http://www.catradio.cat/audio/654284/Histories-per-pair-be
Seguint amb la proposta d’aquest estiu a la secció “Històries per pair bé” del programa de l’Anna Ayala, a Catalunya Ràdio, “No em pots dir que no”, pretenc buscar la inspiració culinària en les lectures, atès que a l’estiu ve tant de gust llegir com endinsar-se en els secrets dels fogons. La idea és trobar joies culinàries en els textos, que ens obrin les ganes de llegir.
En aquest cas, conèixer l’autor, Joan Margarit, m’ha permès tenir el privilegi de preguntar-li algunes de les dèries alimentàries

Joan Margarit, malgrat que no cuina, diu que cuina els poemes, que també es llegeixen ràpids però als quals s’hi torna sempre.
Li pregunto quin és el seu aliment fetitxe, i em diu que és un home de sort perquè no en té cap, però que enyora de la seva àvia les sopes de pa, tant la clàssica i densa com la sofisticada, de llesquetes de pa escaldades amb aigua, oli i farigola.
Li demano quin viatge faria per menjar alguna cosa, i em diu categòric que no creu que la cuina sigui el monument en que la volen convertir. I que la cuina ha seguit la mateixa trajectòria absurda del sexe, un senyal de l’època d’opulència que ens ha arruïnat, i no només econòmicament.
En definitiva, si voleu convidar a en Joan Margarit a dinar no li doneu futileses, doneu-li plats que reconegui i que el reconforti. Jo seria molt feliç de compartir taula amb ell, atès que li agraden tant com a mi, els menuts.
Ho descobreixo en un dels seus poemes, un dels colpidors, que arriben a l’ànima. És del llibre “Els motius del llop” (1995). En aquest poema hi ha el record d’un dels plats bons i barats que feien festa grossa a la postguerra “la sang amb ceba”
L’ORACLE
Ets tu d’infant, que dus un pot i esperes
en un escorxador per comprar sang.
Damunt del terra de ciment hi ha uns bancs
amb les cabres esteses en fileres,
el coll ofert, lligades i belant.
Has col·locat el pot sota una d’elles,
negra i suau. Un home, sense presses,
armat amb un punxó, l’ha degollat.
Com succeïa a Delfos, el missatge
del raig vermell caient a dins del pot
amb el mateix soroll que escoltes ara,
va ser obscur i difícil. Has trigat
quaranta anys a poder-lo interpretar.
Ho estàs fent ara, mentre pixes sang.
Colpeix com canvien els costums i la manera de veure la vida. Si ho deixessin fer, ara, a un nen, tancarien l’escorxador!
Per tant, avui els plats que us suggereixo de fer, es basen en la cuina més tradicional, els menuts, ara que sembla que han caigut, que estan en plena decadència, quan els menuts havien estat menja de nobles i plat habitual a les cases. Quan parlo de menuts em refereixo, per si hi ha algun oient que ara no li ve al cap quin producte proposo: cap, cervells, morro, galtes, orella, llengua, pulmó, cor, san, moll de l’os, capipota, tripa, fetge, pedrers, ronyó, lletons, turmes, mamella, peus i cua. Ja ho veieu, un ventall ben ampli.
I encara que no semblin adequats per a l’estiu, us proposo plats frescos amb menuts.
BROQUETA DE LLENGUA A LA VINAGRETA
1 llengua
Julivert
Romaní
Per al picadillo:
1 tomàquet
1 carbassó
1 ceba tendra
Vinagre de poma
Oli d’oliva
Sal
Pebre
Coem la llengua a l’olla a pressió coberta d’aigua, un pessic de sal, unes fulles de julivert, un bon raig de vinagre i una branca de romaní (o la comprem cuita). El vinagre el posem perquè la llengua quedi més tova. La coem durant 30 minuts. La pelem i deixem que es refredi dins aigua calenta, perquè no ennegreixi. La tallem ben prima
En un bol posem la mateixa quantitat d’oli i de vinagre de poma. Hi afegim el tomàquet, el carbassó i la ceba tendra a daus. Cobrim la llengua amb aquesta barreja.
Quan ho anem a servir (perquè quedi més bonic i fàcil, però no aporta gaire cosa més), traiem la llengua del macerat i la clavem a una broqueta. Servim acompanyat de la barreja d’hortalisses.

L'Anna Ayala menja per primera vegada a la seva vida llengua de vedella. EStic molt orgullosa d'ella!
AMANIDA DE CAP I POTA
Piquem el cap i pota.
Piquem molt finet la pastanaga, pebrot verd i ceba tendra. Barregem les dues preparacions.
Fem un caramel de taronja amb una cullerada de sucre, el suc de dues taronges i un parell de cullerades de vinagre de xerès. Farem coure fins que prengui la textura de xarop.
Amanim el cap i pota amb oli i una mica de sal. Acabem amb el xarop de taronja.

La fotografia és horrorosa, però no vaig fer-ne cap altre!
Etiquetes: Amanida, Anna Ayala, autors, capipota, catalunya ràdio, Joan Margarit, llengua de vedella, llibres, no em pots dir que no, poema

Ada Parellada (Granollers, 1967) va néixer a la Fonda Europa de Granollers. La cuina, les aromes i el plats l’han envoltada des del dia que va treure el nas a aquest món. Potser perquè ho ha vist de sempre l’ha fet el seu ofici, a 
