Arxiu de la categoria ‘decoració’

Receptes post Sant Jordi

dijous, 28/04/2016

Arran de la inauguració de les jornades de la cuina de les roses a Sant Feliu de Llobregat i després de la magnífica festa de Sant Jordi, la profusió de roses  a casa és important. Com que sóc de poc llençar, han acabat a l ‘olla (sobretot han de ser roses comestibles!).

Aquí teniu les receptes:

AMANIDA DE SARDINA FUMADA AMB MANGO


4 sardines fumades
Un mango molt madur
Un manat petit de menta
Un iogurt grec
50 ml d’oli
10 g de sucre
5 g de sal


Fem una salsa amb el iogurt la meitat de l’oli, el sucre i la sal. Reservem.
Escaldem les fulles de menta, simplement passant-les per aigua bullint i refrescant-les immediatament. Les assequem bé i les triturem amb oli i una mica de sal.
Triturem el mango.
En el plat posem les fulles de roses, a sobre un tros de sardina fumada, amanim amb una mica de salsa de iogurt i acabem amb uns punts d’oli de menta i mango.

IMG_9155

IMG_9115

 

MAGRET D’ÀNEC AMB SALSA AGREDOLÇA


Dos magrets d’ànec
Per fer el brou fosc
1 kg d’ossos
2 branca d’api
2 porro
4 pastanagues
2 tomàquets
2 cebes
2 fulles de llorer
Julivert
Un litre de vi negre

100 g de demi-glace
100 g de melmelada de maduixa

Dues pomes
Una albergínia


Posem els ossos en una rostidora amb la meitat de les verdures netes i tallades. Ho torrem al forn una mitja hora, a 200ºC. Han de quedar ben foscos. Posem els ossos i les verdures torrades en una cassola alta i ho cobrim amb aigua freda. Aboquem el vi negre a la rostidora i ho escalfem sobre el foc perquè arrossegui totes les restes que han quedat. Fem coure fins que el vi es redueix a la meitat i ho aboquem a la cassola. Coem a foc fort fins que arrenqui el bull i llavors abaixem el foc i retirem l’escuma i impureses que suren a la superfície. Hem d’anar retirant l’escuma i afegint aigua si veiem que es queda sense. Ha de coure unes vuit hores. Llavors afegim l’altra meitat de verdures netes i tallades. I fem coure una hora més.
Colem ben fi.

Reduïm el brou a la meitat, ha de quedar textura de gelatina. Llavors barregem la mateixa quantitat de gelatina (fosa) amb melmelada de maduixa. Reservem.

Pelem i tallem la poma a dauets, la saltem en una paella amb una mica de mantega, una culleradeta de sucre i una mica de sal. Reservem.

Filetegem l’albergínia i la ruixem amb oli i una mica de sal. La coem uns vint minuts al forn a 180ºC.

Coem els magrets. Primer hem de matxucar bé els magrets amb una mà de morter o amb un ganivet gros. Ho fem per estovar-los. Fem incisions quadrades en la pell i torrem bé a una paella perquè perdi el màxim de greix. És important anar rebutjant el greix. Llavors, quan la pell és ben torrada, girem a l’altre costat i el coem lleugerament. Ha de quedar rosadet per dins.
A la base del plat posem l’albergínia cuita, a sobre la poma i acabem amb els magrets talladets. Salsem amb la salsa agredolça i uns pètals de rosa.

IMG_9162

VIEIRES MARINADES AMB ROSES


8 vieries
200 ml de llet de coco
20 ml de Kimchi
Una culleradeta d’Ají amarillo
20 ml de salsa de Soja
Oli d’oliva
Una remolatxa cuita
Sal
Un paquet de quicos
Roses
Sèsam negre i sèsam blanc
Una ceba vermella
Ous de salmó


Piquem les vieires i les amanim amb la barreja de llet de coco, kimchi, ají amarillo, salsa de soja i oli d’oliva.

Triturem la remolatxa cuita i l’emulsionem amb una mica d’oli i sal. Piquem uns quicos. Filetegem la ceba morada.
Ajudats d’un motlle rodó, posem les vieires amanides. A sobre hi posem la pols de quico, una mica de sèsam negre i blanc, unes làmines de ceba vermella i uns ous de salmó. Acabem amb les roses filetejades i uns punts de puré de remolatxa.

 

IMG_9099

Les Cols

dijous, 25/09/2014

Aquest és un títol de post realment minso, sense additius, sense parafernalia, essencial. I ha estat així, un títol nu, perquè tot el que hi he provat de posar, sobrava. Al final, he optat per no posar-hi res i deixar  aquest nom, LES COLS, potent, cru,  amb ànima i personalitat.

Deia Coco Chanel que abans de sortir de casa et miressis al mirall i et traguessis un accessori. I aquesta frase em fa pensar en LES COLS, elegant, no li falta de res però, sobretot, no li sobra res. Impecable. M’admira.

Fa un any que hi vam anar i encara no havia escrit l’entrada, potser perquè ho deixo sempre per a una entrada important, quan vull escriure paraules grans, pensades i raonades, i no trobo mai el moment de seure cerimoniosament davant l’ordinador i fer-ho. Avui he pensat que no calia complicar-ho, que no podia trigar tant, i que quan vaig a LES COLS, em sento petita i insignificant, però la Fina i en Manel tenen la perícia de transformar l’entorn imponent en allò que és natural i tot ho fan fàcil i planer. Per això ara encaro el post sense filigranes i dic que cal que hi aneu, si no hi heu anat mai. I si hi heu anat, cal que hi torneu perquè la visita sempre té aires renovats.

De Les Cols cal destacar l’arquitectura. Majestuosa, la casa pairal. Agosarada, la nova intervenció feta per l’estudi RCR Arquitectes. Agosarada però totalment respectuosa amb l’entorn, fins el punt que es fa fonedissa. No tinc cap fotografia de l’interior del restaurant, però en trobareu tantes com vulgueu a la xarxa. Ha estat un dels restaurants més fotografiats dels darrers temps.

 

2013-08-17 14.32.29.jpg

 

Vaig tornar tan impressionada de les noves idees i de la manera com enfoquen els banquets de boda que em va semblar justificat fer-ne un article a la columna que escric setmanalment al diari ARA. Recupero l’article perquè pot ser que no tinguéssiu ocasió de llegir-lo.

 

L’article deia així…..

VOLS CASAR-TE AMB MI A LES COLS?

Busco candidat per celebrar un casament a Les Cols, a Olot. La meva demanda és per a un casament de conveniència, amb un objectiu definit: fer el banquet, dormir als pavellons i dinar, a l’endemà, al restaurant de dues estrelles Michelin.

En Manel Puigvert i la Fina Puigdevall són els artífexs d’aquest meravellós espai a Olot. Més que empresaris que volen extreure rendibilitat del seu negoci són com valents cavallers medievals que lluiten per a una bona causa, la de les coses ben fetes fins les darreres conseqüències amb passió, amor i respecte per a la Garrotxa i la seva gent: la geografia, la història, l’antropologia i la cuina.

Per això han transformat la zona de banquets, fent-la “desaparèixer”, perquè tot tingui un sentit i sigui el paisatge qui ompli de contingut l’espai: els pollancres són el sostre i la pedra volcànica són els quadres de les “no-parets”. Unes parets de plàstic que són com les membranes que ens uneixen al territori. La magnífica arquitectura de l’estudi PGA pràcticament no es veu, perquè el seu objectiu és deixar veure.

Els han titllat d’avantguardistes transgressors, però només volen recuperar les celebracions arrelades de la comarca: els aplecs de les colles a les fonts. Taules llargues, transparents, gairebé inexistents, música d’orquestrina, popular, allò que s’ha fet sempre, avui sembla tan original.  Un cop entenem on som, l’àpat convenç, no debades és la cuina de la Fina, una cuina premiada, reconeguda i consolidada. Dormirem als pavellons. Impera la bellesa de l’austeritat, el luxe és el so de l’aigua de la font, la il·luminació de les estrelles i el jaç sobre les pedres.

N’estic segura que hores d’ara hi ha cua de candidats…

2013-08-17 14.15.44.jpg

Les parets i separacions de la zona de casament són transparents perquè tinguis la sensació d’estar menjant confós entre el paisatge. Les taules són també transparents, mirant de no “embrutar” l’entorn amb cap element dissonant

2013-08-17 14.15.47.jpg

El sostre matisa la llum, com si estiguéssim sota l’ombra dels pollancres

2013-08-17 14.28.38.jpg

la construcció està totalment integrada dins el paisatge

2013-08-17 14.27.41.jpg

pedra, ferro, metacrilat i plàstic són els materials que dominen la construcció

Ara bé, si hi ha alguna cosa que s’integra al paisatge, que es confon amb l’entorn i que és coherent amb el territori és la cuina de la Fina. Diuen que recupera productes, però no crec que siguin productes oblidats ni arraconats, crec més aviat que són productes no estimats. Sí que es mengen, sí que es cuinen, però no llueixen als restaurants, perquè sempre ens interessa més el que ha de fer quilometres per arribar que el que trobem a tocar de la porta de casa. La Fina pren els productes humils i els transforma en, per exemple, aquest magnífic full de fajol, gairebé transparent però intensíssim de gust, que serveix d’aperitiu a la magnífica gespa que envolta la casa.

2013-08-17 14.40.13.jpg

I en acabat, encara fora, gaudint de la fresca de la Garrotxa, un consomé amb espagueti de fajol

2013-08-17 14.49.18.jpg

Llavors entrem a dinar. Ens prepara un menú degustació complert. Pots triar entre el menú amb carn o un més de verdures. Tots dos són excepcionals, però no n’he fet fotos, perquè em vaig oblidar de tan entusiasmada com estava de sentir i tastar cada un dels plats. En fi, que tinc aquesta foto que són uns espàrrecs en tempura negra.

2013-08-17 15.23.12.jpg

 

i així anar fent fins arribar a l’hora dels cafès. I aquí sí que la Fina i en Manel em van vèncer, perquè no hi ha cosa que pugui ser més sensacional que et posin una mena de manta impermeable sobre la gespa, et puguis treure les sabates i prendre el cafè com si fóssim a un pícnic. Espectacular.

2013-08-17 17.35.40.jpg

Casar-se a Can Ribas

dissabte, 24/05/2014

Aquest any fa vint anys que m’hi vaig casar.

Quan era petita, jo tenia nou anys, el meu pare va decidir que ell ja era prou gran com per deixar el dia a dia de la Fonda Europa i dedicar-se més a la família. Sempre havia tingut la il·lusió de viure en una GRAN casa GRAN envoltada de camps, on poder conrear horta per proveïr a la Fonda de productes de casa i tenir prou espai i prou pastura per criar bestiar. Amb la il·lusió encesa va enamorar-se de Can Ribas de Montbui, una GRAN casa GRAN a Bigues i Riells, prou a prop de Granollers per poder subministrar hortalisses, aviram i carn a la Fonda diàriament. Si la va comprar dilluns, dimecres al matí feiem maletes i a la tarda una gentada de vuit germans, mare, gossos i llibres ja ens hi havíem instal·lat.

Tots, menys els meus pares, estavem esporuguits, què hi faríem “allà”, vivint tan lluny del brogit del bell mig de Granollers? Tanta quietud! I, sobretot, la grandària! Estàvem avesats a viure tots junts i apretats en un pis i ara teníem habitació i lavabo per germà, salons, cuines i fins i tot una capella!

Ens hi vam adaptar de seguida. Can Ribas, que havia estat propietat del Sr. Pellicer, malgrat l’aparença de casa antiga, estava molt ben distribuida, era lluminosa i, fins i tot, moderna. La mare la va decorar amb colors molt alegres i allà hi vam viure deu anys, fins que els fills van anar marxant de casa i els pares i jo (la petita) ens vam quedar sols com mussols i vam decidir recuperar el pis de Granollers. Durant una colla d’anys, a Can Ribas només hi anàvem de tant en tant. Al pare li feia tanta pena que va animar a la meva germana gran, la mestra, a habilitar la casa com a granja-escola. I així va ser com, a poc a poc, i amb molt d’esforç, la casa ha anat creixent i consolidant-se com una de les millors cases de colònies del país. 25.000 nanos l’any hi fan estades i descobreixen la natura. Es diu ràpid.

Ara fa vint anys em vaig casar. Era del tot natural fer el banquet a Can Ribas, perquè la casa és magnífica i perquè era casa meva. La meva germana ja hi vivia amb la seva família i ella i el seu marit van organitzar tot el casament. Érem prop de 300 persones i en Toni, el meu cunyat, se’n va adonar que si n’havia fet 300 ja estava preparat per fer tot tipus de casaments. I així ha estat. D’ençà m’hi vaig casar, no han parat de fer bodes i banquets de tota mena. S’hi deixen la pell i la butxaca, perquè tot brilli, perquè tot sigui únic, perquè, per sobre de tot, les parelles recordin sempre aquest seu dia. La meva germana i la seva família hi aboquen tota l’energia, els coneixements i la imaginació a fer de cada casament una sorpresa. www.canribas.com 

Ara s’hi ha casat la meva neboda, i l’emoció de recordar el casament i reviure la casa, tan magnífica com està, m’ha fet escriure aquesta entrada al bloc. Sobretot per agraïr a la Teresa, el Toni, la Tarin i l’Àlex que s’estimin tant la casa i ens facin sentir orgullosos, a tota la família, d’haver-ne format part.

2012-08-26 19.49.15.jpg

Van fer la cerimònia a la porta de la casa

2012-08-26 20.21.20.jpg

L'Anna Parellada Pena, l'Àlex Oliver Parellada i la Maria Antònia Parellada Bordas, tres cosins.

14_can ribas_aperitiu.jpg

Fem l'aperitiu

14_can ribas_muntatge anna.jpg

No van voler taules tradicionals i van optar per les "tertúlies", la nova idea de Can Ribas, per sopar parlant tranquil·lament

www.pablofotografia.com

A Can Ribas ofereixen substituir el clàssic pastís de noces per una taula de dolceries, que venen molt de gust
14_can ribas_boda anna_postres.jpg

I aquí teniu la feliç parella

 

 

Benvinguts al Gato Verde

dissabte, 22/02/2014

14_gatoverde_5.JPG

 

Sóc al barri Bellavista, de Les Franqueses, al Vallès. Hi tinc una vinculació sentimental.  Aquest és el barri que va acollir les famílies de la primera onada d’immigració, als anys 50 i 60. Hi vivia la Manuela, una senyora que em va cuidar de molt menuda, mentre la meva mare treballava hores i hores a la Fonda Europa. M’ha fet il·lusió tornar-hi després de tants anys i descobrir que és un barri molt bonic, tranquil, de carrers nets i cuidats. Però el que m’ha agradat més ha estat conèixer APADIS, l’associació que treballa per a la inserció laboral de persones amb discapacitat psíquica. Tenen la seu a l’antiga escola del barri. I per tal que tothom aprengui un ofici fa temps que tenen una botiga, en la que recullen tota mena d’objectes i roba en bon estat que han estat llençats, els netegen, els arreglen i els posen a la venda a uns preus molt i molt econòmics. Aquesta iniciativa ha estat de gran ajuda a moltes famílies en aquests durs anys de crisi, perquè han pogut accedir a productes imprescindibles a un preu molt més assumible.

Ara han decidit fer un pas endavant i han obert un nou espai formatiu: El restaurant Gato Verde. La idea és formar als joves en l’ofici de la restauració – cuina i sala – durant uns mesos perquè després siguin contractats en tot tipus d’empreses del sector.

14_gatoverde.jpg

El primer equip de cambrers del restaurant

Tinc el privilegi de ser una de les padrines del restaurant, juntament amb Carme Ruscalleda, Fermí Puig i Neus Munté. Hi vaig decidida, perquè cal recolzar projectes d’aquestes característiques, que ajuden a desllorigar nusos socials i vitals. Hi vaig esdecidida, però en cap moment podria haver-me imaginat el què hi he trobat.

Qui hagi vingut a Semproniana sabrà que m’agrada guarnir-lo jo mateixa, que tinc tirada a les manualitats, que gaudeixo copsant com un pinzell és capaç de canviar un racó llòbrec en un espai ple de lluminositat. Per això quan vaig entrar a El Gato Verde no només em vaig sentir com a casa, sinó que va ser com un esclat d’alegria, ple d’idees, ple de bon humor, ple d’humanitat i d’ànima.

Quin devessall d’idees per transformar mobles sense cap interés en una senyora cadira, en un divertidíssim prestatge o en una magnífica làmpada. El fil conductor és el Gato Verde, nom que han triat per la dita “ets més rar que un gato verde”, que potencia el valor de la diversitat. I tot el local fa referència als gats i als seus amics íntims: els gossos, els ratolins i el formatge, els cabdells de llana, els cascavells, les trampes dels ratolins i tot allò que us pugui venir al cap en relació al món dels felins.

Tampoc no hi falta un homenatge als il·lustres gats de la història, tant fícticia com real. En definitiva, que no hi falta detall en qüestions de gats.

Aquesta és la primera sorpresa que rebem quan entrem al Gato Verde, però no la última. La gastronomia és el puntal. Com que obren forces hores al llarg del dia, ofereixen una carta basada en el mos, en la tapa, que es pugui menjar a totes hores. Ep! Però no parlem de qualsevol tapa, feta  per sortir del pas. Les tapes que ofereixen en aquest espai tenen intenció, volen anar més enllà, sense caure a l’abisme, això tampoc.

En definitiva, que més us puc dir per animar-vos a anar-hi?

Doncs que el servei és exquisit. Els cambrers són atents, servicials i no direm professionals però…si els donem l’oportunitat de formar-se, ho seran…

14_gatoverde_7.JPG

Fotgrafia de l'acte inaugural, amb Carme Ruscalleda, Neus Munté, Fermí Puig, totes les autoritats locals i els impulsors del projecte

IMG_0006.JPG

Aquí teniu la galeria fotogràfica dels parents d'el Gato Verde

14_gatoverde_2.JPG

14_gatoverde_4.JPG

Tot el mobiliari és reciclat. Bravo!

14_gatoverde_6.JPG14_gatoverde_3-001.JPG 

Arbres de Nadal a Semproniana

dimecres, 18/12/2013

A Semproniana arriben les festes de Nadal. Com a tot arreu, suposo. Però jo sempre tinc la sensació que a mi m’arriben més ràpid. No sé ni com ho he fet, però ja hi som.

De cop i volta un matí aixeco la persiana de la finestra de la meva habitació, i arghhh! un llum de Nadal em mira i em diu en to amenaçador: “et pensaves que aquest any no vindriem, eh????? Doncs ja som aquí!!!”.

I confesso que m’agafa un cangueli dels grossos. Perquè Nadal és per a mi…..un cúmul de feina! Menús especials, regals, dinars de família, molts àpats de grups….i la decoració!!!

ostres, corre, que ja som gairebé a tocar del dia d’autos (el 25) i encara no he penjat ni una punyetera bola de cap miserable branca d’avet. Ahir, m’hi vaig encarar. Vaig prendre aire i zas-zas, vaig muntar els meus arbres de Nadal.

Aquí els teniu.

Necessites un DIN-A3, tisores, boles d’arbre de Nadal, cel·lo de dues cares i uns pots grans transparents.

Fas un dibuix d’arbre de Nadal en el paper, i retalles amb molta paciència (busca’t una ràdio que et faci companyia). Enganxes amb delicadesa l’arbre en l’interior d’un pot gros de vidre i ho omples de boles de Nadal.

I ja està!

 

 

 

 

Estil·lisme d’una taula de recepció. Una xorrada de post

dissabte, 31/08/2013

Així és. Aquest post pot no interessar gaire, tot i que jo hi he posat molt d’interès tant a la realització com fent les fotos i escrivint aquestes línies.

Pot no interessar gaire perquè potser vosaltres no teniu la necessitat d’omplir de vida l’entrada d’un restaurant, o potser no teniu els elements a punt per decorar aquest tros de local, o potser no us agrada fer-ho, o si us trobeu amb la necessitat i la voluntat de fer-ho, després no sabríeu que fer-ne de totes aquestes verdures o melmelades. Sigui com sigui , hi ha moltes més probabilitats que aquest post no t’interessi que no pas de que et sigui de gran utilitat. Potser sí que t’interessa, i estic fent una pressuposició massa a la lleugera, però convindrem que és molt més útil una recepta que una decoració d’aquest estil.

Així, doncs, perquè estic perdent temps escrivint un post que sé que costarà de “vendre”? Incendiària? Masoquista? Acabada? (en el sentit que se m’acaben els temes, s’entén, eh?)

Doncs res de tot això, sinó per una qüestió de FASCINACIÓ.

Vaig descobrir un dia, perquè resulta que era candidata d’un premi de prestigi a la Gala González, http://www.amlul.com/, i tot un món se’m va obrir. A vegades sembla que no sóc d’eixe món, que visc aïllada de tot, que no m’entero de res, que visc a la lluna de València (no cal ni anar tan lluny), que només m’interessa el meu petit espai, que sóc una frikie, o que sóc una monja de clausura, o que sóc una ermitana urbana….Totes aquestes definicions m’escauen, són intercanviables, en puc triar una cada dia, perquè és ben bé així. No en tenia ni idea d’aquest fenomen, estès, pel que he anat veient, des de fa anys. Unes noies, la mar de guapes, es vesteixen cada dia diferent i es fan una foto i les pengen en un bloc, argumentant la seva indumentària. A partir del blog de la Gala he trobat multitud de blocs de l’estil, pràcticament mimètics (això ja passa en tota mena de blocs, en els de cuina també, entomo el mea culpa), o sigui que es tracta d’una tendència de les de veritat, consolidada. http://www.it-girl.es/

És admirable. Cada dia t’has de vestir diferent, i no de qualsevol manera, maquillar-te perfectament, rentar-te el cabell (a vegades a mi em fa mandra….comprenc la tortura d’haver-ho de fer cada dia), assecar-te’l, pentinar-te’l, estar contenta, glamurosa i fer-te una foto magnífica. És una autèntica feinada i ho valoro molt. Ara bé, tota aquesta feina té recompensa, perquè resulta que són blocs molt seguits, tenen un gran èxit de públic, molts comentaris, alguns de veritablement sucosos “que mona que estàs” “divina” “me encanta!” “you look fantastic!” i així fins a uns cinquanta comentaris per post. Com que tenen tanta audiència, alguns d’aquests blocs s’han professionalitzat i aquesta és la seva feina. I sembla ser que es guanyen molt bé la vida, que són famoses i les conviden a tot arreu. Olé!

Caldrà reconsiderar el moviment feminista, perquè potser farem més feina vestint-nos de cow-boys, de hawaianes o d’urban-chic, ens fem unes fotos i tirem pel dret. Molts sants i poca lletra.

És per això que crec que, malgrat pot no interessar a la majoria, cal renovar aquest bloc i posar  més  moda, més vestits i més estilisme.

Així doncs, aquí teniu el LOOK del moble de l’entrada de Semproniana, que canvia cada dia.

DSC09993.JPG

DIA 1: Blanc i taronja. verdures

DSC00002.JPG

DIA 2: Verd, taronja i peineta

DSC00023.JPG

DIA 3: Vermell, verd. Puresa amuntegada

DSC00063.JPG

DIA 4: Bròquil-cítrics amb botes de ceba tendra

DSC00064.JPG

DIA 5: un cuiner m'ha fotut la llimona

DSC00065.JPG

DIA 6: bròquil, pastanagues i taronja com ballarins entortolligats

DSC00081.JPG

DIA 7: sembla el mateix, però és diferent. Aquest bròquil no porta peineta

DSC00101.JPG

DIA 8: Canvi de temporada. Ara toca melmelades, de pinya, pera, albercoc i préssec. Ha arribat l'estiu

Mas Garganta, sempre m’agrada

dimarts, 27/08/2013

Fa una colla d’anys, en un Congrés de gastronomia, potser el primer que es feia a l’estat, a San Sebastián, vaig conèixer les germanes Puigdevall, a la Inés i a la Fina.  No recordo com va ser que ens vam conèixer, crec que ens vam asseure de costat a l’auditori del congrés. Va ser com un amor a primera vista. Em van semblar dues persones immenses. Com que teníem taula reservada a Martin Berasategui, vam decidir que hi aniríem juntes. Va ser una nit memorable. Quan es va acabar el congrés vaig quedar que les aniria a veure a les seves cases professionals respectives. La Fina, a Les Cols. La Inés, a Mas Garganta. http://www.masgarganta.com/

De seguida que vaig tenir l’oportunitat, vam fer una excursió tota la família a la magnífica Vall d’en Bas, al cor de la Garrotxa. I en vaig quedar enamorada, del paisatge, sí, però sobretot de Mas Garganta. Els meus nanos eren molt menuts i encara ho recorden. Al vespre, després de córrer i jugar per el Mas, ve un noi a fer jugar les criatures, donar-los el sopar i atendre’ls mentre els adults sopen tranquil·lament. No cal dir que em va semblar una idea més que encertada, de les impagables.

DSC00251.JPG

la vista des de l'habitació

Ara, aquest estiu hi he tornat. Han passat gairebé quinze anys d’aquella primera vegada. Recordava que era un lloc bonic, però amb les retines encara tendres, confirmo que és un dels allotjaments rurals més deliciosos que tenim al nostre país. La Inés continua sent-hi al capdavant, amb les energies i la Il·lusió intacta i amb ganes de renovar i fer tota mena de noves propostes. Així, i per començar, anuncio que aquest curs, de dilluns a divendres, Mas Garganta es transformarà en una residència d’estudiants per als joves alumnes de l’Escola d’Agricultura d’Olot.

DSC00254.JPG

l'entrada al mas

El que em sedueix del mas és la simplicitat en la posada en escena. Respectuosa amb l’entorn, la Inés no hi posa res que no tingui caràcter, que no tingui història i que no signifiqui alguna cosa. Tot és vell i recuperat, però tot té encant. Ella denomina a aquest estil com a Rough luxury, o sigui el luxe de l’austeritat. I així és. És el luxe de que tot sigui bonic, tot sigui coherent, harmònic i, deixa-m’ho dir, d’un gust intel·ligent.

DSC00256.JPG

fins i tot els racons menys vestits són deliciosos

Aquesta vegada no hi vam sopar, perquè vam anar al Sopar de les Estrelles que la Fina Puigdevall i el seu equip de Les Cols organitza els divendres d’estiu al Pavelló de Bany de Tossols-Basil, a Olot (magnífic!), però encara recordo la delicadesa del sopar que ens va oferir fa quinze anys. La cuina, ja us ho dic jo, és també un luxe, molt acurada; els productes són els que dóna el propi mas i algunes hortes de veïns, tot de prop, la veritable cuina de proximitat.

DSC00257.JPG

el porxo. S'hi esmorza, s'hi sopa i s'hi fa la bugada

Mira, he fet aquest post perquè sincerament sóc devota de Mas Garganta. I punt.

DSC00259.JPG

DSC00264.JPG

les cremes a punt per al sopar

 DSC00262.JPG

 DSC00265.JPG

DSC00266.JPG

DSC00272.JPG

DSC00273.JPG

DSC00275.JPG

DSC00278.JPG

DSC00281.JPG

DSC00287.JPG

a punt per a l'excursió

IMG_2123.JPG

La Inés i jo parlem d'aquesta manera tan bucòlica

IMG_2127.JPG

en plena excursió

DSC00288.JPG

comencen a preparar el sopar

IMG_2129.JPG

Tertúlies a Mas Ardèvol, a Porrera

diumenge, 18/08/2013

La Gemma i en Germinal fa vint-i-cinc anys que es dediquen al turisme rural. Van començar a la Carrerada, de fet el primer allotjament rural del Priorat. Ara, des de la meravellosa (i no exagero ni una lletra) MAS ARDÈVOL www.masardevol.net us ofereixen professionalitat, il·lusió i molta sensibilitat.

13_masardevol_finestra.jpg

des de l'habitació

DSC00196.JPG

Teles de colors que voleien a Mas Ardèvol

13_masardevol_piscina.JPG

La piscina de Mas Ardèvol. Una delícia

IMG_2060.JPG

a l'entrada del Mas

Fa quatre anys que organitzen unes tertúlies a la fresca. Hi ha anat gent de pes, com el meu amic Jordi Llavina. Aquest any m’hi han convidat, una de les premisses era conèixer Mas Ardèvol, haver-hi estat. I jo hi havia estat ara fa quatre anys, amb la família, i de debò us ho dic, en tenim, tots quatre, un record inesborrable. Doncs, aquest any m’hi han convidat a exposar la meva visió sobre la cuina i, sobretot, la cuina catalana. Bé, la Gemma em va donar carta blanca perquè parlés del que em semblava que podia interessar a l’audiència. I a mi em venia de gust transmetre una mica de nacionalismeculinari, que referma el sentiment de pertinença al nostre país.

El llistó estava altíssim, perquè unes poques setmanes abans el tertulià havia estat Oriol Junqueras. Això vol dir que l’audiència havia menjat caviar, i jo els havia de donar alguna cosa que ho semblés! (és broma, però de debò que em sentia així quan va arribar el dia de la tertúlia).

13_masardevol_tertúlia.jpg

tot a punt per a la tertúlia

Vaig tenir l’honor que em presentés la Minerva Pi, una precursora de la promoció del turisme del Priorat, una de les comarques que ha viscut un ressorgiment més espectacular, en tots els aspectes. La Minerva, fa uns anys, va fer un recopilatori de les receptes del territori, que té tant de treball antropològic i històric com de culinari. Ens va encisar amb el reguitzell d’anècdotes que ens va regalar, tant que el temps se’ns va passar volant i quan ens en vam adonar, ja era gairebé l’hora de sopar!

De manera que vaig adaptar la meva xerrada a la davallada del sol, i em vaig proposar que tan bon punt la claror diürna es diluís rere les muntanyes, s’havia d’acabar el discurs, perquè és l’hora de sopar…Com que van quedar coses per dir, aprofito el bloc tant per explicar i recomanar que per poc que pugueu feu una escapada a Mas Ardèvol, i per penjar la xerrada que havia preparat per aquell dia. De regal, proposo una recepta exquisida de les que va fer la Gemma com a colofó de la tertúlia.

 

UN PAÍS FET A FOGÓ

Som un país de cuina culta. Ja trobem documentació escrita del nostre patrimoni culinari a principis del s.XIV (1324), en el Sent Soví, un dels receptaris més antics d’Europa, que certifica que el sofregit (per descomptat, sense tomàquet) i la picada eren recursos fonamentals de la nostra cuina.

Al s.XVI, Rupert de Nola, cuiner a la cort de Nàpols, compila a el Llibre del Coch les receptes que han estat un referent de la cuina professional durant segles.

Amb aquest bagatge culinari cultural no és d’estranyar que Ferran Agulló, un polític del segle XX, donés un paper predominant a la cuina com a tret identitari del nostre país. Va afirmar que “Catalunya, com té una llengua, un dret, uns costums, una història pròpia i un ideal polític, té una cuina”. Ferran Agulló no només va ser el precursor de la denominació de “Costa Brava” per aquell tros feréstec de Girona, sinó que va ser el precursor de la necessitat de preservar i fer créixer tot allò que construeix un país.

Ara, més que mai, enfortir tot el que ens identifica és més que necessari. Ens ho hem de creure i hem de defensar la singularitat de la nostra cuina.

El fet de viure immersos en una cultura, sovint, no ajuda a trobar-hi trets distintius, que ens la faci especial i, per tant, susceptible de ser lloada i defensada. Traduint aquesta imbricada reflexió en paraules que ajudin a comprendre on nassos vull arribar, diré que quan mengem cada dia cuina catalana ens sembla que la nostra cuina no és especial, no és res de l’altre món, que no és pas res important. I resulta que, com deia al principi del discurs, no només és especial sinó que està compilada des de fa més de set segles.

Com podem saber que tenim una cuina? Sabem que tenim una cuina quan no la tenim, quan no la tenim a l’abast, quan l’enyorem. Pensem-hi, quan fem un viatge llarg a un país llunyà, els primers dies ens encurioseix la cuina autòctona, però sovint, a la majoria de les persones, al cap d’uns dies, ens saturem dels sabors i volem retrobar els nostres. En aquest moment comencem a desitjar plats i aliments propis, somiant què menjarem tan bon punt arribem a casa. Això passa quan fem un viatge de plaer. Si el viatge és forçat, si s’ha d’emigrar, l’adaptació al país receptor té un procés que s’allarga fins a tres generacions. La primera generació perd el vestuari, la segona generació perd els costums i l’idioma d’origen i la tercera generació aconsegueix transmetre plats a la cultura receptora. Sembla exagerat, però és ben bé així. A França, que té un historial en quant a immigració més important que nosaltres, ho podem comprovar. Actualment a França hi viu la tercera generació d’immigrants africans i els francesos mengen cuscús a cor que vols, fins el punt que l’han integrat a la seva dieta diària. Ens podria semblar que no podem parlar d’una qüestió semblant a Catalunya, però a les nostres neveres a l’estiu no hi falta el gaspatxo, i a tothom li sembla que de tota la vida que s’ha pres gaspatxo al nostre país, però jo no el vaig tastar fins a tot estirar fa uns trenta anys.

L’enyor són les fulles d’una cultura ben arrelada.

Quin plat enyorem avui quan fem un viatge? Que enyoren els joves? Que enyoraran les noves generacions?

Sovint em contesten que enyoren el pa amb tomàquet. HORROR! No és que el pa amb tomàquet no sigui deliciós, no ens faci  caure les llàgrimes. Però, caram, que el que enyorem sigui un plat que no és ni un plat, que no cal encendre un fogó, que sigui d’una simplicitat parvulística, fa pensar que en aquest país nostre,  a cada bugada hi perdem un plat.

Potser enyoraran la carn arrebossada, l’hamburguesa….o el sushi del restaurant de la cantonada de casa? Ho he explicat milers de vegades: com em sorprèn que estiguem tan orgullosos que les nostres criatures sàpiguen distingir entre un sushi i un maki i, en canvi, no hagin tastat mai un fricandó. Sóc conscient que el fricandó, marronós, informe i uniforme no és gens atractiu, comparat amb el sushi. Però el sushi tampoc és la panacea. Som un país que sabem menjar arròs. Una de les grans preocupacions a taula és trobar “el punt de l’arròs”, que ha de quedar solt, però cuit, i gustós. A casa meva no buscaven el grial, sinó que buscaven el grenyal….de l’arròs. Era una obsessió. Crec que vam tenir sort de no trobar mai el punt grenyal, perquè sinó no hauríem tingut un objectiu a la vida ni un tema de conversació a la taula dels diumenges. I ara, amb el sushi, ens empassem un arròs aixafat amb les mans que ens farà una pilota a l’estómac que no sortirà en una dècada; riu-te’n de l’arròs de malalt!

En definitiva, hem de militar per la causa de la cuina catalana. És una qüestió d’arrels, de construcció de país. No demano que tornin els menuts, les vísceres, que farceixen els nostres receptaris populars, però hem de preservar els guisats, els plats de festa major, la cuina de temporada, les particularitats de cada contrada. Preservar, estimar i unir a un entorn. Josep Pla, l’escriptor, deia que “la cuina és el paisatge posat a la cassola”. Som un país ric en diversitat de producte. Tenim mar, horta, granja i bosc. Som rics en producte: defensem-lo, promocionem-lo, comprem-ne, gaudim-ne i recordem-lo.

És el moment de fer brillar la nostra cuina. I, sobretot, de compartir-la. Seieu a taula, en família, amb amics, i mengeu allò que menjàvem de petits, mengeu el què hi ha al voltant de casa i suqueu-hi pa!

 

EL MENÚ DE LA NIT DE LA TERTÚLIA

Els plats que va cuinar la Gemma eren un itinerari per la seva vida, al llarg de la que ha anat acumulant experiències, anècdotes i molt saber culinari.

Vaig menjar el millor fajol que he tastat mai. De fet, una vegada vaig voler bullir fajol i va ser tal desastre que mai ho he tornat a intentar. No és fàcil, s’ha de trobar el punt just de cocció perquè quedi cuit i no s’obri, tot un art.

13_masardevol_Fajol.JPG

Fajol amb alls tendres i cansalada

foto.JPG

patata amb cogombrets agredolços

 

 

13_masardevol_Focaccia.JPG

focaccia amb olives negres

13_masardevol_Figues.JPG

Figues amb pernil

IMG_2103.JPG

NINA. MAS ARDÈVOL 

La Gemma fa cremes de cosmètica natural i gels de bany. Les fa a partir de raïm i d’oli d’avellana. De debò, de Mas Ardèvol en surts molt reconfortat

DSC00239.JPG

Casa meva a l’arrambador

diumenge, 2/06/2013

Ara m’ha agafat per decorar Semproniana. La veritat és que sempre m’ha agradat molt intervenir en la decoració dels espais, fent-ho jo mateixa. L’arrambador, el tros de paret que està a l’alçada de les cadires, es fa malbé molt sovint, perquè el desgast és constant. De manera que sovint l’haig de canviar. La darrera proposta va ser paper pintat, que va acabar destrossat. El vaig treure tot i, una mica farta, vaig pintar la paret tota de negre.

Uns dies més tard, em mirava la paret, la veia tan negre….tan negre, que em feia pena i em generava un avorriment total. Així que no vaig tardar ni una setmana a començar a pintar “casa meva”.  Així quan estic cansada o necessito anar a casa, m’acosto a l’arrambador i ja està, sense haver de creuar ni un carrer, ja sóc a la sala d’estar, al menjador, o fins i tot al lavabo.

La tècnica és ben senzilla: pintar la paret de negre i amb un pinzell petit i un pot de pintura d’esmalt blanc, anar pintant siluetes dels diferents elements. Per fer alguns dels mobles, m’he inspirat en imatges que he trobat. És a dir, confesso que no tot ha sorgit de la meva imaginació, que una també és limitada….

Ah, i per arrodonir la feina, a els mobles que se’ls escau, hi he posat trossos de tela perquè siguin encara més confortables.

Passeu, passeu, que veureu el piset…

DSC00024.JPG

El rebedor. Deixeu l'abric penjat aquí, siusplau

DSC00026.JPG

El lavabo. TAmpoc cal ensenyar-ho tot....

DSC00027.JPG

entrem a la cuina

DSC00029.JPG

La nevera ha quedat una mica antiquada, però funciona...

DSC00030.JPG

M'heu enxampat amb la verdura al foc

DSC00031.JPG

les culleres de fusta sempre a prop e la cuina

DSC00033.JPG

la porta que separa la cuina del menjador

DSC00043.JPG

la cadira és herència de la tia-àvia. Ja es nota, té un punt una mica demodée

DSC00044.JPG

Un mirall sempre ajuda a fer les estances més àmplies

DSC00045.JPG

A la taula no hi pot faltar mai la fruita

DSC00046.JPG

Aquesta primavera hem hagut d'encendre la llar de foc més d'una vegada

DSC00047.JPG

Els dies que estic cansada, el sofà em reconforta tant....

Sense tovalles, taules de luxe

dilluns, 27/05/2013

A principi de curs vam decidir donar un tomb a Semproniana, transformar-lo en un local encara més informal, fresc i còmode. Una de les actuacions per treure cap bri de formalitat que hi pogués quedar va ser retirar totes les estovalles i deixar les taules tal qual….bé tal qual tampoc podia ser, perquè les taules eren simplement un peu i un tauló de fusta humil. Davant l’austeritat de la taula, vam decidir fer un austericidi (que és l’aniquilació de l’austeritat i no pas tot el contrari, que és el que pretenen dir els que s’han empescat aquesta paraula tan curiosa), i vestir les taules amb un conjunt de lluir.

Ho vam fer la meva filla Francesca i jo, i ens ho vam passar més que bé, plegades, pintant i inventant, fent i desfent, amb total llibertat.

Els passos van ser els següents:

  1. Pintar els taulons amb pintura plàstica blau cel o blanca.
  2. Enganxar unes blondes amb cola blanca o esprai d’enganxar papers
  3. pintar a sobre, perquè quedin relleus i textures de les blondes
  4. Amb un esprai de pintura blanca, fer ombres de blonda. 
  5. Enganxar les blondes pintades amb l’esprai. Aquest és un punt molt important, perquè quan vulguem protegir els papers, si ho fem directament el vernís els traspassa i queden com tacats i no gens bonics
  6. Fer una capa de cola blanca. Esperar que s’assequi.
  7. Donar una capa de vernís.
  8. Acabar amb una capa de resina. És importantíssima la resina, perquè amb l’ús, cauen líquids, posem plats calents, etc…O sigui que la taula pateix un tute important. A més la capa de resina anivella, i com que les blondes tenen foradets, d’altra manera s’ompliríen de porquerietes vàries. O sigui que la resina és imprescindible.

 

DSC07565.JPG

Un cop pintat el tauló amb pintura plàstica de color blau cel, enganxem unes blondes fent el dibuix que ens agradi més

 

 DSC07566.JPG

DSC07569.JPG

DSC07573.JPG

La Francesca va decidir enganxar les blondes directament, sense pinar la taula prèviament. També va quedar bé

DSC07577.JPG

I després va pintar per sobre les blondes, perquè quedés relleu i textura

DSC07579.JPG

taula acabada. Perdoneu el desordre de sota....

 

DSC09992.JPG

la resina magnífica

DSC09886.JPG

una altra opció de decoració de taules. Pintada de negre, i esprai blanc sobre la blonda. Algunes de les taules blaves que no ens havien quedat massa bé, les vam pintar de negre i després vam acabar amb les ombres de blondes, però amb la gràcia que es noten les textures de les blondes sota el negre.

 

 

DSC09888.JPG

una altra decoració. En aquest cas, sobre la taula pintada de negre, he dibuixat els elements propis de la taula: coberts, plats, copes i pa

DSC09987.JPG

Una altra decoració. Sobre taula pintada de negre, he dibuixat la vitroceràmica, o sigui qu es'ha transformat en la meva "cuineta"