Ada Parellada (Granollers, 1967) va néixer a la Fonda Europa de Granollers. La cuina, les aromes i el plats l’han envoltada des del dia que va treure el nas a aquest món. Potser perquè ho ha vist de sempre l’ha fet el seu ofici, a Semproniana, on cuina, menja, beu i fa amics. Ara, grà cies al blog, de tant en tant canviarà les cassoles per l’ordinador, prenent el repte de transmetre les aromes i els gustos a través d’un teclat.
Marta
17/08/2012 - 00:21
Fins i tot els nens que més mengen de tot es resisteixen a l’enciam. Jo mateixa de petita era de les poques coses que no tocava. Aixà que dues fulles no és pas poca cosa!
bet
18/08/2012 - 18:05
Sempre recordaré el dia que els meus pares em van dir, tots asseguts a la taula mentre sopà vem: “ja ho veiem que no menges amanida, o et penses que no ens en adonem? si n’agafes una forquillada sencera, ja veurà s que és bona!”. Des d’aquell dia que sempre en vaig menjar! No sé si va ser per la cara seriosa del meu pare, o perquè realment la vaig trobar bona…
Ara no puc passar sense amanides, m’ha agradat la descripció dels pantalons i les camises! i sÃ, dues fulles i més que cap!
Una abraçada i molts enciams per suportar la calor d’aquests dies! bfff!!
ADA PARELLADA
22/08/2012 - 22:33
Ja ho pots ben dir, Marta!Dues fulles són molt més que res!
Hola Bet, les cares serioses dels pares són un bon sistema, de tant en tant, per fer agradar alguns aliments! Abraçades!