D’ençà que intento omplir de continguts aquest blog, m’he tornat obsessiva. Plat que em passa pel davant, racó de món que em sorprèn, persona que em trobo, FLASHCLICK, li haig de fer una fotografia. Jo! Que els meus fills em demanen descripcions acurades de quan eren petits, perquè gairebé no tenen ni una foto! Porto una mini càmera a la bossa i quan veig alguna cosa susceptible de transformar-se en un temasso de blog, la mà se me’n va dins la bossa i comença a moure’s neguitosament. La majoria de les dones i, per ser políticament correctes, alguns homes també, exercitem el noble sentit del tacte regirant bosses (col·loquialment anomenats “bolsos”, que no confondrem amb les bosses de plàstic del  súper, per exemple, que per descomptat jo, que tinc consciència ecològica – tot i que a vegades cau una mica de paper a la brossa orgànica -sempre rebutjo quan la caixera me les ofereix). És ben curiós perquè a la bossa no hi fiquem el cap per buscar el què ens cal, sinó que deixem tota la responsabilitat de no errar entre un boli i un tàmpax a la nostra mà innocent.  

Quan la meva mà està ben convençuda de que ha enxampat la càmera, enredada entre l’agenda, el mòbil, les claus, els kleenex, les pintures, la llibreta de la Caixa, la carta certificada que aniré a buscar tot i que fa deu dies que ha passat el termini de recollida, la llista de la compra, el moneder, l’aparell de ràdio i les notes del meu fill; la trec de la bossa i fotografio a tort i a dret, FLASH, CLICK, FLASH, CLICK. Segons els experts, es tracta de la síndrome del blogaire, els símptomes del qual es resumeixen en trobar interessant fotografiar la vida, inclòs les absurditats més notòries (v.g, unes bambes Munich penjades d’un fil).  

El síndrome del blogaire no és massa molest, sempre i quan el blogaire tingui una càmera a prop, perquè sinó se li manifesta el síndrome d’abstinència del síndrome del blogaire i pot arribar a ser molt pesat. Un altre dels moments en què el blogaire de gastronomia es posa insuportable és quan t’has menjat allò que volia fotografiar.  

Sabreu distingir un autèntic exemplar de blogaire de gastronomia només ullant la seva càmera. Heu de trobar-hi signes manifestos d’haver fotografiat un plat, és a dir, a la càmera hi ha d’haver restes orgàniques i ha d’estar llardosa. En els casos extrems, la càmera fa una ferum barreja entre pollastre a l’ast, mousse de xocolata i vinagre de Mòdena.  

D’aquí pocs dies tindré l’honor d’assistir a una trobada de blogaires especialitzats en gastronomia (com jo!, tot i que el meu blog a vegades fuig d’estudi….de l’estudi de la gastronomia, vull dir). Ho veig a venir, menjarem tots amb una càmera a la mà. Això vol dir que si en el sopar hi ha tall, no el podrem endrapar civilitzadament, perquè ens faltarà una mà pel ganivet. Serà un àpat a la prehistòrica, amb la cuixa de pollastre agafada amb una mà i l’altre flashclickflashclick. El menjar, pel blogaire de gastronomia, té la categoria de model de passarel·la.  

-          No hi fiquis cullerada, no ho queixalis, no ho toquis! Encara no he fet la foto! – és el crit de guerra del blogaire. Un crit de guerra molt més civilitzat que el torturador “Lluuuuuuiiiiiiiiiiiiiiiisssssss” dels fotògrafs compulsius. Està clar que si un blogaire pretén que una pastanaga digui Lluíssssss, no tindrà el síndrome del blogaire sinó una patologia una mica més severa, podríem dir que li caldria una visita a Sant Boi.    

D’ençà que sóc blogaire, la meva vida ha canviat: menjo més aviat fred i he perdut la vergonya. La foto va per davant de tot. Si en un restaurant on la gent menja tranquil·lament descobreixo una imatge que m’interessa, m’hi llanço com si m’hi anés la vida i, amb la càmera a la mà, amenaçant com  si d’una pistola es tractés, apunto al subjecte/objecte del meu interès i prego que em permetin fer la fotografia. El públic es sorprèn, però sovint, em deixen immortalitzar el plat, el producte o l’acció. Quan arribo a casa, friso per descarregar les fotografies i veure i reviure la situació. La decepció és sempre majúscula. Les meves fotografies ni tenen qualitat, ni s’entenen, ni són boniques, ni tenen ànima. Un desastre.  

I si creieu que exagero, ara mateix penjo unes fotografies del darrer sopar, amb la Laia i l’Anna, a LA CERERIA, a tocar de la Plaça Reial, a Barcelona. Com que vam menjar bé i ens ho vam passar millor, vaig fer moooooooltes fotografies. Aquí veieu uns innocents nois que mengen un entrepà (em va agradar la grandària i els colors de l’entrepà, i els nois es van deixar fotografiar gentilment, com qui li segueix la corrent a la boja de torn) i també un altre noi que s’endú el vi que no ha pogut acabar de beure. Però també els plats: una galette d’api, poma i formatge de cabra; una pizza feta amb kamut i una amanida mig menjada (teníem tanta gana que no vaig arribar a treure la càmera de la bossa a temps)  

clients menjant bocates

més clients, més bocates

un client s'endú el vi

amanida de rucula mig menjada

No defalleixo, però. A la següent ocasió, tornaré a palpar l’interior de la bossa amb neguit fins a trobar la preuada càmera per fotografiar cada moment de l’àpat. Menys de les postres, tinc molt poques fotografies de postres. No és que no m’agradin, les postres, és que quan hi arribo, sovint ja he begut un parell de copes de vi, que relaxen el dit índex i, també, el cervell. Però no és només el vi que em fa oblidar la càmera i la fal·lera blogaire, hi ha la conversa que, sovint, ha esdevingut tan interessant, a l’hora de les postres, que la xocolata, la crema, el melindro i la càmera desapareixen al backstage….!

l'Anna i la Laia, les amigues de la blogaire amb càmera