Arxiu de la categoria ‘General’

|1|2|3|4|5|6|7|8|9|10|11|12|

Saltat d’ampalaya, malungay, pakchoy i gambes

dissabte, 4/02/2012

 

 

 

 

I aquĂ­ tenim la primera de les receptes amb les hortalisses nouvingudes

Necessitem:

2 pakchoy

8 malungay

2 ampalaya

 

Per la salsa de gambes

16 gambes vermelles

1 ceba pelada i picada

1 tomĂ quet madur

2 grans d’all

1 fulla de llorer

1 branca de romanĂ­

Un  raig d’anís sec

Una cullerada de farina

250 ml de fumet vermell (brou de peix fet amb alguna gambeta)

Oli, sal, pebre i sucre

 

Pelarem les gambes, separant els caps i les pells.

En una paella posem un raig d’oli. Pelem una ceba i la piquem. La sofregim lentament durant uns deu minuts, serà el moment d’afegir un tomàquet ratllat, un polsimde sucre, sal i pebre. Afegim l’all picat i les  herbes: una fulla de llorer i una branca de romaní. Deixem que cogui una bona estona més fins que quedi ben amalgamat i cuit.

Ara, posem els caps i les pells de les gambes, apugem el foc i fem coure un minut. Ruixem amb un raig d’anís, deixem que evapori una mica el líquid i hi posem una cullerada de farina. Donem un parell de voltes perquè la farina cogui una mica i hi posem el fumet. Deixem coure durant uns deu minuts, fins aconseguir que la gamba extregui tota la seva substància. Passem pel colador xinès, prement bé perquè surti tot el suc.

Ens ha de quedar una salsa pujada de to, saborosa i ben lligada.

Pelem els malungays i els bullim, en aigua i sal, durant cinc minuts. Rentem i tallem els pakchoy: per un costat la part blanca i per l’altra, les fulles.

Bullim les parts blanques en la mateixa aigua de bullir els malungays, durant cinc minuts.

Tallem l’ampalaya a rodanxes

En una paella o un wok, amb un raig d’oli, hi posem totes les verdures alhora, tambĂ© les fulles del pakchoy i els cossos de les gambes. A foc fort, donem unes quantes sacsejades fins que les fulles del pakchoy, les gambes i l’ampalaya sigui cuit. Salpebrem i servim immediatament acompanyat de la salsa de gambes calenta.

per compensar l’amargor de l’ampalaya li he posat uns daus de pinya i papaia confitada.

pakchoy

 

 

Ampalaya, meló amarg o carela, l'hortalissa més amarga del planeta

 

 

ampalaya oberta. Quan Ă©s tendre, les llavors sĂłn blanques. Si les llavors sĂłn vermelles, Ă©s que Ă©s vella

 

 

malungay

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a General, Receptes | Deixa-hi un comentari »

Entrevista a Montse Alcoverro per al Lecturas

dimecres, 1/02/2012

 

Actriu. Peus de porc

Seu a taula. No sóc gens frívola, em diu a títol de presentació. Però, li encanta el picant. Se li veu als ulls. És una dona apassionada.  No enyora tant la cuina de la mare com cuinar amb la mare.

Tria unes verdures saltades i una cloĂŻssa farcida. No Ă©s de menjar gaire, que no treu que gaudeixi enormement de la cuina i de la taula.

  • SĂłc omnĂ­vora. No hi ha res, res que no m’agradi. I sĂłc molt curiosa. Si viatjo a paĂŻsos exòtics ho tasto tot, des de cocodril a insectes fregits res no em fa angĂşnia. M’encanten els menuts: ronyons, llengua i la delĂ­cia dels cervells arrebossats que, a casa, nomĂ©s menjĂ vem de tant en tant. El meu plat fetitxe sĂłn els peus de porc. Els cuino del principi al final: els bullo, faig el sofregit, els guiso amb el suc de la cocciĂł….

Quina feinada!

  • Precisament Ă©s el que m’agrada, estar-m’hi estona. La meva feina d’actriu requereix molt esforç intel·lectual, necessito compensar amb tasques manuals, i la cuina Ă©s la mĂ©s relaxant i la mĂ©s profitosa, de fet Ă©s la meva terĂ pia. Faig amics cuinant…els meus amics estan encantats amb la meva cuina terapèutica!

Si mai vols avançar feina, a mercat venen els peus de porc bullits!

  • Ja ho sĂ©! SĂłc addicta al mercat. Hi vaig des ben menuda, quan acompanyava la meva mare cada dissabte. Sempre comprava a les mateixes parades, era molt fidel. Tinc records fantĂ stics com quan la de les olives em regalava una paperina d’aquelles tan bones, les trencades….!

Olives com a regal per a una nena? No hauries preferit llaminadures?

  • No sĂłc gens llaminera i no tinc ni idea de fer pastissos, perquè precisen seguir una recepta i a mi això no m’agrada. La meva mare treballava de cuinera a una casa bona de Barcelona i mai no havia consultat un llibre de receptes. Jo intento fer els seus plats, que sĂłn els que mĂ©s m’agraden, com els canelos

VoldrĂ s dir els canelons…

  • No, no! Els canelos, aixĂ­ els vam batejar a casa en honor a la meva mare que es deia Eloina. Can-Elo. Els brodava. El darrer Nadal de la seva vida en va preparar molts. En vam poder congelar una bona quantitat. La mare va morir el mes de juny. Ens vam reunir els amics mĂ©s Ă­ntims i vam fer-li un homenatge. Cada un de nosaltres vam menjar un canElo.

I els fas?

  • No hi ha manera que em surtin com a ella. La nostĂ lgia i les emocions fan barrera, sĂłn molt poderoses i distorsionen la memòria. De la mare enyoro la sopa de peix i, clar, les croquetes. Les formava amb dues culleres, però ara ja no trobo les culleres adequades…i no em queden gens bĂ©. La meva mare sempre cantava quan cuinava.

I tu?

  • Jo tambĂ© canto, i recito els textos de les obres de teatre i bec una copa de vi. És tot un ritual. Faig el vermut mentre cuino, i vaig combinant de beguda: un Porto fosc, el cava, el vi, el vermut sec, un gintònic amb una esquitxada de llimona….

Això deu ser quan cuines amb amics…

  • I quan cuino sola! Em celebro molt a mi mateixa, Ă©s una prĂ ctica molt saludable, creu-me! A vegades em regalen uns autèntics ous d’ànec de pagès. Llavors els faig ben fregits, vaig a comprar el millor pa i els menjo sense coberts, nomĂ©s amb l’ajut del pa. Una delĂ­cia que s’ha de menjar a casa.

Amb el teu ritme de feina, pots dinar a casa?

  • SĂłc actriu! No sĂ© on serĂ© demĂ , ni on dinarĂ© avui! El meu rebost i la meva nevera estan preparats pel tipus de vida que duc. Tinc cultura de guerra: A la meva cuina hi ha un element que s’ha perdut a les cases modernes: el que a casa en dèiem “la alacena”. No hi falta de res, i em neguiteja que no sigui plena: hi ha llegums, arròs, llaunes…una mica de tot. Quan sĂ© que dinarĂ© a casa, llavors compro el fresc, però sempre al dia.

Amb qui no compartiries mai el teu plat preferit?

  • Em fan patir els fonamentalismes, tots aquelles persones que defensen a ultrança postures tan radicals que et volen catequitzar a cada cullerada. Però….ben mirat, segur que acabaria compartint-hi el plat, perquè la cuina i, sobretot, la taula Ă©s el millor espai per escoltar-nos i acabar comprenent-nos.

Per concloure….digues un refrany que et caracteritzi

“Al pan, pan y al vino, vino”

Sens dubte….


Etiquetes: , , ,
Publicat a ada parellada, General, Mitjans, Personatges, Semproniana | 2 comentaris »

Com han transformat els mercats l’onada de nouvinguts?

dimarts , 31/01/2012

Diuen els antropòlegs que quan hom emigra del seu país s’endu el vestit, l’idioma i els aliments que identifiquen la seva ètnia.

També diuen els antropòlegs que la segona generació perd el vestit, la tercera l’idioma, però que molt probablement, els aliments del país emissor penetren en l’escenari alimentari del receptor. L’alimentació és el què més tarda a perdre’s, fins el punt que impregna i modifica el paisatge del país receptor.

Ens pensem que són de casa nostra, però van un dia van arribar i s’hi van instal·lar, em refereixo al gaspatxo, per exemple, als polvorones o la morcilla. Jo, de petita, mai no vaig menjar un gaspatxo.

La forta immigraciĂł que hem viscut aquests darrers anys han canviat el paisatge de mercats i botigues. Han portat productes que ja sĂłn habituals als nostres mercats, i que els emprem amb total normalitat, com:

  • CuscĂşs (Nord d’Àfrica)
  • Llet de coco (Sudamèrica)
  • Iuca (Sudamèrica)
  • PlĂ tan matxo (Sudamèrica)
  • Salsa de soja (Xina)
  • Gingebre

Ara, a Barcelona, hi ha multitud de botigues regentades per pakistanesos, en les que es venen productes que, ara ens són estranys, però que no dubto que en pocs anys ens seran del tot propers.

<object classid=’clsid:d27cdb6e-ae6d-11cf-96b8-444553540000′ width=’320′ height=’218′ id=’EVP3925531IE’><param name=’movie’ value=’http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf’></param><param name=’scale’ value=’noscale’></param><param name=’align’ value=’tl’></param><param name=’swliveconnect’ value=’true’></param><param name=’menu’ value=’true’></param><param name=’allowFullScreen’ value=’true’></param><param name=’allowScriptAccess’ value=’always’></param><param name=’wmode’ value=’transparent’></param><param name=’FlashVars’ value=’videoid=3925531&themepath=themes/evp_advanced.swf&votacions=true&opcions=true&basepath=http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/&mesi=true&backgroundColor=#ffffff&relacionats_canals=true&refreshlock=true&minimal=false&subtitols=true&instancename=playerEVP_0&hassinopsi=true&relacionats=true&hasinsereix=true&hasrss=true&hascomparteix=true&controlbar=true&hasenvia=true&haspodcast=true&comentaris=false&autostart=false&basepath=http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/&xtm=true’></param><embed width=’320′ height=’218′ type=’application/x-shockwave-flash’ src=’http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf’ id=’EVP3925531′ scale=’noscale’ name=’EVP3925531′ salign=’tl’ swliveconnect=’true’ menu=’true’ allowfullscreen=’true’ allowscriptaccess=’always’ wmode=’transparent’ FlashVars=’videoid=3925531&themepath=themes/evp_advanced.swf&votacions=true&opcions=true&basepath=http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/&mesi=true&backgroundColor=#ffffff&relacionats_canals=true&refreshlock=true&minimal=false&subtitols=true&instancename=playerEVP_0&hassinopsi=true&relacionats=true&hasinsereix=true&hasrss=true&hascomparteix=true&controlbar=true&hasenvia=true&haspodcast=true&comentaris=false&autostart=false&basepath=http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/&xtm=true’></embed></object>

Us presento les noves hortalisses:

  • Pakchoy (Xina)

Vegetal oriental similar a la bleda, però família de les cols. El país d’origen és Xina i Japó. És lleugerament amarga i es treballa com la bleda, tot i que no admet coccions llargues. Es troba a restaurants ètnics, però cada vegada és més habitual a restaurants de cuina d’autor. Coccions: al vapor, ofegat, gratinat, en sopes o en amanides. Una recepta senzilla: al vapor, amb salsa de soja i sèsam acabat de torrar.

  • Okra o quimbombo (Ă€frica)

OriĂĽnda d’Àfrica, ara Ă©s molt popular a Mèxic i al PerĂş, però tambĂ© a Ă€sia. És com un pebrot petit, es recull sense madurar. Es salta a la paella, es fregeix o s’ofega, com uns pèsols tendres. És mocosa i això no agrada a tothom (tallar-la). Desapareix el moc quan es guisa. Millor comprar-la de color uniforme i petita, perquè Ă©s mĂ©s tendra. Els grans torrats i infusionats sĂłn una beguda amb gust de cafè (però que no tĂ© cafeĂŻna…)

  • Carela o melĂł amarg (Ă€sia, Pakistan) Calaica (a centreamèrica), ampalaya (Filipines)

El cogombre abaixa la temperatura corporal. Per això, a l’estiu ens posem una rodanxa de cogombre al front i, per això, al Japó van fer una cortina de carelas a la paret d’un edifici. La carela és una de les plantes més amargues del planeta. Pròpia d’Àsia i Àfrica. Les llavors i nucli són blancs quan la fruita és immadura i quan més madura més vermelles i dolces. En aquest moment es podran menjar les llavors (que a l’asia es mengen com a ingredient de les amanides), però en canvi no la part blanca de la carn, que és extremadament amarga i la pell adquireix un to groguenc. La pell és comestible.

Es menja saltada amb gambes i carn de porc, i ous (tipus un remenat)

Carela o ampalay

carela tendre

  • Luffa  (Ă€sia, Pakistan) okra xinesa

Es tracta d’un tipus de carbassó. És més esponjós que el carbassó i té una textura sedosa. No té un gust concret, és bastant “sosa”, però absorbeix altres sabors (com la patata). Buscarem les més menudes. S’han de pelar. La pell és molt amarga. Ens quedarem només amb la part verd fluix. No cal treure les llavors, fins i tot es poden menjar crues. Es fa servir en els curris de llet de coco o en les sopes. Combina amb les gambes i el calamars. La cocció ha de ser curta (com en un carbassó). La podem saltar amb all i gambes.

 

Luffa

  • Malungay (Filipines)

És típic de Filipines. Ho cuinen estofat amb tomàquet i moniato, i amb una salsa que podria ser el garum, que nosaltres podríem substituir per salsa de soja. El Malungay també s’anomena “arbre del miracle”, perquè es creu que les seves fulles són l’aliment més nutritiu del planeta: quatre vegades més calci i dues vegades més proteïna que la llet, set vegades més vitamina C que les taronges, quatre vegades més vitamina A que les pastanagues, tres vegades més potassi que els plàtans, tres vegades més ferro que els espinacs, un complement tota de minerals i tots els aminoàcids de la carn. Es pela i es talla a dauets. Es menja estofat.

En breu, penjaré les receptes!!!

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,
Publicat a General | 8 comentaris »

Però què pebrots és una aranja?

diumenge, 29/01/2012

A Semproniana hi treballa la Jana, una noia de la RepĂşblica Dominicana.
Al Kurram, d’origen pakistanès, li parlo en castellĂ , perquè sinĂł – i sabent que em cauran crĂ­tiques a tort i a dret- no avançarĂ­em la feina. Però a la Jana li parlo en catalĂ ,  perquè el castellĂ  ja el sap i el catalĂ  l’aprèn rĂ pid.

L’altre dia, al mig del servei, ens vam quedar sense taronges, i un client volia un suc de taronja per postres.

- Jana! VĂ©s a comprar un parell de quilos de taronja a la botiga del costat! – vaig cridar esverada

La Yana, com la Margarideta de la cançó popular, va sortir corrents, va comprar, va pagar, va tornar corrents i….

oooohhhh, no va portar taronges.

Què va portar? Doncs aranges. Anava rĂ pida, va veure unes immenses “taronges”, que feien goig, va llegir un rètol que posava “ARANJA”, li va semblar que deia taronja o que era una varietat de taronja, com la clementina i la mandarina, i patapam, en va comprar un parell de quilos.

Quan va arribar amb les aranges, enmig del brogit de Semproniana, a la Jana li va caure una mena de salutaciĂł que no era gens amable.

Ella, enmig de la cuina, amb la bossa de les aranges, intentava excusar-se dient que no comprenia gairebé el català. I al final, va exclatar:

- Però, què pebrots és una aranja?

Em va fer esclafir de riure. Ben bĂ© que la Jana aprèn el millor de la nostra llengua, com la interposiciĂł de la paraula “pebrots” enmig de la frase. Potser no sabrĂ  que Ă©s una aranja, però els pebrots surten a cada frase!

En definitiva, que de cop i volta, tinc dos quilos d’aranges a Semproniana, sense saber ben bĂ© què fer-ne.

I n’he fet una amanida que, la veritat, ha quedat fantĂ sticament.

 

Amanida d’aranja i mostassa

Una aranja

200 gr. de cap de llom rostit (o de pernil)

Un grapadet d’olives arbequines

Uns dauets de pinya i de papaia confitada

100 ml d’oli d’oliva

20 gr. de mostassa a l’antiga

una cullerada de mel

Tallem les aranges, sense pell, a sang. Després a dauets. Tallem el cap de llom a làmines.

Fem la vinagreta: barregem la mostassa amb la mel i hi afegim l’oli.

Amanim l’aranja i el llom. Afegim els dauets de pinya i papaia.

 

Etiquetes: , , , ,
Publicat a General, Receptes, Semproniana | 8 comentaris »

No oblidem el berenar!

dimecres, 25/01/2012

Adults i nens estem destinats a no comprendre’ns. Podríem parlar de mil exemples, però un dels més flagrants, des del punt de vista alimentari, és el berenar.

Quan som petits, el berenar és l’àpat més desitjat, el què més ens agrada. Si cridem “a berenar!” els nens venen volant. Si diem “a sopar!”, costa horrors que aparegui algú.

Si ara jo us pregunto què recordeu de la vostra infància, és molt probable que molts de vosaltres evoqueu moments deliciosos, càlids i enyorats: sucoses síndries sota un pi a l’estiu, galetes sucades en llet a la tornada de l’escola, pa i xocolata xutant una pilota al pati de l’escola, pa amb vi i sucre quan visitàvem als avis al poble, suissos i brioix amb els padrins el dia del nostre aniversari i grans “merendoles” a les festes dels nostres amics.

Però a mida que ens fem grans el berenar va perdent importància, fins el punt que desapareix de la nostra dieta. Deixem de berenar, perdem l`hàbit del berenar.

Hem de recuperar el berenar, perquè som una cultura que sopem molt tard. Malgrat dinem fort, la distància entre el dinar i el sopar és excessiva. Arribem a sopar defallits, mengem massa i anem a dormir tips.

Per altra banda, si només fem dos àpats al dia, destarotem el metabolisme, que procura reservar les calories perquè sap que ha d’estar moltes hores en dejú

Alerta!!!

El berenar hauria de cobrir un 15% de la ingesta general de tot el dia

I si fem esport (sobretot els infants) hem de fer un berenar adequat a les necessitats energètiques.

 

ERRORS:

  • Repetir cada dia el mateix berenar (el berenar/soluciĂł): entrepĂ  de pa de motlle amb formatge d’untar i pernil dolç
  • Menjar (sobretot els nens) un sol aliment per a berenar, un paquet de galetes. Cal preparar el berenar amb la mateixa cura que la resta dels Ă pats.
  • Retardar l’hora del berenar, perquè hi ha el risc que no tinguem gana a l’hora de sopar. berenar molt, perquè llavors ja perd la funciĂł de berenar i passa a substituir el dinar o el sopar.
  • Omplir els armaris d’snacks, galetes, cacauets, xocolata, dolços….
  • Berenar sempre amb begudes gasoses o sucs de fruita industrials
  • Fer el contrari que diem (de cara als nens). Els missatges han de ser coherents amb les nostres accions. Si no ens veuen berenar, difĂ­cilment berenaran ells!

 

Aliments adequats per a berenar:

  • Cereals: pa integral, galetes maria,  barreta de cereals, pa de pessic casolĂ , magdalenes
  • LĂ ctics: iogurt desnatat, formatge per a l’entrepĂ 
  • fruita: peça o suc (natural), fruita seca (crua, millor)
  • hortalissa: tomĂ quet, pastanaga
  • proteĂŻnes: pernil (dolç o serrĂ ), embotits

http://www.tv3.cat/videos/3915070/Empar-Moliner-berenars-xupa-xups-i-entrevista-a-Carmen-Thyssen

Berenars per recuperar

Quan pensem en berenars creatius ens creiem que aquest Ă©s l’univers dels contemporanis, però serĂ  per una qĂĽestiĂł de limitacions alimentĂ ries, serĂ  perquè abans eren mĂ©s desacomplexats. SerĂ  pel què sigui, però el què berenĂ vem abans era tant o mĂ©s agosarat que tot el què avui ens podem posar a taula. Alguns exemples:

  • Pa amb tomĂ quet, oli, sal i xocolata ratllada
  • Pa amb plĂ tan
  • Pa amb vi i sucre
  • Pa amb oli i sucre
  • Pa amb tomĂ quet i lluç (fred) arrebossat.
  • I….jo…menjava galetes amb quesito!
  • I vosaltres? Què berenĂ veu

Berenars diferents, i molt saludables!

Pessic de pastanaga

4 pastanagues

200 gr. de farina

150 gr. de sucre glas

150 ml d’oli de girasol

50 ml de llet

50 gr. d’ametlla en pols

3 ous

15 gr. de llevat quĂ­mic

Un grapat de nous

Un pessic de canyella

Per la glassa

125 gr. de mantega

250 gr. de formatge d’untar (Philadelphia)

60 gr. de sucre glass

Pelem i ratllem les pastanagues.

Separem les clares dels rovells. Batem els rovells amb el sucre fins que dobli el seu volum i prenguin un color tirant a blanc.

Afegim l’oli, la llet, l’ametlla en pols, les nous picolades, la canyella i la farina barrejada amb el llevat. Barregem el conjunt.

Batem les clares a punt de neu i les integrem, amb cura que no s’abaixin. Posem en una mĂ niga pastissera i omplim motlles de magdalena. Enfornem a 180ÂşC durant uns quinze minuts.

Fem la glassa. Batem la mantega pomada amb el sucre i, finalment, afegim el formatge d’untar. Posem en una mĂ niga pastissera i disposem sobre el pessic

Batimos las claras a punto de nieve y las integramos con mucho cuidado que no se bajen. Engrasamos y enharinamos un molde. Horneamos a180ÂşCdurante unos 40 minutos.

 

magdalenes de pastanaga amb crema de formatge

Enrotllat de xocolata, oli i sal

Fonem xocolata al microones (amb molta cura que no es cremi. Depenent de la quantitat serĂ  mĂ©s o menys temps, però cada 30 segons hem de treure la xocolata, remenar i mirar com va el procĂ©s). Untem una llesca de pa de motlle sense crosta. Amanim amb una mica d’oli i sal. Enrotllem sobre si mateix. Pintem amb una mica de clara d’ou i hi enganxem fruita seca picada (nous, avellanes, ametlles, el què tinguem). Li donem un cop de forn i mengem.

Fred també queda boníssim!

Jo faig servir pa d’aviĂł, Ă©s un pa especial per enrotllar. SĂłn llesques mĂ©s llargues de les habituals, una mica mĂ©s primes i menys toves.

 

enrotllats de xocolata, oli, sal i fruita seca.

 

Creps de pernil salat, formatge i orenga

Un vas de farina

Dos vasos de llet

Un ou

Un pessic de sal

Mantega

 

Per al farcit

Virutes de pernil salat

Una terrina de formatge d’untar

Un pessic d’orenga

 

Barregem els ingredients de la crep: farina, llet, ou i sal. Fonem una mica de mantega. En una paella antiadherent, posem una mica de mantega fosa, hi posem un cullerot petit de massa de crep, de manera que ens quedi una fina lĂ mina de crep. Esperem que qualli i quan veiem que comença a fer bombolles, serĂ  el moment de donar-hi la volta i deixar que qualli per l’altre costat.

Anem reservant les creps una sobre l’altre, en un plat.

Les untem amb el formatge barrejat amb un pessic d’orenga. A sobre hi posem unes virutes de pernil i les emboliquem sobre si mateixes, com si fossin un paquet.

Si les volem dolces, les podem fer de plĂ tan i xocolata (fins i tot podem fer servir crema de cacau)

 

Iogurt amb melmelada de maduixa, maduixes naturals i galeta

Uns quatre maduixots

4 cookies

2 iogurts grecs

melmelada de maduixa

 

Rentem i tallem els maduixots, els posem a la base d’un gotet, a sobre hi posem una cullerada de melmelada de maduixa. A sobre el iogurt (podem endolcir-lo amb mel, si ho creiem necessari, tot i que la melmelada ja li dona prou dolçor). Acabem amb les cookies trinxades.

iogurt amb maduixots i cookie

 

Crestes de poma i mascarpone

Dues pomes Golden

50 gr. de sucre

Unes gotes de suc de llimona

50 gr. de mantega

Una terrina de mascarpone

Quatre empanadilles

Un ou batut

Pelem i tallem les pomes a daus. Les posem en una cassola, amb el sucre, unes gotes de suc de llimona i una nou de mantega. Les coem a foc lent, fins que evaporin prĂ cticament tot el seu suc.

Al centre de l’empanadilla posem una cullerada de poma cuita i, a sobre, una cullerada de Mascarpone. Posem una altra empanadilla a sobre i segellem bĂ©, amb una forquilla. Pintem amb ou batut.

Enfornem a 200ÂşC durant quinze minuts. Servim tebi.

 

 


Etiquetes: , , , , , , , ,
Publicat a General, Mitjans, nens, Pa, postres i pastisseria, Receptes | 5 comentaris »

Dinar amb la Maria del Mar Bonet, entrevista per al Lecturas

dimecres, 25/01/2012

Arriba puntual a Semproniana. Serena i molt elegant. Regala temps. Durant la conversa diu vint-i-tres vegades fruita i verdura.

  • Li dono la carta, alhora que li formulo la pregunta: T’agrada triar o que et triĂŻn?

M’agrada que em triïn, però el que m’agrada més són aquelles persones que tenen la gran habilitat d’aconseguir que creguis que has estat tu qui ha triat. Són d’una diplomàcia exquisida.

 

  • Has escrit un llibre de receptes “La cuina de mumare”. És el resultat de l’enyor de la seva cuina?

I tant. Enyoro tantĂ­ssims plats de la meva mare! Recordo amb delit els entrepans que ens preparava per anar a escola. Els preferits de pati! Eren de pa integral, enciam, sardines escabetxades, pollastre arrebossat… La mare va practicar sempre la mĂ xima de la salut a la cuina. Era una dona molt culta. Escrivia sobre cuina i dietètica al Diari de les Balears.  El llibre Ă©s el recull dels articles que va fer al diari.

 

  • I tu? Que prioritzes: salut, comoditat o plaer?

Plaer per sobre de tot. Si gaudeixes de comprar, de cuinar, de menjar i, molt important!, de compartir la taula, la salut ve donada, perquè és intrínseca al gaudi de menjar.

La comoditat? No m’interessa. Crec que quan et poses a cuinar no has d’estalviar temps, sinĂł gaudir abastament del  procĂ©s, dels aromes dels aliments, dels colors dels peixos, de tallar les verdures….cuinar no pot ser mai una creu.

  • Si, però a vegades no hi ha temps i hem d’acabar menjant qualsevol cosa

Més val fer dejuni que menjar malament. La meva mare deia que l’esser humà era caçador, i que quan no matava cap peça s’havia d’acontentar amb arrels i llavors, de manera que pràcticament no menjava. I, l’endemà, ja passarà el conill!

 

  • T’agrada cuinar? Quin plat cuines?

SĂ­ que m’agrada, sobretot pels amics. L’anfĂłs a la mallorquina, sepultat de verdures, cuites al seu punt, Ă©s el plat que faig millor. Ara m’he aficionat a l’hummus, un purĂ© de cigrons amb unes gotes de llimona i tahina. M’encanta. I tambĂ© les salses de iogurt, amb una punta d’all, per amanir les llenties, acompanyar el pollastre a la planxa…

 

  • Ets l’essència de la MediterrĂ nia.

SĂ­. Tot  i que sĂłc molt curiosa i m’agrada tastar tota mena de cuines.  Una part molt important del viatge Ă©s descobrir la cuina del paĂ­s i, sobretot, visitar els seus mercats. El mercat Ă©s el compendi de l’espai pĂşblic i de l’íntim Es parla d’actualitat, de polĂ­tica, de filosofia i de circumstĂ ncies personals…  El meu somni Ă©s viure porta a porta d’un mercat, per gaudir de la vida i de les seves obres d’art.

 

  • Obres d’art?

Recordo un dia a València. Hi havia una muntanya de cebes vermelles, davant la porta del mercat. La llum del sol s’hi reflectia. La imatge era més evocadora que una pintura. I a Tunísia, les magranes. És una fruita preciosa, farcida de robins. Cada fruita i cada verdura és una manifestació artística que ens regala la natura. Les hem d’admirar i estimar.

  • Parles molt de verdures, ets vegetariana?

No, tot i que  menjo poca carn. La meva mare sí que ho era. Però mai no ens ho va fer notar. Per a ella menjar sense carn ni peix era compatible amb que a la taula hi sortissin plats divertits i molt gustosos. Es pot compartir taula amb tota mena de preferències alimentàries, sempre que no es vulgui convèncer a l’altre.

 

  • I amb qui no compartiries taula?

Amb algú que tingui pressa. La taula és molt important, és un moment per gaudir, per estar tranquils. No és un espai per dirimir controvèrsies.

  • Què demanaries de menjar com a Ăşltima voluntat?

Quina pregunta! No menjaria res. Associo el menjar amb la vida, mai amb la mort.

 

  • I la cuina catalana? Creus que estĂ  en perill de mort?

Els cuiners catalans sĂłn els millors del mĂłn, però als domicilis sĂ­ que hi ha hagut una recessiĂł. Les famĂ­lies haurien d’anar a mercat com a “assignatura”. Quan jo era menuda, sempre que tenia festa de l’escola, la mare m’hi portava. M’ensenyava a comprar: has de triar la fruita que no brilla, em deia. Els venedors em “seduĂŻen” amb les fruites mĂ©s curioses, les olives mĂ©s gustoses…En sortir, em feia un regal de fireta i comprĂ vem un ram de bojacs, que tĂ© un aroma herbaci. Definitivament, s’ha d’anar a mercat amb les criatures.

Etiquetes: , , , ,
Publicat a General, Mitjans, Personatges, Semproniana | Deixa-hi un comentari »

Curnonsky. El príncep dels gastrònoms

diumenge, 22/01/2012

Maurice Edmond Saillant (Angers, 1872- París, 1956), més conegut com a Curnonsky, Príncep dels Gastrònoms, va ser un escriptor, periodista i gastrònom. Va escriure en diverses publicacions sobre els valors de la cuina burgesa i regional. Malgrat ser un gran treballador de les lletres, atesa la seva prolífica carrera com a escriptor i articulista, els seus escrits traspuen l’elegància i la indulgència d’un nen mimat de casa bona.

Va ser nomenat Príncep dels Gastrònoms el 1927 en una època en que a París es va posar de moda donar el títol honorífic de “príncep” a tota mena d’oficis. Així trobem el príncep dels poetes – Mallarmé -, el príncep de l’humor – Gabriel de Lautrec – i el príncep de la cançó – Xavier Privas –

En aquells anys la gastronomia, a França, viu un esclat important. Es crea l’Académie des Gastronomes, en la que Curnonsky és un membre destacat. Al final dels seus dies havia reunit una colla de títols tan curiosos com:

  • President de l’Acadèmia dels Gastrònoms
  • Secretari Perpetu dels Psicòlegs del gust
  • President dels amics de Cuisine et Vins de France
  • Membre de l’associaciĂł dels gastrònoms regionalistes
  • Membre d’honor del club dels Purs-Cent
  • Membre fundador del “Sopar del 15”
  • Membre del “Sopar del 14”
  • …..

Definitivament, títols que poc li podien servir a nivell pràctic, però que el tenien ben distret.

Curnonsky Biographie

El curiós nom, Curnonsky, és el pseudònim amb què firmava els seus articles gastronòmics. Sembla ser que la seva família no trobava que el seu ofici, el d’escriptor, fos un ofici prou seriós per signar amb el nom de família. El dia que pensava com “dir-se” en els diaris, el seu amic Allais li va comentar que a França, arran del tractat d’amistat franc-rus, hi havia certa simpatia per tot allò que era rus. El rus estava de moda. Strawinsky oferia un concert durant aquells dies. Sailland va pensar “I si em poso un nom que acabi amb sky?”, que si ho traduïm en un francès col·loquial, en una conversa de cafè, vindria a ser: “Cur non sky”. D’aquí ve el nom.

Estic llegint un llibre que he rescatat de la lleixa. “Recuerdos Gastronómicos” de Curnonsky. Clar. I m’ha abellit fer-vos venir ganes de recuperar la figura d’aquest gran gastrònom.

 

La pena és que aquest llibre, una edició compilada per Josep M. Blasi, no és fàcil de trobar, com tampoc una de les herències del meu avi, aquest sensacional llibre de receptes clàssiques.

Us transcric un tros del seu magnífic article “Los partidos en gastronomía” que segur que us desperta el cuquet per conèixer l’obra de Curnonsky. És llarg i és en castellà, però passa molt bé.

En gastronomĂ­a hay una extrema derecha, una derecha, un centro, una izquierda y una extrema izquierda.

Extrema derecha.- Los fervientes de la “gran cocina”, de esa cocina sabia, refinada, un tanto complicada, que exige un gran chef y una materia primera de gran calidad, de esa cocina que podría llamarse cocina diplomática: la de las embajadas, los grandes banquetes y los palacios. Una cocina que, a menudo, los hoteles de lujo se limitan a parodiar.

Derecha.- Los defensores de la “cocina tradicional”, aquellos que sólo admiten el fuego de leña y los platos premiosamente elaborados, que han establecido como principio que sólo se come bien en la propia casa, seis u ocho comensales, cuando se tiene una vieja cocinera sirviendo en la familia desde hace treinta años, una bodega con vinos de “antes de la filoxera”, aguardientes escogidos por un bisabuelo, un huerto y un gallinero propios.

Centro.- Los aficionados a la cocina burguesa y a la cocina regional. Gente que admite que, a pesar de los pesares, se puede comer bien en un restaurante y que aún quedan, en casi todos los rincones de Francia, buenas fondas y excelentes hoteles en donde no se usan los fondos de salsa y en los que la mantequilla es mantequilla. Estos “centristas” conservan y custodian el gusto de nuestros buenos platos franceses, de nuestros manjares y de nuestros vinos regionales. Exigen que las cosas “tengan el sabor de lo que son” y que jamás sean adulteradas ni alambicadas.

Izquierda.- Los partidarios de la cocina sin cursilerías ni complicaciones y, por así decir, para salir del paso. Defensores de la cocina que se puede hacer en poco tiempo y con lo que se tiene a mano. Son gente que se conforma encantada con una tortilla, una costilla bien asada, una chuleta en su punto, un estofado de conejo y hasta con una tajada de jamón o de salchichón. No proscriben las conservas, sino que proclaman que una buena sardina en aceite tiene su encanto y que tal marca ofrece alubias verdes en lata tan buenas, por lo menos, como las frescas. Buscan pequeños establecimientos en los que el patrón cocina personalmente. Les encanta descubrir, por ejemplo, un modesto restaurante llevador por un provinciano que recibe los embutidos de su pueblo. Preconizan la cocina del campo y esos vinos del país tan divertidos. Son un poco los nómadas de la gastronomía, y yo creé el neologismo de “gastronómadas” pensando sobre todo en ellos.

Extrema izquierda.- Los fantasiosos, los inquietos, los innovadores, esa gente a quienes Napoleón hubiese llamado ideólogos. Siempre buscando nuevas sensaciones y placeres desconocidos. Con curiosidad por conocer todas las cocinas exóticas, todas las especialidades extranjeras o coloniales, quisieran probar los manjares de todos los tiempos y todos los países. Pero su característica principal es que les gusta inventar nuevos platos. A veces, uno se encuentra en este grupo con personalidades de gran valor, aunque un punto inquietantes; espíritus libertarios – con la diferencia de que, en este caso, a los anarquistas les horrorizan las bombas (helado en forma de pirámide), postre que para ellos resulta demasiado clásico, un plato pasado de moda -. Así que este partido tiene sus santos y sus mártires. Hace una treintena de años, un gastrónomo de esta especie decretó que el color de los guisantes era de un verde demasiado anodino y decidió poner a punto unos guisantes verde césped. Primero los trató con agua oxigenada, para favorecer, según él, el “mordentado”, y seguidamente con una fuerte dosis de verde malaquita mezclado con algunas virutas de hierro. Luego, satisfecho del resultado y con un apetito voraz producido por sus numerosas noches en vela, se comió una libra de aquellos guisantes de la casa…Cuando ocho días después, fui a verle al hospital, parecía que empezaba a experimentar una ligera mejoría, pero la intoxicación estuvo a punto de llevar a nuestro investigador a comer otras hierbas…por la raíz.

Genial!

 

Etiquetes: , , , , , ,
Publicat a General, llibres, Personatges | 4 comentaris »

Botifarra amb gambes. Recepta optimista D’Aleph

dimecres, 18/01/2012

D’Aleph Ă©s una consultoria de serveis per a les administracions pĂşbliques.

Es caracteritza per la seva constant innovaciĂł i creativitat.  Cada any fa una felicitaciĂł de Nadal molt especial. Aquest any m’hi han implicat. No cal dir que he estat molt feliç de poder-hi participar.

Com que saben el què ens espera aquest 2012, han pensat que una bona manera de començar l’any Ă©s cuinant amb els seus clients “Una recepta optimista”.

I aquĂ­ em teniu, cuinant unes botifarres amb gambes (o amb llagostins, en aquest cas), una recepta que he considerat optimista, en el sentit d’una recepta còmoda de menjar i molt festiva, que combina la senzillesa i la gustositat de les botifarres amb les gambes, luxoses i luxurioses. Una recepta que dona gust en stereo.

AquĂ­ us deixo la felicitaciĂł que D’Aleph ha enviat als seus amics i clients.

 

Una recepta optimista

 

Una receta optimista

http://devel.daleph.com/nadal2011/ca/33917514

Com que sĂłc bastant patata amb això de la informĂ tica, l’he penjada en tants formats com he tingut accĂ©s. Ja em perdonareu…si se us repeteix…

Etiquetes: , , , ,
Publicat a ada parellada, Cuina tradicional, General, Mitjans, Receptes | 5 comentaris »

Bibiana Ballbé al Lecturas

dimecres, 18/01/2012

convido a la Bibiana a cuinar un pollastre amb carxofes i bolets

 

Tot i que hem quedat a les dues del migdia, la Bibiana arriba a les dotze; aprofita per fer una entrevista per al seu diari. Així és la vida de la Bibiana: farcida d’activitats, i de feina. Malgrat treballa tot el dia, no sembla cansada. El secret? Gaudeix de tot el què fa.

EL MENĂš DE LA BIBIANA

  • Sardina en escabetx
  • Llauna de salmĂł amb guacamole
  • Tonyina amb escalivada i romesco fumat
  • Suau de crema catalana
  • InfusiĂł de gingebre

 

Ets de triar?

Trio bastant. I a la vida, més

Què enyores de quan eres  menuda?

El puré de patates. No n’he menjat mai més. A casa no me’l faré i quan vaig als restaurants, no el demanaré! Així, doncs hauria de caure malalta per anar a casa la mare i que me’l preparés. És un plat molt nostàlgic.

I perquè no te’l prepararàs?

Perquè no cuino. Faig molts pocs àpats a casa i quan hi sóc, no cuino. Tinc forn, però no l’he obert mai. Però sempre menjo bé: començo amb una copa de vi, un plat de formatges, una amanida complerta i divertida, i acabo sempre amb una infusió i mica de xocolata. Puc menjar ràpid i sola, però mai malament.

Què prioritzes salut, plaer o comoditat en la tria alimentària?

Què Ă©s saludable i que no ho Ă©s? Saludable Ă©s menjar de gust. Prioritzo el plaer, sempre i, per sobre de tot, la litĂşrgia de la taula. Compartir Ă©s experiència, aprendre, escoltar….Ă©s el que mĂ©s m’interessa a la vida

Ets curiosa menjant?

Si, m’agrada tastar, però si m’agrada algun plat sóc capaç de menjar-lo obsessivament, cada dia, sense cansar-me’n. Em passa amb el carpaccio de vedella, amb molt formatge parmesà i pinyons. Conté els meus aliments fetitxes: la carn totalment crua, la fruita seca i el formatge. Viuria de formatge, jo.

Dines davant l’ordinador?

Mai. Puc dinar ràpid, però sempre entaulada i en companyia. És molt important per a mi, la taula, va més enllà del menjar. Per això he creat unes trobades al voltant d’una taula, de persones que es coneixen però que mai no han compartit l’espai ni el temps. Les he anomenat BRUNÇH, perquè són gent de tot arreu, però que tenen Catalunya com a lloc comú.

Fas el vermut?

M’encanta el vermut. A casa els pares l’hem fet tota la vida.  Sóc una fanàtica de les escopinyes. Ara bé, sobretot el què m’agrada és saber que tot encara ha de passar, que iniciem el ritual.

Amb qui no seuries mai a taula?

Jo seuria amb tothom. Potser no repetiria l’experiència, però d’entrada seuria amb tothom. La gent m’interessa.

Quin aliment no entraria mai a casa teva?

L’all, perquè és tan persistent que quan entra no vol marxar. Quan sopo no m’agrada recordar encara el què he dinat.

Què en penses de les dietes alternatives: vegetarians, macrobiòtics….

Penso que menjar Ă©s un plaer tal que quantes menys limitacions millor.

però al final mengem peix!

Què en penses del futur de la cuina catalana? Creus que els nens coneixen més el sushi que el fricandó?

El sushi és el reflex de la nostra generació. Ens agrada tastar una mica de tot, i ens avorrim d’allò que és llarg. Preferim tenir la possibilitat de tastar mini propostes i ens avorreix una proposta gran i densa

Etiquetes: , , ,
Publicat a ada parellada, General, Mitjans, Semproniana | 2 comentaris »

Ramon Pellicer al Lecturas

dimecres, 11/01/2012

Periodista. Els seu plat preferit: els canelons de sa mare.

 

Quedem per sopar. És un dia festiu. Ve relaxat, amb ganes de conversa. Avui no té telenotícies i pot gaudir del vespre. Per a ell, la taula és l’espai de la tranquil·litat, un lloc amable, on mai no és benvinguda una discussió. És elegant, parla amb serenitat i mira als ulls amb seguretat.

 

*fotografia NĂşria Puentes

  • T’agrada triar o prefereixes que et triĂŻn?

M’agrada triar, vull saber què menjo. L’equilibri del menú és molt important. Cada dia dino a un restaurant prop de la feina, amb l’equip i sempre procuro que el menú sigui lleuger i contingui tots els nutrients.

 

  • Saps que segons els estudis, la prioritat en la tria d’aliments Ă©s la comoditat, desprĂ©s el plaer i finalment la salut?

No en el meu cas, per a mi el més important és la salut, tant en l’equilibri del menú com en els productes que consumeixo. Si tingués les eines per canviar alguna cosa del món, obligaria a la industria a evitar  el màxim nombre d’additius en els productes. Quan vaig a comprar  llegeixo les etiquetes amb profunditat, i rebutjo els que en porten en excés, però tant les administracions com la industria haurien de vetllar per aquells consumidors que desconeixen el llenguatge de les etiquetes o no s’hi fixen, reduint al mínim la utilització d’additius.

  • Ets tu el qui compres?

I tant! Cada dissabte faig la compra de tot el què ens cal per la setmana.

 

  • Ets  capriciĂłs? Vull dir si ets d’aquells que compres tot el què t’agrada i et descuides de comprar els ous i l’arròs

No gens. Sóc molt organitzat i la llista és fonamental, si  m’oblido d’alguna cosa anem de corcoll. A casa som cinc! Compro el què necessitem.

 

  • I cuines?

El meu territori Ă©s l’esmorzar. Vull que la meva famĂ­lia surtin tots de casa ben esmorzats. Cada matĂ­ preparo els sucs de taronja, pelo uns kiwis i preparo els entrepans. Cada dia sĂłn diferents, hi ha un dia que hi poso Nocilla….em renyarĂ s?

 

  • No gens! EstĂ  molt bĂ© que mengin Nocilla de tant en tant. I tu? Menges molta xocolata?

Ara he descobert la del 85% de cacau, molt amarga, i m’encanta perquè no sóc gaire llaminer.  A mi, si em vols fer perdre el cap, dona’m embotit, com quan era petit!

 

  • L’embotit era el que mĂ©s t’agradava quan eres menut?

Recordo molt el braç de gitano de patata, amb tonyina, ou dur, maionesa, olives…El menjĂ vem cada dissabte, i l’esperava amb il·lusiĂł. Ben bĂ© no sĂ© si esperava el braç de gitano o que fos dissabte, però en qualsevol cas, el recordo amb molta nostĂ lgia. La meva germana em mimava i me’l preparava amb forma d’animals. Sempre he estat poc menjador, per això el meu refrany preferit Ă©s “menjar amb els ulls mĂ©s que amb la boca”, perquè valoro molt l’estètica dels plats, que estiguin ben presentats i siguin bonics. Tot i que un dels plats que mĂ©s enyoro, els peus de porc guisats, no Ă©s precisament de colors llampants!

  • Peus de porc, no Ă©s el que mĂ©s agrada als nens petits!

Mira  la meva àvia brodava el guisat de peus de porc, i jo el menjava amb l’avi. En tinc un record entranyable, tots dos compartint taula i peus de porc, es generava una complicitat indescriptible. Els plats tenen una part sentimental que gairebé és més potent que el propi gust.

 

  • I en menges els dies assenyalats?

No! Els dies de festa no “perdono” els canelons que fa la meva mare. Els fa bonĂ­ssims, clĂ ssics. I el què m’agrada mĂ©s Ă©s passar per la cuina i “piratejar” el farcit quan els estĂ  fent. Ho fem tots!: el pare, els nebots, els nĂ©ts…Pobre, ho ha d’anar defensant perquè sinĂł se’n queda sense! La recepta dels seus canelons Ă©s molt antiga, de la meva besĂ via, la Dolores.

 

  • Creus que perdrem tots aquests plats clĂ ssics de la nostra cuina?

Si, si no tenim cura d’introduir-los a les noves generacions, reprogramant el concepte de cuina catalana. És difícil competir contra altres cuines que s’estan posicionant com les de “moda”. Algunes es recolzen amb un bon màrqueting, altres perquè són pràctiques i també n’hi ha que venen orgullosos els seus productes, com els italians.

S’hauria de potenciar i fer popular la cuina catalana com s’ha fet amb els castells, que gràcies a una bona política governamental, s’han generat una afició i s’identifiquen amb la nostra cultura. Crec que els mitjans de comunicació podrien ajudar força amb la qüestió culinària.

 

  • Millor allunyar-nos de la cuina ètnica, doncs….

Poden compartir espai, perfectament, sempre que sapiguem quina és la nostra. A mi, per exemple, m’encanta el shushi, el menjar libanès i sobretot el  cuscús. De fet el cuscús de xai és un dels meus plats preferits.

 

 

 

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a General, Mitjans, Personatges, Restaurant | 6 comentaris »

|1|2|3|4|5|6|7|8|9|10|11|12|