Rebo una carta- petició-consulta, m’ha fet il·lusió que confiïn en mi per assumptes tan importants com el que us explicaré.

La Mariona té un fill de set mesos i mig, en Guim. Tot i que m’ha arrancat un somriure la precisió dels “set mesos i quinze dies”, aquesta dada és important. Pels que tenim 43 anys, 15 dies és el temps de menjar un gelat, per a un nadó, és mitja vida! Per això m’haig d’afanyar a escriure el post, perquè d’altra manera ni me n’adonaré i em trobaré a en Guim assegut a  Semproniana, amb una novia, demanant-me un menú degustació.

La carta que m’envia la Mariona diu:

Hola Ada, 

T’explico: tinc un nen de set mesos i mig, estem començant a introduir els aliments sòlids intentant evitar “les papilles”.

Li volem donar aliments normals per tal que ben aviat pugui menjar el mateix que nosaltres.

De moment hem fet molts purés de verdura, i algunes fruites.

fa pocs dies que li hem començat a donar arròs. Primer bullit sol i ahir bullit amb pastanaga ratllada. Sempre tot sense sal, seguint les directrius del metge.

El pobre s’ho menja, però jo ho he tastat i la veritat és que no té gust de res! És molt sosso! I això que vam triar arròs integral perquè tingués una mica més de substància…

A mi m’agradaria que el Guim aprengués a gaudir del menjar com fem nosaltres, donar-li coses gustoses i bones de veritat, i presentades de forma diferent.

Per això et volia preguntar si podries fer una entrada al blog sobre aquest tema. 

No sé si pots donar idees de com condimentar el menjar dels nadons, sense posar-hi sal. 

Havia pensat potser canviar d’arròs i fer-li basmati, que sempre és més gustós, no?

O li faig salsa de tomàquet? O li poso herbes?

Aviat li donarem sèmola de blat de moro i pollastre, i em temo que quedi igual d’ensopit.

Alguna idea?

moooltes gràcies, 

Mariona.

Em trobo davant un gran repte, perquè mai no he treballat l’alimentació infantil abans dels tres anys. I, si us haig de ser sincera, ni me’n recordo de com va anar amb els meus fills, que ara un ja té 14 anys- 8 mesos- 20 dies i, l’altre, 12 anys – 7 mesos – 12 dies J.

He estat consultant amb especialistes, cuiners i fent recerca de receptes per a nadons, i certament no hi ha gaire marge d’acció.

El què sí que és cert, Mariona, és que el què tu perceps i el què percep en Guim és ben diferent.

Pensa que en Guim fins fa ben poc només havia pres llet, que té un gust dolcet i, per tant, qualsevol nou aliment és tota una aventura i estan plens de matisos gustatius, per a l’infant. S’ha de començar amb aliments molt suaus, perquè d’altra manera els rebutjarà.

L’ésser humà pateix de neofòbia amb els aliments, és una reacció natural, ancestral i molt lògica d’entendre. Introduir un aliment desconegut a l’organisme pot ser molt perillós, per això la reacció sempre és de prudència i de rebuig. Necessitem que ens “expliquin” que aquest aliment és innocu per al nostre organisme i qui ens ho ha d’explicar és un guia, un prescriptor, un adult que ens doni confiança. Per a un nadó aquest adult és el pare o la mare, o l’àvia o l’avi, alguna persona que ell identifiqui com “amic”. El nadó agafarà confiança en l’aliment si veu que els adults propers i estimats el mengen.

Mariona, tot allò que tu trobes que és soso, l’infant ho troba molt saborós. Els infants neixen amb un gust “de catàleg”, innat, és el gust dolç. La resta dels gustos són apresos, i no s’aprenen en un dia, ni en set mesos, cal molt de temps per anar acceptant el salat, l’àcid i l’amarg. Si mai poseu una gota de suc de llimona a la llengua d’un nadó, reaccionarà amb ganyotes, si li poseu una mica de sal, plorarà, però si li poseu unes gotes de tònica, els plors s’escoltaran a Afganistan. No és fàcil aprendre els gustos i, encara menys, els gustos combinats que tenen els aliments i els plats. Els plats no són només salats, també hi pot haver una mica d’àcid i una mica de dolç, tot un món complex que un nadó tarda en copsar i en comprendre. S’ha d’anar en compte, i molt a poc a poc, en introduir els gustos.

Però no és només l’acceptació del gust en qüestió, sinó també que els agradi els aliments que mengen. A veure tu pots acceptar les bledes, però que no t’agradin, de manera que mai no trobaràs el moment per menjar-les. Hem d’aconseguir que als nens els agradi allò que els convé. Per a que t’agradi un aliment l’has d’haver tastat un mínim de 10 vegades i és millor que els primers tastos tinguin gustos suaus. Pels qui no poden comprendre que calguin tantes vegades perquè t’agradi un aliment, només heu de pensar, com explica la meva amiga Marta Miró, en aquell segon CD que varem comprar d’un grup que ens agrada. Les primeres vegades que el varem escoltar ens semblava molt millor les cançons del primer CD del grup, però a mesura que el vam anar escoltant, cada vegada ens agradava més, fins el punt que al final ens agrada molt més el segon CD que el primer. És l’habituació. Ens pot semblar que a nosaltres, els adults, no ens costa tant d’acceptar un nou gust. És ben cert, però és que nosaltres no tastem un aliment nou sense explicacions prèvies. La nostra explicació prèvia és l’experiència, la cultura i la confiança: veiem un plat i l’experiència ens indica que ens agradarà o no, sobretot si té la forma i l’aroma dels plats de la nostra cultura i si ho mengem en un restaurant  o a casa d’alguna persona que ens transmet confiança.

I, finalment, Mariona, els nadons neixen amb tots els sentits en plena forma, a no ser que neixin amb alguna patologia: vista, oïda i olfacte en perfecte estat i, per descomptat, el gust. El què vull dir és que a més de la neofòbia i de la manca d’experiència al davant d’un aliment, les seves papil·les gustatives perceben tots els matisos. Els adults anem perdent finesa sensorial, i el gust no és menys. És aquesta una de les raons per les que nosaltres necessitem quantitats superiors de sal, espècies, sucre i picant que els infants. Imagina-ho així: la subtil amargor que notes en els espinacs, els infants ho perceben 10 vegades més que tu. La pastanaga que li dones al Guim et sembla sense gust, i per a ell és un esclat de gustos potents.

Mariona! M’has fet escriure molt! I jo que només volia donar-te una recepta i et volia dir: relaxa’t i no creguis que el teu fill li mancarà diversió gustativa en els aliments que li dones. Ell s’ho passa bomba amb tot allò nou que li proposes.

Tomàquet farcit d’arròs i hummus. Una recepta per a en Guim.

Un tomàquet petit

Un grapadet d’arròs llarg bullit (integral, com tu dius, és molt bona idea)

Un grapadet de cigrons bullits

Una branca de romaní

Oli d’oliva

En oli d’oliva, coem molt lentament (no ha de bullir) la branca de romaní. La idea és aconseguir un oli perfumat de romaní.

Triturem els cigrons i els amorosim amb l’oli de romaní, fins aconseguir una pasta fina.

Pelem el tomàquet, tallem el peduncle i el buidem de llavors. Fem una capa en la base del tomàquet amb el puré de cigrons. A sobre hi posem l’arròs amanit amb oli i acabem amb una mica més de puré de cigrons.

A veure què diu en Guim!

Pels adults: torrem uns pinyons i els barregem amb l’arròs, acompanyem d’enciam trinxat.

no cal que en Guim el mengi sencer, eh?!