La meva filla va convidada a casa d’una amiga. Li explico que és una norma d’educació i urbanitat agrair l’hospitalitat a la família que l’ha convidat, portant un present. Em diu que ja ho sap, però que no sap què portar, perquè no coneix els gustos de la família en qüestió i tampoc no és qüestió de portar una figura de Lladró, perquè només hi va a passar una nit. Així, doncs, segons la lògica de la meva filla, el millor i més adequat és no portar res.

Però jo sóc de mena tossuda i penso que si vas convidat, tot i que sigui només una nit, has de portar alguna cosa. És ben cert que no coneixem els gustos de la família, però segur que esmorzen, o berenen, i segur que un brioix els vindrà de gust.

I això és el què preparo, uns brioixos senzills. Són tan senzills que si fossin comprats potser la família amfitriona ho interpretaria com un “insult”, a l’estil: “Tens por que no donem berenar o esmorzar a la teva nena estimada?” (tinc la vena d’imaginar sempre l’escenari més dramàtic). Són tan senzills que no els podríem donar la categoria de regal, però en aquest cas el regal no és el brioix, no és la farina, el sucre, la mantega, l’ou i el llevat, sinó que el regal és l’estona que hem estat preparant-los perquè els mengin acabats de fer.

Ara, potser, amb la crisi, els regals han tornat a ser valuosos, han tornat a tenir la categoria o el valor material que havien perdut quan tots ho podíem tenir tot. Potser ara hi ha qui quan li demanes què vols que li regalis, potser et contesta que li aniria bé una escombra, o un quilo de taronges i, precisament és ara quan tothom necessita més coses, i quan no hi ha regals sobrers, quan cal regalar temps, amor i menjar. Sigui per això o sigui per allò, jo m’he anat convencent aquest matí, que uns brioixos seran, de ben segur, molt benvinguts.

La meva filla ha marxat de casa amb la bosseta amb una muda i, a l’altra mà, un cistell amb brioixos. Semblava la caputxeta, versió adolescent, amb texans, camiseta desmenjada i xancletes. M’ha mirat amb una cara de “quinavergonyaquinescosesemfasfermare” i jo m’he quedat ben satisfeta, perquè estic convençuda que els receptors ho rebran amb alegria o, si més no, segur que a casa d’això no en tenien. Potser sí que tenen brioixos, que no he anat a mirar què hi ha al calaix de la seva cuina, però de ben segur que no tindran els MEUS brioixos. Per tant, regal no repetit, regal encertat.  I, encara diré més, regal que “desapareix”, un cop gaudit, regal encertat!

BRIOIXOS SENZILLS

500 gr. de farina de força

200 gr. de llet

120 gr. de mantgea

100 gr. de sucre

60 gr. de llevat premsat

1 ou

1 rajolí de rom (o de conyac)

la ratlladura de la pell d’una llimona

Barregem la farina, la sal i el sucre. Afegim l’ou i pastem. Entibiem la llet i hi dissolem el llevat. A poc a poc, anem afegint la llet amb el llevat. Pastem amb la cua de porc (si ho fem a màquina) o pacientment, a mà, fins aconseguir una bona elasticitat, uns 15 minuts. Finalment, posem la mantega a dauets i continuar pastant fins que absorbeixi tota la mantega. Tapem amb plàstic film i deixem reposar 15 minuts.

Tallem els brioixos de la mida que ens convingui i els deixem fermentar una hora, tapats. Pintem amb ou batut i un pessic de sal (la sal ajuda a liquar l’ou i és més còmode per pintar). I coem a 180ºC uns deu minuts o fins que veiem que els brioixos han quedat ben daurats.

Només faltarà buscar un paper que faci regal i un cistell, caixa o base, i cap a casa els amfitrions!

Etiquetes: brioix, brioixos, recepta, regal

Entrada publicada a postres i pastisseria, Receptes el dimecres, 22/08/2012 a les 23:39.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.