Arxiu de la categoria ‘Cuina tradicional’

Per acabar de reblar el clau o la carbassa

dimarts , 9/11/2010

Coincidint amb el final de la tardor, és a dir, per Tots Sants, trobem la carbassa d’hivern, de pell molt gruixuda i carn més eixuta, ferma i fibrosa que les carbasses d’estiu, característiques que ajuden a que es conservi durant un període molt llarg, fins ben entrada la primavera. Cal saber que perquè la carbassa duri un llarga temporada, sense que es malmeti, és important que no li arranquem la tija.

La rabaquet, la violí i la de cabell d’àngel, són les carbasses que trobem més fàcilment en els nostres mercats, tot i que de carbasses n’hi ha multitud de varietats.

carbassa violĂ­

                                             

carbassa rabequet

La rabaquet Ă©s la que, popularment, denominen Ruperta, el nom de la carbassa que “donaven” als perdedors de l’1,2,3, aquell programa de televisiĂł dels anys 70, quan nomĂ©s podĂ­em triar entre la “1” i l’UHF. Uf! Crec que si em llegeix algĂş que ha nascut a partir dels 80 no m’entendrĂ …Però pels qui varem viure aquella època podem copsar la importĂ ncia que va tenir aquell programa d’entreteniment que presentava el Kiko Ledgard, fins al punt que la carbassa rabaquet ha perdut gairebĂ© el seu nom per adoptar el nom d’una de les mascotes del mĂ­tic programa televisiu.

Reconeixereu fĂ cilment una carbassa violĂ­ a mercat, precisament per la seva forma de…violĂ­! És la carbassa que s’estĂ  venent millor, darrerament, ja que la seva pell Ă©s fina i, en conseqüència, molt mĂ©s fĂ cil de pelar que la rabaquet i, per altra banda, Ă©s una carbassa molt carnosa, amb les llavors molt localitzades en una zona, deixant tota una part neta de llavors i llisa, amb la que treballarem molt còmodament, modificant textures, fent dauets perfectes, etc.

carbassa de cabell d'Ă ngel

La carbassa cabell d’àngel és una carbassa dura de pelar, per això es recomana bullir-la amb pell en aigua sola i, després, retirar la carn amb una cullera. Un cop bullida, la posem a coure amb sucre, pell de llimona i canyella fins que deixi anar tota l’aigua i comencin a formar-se els filaments típics que la caracteritzen. Ha de quedar una confitura, amb la que farem tota mena de dolços i pastissos.

 

Quatre consells quan comprem carbasses

Quan comprem una carbassa hem de tenir en compte si l’estem comprant a l’estiu o a l’hivern.

Les carbasses d’estiu s’han de comprar menudes o mitjanes, perquè quant més grans menys dolces. Un cop triades, encara que a la botiga us prenguin per bojos, les heu d’acariciar. Si tenen la pell molt suau i no excessivament dura, la compreu perquè serà tendre. Si, en canvi, la carbassa pesa molt, la pell és poc brillant i aspre, millor no comprar-la perquè són signes de que la carn de la carbassa és seca.

Les d’hivern les sospesarem i triarem les més pesades. També les haurem de tocar, perquè les voldrem rugoses i aspres, rebutjant les de pell suau, que ens indica que la carbassa no és suficientment madura.

En definitiva, se n’ha de saber per triar una carbassa. Per tant, com sempre, el millor Ă©s comprar a qui et dona confiança i demanar: – Posi’m una carbassa ben bona! –

Sardines amb melmelada especiada de carbassa

 

12 sardines grosses i ufanoses

Oli d’oliva

4 grans d’all

Un manat de julivert

Sal

Per a la melmelada especiada de carbassa

100 gr. de carbassa neta i pelada

150 gr. de sucre

250 ml de vinagre de poma

200 gr. de prunes seques

La pell de dues taronges

1 clau d’olor

Una branca de canyella

Unes llavors d’anís

Tallem la pell de taronja a la juliana, l’escaldem tres vegades, canviant l’aigua cada vegada, per eliminar-ne una mica l’amargor.

En un cassĂł posem tots els ingredients. Coem a foc lent fins que el lĂ­quid es transformi en un xarop, tardarem una mitja hora. Reservem.

Netegem les sardines, els tallem el cap, i traiem les vísceres. Amb un ganivet, rasquem les escames. Les passem per sota el raig d’aigua i les anem col·locant sobre una safata que pugui anar al forn prèviament engreixada amb un fil d’oli.

Triturem 200 ml d’oli amb els grans d’all i unes fulles de julivert. Salem les sardines i les untem amb l’oli d’all i julivert. Coem les sardines al forn preescalfat a 180ºC durant deu minuts.

Servim les sardines acompanyades de la melmelada especiada de carbassa.

  • Si no sou gaire de sardines, proveu-ho amb tacs de tonyina, que es couen a la planxa, ben calenta, volta i volta, que quedin cruets. De fet, aquesta melmelada queda fantĂ stica amb tota mena de peix blau, però tambĂ© amb llom de porc i carn de caça, com Ă nec, cĂ©rvol, etc. En definitiva, amb tota mena de carn i peix de gust contundent que pugui competir amb la dolçor de la proposta.

 

  • Podem posar tota mena d’espècies a la melmelada, però si tenen un toc picant molt millor. Hi queden bĂ© el gingebre, el cardamom i, fins i tot, grans de pebre. Proveu-ho amb pebre de Sichuan, un pebre de color vermellĂłs i mĂ©s suau, ideal per a postres.

 

  • Coem les sardines al forn per evitar la fortor que desprenen quan les fem a la planxa, però, per suposat, les podem coure a la planxa i ens quedaran tambĂ© molt bĂ©. Si tenim la sort de disposar d’unes brases no ho dubteu ni un segon, el gust que la brasa dona a les sardines Ă©s una autèntica meravella.

Rabequet, Ruperta, Halloween. El nom no fa la cosa

dimecres, 3/11/2010

Serà pel fenomen de Halloween que ens arriba dels Estats Units – com tot el que consumim, des de fa uns anys – serà perquè, finalment, hem descobert que les coses bones de la vida les podem trobar en tot allò que la natura ens proveeix. Serà per això, serà per allò, però hem descobert les carbasses.

La carbassa és la hortalissa gegant, la més grossa, la més vistosa i una de les més boniques, però tot i aquestes virtuts i aquestes mides, mai no l’havíem ni mirat. Res. La carbassa no era considerada hortalissa a tenir en compte a casa nostra, era absolutament ignorada, tret d’un bocinet que s’afegia a l’escudella o en la seva versió més dolça, el cabell d’àngel, tot i que hi ha qui ni ha atansat en què el cabell d’àngel és un tipus de carbassa feta confitura.

BĂ©, potser exagero amb la sentència de que mai no ens havĂ­em ni mirat la carbassa, perquè en el nostre llenguatge popular hi trobem dites estel·lars, com aquella de “a tal o a Pasqual li han donat carbasses”, que es diu en veu baixeta – com si el to de veu fos un eximent del safareig – . TambĂ© diem que ens han donat carbasses, quan els resultats acadèmics han estat molt per sota del que s’esperava de nosaltres, però, sincerament, ens preocupen molt menys els estudis que els afers amorosos dels nostres veĂŻns…

La carbassa i l’amour…Quina relaciĂł tan curiosa. D’on deu venir aquesta dita de donar carbasses?  Potser del conte de la Ventafocs que va deixar palplantat al PrĂ­ncep, marxant esperitada en una carbassa amb rodes?

Ara bé, de la Ventafocs el què ens hauríem de fixar és que va triar una carbassa com a carruatge, perquè?

Per una raó òbvia: les carbasses poden ser suficientment grans com per albergar una princesa de peus menuts. Per una altra raó no tan òbvia, però autèntica: les carbasses eren les hortalisses dels pobres, dels miserables, perquè per poc preu atipaven famílies senceres.

La Ventafocs va ser molt feliç de casar-se amb el PrĂ­ncep, perquè a part de l’amor etern que es van prometre l’un a l’altre, l’estatus social que va adquirir la flamant princesa li va permetre de substituir la carbassa de la seva dieta per perdius…I, no ens enganyem, això sempre Ă©s una millora…o no! Perquè, avui dia, els metges nutricionistes i els dietistes ens diuen que les carbasses ens procuren moltĂ­ssims mĂ©s avantatges que totes les perdius del planeta.

Ara, en els temps que corren, tacats d’americanismes variats, els nens ja no associen les carbasses amb l’amor, sinó amb la mort, de fet dues paraules que s’assemblen tant que es confonen.

La nit de Tots Sants, les cases es decoren amb teranyines, ratpenats, calaveres i esquelets, i les habitacions s’omplen de carbasses amb ulls i boca. Grans i petits es disfressen per fer molta por i es fa tota una festa al voltant de la mort i els fantasmes.

Deia Tagore “si plores perquè no veus el sol, les llàgrimes no et deixaran gaudir de les estrelles”. Ben cert. En el nostre cas, si plorem perquè estem perdent la nostra castanyada, amb castanyeres, castanyes, moniatos i panellets, les llàgrimes no ens deixaran veure que estem descobrint una hortalissa que ens pot omplir de joia: la carbassa.

Potser creieu que erro i que la revifalla culinària de la carbassa no és conseqüència de Halloween? Aquest serà un enigma sense resoldre, amics, no ho sabrem mai.

El que si sabem és que grans i petits gaudim de la crema de carbassa, de la seva dolçor i del seu color intens, molt més abellidores que les cremes de verdures – d’aquell verd marronós tan poc atractiu –; que es menja calentona a ple hivern i ben fresca a l’hivern, que s’acompanya de mil ingredients diferents i originals – perquè al ser un plat nou a casa nostra no hi ha límits ni tradicions que pesin – i que és tan fàcil, i ja que hi som, tan econòmica que ningú no hi pot argumentar en contra.

Vaja, li haurĂ­em de canviar el nom i anomenar-la “xollo” en comptes de carbassa…

Ravioli de carbassa amb salmĂł i matĂł.

naranja.jpg

el ravioli de carbassa amb salsa de taronja i mini pastanaga

100 gr. de carbassa en un tros quadrat sense pell ni llavors

50 gr. de matĂł

100 gr. de salmĂł fresc

20 gr. de nous

Orenga

Unes fulles d’alfàbrega

Oli d’oliva

Un raig de crema de llet

Sal i pebre

Tallem la carbassa, a làmines fines, en una mandolina. Ha de quedar molt fina però que no es trenqui. Amb l’ajut d’un tallapastes, tallem unes circumferències d’uns 10 cm de diàmetre. Les escaldem en aigua bullint durant deu segons, les refresquem immediatament i assequem bé.

Traiem la pell del salmó i el piquem. El coem, a foc lent, afegim una mica de crema de llet i deixem reduir el conjunt. Fora del foc, barregem bé amb el mató i assaonem amb orenga, sal i pebre.

Piquem les nous i les afegim a la barreja anterior.

A sobre de la meitat de les circumferències posem una culleradeta del farcit de salmó, mató i nous. Tanquem amb l’altra circumferència i reservem.

Triturem l’alfàbrega amb l’oli, sal i pebre.

Escalfem els raviolis al forn, un moment, i servim acompanyat de l’oli d’alfàbrega.

  • Per fer els raviolis necessitem una carbassa que sigui molt carnosa, amb molta polpa i poques llavors. La mĂ©s indicada Ă©s la violĂ­, una carbassa que concentra les llavors en una zona concreta, deixant la resta de la carn neta per poder quadrar i fer-ne lĂ mines regulars.
  • El farcit del ravioli es pot adequar al que tinguem a la nevera, tot Ă©s benvingut: carn picada, restes de verdures bullides, bolets saltats, fruita seca matxucada, fruita cuita – poma o pera -, etc. Farem servir els recursos de la nevera i la imaginaciĂł per donar contingut a aquest ravioli. Hem de tenir en compte dues condicions: el farcit ha d’estar tallat molt menut i ha de ser tou perquè no trenqui les parets del ravioli de carbassa, i hem de buscar un “ciment”, això Ă©s un aliment que l’amalgami, com Ă©s el cas d’un formatge tendre o cremĂłs o una beixamel.
  • Els raviolis necessiten una salsa, la proposada Ă©s un oli d’alfĂ brega, podem substituir-lo per qualsevol altre oli, comprat o elaborat a casa – oli d’herbes, oli de tòfona, oli d’avellanes, etc. -, però tambĂ© podem fer una salsa de formatge, de bolets, una beixamel o una salsa de carbassa! La salsa de carbassa la farem amb els retalls de carbassa que ens han quedat desprĂ©s de modelar els raviolis i seguirem la recepta de la crema de carbassa que trobareu en aquest mateix quadern.

Halloween, huesos de santo & panellets

dilluns, 1/11/2010

Mig país està entusiasmat de passar la nit del 31 cridant “truco o trato”, disfressat de nòvia cadàver i ballant com un esquelet amb una carbassa amb dents monstruoses, i la resta del país està horroritzat de veure com les nostres moribundes tradicions moren lànguidament en la nit dels morts vivents.

Abans de continuar amb dissertacions diverses, em posiciono: a mi no m’importa que Halloween s’hagi instal·lat en les nostres vides amb total naturalitat. Tot el què sigui festa i faci frissar el món sense fer mal a ningú, ha de ser benvingut sense embuts ni prevencions. Al meu parer, Halloween pot conviure feliçment amb la castanyera, i augmentar la festa, de la mateixa manera que l’arbre de Nadal conviu amb el Jesuset, el Pare Noel, els mitjons, els torrons i el patge Sulyman.

Aquest nostre país és un país fort i potent, en quant a les tradicions, som un país que sap que Halloween és una festa estrangera que hem deixat entrar perquè ens diverteix, i per això l’anomenem amb el seu nom autòcton i no li diem Xalogüin (pronunciïs amb “xeix”, siusplau). És una festa que suma, que fa ballar a la castanyera, tot menjant panellets i moniatos. En resum la festa es basa en el següent: disfressar-se de mort vivent, pintar-se la cara amb sang i cicatrius, anar de casa en casa demanant duros tot dient “truc o tracte”, amb una castanya en una mà i un panellet a l’altre. Per tant, la diversió juntament amb la teca del país que, de fet, és en l’únic que es basava la castanyada, en menjar dos panellets i tres castanyes.

He passat la castanyada a Vigo (coses de ser mare de navegant d’Optimist) i, en una pastisseria de la ciutat de les Ries Gallegues, a l’aparador hi havia exposat una enorme safata de panellets de pinyons. Al preguntar a la mestressa si el panellet era un dolç tĂ­pic de Vigo, la cara d’estupefacciĂł va ser brutal: – ¡Ainda non! – i aquĂ­ va acabar el diĂ leg (la dona era eixuta en paraules). – ÂżY como les llaman aquĂ­? – vaig preguntar.

P1010007.JPG

panellets de Vigo, amb aroma de les Rias

-          Bueno. Pues con su nombre, “panellet”. A los croissants les llamamos croissants, no les vamos a traducir, ¿Verdad?; pues a los panellets, les llamamos panellets.

Ha quedat clar, oi?

huesos de santo, el dolç típic d'aquestes festes a Galicia

Doncs això, que als gallecs els agrada els panellets i els fan i punt. Però no deixen de fer els “huesos de santo”, un massapà farcit, típic d’aquestes dates, i bunyols de crema, Halloween i festes de meigas. Tot hi cap, això sí conservant el nom, perquè quedi clar que els panellets no són d’allà.

El pa amb tomàquet també els agrada, tant que en un restaurant li han dedicat un lloc destacat en la pissarra de l’entrada, amb el nom autòcton de “pa tumaka”. Toma ya! Visca Jaluin!

P1010014.JPG

Tapas típicas galleguiñas

A ti te pariĂł una madre

divendres, 29/10/2010

 No vaig ser una jove cultivada, vull dir que si m’haguessin preguntat qui era Gil de Biedma, potser hauria contestat que potser era el cim d’una muntanya asturiana. No era capaç de retenir dues línies d’un poema, però en canvi, els acudits quedaven segellats a la meva memòria com queda a l’escala l’olor de la coliflor que bull cada nit la veïna del cinquè.

Encara, ara, ric com una nena amb aquell acudit de l’Eugenio del guiri que vol aprendre a dir “piropos” i en comptes de dir “viva la madre que te parió” diu “a tí te parió una madre”. “¡Y a tí una gamba!”, contesta l’oriünd.

I em fa pensar que ja no se’n diuen de piropos al carrer. Quan jo era petita, els obrers de la construcció en deien constantment, de piropos, quan passava per allà dues cames amb noia, amb l’únic requeriment de que fos noia, sempre queia un “tia buena!” o un “maciza!” o un “estás como un jamón” o “Oye nena! ¿Crees en el amor a primera vista, o voy a tener que pasar dos veces?” Es deien en castellà perquè els obrers eren immigrants de la primera onada, dels anys 50 i 60, que van venir de Múrcia i Andalusia. I perquè els catalans ni tan sols sabem com es diu “piropo” en català, som així d’eixuts.

 I, ara, sigui perquè la majoria dels obrers de la construcció són immigrants (i, de moment, encara no entenem els piropos en urdu); o  estan fent mots encreuats perquè la construcció no construeix ni Playmobils; o perquè els obrers de la construcció tenen dues carreres – filosofia i lletres -. Sigui pel què sigui, ja no sento piropos pel carrer. I tant que m’havien molestat, els trobo a faltar, com trobes a faltar l’odiós fetge amb ceba que et feien empassar de menut.

Per això a casa fèiem, l’altre dia, una mena de recordatori de piropos, i els explicava als meus fills què era un piropo, qui els deia, quan els deien i a qui els deien. Els meus fills em miraven amb cara de no entendre res d’aquella lliçó d’antropologia històrica, mentre es menjaven unes mandonguilles amb poma. El meu fill gran escurava el plat amb delit i el deixava ben net tot sucant-hi pa. “Están de toma pan y moja”, vaig pensar…. Quan va acabar el plat, amb les galtes funcionant a tot tren, va exclamar: “La mare que va parir aquestes mandonguilles. SĂłn bonĂ­ssimes”. I jo vaig esclatar a riure, perquè el noi havia aplicat la lliçó piropera a la perfecciĂł i, perquè no dir-ho, a mi em queia la bava perquè no em poden “echar” un piropo millor– hores d’ara – que els meus fills gaudeixin d’aquesta manera, un plat.

La bonhomia que van crear els piropos i les mandonguilles va fer que a casa hàgim establert les “mandonguillespiropo” i quan veig que estem baixos de bon humor, corro a cuinar unes mandonguillespiropo i tots contents.

I a la nit, quan els vaig a donar un petĂł al llit abans que caiguin rendits, els dic “bona nit, mandonguilleta”. Però això sempre ho he dit, en record del meu pare, que quan li agafava la vena carinyosa em deia “hola mandonguilla!”. I Ă©s que els catalans no sabem dir piropos, ni tan sols tenim una paraula per designar-los, però en canvi, tenim paraules tan boniques que fins i tot acaronen, com mandonguilla. Si quan jo era petita el meu pare m’haguĂ©s dit “hola albĂłndiga!”, hauria entès que m’estava renyant per qualsevol de les meves malifetes, com aquella que feia sovint: menjar una mandonguilleta acabada de fregir quan passava per la cuina……

 

MANDONGUILLESPIROPO

Ingredients:

200 grams de carn de vedella picada

200 gr. De carn de porc picada

1 poma golden

1 ou
1 gra d’all
julivert
pa ratllat per lligar la carn

farina
Sal.

Oli per a fregir

Per la salsa:
1 ceba mitjana.
1 pastanaga.
2 tomĂ quets madurs
1 cullerada de farina.
1 raig de vi blanc
Sal.
Pebre.

Pelem i ratllem la poma. Barregem les dues carns picades, la poma ratllada, el gra d’all i el julivert picats, l’ou, la sal i el pebre; afegim pa ratllat fins que quedi presa la carn. Formem les boletes de les mandonguilles i, posteriorment, les enfarinem.

Escalfem l’oli en una paella, on fregim les mandonguilles i a mesura que es daurin, les reservem.

Un cop hem daurat totes les mandonguilles i aprofitant part de l’oli on les hem fregit, sofregim la ceba i la pastanaga tot picat, lentament. Quan les verdures agafin color, caldrà uns deu minuts, afegim el raig generós de vi. Coem a foc lent fins que redueixi, afegim els tomàquets ratllats i una mica de sucre i tornem a sofregir, uns deu minuts més fins que quedi un color daurat bonic. Ara, la cullerada de farina, i remenem fins que cogui, però que no s’enganxi. Afegim les mandonguilles al sofregit i una mica d’aigua o brou. Coem lentament, fins que tot plegat lligui.

la fotografia és "robada". Ara mateix no tenia cap foto de mandonguillespiropo a mà. Catxis....

Mi mamá me mima

diumenge, 17/10/2010

No sĂłc de la generaciĂł que aprenia a escriure i a lletrejar amb la mĂ­tica frase de MMMMMMi MMMMMaMMMMMá MMMMe MMMMMiMMMMMa, però suposo que mĂ©s o menys com a tots els nens, m’alimentaven mĂ©s les moixaines que els macarrons. Siguis de la generaciĂł que siguis, necessites que et mimin.  En catalĂ  podem mimar i ser mimats, però no ens poden fer mimos…..sinĂł que ens han de fer moixaines. En una contra a l’AVUI de fa una colla de temps, l’Eva Piquer explicava, amb aquella alegria, una proposta de regal que es va posar de moda aquestes darreres vacances de Nadal, una interessant iniciativa que es basava en regalar capses buides, en les que s’anunciava que a l’interior de la capsa hi trobarĂ­em 1.400 petons, o 6.175 abraçades o 876 mimos. Gran part dels diners recaptats estaven destinats a una obra social. L’Eva deia, amb aquella alegria, que la iniciativa li semblava molt bĂ©, però que en cap cas compraria la capsa amb els 876 mimos, perquè no sabria on posar tantĂ­ssims personatges amb la cara ben pintada de blanc fent ganyotes, per casa seva. I Ă©s que uns mimos, podrien ser uns mims, a mĂ©s estirar, però no sĂłn mai unes moixaines. I de la mateixa manera que el “tinc que”, i el “bolso”, en aquest paĂ­s on vivim els “mimos” sĂłn ben presents. 

I més enllà de la part benefactora, des del punt de vista econòmic, aquestes capses buides de materialisme i plenes de bons desitjos són una manera de fer palès que un cop pares i avis falten, no ens queda altre remei que “comprar” les moixaines. 

Quan fa massa dies que treballo sense aturador, em sento realment cansada, i he repartit dosis immenses d’atencions i moixaines a família i amics, em compro la meva particular capsa de “mimos”. I així va ser la setmana passada. El meu marit i jo varem agafar el cotxe i ens vam escapar 20 hores a la recerca de moixaines. Hi ha qui busca bolets a Osona i el Ripollès, nosaltres busquem moixaines. 

PRIMERA SESSIÓ DE MOIXAINES. TORRE SIMÓN 

El nostre atrotinat cotxe ens va portar a Tona, a Torre Simón http://www.torresimon.com/, una delícia de restaurant, emplaçat en una antiga torre d’estiuejants, de l’època dels indianos. La rebuda va ser espectacular i l’àpat digne de crònica. La Montse cantava els plats i se’ns va fer molt difícil triar. Però finalment, bolets de primera collita amb la untuositat d’un ou cru van ser la primera proposta. Calamars amb fals rissoto, una tatin de foie, corball i unes postres de xocolata van confirmar que en Jordi Verdaguer és un dels bons cuiners que defensen la gastronomia d’aquest país. 

P1010016.JPG
els bolets amb rovell d’ou

P1010017.JPG 

P1010018.JPG

corball amb salsa de carbassĂł

SEGONA SESSIÓ DE MOIXAINES. MAS LA SERRA, DE PRUIT 

Alegres com ho poden estar unes castanyoles desprĂ©s de beure mitja ampolla de vi, vam enfilar cap a Pruit, on l’Eli i en Jordi maneguen un preciĂłs hotel rural, envoltat d’ovelles i d’immensos prats verds. Tenint en compte que el mĂ©s verd que veig a Barcelona sĂłn els plataners de davant de Semproniana, es comprèn que quedĂ©s corpresa. Era un dia laborable, i a Mas la Serra,  http://www.maslaserra.com/vam estar sols. Els detalls van ser constants i el sopar antològic. Crec que mai havia tastat una samfaina tan ben confitada, fins el punt que semblava ben bĂ© una melmelada. El bacallĂ  que acompanyava la superba samfaina era indescriptiblement ben fet. El pa, acabat de coure, les postres impressionants: figues de plena temporada amb crema de llet. Plats nets, en la concepciĂł, l’execuciĂł i el resultat….atès que no va quedar ni una engruna al plat. 

P1010003.JPG

L'Eli, en Jordi i en Santi prenent una cerveseta al porxo de Mas la Serra

P1010011.JPG

figues a la crema

 Ben sopat i ben sopats, l’Eli i en Jordi ens van regalar conversa a la vora del foc, amb un Parxet. 

P1010017.JPG

un Parxet a la vora del foc

 

 

TERCERA SESSIÓ DE MOIXAINES. L’ESMORZAR EN UN DIA CLAR 

I un cop llevats, l’esmorzar a taula: suc de taronja, formatges de Cantonigros, embotits dels bons, llonganissa de can Sendra de Vic en cos present!, croissants calents i el cafè per espavilar-nos, que malauradament, s’acabava el dia de sentir-se com uns reis i havíem de tornar (com sempre, escopetejats, direcció Barcelona) 

P1010018.JPG

sucant pa

P1010004.JPG

Ăşltima foto abans de marxar

 

 

L’Eli i en Jordi ens van acompanyar fins la porta del cotxe i, traient sorpreses de la xistera, ens va regalar una bossa plena de pebrots verds de Girona, del seu hort. 

P1010004.JPG

pebrots de Girona, de l'hort de l'Eli.

A casa estant, vaig decidir que als pebrots els calia un “llit” tan tou com el de Mas la Serra i els vaig transformar en un pa de pessic. La idea va sorgir del darrer CUINA, on la Carme Ruscalleda proposa una coca de tomàquets verds. I vaig pensar, per què no? La faré de pebrots verds de Girona, que servida tèbia amb un didalet de formatge cabrales ha fet les delícies dels clients de Semproniana. Una coca que, al mossegar-la, deixava escapar uns quants mimos recollits en aquelles vint hores reconfortants. 

LA RECEPTA 

Per a la confitura de pebrots verds 

500 gr. de pebrots verds a làmines fines 

50 gr. de llimona sencera laminada 

400 gr. de sucre 

1 canó de canyella 

per al cóc 

4 ous grnas 

200 gr. de sucre 

50 gr. de mantega pomada 

125 gr. de farina 

20 gr. de llevat químic 

Poseu tots els ingredients de la confitura i el canó de canyella en una cassola i poseu-ho al foc just perquè arrenqui el bull. apagueu el foc i deixeu que maceri unes quatre hores. 

Ara, torneu a posar la confitura al foc i deixeu-la coure 20 minuts. 

Fem el cóc: Amb un batedor elèctric munteu els ous amb el sucre fins aconseguir una textura ferma i escumosa. afegiu-hi delicadament la mantega i la farina mesclada amb el llevat. 

coeu al forn, a 190ºC, 30 minuts. 

P1010012.JPG

una foto desastrosa del cóc de pebrot verd. ha quedat excepcional, però

Prohibit immigrants

dijous, 7/10/2010

 “Lo que hay que hacer es educar, no poner carteles”. Valerie Tasso

Aquest post és la segona entrega dels fascicles “prohibit” que m’he compromès a escriure durant uns dies, malgrat les inacabables crítiques que m’esperen. Però els compromisos són els compromisos i trencar-los em fa més mal que les crítiques. O sigui, que em torno a tirar a la piscina, sense aigua, i sense saber nedar.

El primer post versava sobre els “lletjos” (i qui hi estigui interessat, només ha de fer un salt de pardalet a la finestra anterior), i en aquest parlaré, sense embuts ni eufemismes, dels immigrants a la nostra feina, l’hosteleria.

Qui ho confessaria pĂşblicament? Ens agrada que ens titllin de multiculti i tolerants. No ens perdem ni una festa de la diversitat, varem aplaudir la iniciativa del fòrum de les cultures (sobretot al principi de la idea), però els comentaris van que volen: – El què m’agrada mĂ©s d’aquell restaurant Ă©s que tots els que et serveixen sĂłn nacionals – sento a dir a tort i a dret.

Mil vegades he escoltat aquesta sentència. El catalĂ  vol ser servit per un catalĂ , o per un immigrant… de segona o tercera generaciĂł (els murcians, extremenys i andalusos que van poblar l’extraradi als anys 50-60). Es valora enormement que t’atengui una persona de la nostra nacionalitat o, si mĂ©s no, europeu.

Amb l’eclosiĂł de la moda de la cuina japonesa, tambĂ© s’accepten cares nipones a les sales dels restaurants, sobretot si Ă©s el cas que estem menjant en un restaurant japonès, o estem en un bistronòmic d’última moda. Però aquĂ­ s’ha acabat la tolerĂ ncia. Anem a comprar als paquis, quan no hi ha res mĂ©s obert, però no ens acaben de fer el pes……I als xinos, tambĂ© hi anem, però els xinos ja no els comptem com a immigrants, fa tants anys que estan a la porteria del costat que sĂłn com cosins germans; i, a mĂ©s, amb aquests preus que ofereixen en els basars, qui vols que s’hi resisteixi!

Ara bĂ©, el pernil dolç el continuem comprant a cal…..el què sigui, que el pernil dolç ha de ser de confiança!

L’any 2000 vaig obrir un restaurant, Coses de Menjar, a Pla de Palau, al centre de Barcelona. Era un restaurant gran que precisava molt personal. Vaig contractar tot el personal immigrant, amb cara d’immigrant, vull dir que no eren rossos ni europeus, eren tots asiàtics, africans i d’Amèrica del Sud. La revista Descobrir Cuina (aquest era el nom del Cuina, en aquells temps), em va fer un reportatge, els qui les col·leccioneu, el podreu trobar fàcilment. En una de les fotografies que ens fa fer el gran Enrique Marco hi sortim tot el personal, cada ú orejant la bandera del seu país d’origen. Vaig manifestar públicament que feia “discriminació nacional”, perquè la meva opció era contractar, precisament, immigrants, perquè tenien menys possibilitats de treballar a les sales dels restaurants i perquè tenia una bona relació amb totes les ètnies. A més, els immigrants rebien i donaven. A veure, rebien i xuclaven la nostra formació i ens donaven idees pels plats. Era una relació d’intercanvi.

A mi, que m’agrada menjar amb la famĂ­lia (amb el personal de cuina i de sala), i m’agrada el menjar de personal, vaig haver de dinar alguns dies fora de casa per saturaciĂł ètnica. Dilluns menjĂ vem arroz con guandules, el dimarts curri verd, el dimecres tagine de pollastre, dijous (fotia el camp a menjar una paella, perquè estava saturada….) i divendres mill amb gambes seques.

Ara, amb nosaltres treballa personal de tot arreu, i tambĂ© nacionals, i em dol moltĂ­ssim quan sento allò: – Aquest o aquell restaurant Ă©s molt bo, es nota perquè tot el personal Ă©s d’aquĂ­ – (del barri?, del carrer?, de la porteria?, de casa seva?. On Ă©s aquĂ­?)

De ben segur que aquestes persones posarien amb moltíssim plaer un rètol que digués “Prohibit immigrants”

 

Propera entrega: prohibit solitaris

Què fer quan se t’acaben els torrons

divendres, 24/09/2010

Doncs, molt fĂ cil: anar a Agramunt.

I això és el què he fet. He anat a Agramunt a conèixer i a comprar molts torrons per afrontar la temporada. I he tornat com un torronet i feliç com un anís, perquè entre altres dolceses, a Torrons Vicens, la casa que m’ha acollit per fer l’aventura torronera també hi fan anissos.

Només entrar-hi l’olor ja t’indica que som a una de les cases més dolces del país, del calibre de la suma de la fabrica de xocolata i la casa de Hansel i Gretel

L’Elisabeth Vicens ens rep i ens porta a veure la botiga, una autèntica bacanal per a un exercit de formigues, on el sucre és el protagonista indiscutible. El catàleg de llepolies és inacabable i avorrit de transcriure en una llista, així que us emplaço a que ho descobriu vosaltres mateixos, perquè la botiga és oberta tot l’any.

P1010014.JPG

l'Elisabeth Vicens i la meva filla Francesca a la botiga de Torrons Vicens

Els ulls ben tips (encara no els hem tastat), l’Elisabeth ens fa de guia per Agramunt. Coincideix que hi ha mercat, i com si estigués abduïda per les parades, no me’n puc estar de comprar a la pagesa. L’Elisabeth em reclama! No et despistis! Però, Elisabeth, tu m’havies promès una visita dolça i acabo de trobar uns tomàquets “caramel”! No puc passar-los per alt! Mig quilo de Tomàquet caramel a la bossa i cap a l’Espai Guinovart.

P1010016.JPG

el mercat a Agramunt, on he descobert els tomĂ quets caramel

Guinovart és fill d’Agramunt, tot i que no hi vivia de petit. Però hi va anar a passar la guerra. En l’espai Guinovart les obres són un reflex de la seva infantesa durant la guerra a Agramunt. La cabana de pastor on va passar els dies dels bombardejos, la sega i la batuda del blat – la vida a pagès de l’Urgell – i els colors de les estacions. La guia ens trasllada a la vida quotidiana del petit Guinovart.

P1010018.JPG

l'escultura que va fer Guinovart per Agramunt: el torrĂł i la xocolata

De Guinovart a l’església de Santa Maria: la portalada principal és bellíssima, extremadament treballada. Val la pena estar-s’hi una estona mirant amunt gaudint de les filigranes, sobretot perquè a partir d’aquest moment mirarem cap avall. Anem a visitar el refugi antiaeri que es va construir, en un temps rècord, per protegir a la població dels intensos bombardejos que Agramunt va patir el 1938. La població va quedar molt malmesa i la lluita és contra l’oblid. És molt important que les generacions que no la van viure, coneguin l’horror de l’odi. Impacta la visita al refugi, on gràcies a uns plafons amb fotografies i textos entenem i ens situem en el dur moment.

I, ara sí, ara anem a conèixer la fàbrica. Ens vestim per l’ocasió: bata i barret, i entrem sense embuts a veure el procés del torró més tradicional de Catalunya. La fàbrica està a ple funcionament, s’està elaborant el producte per a la campanya de Nadal. Les peroles, immenses, estan plenes, cada una de les peroles és un procés del torró, així doncs, entenem perfectament el procés.

A la primera perola, escalfen la mel.

A la segona perola, es munten les clares, lentament, amb l’almívar. És una merenga italiana, és a dir, l’almívar calent va coent les clares, al mateix temps que la batedora les munta

A la tercera, es barreja les clares i la mel, la massa adquireix el color característic de blanc trencat del torró d’Agramunt. S’hi afegeixen les avellanes torrades i pelades i un artesà les integra amb una pala, delicadament, tenint cura de que les avellanes no es trenquin. D’un res que no vaig tirar-me de cap a aquesta perola, per quedar banyada de sucre i avellanes.

Quan la massa es refreda lleugerament, comença l’envasat. Es porciona, es folra amb el pa d’angel i voilà! Ja el tenim

Giro el coll i al darrera, unes immenses caixes contenen torrĂł tou, em temo que em desmaiarĂ©, – Com m’agrada el torrĂł de Xixona! – exclamo amb vehemència. Haig d’aguantar a l’Elisabeth, ella sĂ­ que ha estat a punt de desmaiar-se, a resultes del sĂ­ncope, Ă tac de cor i feridura que acaba de patir al sentir la paraula “Xixona” en el temple del torrĂł d’Agramunt. Haig d’acceptar que sĂłc una poca traça, però tenim molt endins, d’antic, que els torrons d’ametlla tova sĂłn de Xixona. I Ă©s clar, la paraula brolla sola, sense control. La tractem com un genèric, de l’estil de les vambes, el celo o el TĂşrmix. Ara, si no vols que la teva immersiĂł a la perola de la mel bullent “sembli un accident”, t’aconsello que oblidis, aniquilis i destrueixis la paraula Xixona del teu cervell i de la teva boca en  el precĂ­s instant de traspassar el rètol de la carretera on posa “Agramunt”.

Tenim gana, i la meva filla, que ens ha acompanyat a l’excursió, posa el dit a totes les peroles, xocolates, almívars i mels que troba a la fàbrica.

P1010015.JPG

en Santi i la Francesca fent anar una mena de morter per la xocolata a la pedra

L’Elisabeth ens porta a dinar a l’Hostal del Carme, a TĂ rrega. Ens acompanya el sr. Velasco, el propietari de Torrons Vicens. Mentre ens desgrana la seva història personal i professional, de superaciĂł, esforç, treball incansable i constĂ ncia, entenc perquè es dedica a fabricar el torrĂł d’Agramunt. Per dins, el sr. Velasco, Ă©s fort com el torrĂł, no es doblega per res, ni per la humitat,  ni el fred, ni el pas del temps. Per fora, Ă©s pa d’àngel, suau, blanc, sense taques ni parts fosques. I el sr. Velasco Ă©s, sobretot, una persona de tracte dolç, dolcĂ­ssim. Tants anys envoltat de sucre, mel, xocolata i garrapinyades han endolcit la fortalesa del sr. Velasco. Sembla ben bĂ© que, de petit, haguĂ©s caigut a la marmita del torrĂł d’Agramunt, a l’estil Obèlix, perquè al sr. Velasco no se li acaben mai els torrons.

L’excursió a Agramunt ha estat totalment alimentària: ens hem nodrit de cultura, d’història, d’ofici i, per postres, la guinda (en aquest cas, molt escaient), hem gaudit de la humanitat del sr. Velasco.

S7300105 (2).JPG

el sr. Velasco, que va caure a la marmita dels torrons quan era petit.....

AustrĂ lia i la NO-CUINA australiana.

diumenge, 12/09/2010

He deixat Oceania pel darrer dia d’itineraris perquè intuïa que era un destí complicat de trobar a la ciutat de Barcelona.

Hem de tenir en compte que Austràlia està, com ells diuen, “downunder”, o sigui “allà baix”, a l’altra punta de món i aquesta dada geogràfica fa que es limitin molt les possibilitats de que un australià vingui a passar una temporada a casa nostra. Que l’australià en qüestió decideixi obrir-hi un negoci encara és més improbable. I que el negoci sigui un restaurant, això és pràcticament impossible!

Els australians, però, no saben qui sóc jo. Sóc la cosa més insistent i tossuda que hi ha entre les antípodes i el meu barri. Se’m va ficar entre cella i orella trobar un australià (neozelandès també m’hauria fet el pes, eh?, no us penseu que sóc tan caparruda, tampoc!) que cuinés a Barcelona. Vaig buscar i buscar fins que el vaig trobar, encara que faci mal confessar-ho, a la porta del replà. A veure, aclarim-ho, no vull dir que fos el meu veí, sinó que ara com que hi ha tantes menes veïnats, el vaig trobar a tocar de casa meva “virtual”, d’aquest bloc! El meu veí de bloc, en Josep Sucarrats, “el dire”, http://blogs.cuina.cat/escudellabarrejada/em va adreçar a en Brad Aisworth, un australià que té, no un, no!, dos restaurants a Barcelona. No saps com em vaig alegrar! Per partida doble!

Un dels restaurants es diu BACOA (Colomines, 2), al darrera del mercat de Santa Caterina, i sembla ser que hi fan la millor hamburguesa de la ciutat. Veient tal propaganda, em vaig mudar: talons alts i un vestit de lentejueles. No es pot anar de qualsevol manera a queixalar la millor hamburguesa de la ciutat. El Bacoa és un local de queixalada, que el pots cruspir d’una queixalada, de tant menut com és. Era ple de gom a gom, i en Brad no hi era. Alça! Però si l’objectiu primordial de la visita, més enllà de tastar l’hamburguesa, era parlar amb en Brad!

La porta de Bacoa

El Brad era a Wushu http://www.wushu-restaurant.com , l’altre restaurant que gestiona, que estĂ  a Marquès de l,’Argentera 1 bis, no gaire lluny de Bacoa. Cap problema, vaig pensar, anirĂ© a Wushu; si Mahoma no va a la muntanya…….

Enfilada en els talons camino cap a l’altre local. MaleĂŻts talons, em feien sentir com si estiguĂ©s cap per avall, que per altra banda va ser la Ăşnica vivència australiana que vaig tenir aquell vespre….ja sabreu perquè. Tres carrers mĂ©s enllĂ  els meus peus suplicaven clemència. Però sĂłc tossuda i volia parlar amb en Brad, tant si com no.

L’Wushu està a petar de gent, i temo no poder seure, no tant per voler posar el pandero en una cadira sinó per donar una mica de treva als meus peus. Tant se val, vaig pensar, parlo amb en Brad i marxo a menjar qualsevol frivolité arreu. L’encarregada em diu que en Brad no estarà disponible per parlar amb mi fins d’aquí un parell d’hores, que ara està molt enfeinat. Veient la meva cara que no és altre que el reflex dels meus peus, l’encarregada em suggereix que segui en una taula i, ja que hi sóc, sopi. Bona idea.

P1010001.JPG

la meva amiga Rosa, que em va acompanyar a l'aventura australiana. Al darrera, productes asiĂ tics que es poden comprar a l'Wushu

El sopar de l’Wushu, excepcional, cuina asiàtica, saborosa, adaptada al gust europeu: entre tots els plats que vaig tastar, el curri verd em va seduir totalment i unes costelles de porc glassejades gairebé em fan oblidar els talons. Val a dir que una ampolla de Castillo de Monjardin blanc va ajudar a alleugerir l’espera i a alegrar la vesprada. Un cop acabat el banquet, l’encarregada m’anuncia que ja tinc audiència amb en Brad, a la seva cuina. Ara ja no tinc problemes de peus, ara tinc problemes d’equilibri per arribar en línea recta fins la cuina.

P1010010.JPG Ls pissarra de postres de l’Wushu

Amb el millor dels somriures (vull quedar bé, per un costat; i, per l’altre, no em puc treure de sobre aquella mena de somriure entre feliç i idiota conseqüència inefable dels 750 ml de vi blanc fresquet que han baixat per la meva gola)  em planto al costat del wok. De cop i volta, en el vestit de lentejueles s’hi dibuixen unes boniques i ben formades ronxes, resultat de l’activitat frenètica de les meves aixelles. A la cuina, al costat del wok, estem a 45ºC. Prometo que la propera vegada que quedi amb en Brad aniré amb vestit de bany i xancletes!

Tot sigui per saber què renoi mengen a Austràlia! Obro una llibreteta on apuntaré tots els secrets de la cuina australiana. Malgrat els talons, les ronxes i la turca que porto, sóc feliç perquè finalment he assolit l’objectiu.

P1010012.JPG

En Brad, a l'instant abans de dir-me que a AustrĂ lia no hi ha cuina.

I és en aquest precís instant quan en Brad em llança un afilat ganivet (metafòric!): A AUSTRÀLIA NO HI HA GASTRONOMIA, NO TENIM RES DE RES, NO HI HA CAP PLAT AUSTRALIÀ.

Vaja. I ara què faig amb el post?

Però, res de res? Ni cangur? – li pregunto desesperada, perquè no vull decebre als lectors (eo! Starbasse, com estàs??)

Val, cangur si que es menja. Però no és un plat, és un producte – contesta en Brad – A Austràlia tenim productes de primera qualitat, s’hi menja molt bé, però no tenim cap plat, ni cap tradició gastronòmica. Som un país jove, que menja moltes i molt bones barbacoes (d’aquí el nom del seu local d’hamburgueses: BArbaCOA) i força cuina d’influència asiàtica (d’aquí en surt l’WUSHU). Però d’australià, rien de rien, na de ná.

Vaja. Doncs s’ha acabat el tema. Torno a casa, amb les sabates penjades a l’esquena, col·locada  (el vi ha fet feina!) i descol·locada per la resposta decebedora. Em sento com si hagués suspès una assignatura, l’assignatura de “cuina australiana”.

Al matí següent, trobo un regal a la taula, al costat de les torrades de l’esmorzar: un pot de Vegemite. ¿?

El Vegemite és un producte omnipresent a les cases australianes. És un subproducte de la cervesa, que s’extreu de l’extracte del llevat sobrer de la industria cervesera. S’afegeixen  alguns ingredients més, misteriosos. El resultat és una mena de pasta d’untar, extremadament salat i lleugerament amarg; s’assembla al brou de carn. A  mi em recorda al Bovril. Els australians el mengen a tota hora, amb els entrepans, com nosaltres fem amb el pa amb tomàquet.

Esmorzo torrades amb Vegemite i formatge fresc. No m’entusiasma, però, ep!, m’ha ajudat amb la ressaca i, sobretot, m’ha posat de bon humor. Podré parlar d’alguna menja típicament australiana en el bloc! I no només típicament australiana, sinó substancialment, essencialment australiana. El símbol d’Austràlia.

Saps què? MenjarĂ© una altra torrada: unto generosament el pa amb Vegemite i a sobre hi poso……les sabates de talĂł!

sense comentaris. Sense tĂ­tol

Amèrica

divendres, 10/09/2010

Marxem a conquerir les Amèriques. Quan pensem en cuina americana el primer que ens ve al cap són les grans hamburgueses, els hotdogs i les enormes paperines de patates fregides amb ketchup. Tot això menjat en un immens cotxe descapotable de color rosa.

Amèrica en l'imaginari popular

 

Amèrica, però, Ă©s un paĂ­s de cuina mil•lenĂ ria, antiga, multicultural i multigastronòmic, que ha preservat les seves arrels, sense tancar la porta a les cultures que han volgut passar-hi una temporada. Costa de triar una cuina americana: PerĂş, Brasil, Mèxic, Argentina, Estats Units. Tots tenen ambaixada gastronòmica a Barcelona. Podem menjar de tots aquests paĂŻsos i no nomĂ©s en un restaurant, sinĂł en varis de cada paĂ­s. Però s’havia de triar…..i, finalment, he triat Cuba. És un paĂ­s curiĂłs, d’aquells que m’agradaria visitar i que, n’estic segura, un cop arribĂ©s voldria tornar corrents. Cuba Ă©s un destĂ­ mĂ­tic, ple d’històries i d’emocions, d’amor present a cada cantonada i de sabors alegres. Cuba Ă©s un paĂ­s pobre, i podria semblar que la seva gastronomia Ă©s un reflex d’aquesta pobresa. Però com es mesura la pobresa d’una gastronomia? Per a un finĂ©s, un mango Ă©s un luxe; per a un cubĂ , un mango Ă©s una fruita de diari i un salmĂł Ă©s un aliment inaccessible. BĂ©, mĂ©s enllĂ  de disquisicions arran de la pobresa gastronòmica, on volia anar a parar Ă©s a dir que la meva percepciĂł de la cuina cubana no Ă©s precisament la d’una cuina pobre. I ho he descobert menjant a L’Habana Vieja, www.habanavieja.es,  un restaurant cubĂ  al vell mig de la Barcelona vella, al carrer Banys Vells. Com en totes les cuines, la cubana Ă©s el resultat de la barreja de les diferents cultures que han poblat la illa: espanyols, aborĂ­gens, africans i, ara, la immigraciĂł asiĂ tica i mexicana. Tot i això, els cubans divideixen la seva cuina en dos grans grups: la cuina criolla i la cuina afrocubana. FĂ cil de comprendre: la cuina d’arrel espanyola i la cuina provinent dels africans que van poblar la illa. Sembla ser que els cubans sĂłn molt racistes i que procuren no barrejar-se amb els negres ni semblar negres – nomĂ©s transcric el què vaig sentir dir a un cubĂ  -. I tot el què tĂ© a veure amb els negres Ă©s mirat amb superioritat pels blancs. La cuina criolla Ă©s, doncs, la cuina “culta” i l’afrocubana Ă©s la cuina “popular”. Tot i que un cop arriba la cuina cubana a Barcelona, a nosaltres tant ens fa. De fet, ens costa molt distingir-les, en quant a productes i a les elaboracions, perquè sĂłn ben similars en les dues cuines. La barreja Ă©s lògica, ja que per qĂĽestions polĂ­tiques, el subministrament de productes a la illa Ă©s força limitat. És difĂ­cil de distingir les dues cuines en quant a productes i a elaboracions, però una manera fĂ cil i clara de distingir-les Ă©s amb els noms que tenen els plats. Si us dic “potaje”, “estampa” i “picadillo”. De quina cuina estem parlant? Criolla o afrocubana? I si us dic “matajĂ­baro”, “mofongo”, “fufú”, “mangú” i “calalú”? Clar, fĂ cil i determinant. Els noms criolls sĂłn el potaje, l’estampa i el picadillo. I els afrocubans, la resta…..clar!

una taula parada i a punt per menjar plats criollos

 

És una cuina d’arròs, tubèrculs, llegums i un xic de carn. Fruita en abundĂ ncia i dolços, molt dolços, completen l’àpat. I ara podrĂ­eu preguntar, i els còctels?……pels guiris! Els cubans preparen còctels, però no els beuen, si mĂ©s no amb la regularitat que nosaltres imaginem. Vaig a l’Habana Vieja, amb tota la info assimilada, a quedar com una reina. I em diverteix descobrir que no en tinc ni idea de cuina cubana – i que les informacions apreses sense haver-les menjat sĂłn, això, nomĂ©s informacions i no experiències…..- i que vist les fotografies que hi ha penjades en tot el local, ja han passat totes les reines i els reis del glamour i l’star-system catalĂ . Les fotografies dels nostres idolatrats famosos catalans sembla que estan fetes al final de l’àpat, vist el somriure dels fotografiats. Intueixo que el somriure Ă©s meitat de Cerveza Cristal i l’altra meitat de “Arroz congrí”.

arroz congri

 

Cervesa Cristal, obvi.....

La Cristal Ă©s la cervesa cubana per excel•lència i l’arroz congrĂ­ Ă©s un dels plats nacionals de Cuba – un arròs llarg cuit amb frĂ­joles, que fa que el plat tingui un color fosquenc, marronĂłs – La simpatia dels cubans fa que el mateix arròs amb frijoles, cuits per separat, i per tant, sense que els frijoles tenyeixin el color blanc immaculat de l’arròs, s’anomeni “Moros i cristianos” Un dia parlarem dels plats que tenen noms polĂ­ticament incorrectes, i que a mi em tenen el cor robat…..però això sĂłn figues d’un altre paner……. Tornem als secrets de la cuina cubana, secrets ventilats per l’Habana Vieja. Si hi ha un plat que no podeu obviar en la visita al local Ă©s la Ropa Vieja, un guisat de carn i verdures, cuit amb tota la lentitud – a l’estil cubĂ  – fins rendir la carn i quedi prĂ cticament desfeta, esfilagarsada. La cantant Lucrecia n’és una fan incondicional.

 

ropa vieja

L’acompanyem de chatinos, el plĂ tan matxo fregit, prèviament matxucat amb un cop de puny. I si ens hem quedat amb ganes de mĂ©s (que no “amb gana”, això segur que no), podem continuar amb un tasajo. El tasajo Ă©s carn curada de cavall o de vaca, com si fos una moixama o un bacallĂ  sec. Abans de coure s’ha de rehidratar i desprĂ©s guisar. TĂ© un gust fort i contundent. Els cubans mengen carn, però no mengen gens de peix, curiosament, tenint en compte que viuen envoltats. Per altra banda sĂłn selectius amb la carn, mengen vaca, porc i cavall i, en canvi, no sĂłn gens amants del xai. Altres curiositats dels cubans, en quant a preferències alimentĂ ries, Ă©s el fet que no mengen patates, tenen mala fama. De fet, als nens, no els en donen, perquè consideren que els farĂ  mal. Això no vol pas dir que no mengin tubèrculs, troben mĂ©s fins, delicats i aristocrĂ tics la iuca, la malanga i el nyam. Fruites tropicals sense aturador, però ni una poma ni un gra de raĂŻm, i per suposat ni gota de vi. Per beure, cervesa, cafè, rom i orxata. Ep! La seva orxata no Ă©s de xufla, Ă©s de massapĂ , ajonjolĂ­ i llavors de marañón (una mena d’anacard) amb llet. Molt mĂ©s dolça, perquè els cubans ho sĂłn, dolços de mena – mi amol!!!!- , els encanta la masa real (un pa de pessic farcit de melmelada), el dulce de guayaba (una mena de codonyat), el massapĂ , els torrons i els polvorons, i sempre que poden mengen durofrĂ­o, que Ă©s un nom que em sembla molt adequat per denominar el que nosaltres en diem “polo” o, com n’haurĂ­em de dir en catalĂ , el forçat nom de “gelat de pal”. DurofrĂ­o es un nom genial. Si parlo de cuina cubana i no faig referència als còctels, Ă©s molt probable que decebi a qui em llegeix. Ja he advertit que els cubans no sĂłn bevedors de còctels, però això no vol pas dir que no els facin bons i que no tinguin present que el nom de Cuba va associat al mojito i al cubalibre. Per tant, a qualsevol espai on cuinin i serveixin cuina amb sons cubans, hi trobareu uns bons còctels. Jo els prenia a l’Habana Vieja, fins que llegint un Time Out d’aquest darrer estiu, he descobert un lloc genial, Ache pa ti (Castillejos, 208). Hi podreu menjar plats cubans, per descomptat, però aneu-hi, sobretot pel mojito, tal com recomanen al Time Out, http://www.timeout.cat/barcelona/ca/5995/mojitos Segons el parer de l’amo de l’Ache pa ti, el gel ha de ser sencer, tot allò del gel picat Ă©s una “collonada”. I Ă©s molt important fer servir herbasana (hierbabuena), i no menta. La diferència entre la menta i l’herbasana Ă©s troncal, el què significa que trobareu la diferència en el tronc de l’herba. La menta Ă©s llenyosa i l’herbasana Ă©s herbĂ cia. Els altres detalls els he oblidat……………………….Ă©s el resultat dels tres mojitos a l’Ache pa ti. Tant se val, per recordar els detalls el mĂ©s interessant Ă©s anar-hi………..!

Viatge a Europa. Hongria i Portugal

dimecres, 8/09/2010

Quan parlem de cuina ètnica ens venen al cap països llunyans, exòtics, amb dones vestides de colors llampants i colors bruns de pell.

Hi ha, però paĂŻsos propers, cultura propera, pell blanca com la llet i, això sĂ­, dones vestides de colors llampants. Avui vull viatjar a centre Europa, a paĂŻsos que ens costa de posar en el mapa perquè sembla que llurs fronteres depenguin del triomf d’una partida de Risk o d’un joc de pati de parvulari: ara sĂłc amiga teva, ara m’enfado….

Doncs jo, ara, sĂłc amiga de la Mikhaela Mikhaylova, la mestressa de BANITSA, una pastisseria bĂşlgara (C/DiputaciĂł, 188). http://banitsabarcelona.wordpress.com/2009/11/04/pasteleria-banitsa/

http://www.banitsa.es/

Els búlgars, com a tots els centre europeus, són menjadors de pa i de dolços. Són països de poca fruita i tant al final dels àpats com a mitja tarda, els dolços, els pastissos i les llaminadures són benvinguts. Banitsa és el nom del pastís bandera de Bulgària, elaborat amb pasta phyllo – una pasta molt fina i molt cruixent – i farcit de tota mena d’ingredients, tant dolços com salats. Es presenta en forma d’espiral. Són deliciosos, lleugers i cruixents. També n’hi ha de fruites vermelles, plàtan, i de bolets, carxofes i tota mena d’ingredients salats. Mikhaela Mikhaylova,  és fotògrafa d’alimentació, amb una sensibilitat brutal en la presentació dels pastissos i les propostes gastronòmiques. En la seva pastisseria podem tastar banitsas farcides de tomàquets secs, formatge feta, olives i alfàbrega.

Si ens interessa la cuina d’Hongria trobarem els seus productes a PAPRIKA (Lepant, 311), http://www.paprikagourmet.com. Es una botiga regentada per una parella catalana-hongaresa. La mestressa es diu Veronika i és l’ambaixadora gastronòmica d’Hongria a Barcelona. A Paprika també hi pots degustar esmorzars típics hongaresos: botifarres de tota mena (la més famosa, la salsitxa de Csabai, fumada), salamis, carns en salaó i fumades són part important de l’oferta de la botiga. El nom de la botiga, però, ja ens indica quin és l’ingredient fonamental de la cuina hongaresa: la paprika, imprescindible en tots els plats pel seu sabor i per ser considerat fins i tot com una medecina. El poder de la capsaicina, segons els hongaresos,  ajuda a fer la digestió, a combatre les malalties reumàtiques, les migranyes i el mal de coll; neteja les vies respiratòries, ajuda a fer passar els constipats, i a més, aprima!!!! Una farmaciola en potes.

A mĂ©s a mi m’hi agrada anar perquè m’encanta com sona la paraula Paprika, de fet quan va nĂ©ixer la meva filla, vaig proposar-li al meu marit de dir-li Paprika…..no va tenir fortuna el nom, i la meva filla es diu Francesca, i tots estem molt contents. Un dia parlarĂ© de noms propis i noms de menjar. Perquè una nena es pot dir Rosa i no es pot dir Mandarina????? Un dia en parlarem, sĂłn figues d’un altre paner……..

Tornem al tema que ens ocupa, Hongria i la seva paprika….Si us pensĂ veu que el fetge gras d’ànec era patrimoni Ăşnic de la gastronomia francesa, heu de saber que els hongaresos en sĂłn uns artistes, i que molts dels Ă necs que arriben al nostre paĂ­s provenen d’Hongria. Però si hi ha un plat que identifica a Hongria, aquest Ă©s el goulash, un estofat de bou i xai, cuinat en bogrács-goulash, unes cassoles que han de coure a l’aire lliure, sobre la llenya. S’acompanya amb patates i verdures, i  Ă©s un plat Ăşnic.

I, per acabar, el vi. El Tokaji és l’orgull dels hongaresos. El nom és referència de a ciutat de Tokaj. La particularitat del vi és l’alta proporció de raïm amb botritis, un fong que podreix el raïm, fent que la pansa sigui més dolça. La gràcia del Tokaji,  per a nosaltres, és la denominació dels Putonyios. Els elaboradors de Tokaji tenen vinyes per tota la regió, intentant buscar la botritis, que és una mica capriciosa. Els putonyios són unes motxilles de fusta que els qui fan la verema porten a sobre. Van recollint els raïms amb botritis, que són molt petits i ensucrats. A l’elaborar el vi, afegeixen, per cada mil litres de vi, tres, quatre o cinc putonyios amb botritis. No cal dir que a més putonyios, més qualitat.

www.paprikagourmet.com

un putonyio

PORTUGAL

Sortint de Bulgària i Hongria ens pot semblar que si visitem Portugal no haurem fet cap viatge llarg ni notori en el nostre passaport. Però per a mi Portugal és el país més llunyà que tenim a prop, perquè és un país que no vol ser veí nostre i el seu nas ens indica que els interessa més flairar el què hi ha a l’altre costat de l’Atlàntic que el què passa al seu veïnat. Portugal té una cuina atlàntica amb productes propis del Mediterrani, molt exòtic, al meu parer. Al barri de Gràcia, al carrer Or, han obert un nou espai “El raconet de Lisboa” on pots menjar bifana (filet de porc marinat), prego (vedella marinada) o picanha (el jep del bou rostit). La picanha és una influència brasilera que ha arrelat amb força a Lisboa. Per suposat no faltarà el celebèrrim bacallà a bras, també anomenat dourado, que és una autèntica delícia. A Portugal hi ha cultura de bacallà assecat. Als catalans ens agrada el bacallà, però el tractem com un peix fresc, el volem melós i tendre. Els portuguesos el tracten com un pernil o un formatge, el curen i trobem bacallans de criança, de 9, 18 o 24 mesos de curació. Són eixuts i saborosos i imprescindibles per al bacallà a bras, que ha de quedar sec i amorosit per l’ou.

autèntic Bacalhau a bràs

Les farinheiras són uns embotits curiosos. Estan fets de pollastre i pebre vermell. Aparenten un xoriç i sembla ser que els jueus “conversos” les menjaven davant els cristians per demostrar que s’havien convertit. Ara continuen fent-se, tot i que els portuguesos no en mengen gaire, precisament perquè les menjaven els jueus.

una farinheira

Queijo da serra és un formatge d’ovella excel·lent, que s’elabora en la serra da Estrela. És un dels formatges més desitjats perquè té temporada, que es respecta de manera estricta. El millor moment és a la tardor. És un formatge blanc, untuós, molt agradable.

Abans d’acabar l’àpat, o a mitja tarda, no podeu prescindir del pasteis de Belem, que els lisboetes anomenen pasteis de natas. És un pastisset cruixent, deliciós, de pasta de full i crema.

mmmmmhhhhhh

Si aneu al Raconet de Lisboa, a l’acabar l’àpat, demaneu una bica, senyal inequĂ­voc de que sou uns experts en els costums de la capital de Portugal. La bica Ă©s el cafè sol, curt i dens, que s’acompanya amb una branca de canyella que fa les funcions de cullereta. I si voleu un tallat, demaneu un pingado, quedaran astorats…..

SĂłn aquelles coses que aprenc sense sortir de casa……..!

Bon viatge amics!