http://www.catradio.cat/seccio/3326/Histories-per-pair-be/programa/1416/No-em-pots-dir-que-no
Aquest va ser l’última secció que vaig fer amb l’Anna Ayala, al seu programa de les tardes d’estiu a Catalunya Rà dio, No em pots dir que no. Va ser difÃcil triar l’autor amb que acabar la temporada.  Hi ha tants llibres, autors i fragments a destacar, que em va fer l’efecte que el tastet havia estat massa escadusser. Com si m’hagués quedat amb gana i amb ganes de tastar molts plats de la carta d’un restaurant.
Per altra banda, aixà com no és bo quedar-se amb gana, si que té el seu interès quedar-se “amb ganes”, conservar la il·lusió i el desig de continuar buscant que mengen i quins aliments “obsessionen†els autors.
Vaig triar Tabuchi, potser perquè el tenia a mà , potser perquè havia parlat d’escriptors de moda, autors de rabiosa actualitat, escriptors catalans, molts, escriptors catalans que escrivien en castellà , i em quedava alguna cosa diferent. Antonio Tabuchi m’ho proporcionava: clà ssic però no antic, proper però no excessivament, prosa  i poesia alhora….i una gran nostà lgia.

Vaig tenir durant uns anys un restaurant a Lisboa. Va ser una aventura curiosa, i més enllà dels records crematÃstics (les peles, vaja), vaig aprendre alguns platillos i l’experiència em va generar una passió pels fados i per la literatura portuguesa.
Tabucchi és un guiri a Portugal, una mica com jo ho era, i per això sempre li he tingut simpatia. A la seva obra primordial, Afirma Pereira, el lector viu la ciutat, la pateja, perquè Pereira camina per els principals carrers, seu a les places, fa algunes excursions pels pobles més emblemà tics del voltant i pren moltes llimonades als cafès de la ciutat.
La història reviu un dels moments polÃtics més convulsos tant de Portugal com d’Espanya. Ens trobem al 1938, en l’opressiva dictadura de Salazar i amb del furor de la guerra civil espanyola trucant a la porta, al fons el fascisme italià . En aquesta Europa recorreguda per el fantasma virulent dels totalitarismes, Pereira, un periodista dedicat durant tota la seva vida a la secció de successos, rep l’encà rrec de dirigir la pà gina cultural d’un diari mediocre, el Lisboa. Pereira té un sentit una mica fúnebre de la cultura: prefereix la literatura del passat i li agraden les necrològiques. Per una casualitat contacta amb qui serà el seu col·laborador, en Monteiro Rossi que, malgrat havia escrit una tesi sobre la mort, està inequÃvocament compromès amb la vida. La intensa relació que s’estableix entre el vell periodista, Monteiro i la seva novia, Marta, cristal·litzarà en una crisi personal, una maduració interior i una dolorosa presa de consciència que transformarà profundament la vida de Pereira.
El personatge és molt peculiar, crea vincles afectius amb el lector, i el llenguatge emprat a la novel·la és complex malgrat Tabucchi el fa proper.
FRAGMENT de la novel·la
(Pereira va a una clÃnica de Talassoterà pia a passar-hi una setmana, per consell del seu metge. Allà l’atén el doctor Cardoso)
Aquests dies vostè està al meu cà rrec, va dir el metge, cal que parlem perquè haig de conèixer els seus costums, amb mi no ha de tenir secrets. (…) Comencem pels seus costums alimentaris (…) Què sol menjar? Truites, hauria volgut respondre Pereira, prà cticament només menjo truites, perquè la meva potera em prepara pa amb truita i perquè al Cafè OrquÃdea només serveixen truites a les fines herbes. Però va sentir vergonya i va donar una resposta diferent. (…) I aquesta obesitat quan va començar a manifestar-se? Menja molts dolços? Mai, va respondre Pereira, no m’agraden, només bec llimonades. Llimonades com? Va preguntar el doctor Cardoso. Sucs de llimona naturals. Quantes cada dia? Ara, a l’estiu, per exemple, unes deu. Trobo que és una bogeria, va exclamar el doctor Cardoso, doctor Pereira, trobo que és una bogeria, i digui’m, s’hi posa sucre? Les omplo de sucre, va dir Pereira, meitat llimona i meitat sucre.
ALGUN COMENTARI SOBRE L’OBRA
-         És molt curiós com Tabucchi planteja els dià legs. No hi posa guions, ni punts apart. Tot va seguit, amb alguna coma. I tot i això es distingeix perfectament qui parla.
-         El recurs literari de la “coletilla†“afirma, Pereira†a gairebé cada frase que el protagonista pensa o diu a sà mateix, atorga a l’obra, segons el meu parer, una musicalitat també molt curiosa, de manera que essent una prosa ortodoxa, passa a tenir tics de poesia, com si fos l’estrofa o la rima del text. També em recorda a la musicalitat de les oracions litúrgiques. Quan diem a cada frase “us ho demanem, senyorâ€, atorguem de rima a les frases, que ens ajuda a corejar a l’unÃson.
-         Aquesta repetició constant de la frase “afirma Pereira†es reforça amb el consum constant de llimonades, que l’autor reflecteix en el text. Podria prendre-les, però no relatar-les, i l’autor les explica i les detalla. Les llimonades ajuden a construir el personatge, aixà com les repetides truites. Al meu parer, Pereira està “deixant passar la vidaâ€, amb l’objectiu de retrobar-se tan aviat com sigui amb el seu amor, la seva dona. Però conèixer Monteiro, el jove compromès amb la polÃtica, fa que el seu món es tombi i, sense desitjar-ho, torni a trobar sentit per la vida.
CREMA DE LLIMONA AMB FRUITES VERMELLES

![]()
Per a il·lustrar l’obra, he triat una crema de llimona amb fruites vermelles. És molt senzilla, i vindria a ser la meva versió de la llimonada, perquè és molt à cida i generosament ensucrada.
400 gr. De llet condensada
Tres llimones
300 gr. De nata montada
200 gr. De maduixots
Fem suc de llimona. Barregem bé la llet condensada amb el suc de llimona
Integrem la nata muntada amb llengua pastissera, fins aconseguir una barreja homogènia.
Posem en una mà nega pastissera i distribuïm en gotets, acabem amb uns maduixots tallats.