Què regalar?

La meva filla va convidada a casa d’una amiga. Li explico que és una norma d’educació i urbanitat agrair l’hospitalitat a la família que l’ha convidat, portant un present. Em diu que ja ho sap, però que no sap què portar, perquè no coneix els gustos de la família en qüestió i tampoc no és qüestió de portar una figura de Lladró, perquè només hi va a passar una nit. Així, doncs, segons la lògica de la meva filla, el millor i més adequat és no portar res.

Però jo sóc de mena tossuda i penso que si vas convidat, tot i que sigui només una nit, has de portar alguna cosa. És ben cert que no coneixem els gustos de la família, però segur que esmorzen, o berenen, i segur que un brioix els vindrà de gust.

I això és el què preparo, uns brioixos senzills. Són tan senzills que si fossin comprats potser la família amfitriona ho interpretaria com un “insult”, a l’estil: “Tens por que no donem berenar o esmorzar a la teva nena estimada?” (tinc la vena d’imaginar sempre l’escenari més dramàtic). Són tan senzills que no els podríem donar la categoria de regal, però en aquest cas el regal no és el brioix, no és la farina, el sucre, la mantega, l’ou i el llevat, sinó que el regal és l’estona que hem estat preparant-los perquè els mengin acabats de fer.

Ara, potser, amb la crisi, els regals han tornat a ser valuosos, han tornat a tenir la categoria o el valor material que havien perdut quan tots ho podíem tenir tot. Potser ara hi ha qui quan li demanes què vols que li regalis, potser et contesta que li aniria bé una escombra, o un quilo de taronges i, precisament és ara quan tothom necessita més coses, i quan no hi ha regals sobrers, quan cal regalar temps, amor i menjar. Sigui per això o sigui per allò, jo m’he anat convencent aquest matí, que uns brioixos seran, de ben segur, molt benvinguts.

La meva filla ha marxat de casa amb la bosseta amb una muda i, a l’altra mà, un cistell amb brioixos. Semblava la caputxeta, versió adolescent, amb texans, camiseta desmenjada i xancletes. M’ha mirat amb una cara de “quinavergonyaquinescosesemfasfermare” i jo m’he quedat ben satisfeta, perquè estic convençuda que els receptors ho rebran amb alegria o, si més no, segur que a casa d’això no en tenien. Potser sí que tenen brioixos, que no he anat a mirar què hi ha al calaix de la seva cuina, però de ben segur que no tindran els MEUS brioixos. Per tant, regal no repetit, regal encertat.  I, encara diré més, regal que “desapareix”, un cop gaudit, regal encertat!

DSC07923.JPG

BRIOIXOS SENZILLS

500 gr. de farina de força

200 gr. de llet

120 gr. de mantgea

100 gr. de sucre

60 gr. de llevat premsat

1 ou

1 rajolí de rom (o de conyac)

la ratlladura de la pell d’una llimona

Barregem la farina, la sal i el sucre. Afegim l’ou i pastem. Entibiem la llet i hi dissolem el llevat. A poc a poc, anem afegint la llet amb el llevat. Pastem amb la cua de porc (si ho fem a màquina) o pacientment, a mà, fins aconseguir una bona elasticitat, uns 15 minuts. Finalment, posem la mantega a dauets i continuar pastant fins que absorbeixi tota la mantega. Tapem amb plàstic film i deixem reposar 15 minuts.

Tallem els brioixos de la mida que ens convingui i els deixem fermentar una hora, tapats. Pintem amb ou batut i un pessic de sal (la sal ajuda a liquar l’ou i és més còmode per pintar). I coem a 180ºC uns deu minuts o fins que veiem que els brioixos han quedat ben daurats.

Només faltarà buscar un paper que faci regal i un cistell, caixa o base, i cap a casa els amfitrions!

DSC07927.JPG


Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    • L’hora del tupper

      23/08/2012 - 08:23

      M’agrada aquesta “necessitat” que obliga a valorar les coses de poc valor material però de dedicació material (digue’m-ne que podria ser de les poques coses bones que ens deixés aquesta crisi). Fins fa no tant, quan deies a una amics que portaves una coca de llardons feta a casa de postres, tothom deia què bo! però apareixia un altre postre comprat que “complementava” (massa de tot, perquè després quedava de l’un i de l’altre).

      Ah! i que consti, que sóc de les que quan convido sempre dic que NINGÚ NO PORTI RES, i com la teva filla, tampoc sóc de portar gaire.

    • Ada Parellada

      23/08/2012 - 09:13

      Ja tens raó, ja, amb això que dius que al costat d’unes postres casolanes sempre sortien les postres comprades, que fa més festa…Quantes coses hem d’aprendre a valorar!
      una abraçada Marga!

    • Sara Maria

      23/08/2012 - 12:28

      És un dels presents que enamoren!! Ens hauràs de dir si han tingut èxit, que segur que l’han tingut!

    • Sara Maria

      23/08/2012 - 12:32

      Aaahhh… I amb això dels presents que són el temps i la dedicació que hem dedicat a fer-los, he de dit que cada cop més, per Reis, aniversaris o senzills presents per a dur a casa d’algú, acostumo també a fer això, fer-los jo. Ja siguin conserves, sals perfumades, pastissets… I coses que acaben desapareixen, així no omples de “trastos” les cases d’amics!

    • bet

      23/08/2012 - 15:23

      Bona pensada aquest regal!! i amb el cistellet ha quedat molt ben presentat.
      A mi abans també em feia vergonya portar un regalets a les altres cases, i ara en canvi no puc anar a una altra casa sense portar un petit detall. Un petit detall que es mengi, tal com diu la Sara Maria, a ningú li agrada que li omplin la casa de trastos!
      Encara recordo que una vegada vaig portar dos pots de conserva de tomàquet, que fem a l’estiu amb els tomàquets de l’hort, ui si van estar contents!!

    • Ada Parellada

      27/08/2012 - 12:08

      Sara Maria i Bet, exactament això, no omplir la casa de trastos!
      I per no fer-ho, el menjar, comprat o, encara millor, elaborat per un mateix, és la millor opció!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús