada que durarà tota un vida, simplement és que tenen un ensurt categòric i, com tots els ensurts, se n’han de refer amb temps. Quan he rebut les Receptes de Semproniana, m’he espantat, perquè no m’acabava de fer el pes la coberta, perquè alguna foto l’hauria canviat, perquè hi he trobat a faltar alguna recepta i perquè me’n sobra alguna d’altra i perquè hi he detectat un parell d’errors. En definitiva, quan el vaig rebre hi vaig trobar més defectes que virtuts. Però a mida que passen els dies, em vaig refent de l’ensurt, i m’hi vaig reconciliant, fins el punt que avui la balança s’ha decantat, i ara ja li trobo totes les virtuts.

És un llibre de receptes franques, sense secrets i sense racons. És el que som. Hi trobareu això: receptes i històries. Una part del que hem fet al llarg de vint anys.

Per explicar que el llibre ha sortit, l’he enviat a una colla d’amics i amigues. Enviar el llibre estava bé, però la meva feina sempre acompanya les lletres d’aromes i de gust, per això l’he enviat amb una recepta en format real, amb el pessic de xocolata i plàtan.

Ara, només queda veure com creix aquesta criatura….

DSC08591.JPG

Tots els pastissos embolcallats i ben disposats sobre el llibre

 

PASTÃS D’AMETLLA, PLÀTAN  I CACAU

150 gr. D’ametlla en pols

250 gr. De sucre llustre

75 gr. De farina

8 clares d’ou

175 gr. De mantega fosa

40 gr. De cacau en pols

Per els plàtans

2 plàtans

Una nou de mantega

20 gr. de sucre

 

Pelem, tallem i saltem els plàtans a la paella, amb el sucre i la mantega, vigilant que no es desfacin. Han de caramel·litzar.

Fem el pastís. Muntem les clares amb el sucre. Afegim els la mantega fosa, suaument. Ara, posem l’ametlla en pols, la farina i el cacau, vigilant que no s’abaixin les clares. Quan tinguem la barreja homogènia, integrem els plàtans i vessem la mescla en un motlle engreixat i enfarinat i coem deu minuts al forn, a 180ºC. Deixem refredar.

 

DSC08588.JPG

a punt per sortir cap a casa els amics i les amigues

Foto: L'Ada Parellada acaba de publicar les receptes del Restaurant Semproninana en aquest llibre de Cossetània Edicions i ens l'ha enviat amb aquest pastís de xocolata que ha triomfat a la redacció. Aquí teniu la Montse Barcon, la Laura Duran, la Mai Revilla i la Mònica Roca atacant-lo!

Les amigues han rebut el pastís!

Dimecres Inèdits a Semproniana. Sopar amb Jordi Llavina

divendres, 5/10/2012

DSC08483.JPG

 

L’insòlit inèdit del Llavina

Amb l’Ada Castells hem reprès els Dimecres inèdits a Semproniana, una trobada mensual amb un escriptor i una vintena de comensals-lectors que la temporada passada va ser tot un èxit culinàrioliterari. Dimecres 3 d’octubre li va tocar el torn a Jordi Llavina i el sopar es va inspirar en el seu últim poemari Vetlla.

L’escriptor ens va explicar com és la seva vida des de la set del matí, hora en què pren un cafetó en un bar de Vilafranca on irremeiablement atreu personatges curiosos, fins a les moltes hores en què s’aboca en l’escriptura. En els darrers mesos ha estat treballant una novel·la i, durant el sopar, va gosar llegir-nos-en un tast abans fins i tot que la veiés la seva editora d’Ara Llibres. I és que el dia abans, Llavina havia posat el punt final a la seva primera novel·la, La captaire, i estava delerós de compartir-la. L’escriptor, conegut també com a comunicador literari, va recomanar un munt de llibres. Del seu amic David Monteagudo va dir que en llegíssim el conte El grito i de l’Espinàs, el seu Els lectors i jo, on hi ha una carta d’un joveníssim Llavina dirigida al columnista.

La literatura de Jordi Llavina va inspirar un menú ple de llavineries 

LLAVINERIES

Arengada amb raïm 

Arròs Venere amb sobrassada
Llom de cèrvol amb oli perfumat de safrà
Cremós de iogurt, xocolatina blanca i làmina d’eucaliptus

Vins i aigües

 

 

Arengada amb raïm i mascarpone

 DSC08491.JPG

  • 2 arengades
  • 200 ml de llet
  • 75 gr. de mascarpone
  • 100 gr. de raïm moscatell

 

Dessalem l’arengada durant unes 6 hores en llet. Les traiem de la llet, la llencem i netegem les arengades, traient bé les espines i tallem els quatre filets a rectangles.

En un motlle cilindre menut, col·loquem cada filet d’arengada envoltant el motlle per dins. Farcim la base del motlle amb formatge Mascarpone i acabem amb làmines de raïm moscatell pelat.

 

Postres de iogurt, xocolata blanca i eucaliptus

Per al sablé

250 gr. de farina

100 gr. mantega

1 ou

20 gr. sucre

un pessic de sal

Per la crema de iogurt

  • 250 gr. de iogurt grec
  • 100 ml de nat líquida
  • 2 fulles de gelatina
  • 50 g de sucre
Arenem la farina amb la mantega. Afegim l’ou, el sucre i la sal. Pastem fins aconseguir una massa fina. Posem a la nevera durant una hora. Estirem amb un corró entre dos papers de forn i tallem amb la forma desitjada. Enfornem durant deu minuts

Batem els ous i el sucre fins que agafin un to blanquinós. Afegim l’oli de girasol. I després els secs: la farina, la sal i el llevat. Finalment, la pastanaga

Posem en una màniga pastissera i estirem en un motlle rectangular, un dit de gruix. Coem a 180ºC al forn durant deu minuts.

Posem els fulls de gelatina en remull.

Ensucrem els iogurts. Muntem la nata. Integrem els iogurts en la nata muntada, amb cura que no s’abaixi.

Traiem la gelatina del remull, l’eixuguem i la fonem al microones, amb una mica de nata. No ha de bullir, només ha de fondre i no agafar massa calor.

A poc a poc, integrem la gelatina a la nata amb iogurt.

DSC08498.JPG

NO US PERDEU LA PROPERA: DIA 7 DE NOVEMBRE AMB ALÃCIA GIMENEZ-BARTLETT

Afirma Pereira d’Antonio Tabucchi a Catalunya Ràdio

dissabte, 15/09/2012

http://www.catradio.cat/seccio/3326/Histories-per-pair-be/programa/1416/No-em-pots-dir-que-no

 

Aquest va ser l’última secció que vaig fer amb l’Anna Ayala, al seu programa de les tardes d’estiu a Catalunya Ràdio, No em pots dir que no. Va ser difícil triar l’autor amb que acabar la temporada.  Hi ha tants llibres, autors i fragments a destacar, que em va fer l’efecte que el tastet havia estat massa escadusser. Com si m’hagués quedat amb gana i amb ganes de tastar molts plats de la carta d’un restaurant.

Per altra banda, així com no és bo quedar-se amb gana, si que té el seu interès quedar-se “amb ganes”, conservar la il·lusió i el desig de continuar buscant que mengen i quins aliments “obsessionen†els autors.

Vaig triar Tabuchi, potser perquè el tenia a mà, potser perquè havia parlat d’escriptors de moda, autors de rabiosa actualitat, escriptors catalans, molts, escriptors catalans que escrivien en castellà, i em quedava alguna cosa diferent. Antonio Tabuchi m’ho proporcionava: clàssic però no antic, proper però no excessivament, prosa  i poesia alhora….i una gran nostàlgia.

 

Vaig tenir durant uns anys un restaurant a Lisboa. Va ser una aventura curiosa, i més enllà dels records crematístics (les peles, vaja), vaig aprendre alguns platillos i l’experiència em va generar una passió pels fados i per la literatura portuguesa.

Tabucchi és un guiri a Portugal, una mica com jo ho era, i per això sempre li he tingut simpatia. A la seva obra primordial, Afirma Pereira, el lector viu la ciutat, la pateja, perquè Pereira camina per els principals carrers, seu a les places, fa algunes excursions pels pobles més emblemàtics del voltant i pren moltes llimonades als cafès de la ciutat.

La història reviu un dels moments polítics més convulsos tant de Portugal com d’Espanya. Ens trobem al 1938, en l’opressiva  dictadura de Salazar i amb del furor de la guerra civil espanyola trucant a la porta, al fons el fascisme italià. En aquesta Europa recorreguda per el fantasma virulent dels totalitarismes, Pereira, un periodista dedicat durant tota la seva vida a la secció de successos, rep l’encàrrec de dirigir la pàgina cultural d’un diari mediocre, el Lisboa. Pereira té un sentit una mica fúnebre de la cultura: prefereix la literatura del passat i li agraden les necrològiques. Per una casualitat contacta amb qui serà el seu col·laborador, en Monteiro Rossi que, malgrat havia escrit una tesi sobre la mort, està inequívocament compromès amb la vida. La intensa relació que s’estableix entre el vell periodista, Monteiro i la seva novia, Marta, cristal·litzarà en una crisi personal, una maduració interior i una dolorosa presa de consciència que transformarà profundament la vida de Pereira.

El personatge és molt peculiar, crea vincles afectius amb el lector, i el llenguatge emprat a la novel·la és complex malgrat Tabucchi el fa proper.

 

FRAGMENT de la novel·la

(Pereira va a una clínica de Talassoteràpia a passar-hi una setmana, per consell del seu metge. Allà l’atén el doctor Cardoso)

Aquests dies vostè està al meu càrrec, va dir el metge, cal que parlem perquè haig de conèixer els seus costums, amb mi no ha de tenir secrets. (…) Comencem pels seus costums alimentaris (…) Què sol menjar? Truites, hauria volgut respondre Pereira, pràcticament només menjo truites, perquè la meva potera em prepara pa amb truita i perquè al Cafè Orquídea només serveixen truites a les fines herbes. Però va sentir vergonya i va donar una resposta diferent. (…) I aquesta obesitat quan va començar a manifestar-se? Menja molts dolços? Mai, va respondre Pereira, no m’agraden, només bec llimonades. Llimonades com? Va preguntar el doctor Cardoso. Sucs de llimona naturals. Quantes cada dia? Ara, a l’estiu, per exemple, unes deu. Trobo que és una bogeria, va exclamar el doctor Cardoso, doctor Pereira, trobo que és una bogeria, i digui’m, s’hi posa sucre? Les omplo de sucre, va dir Pereira, meitat llimona i meitat sucre.

 

ALGUN COMENTARI SOBRE L’OBRA

-          És molt curiós com Tabucchi planteja els diàlegs. No hi posa guions, ni punts apart. Tot va seguit, amb alguna coma. I tot i això es distingeix perfectament qui parla.

-          El recurs literari de la “coletilla†“afirma, Pereira†a gairebé cada frase que el protagonista pensa o diu a sí mateix, atorga a l’obra, segons el meu parer, una musicalitat també molt curiosa, de manera que essent una prosa ortodoxa, passa a tenir tics de poesia, com si fos l’estrofa o la rima del text. També em recorda a la musicalitat de les oracions litúrgiques. Quan diem a cada frase “us ho demanem, senyorâ€, atorguem de rima a les frases, que ens ajuda a corejar a l’uníson.

-          Aquesta repetició constant de la frase “afirma Pereira†es reforça amb el consum constant de llimonades, que l’autor reflecteix en el text. Podria prendre-les, però no relatar-les, i l’autor les explica i les detalla. Les llimonades ajuden a construir el personatge, així com les repetides truites. Al meu parer, Pereira està “deixant passar la vidaâ€, amb l’objectiu de retrobar-se tan aviat com sigui amb el seu amor, la seva dona. Però conèixer Monteiro, el jove compromès amb la política, fa que el seu món es tombi i, sense desitjar-ho, torni a trobar sentit per la vida.

 

CREMA DE LLIMONA AMB FRUITES VERMELLES

DSC08381.JPG

Per a il·lustrar l’obra, he triat una crema de llimona amb fruites vermelles. És molt senzilla, i vindria a ser la meva versió de la llimonada, perquè és molt àcida i generosament ensucrada.

 

400 gr. De llet condensada

Tres llimones

300 gr. De nata montada

200 gr. De maduixots

 

Fem suc de llimona. Barregem bé la llet condensada amb el suc de llimona

Integrem la nata muntada amb llengua pastissera, fins aconseguir una barreja homogènia.

Posem en una mànega pastissera i distribuïm en gotets, acabem amb uns maduixots tallats.

 

Josep Pla a No em pots dir que no, el programa de tarda de Catalunya Ràdio

dilluns, 10/09/2012

Pla a la Fonda

 

http://www.catradio.cat/audio/658977/Histories-per-pair-be

 

Josep Pla. Paraules majors, tant en literatura com en gastronomia.

Pla era un gastrònom, malgrat a ell aquesta paraula no li feia cap mena de gràcia. Era de poc menjar i jo crec que, tot i que ell deia que per dormir bé cal estar cansat i per menjar cal tenir gana, aquest poc interès en omplir la panxa li era de gran ajut a l’hora de determinar si un plat era digne de lletra o no.

http://www.catradio.cat/seccio/3326/Histories-per-pair-be/programa/1416/No-em-pots-dir-que-no

 

EL QUE HEM MENJAT

Tot i que es troben pinzellades de cuina en tota la seva obra, els seus llibres de viatges, les seves cròniques quotidianes i els assajos dedicats a les persones importants del país, hi ha un llibre en el que hi va escriure tot el què pensava en relació als aliments i als plats. És “El que hem menjatâ€, l’obra que jo gosaria dir que és la BIBLIA de tots els que ens dediquem a la cuina. És magnífic, absolutament imprescindible i l’hauríem de llegir cada vespre abans d’anar a dormir i aprendre’ns fragments com si fossin versicles, i com passa en la Bíblia els textos són rabiosament actuals.

 

Fins i tot el facsímil que tinc a casa sembla ben bé una Bíblia, tant en la mida, com en el gruix de les pàgines, la lletra petita i el color de la coberta.

És pràcticament impossible decidir un fragment perquè tot té “miga†com diuen els castellans. Escrit al 1972, quan Pla tenia 74 anys, el seu posicionament és àcid i un pèl decebut.

Però  jo havia de triar un fragment, i tot i el sentiment de traïdoria a la resta de fragments n’he triat un de sublim i, que a més, crec que havia de destacar perquè m’hi va el pedigrí

 

El meu vell amic Paco Parellada dirigeix l’Hotel Europa de Granollers, que presenta un excel·lent restaurant per a cada dia que es converteix en el més gran establiment de restauració pública de tot el Principat els dies de mercat. En un dels darrers mercats (tardor de 1970) hi foren servits 1.700 coberts. És una xifra considerable. El meu amic em parla dels pollastres i em diu:

-          En aquest país hi ha tres classes de pollastres: els anarquistes, o sigui els que fan la vida lliure, mengen i divaguen, de vegades, molt lluny de la seva masia habitual, que són anomenats gratapallers; els socialistes, que són els de granja, viuen estabulats i immobilitzats; i el pollastre senyorial, que és el millor que hi ha: la polarda. Però aquests darrers passen  molt alts i només són menjats per persones assenyades en dies molt assenyalats

 

Foto: L'Ada Parellada ens parla de Josep Pla i el seu llibre "El que hem menjat", tot un referent per aquells que es dediquen a la cuina.

 

AMANIDA DE CIGRONS, BLAT, POLLASTRE I ESPINACS

300 gr de cigrons cuits

200 gr de blat tendre

2 pits de pollastre

100 gr d’espinacs tendres

Un grapat de nous

 

Per la vinagreta:

100 gr de tomàquests secs en oli

Oli d’oliva

Sal

 

Bullim el blat, deu minuts, en abundant aigua amb sal. Escorrem i refresquem immediatament. Barregem amb els cigrons. Fem els pits de pollastre a la planxa, ben rostits. Piquem les nous. Barregem els cigrons i el blat amb els pits tallats a làmines i les nous.

Triturem els tomàquets secs i diluïm la pasta amb l’oli d’oliva. Afegim una mica de sal. Amanim els cigrons amb l’oli de tomàquets secs. Acabem amb espinacs tendres.

 

DSC08370.JPG

la fotografia no correspon a la recepta, però em va bé per explicar que en aquesta amanida hi podem posar de tot. En aquest cas he posat préssec, cogombre, formatge blau i menta

 

 

RODÓ DE POLLASTRE I PATÉ

Dos pits de pollastre tallats fins

50 gr de paté de porc o d’ànec

8 dàtils

Sal

 

Per la salsa de mel i soja

Quatre cullerades de mel

Quatre cullerades de soja

 

Comencem amb la salsa. Escalfem la soja i hi afegim la mel. Deixem que cogui el conjunt una estoneta.

Salpebrem els pits de pollastre.

Tallem un tros de plàstic film i l’estirem. Posem una làmina de pollastre a sobre, una capa de paté i uns trossos de dàtils. Emboliquem amb el plàstic film, com si fossin caramels i els coem al vapor, durant uns deu minuts. Esperem que es refredin, els tallem i els escalfem al microones, acompanyem amb la salsa de mel i soja

Concurs de micro-relats, organitzat pel Museu d’Història de Catalunya

dissabte, 8/09/2012

Al Museu d’Història de Catalunya www.mhcat.cat , aquest estiu, s’hi podien escoltar contes. Amb el títol d’Històries a cel ras, s’ha ofert un cicle de contes, a la terrassa del Museu. A partir del cicle, s’ha endegat un concurs de microrelats per facebook.

He tingut el privilegi de formar part del jurat, juntament amb Agustí Alcoverro, Mercè Cuartiella, Jordi Sánchez i Joan Boher.

els membres del jurat ben decidits!

Ha estat divertit participar de jurat i difícil de triar, malgrat pugui semblar un tòpic he de dir que “la qualitat ha estat molt elevada i el concurs molt disputat”. Jo, personalment, he intentat ser equànime i no mirar amb millors ulls els microrelats de temàtica alimentària, que n’han estat molts, i també molt divertits. He pensat que potser us faria gràcia que us en fes una relació, com si fos un homenatge.

Aquí els teniu:

 El Jaume Piquet

Feia tant temps que esperava aquelles carícies…! Ell, tendríssim, lliscà amb el tou dels dits per tota la seva pell… lentament, sense deixar-se res, mentre ella s’entregava al cel i les estrelles…Sobtadament s’aixecà: s’havia descuidat de descongelar els llagostins!

El Joan Pinyol Colom

Càsting : Els aspirants a trepitjadors de raïm s’esperaven inquiets. La balladora de claqué tenia massa ritme. El jugador de bàsquet, massa pes. Guanyà la plaça un pirata pota de pal. Trepitjava més fi i conferia aroma de fusta al raïm.

La Maria Picassó Piquer

No parava de donar-li voltes, però al final es va veure obligada a abandonar la seva instransigència. Malgrat no haver aconseguit una esfera perfecta, va tirar la pilota a l’escudella amb un sospir de resignació.

La Núria Niubó Cabau

Què no faria una mare! :Cada dia donava pa als coloms, i quan un era a prop …colom a la bossa! Aquell migdia faria brou de colomí. La gana dels fills l’havia fet espavilar.
A més tothom és queixa que n’hi ha massa d’aquestes bestioles!

La María Rosa Pi Piqué

COM A CAL SOGRE : Va deixar dejunar els cargols, serien més gustosos. L’endemà no en va trobar cap. Enfadada amb els sogres els va acusar d’haver-los llençat…va aixecar els ulls i els cargols es passejaven pel sostre!

El Josep Maria Cortada
Cada dia que passava el gall era més feliç. La família que l’havia acollit el tractava cada cop mes bé. Li donaven el millor blat de moro, l’aigua més fresca. Se sentia estimat, tot era perfecte i aviat seria nadal.

La Montse Guillen Galimany
Ell sempre havia volgut la caseta i l’hort; ella, un apartament sofisticat al centre de la ciutat. Ell volia botifarra amb mongetes; ella, delicatessen de Ferran Adrià…Ara la recordava mentre acabava de cobrir-la amb la terra de l’hort, entre mongeteres…Era un amor impossible!

La Rosa de la Fuente

Tenir-te a les meves mans, la teva pell, vellut, em fa tremolar.
Et despullo i la teva carn es desfà entre els meus dits….suament.
Tinc desig de tú…tot tú…préssec.

La Mireia Rubio Molín

El rey Arturo despertó con un agrio recuerdo de Ginebra en la boca.

 L’Elisabet Andrades
Sempre li passava el mateix… No estava trist, però plorava incansablement. Desmotivat i recriminant-se el sentiment nul que tenia cap a ella, alçà la vista… Amb els ulls entollats de llàgrimes, ho veié clar… “ – Haig de comprar ceba congeladaâ€.

El Josep Maria Cortada
‎- Gracies – va dir quan li van servir el cafè. – A vostè – va respondre amablement la cambrera. “A VOSTÈ”. De cop va sentir que havien tancat un cicle de la seva vida sense que ningú li hagués demanat el seu consentiment.

El Ricard Closa
REIJKIAVIC
En Sigurjon va veure com se li esquerdava el gel sota els peus abans de relliscar per l’escletxa i no va poder fer res quan, poc després, li van caure al damunt la llimona, la ginebra i la tònica.

 EDUARD LÓPEZ GUILLÉN

Al mercat, el formatger tenia al.lèrgia a la lactosa, el carnisser era vegeterià i el verdulaire no tenia pebrots.

 

 

I un cop hem deliberat, hem anat a dinar al restaurant del Museu, gestionat per Sagardi.Val a dir que el dinar ha estat molt i molt bé: unes sardines marinades sensacionals, unes croquetes magnífiques i un arròs suprem. Un gran dinar, i una gran sobretaula, farcida d’històries explicades per el director del Museu, l’Agustí Alcoverro. Un luxe de dia.
DSC08403.JPG

croquetes i, de fons, sardines

DSC08404.JPG

magnífic arròs