Arxiu de la categoria ‘biografia’

“L’últim sopar”: un turbot al forn amb bledes i bolets

dilluns, 9/01/2012

La meva filla torna demà a Anglaterra. Avui hem fet el sopar de comiat, i m’ha demanat que cuini el seu peix preferit, el turbot.

Té delit de peix, perquè a Anglaterra, tot i ser una illa envoltada de mar (com totes les illes, de fet. En això els anglesos no són diferents), el peix va escàs. Si més no a la seva escola, on ella viu.

En definitiva, que el que volia menjar en el seu últim sopar a casa era un tros dels grossos de turbot, ple de “boletes!” com en diu ella. El què més li agrada del turbot són unes petites boles al final de les espines. I és cert que són molt bones, i molt llamineres.

L’he marcat, primer a la planxa, per torrar la pell i l’he acabat al forn, perquè és gros i necessita una cocció més llarga fins arribar al centre de l’espina. Per descomptat, no m’agrada el peix extremadament cuit, però tampoc no m’agrada el turbot cru, que no es pugui desenganxar la carn de l’espina.

Jo demano sempre que me’l tallin a talls. Queda molt bé presentat sencer a taula, però és un enrenou. De l’altra manera, m’és més còmode.

La paella ha de ser antiadherent, calenta. La pell del turbot pintada amb una mica d’oli. El turbot cuit un parell de minuts per cada costat. Llavors, el poso en una safata i l’acabo de coure al forn, a 190ºC, entre deu i dotze minuts, depenent del gruix de la peça. Si no voleu tant enrenou, és qüestió d’abaixar el foc i deixar que l’escalfor vagi coent l’interior del peix, a la mateixa paella. Una altra opció és fer tot el procés al forn. Llavors, jo començo a temperatura alta, 230ºC, durant tres minuts, i després abaixo la potència del forn a 190ºC, durant deu minuts. Ha de quedar torrat per fora i just cuit al centre.

Per acompanyar, he fet unes bledes saltades amb una punta d’all i uns bolets, i una olivada. La salsa, en aquest cas, és un contrapunt de sal i potència, però s’administra al gust de cada u. Un turbot salsat em fa pena, perquè perd protagonisme, entitat.

Mentre el menjàvem, he recordat un paràgraf del genial BRILLAT-SAVARIN, sobre el turbot, en el seu magnífica llibre “La fisiologia del gust”. A casa el tinc en castellà, era del meu avi! per això us l’he transcrit en aquesta llengua directament.

 

La discordia había intentado un día introducirse en el seno de una de las parejas más unidas de la capital. Era justamente un sábado, día de sabbat. Se trataba de un rodaballo. La escena era en el campo y este campo se llama Ville Crene.

Dicho pescado, que se hubiera creído destinado a un fin más glorioso, debía ser servido al dia siguiente en una reunión de buenas gentes, de la que yo formaba parte. Era fresco, rollizo, brillante, pero sus dimensiones excedían tanto de las de los recipientes de que podía disponerse,q ue no se sabía cómo hacer.

“Lo partiremos en dos”, decĂ­a el marido. “¡OsarĂ­as deshonrar asĂ­ esta pobre criatura?”, decĂ­a la mujer. “Es necesario, querida; no se puede hacer de otro modo. Veamos, que traigan el cuchillo y en seguida todo habrá terminado”. “Esperemos todavĂ­a, siempre habrá tiempo. ¡Sabes que va a venir el primo?. Es un profesor y encontrará el medio de sacarnos del apuro”. “¡Un profesor?…. sacarnos del apuro….¡bah!”. Parece que quien asĂ­ hablaba no tenĂ­a gran confiaza en el profesor, y sin embargo este profesor era yo. ¡Schwernot!. La dificultad iba, probablemente, a terminar a la manera de Alejandro, cuando lleguĂ© a paso de carga, la nariz al viento y con el apetito que siempre se tiene cuando se viaja, cuando son las siete de la tarde y cuando el olor de una buena comida saluda al olfato y solicita al gusto.

Al entrar intenté, vanamente, hacer los cumplimientos en uso; no me respondieron porque no me habían escuchado.

Pronto la cuestión que absorbía todas las atenciones me fué expuesta a dúo, después de lo cual las dos partes callaron: la prima mirándome con ojos que parecían decir: espero que venceremos la dificultad; el primo tenía, por el contrario, un aire burlón y ladino, como si estuviera seguro de que nada podría resolver, mientras apoyaba su mano derecha sobre el terrible cuchillo que le habían traido.

Estos diversos gestos desaparecieron para dar lugar a una viva curiosidad cuando con una voz grave de oráculo pronunciĂ© estas palabras solemnes: “El rodaballo permanecerá entero hasta su presentaciĂłn oficial”.

Estaba seguro de no comprometerme, porque yo propondría cocerlo al horno, pero como este procedimiento podría presentar algunas dificultades, no fuí más explícito y me dirigí, en silencio, hacia la cocina. Yo abría la procesión, los esposos servía de acólitos, la familia representaba a los fieles y la cocinera in fiocchi cerraba la marcha.

Las dos primeras piezas no se presentaron favorables a mi vista, pero llegados al lavadero, una caldera, aunque pequeña, bien ajustada en su hornalla, se ofreciĂł a mis ojos. Me formulĂ© la explicaciĂłn y volviĂ©ndome hacia mi sĂ©quito exclamĂ©, con esta fe que transporta las montañas: “Estad tranquilos; el rodaballo se cocerá entero, se cocerá al vapor y se va a cocer enseguida”.

Efectivament, aunque ya era hora de comer, puse inmediatamente en acción a todo el mundo. Mientras uno encendió el horno, yo preparé de una canasta de cincuenta botellas un enrejado del tamaño preciso del pescado gigante. Sobre este enrejado coloqué un lecho de bulbos y de yerbas sabrosas, sobre el cual se colocoó el rodaballo, después de haber sido lavado, secado y convenientemente salado. Sobre él extendí un segundo lecho de las mismas sustancias. Se colocó el enrejado sobre la caldera semillena de agua, se cubrió el conjunto con una pequeña tina, alrededor de la cual se reunió arena seca para impedir al vapor escaparse con demasiada facilidad. Pronto la caldera entró en ebullición y el vapor no tardó en llenar toda la capacidad de la tina. Transcurrida media hora se separó la tina y se retiró el enrejado con el rodaballo cocido, bien blanco, y con la más agradable apariencia.

Terminada la operación, corrimos a sentarnos a la mesa con el apetito aguzado por el retraso, por el trabajo y por el éxito.

Un intrĂşs estrany a la cuina….el primer thriller culinari

dimecres, 16/11/2011

El meu amic Joan MarcĂ© ha escrit una novel·la, la seva primera novel·la UN INTRĂšS A L’ESTANY. És un autèntic thriller, escrit en catalĂ , amb tots els components que ha de tenir: trama, acciĂł, intriga, amor i molts ensurts!

Em va demanar de presentar-li la novel·la. I em vaig quedar de pasta de moniato.  Perquè, siguem sincers, què faig jo, que em dedico a la cuina, presentant una novel·la? Un autèntic thriller?

El món s’ha capgirat? Costa de trobar una resposta que convenci i encara costa més trobar una justificació.

En descĂ rrega meva dirĂ©, i patint per si desvetllo cap secret que l’autor vulgui amagar, que al llarg de la novel·la, els personatges dormen ben poc, prĂ cticament no dormen, de fet. Però, en canvi, en Joan MarcĂ©, no oblida alimentar-los. La paraula GANA surt 42 vegades. Sopar, 29. Menjar, 63. EstĂłmac, 9. bacallĂ , 1. Vist des d’aquesta perspectiva, podem arribar a la conclusiĂł que es tracta d’un llibre molt gastronòmic.

Vist d’aquesta manera, puc intuir la importància que l’alimentació té per en Joan. Per tant, una mica de justificació tinc presentant aquest llibre, ates que jo m’hi dedico en cos (sobretot) i ànima.

Un cop acabat el llibre, penso i raono que potser sĂ­ que Ă©s un llibre de cuina. I tant! D’aquest llibre a la meva cuina n’han sorgit receptes tan curioses i sorprenents com les que us enumero:

-          Maduixes rostides

-          Batut de pollastre

-          Sofregit dolç amb xocolata

-          Galetes de pebre negre

-          Arròs tres delícies: truita d’arròs i balins

-          També he provat de gratinar un jersei.

Són receptes agosarades, irrepetibles, perquè senzillament no sé com les vaig fer, ja que estava enfrascada en la lectura, i la cuina, en aquells moments, siguem sincers, em va importunar.

Per això proposo al Joan de canviar el títol del llibre i afegir-hi la paraula cuina, perquè la gent com jo sàpiga a què hi està exposada:

UN INTRĂšS ESTRANY A LA CUINA. És exactament el què em va passar: alguna cosa aliena, estranya se’m va colar a la cuina: un veritable intrĂşs que em va fer fer coses sense control, plats de difĂ­cil execuciĂł i impossible combinaciĂł, pel fet d’estar immersa en la lectura d’aquest fenomenal thriller que enganxa mĂ©s que el xiclet, Ă©s mĂ©s addictiu que les patates fregides i satisfĂ  mĂ©s que una mariscada.

Sigui com sigui, no penso justificar-me perhaver presentat el llibre, tot i no ser del ram de l’escriptura, perquè a mĂ©s de dedicar-me a la cuina,  m’agrada llegir, com els advocats, els ballarins, els cambrers, els economistes, i els fĂ­sics quĂ ntics. I com a lectora, independentment del què siguis, m’ha fet molta il·lusiĂł poder dir aquestes paraules i defensar sense embuts aquesta meravellosa història, tan seductora, tan saborosa i tan rodona….com el bombĂł que vaig oferir el dia de la presentaciĂł.

El bombĂł Ă©s una barreja explosiva entre panellet i catĂ nia. Tenia una massa de panellet que va anar a petar dins d’una xocolata blanca fosa i que vaig acabar amb cacau en pols. No tĂ© mĂ©s misteri.

 

BOMBONS UN INTRĂšS ESTRANY A LA CUINA

Per la massa de panellet

500 gr. d’ametlla en pols

350 gr. de sucre

150 ml d’aigua

una clara d’ou

Al foc es fon el sucre amb l’aigua. Quan agafa textura de xarop afegim l’ametlla en pols i remenem fins que es desenganxa la massa de les parets de la cassola. Deixem refredar i hi afegim la clara d’ou. Un cop fred, en fem boletes.

Les suquem en una barreja de xocolata blanca fosa amb mantega.  La proporciĂł Ă©s de 350 gr. de xocolata blanca amb 50 gr. de mantega. Fondrem al bany maria o al microones, però no barrejarem gaire, perquè sinĂł la xocolata blanca es “trenca” i es fa una massa impossible de treballar.

Les deixarem refredar i acabarem el bombĂł amb cacau en pols

a meitat del procés

a punt per menjar

El SET PORTES

diumenge, 14/08/2011

Demà el meu fill marxa a l’estranger tot un any. Hi va a estudiar. Té quinze anys. És un dia molt important. Per això hem anat a dinar a un gran restaurant. I per això hem triat les SET PORTES. Els meus fills encara no hi havien anat mai. No ho podien demorar perquè el meu avi, si fos viu, no m’ho hauria perdonat. Però buscàvem un dia que s’ho mereixés, i avui ha estat aquest gran dia.

 

 

 

L’avi Paco, el pare del meu pare, l’hereu de la Fonda Europa, va sentir la necessitat de volar, d’ampliar fronteres. Fins el 1942, la família Parellada havia treballat sense aturador al bell mig de Granollers. L’avi, però, va tenir l’oportunitat de negociar un dels restaurants emblemàtics de Barcelona, el SET PORTES, que funcionava des del 1836. L’avi era intel·ligent, treballador incansable, emprenedor, però per sobre de tot, molt pragmàtic. El SET PORTES li va semblar un repte assumible, perquè el tren el deixava de porta a porta. L’agafava a la porta de la fonda i el deixava a l’estació de França, a la porta dels SET PORTES. Va començar “fent catèring”, o sigui que com que encara no tenia un equip ben format a Barcelona, cuinava cassoles a la Fonda i les transportava en tren fins la cuina del SET PORTES. Si el transport no hagués estat “resolt”, per moltes possibilitats que el restaurant de Barcelona li hagués brindat, no se l’hauria quedat.

La gran habilitat de l’avi va ser proposar una carta ben diferent a tots els restaurants de l’època, regentats per cuiners italians i francesos, que havien hagut de marxar de les cases nobles. Els restaurants italians i francesos – Justin, Maison Dorée – oferien una cuina burgesa, refinada. L’avi va proposar cuina del país, d’arròs, de cassola, de menuts, una cuina de fonda. Això sí, servida per cambrers perfectament uniformats, amb tovalles ben planxades, un menjador gran i una gran generositat. Va ser un èxit formidable. El SET PORTES va passar a fer MIL coberts diaris. Mil persones!

No sé si l’avi en sabia o si ho feia premeditadament, però la va encertar del tot. L’únic interès era que els clients estiguessin ben atesos. Tots els qui entraven a la FONDA EUROPA o al SET PORTES eren importants. També els nens! La majoria dels restaurants arrufaven el nas als infants, l’avi els regalava un conte, un petit conte escrit per un tal Calleja, que els nens celebraven. L’avi fidelitzava els nens! Perquè demanaven als pares de tornar a els SET PORTES!

He après l’ofici de casa meva, escoltant al pare, a l’avi, als germans, però també als cosins. Us deixo l’entrevista que van fer al Paco Solé Parellada, el meu cosí germà, l’actual amo dels SET PORTES.

http://www.catradio.cat/?textBusca=converses&seccio=cercador&GrupoOpciones=opci%F3n

I també la recepta de la paella PARELLADA

PAELLA PARELLADA

350 gr. d’arròs bomba

200 gr. de carn magre de porc a dauets

200 gr. de pollastre també a dauets

200 gr. de salsitxes

12 gambes

24 musclos

200 gr. de calamars nets i tallats

100 gr. de pèsols i mongetes verdes

1 ceba

1 pebrot vermell

1 pebrot verd

100 gr. de carxofa

2 tomĂ quets

1 l llarg d’aigua o brou de peix

oli i sal

Per la picada:

Uns brins de safrĂ 

2 alls

unes branques de julivert

un vas de vi blanc

6 ametlles pelades i torrades

Pelem les gambes i afegim els caps al brou que estarem bullint a banda, o en una mica d’aigua, així tindrem l’aigua amb gust a peix.

Netegem i just obrim els musclos submergint-los un moment en aigua bullent. Els retirem i, un cop freds, els traiem de la clova.

Saltem a la paella, amb un bon raig d’oli i a foc fort, la carn magra, la salsitxa i el pollastre fins que quedin ben rossos; reservem. Abaixem el foc i sofregim la ceba, les carxofes tallades i els pebrots trinxats, un cop ben foscos afegim el tomàquet trinxat i sense llavors. Un cop ben cuit el sofregit, hi aboquem els trossos de calamars i tornem a pujar el foc. Quan s’hagi evaporat l’aigua del calamars, hi aboquem l’arròs i el remenem amb la cullera de fusta per a què s’amari d’oli, amb el qual quedarà més gustós i solt. Afegim les verdures, la carn i l’aigua o el brou bullent. Tastem de sal i rectifiquem. Fem la picada, la deixatem amb una mica d’aigua o brou i l’aboquem a la paella. Deixem coure un quart d’hora i repartim per sobre les gambes pelades i els musclos. Deixem tres minuts més. En total uns 18 minuts. Deixem reposar 5 minuts abans de servir.

Un sopar de columna

dissabte, 9/04/2011

Obrir la safata d’entrada dels correus electrònics i trobar-t’hi una invitaciĂł a formar part del projecte del diari ARA Ă©s una d’aquelles coses que no s’obliden. En Cristian Segura, en delegaciĂł de l’Ignasi Aragay, el subdirector del diari, m’enviava un correu on em demanava si voldria escriure una columna a la contraportada del nou diari ARA. EstĂ  clar que sĂ­! Quin repte! Ho sabrĂ© fer? En la primera reuniĂł els vaig agraĂŻr el seu interĂ©s per la gastronomia, celebrant que apostessin per una columna setmanal dedicada a l’alimentaciĂł. La meva sorpresa va ser monumental quan em van dir que no pretenien que parlĂ©s de gastronomia, ans al contrari, volien que parlĂ©s  de tot i, si podia arraconar la gastronomia, potser aniriem millor. Això sĂ­ que no m’ho esperava! I tot i que sĂłc una entusiasta incondicional dels aliments, ja m’estava bĂ© apartar-m’hi una mica, i buscar un nou registre, com diuen els actors i les actrius.

Les primeres columnes van costar molt: trobar el tema, que sigui un tema que interessi al lector, que s’entengui el què vull dir, que sigui de fĂ cil lectura, entretingut, que el lector pugui aprendre alguna cosa….i que ocupi 1800 caracters, ni mĂ©s ni menys. Respectar la llargĂ ria del text Ă©s potser el què m’ha costat mĂ©s. Sort del blog, on em puc deixar anar! No sĂłc d’escriptura curta, vull dir que em costa fer escrits escarits, deu ser que sempre tinc pressa…..com va dir Dickens. Diu la llegenda que Dickens va enviar una carta molt llarga que acabava amb la segĂĽent frase: “perdoni que li escrigui una carta tan llarga, però Ă©s que no he tingut temps”.

I és que escriure un  text curt i dir alguna cosa és extremadament difícil i, en el meu cas, hi haig d’esmerçar moltes hores. Fixa’t si em costa concretar que ja he escrit 1225 caracters i encara no he dit res, més enllà de dir que m’han convidat a escriure una columna a la contraportada del diari ARA, que em va fer molta il·lusió i que em costa una barbaritat escriure-la.

Com us deia, em va fer molta il·lusió i de seguida vaig voler conèixer als meus veïns,  els altres sis columnistes de la contraportada del diari ARA, que són: Lluis Gavaldà (dimarts), Quim Morales (dimecres), Cesc Gay (dijous), Sílvia Bel (divendres), Tatiana Sisquella (dissabte), Carol López (diumenge) i una servidora els dilluns. Vaig organitzar un sopar a Semproniana i van poder venir tots! Que ja és un gran què, tenint en compte que tenen feina, fills, amics, compromisos i cansament acumulat. Però ho varem aconseguir, vam sopar tots junts, sense presses, vam parlar de coses senzilles, sense moderador, cronòmetre ni neguit, deixant que tot anés com volgués i sense comptar caracters.

Em faltava alguna cosa per conèixe’ls mĂ©s i vaig demanar-los que em deixessin fer una entrevista d’una Ăşnica pregunta. Una pregunta personal i sense cap transcendència, però que m’agrada fer precisament perquè no compromet a ningĂş i perquè et pot fer entendre les maneres de fer i les reaccions d’una persona. Els vaig preguntar un a un: – Què no t’agrada menjar?

Em van confessar que tot i que els han fet multitud d’entrevistes, aquesta pregunta no els l’havien fet mai.

Us deixo les respostes, versió vídeo casolà i, si voleu, podem fem càbales psicològiques.

LlĂ grimes de galeta

diumenge, 13/03/2011

Un dia o un altre, acaba passant, toca l’aniversari. Cada any igual. I cada vegada fa més mandra, perquè gairebé acabo de fer anys, que ja torna a tocar.

Si quan era menuda,fer anys era el més important que et podia passar, ara fer anys em fa mandra, i prefereixo que ningú no se n’assabenti, cosa que ara – amb el facebook – és totalment impossible. No és que no m’agradi rebre felicitacions, a tothom li agrada que se’n recordin, suposo, però no m’ofenc gens ni mica si algú s’oblida de felicitar-me. Sóc una mica sosa en aquest tema, no faig  grans escarafalls pels aniversaris, ni festes sorpreses ni pastissos especials. Els fills em feliciten, em dutxo, em vesteixo i vaig a treballar. Més o menys així passo el dia de l’aniversari.

Els meus fills, ara, tenen 14 i 12 anys, i deu ser una qüestió d’edat que els fa una il·lusió immensa el dia dels nostres aniversaris. I ens volen obsequiar amb regals, detalls i sorpreses. Em fan patir, ells tan il·lusionats i jo tan poc expressiva – en aquest tema -. Em fa patir que em comprin coses, que es gastin diners en objectes, que no em calen i que, fins i tot, hauré d’anar a canviar. Em fa patir doldre’ls. Per això sempre els dic que no em comprin res i, sobretot, que no em comprin res que “hagi de treure-hi la pols”. O sigui que res d’objectes i, encara menys, res que costi diners (que, per altra banda, tampoc no tenen!)

Va arribar el dia de l’aniversari i jo vaig sortir a sopar amb dues de les meves millors amigues – la Conxita i la Roser -, un sopar tranquil que fem de tant en tant i, aquest divendres, va coincidir amb el meu aniversari. Vaig tornar tard a casa, i em vaig trobar amb un súper regal, el millor regal que mai no em podien haver fet, un regal que em va fer plorar com una magdalena, o com una galeta de canyella, un regal que no li haig de treure la pols, però que em va fer veure que no tinc el cor oxidat ni ple de pols, perquè vaig plorar a cor que vols. Els meus fills em van regalar un rètol que posava “felicitats mama” (ho podeu trobar poc original, però aquest “mama” em va desmuntar) fet de galeta.

11_aniversari_44_4.jpg

quina emociĂł!

11_aniversari_44_11.jpg

felicitats mama, 44

 

11_aniversari_44_3.jpg

un detall de les galetes

Reconstruïm els fets mentre jo no era a casa. Quan vaig marxar de casa, els nens van encendre el forn, van buscar una recepta en un llibre, van fer les barreges pertinents, van fer les formes, van pintar les galetes amb rovell d’ou, van enfornar les galetes, van esperar l’estona de rigor, les van treure del forn sense cremar-se! i van fer el rètol. Perquè tot tingués més emoció, van escriure una nota, que van embolicar com si fos un regal valuós i van deixar el paquet amb la nota sobre el meu llit, enfocat amb un llum, perquè no hi hagués cap possibilitat de no veure’l.

11_aniversari_44_10.jpg

el paquetet amb la nota....."tens el regal a la taula del menjador. NO passis per la cuina"

 

En la nota posava que anĂ©s a la taula del menjador, on hi havia el regal, i tambĂ© posava que no m’enfadĂ©s per com havia quedat la cuina…..i Ă©s que el regal va ser emocionant, però al matĂ­ segĂĽent vaig estar una bona estona netejant…..amb una alegria immensa.

11_aniversari_44_6.jpg

detall d'una mica de rovell d'ou sec enganxat. la imatge de la resta de la cuina, us l'estalvio

LA RECEPTA DE LES GALETES

500 gr. de farina

250 gr. de mantega

150 gr. de sucre en pols

2 ous

Un polsim de llevat en pols

Canyella

Fruita seca

ELABORACIĂ“

Posem la farina sobre la taula, afegim la mantega a dauets petits i anem barrejant amb les mans, com si ens les freguéssim, fent engrunes. Posem el sucre en pols i la canyella i barregem.

Ara fem un volcà i, a dins, hi posem l’ou i una mica d’aigua. Amassem fins aconseguir una pasta compacta, que no se’ns enganxi i sigui fàcil de treballar.

Estirem la massa amb el corrĂł i tallem les galetes amb les formes que vulguem.

Acabem pintant amb rovell d’ou i les anem posant en una safata protegida amb paper de forn.

Enfornem deu minuts a 180ÂşC. Un cop fredes, ja les podrem menjar.

Contra – rèplica. Carta als qui estimo

diumenge, 13/02/2011

Carta a la meva família, amics, col·laboradors, lectors i a tots aquells que s’han sentit afectats, dolguts, molests, arran de la publicació de l’entrevista que em van fer el dilluns dia 7 de febrer a una de les seccions més llegides d’un important diari d’aquest país.

Avui és diumenge, estic a casa tranquil·la, després d’haver viscut una setmana intensíssima, de brogit, plena de reflexions i contradiccions personals. Tinc el privilegi de gaudir d’un blog públic on poder-me expressar sense límit de caracters ni espai, per això aquesta carta serà llarga. Ho faig per mi, però sobretot, per totes aquelles persones que els ha afectat les declaracions que he fet en l’entrevista,

Com es fa una entrevista d’aquestes caracterĂ­stiques? Una conversa de dues hores, en la que es parla de tota una trajectòria professional i personal, que l’entrevistador ha de resumir i compactar en vint respostes. L’entrevistador es troba davant el repte de sintetitzar la vasta informaciĂł de manera que sigui atractiva i interessant pel lector. La professionalitat dels tres entrevistadors responsables d’aquesta secciĂł del diari en qĂĽestiĂł queda palesa en el fet que aquesta pĂ gina no ha perdut interès en tots aquests anys que l’estan realitzant.

Així, doncs, aquí, que sóc jo qui parlaré, vull explicar-me i tractar tots els temes que molts lectors m’han transmès que els han semblat polèmics i, fins i tot, escandalosos.

La matança del porc i els seus valors educatius en els infants: Emplaço als meus lectors que llegeixin la columna a la contraportada del diari ARA, del dia 14 de febrer, on explico perquè considero que la matança del porc conté una sèrie de valors que caldria treballar en l’educació dels nostres infants. Potser no cal que “visquin” la matança, però sí que cal que preservem uns valors propis de la nostra cultura que han estat molt valuosos en l’educació de les generacions que ens precedeixen.

Assignatura sobre alimentació a l’escola: No crec que sigui procedent tractar un plaer quotidià com una assignatura d’educació formal, precisament pel fet que es transforma en un deure i en una matèria a estudiar. L’alimentació, si no se’n vol fer un motiu professional, no s’ha d’estudiar, s’ha de viure i s’ha de gaudir, és una parcel·la que pertany a l’entorn domèstic. L’escola pot recolzar als pares en aquest aspecte, pot ensenyar conceptes nutricionals i ensenyar a aprendre, despertar la curiositat dels infants en totes les matèries i moltíssims altres aspectes transversals en els que l’escola educa, però el sabor, els aromes i l’estima per un sofregit s’aprèn a casa, cada dia.

Sexe: Les respostes referents al sexe han dolgut a algunes persones del meu entorn, i em sap greu perquè les estimo i no vull ofendre-les, però no em sap tan greu pel contingut de les respostes en sí, perquè hem de poder parlar i manifestar-nos sobre el sexe sense embuts, doncs és un senyal de normalitat. El sexe és molt important en la nostra vida, i gaudir de la nostra sexualitat és molt saludable. Que ens escandalitzi la paraula vagina, pits o penis és un símptoma de que hi ha molt camí a recórrer en l’educació per una sexualitat plena i segura. Els jocs sexuals que han quedat palesos en l’entrevista són exemples que afegeixen salsa a l’entrevista i no tenen cap altre transcendència. He escrit un parell d’articles on parlo de sexe i aliments i aquesta resposta en concret reflecteix alguns dels paràgrafs d’aquest article, en el que engrescava al lector a emprar els aliments com a joguines eròtiques. A la meva parella no l’he empastifat mai amb xocolata, ni nata, ni oli de tòfona, el què no vol dir que potser ho faré un dia d’aquests, perquè fins i tot pot ser divertit.

Infidelitat: Les persones que m’importen saben que havia estat infidel en alguna ocasió i les que no m’importen, no m’importa que ho sàpiguen. La infidelitat és una realitat en moltes parelles, superar-la genera un diàleg que pot reforçar el vincle amb la parella. L’analogia de la infidelitat amb un iogurt va sorgir quan demanava consell a una molt bona amiga una època en que vaig viure un moment de desconcert. Li ho vaig explicar a l’entrevistador quan varem abordar el tema, i d’entre molts altres temes comentats, aquest va sortir reflectit en l’entrevista.

A l’entrevista, es tracten molts altres temes, que m’agradaria subratllar, perquè ningú no me’ls ha comentat, doncs han quedat diluïts i amagats rere les frases “sucoses”.

El mercat, la universitat del gust. Anar a mercat junts és una manera fàcil i didàctica d’educar en alimentació, tant als infants com als adults. A les parades hi trobem autèntics especialistes en producte que ens informen, ens ensenyen i ens il·lustren amb els seus coneixements. Escoltar-los és una delícia i la seva generositat és immensa, ens regalen no només els coneixement sobre els aliments sinó que, a més, ens els complementen amb el “llibre d’instruccions”, com cuinar els productes un cop a casa, amb receptes, trucs i consells de cocció.

Parar taula. La part més important, al meu parer, en l’educació en alimentació passa a la taula, ben parada, on menjarem plegats el què hem cuinat. Cuinar és important, però menjar plegats ho és més, donant importància a les viandes que presentem a taula.

Cercar el plaer en tots els plats que elaborem. Cada cada plat pot ser una festa si hi posem intenció gastronòmica, independentment del producte que emprem. Unes verdures, encara que siguin congelades, poden ser molt interessants, si les ben amanim. Hem de procurar, sempre, que el que servim a taula sigui bo. La tria alimentària prioritza el plaer a la salut, per això cal que els infants apreciïn organolèpticament els aliments que els oferim, és l’estratègia més efectiva per aconseguir que mengin allò que els convé.

Educar en alimentació. No sucumbir en les demandes alimentàries dels infants. Els pares anem cansats, ens sentim culpables per la quantitat i la qualitat del temps que passem amb els nostres fills, i temem el conflicte a les hores dels àpats. Evitar aliments que, a priori, els infants rebutgen, limita la possibilitat de que els apreciïn en un futur. L’ésser humà necessita tastar varies vegades un aliment abans no l’apreciï organolèpticament.

L’alegria en els àpats. Renyar, castigar, obligar, enfadar-nos perquè els infants no volen menjar certs aliments és garantia de rebuig dels mateixos. L’alegria, el relaxament, la bonhomia al voltant dels plats no és garantia absoluta de que els nens apreciïn els aliments que els presentem a taula, però ajuda a que hi tinguin una bona relació. Hi ha nens que no els agrada el peix, ni els aliments forts de sal, ni el picant, i mengem amb delit uns berberetxos amb salsa picant a l’hora de l’aperitiu. L’aperitiu és un àpat distès, que sempre fem els dies que estem relaxats i en el que no obliguem als infants a menjar “tots els berberetxos” del plat. Els infants gaudeixen enormement de la sensació de llibertat i el bon ambient que es genera en aquestes situacions.

Cuinar amb infants. Els infants han de ser benvinguts a la cuina. Veure el procés d’elaboració dels plats ajuda a la familiarització dels aliments. Només cal adaptar els processos culinaris a l’edat de l’infant, vigilant que no prenguin mal, perquè els pot desanimar a cuinar en altres ocasions. Ara bé, sense sobreprotegir-los, perquè els cal saber que hi ha perills inherents a la cuina: els focs i els ganivets.

Estic feliç de poder expressar-me exhaustivament en aquestes pàgines i de poder aclarir alguns temes que van disgustar a les persones que estimo.

MoltĂ­ssimes grĂ cies per la vostra atenciĂł.

Unes guatlles freudianes

dimarts , 18/01/2011

Ja fa uns dies que un sentiment de culpabilitat culinari em tortura. La meva mare era una ortodoxa de la cuina, no li agradava cuinar però, això sí, pontificava i opinava sobre la cuina a tort i a dret i, sobretot, manava als qui cuinaven: això no es fa així, això és d’aquesta manera, això és una collonada, això tu menges tu – guapa -, això és per els qui no saben menjar i tot ho emmascaren amb un sofregit. Sí, la meva mare no era amiga ni dels sofregits, ni dels estofats, també procurava allunyar-se dels guisats – amb fons de carn, ceba, all – i en menys mesura dels rostits. Era una gran defensora del producte, a la planxa – o, encara millor, a la brasa – pràcticament cru, o sense cap mena de cocció i es tornava boja pels fregits, tot i que havien d’haver estat fregits magistralment. La seva obsessió era trobar un cuiner que sabés fregir i que presentés, al plat, un cruixent i torrat plat, ben fregit, però totalment exempt de greix. Una mena d’arabesc i d’equació amb triple incògnita tot junt. Difícil, difícil, però possible, sí.

I així vaig anar creixent, sentint les cassoles que el meu pare feia anar i les lliçons gastronòmiques de la meva mare. Un cuinava i l’altra menjava, ben complementats. La meva mare, quan dinava i sopava, que era exactament cada dia, parlava de menjar. Cap altre tema li podia semblar més interessant que el què hi havia al plat. I el meu criteri es va formar, ben definit, hi havia plats “bons” i plats “dolents”. A mi que no em donessin un estofat, ni un sofregit, ni unes mandonguilles. A mi, fregits magres i sardines pràcticament crues. Les sopes, només els dies de poca gana o d’estómac fatigat.

Però un dia vaig conèixer a la meva parella i em va descobrir la seva “bona” cuina familiar. El patrimoni culinari de la seva família, tan diferent al meu, i tan bo, també.

I ara què? Tot allò que a mi em semblava horrorós, vaig anar constatant que no ho era tant, d’horrorós i que, fins i tot, m’agradava. Totes les meves conviccions alimentàries se’n van anar en orris, i vaig anar descobrint que hi havia matisos gustatius increïblement saborosos en els guisats i els rostits. El meu home va fer, en mi, una teràpia freudiana, aquella que diu que t’has de desfer – metafòricament – d’algun dels progenitors per començar a formar la teva pròpia personalitat, en el meu cas, personalitat i criteri gastronòmic.

AllĂ  va, per la meva mare, unes guatlles rostides que mai, mai de mai, hauria menjat, ni ella ni, per descomptat, jo.

8 guatlles

Dues cebes

Una pastanaga

2 tomĂ quets

Una cabeça d’alls

Un parell de fulles de llorer, farigola

1 litre de vi negre

Oli

Vinagre de Xerès

500 ml de brou de carn

2 cullerades de conyac

Sal, pebre

Demanem a la polleria que ens netegi les guatlles, les evisceri i els talli el cap. Les posem en un recipient, amb els pits cap per avall, amb les cebes i les pastanagues tallades de qualsevol manera, els alls sencers, els tomàquets, un bon raig d’oli, el vi negre i dues cullerades de vinagre

Les deixem macerar durant tota la nit.

Les traiem de la marinada i les rostim, a foc fort, en una cassola, amb un raiget d’oli, daurant-les per tots els costats. Reservar-les. En el suquet que han deixat les guatlles, sofregir les verdures, a foc lent, uns deu minuts. Flambejar les verdures amb el conyac. Afegim el suc de la marinada i deixem reduir fins més de la meitat. Afegir el brou de carn i fer reduir una altra vegada, fins que quedi només una tercera part. Triturar i passar pel colador xino. Ha de quedar una salsa fosca i lligada. Si no és així, deixar reduir una altra vegada.

Escalfar les guatlles amb la salsa i servir.

DSC00249.JPG

guatlles en procés de maceració

DSC00250.JPG

la fotografia, com sempre, no fa justícia, però la salsa ha de quedar així, lligada i brillant

 

 

 

Massamara, la darrera moda africana

dijous, 6/01/2011

Els veïns de replà em conviden a sopar a casa seva, on hi ha uns amics. Porto pa, per descomptat, fa un mes i mig que a casa no fem altra cosa: farines, llevats, rellotges, receptes i més farina. Tota cofoia, i per disculpar-me de la tortura que aplico als veïns omplint el replà d’aromes de forn en plena producció, anuncio: us porto un pa autèntic, fet a casa, amb massa mare.

Un dels presents exclama: – però què Ă©s això!? Sembla que s’ha posat de moda, a totes les fleques em diuen, darrerament, que el seu pa Ă©s de massamara, què Ă©s? Una mena de farina africana? –

Sí, és cert, abans no coneixíem aquest detall de la massa mare perquè, no calia fer-ne esment, atès que tots els pans en duien. La massa mare impregna de sabor i personalitat un pa, diferenciant-lo del pa de la fleca del costat, alhora que és un agent fermentador, necessari per aconseguir la textura que el flequer desitja. Un dia, el pa, va a començar a patir, i a viure, un procés de fermentació més ràpid i, en conseqüència, més rendible. La massa mare va anar desapareixent empassada per la rapidesa de la vida a cop de baguet.

Fa uns anys, una colla de romàntics, van optar per la via de la lentitud, els pans fermentats amb el temps necessari, amb un sabor particular, propi de cada artesà. I així, van sorgir les fleques on s’anunciava amb llums d’artista de cabaret: “pa artesà amb massa mare”.

L’amic dels meus veïns, que compra el pa que li agrada, però tampoc no té per objectiu vital fixar-se com s’ha elaborat ni aprendre’n el procés, les venedores li van començar a recalcar que el pa portava “massa mare”. Ell, que no volia quedar com un ignorant, feia un moviment elegant de cap, que no significava res concret, i pagava. La cinquena vegada que en una fleca li van dir això de la massa mare, ell va començar a pensar que aquesta “massamara” devia ser un lloc remot de l’Àfrica, on feien un farina d’allò més fina, amb un gust a colònia imperial, ventada per les memòries glamuroses de la Meryl Streep i alguns altres valors afegits més. I amb aquesta idea novel·lesca va arribar fins la nit que jo li vaig desmuntar la història, i li vaig explicar que la massa mare és una massa deforme, que conviu amb els flequers, i que és la nineta dels seus ulls.

A casa meva passa exactament això, la massa mare és la més mimada de la casa, la vigilem, procurem que no li falti de res, li permetem tots els capricis i li riem les gràcies, com la d’aquell dia que es va desbordar del seu recipient i la vam trobar “ballant” per tot el terra de la cuina.

Quan arribem a casa, frisem per anar-la a veure: – com estĂ  la meva massa mare???????- cridem mentre ens acostem al lloc mĂ©s cĂ lid de la casa –per cert, deixeu-m’ho confessar, el lavabo! -, perquè la nostra massamareta estigui ben calentona i no ens enyori les hores que no la podem acompanyar.

Això, ara, quan la massa mare ja està formada. Perquè quan la vam estar “incubant”, riu-te’n de l’embaràs i els desitjos a mitja nit!, la massa mare ens va fer anar de bòlit: ara talla dues pomes ecològiques sense rentar i posa-les amb mel i aigua; deu dies més tard (vigilant el procés) afegeix farina. Al dia següent, canvia de bol, llença la meitat, posa-hi més aigua, treu-li la farina, ara una mica de farina, ara no. Vés a pastar! Allò, aquell neguit, de la farina amunt, l’aigua avall, el bol i el patiment, no hi havia qui ho aguantés! Només nosaltres, els abnegats “pares biològics” de la massa mare, que tot li ho acceptàvem. Fins que la varem tenir a punt per debutar en el gran escenari del forn: fent pa!

P8190006.JPG

el lloc més calentó de la casa.....on la massa mare ens espera pacientment que tornem de treballar

P8200019.JPG

el primer dia que la nostra massa mare es va afrontar al mĂłn real, el mĂłn de l'amassadora i el forn

 

Quina emoció! Les llàgrimes ens queien quan vèiem pujar el pa, la crosta cruixent i l’aroma inconfusible d’autèntica “massa mare” feta per nosaltres. Les corredisses, els patiment, els neguits, tot va desaparèixer, quan varem prendre un mos del nostre meravellós i rodonet pa. Ben bé, com tot a la vida: l’esforç, si el resultat és exitós, és un vehicle que et porta, sempre, a la felicitat.

LA MASSA MARE

Recepta de Xavier Barriga

Primera fase

Tallar dues pomes, sense pelar i sense llavors, a daus. Els posem en un recipient que es pugui tapar i afegeixes 25 gr. de mel i l’aigua necessĂ ria per cobrir les pomes. utilitza aigua mineral. Tapa el recipient. Reserva la barreja durant 5 dies entre 35 i 40ÂşC.

Segona fase

Cola les pomes i afegeix 100 gr. de farina integral. Barrreja-ho tot fins aconseguir unes farinetes sense grumolls. Reserva la barreja durant 48 hores entre 35 i 40ÂşC en un recipient tancat

Tercera fase

Pesa 100 gr. de la barreja aconseguida i afegeix 300 ml d’aigua mineral entre 28 i 30ÂşC. DesprĂ©s afegeix 300 gr. de farina de força. Remou el conjunt fins que no quedin grumolls i reserva-ho ben tapat durant 24 hores a 26 o 28ÂşC.

Quarta fase

Pesa 150 gr. de la bareja anterior i afegeix 250 ml d’aigua mineral a 28 o 30ÂşC. Remena i incorpora 250 gr. de farina de força. Remena fins que no quedin grumolls massa grans i reserva-ho ben tapat durant 24 hores entre 28 i 30ÂşC.

Cinquena i darrera fase

Pesa 150 gr. de la preparaciĂł anterior, afegeix 300 ml d’aigua mineral entre 28 i 30ÂşC i, seguidament, 300 gr. de farina de força. Barreja el conjunt i reserva’l ben tapat durant 6 hores a 26 o 28ÂşC. Passat aquest temps, la massa mare ja estarĂ  a punt. Si no la fem servir de seguida, la conservarem a la nevera.

Cada tres dies s’ha de “refrescar”, que vol dir “alimentar” la massa mare.:

150 gr. de massa mare

300 ml d’aigua mineral

300 gr. de farina de força

Barregem la massa mare amb l’aigua i afegim la farina. treballem la barreja fins aconseguir unes farinetes llises i sense grumnolls. Tapem la massa mare i la deixem fermentar durant 6 hores entre 26 i 28ÂşC

El pa d’ARA.

dissabte, 1/01/2011

Cada dilluns em trobareu a la columna de la contraportada del diari ARA, sota el títol de “Dilluns no hi ha peix”.

No cal dir que em fa una il·lusió immensa formar part d’aquest ambiciós projecte periodístic i que el privilegi d’estar a la contraportada és el millor regal que mai m’haurien pogut fer. Entre d’altres raons perquè, tot i que la gastronomia és el meu món i m’hi sento molt còmoda, la columna em permet parlar i reflexionar sobre altres temes, que també m’interessen.

M’ha fet molta il·lusió, però també em fa un gran respecte, perquè haig d’estar a l’alçada de la credibilitat del diari i de la resta de columnistes d’opinió, i això no és qualsevol cosa.

Escriure la columna requereix adquirir un hàbit, fer-ho bé sempre, no només empesa per la il·lusió dels primers dies. M’agrada la idea de que el diari arribi a les cases a primera hora del matí i els lectors puguin gaudir de la columna, mentre esmorzen amb el pa calentó, acabat de coure. El diari i el pa és una associació d’idees en el meu imaginari matinal. Van plegats. I és per això que ara, a casa, fem ARA i fem PA. Fem ARA, perquè tota la família discutim els temes de la columna i valorem el resultat; i fem PA, perquè tota la família està involucrada – vulgui o no vulgui – en el procés de la massa mare, l’amassat, la fermentació i el resultat!

Fer pa és més que un hàbit, és un plaer, també un neguit i una emoció. Hem hagut de crear una massa mare, trobant la fórmula més adequada, controlant-la i veient-la créixer. I després anar provant les mil i una receptes fins arribar a la que ens agrada i ens convé més. També ens hem fet uns experts en farines – que ja sé que això no és nou, però a casa, teníem “farina” i punt – omplint la casa de diferents tipus i de quantitats importants. Perquè si abans la farina la trobàvem a la lleixa del sucre, les espècies i altres “secs”, ara ocupa un espai tota soleta, atès la quantitat que en gastem a diari.

D’aquesta manera, quan ens llevem de bon matí, a la porta hi trobem l’ARA, ben fresc, i sobre la safata de forn, hi ha un formós, fresc i tendre pa.

Us estalviarĂ© el detall dels desastres mĂ©s memorables dels primers dies, però val a dir que hem menjat pans horrorosos però, per descomptat, han estat els “millors pans del mĂłn”, del nostre mĂłn, el mĂłn petit del nostre pis, s’entĂ©n. Els hem menjat, trobant-los deliciosos. Ara bĂ©, s’ha de ser seriĂłs, i hem treballat amb fermesa fins arribar a un tipus de pa que, potser no Ă©s el millor pa que he tastat mai, però que podem considerar acceptable. Tampoc no Ă©s la millor columna que s’ha escrit mai però, ara per ara, novella com sĂłc, la podem considerar acceptable. L’objectiu: fer el millor pa i la millor columna que amb les nostres eines, ofici i esforç puguem fer. En definitiva, el miracle dels pans i els peixos: “dilluns no hi ha peix”, a la contraportada de l’ARA, un cop la setmana.

LA RECEPTA DEL PA.

Pa de blat

Una recepta de l’Anna BellsolĂ 

250 gr. de farina de blat

170 ml d’aigua

70 gr. de massa mare

8 gr. de sal

un pessic de llevat

comences barrejant la farina i l’aigua en el bol, i deixes reposar durant 30 minuts.

a continuaciĂł, afegeixes la resta dels ingredients, Ă©s a dir, la sal, la massa mare i el llevat fresc, i continues amb l’amassat en la batedora, per acabar a la taula prèviament enfarinada, fins obtenir una massa fina i elĂ stica que tingui cos.

Deixes reposar la massa durant una hora dins del recipient tapada amb un drap fi perquè no s’assequi.

Fas una bola i la fas fermentar una hora. Ara, fas uns talls, perquè el pa no rebenti durant la cocció.

Col·loques el pa sobre la safata que haureu tingut dins del forn mentres s’escalfava, fins assolir els 200ÂşC. És important que en el forn es generi vapor, perquè fa que el pa brilli i li aporta humitat i textura. Poses varis glaçons en la safata inferior del forn just en el moment previ d’introduir les peces per enfornar.

Deixes coure uns 20-25 minuts, fins que tingui un color daurat. Fas refredar sobre una reixeta perquè el pa alliberi el vapor d’aigua que li queda.

El pa de casa, ARA, pas a pas

DSC00016.JPG

tenim la recepta al davant. posem la farina i la sal a la batedora

DSC00019.JPG

la massa reposa

P8210023.JPG

va creixent....

P8210030.JPG

a punt per a menjar....i deliciĂłs

Pesant figues el dia de Nadal

dilluns, 27/12/2010

La mare de DĂ©u quan era xiqueta anava a costura a aprendre de lletra…..La meitat de la famĂ­lia canta a pulmĂł, un quart canta avergonyit i la resta badalla sota els efluvis de can RaventĂłs.

SĂłn gairebĂ© les 7 de la tarda del dia 25 de desembre, al voltant de la taula, a vessar de torrons, d’una famĂ­lia nombrosa. Si fĂłssim una famĂ­lia petita, d’hereu i pubilla, ara serĂ­em al cinema o al teatre, desprĂ©s d’haver dinat en un restaurant. Una opciĂł ben interessant, doncs no cal parlar de res. Però per a les famĂ­lies nombroses, el dia de Nadal Ă©s el dia del retrobament anual – a vegades biennal – i potser no ens hem vist des de l’any passat. S’ha de “gestionar” la conversa. L’aperitiu: que boniques les arracades. On les has comprat? El primer plat: Te’n recordes d’aquell dia que et vaig tirar a la piscina vestida? Ui sĂ­, em vaig enfadar molt, la faldilla era nova, sempre he pensat que et dec una revenja. El vi i el cava ja han fet l’efecte: Et vas passar molt quan te’n vas anar amb el meu amic al sis-cents, sempre m’has tingut ganes, ara em vols treure la casa de Llançà. Ep! L’àvia, que ha viscut 85 nadals de famĂ­lies nombres – Ă©s la mitjana de dotze germans – dirigeix la taula quan veu que hi ha nĂşvols surant. És l’hora de l’espectacle dels nĂ©ts. Els grans pesem figues mentre fem veure que escoltem el vers que ha preparat el Bernat a la classe dels cargols de P-3, la peça de piano del primer curs la Maria i el nĂşmero de ballet de la Paula. Com si estiguĂ©ssim en un cabaret de varietĂ©s, no deixem la copa de cava, i l’àvia considera que Ă©s el moment de cantar, la mĂşsica aplaca les feres: la mare de DĂ©u quan era xiqueta anava a costura a aprendre de lletra… Ens agrada fer com quan Ă©rem petits, quan les baralles eren per un llapis o per uns Levi’s. Però ara, hi ha retrets heretats. Què Ă©s la famĂ­lia? Un cognom, la nostĂ lgia i la lluita per les herències.

Amb els companys de feina Ă©s diferent, dinem cada dia plegats – fins i tot al mĂłn de l’hostaleria en diem “la famĂ­lia” –El sopar de Nadal Ă©s un festival, una festassa, la xerrameca Ă©s incontrolable, i els temes d’allò mĂ©s interessants: Recordes quan l’altre dia a la mĂ quina de cafè l’Albert va mirar a la Mireia? Que fort! I ahir? Em van passar un client brutal, col·locarĂ© mil peces en una sola comanda. Estic pletòric! Aquell ordinador nou Ă©s la repera, baixa’t el programa, puc fer cĂ lculs al mateix temps que ho comunico al Twitter. Al Karaoke, ens pixem de riure, en Miquel fent de Mickael Jackson: beat it, beat it…..

DSC00086.JPG

el tiĂł en funcionament

 

DSC00069.JPG

garrinet en quadre

DSC00063.JPG

botifarres de l'escudella

DSC00064.JPG

ossos de l'espinada. La carn més exquisida de l'escudella

DSC00066.JPG

bateria de pilota

DSC00067.JPG

cigrons en cassola

DSC00071.JPG
el meu plat de garrinet. les galtes i la llengua sĂłn una delĂ­cia

DSC00056.JPG   DSC00051.JPG