Cada migdia el veiem rere les seves immenses ulleres al Gran Dictat. No sabem si quan fa La Competència, a RAC1, també porta les ulleres posades, però a Semproniana no se les ha tret ni per mirar en lupa

Blanc, rosat o negre?

No bec. Ni vi ni cap mena d’alcohol. No m’ha agradat mai. Tampoc bec Coca-Cola. Però com que avui és un dia especial, beuré Vichy.

Clar, avui anem a tot gas! Ets auster?

Si m’ho haig de fer jo, sí! Però quan vaig als restaurants, a lo grande! Mai demanaria una amanida a un restaurant, que això ja ho sé fer jo!

Ens partim uns plats?

Sóc dels de tastar, però cada ú al seu plat. Compartir és més femení.

Com comences el dia?

Tinc moltes al·lèrgies. El meu homeòpata em va recomanar prendre té. Cada matí em prenc el genmaicha, un té amb arròs torrat i crispetes. Menjo un pa de llavors amb tomàquet, oli verge i pernil cuit, que compro a l’Obrador. I ho complemento amb fruites vermelles: gerds, maduixots, nabius i móres.

Ara entenc d’on treus tanta energia…I on dines?

Als restaurants del voltant de la ràdio, amb l’Òscar, el meu soci. Ens agrada anar al japonès. És excepcional l’anguila fumada, i el fetge de rap…

Quins aliments tan exòtics…Sempre t’han agradat els menjars rars?

No, ni molt menys. El meu punt d’inflexió va ser als vint anys, quan vaig sortir de casa. Abans només havia menjat “de nen”. I el peix era molt avorrit, sempre arrebossat…el trobava soso. Llavors vaig descobrir

No t’agradava el menjar de la mare?

I tant! Fa una sopa de verdures excepcional, fricandó, trinxat, arròs amb conill, ous farcits, arròs d’estiu , amb tonyina i maionesa, i el braó al forn amb patates…

Braons! Jo també en menjava. Ja no se’n troben!

Estem perdent molts plats. Sort dels menjadors escolars, són  els qui conserven i transmeten la cuina catalana domèstica de diari! Però clar, el gust no el tenen resolt, cuinant per a mil!!! Caldria una assignatura sobre alimentació, a l’escola.

Cuines?

No me n’han ensenyat. A casa cuinem molt senzill, però de tant en tant fem algun plat que ens omple d’alegria. L’altra dia vam fer uns pèsols amb calamarcets, amb un sofregit de ceba, impressionants. Tot i que a mercat me’ls van recomanar de fer-los crus, amb anxoves. Els has tastat?

No. Molt interessant. De quines fonts treus les receptes?

Internet, mercat i mama.

I quin és el teu plat estrella?

La truita de patates. Les patates i la ceba han de ser molt grans, així només n’haig de pelar una de cada. Primer pelar la patata, perquè si primer pelo la ceba, ploro més estona. Llavors, oli extra verge, molt bo, que m’envia el meu sogre, que és pagès.

Vaja! Deus tenir bones verdures a casa

Excepcionals. A més em porta borratges, que aquí no en trobo. Són boníssimes bullides amb patates i fan un brou increïble.

“Agua de borrajas”.

Sí. També conrea préssecs, amb una cura impressionant. Els embolica un a un per protegir-los dels ocells. Una feinada…però el camp no dóna, avui dia. Hi dedica totes les hores, i de cop hi ha una glaçada i el preu del producte davalla fins a límits ridículs.

Mengem unes galtes de porc. Ets d’embotit?

Moltíssim. No podria ser musulmà, jo. Una vegada vaig anar a un metge que m’explicava que som el què mengem i, que els aliments poden actuar com a medicaments. Em va treure la llet, el suc de taronja a primera hora…jo anava escoltant, i al final, tement el pitjor, li vaig preguntar: i els embotits? I em va dir que si eren bons, endavant. Vaig sospirar alleugit….

Què menges quan et sents dèbil?
Un caldero de llamàntol, a la Florentina, el meu restaurant de capçalera. És la pocima que em refà. M’encanten els musclos amb tomàquet i allioli que fa la Marga

Ets del ram de l’all?

Molt. Em transporta a quan era petit. El meu pare esmorzava cada dia torrades amb all fregat. Saps que? El meu pare ha sopat tota la vida el mateix: truita de patates.

Si em presento a casa teva sense avisar, que em donaràs?

Marxarem tots a sopar fora! Ara, admiro la gent que aglutina gent a casa seva i que saben cuinar, perquè cuinant fas feliç a la gent.

A què t’agrada que et convidin?
A una paella. És química pura: l’equilibri entre l’arròs i el brou, el temps de cocció, la temperatura. No pot fallar cap paràmetre. A Barcelona costa molt trobar bones paelles, sap greu. La millor que he menjat és a un poble de Castelló. Quan era petit, la meva iaia Antònia feia arròs cada diumenge, era el centre de peregrinació de tota la família . I jo no ho valorava! Jo deia que semblàvem xinos, tot el dia menjant arròs.

I per postres, que vols?

No sóc gaire de dolços. Això sí, el meu aniversari no hi pot faltar el tortell de pasta de full amb nata!