Arxiu de la categoria ‘ada parellada’

|1|2|3|4|5|6|7|8|9|

Entrevista a Montse Alcoverro per al Lecturas

dimecres, 1/02/2012

 

Actriu. Peus de porc

Seu a taula. No sóc gens frívola, em diu a títol de presentació. Però, li encanta el picant. Se li veu als ulls. És una dona apassionada.  No enyora tant la cuina de la mare com cuinar amb la mare.

Tria unes verdures saltades i una cloïssa farcida. No és de menjar gaire, que no treu que gaudeixi enormement de la cuina i de la taula.

  • Sóc omnívora. No hi ha res, res que no m’agradi. I sóc molt curiosa. Si viatjo a països exòtics ho tasto tot, des de cocodril a insectes fregits res no em fa angúnia. M’encanten els menuts: ronyons, llengua i la delícia dels cervells arrebossats que, a casa, només menjàvem de tant en tant. El meu plat fetitxe són els peus de porc. Els cuino del principi al final: els bullo, faig el sofregit, els guiso amb el suc de la cocció….

Quina feinada!

  • Precisament és el que m’agrada, estar-m’hi estona. La meva feina d’actriu requereix molt esforç intel·lectual, necessito compensar amb tasques manuals, i la cuina és la més relaxant i la més profitosa, de fet és la meva teràpia. Faig amics cuinant…els meus amics estan encantats amb la meva cuina terapèutica!

Si mai vols avançar feina, a mercat venen els peus de porc bullits!

  • Ja ho sé! Sóc addicta al mercat. Hi vaig des ben menuda, quan acompanyava la meva mare cada dissabte. Sempre comprava a les mateixes parades, era molt fidel. Tinc records fantàstics com quan la de les olives em regalava una paperina d’aquelles tan bones, les trencades….!

Olives com a regal per a una nena? No hauries preferit llaminadures?

  • No sóc gens llaminera i no tinc ni idea de fer pastissos, perquè precisen seguir una recepta i a mi això no m’agrada. La meva mare treballava de cuinera a una casa bona de Barcelona i mai no havia consultat un llibre de receptes. Jo intento fer els seus plats, que són els que més m’agraden, com els canelos

Voldràs dir els canelons…

  • No, no! Els canelos, així els vam batejar a casa en honor a la meva mare que es deia Eloina. Can-Elo. Els brodava. El darrer Nadal de la seva vida en va preparar molts. En vam poder congelar una bona quantitat. La mare va morir el mes de juny. Ens vam reunir els amics més íntims i vam fer-li un homenatge. Cada un de nosaltres vam menjar un canElo.

I els fas?

  • No hi ha manera que em surtin com a ella. La nostàlgia i les emocions fan barrera, són molt poderoses i distorsionen la memòria. De la mare enyoro la sopa de peix i, clar, les croquetes. Les formava amb dues culleres, però ara ja no trobo les culleres adequades…i no em queden gens bé. La meva mare sempre cantava quan cuinava.

I tu?

  • Jo també canto, i recito els textos de les obres de teatre i bec una copa de vi. És tot un ritual. Faig el vermut mentre cuino, i vaig combinant de beguda: un Porto fosc, el cava, el vi, el vermut sec, un gintònic amb una esquitxada de llimona….

Això deu ser quan cuines amb amics…

  • I quan cuino sola! Em celebro molt a mi mateixa, és una pràctica molt saludable, creu-me! A vegades em regalen uns autèntics ous d’ànec de pagès. Llavors els faig ben fregits, vaig a comprar el millor pa i els menjo sense coberts, només amb l’ajut del pa. Una delícia que s’ha de menjar a casa.

Amb el teu ritme de feina, pots dinar a casa?

  • Sóc actriu! No sé on seré demà, ni on dinaré avui! El meu rebost i la meva nevera estan preparats pel tipus de vida que duc. Tinc cultura de guerra: A la meva cuina hi ha un element que s’ha perdut a les cases modernes: el que a casa en dèiem “la alacenaâ€. No hi falta de res, i em neguiteja que no sigui plena: hi ha llegums, arròs, llaunes…una mica de tot. Quan sé que dinaré a casa, llavors compro el fresc, però sempre al dia.

Amb qui no compartiries mai el teu plat preferit?

  • Em fan patir els fonamentalismes, tots aquelles persones que defensen a ultrança postures tan radicals que et volen catequitzar a cada cullerada. Però….ben mirat, segur que acabaria compartint-hi el plat, perquè la cuina i, sobretot, la taula és el millor espai per escoltar-nos i acabar comprenent-nos.

Per concloure….digues un refrany que et caracteritzi

“Al pan, pan y al vino, vinoâ€

Sens dubte….


Etiquetes: , , ,
Publicat a ada parellada, General, Mitjans, Personatges, Semproniana | 2 comentaris »

Botifarra amb gambes. Recepta optimista D’Aleph

dimecres, 18/01/2012

D’Aleph és una consultoria de serveis per a les administracions públiques.

Es caracteritza per la seva constant innovació i creativitat.  Cada any fa una felicitació de Nadal molt especial. Aquest any m’hi han implicat. No cal dir que he estat molt feliç de poder-hi participar.

Com que saben el què ens espera aquest 2012, han pensat que una bona manera de començar l’any és cuinant amb els seus clients “Una recepta optimista”.

I aquí em teniu, cuinant unes botifarres amb gambes (o amb llagostins, en aquest cas), una recepta que he considerat optimista, en el sentit d’una recepta còmoda de menjar i molt festiva, que combina la senzillesa i la gustositat de les botifarres amb les gambes, luxoses i luxurioses. Una recepta que dona gust en stereo.

Aquí us deixo la felicitació que D’Aleph ha enviat als seus amics i clients.

 

Una recepta optimista

 

Una receta optimista

http://devel.daleph.com/nadal2011/ca/33917514

Com que sóc bastant patata amb això de la informàtica, l’he penjada en tants formats com he tingut accés. Ja em perdonareu…si se us repeteix…

Etiquetes: , , , ,
Publicat a ada parellada, Cuina tradicional, General, Mitjans, Receptes | 5 comentaris »

Bibiana Ballbé al Lecturas

dimecres, 18/01/2012

convido a la Bibiana a cuinar un pollastre amb carxofes i bolets

 

Tot i que hem quedat a les dues del migdia, la Bibiana arriba a les dotze; aprofita per fer una entrevista per al seu diari. Així és la vida de la Bibiana: farcida d’activitats, i de feina. Malgrat treballa tot el dia, no sembla cansada. El secret? Gaudeix de tot el què fa.

EL MENÚ DE LA BIBIANA

  • Sardina en escabetx
  • Llauna de salmó amb guacamole
  • Tonyina amb escalivada i romesco fumat
  • Suau de crema catalana
  • Infusió de gingebre

 

Ets de triar?

Trio bastant. I a la vida, més

Què enyores de quan eres  menuda?

El puré de patates. No n’he menjat mai més. A casa no me’l faré i quan vaig als restaurants, no el demanaré! Així, doncs hauria de caure malalta per anar a casa la mare i que me’l preparés. És un plat molt nostàlgic.

I perquè no te’l prepararàs?

Perquè no cuino. Faig molts pocs àpats a casa i quan hi sóc, no cuino. Tinc forn, però no l’he obert mai. Però sempre menjo bé: començo amb una copa de vi, un plat de formatges, una amanida complerta i divertida, i acabo sempre amb una infusió i mica de xocolata. Puc menjar ràpid i sola, però mai malament.

Què prioritzes salut, plaer o comoditat en la tria alimentària?

Què és saludable i que no ho és? Saludable és menjar de gust. Prioritzo el plaer, sempre i, per sobre de tot, la litúrgia de la taula. Compartir és experiència, aprendre, escoltar….és el que més m’interessa a la vida

Ets curiosa menjant?

Si, m’agrada tastar, però si m’agrada algun plat sóc capaç de menjar-lo obsessivament, cada dia, sense cansar-me’n. Em passa amb el carpaccio de vedella, amb molt formatge parmesà i pinyons. Conté els meus aliments fetitxes: la carn totalment crua, la fruita seca i el formatge. Viuria de formatge, jo.

Dines davant l’ordinador?

Mai. Puc dinar ràpid, però sempre entaulada i en companyia. És molt important per a mi, la taula, va més enllà del menjar. Per això he creat unes trobades al voltant d’una taula, de persones que es coneixen però que mai no han compartit l’espai ni el temps. Les he anomenat BRUNÇH, perquè són gent de tot arreu, però que tenen Catalunya com a lloc comú.

Fas el vermut?

M’encanta el vermut. A casa els pares l’hem fet tota la vida.  Sóc una fanàtica de les escopinyes. Ara bé, sobretot el què m’agrada és saber que tot encara ha de passar, que iniciem el ritual.

Amb qui no seuries mai a taula?

Jo seuria amb tothom. Potser no repetiria l’experiència, però d’entrada seuria amb tothom. La gent m’interessa.

Quin aliment no entraria mai a casa teva?

L’all, perquè és tan persistent que quan entra no vol marxar. Quan sopo no m’agrada recordar encara el què he dinat.

Què en penses de les dietes alternatives: vegetarians, macrobiòtics….

Penso que menjar és un plaer tal que quantes menys limitacions millor.

però al final mengem peix!

Què en penses del futur de la cuina catalana? Creus que els nens coneixen més el sushi que el fricandó?

El sushi és el reflex de la nostra generació. Ens agrada tastar una mica de tot, i ens avorrim d’allò que és llarg. Preferim tenir la possibilitat de tastar mini propostes i ens avorreix una proposta gran i densa

Etiquetes: , , ,
Publicat a ada parellada, General, Mitjans, Semproniana | 2 comentaris »

“L’últim soparâ€: un turbot al forn amb bledes i bolets

dilluns, 9/01/2012

La meva filla torna demà a Anglaterra. Avui hem fet el sopar de comiat, i m’ha demanat que cuini el seu peix preferit, el turbot.

Té delit de peix, perquè a Anglaterra, tot i ser una illa envoltada de mar (com totes les illes, de fet. En això els anglesos no són diferents), el peix va escàs. Si més no a la seva escola, on ella viu.

En definitiva, que el que volia menjar en el seu últim sopar a casa era un tros dels grossos de turbot, ple de “boletes!†com en diu ella. El què més li agrada del turbot són unes petites boles al final de les espines. I és cert que són molt bones, i molt llamineres.

L’he marcat, primer a la planxa, per torrar la pell i l’he acabat al forn, perquè és gros i necessita una cocció més llarga fins arribar al centre de l’espina. Per descomptat, no m’agrada el peix extremadament cuit, però tampoc no m’agrada el turbot cru, que no es pugui desenganxar la carn de l’espina.

Jo demano sempre que me’l tallin a talls. Queda molt bé presentat sencer a taula, però és un enrenou. De l’altra manera, m’és més còmode.

La paella ha de ser antiadherent, calenta. La pell del turbot pintada amb una mica d’oli. El turbot cuit un parell de minuts per cada costat. Llavors, el poso en una safata i l’acabo de coure al forn, a 190ºC, entre deu i dotze minuts, depenent del gruix de la peça. Si no voleu tant enrenou, és qüestió d’abaixar el foc i deixar que l’escalfor vagi coent l’interior del peix, a la mateixa paella. Una altra opció és fer tot el procés al forn. Llavors, jo començo a temperatura alta, 230ºC, durant tres minuts, i després abaixo la potència del forn a 190ºC, durant deu minuts. Ha de quedar torrat per fora i just cuit al centre.

Per acompanyar, he fet unes bledes saltades amb una punta d’all i uns bolets, i una olivada. La salsa, en aquest cas, és un contrapunt de sal i potència, però s’administra al gust de cada u. Un turbot salsat em fa pena, perquè perd protagonisme, entitat.

Mentre el menjàvem, he recordat un paràgraf del genial BRILLAT-SAVARIN, sobre el turbot, en el seu magnífica llibre “La fisiologia del gustâ€. A casa el tinc en castellà, era del meu avi! per això us l’he transcrit en aquesta llengua directament.

 

La discordia había intentado un día introducirse en el seno de una de las parejas más unidas de la capital. Era justamente un sábado, día de sabbat. Se trataba de un rodaballo. La escena era en el campo y este campo se llama Ville Crene.

Dicho pescado, que se hubiera creído destinado a un fin más glorioso, debía ser servido al dia siguiente en una reunión de buenas gentes, de la que yo formaba parte. Era fresco, rollizo, brillante, pero sus dimensiones excedían tanto de las de los recipientes de que podía disponerse,q ue no se sabía cómo hacer.

“Lo partiremos en dos”, decía el marido. “¡Osarías deshonrar así esta pobre criatura?”, decía la mujer. “Es necesario, querida; no se puede hacer de otro modo. Veamos, que traigan el cuchillo y en seguida todo habrá terminado”. “Esperemos todavía, siempre habrá tiempo. ¡Sabes que va a venir el primo?. Es un profesor y encontrará el medio de sacarnos del apuro”. “¡Un profesor?…. sacarnos del apuro….¡bah!”. Parece que quien así hablaba no tenía gran confiaza en el profesor, y sin embargo este profesor era yo. ¡Schwernot!. La dificultad iba, probablemente, a terminar a la manera de Alejandro, cuando llegué a paso de carga, la nariz al viento y con el apetito que siempre se tiene cuando se viaja, cuando son las siete de la tarde y cuando el olor de una buena comida saluda al olfato y solicita al gusto.

Al entrar intenté, vanamente, hacer los cumplimientos en uso; no me respondieron porque no me habían escuchado.

Pronto la cuestión que absorbía todas las atenciones me fué expuesta a dúo, después de lo cual las dos partes callaron: la prima mirándome con ojos que parecían decir: espero que venceremos la dificultad; el primo tenía, por el contrario, un aire burlón y ladino, como si estuviera seguro de que nada podría resolver, mientras apoyaba su mano derecha sobre el terrible cuchillo que le habían traido.

Estos diversos gestos desaparecieron para dar lugar a una viva curiosidad cuando con una voz grave de oráculo pronuncié estas palabras solemnes: “El rodaballo permanecerá entero hasta su presentación oficial”.

Estaba seguro de no comprometerme, porque yo propondría cocerlo al horno, pero como este procedimiento podría presentar algunas dificultades, no fuí más explícito y me dirigí, en silencio, hacia la cocina. Yo abría la procesión, los esposos servía de acólitos, la familia representaba a los fieles y la cocinera in fiocchi cerraba la marcha.

Las dos primeras piezas no se presentaron favorables a mi vista, pero llegados al lavadero, una caldera, aunque pequeña, bien ajustada en su hornalla, se ofreció a mis ojos. Me formulé la explicación y volviéndome hacia mi séquito exclamé, con esta fe que transporta las montañas: “Estad tranquilos; el rodaballo se cocerá entero, se cocerá al vapor y se va a cocer enseguida”.

Efectivament, aunque ya era hora de comer, puse inmediatamente en acción a todo el mundo. Mientras uno encendió el horno, yo preparé de una canasta de cincuenta botellas un enrejado del tamaño preciso del pescado gigante. Sobre este enrejado coloqué un lecho de bulbos y de yerbas sabrosas, sobre el cual se colocoó el rodaballo, después de haber sido lavado, secado y convenientemente salado. Sobre él extendí un segundo lecho de las mismas sustancias. Se colocó el enrejado sobre la caldera semillena de agua, se cubrió el conjunto con una pequeña tina, alrededor de la cual se reunió arena seca para impedir al vapor escaparse con demasiada facilidad. Pronto la caldera entró en ebullición y el vapor no tardó en llenar toda la capacidad de la tina. Transcurrida media hora se separó la tina y se retiró el enrejado con el rodaballo cocido, bien blanco, y con la más agradable apariencia.

Terminada la operación, corrimos a sentarnos a la mesa con el apetito aguzado por el retraso, por el trabajo y por el éxito.

Etiquetes: , , ,
Publicat a ada parellada, biografia, General | 3 comentaris »

Taula parada per a Sílvia Bel. Entrevista “extended version” per a la revista Lecturas

dimecres, 4/01/2012

Cada setmana, a la revista Lecturas, publico una entrevista amb un personatge conegut. Dinem o sopem plegats, i com en una conversa qualsevol, de taula, anem parlant de les seves preferències, els seus gustos, la seva quotidionitat, el seu posicionament davant el món que ens envolta….Una conversa que intento plasmar a les pàgines de la revista. Com que l’espai és limitat, aquí, al bloc, hi penjo l’extended version.

Que vagi de gust!

Sílvia Bel.

Actriu. Pa amb tomàquet.

La Sílvia arriba corrents a Semproniana. Porta uns texans i un jersei de llana. Còmoda. Riallera. Tenim gana. Mengem a gust. Ella és tal com raja. Natural.

T’he preparat uns platets, sense demanar-t’ho.

-          Fantàstic. No m’agrada gens triar a les cartes dels restaurants. Em fa mandra. A la vida tampoc no m’agrada. Triar és un privilegi dolorós, per la por a errar. I el pitjor és el dubte que roman martellejant al cervell, de si he pres la decisió correcta.

Porto una crema de garotes, un cruixent de formatge amb dàtils i un caneló de carn d’olla amb bolets. Tot és menut.

-          L’has encertat. No sóc de vida, jo. Sempre he estat prima, i de seguida m’atipo. M’aclaparen els plats grossos, m’envaeix un sentiment de responsabilitat, perquè em fa mal deixar menjar al plat. Per això gaudeixo als restaurants japonesos, per les racions petites.

Així, doncs t’agrada la cuina ètnica?

-          No massa. Només m’agraden quan hi convisc, mai fora del seu lloc d’origen. No m’interessa la cuina exportada.

Quin plat et fa feliç?

-          La cuina natural, senzilla. I els purés de verdures. Quan era petita vaig patir una hepatitis i em van alimentar amb puré de verdures. Sempre més els he menjat. M’encanten. Ara, si em vols fer feliç de debò, dona’m les postres de la tieta Cèlia. No sé si es podran tornar a repetir. Ella ho feia sempre amb la mateixa cullera de fusta i el mateix got. Hi posava un ou i sucre. I remenava, remenava sense cansar-se, al final hi afegia unes gotes de cafè. Mmmmhhh, ho enyoro molt, les postres i la tieta Cèlia. Era molt moderna, lliure, no es va voler casar mai. Vivíem a Molins de Rei, amb els avis. I al pis de sobre, la meva tieta. Ens cuidava molt.

Quina gentada! Us entaulàveu sovint?

-          Cada dia! Tots junts. El que més em va colpir de quan em vaig independitzar va ser enfrontar-me a l’hora de dinar en solitud. Sé viure sola, la solitud m’acompanya, però no sé menjar sola, és d’una tristesa absoluta. És una assignatura pendent, ho haig de superar. Per això admiro aquelles persones que són capaces de no compartir l’àpat, que saben estar soles en un restaurant, les observo i procuro aprendre’n.

Fas el vermut?

-          Ui si! Amb el meu pare el fèiem tots els diumenges. El clàssic: olives, xips, anxoves i Coca-cola. Som de menjar poc i sovint, a casa. Diuen que és molt saludable

Et preocupa la salut?

-          No m’hi obsessiono. Ara bé, sempre que m’és possible compro aliments ecològics, hi confio més perquè em garanteix un origen més saludable. Procuro allunyar-me dels radicalismes, però, perquè dificulten la vida. Ja sabem en quin món vivim i hem d’aprendre a capejar-lo. No podem caure en el parany de pensar que hi ha algú que ens vol agredir. És un patiment innecessari.

Què és el que no t’agradaria que et veiessin fer?

-          Sóc molt anàrquica i un pèl indisciplinada. Menjo d’aquí i d’allà i torno al primer plat. Puc menjar quatre grans d’arròs, una cullerada de flam i tornar a l’arròs, sense cap problema. No puc evitar-ho, em canso dels gustos sostinguts.

Què demanaries als Reis d’Orient?

-          Tenir un restaurant: envoltada de gent i bons plats.

Quin és el teu refrany de capçalera?

-          Per la candelera, ous a la carrera. Aquests refranys de temporada van molt bé per no oblidar quan s’han de menjar els aliments, encara que ara en puguem menjar tot l’any. Penso que si perdem les temporades perdem el sentit de les coses.

Perdre….estem perdent la nostra cuina?

-          Si. I perdent la cuina catalana perdem salut, cultura i identitat. Perdem una part important de nosaltres mateixos.

El teu plat incondicional?

-          El pa amb tomàquet. És un recurs, una solució i un immens plaer.

Etiquetes: , , ,
Publicat a ada parellada, General, Mitjans, Personatges, Semproniana | 4 comentaris »

Chicago mos a mos

diumenge, 1/01/2012

Hem passat part de les festes de Nadal a Chicago, amb la família. Chicago té la mida ideal per a un turista: hi ha prou material per omplir tota una setmana sense esgotar-s’hi ni en grandària ni en continguts.

Val la pena visitar aquesta ciutat, pels gratacels, impressionants; l’skyline definit i net; els museus, enfocats totalment a la família; els parcs, vius; les escultures, a destacar l’agosarada proposta de Jaume Plensa…I pel menjar? Home, a veure, potser no faria tot un viatge transatlàntic per menjar a Chicago, la veritat.  Però ja que hi som…doncs sí, hem espremut totes les possibilitats comestibles.

Aquest post té un objectiu totalment informatiu, per aplanar el camí a qui s’animi a venir-hi. L’escric en el temps que queda entre un sopar frugal i l’espera de les dotze campanades, per celebrar l’entrada a l’any 2012. Fa gràcia aquest tema de les campanades. Sembla ben bé com que si no prenem el raïm al moment just ens en passarà alguna de grossa i ara estic aquí, a Chicago, quan tot el meu món ja fa set hores que han engolit els 12 grans amb les anècdotes d’any rere any.

Som-hi, no m’hi entretinc més i us explico què i on he menjat cada mos a la ciutat dels arquitectes.

Estem allotjats a un apartament, el què ens permet la llibertat de triar si volem sortir a fer un àpat fora o preferim menjar a l’apartament. Ho hem anat combinant. Les compres del menjar les hem fet a FOX I OBEL, http://www.fox-obel.com/

una botiga situada molt a prop del Pier Navy, on tot està molt ben posat i fa goig comprar-hi. Feu-hi una visita.

El què més em va impressionar, fixa’t tu quina bestiesa, van ser la quantitat de farines diferents: d’arròs, de cigró, 00, de blat ecològic….Finalment, opto per pai chok, unes bledes xineses que no trobo normalment a Barcelona, i també uns bolets portobello. En faig un saltat, a la paella, amb pruna, mel i pebre. Prou bo. Per coure bé les pai chok s’han de separar les fulles de la tija que es talla menuda. A la paella es comença a saltar, a foc mig, les tiges, tapades perquè vagin traient la seva aigua. A meitat de cocció hi afegim els bolets tallats, sal i les fulles. Anem saltant fins que tot plegat perd tota l’aigua. Afegim, al final, una cullerada de mel i, després, la pruna tallada, que gairebé no s’ha de coure i un pessic de pebre. Servim immediatament

 

fantàstica cuina de l'apartament, a Chicago

Si dius Chicago, el primer que et ve al cap, en qüestions de menjar, és la pizza. I els tòpics són una realitat. A multitud de restaurants t’anuncien que fan “l’autèntica deep dish pizzaâ€, que és aquella pizza de massa tova i en la que el formatge està a sota la salsa de tomàquet, a l’inrevés de les que estem acostumats a menjar. Clar que la vam anar a menjar, com tots els turistes, a la que representa que és el restaurant que la va començar a elaborar: l’UNO, http://www.unos.com/,situat a la millor zona de la ciutat . Gent a carretades, tanta que vam haver d’esperar una hora. I nosaltres, allà, convençuts. El resultat? La cambrera era molt simpàtica.

Què fan els turistes quan fa més de tres dies que corren amunt i avall per una ciutat? Topen amb un restaurant autòcton (no autòcton de la ciutat, sinó de l’ètnia del turista) i no pot suportar-ho…cau en la temptació de dinar-hi. I aquí estem, al restaurant català de Chicago, al Mercat. http://www.mercatchicago.com/A la carta pots demanar un “Barri Gòticâ€, un “Barceloneta†o un “la Sarria†(que deu voler dir un Sarrià. Bé, tant és, encara fa més gràcia). Els noms dels barris amagaven entrepans, bons, sí, i molt ben presentats, però sense el sabor ni el concepte del nostre país. A la taula del costat hi trobem uns amics de Barcelona. Som per llogar-hi cadires….

entrepà LES RAMBLES

A Chicago hi ha el restaurant del qui consideren el millor xef dels Estats Units, Grant Achatz, http://www.alinea-restaurant.com.El seu restaurant es diu Alinea. Un altre dels restaurants de més nomenada és el MOTO, d’Homaru Canto http://www.motorestaurant.com/

Hi vam anar, tots quatre. Va estar prou bé, malgrat el vam trobar massa car. L’Homaru fa cuina molecular. Dels quinze plats del menú degustació destaquem:

El menú escrit en un paper de blat de moro....comestible

Pel gust “de la cua al capâ€: un recorregut pel porc.

de la cua al cap

Per l’originalitat: la imatge d’uns puros amb la seva cendra que amagaven tres cultures: un rotllet de xoriç, una mena de falafel i un rotllet de formatge.

I destaco com a plat per arraconar: una amanida escombraria (salad garbage), que volia ser les deixalles d’una pizza i, realment eren les deixalles d’una pizza….

garbage salad

Per descomptat no ha faltat el Mc Donald’s. Quan ets als Estats Units no saps ben bé com, però acabes aterrant a un Mc Donald’s. No ho volia explicar, però què carai, hi vaig anar! Doncs s’ha d’explicar! La qüestió és que és a Chicago on va començar la història d’aquest monstre de les hamburgueses. Ens vam informar a l’oficina de turisme i ens van explicar que concretament la primera hamburgueseria de la cadena està situada a Des Plaines, un poble a 30 quilometres de Chicago. Varem pujar al cotxe i en autèntica peregrinació, hi vam anar. La decepció va ser total. El què vam trobar va ser un Mc Donald’s més esquifit i humil que el de la cantonada de casa. No hi ha fotografies del crim. El què no us podeu perdre, però, és la visita al Mc Donald’s commemoratiu del naixement de la cadena, situat al bell mig de Chicago, a 600 N Clark St (entre Ohio St & Ontario St). És espectacular, tant l’edifici com les dimensions. L’anomenen Rock and Roll Mc Donald’s, i hi ha un museu dedicat a la Companyia.

Bé, guys, jo ja torno cap a casa. Ha valgut la pena el jet lag.

 

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a ada parellada, General, viatges | 3 comentaris »

Taula parada per Ariadna Oltra

divendres, 30/12/2011

La setmana passada vaig iniciar unes petites entrevistes al suplement TOTIMÉS de la revista LECTURAS. No cal dir que em fa una il·lusió immensa i que és un luxe immens poder dinar amb els entrevistats, persones de trajectòria professional molt diversa i enriquidora.

Com que sempre passa, en els mitjans l’espai és reduit, i de tot el què parlo amb els entrevistats, només se’n publica una petita mostra. Per això, aprofito el bloc per penjar-hi l’extended version, tant de text com de les fantàstiques fotografies que ens fa el Lluis Bou i la Núria Portas.

L’entrevista és personal, i intenta, emprant el menjar com a vehicle, endinsar-nos en l’univers personal del personatge: els seus records, els seus hàbits actuals, el seu posicionament. Intento allunyar-me de la vessant professional, per la que és més conegut, i procuro endinsar-me en la més personal, que inclou els gustos, els interessos i com brega amb el dia a dia.

D’aquesta manera, si mai heu de convidar a dinar a l’entrevistat, ja teniu el camí aplanat. Sabreu com fer-lo feliç a taula i què és allò que mai no heu de cuinar.

Espero que us interessi!

ARIADNA OLTRA.

Periodista. Pa amb tomàquet i lluç arrebossat.

L’Ariadna arriba a Semproniana encara amb el maquillatge de plató. Ve directe de TV3, dels Matins. Està cansada, però no es nota. Somriu neguitosa, té feina pendent i vol enllestir el dinar. Dues hores més tard, prenc un té amb una Ariadna múrria i vital. És molt jove.

Comencem el dinar amb un pa amb tomàquet amb lluç arrebossat. És un dels plats que enyora de quan era petita, em confessa

  • En menjàvem per sopar, tant acabat de fer com fred. Ens encantava. Els menús de casa eren variats, però peculiars, perquè el meu pare és un “tiquis-miquis†amb el menjar. Llavors, quan el meu germà i jo no volíem tastar algun plat ens escudàvem amb la frase “el pare tampoc no en menja!â€. La meva mare estava fregida! Però de grans, tant el meu germà com jo mengem de tot, gairebé ens agrada tot!

I, ara, quin aliment et torna boja?

  • Les carxofes. Ja m’agradaven de petita, fregides. Ara, les menjo de totes maneres: en crema, al forn, sempre acabant amb un glop d’aigua. I el formatge….el posaria a tot arreu! Un altre dels meus aliments fetitxe és la mel. Ja veus: amarg, salat i dolç. Tot i que m’agrada menjar de manera endreçada i crec que l’ordre és fonamental a la vida, penso que és molt saludable transgredir de tant en tant: puc menjar un iogurt amb muesli, al matí, i al cap d’unes hores, perquè sí, un croissant de xocolata!

Cuines?

  • M’agrada molt cuinar, tot i que ara, amb l’exigència del programa m’és més difícil. Sovint compro plats cuinats casolans, d’una botiga prop de casa, que tenen gairebé el mateix gust que si els cuinés jo. El cap de setmana, si puc, cuino. La meva recepta preferida és un llom farcit de formatge i cansalada. L’unto amb mostassa de Dijon i el cuino al forn tres quarts d’hora. L’endemà encara és més bo.

T’agrada convidar?

  • I tant. Però sense estressar-me. Sóc pragmàtica, a la feina, a la vida i a la cuina. Quan tinc convidats els preparo safates de formatge, embotits i pa amb tomàquet. Puc menjar pa amb tomàquet a tots els àpats del dia. És un gran invent.

El dinar, al nostre país, s’està aprimant. Cada vegada dinem més ràpid i menys estructurat. I tu? Dines d’esgarrapada, davant l’ordinador?

  • Dino asseguda a taula. Sóc endreçada i procuro organitzar el meu temps. És important trobar el moment de calma per dinar….però alguna vegada he portat l’ordinador a taula, ho confesso. I el mòbil…no m’agrada, però no ho puc evitar, no sé com sempre acaba sobre la taula.

 

Has fet mai una dieta?

  • Jo era nedadora de competició. Entrenava moltes hores al dia. Quan vaig deixar la natació, el metge em va recomanar fer una dieta dissociada, de les que no barregen nutrients, amb l’objectiu d’adaptar el meu organisme al nou ritme de vida, menys exigent físicament. Em va anar bé perquè vaig aprendre a menjar i, el més important, a escoltar el meu cos. La natació i la dieta em va fer ser molt disciplinada i  ordenada. També em va ensenyar que una norma fonamental de la disciplina és saltar-se les normes! De tant en tant no menjo tan bé com voldria, però en sóc conscient.

Quin és el teu àpat preferit?

  • Quan tinc temps, al cap de setmana, és fantàstic l’esmorzar. Sempre l’acabo amb alguna cosa dolça i un té. Mai no he begut cafè, però sóc una gran bevedora de té. Al matí em desperta, i al vespre, em relaxa. És màgic! Per descomptat, també m’agrada el gust. Em diverteix variar, n’he descobert un de te verd, xocolata i coco!

Ets intrèpida?

  • No gens! Si no ho veig clar, no ho tasto. No sóc gaire de cuines exòtiques i no menjo peix cru, tot i que he menjat sushi. Quan viatjo m’adapto, clar, però gaudeixo molt més amb la nostra cuina

La cuina de casa….de la iaia….

  • En el meu cas de les àvies i dels avis! Perquè tots quatre cuinen. L’àvia Roser broda els macarrons; l’àvia Pilar és una mestra amb els calamars farcits; la truita de patates de l’avi Alfons és imbatible; i l’avi Manel és un mestre de la paella.

Tots aquests plats nostrats s’estan perdent…

  • A la majoria de les cases ja no es cuinen els plats de la nostra cuina tradicional, massa feina. Hauríem de fer un esforç per preservar-los.

Penso que la manera per assegurar la continuïtat d’aquests plats és fer que els infants els cataloguin com plats “normalsâ€, habituals a la seva dieta.

  • Si, tens raó, però ara els infants són els que decideixen què es menja a casa. És molt possible que les escoles siguin qui realment estan educant en alimentació, fins i tot més que les famílies.

Per acabar el dinar i la conversa, mengem un delírium tremens de xocolata.

  • Sóc gairebé addicta a la xocolata! I combinada amb taronja és la meva perdició.

Un refrany que alimenta les teves converses….

  • Al pot petit hi ha la bona confitura, en el sentit que no s’ha d’associar mai gran amb bo.
Què va menjar l’Ariadna
  • Pa amb tomàquet i lluç arrebossat
  • Cassola de truita de patates amb fetge d’ànec
  • Bacallà amb carbassa
  • Delírium tremens de xocolata

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Etiquetes: , , ,
Publicat a ada parellada, General, Mitjans, Personatges, Semproniana | 2 comentaris »

La plaça bruta dels Àngels

dissabte, 24/12/2011

Fa molt temps que volia parlar-ne, perquè fa molt temps que passa. M’avorreix escriure’n, perquè ens hem avorrit de lluitar-hi. Fa mandra tornar a demanar l’atenció perquè ja ens hem acostumat a conviure-hi i sabem que les paraules, els manifestos i les súpliques tenen la mateixa utilitat que el pixum, el ferum del qual ens colpeix les narius a cada cantonada. Les paraules tenen la mateixa utilitat que el pixum: és alleugeridor però molesta i s’esborra a cop de mànega.

Les associacions de veïns, l’associació de comerciants, el gremi de restauració…hem fet tot el què civilitzadament i urbanitadament (paraula que vol ser un derivat de les normes mínimes d’urbanitat) se’ns ha permès: cartes al director, escrits a l’ajuntament, demandes al jutjat, crida a les institucions i administracions competents….Hem alçat les veus, però han quedat surant com les ones hertzianes…sense arribar a cap oïdor.

Com si es tractés d’una malaltia crònica, a la que t’hi adaptes, sí o sí, als moments de dolor i sospires d’alliberament quan el dolor descansa, a la Plaça del Raval hi viuen cronificadament una trentena de rodamóns. Són una trentena, només, però són més forts que tota la potència de la ciutat.

N’he parlat incitada per la columna de Vicent Partal a EL PUNT-AVUI del dia 22 de desembre. Diu el periodista Partal: “Fa temps que tenim un problema amb un grup de rodamons severament alcoholitzats que han decidit fer-se els amos de la zona. La veritat és que els veïns ens hem hagut d’acostumar a la seva presència. Per desgràcia ningú no sembla interessat a resoldre el seu cas i hi viuen des de fa mesos tirats pel carrer, amb tot el que això comportaâ€

Tot va començar fa un parell de dècades, a finals del segle passat…

Hi havia una vegada un barri d’una gran ciutat, situat a  tocar del centre turístic de la ciutat. Era un barri tancat, gelós de la seva vida, que bategava a un altre ritme que la resta de la ciutat. Un bon dia l’Ajuntament va detectar que el barri tenia el colesterol alt i que les píndoles ja no eren prou efectives. Així doncs, el va obrir pel mig, talment com una operació d’alt risc, i va decidir netejar bé les artèries, perquè hi circulés bé tant el trànsit com les bones i educades cèl·lules. Amb una bona neteja, els nutrients saludables hi arribarien sense traves. L’operació de neteja  i d’allunyament d’agents que complicaven les coses va costar uns bons calerons, molts, perquè es va haver de consultar a grans metges, grans sanadors de barris, fins i tot es va anar a buscar al millor sanador mundial: Richard Meier. Va fer una intervenció decisiva, un gran equipament en el nucli més complex, el MACBA, ben blanc, el color més net. La ciutat es va il·lusionar i tothom va anar a treure el nas al barri clar i lluminós i, fins i tot, el més agosarats s’hi van instal·lar. Jo també.

La cara oculta i la cara culta del barri han conviscut, aprenent de les diferències, en harmonia, a vegades, i amb conflictes, en d’altres, però sempre sense ferides trencadores. Potser mai no hauria estat una història amb final de perdius a taula i, encara menys, amb botifarres. Però sí que l’hauríem acabat amb una bona plàtera de cuscús,vedella halal i plàtan matxo.

Però no estem per taules ni per celebracions,  perquè la història encara no ha acabat, si més no, no ha acabat bé. Hi ha una malaltia que s’està cronificant, en forma de trenta persones que han fet de la blanca plaça dels Àngels, el seu pis. No és un pis amb comoditats, per descomptat: ara fa fred, hi ha goteres quan plou i no hi ha portes al lavabo. Però s’hi viu lliurement i en companyia, i sempre hi ha amb qui compartir el bric de vi.

Els veïns i els comerciants del barri ja ens hi hem anat acostumant, com diu Partal, als sense sostre i a la seva brutícia. I la nostra preocupació és només que ens deixin treballar i que no agredeixin als nostres clients.

Us estalvio les fotografies, aquesta vegada, no són agradables de veure.

us en penjo una plena d’optimisme i ganes de tirar endavant (com el burro rere una pastanaga….sempre pensant que en el proxim futur tot serà millor)

l'alegria que no falti!

 

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a ada parellada, pla dels àngels, Restaurant | 5 comentaris »

Una jornada colpidora sobre malbaratament alimentari, amb anècdota inclosa

diumenge, 11/12/2011

Les meves amigues, l’Agnès i la Marta, ocupades i preocupades en tot allò que tingui a veure amb l’alimentació social, el dret a l’alimentació em van animar a anar a una jornada organitzada per l’Agència de Residus de la Generalitat sobre el malbaratament alimentari. Vagi per endavant que si en parlo en el bloc és perquè vaig quedar colpida amb les ponències que s’hi van presentar.

http://www20.gencat.cat/portal/site/arc/menuitem.44d9c7aba66dc31e624a1d25b0c0e1a0/?vgnextoid=f03506a64868b210VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=f03506a64868b210VgnVCM2000009b0c1e0aR

En el link que us he adjuntat podeu llegir les ponències.

Les dades que van plasmar a les ponències fan feredat. Cada un de nosaltres llencem 35 kg l’any de menjar en bon estat. Una altra dada esfereïdora és que la major part del menjar llençat prové dels domicilis particulars. Jo estava convençuda que els que llençàvem menjar, per qüestions de seguretat alimentària i de logística, érem els restaurants. Anava a la jornada a que em renyessin, a sentir-me dir que els restaurants som els dolents de la pel·lícula. I vet-ho aquí que resulta que és a les cases particulars, on mai s’havia llençat ni el suc del rostit, on es llença a tort i a dret.

Segons els ponents, les causes del malbaratament alimentari domèstic és la manca d’habilitats culinàries i la dependència a la industria alimentària dels consumidors.

O sigui que resumint, que com que no sabem què fer amb la cuixa de pollastre que ens ha quedat a la nevera, no sabem com treure-li profit ni com donar-li la volta. I com que sabem que hem de menjar variat –un dia pollastre, l’altre hamburguesa i demà gall dindi – doncs ho llencem. Hem de recuperar la cuina de les àvies, la cuina de l’aprofitament, dels arrossos de miques….Però això requereix un reciclatge culinari. Un mirar enrere, i no deixar-nos enlluernar per les cuines lúdiques.

Una segona causa del malbaratament domèstic injustificat és la compra d’impuls a les grans superfícies. Comprem molt més del què ens cal. Tot i portar una llista ben delimitada, acabem comprant les ofertes 3×1 o altres propostes que inciten al consum i que, un cop a casa, al cap d’uns dies acaben a les escombraries.

I, finalment, la dependència a la industria alimentària, en el sentit que no confiem en els nostres sentits ni en la nostra experiència ni en la nostra raó, només confiem en la data de caducitat que indica el producte que, sovint, no és una data de caducitat sinó una data de consum preferent. Data de caducitat a la sal? Ho he vist. Allò que diu que està caducat potser no ho està, perquè és un aliment de llarga durada o a l’inrevès, un aliment pot fer-se malbé abans de la seva data de caducitat. En definitiva, obrim narius, obrim ulls i mirem bé què ens diu l’aliment, abans de llençar-lo.

Va haver-hi anècdota a la jornada, sí. Jo hi anava a escoltar, tan feliç i tranquil·la, a aprendre dels mestres. I quan a la segona part, després de la pausa-cafè vaig seure a la meva butaca, se m’acosten els organitzadors i em demanen si puc substituir al director de qualitat del Gremi de Restauració de Barcelona, que no s’ha presentat a la jornada. Què? Jo? Si no m’he preparat res! Si no he portat res! Però si em coneixeu, ja sabeu que aquestes coses em fan gràcia. I no els va costar gens convèncer-me, i en un tres i no res ja estava a l’escenari. Sort que a mitja presentació va aparèixer el sr. Torres del gremi de restauració, i entre els dos varem fer una bona explicació de com gestionem els residus al restaurant.

Jo no tinc nom, perquè no m'hi esperaven. Vull dir que vaig ser la "cover" del sr.Torres

 

com pot ser que surti moguda, si estava asseguda? El tema era seriós, però també hi ha temps per somriure...

El què jo vaig improvisar, tot i que reafirmo les meves paraules, és que els restaurants malbaratem per les següents qüestions:

  • Per qualitat dels aliments: no ens la podem jugar, no podem allargar la vida útil dels aliments sense mermar la qualitat. Un peix pot estar en bon estat, però ja no té aquella suavitat, aquella transparència de gustos.

 

  • Per seguretat alimentària i per hàbits logístics: No ens la podem jugar, tampoc, en seguretat alimentària. Per això, al restaurant buidem neveres dos cops la setmana, com a sistema.

 

  • Les restes: queden tres cuixetes de pollastre rostides del menú i ronden per la nevera. No sabem què fer-ne, i les veig a la brossa. Fa mal….però és així

 

  • I els clients tips o morts de gana: Va agradar la proposta. La veritat és que des que han desaparegut les safates a les taules (abans es servia en safata i el client prenia el què li convenia, la resta quedava sense tocar a la safata) i hem passat a l’emplatat, per una qüestió d’estilisme dels plats i per reduir el planter de sala, que si ja no han d’acabar els plats davant el client, poden anar més ràpid i no cal que siguin tan qualificats. Amb el canvi de manera de servir el plat, el cuiner és qui decideix quina gana té el client. Tant és la seva complexitat, les seves necessitats immediates o si és un fanàtic dels canelons. Nosaltres, a cuina, decidim de manera homogènia que en la ració hi van tres canelons. Si n’haguessis menjat més, en demanes una altra ració o et quedes amb gana; si avui tens un dia desganat, doncs, els deixes i santes pasqües. D’aquesta manera, l’encertem ben poc. I com que no estem acostumats a anar pel món amb el tàper per recollir el què als països anglosaxons en diuen el “doggy bagâ€, doncs acabem llençant el menjar que queda al plat. La meva proposta és oferir els plats amb TALLA: Jo, per exemple, sóc de menjar poquet, així amb la 36 de canelons, ja aniria servida. Però el meu marit li caldria una 42, sempre pensant en canelons. Què passa? Doncs que el restaurador diu, feta la llei, feta la trampa!: Talles diferents = preus diferents! Així si un client demana una 36, pagarà menys i s’acabarà tot el pa de la panera. I aquí rau el debat. Els plats haurien de costar el mateix, si demanes una 36 que una 42. A veure, els sastres no et cobren més per estar més gros i, en canvi, està clar que a la 42 hi posen més tela, oi? Ni a l’inrevès.

I, ara, surt el restaurador: Oh vés! Així tothom pensarà“tant per tant, sabates grossesâ€, i els clients demanaran talla 42 i s’ho repartiran, i jo m’arruïnaré. Si, noi. Aquest és el debat: serem conscients, algun dia, que el menjar té més valor del què costa? Sabrem mesurar la nostra capacitat i ser conscients que tothom ha de viure? Deixarem de llençar per negligència?

Etiquetes: , , ,
Publicat a ada parellada, General | 15 comentaris »

El magreb, la Yasmina i el pollastre

divendres, 18/11/2011

Arran un comentari que vaig rebre al bloc, fa dies que em ronda pel cap escriure aquest post. Que vagi per endavant que no és un post-justificació, sinó un post-aclariment.

El lector em comentava que li semblava vergonyós que a la secció “EL TALLER DE L’ADA†que faig cada dijous al programa Caçadors de Bolets de TV3, tractés com una “estrangera†a la Yasmina, una noia nascuda a Catalunya de pares magribins.

http://www.tv3.cat/pprogrames/cdb/cdbSeccio.jsp?seccio=tallerada

Està clar que la Yasmina és catalana, de naixement, de drets i de DNI (bé, és espanyola) però no d’arrels. A casa seva, sobretot la seva mare, intenten preservar el màxim de costums del seu país d’origen, per dues raons: la primera és perquè els agrada, és a dir, els agrada menjar d’aquesta manera, resar d’aquella i parlar de la de més enllà. La segona perquè és una reivindicació dels progenitors de no perdre els lligams amb els seus parents i de traslladar, als fills, el patrimoni cultural que van portar a la maleta.

D’aquesta manera, a casa la Yasmina, mengen les receptes ancestrals apreses per la seva mare,  de la seva àvia. I l’àvia les va aprendre de la besàvia. La besàvia de la rebesàvia fins a perdre el record de l’origen de la recepta. Acompanyen els àpats amb te, mengen tots del mateix tagine i no empren coberts. La manera com ho mengen és agafant un bocí de pa – que la mare pasta cada dia – i un tros de pollastre, o del plat que hagin cuinat.

amb la Yasmina i la seva mare

Cada setmana, a la secció, tractem un aliment o plat que nosaltres hem cregut prou significatiu i determinant en l’educació en alimentació dels infants.

Fins avui hem tractat els següents aliments:

  • Ous, per parlar de la proteïna essencial. Per engrescar a les famílies a menjar-ne, perquè són molt nutritius, molt accessibles, molt versàtils, molt bons i molt econòmics. Són un bon recurs per tenir a casa
  • Fruita. Per animar als nens a tenir-la present. Hem fet “filigranes†de fruita, perquè l’objectiu és que en mengin, encara que sigui fent dibuixos.
  • Pa. Perquè és l’aliment essencial. En mengem cada dia i, sovint, no sabem com es fa. I si no en mengem cada dia, n’hauriem de menjar!
  • Coca de recapte. Va ser l’excusa per anar a mercat i aprendre a comprar. També els vam explicar que era la nostra pizza, la pizza catalana, per fer-los comprendre, als infants i a les famílies, que la pizza és prou saludable (sempre menjada amb mesura) i que no transgredeixen els límits culturals.
  • I el polèmic pollastre català i magrebí.

En el capítol de les cultures, preteníem traslladar  a les famílies un missatge: que totes les cultures tenim trets en comú i algunes diferències. La manera de comprendre les diferències i acceptar-les amb naturalitat és conèixer-les. En el cas de la cuina, encara que ens sembli que els gustos i els productes són absolutament contraris, antagònics i diferents, resulta que no és així. De fet, els productes que mengem són molt semblants. Si més no, la gran massa de població: tots mengem blat, arròs, llegums, peix i pollastre. El què canvia no és el producte sinó la combinació, l’estructura del menú, les quantitats i, sobretot, LA CONDIMENTACIÓ.

El què ens distingeix són els aromes: les espècies. És com les paraules. Tots fem servir les mateixes lletres (amb excepcions, clar) però és com les posem i com les accentuem que fa que no les entenguem.

Doncs, tot el món menja pollastre, tot el món! Però depenent de les ESPÈCIES que hi posen, de l’aroma, sabrem que som a Mèxic o a Cambodja.

També és molt diferent com ho mengem.

En definitiva, un missatge senzill i inofensiu que només pretenia obrir els ulls dels infants del nostre país, intentant que comprenguin que som tots iguals i que un vestit no fa una persona. Intentant que tolerin, acceptin i gaudeixin de les petites diferències. I intentant encuriosir-los sobre la manera de menjar de cultures llunyanes que viuen ben a prop.

 

POLLASTRE DE LA YASMINA

Un pollastre tallat a quarts

Una cullerada de smen (la mantega que fan servir)

Una cullerada de cúrcuma

Una culleradeta de Ras-el-Hanout (una barreja d’espècies específicament magrebina)

Una culleradeta de comí en gra

Uns brins de safrà

Una culleradeta de gingebre fresc ratllat

Quatre grans d’all

Una ceba grossa

Un ram de coriandre fresc

Una branca de canyella

Una culleradeta de sal

Un got d’aigua o brou de verdures

una llimona encurtida (són unes llimones conservades amb sal, excepcionals)

 

Posem la tagine a foc lent i hi posem les espècies, la sal i l’smen. Quan s’hagi fos l’smen, afegim el pollastre i les cebes a juliana. Immediatament després hi posem coriandre fresc, l’all talladet i una branca de canyella. Acabem amb l’aigua.

Tapem la tagine i deixem coure, lentament, durant 40 minuts.

Al final de la cocció, afegim uns trossos de llimona encurtida

Mengem acompanyat de pa, elaborat amb farina de sèmola.

 

 

 

 

 

Etiquetes: , , , , , ,
Publicat a ada parellada, Cuina tradicional, General, Mitjans, nens, Receptes, viatges | 6 comentaris »

|1|2|3|4|5|6|7|8|9|