Arxiu de la categoria ‘ada parellada’

Cuinant en anglès

dissabte, 21/03/2015

Ja em coneixeu: jo m’apunto a un bombardeig! I aquest dimecres -com explicava al meu grup de “davantaleres”  del WhatsApp , més que res per fer-les dentetes i que vegin que malgrat no parar de treballar, m’ho passo be i tinc una vida força “excitant”!- vaig quedar per cuinar amb 25 executius anglesos!

Un grup d'executius contempla eufòric  la seva "creació"!

Un grup d’executius contempla eufòric la seva “creació”.

Avui, dia mundial de la felicitat, em ve de gust compartir amb vosaltres una nova forma de relació que s’estableix al voltant de la gastronomia i que pot aconseguir, per exemple,  que un nodrit grup d’executius d’una empresa internacional, d’estatge a Barcelona, es converteixin en una entremaliada colla de nens petits amb davantal i s’ho passin d’allò més be i siguin feliços  fent de cuiners per un dia.

 

IMG_7936

La fórmula? Molt fàcil: per contes de portar-los a sopar a un restaurant com cada vespre per ser servits i gaudir-hi de manera passiva, convidar-los a  preparar-se el seu propi sopar d’empresa desprès d’una jornada intensa de reunions i balanços! I això és precisament el que va passar dimecres a Sitges, on vaig comprovar, una vegada més, que aquesta mena de tallers són ma de sant per foragitar l’estrès i reactivar les relacions entre companys de feina. Moltes gràcies a l’Escola d’Hosteleria de Sitges http://iessitges.xtec.cat/. Sense la seva inestimable ajuda i complicitat, el taller hauria estat molt més difícil de tirar endavant.

La copeta que no falti!

La copeta que no falti!

I és que res uneix més a aquell executiu sorrut que sempre  amenaça amb informes impossibles a la resta de l’equip que haver de lligar plegats  una salsa o amassar un sablée de parmesà. Un cap de departament sempre és més accessible si se li taquen les mans de farina i se li fan fer mandonguilles com si no hi hagués un demà! I el gerent de comptes nostàlgic i esmaperdut esdevé  el rei de les relacions públiques quan ha de buscar-se la vida per escaldar les fulles de julivert per fer-ne un oli verd i posar-lo dins un “biberó” amb el que un implacable  i fred agent borsari exercitarà les seves dots artístiques  decorant el plat de l’aperitiu!

IMG_7933

I per fer possible tot això, l ’equip de cuiners i monitors  del Semproniana  (no en tenen més remei!) s’embarquen amb mi en tota mena de tallers, xerrades i activitats diverses  fetes  a mida del client, posant a la pràctica dia a dia tot un ventall d’activitats gastronòmiques ’“a la carta”. No endebades  tenim un centenar de tallers organitzats a l’espatlla! I no és per tirar-me floretes (o si, perquè avui comença la primavera!), però hi tenim la mà trencada en  això d’organitzar i dinamitzar  trobades d’aquestes característiques per tal que tothom s’hi senti a gust i recordi l’esdeveniment amb un somriure als llavis.

El què s'ha de fer per a animar a  la parròquia!

El que s’ha de fer per animar  la parròquia!

IMG_7932

Mandonguilles per un “tub”!

I "le voilà", un bon plat de mandonguilles amb sèpia per exportar al món els nostres plats de mar i muntanya!

I “le voilà”, un bon plat de mandonguilles amb sèpia per exportar al món els nostres plats de mar i muntanya.

IMG_7930

I com aquest taller s’ha fet en anglès, he decidit penjar les receptes en aquest idioma per tal que, mentre les cuineu o simplement les llegiu, aprofiteu per practicar l’anglès, que mai destorba!

IMG_7929

Bon profit, i que acabeu de passar de gust aquest dia tan especial: diada internacional de la felicitat, inici de la primavera i jornada d’eclipsi de sol!

 

SABLÉ WITH BLACK OLIVE’S PURÉE AND TOMATO

 IMG_7921

50 g flour

50 g parmiggiano cheese

40 g butter

Salt and pepper

Provence herbs

 

For black olive’s purée

200 g black olives

100 ml olive oil

 

For tomatoes topping

20 tomatoes cherry

Olive oil

Thyme

A pinch of sugar

 

Put the tomatoes on a oven tray, spread olive oil, thyme and a pinch of sugar and salt. Let cook one hour at 120ºC

Mix all the ingredients of the sable.  Stretch the mass with a roller, cut and oven 10 minutes.

Spray the black olives with oil

Finish putting black olive’s purée on the sable and a tomato

Potser es van entusiasmar un gra massa amb el biberó d'oli de julivert!

Potser es van entusiasmar un gra massa amb el biberó d’oli de julivert!

 

SALMON TARTAR WITH AVOCADO AND COTTAGE CHEESE SAUCE

Un guarnit una mica destraler però, la majoria, era el primer cop que es posaven al darrera dels fogons!

Un guarnit una mica destraler però, la majoria, era el primer cop que es posaven al darrera dels fogons.

 

500 g salmon

50 ml soya sauce

1 chili

20 g fresh ginger

Olive oil

Xantan gum

1 avocado

Mòdena vinegar

Mix lettuces

Nachos

  

Make the marinade: Mix the soya sauce with fresh ginger, fresh chili and olive oil.

Cut the salmon and soak in marinade.

Cut the avocado in small squares.

After a while, strain the salmon and recup the sauce. Give texture with xantan ghum.

Mix salmon with sauce and avocado.

Put in a metallic circle

Make the cottage cheese. Just emulsify cottage cheese with milk and oregano.

On the dish, put a line of cottage cheese crème and over the salmon tartar.

Make a vinaigrette with oil and vinegar. Dress the lettuces and finish with nachos


IMG_7926

 

 MANGO MOUSSE AND YOGHOURT, CAKE AND CRISPY ORANGE BISCUIT

250 g yoghourt

200 g double cream

75 g sugar

2 gelatin leaves

1 mango

40 g Pistachio fruit

30 g almonds

130 g sugar

 

For the cake

1 yoghourt

3 eggs

150 ml sunflower oil

200 g sugar

250 g flour

10 g baking powder

Vanilla powder

 

Mix all the ingredients for the cake, and bake in the oven, at 180ºC, during 25 minutes

Mix sugar, almonds and pistachio and cook softly until sugar takes a Brown color. Let it cold on a marble table. Cut in small pieces.

Melt the gelatin leaves with a bit of double cream, in microwave.

Whisk yoghourt with sugar. Add the gelatin leaves.  Mount the double cream. Mix double cream with yoghourt.

Cut mango in small squares.

Cut the cake.

In the vase of a glass, put the cake squares, the mango square and the yoghourt. Finish with the crispy pistachio.

 

 

Tachán!

Tatxáaaaaaaaaaan!

Enjoy!

Una llaminadura made in Semproniana  per als donants de sang del dia del pare

divendres, 20/03/2015

IMG_7916

Ja fa uns anys que una sèrie de cuiners de casa nostra, com ara Ferran Adrià, Carles Gaig, Fermí Puig o una servidora, ens hem implicat de manera desinteressada en les diferents campanyes  que ha endegat el Banc de Sang i Teixits  Vall d’Hebron –Clínic, en iniciatives com  ‘Tinc sang de sibarita’“Tinc sang de sibarita’ , que ja vaig recollir en aquest bloc quan va arrencar,  i que tenen com a finalitat destacar el valor de l’altruisme de la donació de sang a Catalunya.

IMG_7898

En aquesta ocasió se’m va encarregar un mini refrigeri dolç per a una petita campanya de donació de sang prevista per Sant Josep, dia del pare. Havien de ser 100 unitats i vaig pensar que una llaminadura feta amb mimo i que ens recordés a la infància -la etapa de la vida en la que som més solidaris amb la gent que pateix- podia ser una bona manera d’agrair als donants aquest acte de generositat  (perquè: hi ha alguna cosa més despresa que donar la pròpia sang pels altres?). I així és com van sorgir aquestes galetes que vèieu a les fotografies.

IMG_7895

I com es tracta justament d’això, d’agrair un gest tan esplèndid  com necessari (perquè, no ens en oblidem, salva vides i millora la qualitat de la de molts malats!), vaig decidir que les galetes havien de mostrar-ho de manera força gràfica i evident.

IMG_7911

I com ja sé que als que em seguiu aquí al blog us agrada molt que hi pengi les receptes: aquí la teniu!

 

IMG_7897

LA RECEPTA DE LES GALETES “GRÀCIES”

150 g de mantega

300 g de farina

100 g de sucre

1 ou

1 polsim de sal

1 pessic de vainilla en pols

Amb les mans freguem la mantega i la farina fins aconseguir una textura sorrenca. Afegim el sucre, la sal i la vainilla. Barregem bé. Finalment, posem l’ou batut i pastem fins que sigui una massa homogènia i llisa.

Estirem amb un corró entre dos fulls de paper de forn. Han de quedar amb un gruix de mig centímetre. Tallem amb un tallapastes i enfornem deu minuts, a 200ºC.

Un cop fredes, adherim una làmina de fondant.

El fondant l’estirem amb un corró, ben fi. Per enganxar-lo, el mullem lleugerament amb els dits.

En aquest cas, el fondant l’he tallat amb un estri específic que venen a les botigues de gadgets de cuina, i que permet escriure-hi missatges. Nosaltres hi hem escrit “gràcies” perquè estem molt agraïts a les persones que han donat sang en la campanya.

El Patacutxi ha sortit a la tele!

dilluns, 16/03/2015

Un equip dels informatius de cap de setmana de Tele5, ens ha visitat aquest dissabte per fer un reportatge del nostre ja emblemàtic taller de cuina infantil.

Els dissabtes -els assidus del Semproniana ja ho sabeu!- és el dia del Patacutxi, un taller de cuina, amb dinar inclòs,  per a infants d’entre 4 i 10 anys que fem de 2 quarts d’1 a 2 quarts de 4 del migdia des de fa ja 3 lustres. Més avall os explico de què va aquest singular taller de cuina per a la canalla, que, ara per ara, és únic al món i que va sorgir de la meva experiència com a mare i com a comensal quan els meus fills eren molt menuts i anàvem a dinar de restaurant.

PATACUTXI 6

Però la noticia és què, aquest dissabte, els de l’informatiu del migdia de tele 5 ens han vingut a enregistrar per un reportatge per emetre l’endemà (diumenge 15 de març) sobre el taller. Si us sembla, veieu el mini reportatge que ens van fer i seguim parlant desprès….

http://www.telecinco.es/informativos/Ultima-moda-Talleres-cocina-ninos_2_1955655102.html

Ep! Que quedi clar que no és que se m’hagi encomanat aquesta febre, moda o bogeria foodie, (digueu-li com vulgueu) d’aquests últims temps que ha desembocat en el triomf de concursos gastronòmics com ara Masterchef (especialment exitós en la seva edició junior) i que ha fet que els tallers de cuina infantil proliferin com a bolets a tot arreu! La veritat és que no hi tinc res en contra, més aviat al contrari, perquè han ajudat a posar de moda un món, el de la gastronomia i l’alimentació, que em fascina. Però el Patacutxi és fruit, com us deia unes línies més amunt, de la experiència personal, en veure que els dinars en família al restaurant no eren, precisament, una bassa d’oli. De fet, la experiència acabava quan “un cop havien escampat prou menjar per terra, cridat algunes consignes infantils i corregut tres vegades pel menjador, parlant amb els veïns de taula;  demanàvem capcots el compte i marxàvem a corre-cuita, demanant disculpes reiteradament als clients i als cambrers” i ens plantejàvem si havia estat una bona idea sortir a dinar fora en família…. Com ja vaig explicar en una ocasió a les planes del diari “Ara”  “… la manera d’entendre l’oci difereix entre les generacions. Els adults gaudim de la passivitat, seient i menjant. Els infants gaudeixen de l’activitat, amb el moviment i, el menjar potser sí que els agrada, però allargar-ho durant més d’una hora els és una tortura. Per això vaig pensar que seria una idea fer una activitat lúdica i familiar al Semproniana. Una activitat simultània: mentre els adults acompanyants dinen tranquil•lament, els infants gaudeixen d’aprendre a fer plats salats i postres i, després, dinen amb nosaltres, l’equip de monitors cuiners. És tracta d’una bona oportunitat perquè descobreixin aliments, s’animin a tastar nous gustos, comprenguin el procés culinari, el comparteixin amb altres nens i, el més important, s’ho passin bé en un restaurant. Són 2 hores complertes que culminen quan els infants porten a la família el que han cuinat. La cara de felicitat de nens i adults, incloent-hi les dels altres clients del restaurant i els cambrers, és l’èxit del taller. ”

PATACUTXI 2 BIS

Doncs bé, he de dir que des d’aleshores, -15 ó 16 anys enrere, com passa el temps!- aquest taller ha anat sempre com un tro, i s’ha convertit en una de les senyes d’identitat de la casa. És per això que sempre s’agraeix que vinguin els mitjans per fer de notaris d’una creació de la que n’estic molt satisfeta i que cada dia és diferent perquè, tot i que la quitxalla té uns trets similars a tota arreu, està composada d’individus únics que sempre aporten la seva singularitat, el seu enginy i uns comentaris i cabòries que hi ha per llogar-hi cadires! Si les parets de la sala on es fa el Patacutxi parlessin!

PATACUTXI 5

Cuina i dones es citen a l’Hospitalet

dilluns, 16/03/2015

Aquest dijous 12 de març, i en el marc dels actes del dia de la dona treballadora, vaig ser convidada a fer una xerrada, amb elaboració de receptes inclosa, al Centre de Formació d’Hostaleria de l’Hospitalet.

Xerrada "Cuina i dones"

Xerrada “Cuina i dones”

El públic estava composat majoritàriament per alumnes molt joves, alguns dels quals no portaven ni 2 mesos al centre, raó per la qual em va sorprendre i afalagar l’interès que van mostrar, tant pel parlament, com pels plats que hi vaig presentar: un Caneló de remolatxa i brandada de bacallà, amb germinats i salsa de taronja; un test amb Terra de cuscús i verdures de l’hort i unes postres a base de raviolis de pastanaga farcits de crema de formatge damunt un pa de pessic amarat d’almívar de menta i guarnit amb llesques de mandarina confitada.

Una de les coses que vaig voler deixar ben clara és que la hostaleria no és una feina com les altres que et permet seguir amb la teva vida fora d’hores “d’oficina”, sinó que és gairebé com tancar-se en un convent de clausura on no hi tenen cabuda ni fills, ni família, motiu pel qual a moltes dones se’ls fa tan difícil dedicar-se a aquesta professió. Crec que això s’ha de tenir clar de bon començament per no portar-se un agre desencís: si no hi ha una veritable vocació i una disposició a la renuncia, és millor no endinsar-se en aquest sacerdoci on la sotana és transforma en davantal i els parroquians s’asseuen a taula per contes d’agenollar-se al confessionari (això si: desprès d’unes bones menges i alguna que altra copa de vi, se’ls si afluixa igual la llengua!).

Aquí em teniu en plena acció i amb la parròquia embadalida!

Aquí em teniu en plena acció i amb la parròquia embadalida!

Desprès d’una breu introducció biogràfica, on els vaig explicar com vaig aterrar als fogons professionals, els vaig fer avinents les meves creences sobre alguns altres motius que poden haver influenciat la dona a trigar tant en incorporar-se a la cuina professional, especialment a la cuina d’autor, ja que requereix unes dots de lideratge molt marcades i la capacitat de bregar amb uns equips majoritàriament masculins que no hi estan molt avesats a ser manats per una dona. En aquest punt m’hi vaig voler estendre una mica per tal que els quedés clar que la cuina no és l’únic factor, ni el més fonamental d’un restaurant, sinó que ho és la gestió. Perquè? Doncs perquè per molt deliciosos i bonics que siguin els nostres plats, sinó hi ha una bona planificació al darrera que ens permeti tenir tot allò que ens és menester per a realitzar-los i poder fer-ho en el temps previst (així com comunicar-ho eficientment als nostres clients i fer-ho en un espai confortable, net i bonic, etc.) tot se’n va en orris! I justament en aquest camp, el de la gestió del restaurant, les dones hi tenen una sensibilitat especial així com un gran sentit de l’aprofitament de recursos: crec fermament que el malbaratament és més masculí que femení, i que les dones estalviem més a l’hora de comprar que no pas els nostres companys d’espècie!

També els vaig voler explicar altres possibles factors, com que les cuines dels restaurants d’avui no tenen res a veure amb les d’anys enrere on es requeria una força física considerable per moure els estris gegantins i pesants que eren necessaris per desenvolupar-s’hi… Us imagineu el que era moure una cassola d’escudella d’aquelles antigues? Això per no parlar de les mastodòntiques batedores industrials!

Però a més a més d’una qüestió de bíceps, també s’han de tenir en compte altres motius que hi poden haver tingut una importància considerable, com ara el fet que la dona moltes vegades s’ha sentit reclosa a la cuina de casa, gairebé obligada a convertir aquest espai en el seu únic domini i, un cop alliberades d’aquesta creu ancestral, els hi ha costat una mica trobar-li la gràcia a fer d’això una professió que les tornés a tancar a l’espai del que encara moltes estan intentant fugir!

I així, parlant de dones i restaurants, vaig anar fent bullir l’olla, fins que vaig mirar el rellotge i me’n vaig adonar que ja era hora de començar a desparar taula i marxar cap a casa!!!

Per a la meva satisfacció, al final de la ponència els vaig deixar degustar els plats i no van deixar-hi ni una engruna! És clar que gairebé era l’hora de dinar, però a aquestes edats els paladars són molt sincers!

Un hort efímer i l’abadessa del s.XII Hildegarda de Bingen, protagonitzen la 6ª edició de la “FESTA DEL DAVANTAL”

dissabte, 14/03/2015

Muriel Casals, Magda Oranich, Núria Ribó, Anna Tarrés, Lloll Bertran, Pepa Plana, Carol López, Dolo Beltran o Elena Gadel, són només alguns dels noms de les participants d’aquesta trobada gastronòmica anual. Aquest dilluns dia 9 hem celebrat la 6ª edició d’aquest atropament que, des de l’any 2010, organitzo al restaurant Semproniana amb l’excusa de la commemoració del dia de la dona treballadora i sota el lema “Tornem-nos a penjar el davantal!”. La  proposta consisteix a reunir un nodrit grup de dones amb pes específic a casa nostra -de les que remouen les cireres o portent la paella pel mànec, per fer servir 2 símils gastronòmics-, per cuinar plegades el sopar i fer un gest que cada vegada és menys habitual entre nosaltres, com és el d’entrar a la cuina de casa per preparar alguna cosa de menjar. I és què, per assolir el  reconeixement social i professional, les dones hem hagut de lluitar molt i, sovint, els fogons domèstic se n’han ressentit
MUNTATGE-1

És per això que el Semproniana es transforma un cop l’any en un animat gineceu, un espai on s’hi practica una mena de ritual d’exorcisme en el qual les assistents fan l’exercici de perdre la por a entrar a la cuina, foragitant aquell esglai que a algunes els fa aquesta estança de la casa per temor que la porta es tanqui a la seva esquena i les obliguin a rentar els plats i a tornar a establir allà els seus dominis tot lligant-les la cama a la pota de la taula! Bromes a part, la trobada és una ocasió perfecte per intercanviar experiències vitals, adreces electròniques, xafarderies, projectes, anhels, establir futures col·laboracions  professionals si s’escau i, sobre tot,  gaudir d’un àpat deliciós en bona companyia en un marc que vol ser tan acollidor com entranyable. Si la passada edició el leitmotive va ser el porc i la cuina de matança, aquesta ha estat l’hort, i no només com a concepte metafòric per remetre’ns a les qualitats i versatilitat dels vegetals a la cuina, sinó amb una presència real i protagònica: un gran hort va aparèixer com per art de màgia al bell mig del menjador del restaurant! HORT-1

 

IMG-20150311-WA0000 (2) IMG-20150311-WA0024

Collir les verdures que hi contenia, rentar-les, tallar-les i convertir-les en plats deliciosos i originals, com ara la “Terra de cuscús i verdures de l’hort“ (un plat que es pot trobar a la nova carta del restaurant)  va ser un dels reptes que vaig plantejar a les meves convidades que, com demostren les fotografies que hi adjunto a aquest document, van gaudir d’allò més de la proposta, tant,  que fins i tot van convertir l’espai en una mena de sorral improvisat on algunes s’hi van acabar rebolcant com a nenes petites!

IMG-20150310-WA0040 IMG-20150310-WA0018 LLOLL BERTRAN A L`HORT-1 IMG-20150311-WA0026 IMG-20150311-WA0027 IMG-20150311-WA0012

Regressions a la infància a part, la jornada va començar amb el ja tradicional parlament, que sempre faig apujada a una cadira, encoratjant les assistents a deixar el complexes i  les convencions socials al vestíbul i passar-s’ho d’allò més bé, sempre i quan, això si, es rentin les mans abans de començar el taller de cuina i no els falti una bona copa de vi entre els dits. Dit això, la concurrència es va dividir en 4 grups (aperitiu, 1er plat, segon i postres)  i vaig donar el tret de sortida a l’animada elaboració dels plats.

IMG-20150310-WA0027 IMG-20150310-WA0036 IMG-20150310-WA0038 IMG-20150310-WA0033 IMG-20150310-WA0034   CAROL LOPEZ AMB FONS DE BAR IMG-20150311-WA0018 IMG-20150311-WA0011 IMG-20150311-WA0009 IMG-20150311-WA0010 CARROT CAKE EN TEST

EL MENÚ

-Llagostins amb kataifi i salsa pesto

- Terra de cuscús i verdures de l’hort

- pollastre coco-curri

-Carrot cake en test

Un dels moments àlgids de la jornada va ser la actuació de la investigadora i filòsofa Georgina Rabassó, que va presentar una humanista i feminista avant la lettre (tan avant la lettre que va viure al segle XII!!!): la Hildegarda de Bingen, abadessa, escriptora, pensadora, teòloga, exegeta, predicadora, dona de ciència, biògrafa, poeta i compositora. A més a més, també va descobrir a la perplexa audiència una recepta per apaivagar la luxúria femenina d’aquesta visionaria feta a base d’escarola. I com a cirera de tan erudita exposició, va interpretar magníficament una de les seves cançons -no us ho perdeu!- en llatí i cadència gregoriana. El text “L’escarola silvestre” contingut a l’obra “Physica” de la prolífica autora de la baixa edat mitjana, va ser llegit amb passió i devoció per l’actriu (i incommensurable speaker de l’espectacle de burlesque Taboo, de la Sala Apolo) Itziar Castro, que va comptar amb l’entusiasme incondicional de la concurrència.

GEORGINA-HILDEGARDA IMG-20150310-WA0010

El banquet va transcórrer entre corredisses de taula en taula de les assistents i amb la xerinola i animació de cada any. Ara només falten 365 dies per tornar a gaudir d’una festa tan estimulant com esperada!

GEORGINA, ANNA, EVA, ITZIAR IMG-20150310-WA0042

Les assistents:

  1. Rocío Martínez Sempere (política i economista)
  2. Itziar Castro (actriu)
  3. Magda Oranich (advocada i política)
  4. Eva Piquer (escriptora i periodista cultural)
  5. Eva Moreno (sexòloga i creadora del tuppersex)
  6. Carme Canet (periodista i actriu)
  7. Teresa Alsina (empresària)
  8. Anna Arqué (portaveu de l’ICEC, International Comission of European Citizens)
  9. Cristina Badia (psicòloga)
  10. Núria Ribó (periodista)
  11. Anna Tarrés (entrenadora de natació sincronitzada)
  12. Inés Bordas (pintora)
  13. Mónica Artigas (periodista)
  14. Pepa Plana (pallassa)
  15. Mar Galtés (periodista especialitzada en economia)
  16. Silvia Soler (escriptora i periodista)
  17. Mercedes Basso (ex directora de Caixa Fòrum i actual directora de la Fundación Arte y Mecenazgo)
  18. Anna Bertran (actriu)
  19. Lloll Bertran (actriu)
  20. Carol López (dramaturga)
  21. Begoña Garcia (periodista i escriptora)
  22. Muriel Casals (presidenta d’Òmnium Cultural)
  23. Dolo Beltran (actriu, cantant, vocalista del grup Pastora, lletrista)
  24. Txell Bonet (periodista)
  25. Natza Farré (periodista)
  26. Montse Baldomà (periodista)
  27. Carme Fenoll (directora General de Biblioteques de Catalunya)
  28. Salomé de Cambra (artista plàstica)
  29. Gemma Salvador (nutricionista)
  30. Ada Castells (periodista i escriptora)
  31. Mireia Aixalà (actriu)
  32. Cristina Brondo (actriu)
  33. Júlia Bertrán (periodista)
  34. Anna Sahun (actriu)
  35. Núria Casas (periodista)
  36. Gemma Recoder (responsable de SunMusic i directora de Canet Rock)
  37. Laura Duran (periodista i directora artística de Canet Rock)
  38. Marina Portabella (voluntària de la ONG Niños sin Barreras)
  39. Elena Gadel (actriu i cantant)
  40. Georgina Rabassó (investigadora i filòsofa)
  41. Elianne Ros (periodista)
  42. Francina Vila (regidora de Dona i Drets Civils i del Districte d’Horta-Guinardó de l’Ajuntament de BCN)

 

Posem-hi pebrots al càncer. Coca d’empedrat de pebrot, maduixot i anxoves

dimecres, 4/02/2015

Avui hem presentat la campanya Posem-hi pebrots al càncer. 

IMG_0419.JPG

 

IMG_0424.JPG

Amb Francesc Viñas, Pilar Condal i Manel Esteller

Als supermercats Condis, per un 1,5€ compres dos pebrots, un de verd i un de vermell. L’import íntegre va destinat a la FECEC, la Federació d’Entitats Contra el Càncer. Un 1,5€ és molt poc o és molt, depenent de com es miri. Tant si és molt o si és poc, el que és ben segur és que és útil.

Avui és el Dia Mundial Contra el Càncer, i aquesta és una de les raons per la que la campanya ha començat avui. Avui és el Dia Mundial contra el  càncer i també ha estat el dia més fred de l’any (fins ara, clar). Ens hem llevat enfarinats de neu, per tot Catalunya, i el país s’ha trasbalsat. Els mitjans de comunicació no parlen d’altra cosa.

Aquesta anècdota m’ha fet pensar que era una metàfora del que passa quan a casa, o a un amic, o a algú de la feina, se li diagnostica un cas de càncer. És com una tempesta, un xàfec, tot queda cobert de neu. A l’entorn tot es col·lapsa i passa a ser el tema central. Els de fora pensen que no n’hi ha per tant, i els de dins queden coberts per la neu de la notícia, congelats i paralitzats. Es clar que  l’escena, l’escenari, el paisatge de la neu és bonic, entranyable. Amb el moment del diagnòstic també hi ha escenes entranyables, boniques: es desperta la solidaritat, la companyonia, l’escalfor dels qui t’envolten, l’amor, es llimen les arestes. Però com amb la neu, volem que passi ràpid, que quedi com una broma, com una anècdota, que el càncer s’allunyi i només ens quedi el record d’aquell mal tràngol, de la fredor.

Diuen a pagès, en castellà: Año de nieves, año de bienes. Aquesta dita només es compleix si la terra ha estat ben preparada, si rep la neu amb condicions ideals, òptimes, ben llaurada i a punt per l’esclat primaveral.  Avui ho passarem malament, però demà serà magnífic.  Amb el càncer no passa pas així. Ben poca cosa bona porta. Però els estudis demostren que  si hem preparat bé la terra, si hem fet una bona prevenció, si ens hem cuidat, la nevada serà molt més portadora. Prevenir no cura, però ajuda a no emmalaltir i ajuda a portar millor la malaltia.

Una de les recomanacions per part de la FECEC i de tots els experts en oncologia és seguir una alimentació equilibrada, variada i amb important presència de fruita i verdures. Aquesta és la raó per la que el lema de la campanya parla de pebrots, una bona hortalissa a tenir en compte. Els pebrots són saludables, saborosos, substanciosos i sostenibles econòmicament (he volgut fer servir un sinònim d’econòmic que comencés amb “s”, ja m’ho perdonareu).

Per a celebrar la campanya POSEM-HI PEBROTS, he fet aquest platet, fàcil, vistós i molt fresc (qui sabia que avui ens congelaríem!)

 

COCA D’EMPEDRAT DE PEBROT, MADUIXOTS I ANXOVES

 

 

2015-02-005.jpg

 

2015-02-006.jpg

300 g de farina

150 g de mantega

1 ou

sal

un pebrot verd

Un tomàquet tipus pera o no gaire madur

8 anxoves

8 maduixots

Formatge fresc

Alfàbrega

Oli d’oliva

Sal

Fem la pasta brisa, simplement es tracta de barrejar tots els ingredients i pastar fins aconseguir una massa més o menys llisa i homogènia. L’estirem amb un corró i tallem amb un motlle/tallapastes amb forma rodona. Punxem amb una forquilla i coem al forn, a 180ºC, durant quinze minuts. Reservem.

Tallem el pebrot verd molt petit. Fem una creu a la base del tomàquet i l’escaldem en aigua bullint trenta segons. El pelem i el tallem a dauets, rebutjant les llavors. Tallem el formatge fresc a dauets i l’anxova a bocins. Rentem i tallem els maduixots a dauets petits.

Escaldem l’alfàbrega, la refresquem immediatament i l’assequem bé. La triturem amb oli d’oliva i sal.

Barregem el pebrot verd, el tomàquet, el formatge fresc, els maduixots i les anxoves. Ho amanim amb l’oli d’alfàbrega i muntem el plat. Posem la barreja de verdures sobre la coca i acabem amb un fil d’oli d’alfàbrega i flor de sal.

 

 

50 receptes amb mongetes del ganxet

dimarts , 16/12/2014

Aquest any, a Llerona, hem celebrat la 4a festa de la mongeta del ganxet, amb l’arribada de les noves mongetes.

És una magnífica festa. S’escenifica tot el procés de collita de les mongetes. Els pagesos lleronins tallen els cordills dels feixos secs de les mongeteres, en fan grans piles a terra i, amb les forques, les baten. És el procés que separa la mongeta de la tavella. Un cop escombrades, es posen a la màquina de ventar per separar-ne la palla. I finalment es passen pel garbell per treure’n les impureses i separar les que s’hagin malmès.

Mentre l’espectacle és a l’era, a recer, els tres membres del jurat trien els millors plats del Concurs de la Mongeta del Ganxet. Trien la mongeta millor cuita, el plat més ben elaborat, la presentació més llaminera…Dos guanyadors seran els afortunats que s’enduran un lot de productes de la terra.

Entre conèixer i comprar mongetes i altres delícies als productors locals i menjar una de les 1000 racions que es cuinen i se serveixen de mongetes amb botifarra el matí passa volant.

Enguany hem tingut una convidada d’honor, la Carme Ruscalleda, que ha fet un parlament sobre la necessitat de valorar els excepcionals productes del nostre país.

I hem tingut una novetat, en la que estic molt involucrada. Hem publicat el llibre

 

LA CUINA DEL GANXET. 50 receptes amb mongetes del ganxet

Quan el consell del Poble de Llerona i l’Ajuntament de Les Franqueses em van encarregar la feina d’escriure aquest receptari vaig pensar que seria incapaç de fer-ne cinquanta! Però quan m’hi vaig posar, em va costar de destriar entre la quantitat de receptes que em venien al cap, perquè les mongetes són un comodí, serveixen per a tot, combinen amb tot i es poden menjar tant de primer com de segon, com a producte principal o com a complement d’un plat. En definitiva, són molt fàcils de treballar! I, sobretot, si són mongetes del ganxet, que es fonen amb la mirada!

El llibre el trobareu a la venda a les llibreries de Granollers i si truqueu a l’Ajuntament de les Franqueses us proveiran  dels exemplars que necessiteu.

Jo, aprofitant el bloc, us en faig un tastet i us penjo tres receptes que he triat. Haig de destacar l’excepcional feina que va fer en XAVIER SOLANAS

Aquí en Xavier Solanas i jo mateixa el dia de la presentació del llibre

 

TRINXAT DE COL, PATATA I MONGETES DEL GANXET

50 RECEPTES AMB MONGETES DEL GANXET D'ADA PARELLADA 23 TRINXAT DE MONGETA, PATATA I COL AMB BOLETS I CANSALADA

Trinxat de mongetes del ganxet i bolets

300 g de mongetes del ganxet cuites

Mitja col d’hivern
2 patates grans velles

300 g de barreja de bolets
4 talls de cansalada viada
Oli d’oliva
Sal

 

Escaldeu la col i bulliu les patates.

En una paella, enrossiu la cansalada. Primer, coeu-la a foc lent, perquè suï, després apugeu el foc fins que quedi rossa i cruixent. Reserveu-la.

Netegeu els bolets i salteu-los a la mateixa paella de la cansalada, afegint un raig més d’oli. Han de coure’s i perdre l’aigua. Reserveu-los.

A la mateixa paella, amb un bon raig d’oli, afegiu-hi les patates, la col i les mongetes cuites. Salpebreu-ho. Aneu aixafant amb una forquilla de fusta fins que quedi tot ros pels dos costats. Feu-ho a foc mitjà baix: heu d’aconseguir que quedi una barreja homogènia i amb la forma de truita de patates.

Quan la passeu al plat, acompanyeu-la amb els bolets saltats i la cansalada torrada.

MONGETES AMB CLOÏSSES

50 RECEPTES AMB MONGETES DEL GANXET D'ADA PARELLADA 9 MONGETES GUISADES AMB CLOÏSSES

 

500 g de mongetes del ganxet cuites

500 g de cloïsses

50 ml d’oli d’oliva

2 grans d’all

1 manat de julivert

100 ml de vi blanc

 

Poseu l’oli amb el gra d’all picat en una cassola gran, on hi càpiguen bé les cloïsses. Feu que cogui una mica, a foc lent, i hi afegiu unes quantes fulles de julivert picades i el vi blanc.

Deixeu que evapori una mica i serà el moment de posar-hi les mongetes i les cloïsses. Sacsegeu la paella fins que les cloïsses s’obrin i la salseta quedi lligada

Acabeu-ho amb més julivert picat fresc.

 

MONGETES AMB TRIPA DE BACALLÀ

 

50 RECEPTES AMB MONGETES DEL GANXET D'ADA PARELLADA 8 MONGETES AMB TRIPA DE BACALLÀ

 

500 g de mongetes del ganxet cuites

500 g de tripa de bacallà

1 ceba gran

2 grans d’all

1 tomàquet gros

1 cullerada de vi blanc

100 g de carbassa

 

Renteu les tripes sota l’aixeta, escaldeu-les amb aigua bullint durant uns segons. Cobriu-les amb aigua freda i reserveu-les 24 hores. Torneu-les a escaldar uns segons.  Reserveu l’aigua d’escaldar la tripa.

Peleu la ceba i piqueu-la petita. Sofregiu-la amb un raig d’oli, juntament amb els alls picats. A meitat de la cocció, afegiu-hi el tomàquet ratllat i feu-ne un sofregit lent. Quan tot tingui un color marronós, aboqueu-hi el vi blanc i coeu-ho fins que evapori el líquid.

Afegiu-hi la tripa tallada a dauets i la carbassa.

Cobriu-ho amb l’aigua d’escaldar les tripes i feu-ho coure uns quinze minuts. Finalment, afegiu-hi les mongetes cuites, salpebreu-ho, sacsegeu-ho perquè lligui la salsa i serviu-ho.

El gran dinar per a l’Aprofitament dels Aliments i unes creps d’espinacs

dissabte, 22/11/2014

El dia 22 de novembre s’ha celebrat el Gran Dinar per a l’Aprofitament dels Aliments a la Plaça dels Àngels de Barcelona, organitzat per la Plataforma Aprofitem els Aliments (PAA). És una de les activitats importants de la Setmana Europea de la Prevenció de Residus. Enguany és l’Any Europeu Contra el Malbaratament d’Aliments, que pretén alertar i sensibilitzar a la població sobre la quantitat d’aliments útils que es llencen, rebutjats perquè tenen un petit cop o no compleixen els estàndards en quant a mida i forma que el mercat demanda.

Les dades causen feredat, un 30% del que es produeix, es llença. És una autèntica barbaritat. I la major part del volum es llença a casa.

Els cuiners de la Fundació Alicia han cuinat 4.000 racions de sopa de verdures, que s’han repartit gratuïtament, elaborada totalment amb aliments recuperats, que s’haurien llençat inevitablement. Es tracta d’aliments útils que no arriben a posar-se a la venda. Us haig de dir que la sopa era magnífica, molt saborosa.

A la plaça s’hi ha instal·lat una Fira d’Experiències, d’entitats i iniciatives diverses per conscienciar i mostrar els resultats d’aprofitar els aliments rebutjats. I per aprofundir en el missatge s’han dut a terme debats, taules rodones i conferències, així com casos pràctics, tallers i demostracions de cuina per donar idees per cuinar.

Jo hi he actuat, he fet un taller de cuina amb nens, perquè ells són motor de canvi en aquest món que vivim.

 

2014-11-22 18.39.09.jpg

Amb la Diletta Parente, que feia de conductora de l’acte i els seus dos fills, els meus ajudants cuiners

Hem elaborat dues receptes: unes creps d’espinacs, mató i avellanes, i una copeta de galeta, plàtan i iogurt

2014-11-22 18.39.19.jpg

CREPS D’ESPINACS I MATÓ AMB AVELLANES

He triat aquesta elaboració perquè les verdures són un dels aliments que més es llencen. I dins de les verdures, les de fulla verda són les que tenen la caducitat més curta. Quan arriben espinacs frescos a casa, els hem de cuinar de seguida. Si passen uns dies i estan una mica tous, poc vigorosos, ja no els podrem emprar per amanida, però són igual de vàlids per coure.

Per altra banda, m’interessava parlar del mató perquè de tots els formatges és el de caducitat més curta. Si n’hem comprat massa i no trobem el moment de menjar-ne, el podem integrar en els plats, com és el cas de la recepta que presento.

Les avellanes, com tota la fruita seca, dóna nutrients, sabor i textura, absolutament necessària en un plat tan tou com les creps amb espinacs i mató.

Les creps són un gran recurs per aprofitar restes d’altres àpats. Són fàcils i ràpides de fer i embolcallen tota mena d’elaboracions culinàries, tant verdures com carn o peix. I, per descomptat, tota mena de dolços!

 

2014-11-17 21.28.44.jpg

 

Per les creps:

125 gr. de farina

250 ml de llet

1 ou

Un pessic de sal

Per el farcit:

400 gr. d’espinacs frescos

200 g de carbassa

300 gr. de mató

100 gr. de parmesà ratllat

100 g d’avellanes

Un pessic de nou moscada

1 gra d’all

 

Comencem per les creps. Barregem bé tots els ingredients i deixem reposar un mínim de mitja hora. En una paella antiadherent, coem les creps mig minut per cada costat. Reservem.

En una paella, posem el gra d’all picat, a foc mig, el coem sense que arribi a torrar i afegim  els daus de carbassa. Coem lentament, fins que la carbassa sigui tova. Ara hi posem els espinacs i un pessic de sal. Sacsegem la paella fins que perdin l’aigua. Serà el moment de posar les avellanes picades. Fora del foc afegim el mató i remenem. Afegim la nou moscada i  formatge parmesà ratllat. Remenem i farcim les creps. Per menjar-les calentes les passem per la paella, o les gratinem al forn.

 

2014-11-17 21.28.47.jpg

 

Les Cols

dijous, 25/09/2014

Aquest és un títol de post realment minso, sense additius, sense parafernalia, essencial. I ha estat així, un títol nu, perquè tot el que hi he provat de posar, sobrava. Al final, he optat per no posar-hi res i deixar  aquest nom, LES COLS, potent, cru,  amb ànima i personalitat.

Deia Coco Chanel que abans de sortir de casa et miressis al mirall i et traguessis un accessori. I aquesta frase em fa pensar en LES COLS, elegant, no li falta de res però, sobretot, no li sobra res. Impecable. M’admira.

Fa un any que hi vam anar i encara no havia escrit l’entrada, potser perquè ho deixo sempre per a una entrada important, quan vull escriure paraules grans, pensades i raonades, i no trobo mai el moment de seure cerimoniosament davant l’ordinador i fer-ho. Avui he pensat que no calia complicar-ho, que no podia trigar tant, i que quan vaig a LES COLS, em sento petita i insignificant, però la Fina i en Manel tenen la perícia de transformar l’entorn imponent en allò que és natural i tot ho fan fàcil i planer. Per això ara encaro el post sense filigranes i dic que cal que hi aneu, si no hi heu anat mai. I si hi heu anat, cal que hi torneu perquè la visita sempre té aires renovats.

De Les Cols cal destacar l’arquitectura. Majestuosa, la casa pairal. Agosarada, la nova intervenció feta per l’estudi RCR Arquitectes. Agosarada però totalment respectuosa amb l’entorn, fins el punt que es fa fonedissa. No tinc cap fotografia de l’interior del restaurant, però en trobareu tantes com vulgueu a la xarxa. Ha estat un dels restaurants més fotografiats dels darrers temps.

 

2013-08-17 14.32.29.jpg

 

Vaig tornar tan impressionada de les noves idees i de la manera com enfoquen els banquets de boda que em va semblar justificat fer-ne un article a la columna que escric setmanalment al diari ARA. Recupero l’article perquè pot ser que no tinguéssiu ocasió de llegir-lo.

 

L’article deia així…..

VOLS CASAR-TE AMB MI A LES COLS?

Busco candidat per celebrar un casament a Les Cols, a Olot. La meva demanda és per a un casament de conveniència, amb un objectiu definit: fer el banquet, dormir als pavellons i dinar, a l’endemà, al restaurant de dues estrelles Michelin.

En Manel Puigvert i la Fina Puigdevall són els artífexs d’aquest meravellós espai a Olot. Més que empresaris que volen extreure rendibilitat del seu negoci són com valents cavallers medievals que lluiten per a una bona causa, la de les coses ben fetes fins les darreres conseqüències amb passió, amor i respecte per a la Garrotxa i la seva gent: la geografia, la història, l’antropologia i la cuina.

Per això han transformat la zona de banquets, fent-la “desaparèixer”, perquè tot tingui un sentit i sigui el paisatge qui ompli de contingut l’espai: els pollancres són el sostre i la pedra volcànica són els quadres de les “no-parets”. Unes parets de plàstic que són com les membranes que ens uneixen al territori. La magnífica arquitectura de l’estudi PGA pràcticament no es veu, perquè el seu objectiu és deixar veure.

Els han titllat d’avantguardistes transgressors, però només volen recuperar les celebracions arrelades de la comarca: els aplecs de les colles a les fonts. Taules llargues, transparents, gairebé inexistents, música d’orquestrina, popular, allò que s’ha fet sempre, avui sembla tan original.  Un cop entenem on som, l’àpat convenç, no debades és la cuina de la Fina, una cuina premiada, reconeguda i consolidada. Dormirem als pavellons. Impera la bellesa de l’austeritat, el luxe és el so de l’aigua de la font, la il·luminació de les estrelles i el jaç sobre les pedres.

N’estic segura que hores d’ara hi ha cua de candidats…

2013-08-17 14.15.44.jpg

Les parets i separacions de la zona de casament són transparents perquè tinguis la sensació d’estar menjant confós entre el paisatge. Les taules són també transparents, mirant de no “embrutar” l’entorn amb cap element dissonant

2013-08-17 14.15.47.jpg

El sostre matisa la llum, com si estiguéssim sota l’ombra dels pollancres

2013-08-17 14.28.38.jpg

la construcció està totalment integrada dins el paisatge

2013-08-17 14.27.41.jpg

pedra, ferro, metacrilat i plàstic són els materials que dominen la construcció

Ara bé, si hi ha alguna cosa que s’integra al paisatge, que es confon amb l’entorn i que és coherent amb el territori és la cuina de la Fina. Diuen que recupera productes, però no crec que siguin productes oblidats ni arraconats, crec més aviat que són productes no estimats. Sí que es mengen, sí que es cuinen, però no llueixen als restaurants, perquè sempre ens interessa més el que ha de fer quilometres per arribar que el que trobem a tocar de la porta de casa. La Fina pren els productes humils i els transforma en, per exemple, aquest magnífic full de fajol, gairebé transparent però intensíssim de gust, que serveix d’aperitiu a la magnífica gespa que envolta la casa.

2013-08-17 14.40.13.jpg

I en acabat, encara fora, gaudint de la fresca de la Garrotxa, un consomé amb espagueti de fajol

2013-08-17 14.49.18.jpg

Llavors entrem a dinar. Ens prepara un menú degustació complert. Pots triar entre el menú amb carn o un més de verdures. Tots dos són excepcionals, però no n’he fet fotos, perquè em vaig oblidar de tan entusiasmada com estava de sentir i tastar cada un dels plats. En fi, que tinc aquesta foto que són uns espàrrecs en tempura negra.

2013-08-17 15.23.12.jpg

 

i així anar fent fins arribar a l’hora dels cafès. I aquí sí que la Fina i en Manel em van vèncer, perquè no hi ha cosa que pugui ser més sensacional que et posin una mena de manta impermeable sobre la gespa, et puguis treure les sabates i prendre el cafè com si fóssim a un pícnic. Espectacular.

2013-08-17 17.35.40.jpg

Brasil, despierta, un profesor vale más que Neymar

dissabte, 13/09/2014

Des del dia 14 de juny, quan es va celebrar la manifestació convocada per la plataforma SOMESCOLA contra els àtacs del català a l’escola, que vull publicar aquest article. Hi vaig anar perquè crec fermament en el model educatiu del nostre país, i perquè quan a casa es mobilitzen, jo m’hi afegeixo. Jo jugo amb els de casa. Avui, quan estem a punt d’estrenar el nou curs escolar, vull recuperar els arguments que em neguitejaven aquells dies.

A la manifestació vaig conèixer l’Enric, pianista i pedagog, implicat políticament amb el país i, també, amb la formació política amb qui combrega. Amb l’Enric vam parlar d’escola i, ésclar, vam acabar parlant d’una part fonamental de l’escola: els mestres i els professors.

A casa em pregunten: I a tu? Qui t’ha manat escriure aquest post? El teu no és un bloc de cuina? No t’emmerdis!

Però com que aquesta entrada té molta lletra estic convençuda que molt poca gent la llegirà, de manera que diré tot el que em vingui de gust i llavors ja em barallaré amb els quatre que no hi estiguin d’acord.

I aquí estic, escrivint sobre allò que ningú m’ha manat fer. Emmerdant-me fins el capdamunt, desobeint, insubmisa, a les directrius del meu bloc, que ha de versar sobre cuina i sobre gastronomia. Escric sobre escola i sobre mestres i professors perquè em preocupa. Sobretot em preocupen els mestres. Que vagi per endavant que crec que aquest és un col·lectiu que hauria de tenir un estatus definitori, un prestigi insuperable, no debades són els fonaments de la nostra cultura, del nostre país, de la nostra societat. Em preocupa haver escoltat, alguna d’altra vegada, que una de les raons de la tria de la professió és la comoditat horària i les vacances dilatades. Em preocupa que alguns mestres no destinin el temps que no són a l’escola per continuar formant-se. Em preocupa que alguns pares vegin al mestre com l’enemic a batre, i no com a la persona que és complement imprescindible en l’educació completa de l’infant. També em preocupa, i molt, els pares que deleguen totes les vessants de l’educació dels seus infants als mestres

Em preocupa que la professió de mestre no tingui el prestigi que hauria de tenir. Parlo de prestigi social. Ser mestre no et fa lligar a la discoteca. Ser mestre no et fa ser convidat a les festes glamuroses. Direu que això no té cap importància, que parlo de banalitats, i de vanitats, que el prestigi no es mesura a la discoteca ni a les festes glamuroses. Ja teniu raó, sí. El prestigi no es mesura a les discoteques ni a les festes glamouroses, clar que no. Potser es mesura a les aules magnes, o a les contraportades dels diaris, o a les portades de les revistes del cor. No ho sé on és que es mesura el prestigi. Però en molts pocs llocs he vist idolatrar els mestres. I en canvi sí que hi he vist admirar als metges, escriptors, actors, cantants, filòsofs, pintors, banquers, economistes de jaquetes virolades, advocats, jutges, arquitectes, dissenyadors de moda, dissenyadors gràfics i de tota mena, empresaris variats i, per descomptat, cuiners…sense voler tirar pedres sobre el meu propi terrat i feliç que els cuiners tinguem aquesta edat d’or. Sí que és cert que ara els cuiners tenen un prestigi superlatiu i això es reflecteix en, com deia, tota mena d’entrevistes, portades i fotografies a revistes de tot tipus, i un lloc destacat a les festes glamuroses.   I tot i que no sigui un termòmetre seriós del prestigi, sí que és cert que una dècada ençà el més efectiu per lligar a una discoteca és dir que et dediques a la cuina.

En el llistat exhaustiu que he fet sobre els oficis guays, heu notat que no he parlat de futbolistes. És el summum dels oficis amb glamour, prestigi i peles. Adorats per la resta d’humans i millor pagats, qui no voldria ser futbolista! Aquí rau el tema, voler ser, per tots els mitjans, mestre.

He deixat l’ofici dels futbolistes per el final de la patuleiada perquè he pensat en aquella magnífica frase que els mestres del Brasil clamaven fa uns mesos per reclamar millores laborals.

Brasil, despierta, vale más un profesor que Neymar

No pot haver una frase més encertada, més punyent, més clara i més clarivident. Brasil, DESPERTA, un professor és el que més val.

El poble va adaptar la frase de Mao Tse Dong “la religió és l’opi dels pobres” per “el fútbol és l’opi dels pobles”. L’opi que narcotitza, adorm i exalta, segons el moment, a les masses. O com deien els romans “per a distreure al poble dels problemes que genera l’emperador, els hem de donar pa i circ”. Doncs això mateix, pa i fútbol.

El fútbol és l’OPI dels pobles i jo afegeixo: L’educació és l’OPINIÓ dels pobles.

Catalunya, desperta, un professor és un tresor

Fem-ho.

Ara que tindrem un país per fer, per fer créixer, tinguem cura dels nanos. Donem-los potència, donem-los el tresor de l’educació, donem-los opinió, fem-los forts. Potenciem el professorat, acompanyem-lo en la tasca, admirem-lo i exigim-lo. Exigim-li que estigui despert, amatent i pendent de les tendències mundials educatives, que es formi, que es recicli, que faci recerca i que no adopti els tics del funcionariat.

El tresor que ens farà rics són els professors. Rics en valors, rics en coneixement i en reconeixement. Un país ric és un país potent.

Ep, que no m’oblido que jo em dedico a les cassoles! Però ho havia de dir i ho volia dir.

Demà parlaré de sofregits. Prometo