Arxiu de la categoria ‘Esmorzar’

De sobrassada mai en sobra

dissabte, 11/06/2011

El què m’agrada de la matança del porc és que no tot ho pots menjar al moment. Les delícies resultants  de la matança van arribant a poc a poc….. generant l’excitació i el delit de l’excepcionalitat. Avui dia, ho tenim tot, des del punt de vista alimentari, per tant costa molt de sentir aquesta alegria de retrobar-se amb l’aliment que fa tot un any, el cicle complert, que no el pots tastar. Tenim maduixes al desembre i moniatos a l’agost, per això, és impossible enyorar-los…en canvi, jo, cada any, als volts del gener, ja no puc més, enyoro enormement la sobrassada de la matança que el meu sogre organitza cada hivern. La sobrassada ha de curar un parell de mesos, per això no ens arriba a casa fins a mitjans de maig. I us asseguro que és una espera que es fa molt llarga, somiant amb la sobrassada, la millor sobrassada que he tastat mai. Les de Mallorca són molt bones, però aquesta és diferent, única, és una sobrassada que no s’ha d’untar, que s’ha de menjar a queixalades, perquè és magre, gairebé és més un embotit que una pasta. És una sobrassada que es talla. I quan s’acaba, s’acaba. Finito. No hi ha possibilitat de comprar-la, ni de tornar-la a menjar, fins que el sogre torna a matar el porc i, això encara la fa més abellidora, més desitjada, més alegrement rebuda quan entra a casa, més lloada i més estirada!!! A casa, la mengem a bocinets, la barregem gasivament amb altres ingredients per allargar-la tan com es pugui i la racionem. I jo, jo, jo…, ho confesso, l’amago! La poso al darrera del calaix de les verdures, a la nevera. Com que sé del cert que ningú no anirà a buscar un carbassó per berenar, ningú no la veurà. Si per casualitat dino o sopo sola a casa, un dia d’aquests, no ho puc evitar, com un ionqui, em faig un entrepà descomunal de sobrassada, menjant – sense que ningú no ho vegi – una sobredosi.

I no em pregunteu si us la deixaré tastar, perquè sempre diré que se m’ha acabat “Ohhhh, just ahir la vaig acabar…..” Si voleu saber si dic la veritat: busqueu i remeneu rere els carbassons.

la sobrassada desitjada

calamars amb sobrassada

 CALAMARS AMB SOBRASSADA

4 cebes

8 calamars frescos

un tros de sobrassada

Una mica d’arròs bullit (en el meu cas)

Tallem les cebes a rodelles i les posem en una cassola, a sobre hi posem els calamars tallats. Hi posem un raiget d’oli, i sense res més, deixem coure durant una hora, a foc lent. Quan les cebes hagin caramel·litzat, hi posem un tros de sobrassada esmicolada. Esperem que impregni els calamars, ho salpebrem (poquet) i ho servim immediatament.

COC D’ALBERCOC I SOBRASSADA

Per esmorzar o berenar, brutal.

Versió biscuit (recepta extreta de la gastroteca)

 

Biscuit albercoc i sobrassada

abans d'entrar al forn

  • 125 gr – Farina fluixa
  • 150 gr – Sucre
  • 5 – ous
  • 25 gr – Sucre en pols
  • 50 gr – Mantequilla
  • 4 – Albercocs tallats per la meitat
  • 70 gr – Sobrassada (jo en vaig posar menys, perquè ja ho sabeu com la raciono….) 

Batre els rovells amb 125 gr de sucre fins a doblar el seu volum inicial.

Batre les clares a punt de neu i mesclar-los amb els rovells, amb cura de que no s’abaixin. Afegir la farina poc a poc, barrejant amb una llengua pastissera.

Omplir els motlles amb la mescla fins la meitat. Col·locar-hi a sobre mig albercoc i una mica de sucre i coure a 180ºC durant uns vint minuts. Uns minuts abans d’acabar la cocció, posar-hi la sobrassada.

* vaig trobar que l’albercoc cuit quedava excessivament àcid, per això en la segona prova vaig preparar-ho amb albercocs en almívar. Fer uns albercocs en almívar és molt fàcil, per dos quilos d’albercocs, posarem un litre d’aigua i 500 gr. de sucre al foc. Quan s’ha fet un almívar (uns deu minuts de cocció) el vessem sobre els albercocs oberts i sense pinyol. Deixem tres hores que macerin, colem i tornem a posar l’almívar a coure, uns cinc minuts. Omplim pots de vidre i tanquem bé, fem el buit posant els pots de cap per avall.

els albercocs

 Versió brioix

500 gr. de farina de força

100 gr. de sucre

50 gr. de llard de porc

200 gr. de llet

25 gr. de llevat fresc

2 ous

Dissolem el llevat en la llet tèbia. En un bol, posem la farina, el sucre, els ous i el llard i hi vessem la llet. Barregem bé, pastant fins aconseguir una massa homogènia i no gaire enganxosa. Ho posem en un motlle i deixem fermentar dues hores, hi distribuim albercocs en almívar i ho coem al forn, a 200ºC durant vint minuts. Uns minuts abans hi distribuim uns bocins de sobrassada.

coc de sobrassada i albercocs, amb una mica de mousse de xocolata blanca

 

Etiquetes: , ,
Publicat a Esmorzar, General, Receptes | 3 comentaris »

Un esmorzar amb Carme Ruscalleda

dimecres, 20/04/2011

Cada matí em llevo (més o menys com tothom) i esmorzo (com moltes altres persones, tot i que no tothom) en companyia del diari ARA (com molts catalans privilegiats)

El passat dilluns dia 28 de març, em llevo (com tothom) i esmorzo (com moltes persones, tot i que no tothom) en companyia de Carme Ruscalleda (ara sí que només som uns quants!!!) al diari ARA. Va ser un autèntic privilegi, que em permetessin compartir aquest esmorzar amb la gran Ruscalleda i unes quinze persones més.

L’objectiu de l’esmorzar era preguntar a la Carme com veia el món ara i cap a on creia que aniria. Ens trobem a les 8:30h d’un dilluns. Sembla que costarà treure la son de les orelles, però la Carme arriba tal i com tots l’imaginem, desbordant d’energia, loquacitat i frases encertades.

http://arames.ara.cat/blog/2011/03/28/carme-ruscalleda-la-cuina-sempre-suma-3/

L’esmorzar comença amb una pregunta: com veus el món? A la que respon que acaba de passar el diumenge amb els seus pares i que el pare no ha parat de recordar-li, com un corcó, que el món està molt i molt malament, sobretot perquè no es pot menjar res com abans. El món no està millor ni pitjor que abans, considera la Carme, tot depèn de com el mires. Portes unes ulleres (el passat) i el veus d’una manera o d’una altra.

A partir d’aquesta pregunta, la Carme no frena, té un discurs estructurat i savi, que va desgranant com si mengés el rosari de la palma: en uns trossets s’hi entreté i en d’altres passa de revolada.

Vaig prendre notes, durant l’esmorzar, i he intentat redactar-les, però després d’escriure i esborrar una bona estona, he optat per transcriure les frases tal i com les tinc anotades, per transmetre, tant fidelment com m’és possible, l’esperit i el saber de la cuinera.

  • A casa només es parlava de feina. A casa la Carme i a totes les cases dels petits comerciants catalans. A l’Auca del Senyor Esteve ja va quedar ben retratat aquest tarannà tan nostrat. De fet, jo mateixa, a casa, parlo ben sovint de la feina, però sobretot recordo als meus pares, que sempre, sempre, parlaven de la fonda, dels plats, dels clients, del personal….en fi, de la feina. Els infants, en aquestes cases, sabien el què costava guanyar un duro, coneixien bé l’ofici i sabien on es ficaven si, finalment, no els quedava altre remei o optaven per seguir la tasca dels pares.
  • Les coses si te les creus, les pots canviar. Arran de la pregunta del món actual i el món futur, la Carme va dir aquesta frase tan bonica. És ben cert, primer t’ho has de creure, i a partir d’aquí ho podràs canviar. Ella n’és l’exemple. El rebla dient “sóc capaç d’anar per un corriol entre els esbarzers”
  • Hem de saber que hi ha un treball al darrera. Sens dubte, l’èxit no és el resultat de passar-se tota la tarda fent la migdiada a la gandula. En aquest moment, la Carme es referia a les fornades de cuiners que tot just surten de les escoles. Surten ben preparats, sens dubte, però potser tenen la idea de que de seguida seran reconeguts. Segons la Carme els joves de 30 anys treballen, avui, en el què volen, i volen tenir el tall de poder i de plaer que consideren propi, però estan disposats a posar-hi molt menys de treball. “Si tirem endavant, és perquè trobo gen que hi afegeix més al contracte”
  • És molt important el plaer que et dona l’alimentació, aquest plaer ja és bo per la salut. M’he hagut d’aguantar de posar aquesta frase de titular o en lletres vermelles, perquè és una frase que dic a tort i a dret, sobretot quan faig xerrades a pares. Els explico que només aconseguirem que els infants mengin verdures (per dir un aliment “tabú” a l’atzar) si aconseguim que els agradin, no amb amenaces catastrofistes de salut (o de no salut, en aquest cas)
  • Hem d’educar als pares. L’escola és una eina educativa, però s’ha de parlar de menjar a taula. Una altra de les frases cabdals (des del meu punt de vista) de la xerrada. Parlàvem d’educació en alimentació i va sorgir, com és habitual, el paper de l’escola, que la fem responsable de la totes les àrees educatives dels infants. En l’aspecte alimentari, és a casa on l’infant aprèn a menjar. Aprofita per dir que “la societat va més ben alimentada que mai”, fins el punt que emmalaltim per excés i no per manca d’aliments. Saber com hem de menjar és fonamental per a la nostra salut.
  • Si al Maresme tinguéssim una bandera, seria de color verd pèsol. El pèsol del Maresme és l’aliment fetitxe de la Carme, sempre recordant que són els pagesos “els últims romàntics que hi ha en aquest país”, els qui ens els proporcionen.
  • Hem fet una marca sense proposar-nos-ho. Ara, la Carme parla de l’esclat i l’èxit mundial de la cuina d’autor catalana. “Hi ha hagut una revolució sense cap ajut administratiu”. “En els premis de cultura que es donen en aquest país, mai s’ha premiat a un cuiner”, reivindica la cuinera. Li pregunten si creu que els cuiners estan sobreexposats en l’opinió pública, la Carme respon que són treballadors, i que la cuina interessa, ara, perquè ha passat a ser una activitat de lleure i ha deixat de ser una obligació feixuga.
  • Hi ha una sort a la vida que t’hi vas topant. Aquesta frase m’ha encantat. Hi ha una sort per a tothom, si et mous, t’hi pots topar. El que m’ha agradat més és la humilitat de considerar que hi ha part de l’èxit que es deu a la sort. Si que és cert que passa, però no és habitual de reconèixer-ho quan ets al cim de l’èxit.
  • La llibertat té un preu molt elevat. La Carme, ens parlava dels seus restaurants: Sant Pau, el Sant Pau de Tòquio i el Moments. I va dir la frase per explicar que al Sant Pau fa el què considera millor pel funcionament: si creu que li cal un cuiner per a peixos, el lloga; si creu que fa falta una màquina, la compra; si vol una vaixella especial, la fa fer; sense parar a pensar massa en els preus. Però a Tòquio i al Moments, la cosa no funciona igual. S’ha de mirar el compte de resultats i, llavors, es decidirà si es pot o no es pot invertir més en el negoci. A Sant Pol fa el què li sembla, amb llibertat, però té un preu molt elevat.

Els presents continuem insistint en què els cuiners tenen una excés de presència mediàtica. La Carme es queda pensativa….i contesta: estava pensant quin cuiner és fotografiat perquè té una casa molt bonica….i no te’n sé dir cap. Els cuiners tenen presència als mitjans perquè fan bé la seva feina i no hi ha cap cuiner famós que no parli de valors: treballar, exaltació a la pagesia, defensa de les tradicions, saber d’on venim, cultura de l’esforç…..i passió per la feina.

OLÉ

Etiquetes: , ,
Publicat a ada parellada, Cuiners, Esmorzar, General, Mitjans, Personatges | 6 comentaris »

Aquestes coses que jo faig: taller d’entrepans a Granollers

dilluns, 7/02/2011

De tant en tant em diuen et vindré a veure a Semproniana, i jo els dic que no hi seré perquè tinc un taller a una escola d’aquí o d’allà. I, llavors em pregunten, I què hi fas a les escoles? Els ensenyes a cuinar?  

Doncs no, no els ensenyo a cuinar, perquè a les escoles, majoritàriament, no hi ha un espai adequat per ensenyar a cuinar, i perquè jo no vaig a fer un curs, sinó un taller, que vol dir que només estaré un dia amb aquell grup d’escolars. I si algú és capaç d’ensenyar a cuinar en una hora en un espai on no hi ha infraestructures culinàries, ja podem plegar totes les escoles de cuina del país i part de l’estranger.  

Res, que no, que no ensenyo a cuinar perquè, a més de les raons esmentades, als menuts tampoc no els és de molt profit aprendre a fer una recepta, si no tenen necessitat de cuinar a casa, i si tampoc no tenen prou autonomia per cuinar. Estic dient que no els nens no han d’aprendre a cuinar? Estic dient que la cuina no és una disciplina interessant per aprendre de ben menuts?  

No, no estic dient això. Els infants poden començar a ajudar a la cuina de ben menuts, aprenent, d’aquesta manera, els diferents aliments; també els serà de molt profit conèixer els perills inherents de la cuina – ganivets i focs -; i, per descomptat, tenir nocions culinàries serà un vehicle cap a l’autonomia i els anirà molt bé.  

El què vull dir és que l’escola no és l’espai més adequat per a cuinar, sinó que és molt millor aprendre’n a casa. També vull dir que calen unes infraestructures mínimes per aprendre a cuinar i, sobretot, vull dir que en un sol dia no es pot ensenyar gaire cosa. Ara bé, que de tot se n’aprèn, per descomptat!  

El què jo faig a les escoles són tallers d’alimentació: parlem i coneixem els aliments, experimentem amb els gustos, treballem aspectes de nutrició i manipulem aliments. I quan faig aquest resum, l’interlocutor fa cara de “Ah, molt interessant”, però continua sense saber què pebrots faig a les escoles. Perquè quan fas tallers de cuina, tot és més fàcil d’explicar: agafes uns ingredients, els manipules, els transformes, els presentes i els menges. No hi ha secrets amagats i complexos.  

He decidit, doncs, explicar-ho ben il·lustrat.  

A Granollers, ciutat d’on sóc filla i que és molt activa en qüestions de salut i alimentació, la unitat de promoció de la salut col·labora amb el projecte internacional heyomi (que són les primeres paraules de healthy – saludable, – young – joves-, minds – cervells) http://www.heyomi.eu/main/a/index.php. Una de les accions és fer tallers d’alimentació als escolars de sisè de primària.  

I cap allà vaig anar amb els meus trastos, eines i aperos: els ingredients.  

Vaig organitzar un taller d’entrepans, perquè l’entrepà és un magnífic esmorzar i berenar, però, també, si està ben fet, pot ser un excel·lent substitut del dinar i del sopar. Per descomptat, molts dels nois i noies de sisè es preparen ells mateixos el berenar i, sovint, també l’esmorzar, però quan passin a secundària – que tindran dues tardes lliures – é,s molt probable que s’hagin de preparar el dinar. A vegades, els pares surten al vespre, o als nois els abelleix de preparar un sopar. Aprendre a fer entrepans divertits, bons i equilibrats és molt interessant a aquesta edat.  

El primer que fem és repassar la piràmide dels aliments, quins és el significat de la forma de la piràmide, quins són els grups d’aliments, quins són els principals nutrients de cada un dels aliments i quina és la seva funció en l’organisme.  

DSC00591.JPG

parlem sobre la piràmide dels aliments. Escola Salvador Espriu

Val a dir que tot i que la piràmide es treballa durant tota la primària, els alumnes tenen els conceptes una mica barrejats i un repàs és molt interessant de fer. Ho intento fer el màxim amè possible, tot i que es tracta de mitja hora de conceptes teòrics.  

Ara, comencem a treballar amb els aliments. Els explico que hem de fer un entrepà que tingui la “forma” de la piràmide, és a dir, que tingui força hidrats de carboni, suficients vitamines i una mica de proteïnes.  

I per acabar de consolidar els conceptes els demano que separin els ingredients que he portat en les tres columnes: hidrats, vitamines i proteïnes.  

DSC00608.JPG

separem, escrivint en una pissarra, els ingredients en hidrats, vitamines i proteÏnes

També faig un apunt sobre quins són els ingredients del pa i sobre els tipus de pa. Val a dir que els descobreixo grans veritats: que el pa només porta farina, sal, aigua i llevat, i que el pa integral porta els mateixos ingredients que el pa normal (però amb més nutrients)  

DSC00601.JPG

de quins tipus de pa disposem?

DSC00600.JPG  

I, ara, comencem la part pràctica. Separo la totalitat del grup en grups reduïts de treball. Cada grup ha de decidir cinc ingredients amb els que han de fer l’entrepà – ni més, ni menys – han de venir a comprar els ingredients a la botiga (sovint a la botiga s’acaben els ingredients més desitjats i, llavors, els grups han de canviar d’idea, el què és molt i molt creatiu i educatiu).  Elaboren els entrepans, que és molt important que siguin equilibrats – per descomptat -, però també han de ser originals – diferents – i, sobretot, bons (no s’hi valen porqueries)  

DSC00620.JPG

dissenyen l'entrepà amb llapis i paper

DSC00624.JPG

La botiga on es "compren" els ingredients per fer els entrepans

 DSC00962.JPG 

DSC00974.JPG

la compra d'un grup: pa de pita, xampinyons, pernil, tomàquets, nous

DSC00968.JPG  

 

 

DSC00978.JPG

la compra d'un altre grup: alvocat, pa de motlle integral, poma, tomàquet

 

DSC00980.JPG

fent l'entrepà

DSC00972.JPGDSC00989.JPGDSC00995.JPGDSC00991.JPG

DSC01002.JPG

i, ara, mengem els entrepans!

Un cop han fet l’entrepà, han d’esperar que tothom acabi i el presenten a la resta d’alumnes. En aquest punt, jo en faig una valoració – sempre animant-los i destacant la part positiva de l’entrepà, tot i que alguna vegada també els he “renyat” – i ja se’l poden menjar.  

No cal ni dir que el mengen molt i molt convençuts i contents, encara que hi hagin posat alvocat, anxoves, poma, xampinyons o nous…..tot allò que no haurien imaginat mai que hauria pogut portar un entrepà.  

Els alumnes ho passen bé, però jo, molt millor!

Etiquetes: , , , , , , ,
Publicat a ada parellada, Esmorzar, General, nens, Pa, Tallers | 9 comentaris »

El pa d’ARA.

dissabte, 1/01/2011

Cada dilluns em trobareu a la columna de la contraportada del diari ARA, sota el títol de “Dilluns no hi ha peix”.

No cal dir que em fa una il·lusió immensa formar part d’aquest ambiciós projecte periodístic i que el privilegi d’estar a la contraportada és el millor regal que mai m’haurien pogut fer. Entre d’altres raons perquè, tot i que la gastronomia és el meu món i m’hi sento molt còmoda, la columna em permet parlar i reflexionar sobre altres temes, que també m’interessen.

M’ha fet molta il·lusió, però també em fa un gran respecte, perquè haig d’estar a l’alçada de la credibilitat del diari i de la resta de columnistes d’opinió, i això no és qualsevol cosa.

Escriure la columna requereix adquirir un hàbit, fer-ho bé sempre, no només empesa per la il·lusió dels primers dies. M’agrada la idea de que el diari arribi a les cases a primera hora del matí i els lectors puguin gaudir de la columna, mentre esmorzen amb el pa calentó, acabat de coure. El diari i el pa és una associació d’idees en el meu imaginari matinal. Van plegats. I és per això que ara, a casa, fem ARA i fem PA. Fem ARA, perquè tota la família discutim els temes de la columna i valorem el resultat; i fem PA, perquè tota la família està involucrada – vulgui o no vulgui – en el procés de la massa mare, l’amassat, la fermentació i el resultat!

Fer pa és més que un hàbit, és un plaer, també un neguit i una emoció. Hem hagut de crear una massa mare, trobant la fórmula més adequada, controlant-la i veient-la créixer. I després anar provant les mil i una receptes fins arribar a la que ens agrada i ens convé més. També ens hem fet uns experts en farines – que ja sé que això no és nou, però a casa, teníem “farina” i punt – omplint la casa de diferents tipus i de quantitats importants. Perquè si abans la farina la trobàvem a la lleixa del sucre, les espècies i altres “secs”, ara ocupa un espai tota soleta, atès la quantitat que en gastem a diari.

D’aquesta manera, quan ens llevem de bon matí, a la porta hi trobem l’ARA, ben fresc, i sobre la safata de forn, hi ha un formós, fresc i tendre pa.

Us estalviaré el detall dels desastres més memorables dels primers dies, però val a dir que hem menjat pans horrorosos però, per descomptat, han estat els “millors pans del món”, del nostre món, el món petit del nostre pis, s’entén. Els hem menjat, trobant-los deliciosos. Ara bé, s’ha de ser seriós, i hem treballat amb fermesa fins arribar a un tipus de pa que, potser no és el millor pa que he tastat mai, però que podem considerar acceptable. Tampoc no és la millor columna que s’ha escrit mai però, ara per ara, novella com sóc, la podem considerar acceptable. L’objectiu: fer el millor pa i la millor columna que amb les nostres eines, ofici i esforç puguem fer. En definitiva, el miracle dels pans i els peixos: “dilluns no hi ha peix”, a la contraportada de l’ARA, un cop la setmana.

LA RECEPTA DEL PA.

Pa de blat

Una recepta de l’Anna Bellsolà

250 gr. de farina de blat

170 ml d’aigua

70 gr. de massa mare

8 gr. de sal

un pessic de llevat

comences barrejant la farina i l’aigua en el bol, i deixes reposar durant 30 minuts.

a continuació, afegeixes la resta dels ingredients, és a dir, la sal, la massa mare i el llevat fresc, i continues amb l’amassat en la batedora, per acabar a la taula prèviament enfarinada, fins obtenir una massa fina i elàstica que tingui cos.

Deixes reposar la massa durant una hora dins del recipient tapada amb un drap fi perquè no s’assequi.

Fas una bola i la fas fermentar una hora. Ara, fas uns talls, perquè el pa no rebenti durant la cocció.

Col·loques el pa sobre la safata que haureu tingut dins del forn mentres s’escalfava, fins assolir els 200ºC. És important que en el forn es generi vapor, perquè fa que el pa brilli i li aporta humitat i textura. Poses varis glaçons en la safata inferior del forn just en el moment previ d’introduir les peces per enfornar.

Deixes coure uns 20-25 minuts, fins que tingui un color daurat. Fas refredar sobre una reixeta perquè el pa alliberi el vapor d’aigua que li queda.

El pa de casa, ARA, pas a pas

DSC00016.JPG

tenim la recepta al davant. posem la farina i la sal a la batedora

DSC00019.JPG

la massa reposa

P8210023.JPG

va creixent....

P8210030.JPG

a punt per a menjar....i deliciós

Etiquetes: , ,
Publicat a ada parellada, biografia, Cuina tradicional, Esmorzar, General, Mitjans, Pa, Receptes | 9 comentaris »

Aquellas pequeñas cosas, pequeñas pero sabrosas

dissabte, 11/12/2010

 http://www.youtube.com/watch?v=PvQZ3iVBD_8

http://www.youtube.com/watch?v=PvQZ3iVBD_8&feature=player_detailpage

Només entrar al Bracafè de República Argentina, a Barcelona, se m’enganxa  la cançó “Aquellas pequeñas cosas…..perqueñas pero sabrosas….pequeñita pero linda, linda y sabrosa” No ho puc evitar, va junt, és una associació d’idees, una reacció mecànica, com quan em diuen “abril”, jo contesto “cerral”. Són aquelles petites coses que no es poden dominar.

I és que el Bracafè de República Argentina és “una pequeña cosa, pequeña pero sabrosa”. No només és petita en metres quadrats, que sí que ho és, sinó que és petita perquè és humil, tant, que ningú no li ha dedicat un post en el seu blog, ni un comentari a la ràdio, ni un article al diari del barri. Res de res. El Bracafè de República Argentina és petit en quant a personal – dues persones, home i dona, els amos – i, per descomptat, també és petit el seu compte de resultats. I l’oferta gastronòmica? Petitíssima: cafè, tallat, cafè amb llet, suc de taronja, aigües, refrescs, entrepans. Res destacable. I llavors, si no hi ha res destacable, perquè en parlo?

P7290023.JPG

somrient

Doncs perquè cada matí, quan hi vaig a fer el tallat, el tallat és exquisit, el tracte és agradabilíssim, l’espai  – petit, això sí – està impecable, i el bon humor és la contrasenya per entrar en aquest petit món, el món de la nopressa, del bon dia, del somriure sense preu i del cafè reconfortant. I celebro que no hi hagi RES a destacar: que no hi hagi un retret destacable, una taca destacable al lavabo, ni un destacable mal cafè. Vull que cada dia sigui com avui, tranquil, previsible, suau i saborós al BRACAFÈ de República Argentina.

P7290022.JPG

servint el tallat

Em va estranyar no trobar el nom d’aquest bar entre els premiats amb tres estrelles Michelin, ni veure a l’entrada del local un rètol d’hotel amb les cinc estrelles GL. Estarem d’acord en que les sensacions són més importants que els béns materials. I  potser no té jacuzzi, el Bracafè de República Argentina, però em fa sentir bé CADA i TOTS els matins. I ja sabeu la dificultat que suposa fer reaccionar a les persones a primera hora del matí….

Però els amos del Bracafè (em perdonareu no saber els seus noms) no estan al cas de les estrelles Michelin, potser ni saben què són. Quan no somies en tenir les estrelles, els cargols de terra són una magnífica sorpresa”. Sí, ho sé, sóc fatal emulant Tagore, però es el concepte el què importa, el concepte! I el concepte d’aquest Bracafè és tan senzill com difícil de trobar: bon cafè i bon tracte.

Etiquetes: , , , ,
Publicat a ada parellada, Esmorzar, General, Restaurant | 10 comentaris »

Brunch, migjorn a la catalana

dissabte, 4/12/2010

Breakfast + lunch

A aquestes alçades a ningú no li descobrirem que el brunch es tracta d’una fusió entre BReakfast i lunCH, que se acostuma a practicar durant el cap de setmana, principalment el diumenge, el dia que la mandra entra per la porta gran de casa, s’hi instal·la còmodament i no desapareix fins el dilluns ben entrada la nit.

El cap de setmana és sinònim de llibertat, arraconem el rellotge i ens en fotem de l’horari. Ens allitem a l’hora que el despertador ens rebentaria els timpans per anar a treballar, ens llevem quan el dia estrena l’horari PM, i ens disposem a dinar quan els anglesos ja estan mullant les galetes i els morros en el seu tea-time.

I al davant de tant enrenou, s’alteren els horaris dels àpats, confonent-se, solapant-se, substituint-los, desapareixent i doblant-los.

Amb l’afany d’endreçar el caos dominical, els neoiorquesos, genis en inventar el què ja existeix a base de batejar “la cosa” amb un nom ocorrent, se’ls va ocórrer que si unien l’esmorzar amb el dinar i relaxaven els horaris – ampliant el temps d’esmorzar/dinar entre 11h i 15h – podrien menjar quan els vingués de gust sense que ningú, ni tan sols la sogra, els pogués recriminar que estiguessin esmorzant quan gairebé estava començant la telenovel·la de la tarda.

Es va posar de moda l’esmorzar tardà confós amb el dinar, fins el punt de que un setmanari britànic reflectia la darrera tendència importada de la Gran Poma afirmant, el 1896, “To be fashionable nowadays, we must brunch”

I és que el brunch és sinònim de moda, cool, fashion, in…..encara, avui, després de més d’un segle de pràctica. En el sentit que qui va de brunch acostuma a tenir un perfil característic, de persona amb món, viatjada…O això és el què ens sembla a nosaltres, ja que, a diferència d’altres països – Estats Units, Anglaterra, Alemanya – en els que és molt habitual quedar els diumenges per brunchejar junts, a casa nostra aquesta pràctica encara no ha quallat del tot.

Som un país en el que no ens importa dinar tard, perquè també hem esmorzat tard i, entre l’esmorzar i el dinar, practiquem l’aperitiu. Podem resumir que som un país que no perd cap oportunitat alimentària. Això, afegit a la fal·lera que tenim per la paella del diumenge, amb els peus a la sorra o al merendero, i al costum de dedicar el diumenge a visitar a la mamà o a l’àvia, que aglutinen al voltant d’una safata de canelons a tropemil néts, cunyades i gendres, fan que en el nostre diumenge no hi hagi espai pel brunch anglosaxó, el qual queda relegat a les parelles amb intencions de no deixar entrar a ningú en el seu univers de cotó, però també als denominats fashionvictims, aquells que sempre volen estar a la última.

A més,  per a nosaltres el brunch seria el nostre esmorzar de forquilla. Tot i que hi ha diferències fonamentals.

  Esmorzar de forquilla Brunch
Oferta gastronòmica Menuts, arròs, llegums, botifarres, popets saltats Pa, ous, salmó, amanides, roastbeef, embotits, formatge, brioxeria, melmelades, mantega, fruita fresca, dolços, sucs…
Dia de la setmana Laborables i/o dissabte Diumenge i, a vegades, dissabte
Grup Amigotes (grups que van en moto, bicicleta, caçadors) o grup de feina (si la feina és dura físicament: construcció, transportistes, pagesos…) Família, parella o grups d’amics
Servei Surt de cuina i es serveix a la taula, regat amb vi i tot plegat Disposat en un buffet
Horari Continua sent un esmorzar, el que significa que no exclou un possible dinar Substitueix el dinar
Espai Bar o restaurant Hotel, restaurant, bar o domicili

 

Faig una secció al programa “Cinc minuts més” de la Mireia Mallol, a ICATfm, cada matí cap a un quart de vuit, on parlo d’esmorzars diferents, originals, clàssics, lleugers o potents.

Per celebrar que tenim el Nadal a tocar, amb l’equip varem anar a fer un brunch, l’altre dia, al CENTRAL CAFÈ, del carrer Tuset (Tuset, 23).

P8060001.JPG
Maria Calabuig i Mireia Mallol, amb un micròfon d’ICATfm i una safata de croissants, ensaïmades i brioixos

P8060004.JPG          P8060005.JPG   P8060007.JPG

Està clar que ho vam gaudir com animals: dolços, salats, sucs, iogurt…..tot i més. La Maria Calabuig, la cap de comunicació de Central Cafè ens va acompanyar, i manifestava la seva preocupació en no trobar un nom que s’acostés més a la idiosincràsia del nostre país. Donant-hi voltes, vaig pensar que MIGJORN podria ser un bon nom. No significa gaire cosa més que “a la meitat del jorn” i ens remet als ventets del sud, que no són bons per pescar ni navegar. Tant per tant, quedem-nos a terra, fent un brunch. Em criticareu que migjorn no és un nom fashion, ni amb reminiscències anglosaxones, però pronuncieu-lo amb intenció i observareu que sí, que té un punt anglosaxó “migjoRRRRNNNN”, sí!, sí! Sona a novaiorquès!

Tasteu el brunch (o migjorn) que fan al Central Cafè, els caps de setmana entre les 10h i les 15h. http://www.centralcafe.es/sites/default/files/brunch_baja.pdf. Val la pena i és una bona idea per aquests dies de festes nadalenques, que ens llevem tard i ens queda toooota una tarda de comprar regals! Energia positiva!

Etiquetes: , , , ,
Publicat a ada parellada, Esmorzar | 10 comentaris »

Mi mamá me mima

diumenge, 17/10/2010

No sóc de la generació que aprenia a escriure i a lletrejar amb la mítica frase de MMMMMMi MMMMMaMMMMMá MMMMe MMMMMiMMMMMa, però suposo que més o menys com a tots els nens, m’alimentaven més les moixaines que els macarrons. Siguis de la generació que siguis, necessites que et mimin.  En català podem mimar i ser mimats, però no ens poden fer mimos…..sinó que ens han de fer moixaines. En una contra a l’AVUI de fa una colla de temps, l’Eva Piquer explicava, amb aquella alegria, una proposta de regal que es va posar de moda aquestes darreres vacances de Nadal, una interessant iniciativa que es basava en regalar capses buides, en les que s’anunciava que a l’interior de la capsa hi trobaríem 1.400 petons, o 6.175 abraçades o 876 mimos. Gran part dels diners recaptats estaven destinats a una obra social. L’Eva deia, amb aquella alegria, que la iniciativa li semblava molt bé, però que en cap cas compraria la capsa amb els 876 mimos, perquè no sabria on posar tantíssims personatges amb la cara ben pintada de blanc fent ganyotes, per casa seva. I és que uns mimos, podrien ser uns mims, a més estirar, però no són mai unes moixaines. I de la mateixa manera que el “tinc que”, i el “bolso”, en aquest país on vivim els “mimos” són ben presents. 

I més enllà de la part benefactora, des del punt de vista econòmic, aquestes capses buides de materialisme i plenes de bons desitjos són una manera de fer palès que un cop pares i avis falten, no ens queda altre remei que “comprar” les moixaines. 

Quan fa massa dies que treballo sense aturador, em sento realment cansada, i he repartit dosis immenses d’atencions i moixaines a família i amics, em compro la meva particular capsa de “mimos”. I així va ser la setmana passada. El meu marit i jo varem agafar el cotxe i ens vam escapar 20 hores a la recerca de moixaines. Hi ha qui busca bolets a Osona i el Ripollès, nosaltres busquem moixaines. 

PRIMERA SESSIÓ DE MOIXAINES. TORRE SIMÓN 

El nostre atrotinat cotxe ens va portar a Tona, a Torre Simón http://www.torresimon.com/, una delícia de restaurant, emplaçat en una antiga torre d’estiuejants, de l’època dels indianos. La rebuda va ser espectacular i l’àpat digne de crònica. La Montse cantava els plats i se’ns va fer molt difícil triar. Però finalment, bolets de primera collita amb la untuositat d’un ou cru van ser la primera proposta. Calamars amb fals rissoto, una tatin de foie, corball i unes postres de xocolata van confirmar que en Jordi Verdaguer és un dels bons cuiners que defensen la gastronomia d’aquest país. 

P1010016.JPG
els bolets amb rovell d’ou

P1010017.JPG 

P1010018.JPG

corball amb salsa de carbassó

SEGONA SESSIÓ DE MOIXAINES. MAS LA SERRA, DE PRUIT 

Alegres com ho poden estar unes castanyoles després de beure mitja ampolla de vi, vam enfilar cap a Pruit, on l’Eli i en Jordi maneguen un preciós hotel rural, envoltat d’ovelles i d’immensos prats verds. Tenint en compte que el més verd que veig a Barcelona són els plataners de davant de Semproniana, es comprèn que quedés corpresa. Era un dia laborable, i a Mas la Serra,  http://www.maslaserra.com/vam estar sols. Els detalls van ser constants i el sopar antològic. Crec que mai havia tastat una samfaina tan ben confitada, fins el punt que semblava ben bé una melmelada. El bacallà que acompanyava la superba samfaina era indescriptiblement ben fet. El pa, acabat de coure, les postres impressionants: figues de plena temporada amb crema de llet. Plats nets, en la concepció, l’execució i el resultat….atès que no va quedar ni una engruna al plat. 

P1010003.JPG

L'Eli, en Jordi i en Santi prenent una cerveseta al porxo de Mas la Serra

P1010011.JPG

figues a la crema

 Ben sopat i ben sopats, l’Eli i en Jordi ens van regalar conversa a la vora del foc, amb un Parxet. 

P1010017.JPG

un Parxet a la vora del foc

 

 

TERCERA SESSIÓ DE MOIXAINES. L’ESMORZAR EN UN DIA CLAR 

I un cop llevats, l’esmorzar a taula: suc de taronja, formatges de Cantonigros, embotits dels bons, llonganissa de can Sendra de Vic en cos present!, croissants calents i el cafè per espavilar-nos, que malauradament, s’acabava el dia de sentir-se com uns reis i havíem de tornar (com sempre, escopetejats, direcció Barcelona) 

P1010018.JPG

sucant pa

P1010004.JPG

última foto abans de marxar

 

 

L’Eli i en Jordi ens van acompanyar fins la porta del cotxe i, traient sorpreses de la xistera, ens va regalar una bossa plena de pebrots verds de Girona, del seu hort. 

P1010004.JPG

pebrots de Girona, de l'hort de l'Eli.

A casa estant, vaig decidir que als pebrots els calia un “llit” tan tou com el de Mas la Serra i els vaig transformar en un pa de pessic. La idea va sorgir del darrer CUINA, on la Carme Ruscalleda proposa una coca de tomàquets verds. I vaig pensar, per què no? La faré de pebrots verds de Girona, que servida tèbia amb un didalet de formatge cabrales ha fet les delícies dels clients de Semproniana. Una coca que, al mossegar-la, deixava escapar uns quants mimos recollits en aquelles vint hores reconfortants. 

LA RECEPTA 

Per a la confitura de pebrots verds 

500 gr. de pebrots verds a làmines fines 

50 gr. de llimona sencera laminada 

400 gr. de sucre 

1 canó de canyella 

per al cóc 

4 ous grnas 

200 gr. de sucre 

50 gr. de mantega pomada 

125 gr. de farina 

20 gr. de llevat químic 

Poseu tots els ingredients de la confitura i el canó de canyella en una cassola i poseu-ho al foc just perquè arrenqui el bull. apagueu el foc i deixeu que maceri unes quatre hores. 

Ara, torneu a posar la confitura al foc i deixeu-la coure 20 minuts. 

Fem el cóc: Amb un batedor elèctric munteu els ous amb el sucre fins aconseguir una textura ferma i escumosa. afegiu-hi delicadament la mantega i la farina mesclada amb el llevat. 

coeu al forn, a 190ºC, 30 minuts. 

P1010012.JPG

una foto desastrosa del cóc de pebrot verd. ha quedat excepcional, però

Etiquetes: , , , , , ,
Publicat a biografia, Cuina tradicional, Cuiners, Esmorzar, General, postres i pastisseria, Receptes, viatges | 15 comentaris »

Viatge a Europa. Hongria i Portugal

dimecres, 8/09/2010

Quan parlem de cuina ètnica ens venen al cap països llunyans, exòtics, amb dones vestides de colors llampants i colors bruns de pell.

Hi ha, però països propers, cultura propera, pell blanca com la llet i, això sí, dones vestides de colors llampants. Avui vull viatjar a centre Europa, a països que ens costa de posar en el mapa perquè sembla que llurs fronteres depenguin del triomf d’una partida de Risk o d’un joc de pati de parvulari: ara sóc amiga teva, ara m’enfado….

Doncs jo, ara, sóc amiga de la Mikhaela Mikhaylova, la mestressa de BANITSA, una pastisseria búlgara (C/Diputació, 188). http://banitsabarcelona.wordpress.com/2009/11/04/pasteleria-banitsa/

http://www.banitsa.es/

Els búlgars, com a tots els centre europeus, són menjadors de pa i de dolços. Són països de poca fruita i tant al final dels àpats com a mitja tarda, els dolços, els pastissos i les llaminadures són benvinguts. Banitsa és el nom del pastís bandera de Bulgària, elaborat amb pasta phyllo – una pasta molt fina i molt cruixent – i farcit de tota mena d’ingredients, tant dolços com salats. Es presenta en forma d’espiral. Són deliciosos, lleugers i cruixents. També n’hi ha de fruites vermelles, plàtan, i de bolets, carxofes i tota mena d’ingredients salats. Mikhaela Mikhaylova,  és fotògrafa d’alimentació, amb una sensibilitat brutal en la presentació dels pastissos i les propostes gastronòmiques. En la seva pastisseria podem tastar banitsas farcides de tomàquets secs, formatge feta, olives i alfàbrega.

Si ens interessa la cuina d’Hongria trobarem els seus productes a PAPRIKA (Lepant, 311), http://www.paprikagourmet.com. Es una botiga regentada per una parella catalana-hongaresa. La mestressa es diu Veronika i és l’ambaixadora gastronòmica d’Hongria a Barcelona. A Paprika també hi pots degustar esmorzars típics hongaresos: botifarres de tota mena (la més famosa, la salsitxa de Csabai, fumada), salamis, carns en salaó i fumades són part important de l’oferta de la botiga. El nom de la botiga, però, ja ens indica quin és l’ingredient fonamental de la cuina hongaresa: la paprika, imprescindible en tots els plats pel seu sabor i per ser considerat fins i tot com una medecina. El poder de la capsaicina, segons els hongaresos,  ajuda a fer la digestió, a combatre les malalties reumàtiques, les migranyes i el mal de coll; neteja les vies respiratòries, ajuda a fer passar els constipats, i a més, aprima!!!! Una farmaciola en potes.

A més a mi m’hi agrada anar perquè m’encanta com sona la paraula Paprika, de fet quan va néixer la meva filla, vaig proposar-li al meu marit de dir-li Paprika…..no va tenir fortuna el nom, i la meva filla es diu Francesca, i tots estem molt contents. Un dia parlaré de noms propis i noms de menjar. Perquè una nena es pot dir Rosa i no es pot dir Mandarina????? Un dia en parlarem, són figues d’un altre paner……..

Tornem al tema que ens ocupa, Hongria i la seva paprika….Si us pensàveu que el fetge gras d’ànec era patrimoni únic de la gastronomia francesa, heu de saber que els hongaresos en són uns artistes, i que molts dels ànecs que arriben al nostre país provenen d’Hongria. Però si hi ha un plat que identifica a Hongria, aquest és el goulash, un estofat de bou i xai, cuinat en bogrács-goulash, unes cassoles que han de coure a l’aire lliure, sobre la llenya. S’acompanya amb patates i verdures, i  és un plat únic.

I, per acabar, el vi. El Tokaji és l’orgull dels hongaresos. El nom és referència de a ciutat de Tokaj. La particularitat del vi és l’alta proporció de raïm amb botritis, un fong que podreix el raïm, fent que la pansa sigui més dolça. La gràcia del Tokaji,  per a nosaltres, és la denominació dels Putonyios. Els elaboradors de Tokaji tenen vinyes per tota la regió, intentant buscar la botritis, que és una mica capriciosa. Els putonyios són unes motxilles de fusta que els qui fan la verema porten a sobre. Van recollint els raïms amb botritis, que són molt petits i ensucrats. A l’elaborar el vi, afegeixen, per cada mil litres de vi, tres, quatre o cinc putonyios amb botritis. No cal dir que a més putonyios, més qualitat.

www.paprikagourmet.com

un putonyio

PORTUGAL

Sortint de Bulgària i Hongria ens pot semblar que si visitem Portugal no haurem fet cap viatge llarg ni notori en el nostre passaport. Però per a mi Portugal és el país més llunyà que tenim a prop, perquè és un país que no vol ser veí nostre i el seu nas ens indica que els interessa més flairar el què hi ha a l’altre costat de l’Atlàntic que el què passa al seu veïnat. Portugal té una cuina atlàntica amb productes propis del Mediterrani, molt exòtic, al meu parer. Al barri de Gràcia, al carrer Or, han obert un nou espai “El raconet de Lisboa” on pots menjar bifana (filet de porc marinat), prego (vedella marinada) o picanha (el jep del bou rostit). La picanha és una influència brasilera que ha arrelat amb força a Lisboa. Per suposat no faltarà el celebèrrim bacallà a bras, també anomenat dourado, que és una autèntica delícia. A Portugal hi ha cultura de bacallà assecat. Als catalans ens agrada el bacallà, però el tractem com un peix fresc, el volem melós i tendre. Els portuguesos el tracten com un pernil o un formatge, el curen i trobem bacallans de criança, de 9, 18 o 24 mesos de curació. Són eixuts i saborosos i imprescindibles per al bacallà a bras, que ha de quedar sec i amorosit per l’ou.

autèntic Bacalhau a bràs

Les farinheiras són uns embotits curiosos. Estan fets de pollastre i pebre vermell. Aparenten un xoriç i sembla ser que els jueus “conversos” les menjaven davant els cristians per demostrar que s’havien convertit. Ara continuen fent-se, tot i que els portuguesos no en mengen gaire, precisament perquè les menjaven els jueus.

una farinheira

Queijo da serra és un formatge d’ovella excel·lent, que s’elabora en la serra da Estrela. És un dels formatges més desitjats perquè té temporada, que es respecta de manera estricta. El millor moment és a la tardor. És un formatge blanc, untuós, molt agradable.

Abans d’acabar l’àpat, o a mitja tarda, no podeu prescindir del pasteis de Belem, que els lisboetes anomenen pasteis de natas. És un pastisset cruixent, deliciós, de pasta de full i crema.

mmmmmhhhhhh

Si aneu al Raconet de Lisboa, a l’acabar l’àpat, demaneu una bica, senyal inequívoc de que sou uns experts en els costums de la capital de Portugal. La bica és el cafè sol, curt i dens, que s’acompanya amb una branca de canyella que fa les funcions de cullereta. I si voleu un tallat, demaneu un pingado, quedaran astorats…..

Són aquelles coses que aprenc sense sortir de casa……..!

Bon viatge amics!

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a Cuina tradicional, Esmorzar, General, postres i pastisseria, Restaurant, viatges | 11 comentaris »

Deixeu-vos seduir per un esmorzar de forquilla !

diumenge, 25/04/2010

L’esmorzar és el primer àpat que fem al dia, per això em sembla més que justificat que un dels primers temes que enfoquem en aquest blog sigui un esmorzar.

Però, està clar, és evident, que sent filla d’una de les cases amb més tradició en esmorzars, la Fonda Europa, en el meu imaginari el croissant i el cafè amb llet no tingui cap mena de protagonisme a l’hora de la primera col·lació, més enllà de la possibilitat de menjar-lo com a colofó d’un superb esmorzar de forquilla.

Em confesso addicta als esmorzars de forquilla. No només perquè m’agraden i perquè sóc filla d’una casa on la seva importància és troncal, sinó perquè els considero patrimoni cultural. A Catalunya esmorzar de forquilla és una tradició que s’ha transformat en un peregrinatge, en un motiu de festa.

Diem: – quedem per fer un esmorzar de forquilla – i hi anem amb l’amic, en grup o amb la nòvia. Sigui com sigui, enviem la feina a pastar i passem el matí xerrant i atipant-nos com a lladres.

Lluny queda aquell esmorzar de forquilla que feia la tasca de recuperar les forces dels menestrals, els pagesos o els comerciants que s’havien llevat al trencar l’alba i feia una colla d’hores que estaven en moviment. Llavors, feien una parada i menjaven amb delit i gana més que justificada un plat d’arròs o un jarret guisat de vedella, perquè, després havien de continuar la feina, unes quantes hores més.

Ara, als urbanites, que duem una cadira enganxada al pandero, ja no ens cal tot aquest desplegament calòric, però us recomano l’experiència, encara que només sigui un cop a la vida. Aneu a fer un esmorzar de forquilla i deixeu-vos anar, mengeu tot el què us plagui i deixeu-vos seduir per les propostes d’aquests locals que els preparen amb tanta tradició.

Els mítics locals que ofereixen aquest àpat tan singular són la Fonda Europa de Granollers, Can  Roca a Sant Andreu de Barcelona, el Pinotxo de la Boqueria, l’Hispània d’Arenys de Mar, entre molts d’altres que jo mateixa desconec.

S’hauria de fer un d’aquests àpats en cada un d’aquests emblemàtics locals, com a mínim, un cop a la vida.

No fa més d’una setmana, amb un amic panxa contenta, vàrem fer-ne un de memorable al Pinotxo de la Boqueria. A les 11h vam seure a la barra i vàrem endrapar, sense cap mena de complex ni precaució els següents plats:

-         cap i pota

-         callos

-         cigrons saltats amb espinacs

-         un morro de vedella a la planxa

-         mongetes de santa Pau amb xipirons

-         mig xuixo

-         un trosset de tortell

-         dos copes de vi rosat

-         un bombó i un cafè amb llet ben especial

Em podeu dir que sóc un cas especial, que sóc capaç d’endrapar una vaca, si cal, que em dedico a aquest món i és clar…., que estic acostumada.

Sí, sí, em podeu dir el que vulgueu, perquè us puc rebatre tota mena d’arguments, ja que el dimecres a les 11h no era només jo qui endrapava com una homeless deixada anar de nit en una xarcuteria, no. Al meu costat un home relativament jove es cruspia una botifarra de pam amb un tou important de mongetes.

Una mica més enllà, una parella de guiris menjaven unes gambes a la planxa i unes cloïsses al vapor, amb un parell de copes de cava. I perquè jo volia estar pels meus plats i no em vaig fixar en què menjaven els de més enllà, però us asseguro que aquella barra era plena de gom a gom i ningú no prenia només un cafè.

Deixeu-vos seduir per les propostes culinàries que aquests locals us ofereixen, que són l’entelèquia de l’autèntica cuina catalana. L’esmorzar de forquilla és un espai on els menuts hi tenen gran benvinguda: tripes, cap i pota, cervellets, sang i perdiu. Tots els menuts hi caben, però també els llegums, els arrossos, els calamars, el marisc. Bé, de fet, sovint les propostes de l’esmorzar de forquilla són més importants que les dels dinars.

I, un altre dels trets que caracteritzen aquests esmorzars és l’alegria que impera, que domina els locals i, també, el bullici, i també, la generositat de les racions i, també, la satisfacció, i també, la companyia, i també, la tranquil·litat….tan allunyada el croissant i el cafè menjat sense fixar-nos-hi, ràpid, sols, al davant d’un diari o dempeus, o mentre caminem cap a la feina…..

Dues maneres d’esmorzar, d’alimentar-nos. Nosaltres triem!

Etiquetes: , , , ,
Publicat a Esmorzar | 17 comentaris »