Arxiu de la categoria ‘ada parellada’

Brasil, despierta, un profesor vale más que Neymar

dissabte, 13/09/2014

Des del dia 14 de juny, quan es va celebrar la manifestació convocada per la plataforma SOMESCOLA contra els àtacs del català a l’escola, que vull publicar aquest article. Hi vaig anar perquè crec fermament en el model educatiu del nostre país, i perquè quan a casa es mobilitzen, jo m’hi afegeixo. Jo jugo amb els de casa. Avui, quan estem a punt d’estrenar el nou curs escolar, vull recuperar els arguments que em neguitejaven aquells dies.

A la manifestació vaig conèixer l’Enric, pianista i pedagog, implicat políticament amb el país i, també, amb la formació política amb qui combrega. Amb l’Enric vam parlar d’escola i, ésclar, vam acabar parlant d’una part fonamental de l’escola: els mestres i els professors.

A casa em pregunten: I a tu? Qui t’ha manat escriure aquest post? El teu no és un bloc de cuina? No t’emmerdis!

Però com que aquesta entrada té molta lletra estic convençuda que molt poca gent la llegirà, de manera que diré tot el que em vingui de gust i llavors ja em barallaré amb els quatre que no hi estiguin d’acord.

I aquí estic, escrivint sobre allò que ningú m’ha manat fer. Emmerdant-me fins el capdamunt, desobeint, insubmisa, a les directrius del meu bloc, que ha de versar sobre cuina i sobre gastronomia. Escric sobre escola i sobre mestres i professors perquè em preocupa. Sobretot em preocupen els mestres. Que vagi per endavant que crec que aquest és un col·lectiu que hauria de tenir un estatus definitori, un prestigi insuperable, no debades són els fonaments de la nostra cultura, del nostre país, de la nostra societat. Em preocupa haver escoltat, alguna d’altra vegada, que una de les raons de la tria de la professió és la comoditat horària i les vacances dilatades. Em preocupa que alguns mestres no destinin el temps que no són a l’escola per continuar formant-se. Em preocupa que alguns pares vegin al mestre com l’enemic a batre, i no com a la persona que és complement imprescindible en l’educació completa de l’infant. També em preocupa, i molt, els pares que deleguen totes les vessants de l’educació dels seus infants als mestres

Em preocupa que la professió de mestre no tingui el prestigi que hauria de tenir. Parlo de prestigi social. Ser mestre no et fa lligar a la discoteca. Ser mestre no et fa ser convidat a les festes glamuroses. Direu que això no té cap importància, que parlo de banalitats, i de vanitats, que el prestigi no es mesura a la discoteca ni a les festes glamuroses. Ja teniu raó, sí. El prestigi no es mesura a les discoteques ni a les festes glamouroses, clar que no. Potser es mesura a les aules magnes, o a les contraportades dels diaris, o a les portades de les revistes del cor. No ho sé on és que es mesura el prestigi. Però en molts pocs llocs he vist idolatrar els mestres. I en canvi sí que hi he vist admirar als metges, escriptors, actors, cantants, filòsofs, pintors, banquers, economistes de jaquetes virolades, advocats, jutges, arquitectes, dissenyadors de moda, dissenyadors gràfics i de tota mena, empresaris variats i, per descomptat, cuiners…sense voler tirar pedres sobre el meu propi terrat i feliç que els cuiners tinguem aquesta edat d’or. Sí que és cert que ara els cuiners tenen un prestigi superlatiu i això es reflecteix en, com deia, tota mena d’entrevistes, portades i fotografies a revistes de tot tipus, i un lloc destacat a les festes glamuroses.   I tot i que no sigui un termòmetre seriós del prestigi, sí que és cert que una dècada ençà el més efectiu per lligar a una discoteca és dir que et dediques a la cuina.

En el llistat exhaustiu que he fet sobre els oficis guays, heu notat que no he parlat de futbolistes. És el summum dels oficis amb glamour, prestigi i peles. Adorats per la resta d’humans i millor pagats, qui no voldria ser futbolista! Aquí rau el tema, voler ser, per tots els mitjans, mestre.

He deixat l’ofici dels futbolistes per el final de la patuleiada perquè he pensat en aquella magnífica frase que els mestres del Brasil clamaven fa uns mesos per reclamar millores laborals.

Brasil, despierta, vale más un profesor que Neymar

No pot haver una frase més encertada, més punyent, més clara i més clarivident. Brasil, DESPERTA, un professor és el que més val.

El poble va adaptar la frase de Mao Tse Dong “la religió és l’opi dels pobres” per “el fútbol és l’opi dels pobles”. L’opi que narcotitza, adorm i exalta, segons el moment, a les masses. O com deien els romans “per a distreure al poble dels problemes que genera l’emperador, els hem de donar pa i circ”. Doncs això mateix, pa i fútbol.

El fútbol és l’OPI dels pobles i jo afegeixo: L’educació és l’OPINIÓ dels pobles.

Catalunya, desperta, un professor és un tresor

Fem-ho.

Ara que tindrem un país per fer, per fer créixer, tinguem cura dels nanos. Donem-los potència, donem-los el tresor de l’educació, donem-los opinió, fem-los forts. Potenciem el professorat, acompanyem-lo en la tasca, admirem-lo i exigim-lo. Exigim-li que estigui despert, amatent i pendent de les tendències mundials educatives, que es formi, que es recicli, que faci recerca i que no adopti els tics del funcionariat.

El tresor que ens farà rics són els professors. Rics en valors, rics en coneixement i en reconeixement. Un país ric és un país potent.

Ep, que no m’oblido que jo em dedico a les cassoles! Però ho havia de dir i ho volia dir.

Demà parlaré de sofregits. Prometo

Unes recomanacions per començar el curs

dimarts , 9/09/2014

14_ara_criatures_tornada a l'escola.jpg

Assessorament a Scolarest i un bacallà amb corn-flakes.

dissabte, 9/08/2014

Durant el proper curs, 2014-2015 faré un assessorament gastronòmic i culinari a Scolarest. Aquesta gran empresa està present a 350 escoles de Catalunya, per tant, no cal fer grans càlculs per pensar quants nens mengen diàriament de les seves cuines. La seva ideologia és cuinar tot el que serveixen a la mateixa escola, és a dir, s’allunyen del catèring, de l’elaboració en una cuina central i distribució posterior a les escoles.

Aquest fet és un avantatge per la qualitat del que es cuina a les escoles, però alhora la diversitat de persones fa que el resultat sigui lleugerament diferent en una escola o en una altra, tot i seguir el mateix receptari.

La meva funció com assessora es basa en idear noves receptes viables a la realitat del menjador escolar i posar-les a la pràctica, amb la formació pertinent al personal de cuina. També tinc la responsabilitat de revisar els menús i mirar de millorar algunes receptes clàssiques.

Idear receptes per a 350 menjadors escolars no és una tasca gens fàcil i, segons he viscut el procés, a vegades una mica desesperant.

Tot i que les cuines estan ben equipades, el personal és limitat i no podem demanar que facin filigranes quan han de cuinar per a 1000 alumnes. A més tot ho cuinen al mateix dia, el que garanteix la frescor del plat però fa més complex les receptes molt elaborades.

Per altra banda, la diversitat de l’alumnat tant per les preferències pròpies com per el pòsit cultural de cada un d’ells limita les “aventures” culinàries i gastronòmiques. Tot plegat afegit a la neofòbia natural dels infants, que en principi rebutgen tot allò que desconeixen o que no estan avesats, també fa que hàgim de valorar amb molt deteniment quins aliments nous introduïm al menú infantil.

Si a tot plegat, hi afegim alguna particularitat tècnica com la que els plats elaborats són traslladats al self-service, sobre uns banys d’aigua calenta que mantenen l’escalfor però fan que les coccions continuïn el seu procés, podem concloure que el que cuinen els cuiners de menjadors escolars té un punt de miraculós.

I jo estic aquí, per donar noves idees. I en cap cas és qüestió de canviar els ingredients de la pizza o donar un toc diferent als macarrons, sinó d’endinsar-me en el tortuós món dels llegums, les verdures i el peix, els monstres que amenacen la tranquil·litat al menjador.

Una de les receptes que introduirem al menjador escolar durant aquest curs és aquest bacallà amb corn-flakes. Us passo la recepta, la justificació i la foto del plat. Tot i això trobareu una explicació molt ben detallada al web d’Scolarest, amb un vídeo explicatiu. http://www.scolarest.es/

M’ha abellit, però, avançar-vos aquesta recepta perquè la vaig fer a Semproniana i va agradar tant als clients que estic convençuda que també serà un èxit a casa vostra.

Raons per les que he triat aquesta recepta:

  • El peix és el que més costa de “solucionar” en un menjador escolar. Per això les meves propostes van encaminades a buscar idees noves amb peix
  • El bacallà té molt poques espines, per tant és ideal per als menjadors escolars
  • El fet de combinar-lo amb cornflakes té dues justificacions. Per una banda introdueixes un aliment “proper i estimat” per l’infant, i que li’n dóna un toc lúdic. Per altra banda, el punt dolç del cornflakes equilibra la possible salabror del bacallà
  • Que ho hagi tallat a dauets petits no és una qüestió estètica ni un caprici. He comprovat que als infants és millor posar-los el menjar en petites porcions, que no en un únic tros. Així, a mida que van menjant porcions, van assolint petits objectius. Tinc un record horrorós de quan jo era menuda, d’aquells bistecs enormes, que semblaven un llençol, i que jo em veia incapaç de menjar
  • Les patates fan la funció de “recollir” l’aigua que el bacallà acostuma a perdre, un cop fet. Hem de tenir en compte que aquesta recepta va dirigida als menjadors escolars, i que el peix s’estarà una bona estona al self-service, en un bany maria, i que anirà traient aigües. Les patates em serveixen perquè el peix estigui tota l’estona sec i a punt.

BACALLÀ AMB CORNFLAKES

2014-07-18 15.57.01.jpg

800 g de filet de bacallà dessalat

100 g de blat de moro inflat (cornflakes)

4 patates mitjanes

2 tomàquets

1 ou

Oli d’oliva

Sal

 

Començarem per les patates. Les pelem i les filetegem, tipus panadera. Les disposem sobre una safata de forn, les ruixem amb un raig generós d’oli i un raig generós d’aigua. Les coem a 180ºC durant 10 minuts. Hi posem, ara, els tomàquets filetejats i una mica de sal. Ho tornem a introduir al forn, uns deu minuts més. La qüestió és que les patates han d’estar cuites, i ho sabrem punxant-les, si no ofereixen resistència, si són toves, ja són al punt.

Tallem el bacallà a daus petits, els pintem amb ou batut i hi enganxem uns quants cornflakes.

El posem sobre les patates i tomàquets i el coem cinc minuts al forn, a 180ºC. El servim immediatament.

A la foto veureu que l’he acabat amb una mica de farigola fresca. La taca vermella és una melmelada de tomàquet que tenia a l’abast i que m’ha semblat que hi podia quedar bé.

 

 

 

 

 

Cuina amb nens. Reportatge a l’ARA TU

dilluns, 4/08/2014

La veritat és que fa uns mesos que vam fer aquest reportatge, de fet, ja es veu perquè els nens van vestits d’hivern, hivern. Però amb el brogit del curs no havia tingut temps de penjar-lo al bloc. Aquests dies d’estiu estic una mica més tranquil·la (dins del lio habitual) i he pensat que us aniria bé tenir idees per cuinar amb els nanos, si esteu a casa i voleu aprofitar per transmetre’ls valors a la cuina, o simplement per distreure’ls una tarda, o perquè sempre us volen ajudar i busqueu receptes on ells puguin intervenir a donar un cop de mà.

En definitiva, el penjo al bloc perquè us pot ser d’utilitat, perquè és feina feta i, què carai, perquè les fotos són precioses!!!

Aprofito per donar les gràcies a la Trinitat Gilbert, autora del reportatge, i a Xavier Bertral – fotògraf i “proveïdor” de les criatures! -

 

14_ara_tu_cuina_nens_1_foto.jpg

14_ara_tu_cuina_nens_2_foto.jpg

 

14_ara_tu_cuina_nens_foto.jpg

Masroig, el vi solidari

dijous, 26/06/2014

Fa tres anys que a Masroig s’uneixen set cellers per elaborar un vi que té un bouquet especial, un aroma excepcional i un retronasal exquisit. Es tracta del vi solidari. http://www.masroigvisolidari.com/ Aquest vi té un preu molt assumible: deu euros, però el que se n’esdevé no té preu, perquè tot el que se’n recapta va destinat a l’Obra Social de Sant Joan de Déu. Fa mesos que el vi està en procés, no es fa en un dia, el vi no és flor d’un dia, però arriba un dia que surt a lluir amb tot el seu esplendor. Va ser el dissabte, dia 7 de juny (sento haver trigat tant a fer el post!), a Masroig, al Montsant. Tot un dia per celebrar que ja podem comprar aquestes ampolles saboroses plenes d’alegries futures. Com que no he estat a temps d’avisar-vos per anar a la festa i comprar les ampolles en directe, les podreu comprar online a http://www.vilaviniteca.es/shop/ i a http://www.enterwine.com/

És un vi bo, bonic i barat. Bo ja us ho he dit. Barat també us ho he dit, només uns deu euros, el valor dels quals es multipliquen exponencialment quan arriben a Sant Joan de Déu. Bonic, encara no us ho he explicat: cada ampolla, cada una, té una etiqueta única, irrepetible, és una il·lustració feta a mà i original. La majoria de les etiquetes han estat il·lustrades per els nens de les escoles de Masroig i algunes de Barcelona. Però algunes etiquetes han estat il·lustrades per veritables artistes, de renom i prestigi contrastat, de manera que tenir-les és tenir una obra d’art. Altres etiquetes han estat il·lustrades per personatges populars que, malgrat l’etiqueta no tindrà un valor intrínsec sí que ha estat pintada amb gran estima i sentiment, que això també compta!

Aquesta setmana s’ha fet la presentació de la festa del dia 7 i he tingut l’honor de ser LA PADRINA, juntament amb el meu admirat Màrius Serra, que ha exercit de PADRÍ amb mestria i saviesa. A la presentació de la festa vam haver de dir unes paraules, i aprofito que ja les havia escrit per afegir-les al post (que no s’ha de llençar mai una feina feta!), malgrat l’objectiu d’aquestes línies és animar-vos a comprar-ne algunes ampolles a  i aportar el vostre gra de sorra al vi solidari que, a més, gaudireu moltíssim. Us ho garanteixo.

14_masroig_Equip.jpg

Nazario, Roser Capdevila, jo, Màrius Serra i Toni Soler. Artistes de les etiquetes, padrins i convidats

PARAULES DE LA PADRINA

(no puc transcriure les paraules del padrí, en Màrius Serra, però van ser per treure’s el barret)

Estic molt agraïda que m’hàgiu fet l’honor de ser padrina d’aquesta magnífica iniciativa. I estic agraïda i, molt, per tres raons:

  1. Sort hem tingut que som els padrins i no el rei i la reina del cava. Perquè aquests dies els càrrecs de reis estan capa caiguda. Vés, Màrius, tan que t’hi fixes en les paraules, capa caiguda és molt més escaient que mai. Els reis estan de capa caiguda i els padrins, en canvi, són buscats arreu. Aquest té un bon padrí, per això està on està.

 2. El vi m’agrada molt, moltíssim. Som fills del vi, un dels tres pilars de la nostra cultura. Ser padrina de vi és el millor que em pot passar i, encara més, ser padrina d’un vi del Montsant. Hi tinc una relació propera amb el Montsant, la meva cunyada, casada amb el meu germà, és filla de Capçanes. Sempre fem broma perquè la meva cunyada es diu, de cognom Pena, i el meu marit, de cognom es diu Alegre, de manera que els meu sfills es diuen Alegre Parellada i els del Priorat es diuen Parellada Pena. S’esqueia l’anècdota, però també m’ha fet pensar, ni els Alegre estan sempre contents, ni els Pena estan sempre tristos. Tenim sinònims i moltes maneres de poder definir els estats anímics. La vida és un compendi de penes i alegries. I hem de saber conviure-hi, equilibrar-ho, i trobar el moment alegre dins d’una època de tristesa. La iniciativa de masroig ens produeix una alegria immensa.

 3. I que em permeteu participar en la vostra iniciativa solidària, també és motiu d’agraïment, perquè hauríem de fer accions solidàries tots i cada un dels dies de l’any. Les accions haurien de passar a ser SOLIDIÀRIES. Empeltada per la fascinació que sento per la imaginació o el talent, digues-li com vulguis, d’en Màrius i amb moltes possibilitats de fer el ridícul més estrepitós, goso jugar o donar-li voltes a les paraules. I descobreixo que la paraula SOLIDARI, comença per SOL, i és que la solidaritat funciona com l’astre, com el sol, atrau i fa que tots girem al voltant seu. Quants més siguem solidaris, atraurem a més persones perquè també ho siguin. Per tant, practiquem la solidaritat, militem-hi, fem-ho cada dia, com cada dia surt el sol i sense ell, la foscor ens envaïria l’ànima. Sense sol el món no pot viure, sense solidaritat, la societat no pot viure.

14_masroig_discurs.jpg

En Màrius fent el discurs magistral

 

14_masroig_ilustrant.jpg

dibuixant l’etiqueta del vi solidari

La festa del davantal. Dones endavant al 2014

dissabte, 29/03/2014

Cada any,  i aquest és el cinquè, pels volts del dia vuit de març, el dia de la Dona Treballadora, organitzo una trobada de dones valentes i que mouen aquest país. Ens posem un davantal i ens disposem a preparar-nos el sopar. Aquesta trobada té un nom, és la FESTA DEL DAVANTAL, i les dones convidades són el grup de les Dones EndavantAl.

Aquest any, he volgut donar-li un tomb a la festa i sorprendre a les convidades, amb un nou format. Si cada any ens preparàvem el sopar, aquesta vegada he volgut preparar el REBOST, no debades és el 2014, que vol dir l’any que lluitarem amb més força per a ser independents. Agombolats en aquest fervor nacionalista, hem de preservar i defensar els nostres trets diferencials, les nostres tradicions arrelades i tot allò que exalça el sentiment de pertinença a una cultura. Nosaltres som fills del llard de porc, més que de l’oli d’oliva – que potser sí que és el greix habitual a la Catalunya Nova – però la Catalunya Vella per donar gust als plats i als brous ha emprat sempre el sagí, el llard de porc i la cansalada. Només quan la religió prescrivia restriccions plaents alimentàries, a taula apareixia el setrill. Si a pagès faltaven els embotits, els tupins i els llardons, la sensació d’incertesa i precarietat era absoluta. I a Mallorca els xuetes feien veure que menjaven botifarres per no ser assenyalats. En definitiva, som fills del porc…i de la matança

La matança del porc és la festa dels catalans, i ho dic tan fresca i tan tranquil·la, perquè malgrat no he mirat el rànquing de la importància de les festes en el sentiment dels catalans, jo així ho sento. I de la mateixa manera que hi ha restaurants que diuen impunement que serveixen la millor hamburguesa, cervesa, patates o el què sigui….del món, jo dic tan panxa que la matança és la festa dels catalans. Vull recalcar que és una FESTA, encara que no sembli que “matar (un porc) i treballar (embotint tot el dia)” pugui considerar-se una festa. Ho vivim com una festa perquè és una joia trobar-se per treballar junts i construir un rebost que ens assegurarà les viandes de tot l’any, no només de la família sinó del veïnat. Avui per a tu, demà per a mi. Ens ajudem, fem comunitat, compartim i transmetem als menuts de casa l’alegria de tenir veïns. Perquè a la matança no hi faltava mai la quitxalla, a la que es transmetia els valors que s’hi practicaven, no que es deien sinó que es feien; que és la manera com els catalans ens expliquem: fent, no dictant.

Per això vaig pensar que faríem totes plegades una Matança del Porc. Vaig trucar al mestre Tubau, que té els dits pelats de fer matances a les masies del Bages, i vam organitzar el festival de les botifarres, la sobrassada, el paté i els llardons. Vaig voler fer llardons expressament, en record a una de les Dones Endavant-al, la Tatiana Sisquella, que ja no podrà tornar a venir i a qui enyorarem molt, i que de menuda menjava llardons a cor que vols a la Cansaladeria dels seus pares al Mercat de Santa Eulàlia, a l’Hospitalet.

Així va anar gràficament la gran FESTA DEL DAVANTAL

2014-03-10 18.19.37.jpg

El porc era ral.

 

 

 

 

 

 

 

 

 I no vaig fer la foto de la taula de:

Estel Solé

Míriam Tortosa

Benedetta Tagliabue

Itziar Castro

Anna Tarrés

 

Una salsa i un discurs

diumenge, 16/02/2014

El passat dia 14 de desembre (tot i que fa molts dies, el discurs és igual de vigent) vaig ser convidada a dir unes paraules a un acte que va organitzar la plataforma Catalunya Sí a l’edifici del Fòrum a Barcelona.

L’objectiu de l’acte era manifestar, una altra vegada, la força, l’empenta i  la unió dels catalans que desitgem fer el camí sols, sense anar agafats de la maneta d’Espanya. Feia dos dies que s’havia arribat al pacte de fer la consulta el dia 9 de novembre d’enguany i a l’ambient s’hi respirava una eufòria determinant.

Tot i l’eufòria, l’acte volia insuflar força als assistents per lluitar contra la por psicològica que el govern central transmet a cada pas que fem.

Em vaig sentir molt honorada de formar part de l’elenc de mestres triats per transmetre il·lusió a l’audiència i als que no hi éren i van seguir l’acte per streaming i a través dels mitjans de comunicació. Tot ho va començar Màrius Serra – genial, com sempre. Impressionant – que, de fet, va conduir totes les intervencions. Hi va actuar en Peyu, que porta l’humor del país com a bandera. I després van sortir a l’escenari en Terricabras, en Santi Vidal, Juanjo Puigcorbé, Empar Moliné, en Josep Maria Mainat i jo mateixa. En Pep Sala va cantar dos temes, entre els discursos. Comprendreu que amb aquests companys de luxe (i no és una manera de presentar-los) jo estigués feta un flam. Per els companys de viatge i per la immensitat de l’auditori: 5.000 persones. Poca broma. Confessaré que poc em va anar de marxar corrents per la porta del darrere al primer moment que el regidor de l’assumpte estigués despistat. Però m’hi havia compromès i havia de sortir a l’escenari, com fos. I ja que sortia, procurar fer-ho tant bé com fos possible.

14.12.2013, BarcelonaActe politic i civic a l auditori del Forum organitzat per ERC: Votar es Democracia. Oriol Junqueras.foto: Jordi Play

I un cop allà al mig, si mai us hi heu trobat ho sabreu i si us hi heu de trobar us ho explico, l’audiència es dilueix, i es transforma en una mena de mar, dels que són acollidors, dels que venen de gust nedar a l’estiu.

14.12.2013, BarcelonaActe politic i civic a l auditori del Forum organitzat per ERC: Votar es Democracia. Oriol Junqueras.foto: Jordi Play

la foto és de Jordi Play

En definitiva, que no m’hi vaig sentir estranya, ni molt menys incòmoda. I vaig fer aquest discurs que aquí deixo penjat.

 

DISCURS AL FÒRUM

Aquests dies la paraula pregunta ha estat d’allò més recurrent en les converses de la gent. A més de la pregunta, jo m’he formulat constantment la pregunta de perquè sóc jo la que tinc el privilegi d’adreçar-me a un auditori tan nodrit com a representant del petit empresari.

Segons els organitzadors, m’ho han proposat perquè represento una trajectòria d’èxit.

Moltes gràcies per la consideració: afalaga i anima a continuar. Però vés per on, m’ho han dit ara quan han passat aquests anys de crisi cruenta que m’han fet sentir molt sovint la percepció del fracàs, quan la meva potència empresarial – si és que ho podem dir amb aquesta paraula tan ostentosa – s’ha encongit com un mitjó… com ha passat amb tants d’altres empresaris i empresàries del país.

Però quan hi he reflexionat més, he entès que potser per això m’han triat. Precisament per això. Perquè els organitzadors entenen, com jo mateixa ho crec, que l’èxit és el resultat d’una suma de fracassos ben entomats, d’ensopegades ben païdes. Ho va dir Nelson Mandela: “No em jutgis per els meus èxits, jutja’m per les vegades que he caigut i m’he tornat a aixecar”.

Precisament d’això, de caure i aixecar-nos cada vegada més enfortits, els catalans en sabem un pou. Caure i aixecar-nos, una mica dolguts, una mica estomacats, amb els genolls pelats, aprenent a ullar millor per on passem.

És per això que sóc aquí. Perquè m’he aixecat de nou.  Per això som aquí, perquè ens hem aixecat de nou. 

Quan ens en sortim de les ensopegades, és quan donem solidesa a un projecte i alhora entenem un dels valors més importants d’una petita empresa: EXPERIÈNCIA.

L’experiència és saber què fem. I això els catalans ho sabem. Tenim prou experiència. 300 anys d’experiència i de derrota però també de saber com redreçar aquest país.

Potser encara no us havia dit que jo em dedico a la cuina. I m’enorgulleix molt ser filla d’una família amb una llarguíssima història entre fogons.

Deia el meu pare “LA CUINA ÉS SABER COM COMBINAR UNS INGREDIENTS”

Les salses lliguen perquè hi anem abocant tot el que toca, just quan toca. En el precís instant, però amb ritme.

Que us sembla si preparem una salsa de novembre, una salsa tardoral que tastarem el dia de l’Almudena….

Per fer la salsa ja tenim la CASSOLA: L’EXPERIÈNCIA

 Ara ens cal un ingredient fonamental: IL·LUSIÓ. No hi ha projecte sense il·lusió. La il·lusió de ser LLIURES.  Ara bé, ha de ser ben domada, ben ponderada. Amb seny. Ha de ser el punt dolç de la salsa.

EXPERIÈNCIA + IL·LUSIÓ + CONSTÀNCIA i ESFORÇ. Cada dia els empresaris petits, els botiguers, aixequem la persiana. Aixequem la persiana (no la camisa….) cada dia perquè creiem en el nostre projecte i en el projecte del país. Perquè aixecant la persiana, sense mai defallir, hem construït el sòlid teixit empresarial que fa que siguem un dels motors d’Europa. Serem un dels contribuents nets europeus, com ho hem estat d’Espanya. Els botiguers, els petits empresaris que no compten quants dies i quantes hores a la setmana treballen, perquè creuen en el seu projecte, com nosaltres creiem en el procés. És una lluita diària, no només d’avui, dels dies d’eufòria o dels que ens va bé. Hem de creure-hi cada dia

 Posem-li un altre ingredient:

EXPERIÈNCIA + IL·LUSIÓ + CONSTÀNCIA + ESFORÇ + CONTINUITAT. Tot plegat no té sentit si no hi ha continuïtat, si no aconseguim implicar les generacions següents. No és un procés arrodonit si no té continuadors. No sabem quan el procés esdevindrà una realitat, potser no serà avui que el culminem. Hem de pensar en qui el durà endavant.

Cal, com en els negocis, involucrar-hi a les següents generacions: transmetre’ls la il·lusió, l’experiència, la constància i l’esforç. D’això en sé una mica, sóc la setena generació de cuiners de casa meva. Sempre a casa s’han ocupat d’engrescar.nos. Per engrescar a les noves generacions i “contaminar” tots els sectors, esdeveniments com aquest són fonamentals.

EXPERIÈNCIA + IL·LUSIÓ + CONSTÀNCIA + ESFORÇ + CONTINUITAT + ACCIÓ. Som un país que hem construït, sobretot perquè no tenim por. Pitjor no ho podem haver passat. No temem les amenaces perquè ja les hem viscut en la pròpia pell. És el moment d’actuar. Ja hem negociat, hem parlat i hem pregat. Ara, cal passar a l’acció, com ho hem fet sempre a les nostres petites empreses, perquè som resolutius, i anem per feina, sense mandra, sense excuses.

EXPERIÈNCIA + IL·LUSIÓ + CONSTÀNCIA + ESFORÇ + CONTINUITAT + ACCIÓ +CREATIVITAT I TALENT.  L’adversitat genera creativitat. Som creatius per força, en tenim els dits pelats que ens diguin que no i que ens escanyin. Allunyats de la permissivitat i de l’abundància, hem hagut de ser creatius,  per força, però també per tarannà. De talent, no ens en falta.

 

Els catalans, de les pedres en fem pans.

I dels pans, miracles que es multipliquen.

 

I acabo amb una frase de Joan Vinyoli

“Uneix-te a tots. Inventa’t l’alegria.”

Ens en sortirem.

 

I l’any que ve, al novembre HI HAURÀ bolets i castanyes.

També moniatos i panellets

 

UN LLUÇ AMB SALSA DE CARBASSÓ

WIN_20140121_153004.JPG

 INGREDIENTS

4 bons talls de lluç

2 carbassons

1 porro

600 ml de brou de verdures

20 gr. de mantega

sal i pebre

200 gr. de cebes platillo

una nou de mantega

sal i pebre

un raiget de licor

una cullerada de mel

 

Comencem fent la salsa de carbassó (que de fet és una crema). Estovem la part blanca del porro picada en una cassola, amb la mantega. Afegim el carbassó net i tallat (amb pell) i donem un parell de voltes. Cobrim amb el brou de verdures i fem coure lentament fins que els carbassons siguin tous, no més de quinze minuts. Triturem bé i salpebrem. Reservem.

A part, fem les cebes platillo. Per pelar-les s’escalden, en aigua bullint, no més d’un minut. Les pelem. les posem en una safata de forn, o a una paella i les coem lentament salpebrades, amb la mantega, el raiget de licor i la cullerada de mel, uns deu minuts.

El lluç el fem a la planxa. primer a foc mig alt i, després, abaixant la potència del foc (o al forn) perquè es cogui bé l’interior. SErvim el lluç sobre un llit de cebetes i amb la salsa/crema de carbassó.

Nou projecte educatiu-alimentari a Súnion

diumenge, 17/11/2013

D’ençà vaig dur a terme un projecte interessantíssim a Ítaca, l’escola de primària dels meus fills, no m’havia engrescat a endegar-ne cap altre.

Ara, els meus fills són a secundària, i ja fa uns anys que estudien a l’Escola Súnion, una escola oberta a tota mena d’idees i projectes que afegeixin valor a l’educació dels joves.

Des de direcció de l’escola em van demanar que intervingués a la cuina de l’escola, per donar un tomb als menús. Tot el curs passat hi vam estar treballant. Hem canviat una sèrie de plats i n’hem revisat d’altres. Encara queden serrells per arrodonir el projecte.

Aquest curs vaig pensar d’afegir una sèrie de plats més, però jo mateixa estava encallada tant en idees com en la confiança de que una colla de plats nous capgiressin el gust d’un menjador. Així, doncs, vaig plantejar involucrar a l’alumnat en la presa de decisions dels plats, i fer, del tast, un projecte educatiu.

 

Objectius del projete

-          Implicar l’alumnat en la tria del receptari, per tal que comprenguin les característiques específiques d’una cuina de col·lectivitat

-          Aprofitar la seva ingenuïtat i desconeixement del medi per valorar noves receptes que puguin sorgir durant el procés

-          Transmetre la importància de tenir cura del que mengem: Equilibri nutricional, gust, sostenibilitat medioambiental, sostenibilitat econòmica

-          Ampliar l’acceptació de gustos dels adolescents.

 

Dinàmica:

Creem un grup intercursos. Dos alumnes de cada curs, entre primer i quart d’ESO.

Ens trobem un cop al mes, al menjador, al primer torn de dinar, en un espai reservat del menjador.

El treball consisteix en un tast de tres plats cada sessió. Els plats són diferents als que es cuinen a l’escola, però factibles a l’entorn escolar.

Els alumnes tenen un dossier de treball que comprèn:

-          Full de tast sensorial de les propostes

-          Argumentari  (equilibri nutricional, limitacions tècniques, estacionalitat dels aliments) dels plats presentats

-          Full de propostes/plats/receptes per incloure al menjador

-          Valoració dels nous plats introduïts al receptari escolar

 

Les receptes acceptades per la majoria de la comissió de tast s’incorporaran al receptari escolar. Les batejarem i buscarem una estratègia de “venda”: La venda consistirà en realitzar uns  rètols que informin quines novetats hi ha al menjador.

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

 

El primer TDT (Taller De Tast) , que és el nom amb que hem batejat el projecte el vam fer a mitjans d’octubre, un cop el curs ja estava en marxa. En el projecte també s’hi ha involucrat la meva amiga, i mare d’un alumne de l’escola, Agnès Villamor.

Els alumnes que formen part del TDT són: Tarik, Maria, Pau, Nil.

I aquí teniu el full de tast per els tres plats triats per aquell dia, amb les receptes

 

 

Full de tast – SUNION TDT                                            11/10/2013

 

PLATS:

 

Sopa de musclos

Llom amb ametlles

Hamburguesa d’albergínia

 

TAST ORGANOLÈPTIC Sopa de musclos  Llom amb ametlles  Hamburguesa d’albergínia 
Aspecte:-   Color

-   Textura

-   Volum

 

Olor 

 

Gust 

 

Coneixementdels aliments:

 

-   Grup d’aliments/nutrients

-   Temporada

-   Cultura (orígens/tradició)

 

 

 

Perquè hem triat aquestes receptes:

 

-          Per els aliments: perquè treballem amb verdures, peix i fruita seca que són aliments molt interessants a nivell nutritiu i, en canvi, poc apreciats per els adolescents. Per altra banda, els musclos i les albergínies són molt poc habituals a les cuines dels menjadors escolars. Els donem una nova dimensió, amb l’objectiu d’evitar el rebuig per part dels usuaris.

-          Per la viabilitat de les receptes: són receptes viables per a la cuina del menjador escolar. Tant per les coccions com per el self-service. També per la viabilitat econòmica dels productes emprats. Els musclos tenen un preu assumible, i és una altra manera de menjar peix, molt saborós, sense espines. La dificultat dels musclos rau en la closca, però aquest aspecte queda superat al presentar els musclos en versió sopa.

-          Noves coccions i noves combinacions: El llom de porc és un aliment molt habitual a la cuina de col·lectivitats, perquè és econòmic i té un gust neutre. Proposem una cocció diferent, i un complement, la fruita seca, que es troba poc als menús escolars.  La cocció en llet amoroseix la peça de llom, fent-la més fàcil de menjar.

 

 

Receptes:

 

Sopa de musclos

1 kg de musclos amb closca

1 litre de brou de peix

Dos porros

50 gr. de mantega

Un raig de vi blanc

Oli d’oliva

1 litre i mig de brou de peix

 

Coure els musclos al vapor, amb una fulla de llorer i un raig d’oli d’oliva durant 4 minuts.

Treure els musclos de la closca i separar-los del brou.

Separar uns musclos per acabar la sopa.

En una cassola, sofregir els porros amb la mantega i una mica d’oli. Mullar amb el vi  blanc i deixar evaporar. Afegir els musclos i el brou de la seva cocció. Completar amb brou de peix i fer bullir uns minuts. Triturar i servir amb els musclos sencers.

 

 

Llom amb ametlles

Un cap de llom

1 litre de llet

150 gr. d’ametlles crues

Oli d’oliva

Sal

Pebre blanc

 

Salpebrem el llom i l’enrossim en una cassola on hi càpiga bé. Afegim les ametlles i donem un parell de voltes perquè es torrin lleugerament. Cobrim amb llet i fem coure durant una hora. Triturem la salsa, afegim una mica més de llet si ha quedat excessivament espessa, tallem el llom a làmines i el servim acompanyat de la salsa.

 

Hamburguesa d’albergínia

4 albergínies

2 pomes

20 gr. de sucre

20 gr. de mantega

Una mica de sal

Uns brins de farigola fresca

100 gr. de formatge cheddar

Anacards

Sal

30 gr. de gelburguer

150 ml d’aigua

 

Tallem les albergínies a daus i les saltem en una paella amb un fil d’oli i una mica de sal, uns cinc minuts. Les reservem. En una altra paella, coem les pomes, a foc mig, amb una nou de mantega i una mica de sucre, fins que s’estovin i caramel·litzin. Les barregem amb les albergínies. Tallem el formatge a dauets i també el barregem. Piquem els anacards i els afegim a la barreja. Escampem el gelburguer i  l’aigua. Barregem molt bé i fem quallar en un motlle quadrat. Tallem a la mida que vulguem i ho escalfem al forn.

Ho servim immediatament.

Deures:

Fins a la propera sessió fixeu-vos en plats (que us agradin!) que penseu que podrien introduir-se al menjador de l’escola.

A casa, amb la família extensa, al restaurant observeu quins plats us agraden i parlarem de com es podrien fer a Súnion. Us explicarem de manera pràctica quines són les limitacions de la cuina per col·lectivitats i com treballen.

 

 El resultat del tast:

La sopa de musclos va agradar molt. La van trobar una mica forta, i hi vam afegir arròs bullit. Llavors, va agradar molt més. Tot i això van haver-hi reticències i comentaris que no la “vendríem” bé a la resta d’alumnat, per el color que tenia i la presència. Vam decidir que intentaríem millorar el color amb una mica de pebre vermell.

El llom amb ametlles va triomfar.

I l’hamburguesa amb albergínies em va agradar, sobretot, a mi. Però clar, jo no sóc usuària del menjador escolar.

Ara, va ser un tast molt enriquidor, molt. En cap cas van rebutjar tastar els plats, malgrat fessin “mala pinta”. I totes les crítiques van ser constructives. I el més constructiu és trencar barreres, en quant als aliments “demenjadorescolar” i els aliments vetats a aquest entorn. Per exemple, els musclos: són nutritius, econòmics i molt saborosos. Perquè no s’introdueixen al menjador? La resposta és que són pesats de netejar, però ara els venen congelats! Fora excuses!

Aquí teniu el document gràfic d’aquest primer tast.

DSC03973-001.JPG

 

DSC03977.JPG

DSC03978.JPG

Sí, el color i la textura de la sopa no tenen gaire futur al menjador escolar.

DSC03979.JPG

Una entrevista a Verbàlia

diumenge, 3/11/2013

He tingut l’honor de ser una de les primeres entrevistades a Verbàlia, el nou bloc/web de Màrius Serra i Oriol Comas. Soc l’entrevistada nº2, després de l’Antoni Bassas i abans que en Sergi Belbel. Em sento, de debò, molt honorada.

Per això i perquè s’oc una fan incondicional de Màrius Serra, penjo aquesta entrevista al meu bloc. Per si en voleu fer una ullada.

L’entrevista l’ha fet n’Oriol Soler, i no li puc criticar ni una coma. les fotografies les ha fet en Marc Saludes, i ha aconseguit que, malgrat aquell dia em trobava fatal, gairebé no es noti.

Desitjo que la gaudiu

http://www.verbalia.com/cat/entrevistes/2013/10/23/ada-parellada-la-cuina-com-un-joc-es-una-eina-magnifica-per-aprendre-sobre-els-aliments

13_ada_Verbalia_JPG.jpg

 

A Directe 4.0, amb la Xantal Llavina, vaig parlar de nous

divendres, 25/10/2013

Els dijous a la tarda, faig presència a casa de la Xantal, per parlar de cuina, aliments i remenar cassoles.

L’altre dia vaig parlar de nous. Penjo el guió i també la recepta, perquè s’ha de menjar tres nous cada dia!

 

http://www.rtve.es/alacarta/audios/directe-40/directe-40-4-fogons-amb-lada-parellada-mon-daplicacions-amb-roger-franco/2073372/

 

NUTRIENTS

A què s’assembla una nou?

No cal ser gaire perspicaç per associar una nou amb la forma del cervell. Per això els celtes, molt intel·ligents ells, van dir que eren l’aliment de la saviesa.

Si ens posem així….podem anar buscant atributs i màgics poders als cogombres, els naps i….millor que no continuï.

Els científics han determinat que les nous ajuden al bon funcionament del cervell, de fet, com tots els aliments, perquè sense nutrients el cervell mor. Però per el que realment són bones les nous són per el cor. Diuen que s’han de menjar tres nous cada dia (per els seus greixos omega 6 i omega 3, que netegen les artèries)

 

Això sí, mai no podem menjar nous verdes perquè tindríem una descomposició important, són tòxiques. En canvi, la ratafia, que és el licor fet a partir de nous verdes és un digestiu. El tema és que l’alcohol contraresta amb els elements tòxics de la nou (els mata!)

 

DE LA NATURA AL PLAT

Les nous es mengen crues, però això no significa que no hagin patit un procés. Es recullen de terra, un cop han caigut de l’arbre, el que vol dir que han madurat totalment a l’arbre. Si les mengem en aquest moment les trobarem molt amargues. Es deixen assecar durant unes setmanes, en un lloc airejat, i durant l’assecatge perden l’amargor. Si tot i això encara són amargues, les haurem de posar en remull unes hores.

Tot i que tenim costum a menjar-ne durant tot l’any, si no han estat tractades, com que tenen una quantitat important de greix, tenen tendència a tornar-se ràncies.

 

TIPUS DE NOUS

Les nous creixen en la franja central del món, des de Califòrnia a Xina, passant per casa nostra. Necessiten un clima temperat i una mica fresc, per això a Catalunya funcionen bé al Pre-pirineu, a recer de les gelades de l’hivern (també a Reus i a Girona)

Als mercats trobem nous de Califòrnia i nous catalanes. Sabrem que són catalanes perquè són més blanques.

 

RECEPTES

És curiós que sent una fruita seca comú, no hi hagi gaire receptari, sobretot comparant-ho amb la quantitat enorme de receptes d’ametlla, avellana i pinyons.

 

Les combinacions estrella de les nous són:

  • Poma
  • Amanides
  • Formatge manxec
  • Caramel
  • Xocolata (arran de la consolidació de les postres americanes, com el brownie)

 

Una pasta amb peres, nous i formatge blau

DSC03989.JPG

400 gr. de tallarines

2 peres una mica dures

Una nou de mantega

200 gr. de gorgonzola

100 ml de crema de llet

Un grapat generós de nous

 

Tallem les peres a daus. Les coem amb la mantega, lentament. Afegim el formatge blau esmicolat i la nata. Deixem que es faci una salsa. Afegim les nous i la pasta bullida. I ja està….