Arxiu de la categoria ‘Amanides’

|1|2|3|

Els dimecres, a FACTOR ESTIU, amb Elisabet Carnicé, a Catalunya Ràdio

diumenge, 7/08/2011

Cada dimecres em trobareu, cap als volts de les sis de la tarda, a Catalunya Ràdio, al programa FACTOR ESTIU, que fa l’Elisabet Carnicé.

La idea és que cada dimecres, a partir d’una dita, frase feta o refrany, dono idees de cuina sobre un producte. La sintonia de la secció és una cançó de la Magali Noel, una cançó divertidíssima, molt escaient, perquè va a tota metxa.

http://www.youtube.com/watch?v=lyvuzZdybOc

La vaig triar perquè m’agrada i perquè és un reflex de la meva hiper activitat, com tothom em defineix! Però és que vaig tan ràpid perquè el temps se m’acaba. I no és una metàfora. És veritat! A la secció vull parlar de la frase feta, del perquè de la dita, i també vull explicar tres receptes. Per una raó o per una altra, sempre queda menys temps del desitjat i, clar, haig de córrer.

BĂ©, hem parlat de fruites (ser la pera, fer figa, ser una figaflor…), d’aliments afrodisĂ­acs (fent referència als aliments que tradicionalment hem emprat per designar les parts impĂşdiques del cos: patatona, l’almeja, els pebrots, els ous….) i, aquest dimecres vaig parlar de les peixateres. Les pobres peixateres tenen una fama que no se la mereixen, les titllen de mentideres i hi ha moltes dites que se’n recorden d’elles: que si ja tenen tot el peix venut, que si fa cara de peix bullit, i ulls de lluç, si ja tenen el peix al cove….

 Però de tots els oficis que venen producte del mar, el que més m’agrada és del bacallaner, perquè sembla molt important quan el talla. La raó per la que el més important de la bacallaneria era l’únic que tallava el bacallà (i acostumava a ser l’amo) és perquè és tot un art per procurar no fer cap traçat que talli les espines per al meitat, perquè seria el doble d’espines. El bacallaner fa un tall que permet que el morro de la dreta surti sense espines, i amb molt poques el de l’esquerra. En definitiva, que era l’amo qui tallava el bacallà, perquè era qui tenia l’ofici, i perquè mirava per les pessetes.

I aquĂ­ teniu les receptes que vam parlar el darrer dimecres, al programa FACTOR ESTIU

Esqueixada de bacallĂ  amb alfĂ brega i poma

450 gr. de rosari de bacallĂ  dessalat

4 tomĂ quets

200 gr. d’olives negres

1 poma

enciam

porradell

oli

julivert

sal i pebre negre

sucre

agafeu el tomàquet escaldat, pelat i sense llavors i talleu-lo en daus petits. Després, deixeu-lo macerar en un bol amb sucre, sal i oli. A continuació, desfeu el bacallà en trossos amb les mans, enretireu la pell i poseu-lo en un bol. Afegiu-hi el porradell i el julivert picats, el pebre negre i l’oli. barregeu-ho bé i deixeu-ho macerar. Per al puré d’olives, traieu els pinyols a les olives i piqueu-les ben fines amb un ganivet. Tot seguit, amaniu l’enciam amb sal i oli. poseu l’enciam al fons d’un motlle cilíndric, col•loqueu-hi el bacallà a sobre, daus de poma i el tomàquet macerat. Després, desemmotlleu-ho i serviu-hi el puré d’olives al costat.

HAMBURGUESA DE BACALLĂ€ I GAMBES.

200 gr. de bacallĂ  a punt de sal

1 culleradeta d’allioli

1 ou

Una cullerada de pa ratllat

Sal i pebre negre

4 gambes

Per la salsa de gambes

Els caps de les gambes

1 ceba

Una cullerada d’allioli

Una cullerada de farina

2 tomĂ quets

1 fulla de llorer

Fumet vermell

Mig gotet de vi blanc

Sal i pebre

 Oli d’oliva

Comencem per la salsa de gambes. Posem els caps de les gambes en una cassola, amb un raig d’oli, les coem, a foc fort, fins que treuen la substància. Abaixem el foc i hi afegim la ceba picolada i els tomàquets. Deixem que el conjunt es cogui, lentament, uns deu minuts. Ho ruixem amb un bon raig de vi blanc i deixem coure una estona més. Afegim la cullerada d’allioli i una cullerada de farina. Fem que el conjunt cogui una mica i ho mullem amb el fumet vermell. Esperem que agafi cos i ho passem pel xino, prement bé, fins que quedi una salsa amb textura densa. Salpebrem. Pelem i tallem la ceba a juliana. La coem, lentament, amb un raig d’oli d’oliva i una mica de sal. Quan hagi agafat un to dauradet, afegim la cullerada de sucre i esperem que tingui la textura de caramel de ceba. Traiem la pell del bacallà i el trinxem ben menut. Piquem les gambes i les afegim al bacallà. Barregem amb l’ou, la cullerada d’allioli i el pa ratllat. Fem formes d’hamburguesa i les passem per la planxa, a foc mig, un parell de minuts per cada costat. Les acabem de coure al forn. Les acompanyem amb la salsa de gambes.

CARPACCIO DE BACALLĂ€ FUMAT.

Una bossa de bacallĂ  fumat filetejat

Una ceba tendra

 anet picat

Fruita de la passiĂł

 Una llauna d’escopinyes

Oli d’oliva extra verge

Piques les cebes tendres. Obres la fruita de la passió i la buides amb una cullera. Disposes en un plat el bacallà fumat, a sobre la fruita de la passió, les escopinyes i acabes amb un rajolí d’oli d’oliva i l’anet picat

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a Amanides, Cuina tradicional, General, Mitjans, Personatges, Receptes | 2 comentaris »

Clementina, doctora en organitzaciĂł culinĂ ria

dijous, 14/07/2011

 Resum dels posts anteriors: La Clementina és una noia de 35 anys que ha volgut donar un tomb a la seva vida culinària. Fins a aquest moment quan arribava a casa mirava la nevera, i cuinava el què “bonament” podia, però els imprevistos feien que la majoria dels dies acabés menjant un entrepà davant la televisió. Un dia va decidir aplicar l’organització empresarial a l’entorn domèstic. Al principi li va costar una miqueta, però ara que s’hi ha habituat, tot és molt més fàcil, i als vespres, quan arriba a casa, fa en un moment plats tan saborosos com saltat de verdures i calamars; crema de carbassa amb formatge de cabra, patates guisades amb bacallà, roast-beef amb puré de poma, lluç amb patates i ceba o iogurt amb fruites vermelles i polsim de fruita seca.

La Clementina està molt satisfeta dels resultats, ha costat una miqueta, però ara ha agafat “soltura” a la cuina i tot li és molt més fàcil. Els dissabtes els destina a l’alimentació. Al matí va a comprar, com que sap què ha de comprar, no s’oblida mai de res, i gaudeix d’anar a mercat, passejar i viure els colors de les verdures, l’alegria de les peixateres i la saviesa dels carnissers. A la tarda, cuina, fa ràpidament (ha agafat el ritme) el fons de nevera, i ara, fins i tot, està ampliant el receptari.

Quan arriba al vespre a casa seva, en un moment fa un sopar dels de veritat. I com que ja té algunes receptes interioritzades, fins i tot, improvisa amb èxit.

Com que no ha oblidat que la seva cuina ha de ser com “una empresa portada a l’entorn domèstic”, ara, al final de la singladura, toca fer balanç i comprovar si hi ha beneficis. Valoren les entrades i les sortides i, certament, la balança és positiva, “el benefici és la salut: el plaer de menjar bé cada dia”

L’esforç ha valgut la pena.

MOS DE SARDINES

 

24 sardines mitjanes

El suc de mitja llimona

1 branca de farigola

Unes quantes orellanes

Oli d’oliva

Sal i pebre

Un pa de llavors

Per a la salsa:

Oli d’oliva

All

Codony

Retirem el cap de les sardines, les espines i les netegem. Les posem en una safata i les macerem amb el suc de llimona, oli d’oliva, farigola, sal i pebre. Les deixem macerar una mitja hora, com a mínim.

Preparem la salsa: rostim el codony al forn, durant mitja hora, a 200ºC. El deixem refredar i el triturem amb l’oli, l’all i un pessic de sal, fins obtenir un allioli suau.

Tallem les orellanes i les barregem amb els espinacs tendres, amanim amb oli i sal. Tallem el pa de llavors, l’untem amb allioli, posem un parell de lloms de sardines a sobre i acompanyem amb els espinacs i orellanes.

Etiquetes: , ,
Publicat a Amanides, General, Receptes | 5 comentaris »

Un de polèmic, dedicat als menjatofus radicals

dilluns, 2/05/2011

 Fa dies que no endego cap polèmica, jo que no era gens amant de les polèmiques, ara els he agafat el gustet. I fa massa dies que parlo de coses maques i coses bones, i se m’han inflat els narius.

Que tothom té opinions enceses, no hi ha cap dubte, que alguns les volen verbalitzar, és ben cert i que hi ha moltes maneres d’enfocar el tema polèmic en qüestió, queda palès en els mitjans de comunicació. Què vull dir amb tot això? Que si hom pensa d’una manera determinada d’un tema que pot ferir sensibilitats, i ho vol transmetre als seus hipotètics lectors,  pot fer-ho a la brava o a la meunière (que vol dir “suau”).

 

Com s’enfoquen les polèmiques “a la meunière”. Diferents hipòtesis:

1.- Segons els estudis duts a terme pel grup de recerca de la Universitat de Pamplonica del Pernil (o qualsevol altre entitat: conselleria, ajuntament, congregació religiosa, colla de sardanes o grup d’amics de la sardina) els menjatofus radicals reaccionen agressivament a les opinions contràries

2.- Com sempre diu la tieta de la meva cosina (el cunyat de la meva cunyada, o el veí de capçalera) els  menjatofus radicals reaccionen agressivament a les opinions contràries.

3.- Al segle XI, el filòsof Garnier de Escabetxi (buscar sempre un filòsof mort, que no ens pugui contradir i ben poc conegut, o directament inventat) va dictaminar que els menjatofus radicals reaccionen agressivament a les opinions contràries

4.- L’altre dia, vaig escoltar al carrer (vaig llegir a la porta d’un vàter, en una revista de barri o al blog d’un conegut escriptor – sempre sense concretar el nom del conegut escriptor, en deferència a la intimitat de la persona)  una frase que em va copsar, deia: els menjatofus radicals reaccionen agressivament a les opinions contràries

Aquestes són diferents formes “a la meunière” de dir el què hom vol dir, això sí, sense mullar-se. Com que ho diu un altre, estem salvats.

Per salvar el culet, però ja ficant-hi una mica de cullerada, diríem: jo tinc molts amics vegetarians, amb els que em porto molt bé, però considero que hi ha alguns vegetarians radicals (que algú anomena menjatofus) que reaccionen agressivament a les opinions contràries

A “la brava” seria: els menjatofus radicals reaccionen agressivament a les opinions contràries

I a la rebrava seria: els menjatofus són aquells que mengen tofu, a tort i a dret, contents i convençuts, tan convençuts que consideren que tenen la veritat de la vida en general, de tot, i que si els contradius, et llencen el tofu pel cap (o l’os de pernil, si el tenen a l’abast).

I un cop he dit el què m’ha donat la gana de dir, continuo.

Anem a pams: què és el tofu?  I no em mireu d’aquesta manera, volent dir “toooooooothom ho sap!”, perquè jo fa una dècada no n’havia sentit a parlar mai.

“A Occident, la soja estĂ  de moda. Cercles afins al vegetarianisme l’han encimbellat fins els nĂşvols i l’han col·locat en l’altar suprem de l’alimentaciĂł sana. Prescindir de la carn ja Ă©s possible, a condiciĂł de menjar cada dia uns quants preparats de soja dels moltĂ­ssims que ofereix el mercat: llet de soja, quallada de soja, galetes de soja, iogurt de soja, pa de soja, maionesa de soja…..Producte miraculĂłs o negoci miraculĂłs?”  La cuina natural, de Gemma Gorga i Antoni Lozano (ARA llibres)

Aquest llibre és la meva Bíblia de la cuina i l’alimentació natural, com en diuen ells, i vegetariana com en dic jo. És un llibre excels, impressionant, on tots els dubtes i inquietuds estan resoltes, amb saviesa, coneixement i amb passió racional (no aquell apassionament que apissona – com diuen els castellans – o sigui que esclafa a tots aquells que no pensen de la mateixa manera)

I la meva Bíblia de la sostenibilitat ambiental i social es diu Ferran Garcia, i és el portamveu de Veterinaris sense Fronteres, qui denuncien els estralls que la soja transgènica està causant al món, tant a nivell ecològic com a nivell social:

“L’any 2000, el Govern del Paraguai va engegar una intensa campanya a favor de la soja transgènica i del model de producció extensiva com a solució als problemes econòmics del país. Malgrat això, la pobresa ha augmentat i ara el 48% de la població és pobra. La soja transgènica creix 250.000 hectàrees cada any, al mateix temps que expulsa 90.000 famílies del camp.”

Es tracta “d’un model de producció extensiva de soja que genera fam i misèria, que deixa 19 milions d’hectàrees de terra en mans de 4.226 persones i que genera violència”. A la veïna Argentina, la realitat de la soja és molt similar. En total, el país acull 15 milions d’hectàrees amb monocultius industrials de soja que, a més, “només necessita dos agricultors per cada 500 hectàrees”.

“Abans produíem aliments i la població podia menjar però amb la soja ha caigut l’economia diversa regional, ha augmentat l’atur i s’han incrementat els nivells de deforestació fins a les 10.000 hectàrees per any”, diu Javiera Rulli, membre del Grup de Reflexió Rural d’Argentina. En aquest context, moltes famílies han decidit emigrar a la ciutat i enfrontar-se a la pobresa amb l’ajuda d’organitzacions assistencials que, paradoxalment, gran part de l’aliment que els proporcionen és soja.

Espanya, cinquè importador de soja del món

La majoria de tota aquesta soja és transgènica. Però el problema va més enllà i té a veure amb el model d’economia industrial que funciona avui dia en el món i que afecta tant al Nord com al Sud. “Si tanquéssim els ports espanyols a la soja segurament demà passat no tindríem carn, ni llet ni ous”, assegura Ferran García, portaveu de Veterinaris sense Fronteres.

Segons dades d’aquesta organització, Espanya és el cinquè país importador de soja del món. Cada any importa sis milions de tones, el 60% dels quals es concentren a Catalunya. Gairebé tota aquesta soja -el 92%- es destina a l’alimentació animal, el que significa que arriba al consumidor a través de productes com la carn, els ous i la llet. El mercat, a més, està concentrat en molt poques mans. “El nivell de monopoli en la producció, la transformació i l’exportació de la soja és molt elevat; a Espanya, per exemple, les empreses importadores són dues”, afegeix Ferran García, que alerta que la soja també “genera contaminació d’aigua i sòls” a Catalunya i la resta d’Espanya.

Judici a la soja

Malgrat les conseqüències negatives que l’exportació de soja té en països del Nord i el Sud, la imatge que la ciutadania té d’aquest producte és bona. Segons el director de Veterinaris sense Fronteres, Gustavo Duch, quan es pregunta a la gent per la soja molts l’associen a “components nutritius per a la llet, una alga de moda als restaurants japonesos, cereals per a iogurts ecològics o aliments rics en omega tres”.

“Totes aquestes respostes són incorrectes, però la publicitat i les grans empreses han aconseguit que la societat tingui una idea equivocada del que és la soja i una percepció de que es tracta d’alguna cosa bona per a la salut i el medi ambient. I aquesta és la gran mentida de la soja”, assegura Duch, que recorda que la producció d’aquest aliment també provoca “pobresa, fam, malalties, problemes de deforestació i fins i tot assassinats de persones”.

 “Es tracta de desbloquejar aquest motor d’importació que tenim, de deixar d’importar tanta soja, canviar el model de ramaderia intensiva i apostar per altres cultius”, apunta Ferran García, que recolza un model ramader agroecològic i autosuficient i un canvi en els hàbits de consum.

La solució, conclou el paraguaià Jorge Galeano, passa “per conscienciar els productors i, sobretot, els consumidors”.

Aquesta és la resposta que li vaig donar al “menjatofu” radical que em va titllar d’ignorant quan em menjava un llom de porc rostit.

I, un cop sé de què va, sempre amb el coneixement per endavant, he triat menjar una amanida excepcional, feta amb tofu. L’amanida ha estat boníssima, perquè el tofu – deixeu-m’ho dir, d’un insuls suprem – l’he marinat amb un escabetx de verdures.

 

 

DSC01486.JPG

 

AMANIDA DE TOFU ESCABETXAT

Un tofu

verdures: carbassĂł, pastanaga

dos grans d’all

Llorer, farigola

barreja d’enciams

oli, vinagre de Xerès, sal

Tallem  les verdures molt menudes i les barregem amb el tofu, tallat a daus. Amanim amb dues parts de vinagre de Xerès per tres parts d’oli i un pessic de sal.  És a dir, per entendre’ns, amb bastant vinagre, però encara mĂ©s oli, sal i pebre. Afegim el llorer, la farigola i els grans d’all i deixem macerar verdures i tofu 24 hores. Traiem el tofu i les verdures del macerat, barregem amb els enciams i acabem d’amanir amb oli extra verge.

Etiquetes: ,
Publicat a Amanides, Receptes | 23 comentaris »

“PARAULES D’AMOR”

dilluns, 25/04/2011

 

Doncs ja hem passat Sant Jordi, vĂ©s. EstĂ vem tan espantats. PlourĂ  i al bell mig de Setmana Santa….no hi haurĂ  ni una Ă nima a Barcelona. Als pobles d’estiueig, sĂ­, clar. Tot el què no es farĂ  a Barcelona es vendrĂ  a la Garriga, Llavaneres, PuigcerdĂ  i a Begur.

I va arribar l’enigmĂ tica data. I què va passar? Doncs que no va ploure, que els carrers de Barcelona estaven a petar (sobretot al centre) i que tothom portava una rosa i un llibre sota el braç: una gran satisfacciĂł, perquè nomĂ©s de pensar que a plaça Catalunya nomĂ©s hi hauria quatre guiris amb cara de sorpresa feia venir mal de ventre. GrĂ cies a DĂ©u (en aquest cas DĂ©u estava ben estabornit) o grĂ cies al cel i als astres…sobretot a l’astre Sol, les parelles van passejar agafades de la mĂ ….mentre es deien paraules d’amor…..PARAULES D’AMOR! Goita quina coincidència….Anava tan despistada, jo, en aquest post, tan despistada com el dia de Sant Jordi, que passeges sense saber gaire on vas, deixant-te portar…Jo tambĂ©, just ara, en aquest post em deixava portar per la sensaciĂł aquella de dia-laborable-que-no-es-treballa-nomĂ©s-faltaria, que vas flotant pel carrer perquè saps que tot plegat Ă©s una mena de regal. Doncs anava tan despistada i patapam, m’he topat amb allò que us volia explicar! VĂ©s per on. PARAULES D’AMOR. Us volia explicar que en VĂ­ctor Amela i la Roser Amills m’han convidat a formar part d’un projecte coral, un llibre en el que 101 persones mĂ©s o menys conegudes de Catalunya expressen la seva visiĂł sobre l’amor. Us el recomano perquè estĂ  molt i molt ben editat, perquè hi ha peces interessantĂ­ssimes i, què carai, us el recomano perquè m’han convidat a participar-hi i m’ha fet molta il·lusiĂł.

Us en faig un tastet. M’agradaria molt fer-vos-en mĂ©s, de tastets, però resulta que en el meu ordinador nomĂ©s tinc la meva intervenciĂł en el llibre….BĂ©, us deixo el tastet i vaig a passejar que tinc com mandra avui….i estic d’un despistat.

Petons, amor i paraules!

 

LES PAPIL·LES DE L’AMOR

 

Dona gust estar enamorat, a la panxa hi volen papallones. SĂ­, però….quin gust tĂ© l’amor?

Segons els científics, a la llengua s’hi troben delimitats només els quatre gustos bàsics. Però jo estic convençuda que amagades entre l’àcid, el dolç, el salat i l’amarg, s’hi troben les papil·les de l’amor, les que provoquen que els petons siguin tan deliciosos.

Cada amor ens sorprèn amb un gust diferent.

Hi ha amors salats. Són aquells amors que condicionen la resta d’amors, com fa la sal amb els ingredients – si en un plat no hi ha sal, es troba a faltar alguna cosa -, però no proporcionen plaer per si sols. Són amors simpàtics, eixerits i necessaris, però tingueu-ho en compte, com la sal, són sempre un complement.

Els amors Ă cids sĂłn, en canvi, al principi dolorosos: punxen, exciten i sacsegen. Ara bĂ©, un cop superats, deixen  l’ànima fresca i reconfortada. SĂłn fantĂ stics….si duren poc!

Tots volem un dolç amor. Però vigileu amb la mesura: massa sucre….embafa, i si en manca, queda amarg.

Un amor amarg sembla, a priori, poc agradable, i a ningú li ve de gust, però té les seves recompenses, encara que sigui en el terreny productiu i creatiu. No és el desamor i els disgustos la inspiració de les grans obres literàries?

Com deia Maurice Maeterlinck: “el dolor és l’aliment essencial de l’amor; qualsevol amor que no s’hagi nodrit d’una mica de dolor, mor”

I el picant? Plaer i dolor a parts iguals, com el sexe.

El picant és l’orgasme del gust.

 

1 amanida x 2 + 4 gustos = Amor

 

Dues arengades – salat

RĂşcula, radicio, fulla de mostassa -amarg

Una magrana – dolç

La pell d’una taronja – àcid

Un bitxo fresc- picant

Oli d’oliva

Vinagre de Mòdena – àcid

Sucre

Netegem les arengades i les cobrim amb llet – a l’estil Cleopatra – les deixem dos dies. Les traiem de la llet, les netegem, les separem en dos filets i les cobrim amb oli, les deixem dos dies més. Ja estaran a punt per menjar.

En una cassola posem 150 ml de vinagre de Mòdena amb 30 gr. De sucre, fem coure a foc lent fins que el vinagre tingui textura de xarop. Reservem.

Pelem la pell de la taronja, la tallem en juliana i la coem, lentament, coberta amb aigua i 20 gr. De sucre, uns deu minuts. La traiem del suc de cocció i l’assequem bé.

Tallem el bitxo fresc a lĂ mines.

Muntem el plat: fem una línia amb la reducció de vinagre de Mòdena, col·loquem l’arengada, a sobre la pell de la taronja i uns grans de magrana. Acompanyem amb les fulles amargues amanides. Acabem amb unes làmines de bitxo fresc.

En el mateix plat hi ha tots els gustos i tots els plaers.

DSC01128.JPG

Etiquetes: , , , , , , ,
Publicat a Amanides, General, llibres, Mitjans, Personatges, Receptes | 2 comentaris »

Amanides placebo

dilluns, 24/01/2011

Si hi ha una paraula que tranquil·litza consciències, aquesta és la paraula “amanida”. Sembla que si a un plat de 15.000 calories, el titulem com a “amanida” i hi afegim unes fulles d’enciam, en el procés de catalogació, ha perdut 10.000 calories. Cal especificar que la pèrdua de les calories és, simplement, psicològica, perquè està clar que el nom no fa la cosa. Són les amanides placebo. La paraula “amanida” al principi d’un plat conté un element tranquil·litzador per a les ments urbanes. Menjar amanida és un acte de constrenyiment, independentment del contingut del plat.

Ara comença la temporada ALTA de les amanides, no perquè els ingredients tinguin el seu millor moment, sinó perquè el mes de gener és el mes dels bons propòsits i les promeses de perdre els dos quilets dels torrons. En veurem menjar a totes hores, semblarem remugants. Som-hi a rosegar enciam! L’experiència m’ha demostrat que en la carta del restaurant una amanida és un as triomfador. Si em fa il·lusió que els meus clients tastin la magnífica cua de bou que guisem, haurem d’escriure la miraculosa paraula “amanida” al davant. “Amanida de cua de bou”, i com que segur que així no cola, s’ha d’afegir l’adjectiu “tèbia”. Llavors, arriba l’amanida (que és una cua de bou amb totes les lletres) i tothom content. Què bona l’amanida tèbia!

Hi ha un perfil concret i determinat que menja amanides. M’estalviarĂ© descripcions innecessĂ ries, perquè tots tenim un amic, sobretot amiga, menjador/a d’amanides. Quan van als restaurants demanen “una ensaladita” o “una amanideta”, sembla que al dir-ho en diminutiu ajudarĂ  a que sigui mĂ©s lleugera.

Però, què és una amanida?

Abans ho teníem clar, una amanida era una barreja o, millor dit, una superposició d’enciam, tomàquet, ceba, pastanaga, pebrot vermell i olives; el cuiner amb ínfules creatives gosava afegir una mica de tonyina, en oli, clar; o com a màxim, unes gemes d’espàrrecs blancs.

Era difĂ­cil desitjar una amanida, amb una proposta tan previsible.

Però ara, ara, la cosa ha canviat d’arrel, i definir una amanida és un tema complex. Si volem ser rigorosos, podríem delimitar que entenem per amanida un plat fred que conté, entre altres ingredients, algun tipus d’enciam.

Tot i que aquesta definiciĂł patina en cada una de les paraules.

Fred? Qui no ha menjat mai una amanida tèbia, habitual en els restaurants de moda?

Enciam? No heu menjat mai una amanida d’arròs o de patata, en la que l’única cosa verda són unes comptades tàperes?

I d’aquesta manera, decideixo que la millor definició d’una amanida és la llibertat. El cuiner treballa davant un llenç en blanc, el plat, on té l’oportunitat de deixar volar la imaginació i la creativitat. Els corsés  de les Niçarda, les Cèsar, les amanides clàssiques, de culte, han quedat ben lluny.

No hi ha normes, no hi ha lĂ­mits, tot Ă©s vĂ lid…..nomĂ©s hi ha una condiciĂł imprescindible que no ha de faltar en cap amanida que es vulgui denominar amanida: l’amaniment o la salsa o la vinagreta

No hi ha amanida sense vinagreta. Des d’una simple amanida verda a una sofisticada amanida de foie trufat – per citar-ne qualsevol – el fil conductor de la història és aquest ingredient, gairebé transparent, amb paper d’actor secundari, mig oblidat i que poques vegades ocupa espai en el receptari: la vinagreta callada i fidel que, fins i tot, no té nom propi.

La vinagreta permet menjar mil vegades la mateixa combinació d’ingredients de l’amanida, però donant-li a cada una un toc diferent, aconseguint que no caiguem en la monotonia. A més, a diferència de la resta d’ingredients que formen una amanida, la majoria de les salses d’amanir es conserven durant un període llarg de temps, de manera que podem alegrar, cada dia, una amanida amb una salsa diferent, combinar salses o fer un buffet de salses en una festa, deixant triar el què millor s’adapta al gust dels comensals.

Ara, això sí, tot i tenir els millors ingredients i les idees més brillants per a combinar-los, tota amanida requereix d’unes mans que l’elaborin, potser el que és més important. Segons un proverbi italià, una amanida necessita quatre persones diferents per a elaborar-la:  

  • Un savi per la sal
  • Un generĂłs per l’oli
  • Un Ă var pel vinagre
  • I un boig per barrejar-la

 

enciams, poma, arengada, maduixa, vinagre de mòdena

UNA AMANIDA POC VERDA

  • Barreja d’enciams
  • Dues arengades
  • Vuit maduixes
  • Dues pomes
  • oli d’oliva
  • vinagre de mòdena
  • una micatona de sal

Simplement pelem la poma (o ni tan sols la pelem, que la pell Ă©s ben bona, queda bonica i evita una mica l’oxidaciĂł), tallem les maduixes i les arengades (que haurem preparat tal i com explico en el post “no caguis arengades, que sĂłn salades”). Fem una vinagreta de les fĂ cils, amb tres quartes parts d’oli i una part de vinagre de Mòdena. Afegim una mica de sal, però molt poca, perquè les arengades sempre sĂłn fortes de sal. Hi queden molt bĂ© unes nous, tambĂ©.

 

Etiquetes: , , , , , ,
Publicat a Amanides, General, Receptes | 9 comentaris »

No caguis arengades, que sĂłn salades

dilluns, 13/12/2010

Quin mal va fer l’arengada per tenir tan poc predicament?

Volem estar prims, però a l’estil Judit Mascó, i en cap cas, volem estar secs com una arengada. Quan alguna cosa té poc valor i és barateta, diem que costa menys que una arengada. Maltractem al Tió perquè ens doni torrons i allunyi les arengades del nostre entorn festiu, les pobres estan relegades a l’univers del diari, de fet les repelem entre dos papers de diari, revinclades a la porta.

Fins i tot aquest gest tan bèstia d’embolicar-les entre paper de diari, posar-les a la porta i tancar, amb l’objectiu de treure’ls l’escata i la pell, fa angúnia. Però encara fa més angúnia l’abandonament, l’arraconament, l’oblit i, per sobre de tot, la indiferència, a vegades complementada per la ignorància d’aquest producte sublim. Un producte que va salvar de l’avorriment  les verdures aigualides de la postguerra dels nostres pares i avis, les patates bullides i les amanides repetitives. Un pessic d’arengada a la col o al tomàquet ajudava a apujar el gust del plat. L’arengada era barata i amb un trosset n’hi havia prou, de manera que amb una peça en menjaven tres dies.

Les arengades han quedat relegades a element decoratiu: les parades de pesca salada posen la roda d’arengada ben col·locada, juntament amb el peixopalo, un reguitzell de pebrots secs i alguna que altra xarxa de pesca. Tot molt decoratiu. Les rodes d’arengades s’omplen de pols perquè ara no sabem com es mengen, ni què fer-ne, i amb aquell gust tan potent, tampoc no acaben d’agradar i, encara més, per reblar el clau, la potència de sal amenaça la dieta, tal com van els índexs d’hipertensos al nostre país. Però, no passa res, li traiem la pols amb un plumero, i apa, a vendre morro de bacallà i cocotxes.

I mentrestant, el patrimoni culinari d’aquest país es va aprimant, aprimant, com un peixopalo.

No proposo que mengem arengades com abans, per alegrar el plat insuls, sinĂł treure-les a la taula com es mereixen, guapes, formoses i recuperades.

A Semproniana, a les arengades, els apliquem un tractament de bellesa. Entren a la nostra cuina com “una arengada” i surten a taula que semblen la ClĂ udia Schiffer amb els morros de l’Esther Cañadas. Vaja, que sembla que hĂ gim infiltrat botox a l’animal. Però que no es dispari l’alarma, tot Ă©s legal, ni anabolitzants ni dopatge, ni botox. El nostre tractament de bellesa “arengadapower” es basa en productes naturals….i legals.

El tractament Ă©s el segĂĽent:

-          Dos dies en immersió de banyera de llet. A l’estil Cleopatra

-          Massatge muscular, per relaxar el rigor mortis i peeling, aconseguint no deixar rastre d’escates ni pell.

-          Depilació en profunditat, de luxe, amb pinces. Hem detectat que l’arengada és tan delicada i exigent que les depilacions massives, tipus làser o elèctriques no poden amb les espines més fines.

-          Sobredosis d’hidratació, submergint l’arengada en una gran bassa d’oli d’oliva, fins el moment de sortir a lluir a taula.

El resultat està garantit 100%: una arengada feliç, rehidratada, relaxada i segura de sí mateixa, a punt per ballar un vals. L’arengada, però, ara no hi ha qui li pari els peus, i no es conforma a anar acompanyada de qualsevol, vol els seus amics de sempre, els que li donen confiança: tomàquet, nous, raïm i col. Amb aquests ballarins es veu capaç d’arribar a la fi del món o, si més no, a la taula 5. Nosaltres li hem presentat un pretendent, que sembla que li agrada, és el formatge Mascarpone, un elegant i expert ballarí.

Farcim mig filet d’arengada amb formatge Mascarpone, que hem barrejat prèviament amb una mica d’orenga, unes gotes de suc de llimona i un pessic de pebre blanc.

A la base del plat, posem un llit de tomĂ quet ratllat, unes nous, una mica de col escaldada i uns grans de raĂŻm sense llavors.

Els qui l’havien menjada, de petits, s’emocionen i lloen la innovació del Mascarpone. Els qui la tasten per primera vegada, s’hi enamoren. I els reticents, potser no accepten que els ha encantat, però no l’arraconen. Creieu-me, l’arengada triomfa a cada taula.

P1010002.JPG

l'arengada Schiffer amb formatge mascarpone, raĂŻm, tomĂ quet, nous i col

 

Etiquetes: , , , , , ,
Publicat a Amanides, Cuina tradicional, General, Receptes, Semproniana | 5 comentaris »

Nadal 2.0…..10

dimecres, 8/12/2010

Nadal és sinònim a família i ens agrada fer el mateix de sempre, volem ser fidels a la tradició. Si unim família amb tradició i ho traslladem al tema que sempre ens ocupa, això és, la cuina, el resultat és explosiu: molta gent a casa menjant plats “tradicionals”, de cocció eterna.

Moltes famílies actuals han optat per la compra dels plats de sempre en botigues especialitzades o anar a passar les festes assenyalades al restaurant. En una opció o en una altra, s’exigeix que el menú sigui el de sempre.

Ahir vaig gravar un programa especial per a VOTV (Vallès Oriental Televisió) oferint idees pels àpats de Nadal. He volgut fer un cop de Nadal i capgirar la tradició. No pretenc menjar gaspatxo per Nadal en comptes de sopa de galets, però si que proposo donar un tomb als plats de sempre, un nou aire, que els faci més moderns, més adequats als temps actuals: coccions més curtes, lleugeres, fàcils, divertides i originals.

P7270020.JPG

l'Albert, gravant els plats i, de fet, tot el programa especial de Nadal per a VOTV

En el meu menĂş de Nadal no hi falta de res:

  • Un aperitiu que doni “el pego”, sense haver de treballar gaire: terrina de foiegras amb escarola i vinagreta de mel i soja
  • Un plat tradicional actualitzat:  canelons de bolets i castanyes, beixamel de ceps i oli de tòfona.
  • Un producte de sempre, versiĂł lleugera: guatlles amb poma
  • Unes postres de restes: crema de torrĂł dins d’una neula, salsa de xocolata i taronja

 

P.D. Perdoneu-me les fotografies que sĂłn…..com sempre, un desastre.

TERRINA DE FETGE AMB ESCAROLA

Ens cal un fetge d’ànec de 500 gr. Aproximadament

Sal, pebre, sucre

Brandi

Desnervem el fetge d’ànec i el deixem en aigua freda durant una hora. L’assequem i l’assaonem amb una culleradeta de sal, un pessic generós de pebre, un pessic de sucre i 4 cullerades soperes de brandi. El reconstruïm i l’emboliquem amb plàstic film, com si fos un caramel. Lliguem   els extrems amb un nus sense aire en l’interior. Coem al microones, al 100%, 40 segons + 1 minut de repòs + 40 segons més. Deixem refredar i refrigerem un dia abans de menjar.

Netegem l’escarola i la tallem menuda, fem una vinagreta barrejant la mateixa proporció de mel i de soja. Amanim l’escarola. Tallem la terrina i posem una mica d’escarola amanida a sobre.

CRUIXENT DE GAMBES AMB FAVES I CARXOFES

Dues llesques de pa de motlle

6 gambes

2 carxofes

Un pot de faves tendres en conserva

Quatre grans d’all

Oli d’oliva

Pelem les gambes, els traiem l’intestí. Estirem un quadrat de plàstic film i a sobre capicuem dues gambes. Posem un altre quadrat de plàstic film a sobre i aixafem amb una fusta, fins aconseguir un carpaccio. Congelem.

Posem els caps i les pells de les gambes en una cassola, cobertes d’oli d’oliva, amb tres grans d’all pelats i tallats de qualsevol manera. Comencem a foc una mica potent i quan veiem que comença a coure, abaixem el foc al mínim, mínim i deixem que confiti. Comencem potent perquè els caps deixin anar el seu ju, però després volem que treguin tot el seu perfum.

Estirem un pa de motlle amb un corrĂł i el torrem al forn. Ha de quedar cruixent.

Traiem les fulles verdes de la carxofa i la tallem molt fina. La ruixem amb unes gotes de suc de llimona.

Posem la carxofa sobre el pa cruixent. A sobre, hi posem la làmina de gambes congelada, unes favetes en oli i un dàtil tallat primet. Finalment amanim amb l’oli de gambes i ho salem lleugerament.

CANELONS DE BOLETS I CASTANYES, BEIXAMEL DE CEPS I OLI DE TĂ’FONA

20 plaques de canelĂł

2 porros

50 gr. de pinyons

400 gr. de bolets carnosos

50 gr. de mantega

10 castanyes

50 ml d’Oporto

Sal i pebre

oli

Per la beixamel

4 ceps secs

50 gr. de mantega

50 gr. de farina

500 ml de llet

60 gr de formatge emmental

Sal

Nou moscada

Posem els ceps a hidratar en aigua tèbia.

Pelem i piquem la part blanca dels porros i els ofeguem, a foc lent, en una cassola amb una barreja de mantega i oli. Quan siguin tendres, afegim els bolets nets i tallats a trossos, sal i pebre.

Apugem el foc i saltem perquè els bolets perdin l’aigua. Afegim l’Oporto i les castanyes, pelades i picades. Deixem reduir. Salpebrem.

Preparem la beixamel. Saltem els ceps en una paella amb la mantega. Quan siguin cuits, afegim la farina. La torrem i hi vessem la llet, a poc a poc, a mesura que anem batent, per evitar que es formin grumolls fins que prengui la consistència desitjada – es millor que quedi lleugerament líquida –. Salem.

Bullim les plaques de canelĂł en abundant aigua amb sal, durant uns quinze minuts. Colem, refresquem i estirem les plaques de canelĂł sobre un drap net.

Les farcim amb els bolets i els emboliquem amb cura.

Quan els vulguem menjar, escalfem els canelons, tapats amb plàstic film, al microones, durant un minut. I escalfem la beixamel, també al microones. Servim el plat

En una safata que pugui anar al forn, posem una base de beixamel, els canelons ben arrenglerats i acabem amb més beixamel  i amb un rajolí d’oli de tòfona.

GUATLLES FARCIDES DE POMA. Un plat d’au que no atipa.

4 guatlles netes

2 pomes

1 porro

1 ceba

1 pastanaga

1 tomĂ quet

Dues fulles de llorer

3 grans d’all

1 rajolí d’Armagnac

Un raig de vi blanc

Una nou de mantega

Una culleradeta de cafè de farigola en pols

El suc d’una llimona

Sal i pebre

Oli d’oliva

En un recipient barregem una fulla de llorer, un all pelat i tallat, el suc d’una llimona, sal i pebre. Piquem fins que es faci una pasta. Introduïm aquesta barreja dins les guatlles, fregant l’interior perquè quedi ben embetumat.

Introduïm a l’interior de les guatlles, les pomes pelades i tallades a dauets, un rajolí d’Armagnac, una mica de farigola en pols i salpebrem.

Pelem i tallem la ceba, el tomàquet, els grans d’all pelats, una fulla de llorer, la pastanaga i el porro i ho posem en una safata de forn amb un raig d’oli. A sobre posem les guatlles farcides i les coem al forn preescalfat a 170ºC durant una hora. Hem de tenir la precaució d’anar mullant-les amb el seu propi ju.

Retirem les guatlles, posem una mica de farina sobre les verdures, mullem amb una mica de vi blanc i deixem coure uns cinc minuts més. Passem totes les verdures pel colador xinès, rectifiquem de sal, i afegim una nou de mantega amb la que emulsionarem la salsa.

Presentem les guatlles senceres amb la salsa.

CREMA DE TORRĂ“, NEULES, XOCOLATA I TARONJA

Un torrĂł de Xixona

Dos natilles o cremes catalanes

Una taronja

100 gr. De cobertura de xocolata

25 gr. De sucre

Un paquet de neules gruixudes, de forat gros

Ratllem la pell de la taronja i la coem amb sucre i aigua fins que quedi una salseta de taronja.

Pelem bé les taronges.

Triturem les natilles amb el torró de Xixona i ho posem dins d’una mànega pastissera.

Farcim les neules.

Fonem la xocolata, amb una mica d’aigua, fent una salsa de xocolata.

Servim les neules, amb la xocolata, acompanyada de la salsa de xocolata, uns grills de taronja i una mica de salsa de pell de taronja.

 

P7270015.JPG
això representa que és la coca de gambes, carxofes, faves i dàtils

                     P7270018.JPG

Etiquetes: , , , , , ,
Publicat a ada parellada, Amanides, Cuina tradicional, General, postres i pastisseria, Receptes | 7 comentaris »

Cosa pràctica. Sopars còmodes

diumenge, 24/10/2010

Em costa parlar de coses pràctiques, simplement perquè em temo que no ho sóc de pràctica. Sóc capaç d’aixecar-me trenta vegades de taula per portar d’un costat a l’altre tot el joc de cafè, i només al final, me n’adono que tant sols amb l’ajut d’una safata hauria estalviat 29 viatges.

He explicat moltíssimes vegades en aquest blog que aquest estiu hem estrenat casa. Una casa fantàstica, de poble, encantadora, molt pràctica!, però amb una cuina minúscula, i sense rentaplats! Tant contents com estàvem, d’estrenar casa vella, ens hem fet un tip de convidar gent a sopar.

I tant i com ens agrada la gastronomia, tant com vivim només per gaudir – sobretot a l’estiu – ara, amb la casa nova/vella, que no té rentaplats ni, per descomptat, cambrers, el què més ens ha preocupat aquest estiu  és la practicitat. Vull dir, que l’àpat sigui pràctic. De fet, estic convençuda de que no descobriré res a ningú, perquè tot plegat és més lògic que trencar els ous per fer una truita. Ara bé, s’ha de tenir en compte que es tracta de l’Ada Parellada, la poc pràctica i la poc lògica; la que sempre “empuja” quan en l’enganxina a l’alçada dels ulls de la porta de l’establiment posa ben clar “estirar”.

P1010003.JPG

tots a taula, a punt de menjar sense aixecar-nos....de taula

Premissa principal dels nostres àpats d’estiu:  NO AIXECAR-SE DE TAULA en tot l’àpat, o si més no, el mínim. Perquè a més de lluir-nos amb el sopar, volem també parlar amb els convidats. I de cambrera i cuinera ja en faig la resta de l’any. O sigui que, tot i que haig de cuinar i servir jo, no vull aixecar-me de taula. L’estratègia és buscar plats que no esclavitzin. Això és, primers plats freds i servits en safata. Segons plats que siguin guisats o rostits, també servits en safata; en la mateixa safata on han estat cuinats.

Premissa importantíssima en els nostres àpats d’estiu:  TENIR-HO TOT NET ABANS DE SOPAR

Sembla una bestiesa, però si no tens rentaplats, i tens una cuina minĂşscula, has de procurar tenir tots els estris que has fet servir per cuinar nets i endreçats, de manera que nomĂ©s haurĂ s de rentar, desprĂ©s de l’àpat: els plats, les copes, els coberts, les safates on has servit els primers plats i la cassola del segon plat…..i algun cendrer.

Premissa important, però no imprescindible: LA TAULA MOLT BEN PARADA. I en aquest aspecte no em refereixo a una taula luxosa, plena de flors i amb tovalles de fil, sinó una taula on no hi falti de res: que no ens hàgim d’aixecar constantment a buscar l’aigua, el pa, el vi, una cullera per prendre o un estalvi. Tot ha d’estar a taula. I, a la taula del costat, hi ha d’haver una safata per endur-nos-en els plats i estris bruts, però també els plats de postres, les culleres de postres, i el què calgui.

Darrera premissa (opcional) dels Ă pats d’estiu: demanar als convidats que aportin LES POSTRES. Si no goseu fer-ho,  compreu les postres a la pastisseria del barri, del poble o la pastisseria emblemĂ tica, es pot transformar en un tema de conversa, si aquesta va fluixa….

CATĂ€LEG DE PLATS PER NO AIXECAR-SE DE TAULA

Primer plat. FRIVOLITÉS, entreteniments, cosetes, ambigús (el nom no fa la cosa, però ajuda a trencar el gel)

  • TomĂ quets amanits: tomĂ quets carnosos, tallats prims, amanits generosament amb oli extraverge i un polsim de sal
  • Carpaccio de carbassĂł amb olivada: carbassĂł tallat molt fi, amb ratlles d’olivada, oli d’oliva, pinyons torrats i germinats d’alfals
  • EntrepĂ  de formatge de cabra i melmelada de tomĂ quet (o de pebrot verd): estirar el pa de motlle sense crosta fins aconseguir que sigui ben prim. Untar-hi melmelada de tomĂ quet i formatge de cabra. Enrotllar sobre si mateix i torrar al forn, en funciĂł de gratinar, nomĂ©s un parell de minuts per cada costat. Menjar immediatament.
  • Amanida de prĂ©ssec de calanda i endĂ­vies: tallar el prĂ©ssec pelat a dauets, les endĂ­vies a trossets, tomĂ quets secs i pipes salades. Barrejar bĂ©. Amanir amb oli d’oliva, vinagre de Mòdena i un pessic de sal. Al darrer moment, afegir uns crĂ©ixems.
  • Rotllets de mango i Chatka. Tallar el mango ben fi. Posar Chatka al mig del tall de mango i embolcallar. Fer una vinagreta amb melmelada de gerds, oli i vinagre de Xerès. Amanir.
  • Torrada de formatge d’untar, figues, pernil i orenga: barrejar orenga i pebre vermell amb formatge d’untar. Untar unes torrades, posar-hi una mica de pernil tallat menut, a sobre les figues i acabar amb flor de sal.

 

Segon plat. CASSOLA o ROSTIT

Botifarra amb gambes, roast-beef, pollastre guisat, suquet, galtes guisades, conill amb bolets. Les opcions sĂłn incomptables.

Us passo la meva recepta del suquet de corball i turbot

 

P1010001.JPG

el principi del suquet

 

P1010006.JPG

el suquet a punt de sortir

   

 

SUQUET DE CORBALL I TURBOT

4 talls combinats de turbot i corball (o el peix blanc que us convingui)

2 patates grosses

1 ceba grossa

2 alls

2 tomĂ quets madurs

Un culleradeta de pebre vermell

1 ramet de julivert picat

Una fulla de llorer

1 culleradeta de carn de nyora

Vi blanc per mullar el sofregit

1 l de fumet

sal i pebre

50 ml d’oli

per la picada:

una galeta

un grapadet d’ametlles

1 all

Una mica de vi blanc

Feu un fumet amb els caps i les espines del peix.

Salpebreu els trossos de peix. Enrossiu-lo en una cassola plana amb l’oli, a foc mig. Els enretireu i els reserveu.

Piqueu una ceba i els sofregiu, vint minuts (si cal hi poseu una mica d’aigua), a foc lent, a la mateixa cassola d’enrossir el peix, tapada. Afegiu el tomàquet ratllat i els alls picats, una fulla de llorer, el julivert picat, sal i una mica de sucre, abaixeu el foc i feu coure lentament fins que agafi un to marró, caramel.

Mulleu amb una mica de vi blanc i deixeu evaporar. poseu-hi una culleradeta de pebre vermell i una culleradeta de carn de nyora. Poseu-hi les patates pelades i esqueixades i doneu-ne un parell de voltes. Finalment vesseu-hi el brou de peix calent i feu coure, a foc lent, fins que les patates quedin toves. Feu, mentrestant, la picada, en un morter fins que quedi amb textura de pasta. Deixateu-la amb una mica de vi blanc

Deu minuts abans d’acabar la cocció hi poseu la picada. Al darrer moment, hi afegiu el peix, simplement perquè agafi temperatura.

Serviu immediatament.

Etiquetes: , , ,
Publicat a Amanides, General, Receptes | 8 comentaris »

El síndrome del blogaire. La dèria de les fotos

dimarts , 19/10/2010

D’ençà que intento omplir de continguts aquest blog, m’he tornat obsessiva. Plat que em passa pel davant, racó de món que em sorprèn, persona que em trobo, FLASHCLICK, li haig de fer una fotografia. Jo! Que els meus fills em demanen descripcions acurades de quan eren petits, perquè gairebé no tenen ni una foto! Porto una mini càmera a la bossa i quan veig alguna cosa susceptible de transformar-se en un temasso de blog, la mà se me’n va dins la bossa i comença a moure’s neguitosament. La majoria de les dones i, per ser políticament correctes, alguns homes també, exercitem el noble sentit del tacte regirant bosses (col·loquialment anomenats “bolsos”, que no confondrem amb les bosses de plàstic del  súper, per exemple, que per descomptat jo, que tinc consciència ecològica – tot i que a vegades cau una mica de paper a la brossa orgànica -sempre rebutjo quan la caixera me les ofereix). És ben curiós perquè a la bossa no hi fiquem el cap per buscar el què ens cal, sinó que deixem tota la responsabilitat de no errar entre un boli i un tàmpax a la nostra mà innocent.  

Quan la meva mà està ben convençuda de que ha enxampat la càmera, enredada entre l’agenda, el mòbil, les claus, els kleenex, les pintures, la llibreta de la Caixa, la carta certificada que aniré a buscar tot i que fa deu dies que ha passat el termini de recollida, la llista de la compra, el moneder, l’aparell de ràdio i les notes del meu fill; la trec de la bossa i fotografio a tort i a dret, FLASH, CLICK, FLASH, CLICK. Segons els experts, es tracta de la síndrome del blogaire, els símptomes del qual es resumeixen en trobar interessant fotografiar la vida, inclòs les absurditats més notòries (v.g, unes bambes Munich penjades d’un fil).  

El síndrome del blogaire no és massa molest, sempre i quan el blogaire tingui una càmera a prop, perquè sinó se li manifesta el síndrome d’abstinència del síndrome del blogaire i pot arribar a ser molt pesat. Un altre dels moments en què el blogaire de gastronomia es posa insuportable és quan t’has menjat allò que volia fotografiar.  

Sabreu distingir un autèntic exemplar de blogaire de gastronomia només ullant la seva càmera. Heu de trobar-hi signes manifestos d’haver fotografiat un plat, és a dir, a la càmera hi ha d’haver restes orgàniques i ha d’estar llardosa. En els casos extrems, la càmera fa una ferum barreja entre pollastre a l’ast, mousse de xocolata i vinagre de Mòdena.  

D’aquĂ­ pocs dies tindrĂ© l’honor d’assistir a una trobada de blogaires especialitzats en gastronomia (com jo!, tot i que el meu blog a vegades fuig d’estudi….de l’estudi de la gastronomia, vull dir). Ho veig a venir, menjarem tots amb una cĂ mera a la mĂ . Això vol dir que si en el sopar hi ha tall, no el podrem endrapar civilitzadament, perquè ens faltarĂ  una mĂ  pel ganivet. SerĂ  un Ă pat a la prehistòrica, amb la cuixa de pollastre agafada amb una mĂ  i l’altre flashclickflashclick. El menjar, pel blogaire de gastronomia, tĂ© la categoria de model de passarel·la.  

-          No hi fiquis cullerada, no ho queixalis, no ho toquis! Encara no he fet la foto! – Ă©s el crit de guerra del blogaire. Un crit de guerra molt mĂ©s civilitzat que el torturador “Lluuuuuuiiiiiiiiiiiiiiiisssssss” dels fotògrafs compulsius. EstĂ  clar que si un blogaire pretĂ©n que una pastanaga digui LluĂ­ssssss, no tindrà el sĂ­ndrome del blogaire sinó una patologia una mica mĂ©s severa, podrĂ­em dir que li caldria una visita a Sant Boi.    

D’ençà que sóc blogaire, la meva vida ha canviat: menjo més aviat fred i he perdut la vergonya. La foto va per davant de tot. Si en un restaurant on la gent menja tranquil·lament descobreixo una imatge que m’interessa, m’hi llanço com si m’hi anés la vida i, amb la càmera a la mà, amenaçant com  si d’una pistola es tractés, apunto al subjecte/objecte del meu interès i prego que em permetin fer la fotografia. El públic es sorprèn, però sovint, em deixen immortalitzar el plat, el producte o l’acció. Quan arribo a casa, friso per descarregar les fotografies i veure i reviure la situació. La decepció és sempre majúscula. Les meves fotografies ni tenen qualitat, ni s’entenen, ni són boniques, ni tenen ànima. Un desastre.  

I si creieu que exagero, ara mateix penjo unes fotografies del darrer sopar, amb la Laia i l’Anna, a LA CERERIA, a tocar de la Plaça Reial, a Barcelona. Com que vam menjar bé i ens ho vam passar millor, vaig fer moooooooltes fotografies. Aquí veieu uns innocents nois que mengen un entrepà (em va agradar la grandària i els colors de l’entrepà, i els nois es van deixar fotografiar gentilment, com qui li segueix la corrent a la boja de torn) i també un altre noi que s’endú el vi que no ha pogut acabar de beure. Però també els plats: una galette d’api, poma i formatge de cabra; una pizza feta amb kamut i una amanida mig menjada (teníem tanta gana que no vaig arribar a treure la càmera de la bossa a temps)  

P1010001.JPG

clients menjant bocates

   

 

   

P1010002.JPG

més clients, més bocates

P1010005.JPG

un client s'endĂş el vi

P1010007.JPG

amanida de rucula mig menjada

No defalleixo, però. A la segĂĽent ocasiĂł, tornarĂ© a palpar l’interior de la bossa amb neguit fins a trobar la preuada cĂ mera per fotografiar cada moment de l’àpat. Menys de les postres, tinc molt poques fotografies de postres. No Ă©s que no m’agradin, les postres, Ă©s que quan hi arribo, sovint ja he begut un parell de copes de vi, que relaxen el dit Ă­ndex i, tambĂ©, el cervell. Però no Ă©s nomĂ©s el vi que em fa oblidar la cĂ mera i la fal·lera blogaire, hi ha la conversa que, sovint, ha esdevingut tan interessant, a l’hora de les postres, que la xocolata, la crema, el melindro i la cĂ mera desapareixen al backstage….!

P1010010.JPG

l'Anna i la Laia, les amigues de la blogaire amb cĂ mera

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a ada parellada, Amanides, Blogs, General, Restaurant | 17 comentaris »

Mandonguilles saludables

dilluns, 26/07/2010

Em convida l’ajuntament de Castellar del Vallès a fer un taller de cuina saludable. M’adverteixen que el públic són exclusivament dones i que el què volen és un decàleg alimentari per aprimar-se, que amb tot això de l’operació biquini, estan molt preocupades i que la seva obsessió és tenir bon tipus i bona imatge.

Jo vaig amb l’artilleria preparada per llançar missatges de que la salut no és fer dieta permanentment, sinó canviar d’hàbits i menjar allò que el teu organisme necessita.

A meitat de la xerrada ja no sóc coherent, llanço missatges contradictoris. Els dic que no s’han d’obsessionar amb la dieta i tots els plats que preparo són baixos en calories. La veritat és que ens costa molt diferenciar entre el que és saludable i el que ens fa sentir lleugers. Els explico que hi ha multitud d’aliments molt saludables i molt calòrics, com la fruita seca i l’oli d’oliva extra verge. També els explico que no hi ha aliments saludables i altres que no ho són, sinó que el què és saludable és la dieta.

Recordo un cas, una persona que sempre, sempre, sempre, cada dia, cada dia, cada dia, menjava amanida verda sense amanir (ni oli ni sal) i lluç a la planxa. Estava prima, sens dubte, i, no sóc psicòloga, però intueixo que també estava trista i no estava gaire a gust amb l’entorn ni amb el seu cos. En definitiva, que vist com a àpat, una amanida i un lluç a la planxa és una bona combinació i és realment saludable, però que reiteradament, cada dia, sempre, és una dieta nefasta.

Els pregunto, sovint, als adolescents si Ă©s mĂ©s saludable una galleda de llenties guisades o una galleda de patates fregides. Sempre em contesten que Ă©s molt millor una galleda de llenties guisades. A vegades hi ha un alumne adolescent que apunta, tĂ­midament, que tot depèn de la quantitat. Cert, aquesta Ă©s la resposta correcte. Si menges una galleda de llenties, molt probablement, acabarĂ s a l’hospital…..o al vĂ ter.

Però….tot i això, tot i sabent-ho, tenim la tendència a confondre salut i quilos…..perquè la imatge de la salut Ă©s la d’una persona prima. Els explicava, entre altres coses, a les assistents al taller que el què Ă©s mĂ©s important Ă©s reeducar-nos i menjar de tot i poc, o com deia en Pla, “de res, massa”.

Per a il·lustrar aquesta màxima d’en Pla, sempre explico com i qui em va reeducar en qüestions alimentàries. A veure, per posar-nos en situació, sóc filla d’una fonda, això vol dir que a casa meva l’abundància era evident i la intenció gastronòmica era militant. A casa menjàvem bé i molt.

Em vaig casar amb fill de casa bona, burgesos benestants, que menjaven bo i poc….poquĂ­ssim (al meu parer) però suficient. Quan va nĂ©ixer el nostre primer fill, els meus sogres em van acollir a casa seva. Jo criava al nen, acabava de parir i tenia una gana de vaca i bou tots alhora. Era la que mĂ©s menjava de tota la famĂ­lia, però tot i això, m’aixecava de taula amb la mateixa gana que m’havia assegut.

Recordo una anècdota, unes mandonguilles. La meva sogra es va servir DUES mandonguilles, el meu sogre TRES, jo (tot i la vergonya) QUATRE (a casa meva, la mitjana era de deu mandonguilles, abans de repetir).

Els meus sogres acaben amb les mandonguilles del plat, jo tambĂ© (i encara estic morta de gana) i de cop, la meva sogra comenta: – Joan, no repetiries de mandonguilles? – en aquest moment veig la llum, penso que podrĂ© repetir, menjar una cinquena mandonguilla, potser una sisena……sense passar vergonya. El mĂłn em somriu, imagino un cel del que plouen mandonguilles i cauen al meu plat…..però…..tota la meva il·lusiĂł s’esvaeix, quan la meva sogra pregunta al sogre: – Joan, ens en partim una???? –

És clar, ells menjaven mandonguilles, guatlles, macarrons, patates fregides, llenties guisades, fetge d’ànec, peix al forn i tot el què volien, però…..tres grams de cada!!!! De res, massa.

Els explicava tot això a les assistents, entre moltes altres coses, i també els ensenyava a preparar plats saborosos, sense que ens desestabilitzessin massa la bàscula.

Aquests sĂłn els plats que vaig cuinar al taller.

Ara, sempre cal recordar i practicar que tres mandonguilles sĂłn un banquet i, si volem repetir, amb mitja ja fem!


Carpaccio de carbassó, tomàquet ratllat, escopinyes, sèsam torrat i germinats

Cal prioritzar el consum d’hortalisses crues perquè conserven totes les vitamines.

  • Un carbassĂł
  • Dos tomĂ quets madurs
  • Una llauna d’escopinyes, cloĂŻsses, navalles, al natural
  • Sèsam torrat
  • Una bossa de germinats d’alfals
  • Oli d’oliva
  • Sal
  1. Tallem el carbassĂł molt prim, en una mandolina, si Ă©s que en tenim, o amb ganivet.
  2. L’estenem sobre un plat i hi ratllem un tomàquet. Amanim el tomàquet amb una mica d’oli i sal. Posarem les cloïsses, sèsam torrat i els germinats.

Verat al vapor amb iogurt i curri

CuscĂşs de coliflor amb dauets de verdures, pinyons torrats, festucs

Hem de procurar menjar cinc racions de fruita o verdura al dia: entrants, acompanyaments, mitja tarda….hi hem de pensar sempre.

  • Un verat
  • Una poma
  • Un cogombre
  • Un iogurt
  • Curri
  • Una coliflor
  • Una pastanaga
  • Pinyons
  • Oli d’oliva
  • Sal
  • pebre
  1. Tallem les verdures molt menudes i les barregem amb la coliflor picada a la màquina 1,2,3. Torrem uns pinyons, al forn, o en una paella, amb una mica d’oli i sal. Barregem la coliflor amb les verdures i els pinyons. Amanim amb oli i sal.
  2. Fem un tsatsiki: tallem el cogombre i la poma, pelades i ben menudes. Ho barregem amb el iogurt, una mica de curri i sal.
  3. Fem un verat al vapor o a la planxa i acompanyem del tsatsiki.

Conill al minut amb bolets

La cuina ha de ser senzilla, rĂ pida i de coccions poc sofisticades. El conill Ă©s una carn molt interessant, poc greixosa i de poca quantitat.

  • Un conill tallat menut
  • Una llimona
  • Un grapat d’herbes
  • 4 grans d’alls
  • 300 gr. De barreja de bolets
  • Oli
  • Sal
  1. Netegem i tallem els bolets.
  2. Pelem els alls i els tallem de qualsevol manera.
  3. En una paella amb una mica d’oli, enrossim el conill salpebrat.
  4. Afegim els alls, un bon raig de suc de llimona i els bolets, sacsegem bé i abaixem una mica el foc, deixem que acabi de coure el conill i els bolets.

I a mĂ©s…….fer exercici i prendre una miqueta de vi (que Ă©s saludable, bo i ajuda a veure i viure la vida amb mĂ©s alegria)

EL CONILL AL MOMENT, AL MOMENT DE ANAR-SE COENT….

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a Amanides, Receptes, Tallers | 8 comentaris »

|1|2|3|